DIRECTA MALUTA A LA BANDERETA

Fa ja temps estàvem al peu de la PICAZO de la Nord del Pollegó inf. del Pedraforca...volíem escalar en hivern la via i calia remuntar fins l'enforcadura amb els petates i neu fins la cintura en algún lloc...molt sota zero i força vent...miraculosament sota l'entrada de la via el temps ens va donar un respir i va sortir una mica el sol...
Ens vam treure una mica de roba i abans de començar a pitonar ( i a nevar de nou) vam buidar les bufetes...
Mentre pixàvem miràvem la inmensa bellesa que teníem a sota, l'extensió nevada del Berguedà i el Ripollès...i va ser precisament davant d'aquella vista que en GUILLEM, mentre s'espolsava la titola, la va deixar uns instants respirant al vent del prepirineu...i agafant-se desafiant els genitals va exclamar:

"Coñiiio Don Passssscual, vea ustez que bonito rincón de Españiiia se possstra bajo mis cojonesss...jajaja!" (*arrosssssegava algunes essses quan volia ser solemne tot i que derivava intencionadament cap a cínic...)

En Guillem Malet Ponsatí era un paio discret...i alhora present en el cor de molts companys...un nano internacional, tant nòmada com arrelat...ja li venia de familia...tant intel.lectual com alhora irreverent quan calia...de vegades una persona gran i madura dins del cos d'un quasi-adolescent...

La seva mort va obrir de nou en el meu interior l'abisme que t'ofega quan penses amb quina facilitat la parca ens fot la òstia...i quan menys ho esperem...va ser un nou cop que em va dur a plantejar-me moltes coses... i sobretot el fet que potser el TEMPS em començava a encalçar mentre jo vivia sense pensar-hi...

En DANI BRUGAROLAS havia començat una via feia temps a la BANDERETA o AGULLA VEN SURI VEN, a la Oest d'agulles...una via directa que volia seguir la paret quasi a plomada...quan en Guillem ens va deixar la va acabar amb en Xavi Llanos i l'hi van dedicar.
A St Benet vam fer una trobada d'amics per recordar en Guillem al cap d'uns mesos...ja hi va pujar un col.lega amb crosses degut a una caiguda intentant la 1a repetició...al segon llarg de la DIRECTA MALUTA...

Allà va quedar la via...i van pasar els anys...oberta la DIRECTA GUILLEM MALET a la MALADETA em quedava repetir la de la Bandereta...i en PACA era qui millor em podía ajudar...bé...potser l'únic...

Sabíem que al BRUGAROLAS se li ha de donar de menjar apart ( puja per tot arreu i li sembla fàcil, independentment de la qualitat de roca o assegurances), i que la via feia anys que estava allà, pendent de repetició.

Tant pel seu significat ( un homenatge a en GUILLEM) com pel repte que suposava la primera repetició, vam plantejar-nos fer un tàndem quasicòmic...en PACA (EL MARTELL INCANSABLE) amb la seva alçada i solvencia en artificial, i jo amb la meva poca alçada i millors possibilìlitats en el lliure, els dos igual de fanàtics, ocupats i sonats, i una via que cap dels dos podíem fer per separat i alhora VOLÍEM FER, i si era JUNTS MILLOR. Combinació perfecta!

La ressenya tampoc pintava una VUDÚ...primer error, OJU amb les graduacions Brugalorianes...és cert que feia alguns anys que jo no vibrava als pedals ni picava seriosament, però allà vam flipar...aneu al lloro, penjo la ressenya original i flipareu.

La via és una típica de pedal de CARA NORD, roca de dolenta a bona passant pel blanc, el buit i diversos colors...equipament també variat, fruit de pertànyer a diverses fases en el temps de la seva obertura...spits, claus, burils, algún plom ( ojo, són mines, ni us fixeu en els antics) i parabolts a dalt...REUNIONS SEGURES, això sí. Es tracta d'una bella SUPERDIRECTA a la BANDERETA, ben trobada i amb ambient al.lucinant tot i la seva "aparent brevetat".

Com que no teniem dos dies, vam haver de pujar-hi tres...i això que ens plantejavem fer-la en el dia !!

El primer dia vam escalar els dos primers llargs...i la veritat que ja en vam tenir prou...

LL1: El més normal, i en lliure, inici tonto de 6a molt facil, i de repent, després de posar un friend, cop de gas de Vº de decisió fins a un spit, la resta fàcil i trencat en IV..reunió a l'arbre de la CERDA RIERA.

LL2: Inici d'enfilar-se en un diedre "calaix", no és difícil ( V/V+), només suicida...apart d'uns friends inicials, la fissura on es pot clavar no és que sigui EXPANDING, es que tot el conjunt ho sembla, de manera que claves en terra i tot i semblar que aguanti el segon els treu amb la mà...vaig dubtar entre seguir o baixar...i vaig seguir...en arribar a un tram de millor roca i més vertical, es pot clavar millor i arribes a un spit ( amb maillon inclòs...).
Per damunt veia algún plom i spit...allà va caure l'anterior pretendent, i va partir-se un turmell...visualitzat el paisatge i tenint en compte que a mi em tocàven els lliures vaig cedir el ball al PACA...L'home del Martell incansable...
I QUIN BALL...la resta del dia el PACA va dedicar-lo a pujar amb prudència i solvencia un  mur molt delicat i sense debilitats, on els ploms de via eren xiclets...ell els va anar evitant amb un ull clínic que jo ni somnio ja en tenir. CHAPEAU...els A2 eren A3, i l'A3...uf...Va arribar a la R2, comú amb la Cerdà Riera i avall...vam deixar algún plom bo i una V, ara "igual" ja és A3 però ojo...

El segon dia em vaig adormir...des d'aleshores actualitzo l'hora del mòbil automàticament per internet...

El tercer dia en PACA arribava més tard...em va amagar el petate en un lloc convingut, vaig pujar sol per la CERDÀ i vaig fixar corda a la R2 , just hi arribava que ja sentía en PACA pel camí...entre riures i comentaris vam continuar la MALUTA...

Ll3: Marca Ae/A1+ ( el xollet per a fer la meva reentré als pedals)...mmmh...crec que va quedar d'A2+...apart dels dos primers spits els ploms sortien en estirar-los, allargant-me molt vaig arribar als burils...és un camí a la perdició...cada expansió està més mal col.locada...i et vas enfilant per una línia de 8-10 caps de burí posats al límit d'alçada i que en cas de que en petés algún la resta aparenten cremallera...
Del darrer burí, de repent, quatre metres llisos, un plom dels que només mirar-lo saps que petaria i restes de fusta en forats inviables de menys de mig centímetre...no entenia res...vaig baixar de nou...flipava que allò pogués ser A1....
El MARTELL INCANSABLE va resoldre novament amb solvencia el tram...tres ploms a canó, un gantxo i una U a la sortida...d'aqui a la R, A1 o Vº...vam deixar un plom bo/boníssim però el llarg segueix sent curiós, millor anar-hi amb mentalitat de vibrar mínimament en A2+.
Ja estàvem sota el CRUX de la via...i la veritat es que flipèvem amb el què quedava...

LL4: En PACA va atacar l'inici amb tota la seva motivació, jo reia mentre imaginava com seria aguantar-li un factor 2...millor ni hi pensava...vam ser els 10 primers metres més tensos que he fet mai com a asegurador...per sort el MARTELL INCANSABLE va lluitar a mort, furgant sota la pedra per trobar els secrets de la solidesa que li permetéssin clavar allò que el podia aguantar, i va lograr arribar a un spit salvador. CINC HORES DE PATIMENT...i tot graduat amb gran coherencia amb el que havíem trobat a baix...hahah...crec que els dos teníem clar a qui caldria fer vudú un cop arribéssim al terra

Mentre en Paca lluitava per la seva vida ( i de retruc la meva), el meu cap barrinava com sortir d'aquella trampa sense haver de rapel.lar 100 mts volats ( i haver de remuntar-los al dia següent).

Vaig recordar una TIM a la FIGUERETA, i l'anunci a un EXTREM de l'equipament de rappels al Lloro, la Verge i la BANDERETA!
Estavem a 15 metres sobre una de les instal.lacions, i la canal amunt es veia factible ( què no seria factible després del que acabava de pujar en PACA...hahah).
Vaig pendular a la dreta fins el ràppel que veia, GENIAL!!! Vaig escalar la canaleta i vam fugir com conills deixant petate i patracols preparats per l'atac final...

Al caps d'uns dies érem allà de nou...aquest cop pujant fins a dalt a Agulles, i abocant-nos al buit dels rappels entre la Bandereta i la Figuereta...

LL4: L'HABITACIÓ VERDA...
Vam remuntar des de la canal fins la R, i vam recomençar el ll4, motivats per acabar. En el tema pedal la cosa millorava ( a criteri del PACA, jo vaig flipar en desmuntar...quin curro)...A3+ amb expansions espaiades, i cada cop millor roca.
En arribar a l 'alçada de la savina de la via DELS QUIMICS ( que va uns metres a la dreta), la cosa canvia...roca boníssima, gran verticalitat i buit...i lliure...mig esperó, penjat damunt dels núvols, on, amb paraules del BRUGAROLAS (referint-se a un post del CORB/MALUTA, que mencionava certes tècniques extretes dels surfistes per evitar la POR), si et visualitzes dins de la GREEN ROOM, abandones percepcions i et centres en allò que fas...ESCALAR...
NI TANT NI TANT POC, se suposa que V+ ( 6a més aviat i ojo...) podía escalar independentment de les assegurances...
Bé primer vaig haver de jumar 25 mts sense saber exactament de què havia fixat en PACA la corda...no era tant dolent la veritat, però veient el seu somriure burleta millor mai posar-se a botar sobre el jumar...
Em vaig posar els gats, i amb dues cintes i dos micros per si de cas vaig afrontar els darrers 25 mts de la HABITACIÓ VERDA.
Són dos trams espaiats entre dos bolts, bona roca de merlets (ojo és AGULLES), molt vertical, i zigzags per no perdre's...preciós, millor no pensar massa i tibar on cal...i potser el més exposat acaba sent sempre el cop de gas final de V...IV...III...II fins al cim...amb vent i el bolt a molts metres per sota...

Com a la resta de la via, el dolor sumat pel Guillem i en Juanjo m'anestesiava, i anava simplement a "escalar" per repetir-la...metres i metres verticals amb el bolt a cal déu i ni pensar en tirar enrrera, fins que vaig ser al cim...

Vaig fixar corda i vaig baixar desgrimpant la Normal, fins al collet, per poder parlar millor amb en PACA mentre desclavava el llarg.

Amb el repicar del MARTELL INCANSABLE, em vaig mig adormir...vaig recordar els dies amb en MALUTA, el pas del temps, com m'atreia l'adrenalina i com em feia patir ara el fer-me mal després de viure de nou la MORT amb el tema del Juanjo i sentir LA PÈRDUA i la IMPOTENCIA de nou com una fiblada sobtada i alhora contínua a l'estómac...

Mentre em baixava l'adrenalina vaig plorar per dins, i amb el Paca també despres vam plorar els dos per fora...uns companys que baixaven de la BANDERETA (en Fermí i en Roberto Blasi ) em van trovar mig grogui i em van deixar el móvil per trucar a casa...gracies bous...

Vam baixar melancòlics, piant i piant, ja amb la ressaca eufòrica per haver fet la via, i trobant-nos al Coll de les Portelles al GALVEZ ( el de veritat!!!!!)

A`part de solos molt controlats, era el primer cop, després de l'accident amb en Juanjo, que m'acostava de nou a un punt on el risc ja estava present, no sentia sensacions mentre escalava però notava un gran pes al damunt en pensar en els meus...
D'això ja fa 8 anys, i realment l'artifo i el risc Montserratí és de les coses que més he abandonat...hi ha disciplines en que si no vas al 100% millor no posar-s'hi...ara, però amb en PACA la diversió i l'èxit estàn garantits al 100% també...potser és l'hora de fer un BIGWALL????!!!!!

Us deixo l'apreciació personal de graus i traçat. És una bona via per col.leccionistes de mites, segur que en MALUTA hagués vibrat d'allò més en escalar-la...

TERRA LLIURE a la Paret de les Gralles de CAMARASA (instagram I GUIATGES @trtranki_climbing_guide)

Ja fa dies que la Quel m'havia dit que aquesta era una via bastant bona...el que no m'havia dit era que es tractava de una via tant autèntica! 

En Tony Carrello té horaris amb els que ens avenim, de manera que abans que arribi el gel anem quedant per fer clàssiques que ens interessin als dos, tant per tatxar com com per prospeccionar en futurs guiatges.

LA PARET DE LES GRALLES és una paret COMPLETAMENT NORD amb accés relativament ràpid des del cotxe, i per dalt. 

Cal arribar a l'Ermita de Sant Jordi des del poble ( googlejable en maps però compte que vam haver de girar cua dos cops perquè ens duia per llocs surrealistes).

Millor preguntar o mirar indicadors ja que la pista que duu a l'ermita és totalment circulable i a voltes encimentada. Surt des de la part alta dreta del poble. L'ascens amb cotxe es fa llarg fins arribar-hi. Un cop a l'ermita la deixem a l'esquerra i seguim a la dreta, el camí es fa menys còmode i passeu una mena de diposit a esquerra, fins una baixadeta curta i dolenta al final de la qual hi ha un minipàrquing a mà dreta. Davant tenim un turó i a la dreta camps. 

L'APROXIMACIÓ és relativament curta, seguim el camí i als pocs metres hi ha SENDER A DRETA ( deixarem valleta i turó a la esquerra), seguint la valleta que fa el turó i una altra elevació (on anem), anem planejant baixant i en el punt més baix veurem una gran fita que no podem no veure, a dalt a la dreta que ens indica com pujar la elevació. SEGUIM FITES fins que arribem al cim plà i en tendència a la esquerra ens apropem a la paret. Cal seguir el caire de la paret(que queda a l'esquerra), aviat veurem la XEMENEIA DE SORTIDA de la via. Cal estar atents a una fita de pedres uns 100 mts més endavant, pintada de VERMELL. Just davant, al caire del buit, hi veureu la instal.lació de ràppel. Una cadena que ajuda a abastar 2 bolts. 

Primer rappel MOLT DRET, AERI i LLARG, quan baixeu la instal.lació següent queda a l'esquerra, una mica de truc i l'abasteu.

Segon ràppel millor no apurar els 60, quedeu-vos a la repisa i baixeu per una corda de nusos per terreny cutre. Un cop a baix ( mirant al pati) aneu a la esquerra, voltat un esperó veureu els dos claus en una fissura que marquen l`inici de via.

LL1: 6a. Inici amb pas tonto protegit amb claus. Seguir gestionant una fissura amb preses a dreta, a protegir. Un cop arrampa hi ha una grimpada amunt a dreta fins una reunió de dos parabolts comú amb una "VIA DEL SALLA" que va a esquerra. 

LL2: 6a o 6a+ bastant més complexe. Paret neta (només un pont de roca i una savina). Cal gestionar la roca amb delicadesa. Inici més arrampat fins una baga amb pas a apretar (ben protegit). Des d'aquest punt cal anar lluitant amb paciència fins una repisa de la reunió. L'entrada a la repisa és delicada. No dubteu a assegurar-vos bé, la roca es fa dificil de llegir i tot i sanejada millor flotar. Reunió en un spìt i Figuera 

LL3: Un sol clau a l'inici. Més curtet. V+ o 6a fàcil en que haurem d'entrar a un diedre i gestionar blocs en un ambient molt vertical. Ben protegible. Seguim amb la tensió fins la reunió d'spit i pont de roca. 

LL4: El llarg clau. 6b. Inici a protegir i evitar factor2, i de seguida veurem que recte NO ÉS...cal endevinar una travessa a dreta fins sota un sostre. Superar el tram sota el sostre i petit repos. CAl protegir-se bé `per abastar un únic clau que protegeix el pas més difícil on haurem de gestionar fins i tot un parell de bidits molt bons. Atlètic. La resta del llarg segueix la tònica vertical, a vigilar i a protegir íntegrament. Reunió a l'entrada de la Xemeneia, spit i arbret. 

Ll5: Xemeneia espectacular fins al darrer moment. No us confieu. Inici millor recte o pel diedre de la dreta. En Tony va anar per la esquerra i és més dur. Un cop fet l'inici entrar al diedre xemeneia i mirar de protegir en tot moment. A la segona meitat hi ha passos graduats de V o V+ que bé mereixen 6a. Un cop superats COMPTE que la xemeneia no és escalable facilment per dins, caldrà apurar per fora i tenir en compre protegir-se ja que a partir de cert moment s'escala amunt Vº/IVº i no es pot posar res els darrers 8 o 10 mts. Al cim es pot fer reunió en alzina. 

MATERIAL: joc de tascons petits ( no micros) i migs, joc de friends complerts ( tots els nums fins el 3 i no sobra el 4). Es pot repetir 1,2 i 3. Joc basic d'aliens. Bagues per sabines (3 minim), cintes extensibles i cordes de 60 pels ràppels. 

HORARI: Via ràpida si us manegueu bé amb l'autoprotecció. A migdia ja érem dalt sortint des de BCN a les 7 tot i que vam errar la pujada en cotxe i perdre MOLT DE TEMPS per culpà del navegador. VIA A L'OMBRA fins a migdia-tarda

RECOMANACIONS: Via assumible tenint en compte que no té CAP expansió de progressió i l'equipament és quasi inexistent. Llargs de fins a 35 o 40 metres verticals a protegir. roca sanejada però on tot ressona i has de navegar amb delicadesa. Preses molt bones pel grau i de bon agafar.

De les bones a tenir a la llista tot i que no es pot menysprear ni el grau ni que cal protegir-la totalment.

Visca la Terra Lliure.

ASCENCIÓ GUIADA ENCANTATS, CANAL CENTRAL, ENCANTAT PETIT ENCANTAT GRAN

GUIATGE: Integral Encantats, Canal central, Encantat Petit-Xic, Encantat Gran

GUIATGE ORIOL PASCUAL - oriolpascualsalvat@gmail.com; perfil instagram: @trtranki_climbing_guide

El guiatge és una professió ben curiosa. Fas teus els somnis d'altres persones i a través de aquesta apropiació els duus a realitzar-los. Tu els ajudes a pujar donant-los la seguretat que l'ofici pot aportar, aplicant uns protocols tècnics en què t'has format, i els clients materialitzen el seu somni d'escalar parets o muntanyes...I TU TAMBÉ, perquè els seus somnis els has fet teus...

Els ENCANTATS és potser una de les muntanyes més emblemàtiques del Pirineu. Es podrien dir "lo Pedraforca del Pallars", però certa llegenda atorga el nom de ENCANTATS degut a que dos caçadors d'isards van ser convertits en pedra com a càstig per saltar-se la missa de diumenge i anar a grimpar per la muntaya. Quina benevolència i poder de convenciment del catolicisme, que devia estar veient que això de la fè començava a fluixejar davant de l'atractiu del pirineïsme germinal !"

Com que d'aquells fets ja fa anys ( potser hem de agrair i tot la divina dèria petrificadora), aprofitant la bona meteo de finals de Juliol, vam decidir amb la Montse, realitzar una activitat que tot i que no sigui de les més habituals, implica una romàntica escalada de quasi més de 1000mts!!!

Escalar als encantats significa un pàsseig atemporal pels primers passos dels pioners a Catalunya...Oliveras, Abella, Estasen, Mallafré, Boix, Costa, Balaguer, Simó, fins al Cerdà i el Pokorski, passant pels escaladors de l'altra banda del Pirineu...fins al mateix Comici va treure el cap atret per les majestuoses verticalitats caòtiques d'aquesta muntanya! I com a bona muntanya clàssica, els Encantats ofereix un recull d'ascencions on poder entendre el significat dels graus Iº, IIº i IIIº en tota la seva essència i autenticitat. I en un entorn d'alta muntanya on al llarg de la ascenció passarem des de l'excursió pel límit inferior de l'estatge siubalpí als pedregars i herba seca dels cims, veient com la vida perd força a mesura que guanyem altura...

Ja des de principis del 1.900 les dominants formes d'aquesta muntanya van atraure als principals pirineïstes de l'època i el 1901 es va assolir la coneguda com a VIA NORMAL de l'ENCANTAT GRAN (2.743) per part de Ludovic Fontan (Negrin) amb els guies Bernard Salles Juan Augusto i els catalans Isidre Romeu ( pare de la coneguda Carme Romeu- gran escaladora catalana dels 40 i següents morta fa poc) i Bartomeu Ciffre.

La via Normal ascendeix per la banda oposada a la coneguda vista frontal...es flanqueja la base de la muntanya per la dreta, fins trobar un punt dèbil ( una canal de pedra que remunta fins un collet que resseguint la seva aresta esquerra ens mena mig enfilant-nos mig grimpant fins sota el cim. Els darrers 60mts hem de escalar cap a la esquerra ( Iº,IIº,IIIº), fins trobar una aresta-pas amb un impressionant buit i per una canaleta assolir el cim. Desgrimpar aquest tram és prou angoixant i des de just el final de la escalada hi ha dues instal.lacions de ràppel ( 30+30 o 60mts) que ens deixen de nou a peu de la grimpada. Sortint de la cara Nord o en situacions hivernals o de cansament s'agraeix prou poder baixar amb corda, així que tant per seguretat com per comoditat, és adequat carregar corda i rapel.lador per assegurar-se i poder baixar.

El 1902 es va escalar el PETIT ENCANTAT ( 2.734m) per part de la cordada composta per Henri Brulle, René d'Astorg (destacats pirineïstes francesos), junt al guia de Gavarnia anomenat Castagne. Actualment la via Normal parteix de l'enforcadura i s'enfila per 5 complexes llargs de roca entre discreta i molt bona per la via LOUSTALOT-MABILLE (1924, Loustalot morí en una caiguda a la PIERRA MENTA el 1928), amb diverses variants i possibilitats encara que es tracta de una via molt òbvia, bonica, aèria i sobretot SALVATGE com tot l'entorn.

Henry Brulle

El 1910 el conegut pioner català Mossèn Jaume Oliveras va escalar la Canal central fins l'Enforcadura ( III+ algun pas aïllat), i des d'allà el Encantat Gran per una sèrie de lògiques vires i trams d'escalada de IIIº i IIº.

Jaume Oliveras, primera asc.en solitari a la Central i Petit Encantat.

El 1911 Oliveras fa la integral Canal Central i Encantat Petit en solitari (!!!!), entenent que en aquella època s'escalava sense cordes i es desgrimpava ( al pur estil PREUSS) allò que s'escalava. Hem de tenir en compte que no hi havia el Refugi al peu de la muntanya i només l'accés a la zona ja era una bona part de la ascenció. Quan escaleu aquesta muntanya imagineu-vos l'època, els medis i les capacitats tècniques d'aleshores i us adonareu que es realitzaven activitats absolutament increïbles amb un compromís absolut. Gran respecte...

Mossèn Jaume Oliveras va desparèixer del panorama excursionista/escalador abans de la Guerra Civil. Durant l'esclat de la sublevació feixista, a Barcelona van assaltar el seu domicili i va haver d'exilar-se a França. Va tornar iniciada la guerra per incorporar-se com a capellà al Terç de requetés Verge de Montserrat d'inspiració Carlina (*)

(*) : Aquell tema "va acabar com el Rosari de l'Aurora!!": el meu pare deia que era força divertit, a la postguerra, anar a veure com els carlistes i els falangistes acabaven a garrotades durant la cel.lebració a Montserrat del Rosari de la Aurora- d'aqui la expressió tant nostrada...

El 1935 en Costa, en Boix i en Balaguer ( primers ascencionistes del Cavall Bernat de Montserrat) van deixar la seva petjada obrint una via directa a la paret Nord Oest amb considerables dificultats tècniques ( ja usaven corda, claus i mosquetons), la qual va ser repetida el 1936 per Emilio Comici ( escalador punter a Dolomites) creient que feia una primera ascenció. Durant la guerra civil, en Costa i en Boix ( coneguts militants antifeixistes) van morir defensant la llibertat i la República, fet que va trencar la magnífica cordadada que hauria rellençat l'escalada catalana, ja iniciada per personatges com Estasen. 

També malauradament l'any 1946 Ernest Mallafré (el refugi a peu dels encantats porta el seu nom), va morir al Monastero víctima d'un allau, de manera que novament va desaparèixer un gran amant de la zona i alhora impulsor de l'escalada a Catalunya a través de les millores tècniques que van acabar quallant en el seu manual pòstum "ESCALADA".

Costa Boix i Balaguer, pioners de l'escalada a Catalunya, grans escaladors i combatents contra el feixisme

Ernest Mallafré Planella, mort als 24anys en un allau al Monastero. Redactor de un manual tècnic d'ESCALADA, el refugi al peu dels Encantats duu el seu nom.

Pels Encantats hi ha passat tota la història de la escalada catalana...Simó, Romeu, Farreras Farrés i Joaquima Baruta ( que van obrir una Directíssima a la cara nord-est), i fins els superdotats Cerdà i Pokorski amb la seva magnifica via que ataca la part frontal del Petit -via que en versió hivernal ja mereix un bon MD "o més" degut als llargs superiors cap al cim).

Foto moderna d'una de les cordades més punteres de l'escena dels 50-60 a Catalunya

La realitat, però, es que la informació sobre l'escalada en aquesta muntanya, apart d'escassa és molt poc concreta i precisa. Ressenyes o relats són difícils de trobar i tpots es centren en les clàssiques més conegudes, mentre que res o gairebé res es troba sobre les divereses ascencions i vies que es van fer entre 1901 i l'actualitat. La manca de informació junt a que el fet de ser una muntanya en plè Parc Nacional, fa que tampoc es puguin plantejar noves primeres malgrat ser un marc brutal on es podrien afrontar vies de molta envergadura i compromés, amb equipament fixe o no. Llàstima...

Paul Loustalot i ressenya de la seva asc. a l'Encantat Petit

L'ascensió plantejada a la client era prou clara: Canal Central, Encantat Petit per la Normal, Encantat Gran des de l'Enforcadura i descens. En total 1000mts de grimpades, escalada i ràppels.

Excepte a l'Encantat Petit la gestió de la seguretat del client es fa complexa, es tracta de un terreny MOLT EXPOSAT per grimpar sense corda, llis i de dificil protecció per anar en "corda curta" ( no és una cresta i hi ha pocs punts naturals on assegurar a l'acompanyat), i molt llarg per realitzar tirades a l'ús donat que no hi ha CAP equipament fixe i el client ha de tenir certa experiència en la gestió de cordes per assegurar-te tants i tants llargs (unes 24 tirades).

En CAP CAS puc plantejar a un client escalar sense corda, i encordar-m'hi en un terreny sense garantir-li la seguretat és igualment absurd...

Donat que ja havia fet un assaig previ a la ruta al Gran Encantat per la canal, i a la inmensa motivació de la Montse, vam endegar un plà que va funcionar a la perfecció: va poder escalar el 100% de la via assegurada per dalt totalment, en un temps absolutament acceptable, i realitzar la activitat sense cap complexitat tècnica més enllà de la habitual.

Amb una corda de 60mts i triple homologació, 8 cintes extensibles, un joc de friends ( #0.3 a #2), 3 aliens i algun bicoïn, una politja autobloquejant i el material personal vam escalar a tot drap i assegurats, tota la muntanya. El resultat es que començant a les 8.45 a les 18.45 érem al cim de l'Encantat Gran. Brutal. Totes les tirades les vam fer a 60mts excepte les curtes del Petit. I vam poder fins i tot fer un bon descans de una hora a l'enforcadura abans de pujar el Encantat Xic.

Canal Central: inici a la dreta del corredor, entrenat per on atacaria la CERDÀ POKORSKI. Després de dos tirades de Iº amb algun pas de II entre arbres, la tercera tirada deriva a la dreta per entrar a la canal central esquerra ( la que es divideix cap a la Cerdà). A la cinquena tirada hi trobem unes plaques i diedre llisos on hi ha potser el pas més complicat de la Canal ( III+ protegible). Abandonem a la dreta la Cerdà Pokorski, i passat aquest pas es grimpa per prats molt drets però sense dificultat (Iº) unes 4 tirades més fins quasi al final on a la dreta tenim una aresta i el buit de la Central i a l'esquerra ja una cornisa facil però delicada que ens mena a la canal central. 

Cornisa d'accés des dels prats inclinats a la part final de la Canal central

La part final de la canal central és prou fàcil...Iº i IIº, on podem evitar les zones centrals més descompostes grimpant pel vessant dret de la canal (un xic més rocós-IIIº/IIº- però menys trencat-compte pedres). La darrera tirada ( hi ha un bloc que tanca la canal i presenta un pas de III+ i fins a la enforcadura, vam realitzar un ensamble de 120mts posant una politja autoblocant als 60mts, de cara mantenir la seguretat de la cordada.

Un cop a la enforcadura l'atac al Petit és prou obvi. S'escala un ressalt de IIIº d'uns 10 mts i ens queda a la dreta un gendarme. Un curtet mur desplomat presenta un punt dèbil on es veu un clau ( cordino blanc) i posem un friend previ que ens permeten assolir la R1. Vam empalmar aquest llarg amb el Segon, que ataca a la dreta per blocs inestables (ojo) entrant a la canal-xemeneia de la banda dreta de la ORELLA ( III+).

Vam voler seguir la variant ROMEU ( IV+?) tot i que la mateixa sembla que comença abans de la entrada a la xemeneia, i nosaltres ja érem a la R2. El 1995 o 96 amb en Xavi J, havia escalar en hivern el mur llis que impedeix entrar des de sobre la Orella a la Romeu (vam escalar-lo amb 2 passos d'artifo facil), i aquest cop el tema es veia igual de estrany però més clar. Enfilats sobre l'Orella ( a la dreta de la reunió), hi ha dues microfissures excel.lents on col.locar dos bicoïns petits molt sòlids. EL PAS és pujar a la paret i fer un moviment a dretes per assolir millor presa i la segona meitat del diedre ROMEU. Un moviment de V/V+(?) i la resta del diedre IV+ gloriós i vertical, de bona presa i perfectament assegurable.
Investigant sobre aquest acrobàtic pas vaig trobar que REALMENT és el moviment  que en Romeu va endagar el 1933 per escalar directament des de la Orella a la repisa superior. Quin geni!!!!!

"seguim la drecera que En Romeu traçà, per primera vegada, el 1933; i mentre la via normal baixa lleugerament i segueix una cornisa cap a l'esquerra, nosaltres efectuem un estrambòtic canvi de canal í ens enfilem pel dret. Es tracta d'un pas veritablement original, de pur acrobatisme; cal saltar una xemeneia i, penjat de mans, hissar-se a l'aresta, que cau plombada..!" ( extracte del butlletí del CEC XLVI gener 1936, en una asc. hivernal)

Pas clau de tota l'escalada, accés al diedre Romeu, protegit amb dos tascons i moviment par agafar la vira on tinc els peus...

El 4rt llarg és una mena de canaleta-diedre de IIIer/4rt, curt i que mena a una reunió a la dreta. La vam saltar i vaig seguir amunt. El diedre final és de bona roca, assegurable i pletòric. reunió just al final (R5)

Quart llarg, previ al bonic diedre final que mena al cim ( a sota )

Montse amb quasi 800mts a sota, arribant al final de la ascenció a l'Encantat Petit (Vº/ 5 llargs

Una curta cresta de 60mts ( Iº/IIº) ens mena al cim ( foto de la creu i darrera l'Encantat Gran), ja en corda curta.

El descens són 5 rappels de màxim 25 mts ( duem corda de 60), on la màxima complexitat és guiar cordes al llençar i que no s'enganxin al recuperar-les ( MOLT DE COMPTE!).

Un cop a l'enforcadura girem 180º i encarem l'Encantat Gran...ens queden 250mts de grimpada ( màx III/+). Es ressegueix un herbei obvi, en diagoinal a la dreta ( caminar-grimpar) fins unes roques grises previes a una repisa. Hi ha un pas de II+ fins a la repisa a 60mts. Poso politja i seguiexo escalant fins a 120mts, en tendencia a dreta fins una aresta on canvio de vessant i hi ha una bona llastra on muntar una reunió.

La Següent tirada encara una placa llisa ( IIIº, no pujar recte esquerra sinó en diagonal a dreta pels slabs) que aviat ens mena, a la dreta, a un sistema de ressalts de roca i repisetes d'herba i un diedret-fissura final ( IIIº que ens permet treure el cap sota el cim. Acabats 60 mts poso la politja en una repisa de roca abans del final, i seguim recte amunt fins al cim evitant la pitjor roca ( compte amb la arribada a cim).

Des del cim hi ha fites descendents que de manera evident oposada a l'ascens, ens menen a la instal.lació de ràppel, dos químics amb anelles. 30mts desplomats i 30mts de ressalts ( desgrimpables) ens depositen al camí. La segona instal.lació la trobarem fora de la línia, a l'esquerra segons baixem.

Un cop al camí de baixada, hi ha una successió de desgrimpades i caminar que en pocs minuts ens porten aun coll molt evident d'on una canal a la dreta baixa a la Valleta seca: L'inici de la canal té una mica de desgrimpades (Iº) i aviat es converteix en la "canal infame" que en 15 minuts de anar en compte a no tirar pedres i zigzaguejant ens durà a la zona de la Valleta Seca. Girem a mà dreta i flanquejant la muntanya per un sender marcat retornem al Refugi en 1h aprox.

Comptar amb unes 9h d'ascenció a ritme lleuger, una aprox de 1h30 des del pàrquing ( sense aturar-se al refugi Mallafré) i un retorn des del cim de unes 2h,30 fins al cotxe (abans pàssem pel refugi Mallafré). 

Retorn des del cim del GRAN ENCANTAT al refugi Mallafré, IMATGE EXTRETA DE WIKILOC a INTERNET

Asc. realitzada el 24juliol del 2021

GUIATGE ORIOL PASCUAL - oriolpascualsalvat@gmail.com; perfil instagram: @trtranki_climbing_guide

LA PEDRA...

Maleïda pedra...sé que és una altra, diferent de la del 87...no hi té res a veure però crec que aquest cop em duia un missatge molt clar...

Cascada ALEA JACTA ESTA ( LA GRAVE).Gener 2019 Foto post GUIDES LA GRAVE

El 87 era molt jove, i amb tota una vida per davant per recuperar-me, cap responsabilitat i quasi res a perdre...segurament per això no duia casc, i segurament per això vaig poder estar un mes a l'hospital tirat mig en coma, i disposar de tota una temporada per refer-me i punxar al curs de la universitat…i tornar a escalar igual o més a degolla...

Ara és diferent...ara cada segon compta i el pendent en el que em precipito cap a un final (espero llunyà) em fa apreciar cada moment com a irrepetible. Segurament ELL@ ho sabia i malgrat la seva rudesa i violencia em va concedir un darrer favor no matant-me...però m'ho va deixar clar…no feia broma...

Primer llarg ALEA JACTA EST (5/4+).Gener 2019 Foto post GUIDES LA GRAVE

Edu arribant  ala R1 del Primer llarg ALEA JACTA EST (5/4+ i mixte).Finals de Gener 2019

"Hola, sóc "LA PEDRA", vinc de milions d'eons de generació cósmica, viatges per l'univers, transformacions, canvis, erupcions, elevacions, fragmentacions…

 

Que què pretenia?...Res, perquè per mi el teu temps no existeix…

 

Les pedres esperem, pacients, el teu temps és LIMITAT, EFÍMER i IRRISORI, el meu en comparació, però, és etern, perenne, estàtic...i el més curiós es que, en un punt determinat de les nostres existències dispars, acabem coincidint…

La nostra trobada no és casual, però no t'atorguis una importancia que cap dels dos tenim, simplement és causal, que és molt diferent...en el teu laberint d'opcions has acabat en el punt on jo passava sense més...i ens trobem. Segurament (ho sé) jo per tu esdevinc un fet vital absolut...hauria de dir que ho entenc però la meva mineralitat determinista no és que m´ho impedeixi sinó que no m'en fa capaç. Mentre tu experimentes aquesta trobada com un fet clau  en la teva vida( i t'ha vingut de centímetres que no sigui el final), el mateix instant per mi no és més que un sospir  sense trascendència...en tindré milions d'iguals fins desaparèixer, i tu ja no seràs ni un record, ESTIC DE PAS i TU TE M'HAS CREUAT, no al revés, ho has d'entendre…només aquest detall és la clau que certifica la teva cósmica infinitesimalitat davant del meu cicle...no ho sento però tampoc me n'enorgulleixo, simplement no m'afecta…

Comprèn-ho, i ja sé que adonar-se que no ets RES és un gran salt al buit de l'existència per a un simple humà mortal...però tant de bo ho entenguéssiu tots millor...perquè també us aniria millor...o no? potser viurieu en el caos anàrquic de la desesperança des del moment en que naixeu, perquè aquest moment és precisament el inici del vostre procés cap a la Mort..."

4rt Llarg ALEA JACTA EST( la Grave) que es va trencar mentre escalava aquesta secció. Gener 2019( foto Col GIDES LA GRAVE)

Érem penjats en una paret...bé, més complicat encara, en un fil d'aigua gelada enganxada en una paret. I no vam saber tampoc fer-nos al ritme fugaç d'aquest fil, a la seva volubilitat i evanescència...dins del que nosaltres concebíem un temps mort, el fil es transmutava…
Penjats del fil, en una reunió, vam començar a percebre que no duiem el mateix compàs. I el fil va iniciar un canvi...ja no ell sinó tot l'entorn d'on penjava...primer va ser un lleuger avís...granets de gel...que es van convertir en una grava insistent que crepitava al caure...anticipant-se a bocins considerables que precedien a pilotes que es seguien de totxos que fugien dels blocs que els perseguien..,silenci i de repent un soroll de hélice, o d'ales que bateguen, ...fuhfuhfuhfuhfuhfuh!!!!!!...i passa volant una pedra...i una altra que rebota aprop...i més…
Hem de fugir d'aqui...som una diana...
Vaig veure que el fil de gel penjava d'una bauma uns 30 mts més amunt...l'única protecció...i vam decidir anar cap allà amb la intenció de resguardar-nos-hi fins que el sol baixés i allò es calmés…
La idea no era dolenta...però arribava tard...no havia pensat que el mateix fet que ens duia a refugiar-nos era la circumstància que feia que ser allà fos tan letal...
Havia escalat uns 15 mts i es va repetir el batec d'ales inefable...fú-fú-fú!!!!...no sé si em van avisar, crec que sí...i em vaig protegir...i de repent una de les sensacions més estranyes que mai havia tingut...un cop inmens sense dolor...

Columna Islandis ( 5+). Foto i belayer: Jordi Tosas

EL 1987 vaig rebre una pedrada quasi letal, em va obrir el crani i vaig estar en coma, i força temps a l'hospital...com que vaig perdre el coneixement no vaig adonar-me de res fins que vaig despertar en una absència total del record de l'accident…i mai vaig recuperar la memòria dàquell moment...

Però aquest cop era diferent...vaig ser conscient des del primer instant...el soroll de la pedra, i la sorpresa ( com si no ho entengués) de sentir una extranya sensació de dalt a baix de la columna, com una carícia de un gegant que volgués arrencar-me l'espinada d'un sol cop inmens, com si m'hagués clavat un cop de mall començant pel clatell i acabant als ronyons... amb una ferocitat que no esperava...i inmediatament un flux d'electricitat inmens com si 1000volts em corréssin esquena avall...des del clatell a les cames, un formigueig que em paralitzava de coll a peus, i res més...simplement no em podía moure…no notava res, cap dolor...

Em vaig quedar astorat, incrèdul i molt espantat...inmediatament vaig estar convençut que m'havia partit la mèdula...hi havia quelcom que no funcionava...i alhora tampoc no ho entenia…
No podía moure les cames, ni la cintura.
Crec que vaig intentar moure'm, sense poder...i vaig gemegar, merda merda merda...podía moure el coll i els braços...res més...però respirava...i seguía notant el corrent inmens a les cames...em vaig tocar la cuixa...no la sentía...però podía moure la cintura i respirar...i el cop era sota el clatell...tampoc em quadrava…vaig intentar apretar els muscles de l'entrecuix...era estrany, sí que quasi els podía contraure...
Van pasar uns minuts eterns...jo penjat dels piolets, sense poder-me moure, i els companys sense entendre res, i les pedres seguíen volant al nostre voltant…

Va ser breu però terrible, no podía entendre què havia passat però sabia que quelcom anava molt malament, i em veía en una cadira de rodes...vaig plorar, i estaba emprenyat i molt trist...i conscient…

Al cap d'una estona va apareixer de nou la electricitat...aquest cop de Baix a Dalt, i recuperava certa sensació i mobilitat...em vaig lograr desenganxar i penjar-me del cargol de sota...em van despenjar...fins la reunió i després cap a les reunions de baix...vaig pasar a ser dependent, marejat i atordit, esporuguit i fent-me petit...
Tenia por, molta, acabava de veure en cos i ment els efectes de un accident, i temia que el següent fos ja el final, un cop directe o que la pedra tallés la corda...volaven blocs al nostre voltant...el soroll, l'ombra, i com la neu de la base de la paret esmorteïa la seva caiguda que creava cràters en aterrar...

Vam mirar de resguardar-nos, però tot i creure que estavem més protegits, allò era un bombardeig. Acabariem rebent algún impacte, i també baixar no ens garantia res...el descens a peu fins a zona segura també podía ser blanc de qualsevol impacte...tenia la sensació que la muntanya s'esfondrava ( i per sort exagerava)…

L'Edu va cansar-se de la situació...va despedir-se i va rapel.lar el primer llarg, preferia provar sort...vaig veure com baixava, l'envejava i alhora creia que el veuria rebre, estava boig...o no...
Va arribar al terra i va apresar-se en baixar avall...i ens vam quedar en Juan i jo, mirant-nos...vam apostar...
No vaig ni posar-me ni prusik...vaig escorar la corda una mica, desitjant guanyar trajectòria a la de les pedres...i vaig rapel.lar corrent com un boig per amagar-me en una merda de microbaumeta mentre esperaba al Juan...Vam fugir.

A la carretera vam fer balanç...no podía moure l'esquena ni el coll...estaba baldat...la mà inflada i plena de sang, la cara també tocada,i la cara del Juan i un cop a la cama  a l'Edu...què caram haviem fet??? odiava aquella paret…

Però mai són les parets, som nosaltres, elles esdevenen en un plànol absolutament diferent del nostre…

I adonar-se d'aquest fet és el que m'enfonsa a moments en aquesta tristor determinista de que estimar a ultrança aquesta activitat és quasi utòpic...perquè és quasi imposible entregar-s'hi al complet sense ser engolit per la mateixa…

Ha calgut una segona pedra que m'ho confirmés... i ara cal reiniciar de nou aquest amor que no puc deixar...

RODAMÓN ( HIGHWAYMAN)...2021

The Highwayman ( original song) 

Jo era un rodamón, anava amunt i avall per la carretera, sempre amb la espasa i la

pistola...

Més d'alguna noia havia perdut la roba amb les meves històries, i més d'algun soldat havia deixat la sang a la fulla de la meva espasa..

Els bastards em van penjar a la primavera del 25...

Però encara sóc viu... 

Vaig  ser un navegant ...

Vaig néixer amb la marea i em vaig comprometre amb el mar

Vaig voltar el Golf de Mèxico i una ràfega va fer que la vela major m'emboliqués i em tombés...

Quan es van partir les vergues van dir que havia mort,

Però encara sóc viu...

Vaig treballar construïnt preses sobre un riu ample i profund,

On l'acer i l'aigua xoquen, en un lloc al que anomenen Boulder al salvatge Colorado

Vaig relliscar i vaig caure al buit més inmens,

Em van enterrar en una tomba silenciosa...

Però encara sóc aqui...i sempre seré aqui...

Volo en una nau espaial, per les esquerdes de l'Univers,

i quan arribi a l'altre costat trobaré un lloc on el meu esperit reposarà,

Poster sigui un altre cop un lladre de camí ral

O simplement sigui una gota de pluja

Però encara hi seré,

I tornaré un  i altre cop, i novament, i un altre cop... per sempre...

Cash (HighwayMan)

------------------------

LA "FESTA DEL PACA"( A3 6a 120mts) a la FALCONERA de Sant Llorenç de Munt

L'escalada artificial sempre ha estat una d'aquelles disciplines que sense interesar-me de plè, m'ha plantejat reptes puntuals que m'encanta aceptar. Ha estat més aviat un tema de "tatxar" aquelles vies que per algún motiu m'esdevenen mites que m'agrada escalar o almenys treure-hi el cap.
Tantmateix "costa" posar-s'hi, i per un motiu o altre, excepte etapes  molt fanàtiques de martell i pedal, vaig fent alguna cosa de tant en tant per evitar rovellar-me...

Com sempre aquesta era una de les vies que m'anava remirant, sense acabar mai de engrescar-me a anar-hi. Paral.lelament resulta que LA FALCONERA està dins d'un plà de regulació de manera que no s'hi pot escalar DES DE l'1 de GENER al 31 de JULIOL, i ja feia un parell d'anys que m'oblidavaa d'anar-hi quan calia.

Aquest any no volia que se m'escapés l'oportunitat, de manera que vaig decidir agafar-me un dia lliure i ( malgrat la previsió dubtosa de pluja a la tarda), anar-hi sol ben d'hora. Cal dir que el fet que el PACA li hagués fet un reestyling, reequipant els anclatges antics ( spits) i reemplaçant-los per burils i bolts nous, junt a algún plom fixe, em va fer acabar de decidir.

Per sort a darrera hora es va apuntar l'Enrique, que tot i no ser un aficionat al pedal, és un escalador dels de morro i entrega, dels de sempre…

Tot va anar rodat, vam fer la via prou ràpid ( alguns dubtes al LL3), i en PACA ens va obsequiar amb alguna foto i sobretot, un parell de birres sota el cim. GRAN PERSONA en PACA !!!!!

Aproximació: Sembla senzilla, però a les fosques i sense recordar-la bé, ens vam perdre dos cops i tampoc vam baixar pel camí correcte.
Un cop es deixa el cotxe al parquing, en un revolt a mitja baixada des del coll d'estenalles ( carretera de Matadepera a Mura), cal caminar molt poc fins veure un monticle rocós, on el sender queda a contrapendent cap a la esquerra.
Baixem uns metres a la esquerra per roca i el caminet recomença, breument per bosc, fins davant del cim de la Falconera.
Just veient el cim, unes desenes de metres abans, a mà dreta baixa un sender que se n'allunya ( fort pendent) i porta fins el peu de la paret.
Nosaltres vam seguir la canal que va per sota la paret i vam flipar...arítjols, bardissa i rappel final des d'un espit a paret...no baixeu per allà…

Fred a la R3

 

Ambient R2 després del sostre d'A3

 

La Via: MOLT BONICA, una petita obra d'art d'artificial, amb un bon equilibri entre tecnicitat, risc i seguretat. No puc dir que es tracti d'artificial extrem , ja que tot va quedant bastant bé, i hi ha moltes expansions salvadores. Però obrir-la sol devia ser una bona aventura, i el resultat és una ruta que hauria de ser una clàssica del pedal, molt recomanable per anar agafant rodatge si us agrada aquesta especialitat. No està equipada en molts trams, i cal tenir cert coneixement per moure's sobre estreps i col.locar peces...però no són llargs que exigeixin hores de feina tot i que té passos més vibrants de manera saltejada...

Material: Cal dur alguns Claus>>Calen dos Bongs, Una U curta, Una V, un parell de plans dolços de tota la vida, un Lost Arrow, i també vam usar un parell de pitonets tipus knifeblade. Calen algunes fustetes per si han saltat les de via ( petites tipus Caixa de llumins o taquets, i una de més gran quadrada tipus tac mig ( imprescindible).
Cal dur almenys tres plaquetes recuperables, compte que siguin de pas gran ja que les petites que dúiem no entraven. Vam usar Rivet hangers.
És útil un gantxo de punta.
Cal un joc complert de Friends fins el numero 2 almenys, completat per un joc d'aliens
Finalment, útils els tascons, bicoins petits i algún mig/gran.
Vam usar corda simple, la via va força recta, i una auxiliar per la motxilla.

Llarg 3, sortint del terreny més complicat

 

FLAIX: ( abstenir-se ONSIGHTERS)
 LL1: Llarg nou per evitar l'eixam d'abelles que hi ha a l'original. Des de la RAPSODIA EN BLUE ( 15-20metres a la esquerra de la entrada original) cal fer els tres primers passos d'Ae, i d'allà es travessa ascendent a la dreta, cap a la R1 de la del Paca. Passos contundents ja des de l'inici. Tot i marcar A1+ ja vibrareu, especialment a l'entrada a reunió. Tantmateix no hi ha més de tres passos vibrants seguits...Em va semblar molt maco i amb algún pas que t'agafa fred.

 

LL2: Fissura desplomada sense massa dubtes... Inici a claus, per guanyar el desplom a base de encastadors diversos i tres passos ja equipats ( ajuden força), per sortir per un diedret on per mi hi ha més treball que a la part del desplom ( en lliure será 6a+) ...entrada a R curiosa on vaig haver de tirar errera per fer-la en artifo...La tirada marca A3 però igual és més suau...això sí, força atlètic i molt xulo!

Ll3: Sembla difícil però es fa prou bé. Des de últims de pedals es col.loquen dos bongs seguits i d'allà a una expansió. La resta són ploms, alguna falqueta i una llarga sortida equipada que combina Ae i V+ (escalable en lliure en 6a/+). A2/+ molt bonic

LL4: Semblant a l'anterior però desplomat. Després de dues expansions es posa un tac i clau, i s'arriba a una expansió. Ploms i algún altre falcat donen pas a una placa equipada a negociar si es vol tota en lliure (V+ difícil però decreixent) fins la reunió sota el cim. A2+/2 molt llarg...

LL5: Arrencada d'un burí i un plom on cal clavar un o dos claus per sortir en ja lliure a caçar un bolt. Buscar el camí i com asegurar-se en lliure per la Esquerra (aliens) i d'allà al cim. A1+ i 6a ( potser vaig apurar més del que tocava).

Selfie de rigor a R2

 

DESCENS: Rappel 20 mts des del cim i desgrimpada a ponent molt fácil. El retorn és pel mateix camí que va del cim a carretera, cinc minuts…

Ens va semblar una bona via aprop de casa, que es resol en 5/6 horetes de tranquis. Agrair a en PACA les seves creacions que, en certa manera, permeten reviure i reproduir les sensacions d'algú que s'inicia i creix en la escalada artificial d'una manera íntima i sense grans heroicitats ni massa perill però amb molt de fanatisme. Les seves vies m'agraden sincerament…

ressenya actualitzada de Jose Walero a el seu blog