Extret de DIESELRYDER .
Personalment canviaria "mejor" per quelcom com "que encadenará"...(la valoració de "millor" em sembla massa centrada i poc encertada) però la realitat que descriu és aquella que, de manera incontestable, acompanya el camí del verdader guerrer... a dewüell, sense concessions....banzai total...
"Un escalador mejor que tu es el que prueba el bloque 26 veces frente a tus 25, y encadena en el ultimo intento, y es aquel que descansa veinte segundos menos que tu entrenando. Y es aquel que resiste cinco segundos mas antes de caer cuando va encadenando y en el segundo cuatro saca la mano y se queda, y encadena"
"La verdad, si existe, no se puede exagerar. En la verdad no puede haber matices, en la semiverdad o en la mentira muchísimos"
Pío Baroja
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris entrenament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris entrenament. Mostrar tots els missatges
dimarts, de novembre 15, 2011
dilluns, de novembre 07, 2011
ENTRENANT...
Quan vaig començar a escalar, l'entrenament es basava en ESCALAR...el màxim de temps, el màxim de vies, fins caure esgotat...
Amb l'arribada de l'esportiva vam quedarnos bocabadats sota de vies que crèiem fruit de poders superiors, i projectàvem en aquells que les escalaven, unes dots i unes capacitats que crèiem que MAI tindríem...
Aviat vaig haver de gestionar el temps per poder entrenar i millorar capacitats que amb la simple escalada no incrementàven tal i com necessitava. El BLOC com avui es practica encara no existia, i no hi havia plafons o rocòdroms...Passava les hores del migdia en una mena de cova-cúpula la Parc Güell, acumulant metres i metres de flanqueig desplomat...no tenia cap planificació sinó només la voluntat de escalar fins que quedava rebentat...era un "plús" a l'escalada del cap de setmana, que permetia mantenir una tensió als muscles, conèixer millor el meu cos i "fer més callo" als dits...i fins un cert punt funcionava.
Amb els primers plafons ( el del Salva al Paral.lel), i la resina, vaig començar a tibar més en despom i amb més canto...però com que els meus llocs habituals d'escalada éren de presa petita i desploms poc pronunciats, el "campus" o els sostres poc m'ajudaven a pujar grau. NO tenia prou biceps i només dits forts...I vaig tornar a escalar com un possés...a base de "pegues i pegues", fent més i més vies fins que pujava de grau o, simplement, encadenava la via en qüestió.
Ara tinc una llibreta, un cronòmetre, unes disciplines i sèries a executar i corro de nou al desplom cada cop que sento el bip-bip de finalització del descans programat...El campus o la taula de entrenament són el repte de le tardes al rocodrom...
De la mateixa manera que abans no hi havia mòbils i ara ens són imprescindibles, entrenar és avui en dia una manera de optimitzar el temps quan ens en queda poc, més productivitat...l'entrenament permet fer el mateix amb menys intents i fer més amb els intents que abans dedicaves a menys grau...
Hores i hores i una bona planificació, per obtenir "MÉS"...
Personalment he entrat en aquest rotllo: m'agrada superar-me, m'encanta poder gaudir de un ventall inmens de vies perfectes i ultradures que abans no podia ni somniar...m'encanta veure que el meu cos encara funciona quan li dóno un petit impuls, i que aquells passos que abans éren de bloc enmnig de una via de resistencia, es converteixen en passos de resistencia enmig de una via de continuïtat...
A estones , però, em pregunto si aquest procés, no és un pas més en la boja carrera dels humans contra sí mateixos, en la RAT RACE que sembla que domina la nostra espècie basada en que mai ens conformem en el que tenim...i així ens va...
Quan veig com em trasllado entre bidits i salts amunt, entre taloneigs i crispades de dents que xerriquen, i sento l'inmensa sensació d'arribar a cadenes a través de coreogrfies impossibles i trucs utòpics, aleshores me n'adono que això no té res a veure amb l'egoïsme, la vanitat ni la competitivitat. Igual que tamnpoc tenia res a veure amb aquests valors quan baixàvem corrents les escales del Monestir o ens desencordàvem en una canal o goulotte per anar més ràpid, o provàvem les vies més dures d'artifo en lliure
ÉS JOC: No obtinc res més que PLAER, BELLESA i un CONEIXEMENT de MI MATEIX molt superior cada dia...equilibri...repte...sensacions quasi extrasensorials...
És potser HEDONISME o INTROSPECCIÓ?
A nivell personal em costa discernir si he deixat de fer alpinisme només per haver aparcat certs riscs...sento el mateix quan abandono un repòs sense corda, quan estic 20 metres sobre el mar, quan em queden dos cruxs i un tram de resis abans de la cadena, quan desenganxo el cul del crashpad sota una bauma, quan em penjo de un gantxo i veig un plom dos metres per sobre, quan surto del darrer friend a buscar uns cantos que no conec, quan arrossego un petate cap a un vivac o una paret, quan cruixeix la neu sota els peus i no puc deixar de mirar una línia blanca en una paret...
I aar fins i tot acabar els 2 minuts que em queden de sèrie és un repte per saber una mica més fins on puc arribar
Sento l'ànsia de l'aventura, l'aire que m'omple, el cor a tope i l'estómac que s'apreta...
Una serie més...., demà descanso i al tercer dia em llenço a l'objectiu, sigui quin sigui...a muerte !!!!
M'encanta....
Amb l'arribada de l'esportiva vam quedarnos bocabadats sota de vies que crèiem fruit de poders superiors, i projectàvem en aquells que les escalaven, unes dots i unes capacitats que crèiem que MAI tindríem...
Aviat vaig haver de gestionar el temps per poder entrenar i millorar capacitats que amb la simple escalada no incrementàven tal i com necessitava. El BLOC com avui es practica encara no existia, i no hi havia plafons o rocòdroms...Passava les hores del migdia en una mena de cova-cúpula la Parc Güell, acumulant metres i metres de flanqueig desplomat...no tenia cap planificació sinó només la voluntat de escalar fins que quedava rebentat...era un "plús" a l'escalada del cap de setmana, que permetia mantenir una tensió als muscles, conèixer millor el meu cos i "fer més callo" als dits...i fins un cert punt funcionava.
Amb els primers plafons ( el del Salva al Paral.lel), i la resina, vaig començar a tibar més en despom i amb més canto...però com que els meus llocs habituals d'escalada éren de presa petita i desploms poc pronunciats, el "campus" o els sostres poc m'ajudaven a pujar grau. NO tenia prou biceps i només dits forts...I vaig tornar a escalar com un possés...a base de "pegues i pegues", fent més i més vies fins que pujava de grau o, simplement, encadenava la via en qüestió.
Ara tinc una llibreta, un cronòmetre, unes disciplines i sèries a executar i corro de nou al desplom cada cop que sento el bip-bip de finalització del descans programat...El campus o la taula de entrenament són el repte de le tardes al rocodrom...
De la mateixa manera que abans no hi havia mòbils i ara ens són imprescindibles, entrenar és avui en dia una manera de optimitzar el temps quan ens en queda poc, més productivitat...l'entrenament permet fer el mateix amb menys intents i fer més amb els intents que abans dedicaves a menys grau...
Hores i hores i una bona planificació, per obtenir "MÉS"...
Personalment he entrat en aquest rotllo: m'agrada superar-me, m'encanta poder gaudir de un ventall inmens de vies perfectes i ultradures que abans no podia ni somniar...m'encanta veure que el meu cos encara funciona quan li dóno un petit impuls, i que aquells passos que abans éren de bloc enmnig de una via de resistencia, es converteixen en passos de resistencia enmig de una via de continuïtat...
A estones , però, em pregunto si aquest procés, no és un pas més en la boja carrera dels humans contra sí mateixos, en la RAT RACE que sembla que domina la nostra espècie basada en que mai ens conformem en el que tenim...i així ens va...
Quan veig com em trasllado entre bidits i salts amunt, entre taloneigs i crispades de dents que xerriquen, i sento l'inmensa sensació d'arribar a cadenes a través de coreogrfies impossibles i trucs utòpics, aleshores me n'adono que això no té res a veure amb l'egoïsme, la vanitat ni la competitivitat. Igual que tamnpoc tenia res a veure amb aquests valors quan baixàvem corrents les escales del Monestir o ens desencordàvem en una canal o goulotte per anar més ràpid, o provàvem les vies més dures d'artifo en lliure
ÉS JOC: No obtinc res més que PLAER, BELLESA i un CONEIXEMENT de MI MATEIX molt superior cada dia...equilibri...repte...sensacions quasi extrasensorials...
És potser HEDONISME o INTROSPECCIÓ?
A nivell personal em costa discernir si he deixat de fer alpinisme només per haver aparcat certs riscs...sento el mateix quan abandono un repòs sense corda, quan estic 20 metres sobre el mar, quan em queden dos cruxs i un tram de resis abans de la cadena, quan desenganxo el cul del crashpad sota una bauma, quan em penjo de un gantxo i veig un plom dos metres per sobre, quan surto del darrer friend a buscar uns cantos que no conec, quan arrossego un petate cap a un vivac o una paret, quan cruixeix la neu sota els peus i no puc deixar de mirar una línia blanca en una paret...
I aar fins i tot acabar els 2 minuts que em queden de sèrie és un repte per saber una mica més fins on puc arribar
Sento l'ànsia de l'aventura, l'aire que m'omple, el cor a tope i l'estómac que s'apreta...
Una serie més...., demà descanso i al tercer dia em llenço a l'objectiu, sigui quin sigui...a muerte !!!!
M'encanta....
diumenge, de gener 23, 2011
20...INSISTINT...
A la PXB estem fent des de fa un any una "lligueta" de bloc bastant interessant.
Amb la feina excel.lent dels "muntadors" de blocs ( J. Agustí principal i quasi exclussivament), cada mes hi ha un "menú" nou. Les vies s'ordenen per colors de dificultat ascendent ( groc, blau, verd, vermell, beige, carbassa, negre i lila) de manera que es disposa de 30 dies efectius per encadenar uns 15-20 problemes.
Donat que l'espai "BLOC" de la PANXA DEL BOU compta amb unes formes excepcionals ( inmensos i alts mantels de sortida inclosos ), el fanatisme es dispara fins al punt de que gairebé oblidem l'espai VIES ( fins a 8a) per dedicar-nos a analitzar, remirar i encadenar tants problemes com podem...en general gairebé tots els mesos he tret quasi tots els problemes, però de tant en tant topo amb algun que se'm rebota, ja sigui per massa atlètic ( el campus se'm dóna fatal), ja sigui perquè se'm creua inexplicablement.
En el vídeo la via "CARBASSA" ( Extensió, pel mig, sit start), amb un pas final que si bé resolia en les versions no exteses, sense dificultat, em va costar 21 intents...quatre sessions dedicat exclussivament a aquest bonic bloc de sostre, presa escopidora i truc final ( no penjo l'encadene perquè no es reveli el truc guanyador, encara que el flaix a la pXB és generós, compartit i molt sinèrgic). Divendres al vespre, amb la colla, vaig poder encadenar el bloc...gracies al Marc pel recordatori final de no fer dues manxades al lance sinó només una!
I gracies a la familia per la paciència...
Ha estat un cap de setmana tranquil gaudint de la vida familiar el dissabte i apretant a mort ( mandrosament) a Calders el diumenge...el Jaumet ja té gairebé l'URUK i com que BOICOT estava ocupata vaig dedicar-me a 2 7a/a+ i a DELICATESSEN ( 7c+ "local")...al primer intent, havent pujat a investigar prèviament, la deixo amb una caiguda...igual que el segon i el tercer...de fet no em surt ni el moviment clau ( bastant morfo)...la resta sense problema...a veure si algú m'explica el mètode...mentrestant aniré INSISTINT...
Amb la feina excel.lent dels "muntadors" de blocs ( J. Agustí principal i quasi exclussivament), cada mes hi ha un "menú" nou. Les vies s'ordenen per colors de dificultat ascendent ( groc, blau, verd, vermell, beige, carbassa, negre i lila) de manera que es disposa de 30 dies efectius per encadenar uns 15-20 problemes.
Donat que l'espai "BLOC" de la PANXA DEL BOU compta amb unes formes excepcionals ( inmensos i alts mantels de sortida inclosos ), el fanatisme es dispara fins al punt de que gairebé oblidem l'espai VIES ( fins a 8a) per dedicar-nos a analitzar, remirar i encadenar tants problemes com podem...en general gairebé tots els mesos he tret quasi tots els problemes, però de tant en tant topo amb algun que se'm rebota, ja sigui per massa atlètic ( el campus se'm dóna fatal), ja sigui perquè se'm creua inexplicablement.
En el vídeo la via "CARBASSA" ( Extensió, pel mig, sit start), amb un pas final que si bé resolia en les versions no exteses, sense dificultat, em va costar 21 intents...quatre sessions dedicat exclussivament a aquest bonic bloc de sostre, presa escopidora i truc final ( no penjo l'encadene perquè no es reveli el truc guanyador, encara que el flaix a la pXB és generós, compartit i molt sinèrgic). Divendres al vespre, amb la colla, vaig poder encadenar el bloc...gracies al Marc pel recordatori final de no fer dues manxades al lance sinó només una!
I gracies a la familia per la paciència...
Ha estat un cap de setmana tranquil gaudint de la vida familiar el dissabte i apretant a mort ( mandrosament) a Calders el diumenge...el Jaumet ja té gairebé l'URUK i com que BOICOT estava ocupata vaig dedicar-me a 2 7a/a+ i a DELICATESSEN ( 7c+ "local")...al primer intent, havent pujat a investigar prèviament, la deixo amb una caiguda...igual que el segon i el tercer...de fet no em surt ni el moviment clau ( bastant morfo)...la resta sense problema...a veure si algú m'explica el mètode...mentrestant aniré INSISTINT...
dimarts, de març 03, 2009
ENDURÀNSIA* LORSAI **
*: (Neol anglic.). Resistència física a l'esgotament, generalment produïda per un estat semiconscient de ansia a que l'escalador sucumbeix en trobar-se sota una paret que el motiva més enllà del mateix esgotament...
**:(lerisda): "onsight" o " a vista
--------------------------------------------------------------
"PAPA NEM A NEU !!??!!"
"PAPA NEM A NEU !!??!!"
"JOEEER NAWET que són les 7 del matíííi´, booooowww, perquè no vas a mirar el Doraimon una estoneta i els papes acaben de clapar una miqueta???"
"PAPA, NEM A NEU!!!!"...
Casumdena...el bowet s'ha despertat i encara no l'hem ensenyat a que ens deixi clapar...de vegades es lleva i es queda a l'habitació o voltant pel menjador, però encara no obeeix ordres simples tipus "comnodeixisdetocarelsnassospillesqueflipesbow" o "deixadesaltarsobrelamevapanxamentreintentosobarquesonlessisdelmatí"...així que em llevo i li faig la papilla, l'esmorzar de la Lila i endreço els trastos.
AVUI TOCA LORSAI a CLOT DE L'ESPASA, papa 1-nawet 0...la neu un altre dia...i aprofitem una "pseudosocial" de la PANXA per colar-nos dins la furgo del Jaumet. 
Josete arribant amb un ampli somriure als llavis i a la cara...
Josete arribant amb un ampli somriure als llavis i a la cara...
Mar baixant de la interminable ULLS DE NEPTÚ / 7a+ 35 mts)
La LILA va fanàtica, així que mentre el Nawet es rebossa literalment a peu de via i acaba fet una mandonguilla bruta de mocs i pols, fem torns de corda. Ella a pels 6A's i jo a pels 7A's que avui em toca fer a vista segons indicacions del TRAINER.
Lila encadenant
Lila encadenantCom ja em va passar la setmana passada em costa HORRORS calentar...els braços em fan mal i el cap esta debilitat per la sensació "rotllonopucmés"... m'encaro a "ULLS DE NEPTÚ" ( 7a+ 35 mts) com si fos un 7c+...amb calma, amb estrategia, amb puteria...resolc com cal però per dins amago que estic a punt de rebentar a cada pas...tincs els braços que em fan mal i tot..."crec que avui ni escalaré"
NO t'ho creus ni tu bow...FLUUUUTTTAAANNNNN!
Jaumet FLUTA al 7c...
Es fa de nit, sota una massa de fullaraca i pols hi ha el meu fill i la Lila es rebenta en un 6b+/8a ( segons sembla)...baixem avall i tirem cap a casa...Comença a apareixer l'ENDURÀNSIA..el camí cap a la FLUTÀNSIA...serem budes buscant un NIRVANA a la pedra en comunió amb el MOVIMENT...és qüestió de no desviar-se de la bona ruta... 
El TRAINER mana, el TRAINER lidera, el TRAINER té la veritat cap al camí de la VERITAT...ho presenteixo, començo a veure-ho... encara que l'experiència arriba quan ja és massa tard mai és massa tard...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)