dimecres, de juliol 28, 2021

PASSEIG PEL BUIT dels ENCANTATS

El guiatge és una professió ben curiosa. Fas teus els somnis d'altres persones i a través de aquesta apropiació els duus a realitzar-los. Tu els ajudes a pujar donant-los la seguretat que l'ofici pot aportar, aplicant uns protocols tècnics en què t'has format, i els clients materialitzen el seu somni d'escalar parets o muntanyes...I TU TAMBÉ, perquè els seus somnis els has fet teus...

Els ENCANTATS és potser una de les muntanyes més emblemàtiques del Pirineu. Es podrien dir "lo Pedraforca del Pallars", però certa llegenda atorga el nom de ENCANTATS degut a que dos caçadors d'isards van ser convertits en pedra com a càstig per saltar-se la missa de diumenge i anar a grimpar per la muntaya. Quina benevolència i poder de convenciment del catolicisme, que devia estar veient que això de la fè començava a fluixejar davant de l'atractiu del pirineïsme germinal !"

Com que d'aquells fets ja fa anys ( potser hem de agrair i tot la divina dèria petrificadora), aprofitant la bona meteo de finals de Juliol, vam decidir amb la Montse, realitzar una activitat que tot i que no sigui de les més habituals, implica una romàntica escalada de quasi més de 1000mts!!!

Escalar als encantats significa un pàsseig atemporal pels primers passos dels pioners a Catalunya...Oliveras, Abella, Estasen, Mallafré, Boix, Costa, Balaguer, Simó, fins al Cerdà i el Pokorski, passant pels escaladors de l'altra banda del Pirineu...fins al mateix Comici va treure el cap atret per les majestuoses verticalitats caòtiques d'aquesta muntanya! I com a bona muntanya clàssica, els Encantats ofereix un recull d'ascencions on poder entendre el significat dels graus Iº, IIº i IIIº en tota la seva essència i autenticitat. I en un entorn d'alta muntanya on al llarg de la ascenció passarem des de l'excursió pel límit inferior de l'estatge siubalpí als pedregars i herba seca dels cims, veient com la vida perd força a mesura que guanyem altura...

Ja des de principis del 1.900 les dominants formes d'aquesta muntanya van atraure als principals pirineïstes de l'època i el 1901 es va assolir la coneguda com a VIA NORMAL de l'ENCANTAT GRAN (2.743) per part de Ludovic Fontan (Negrin) amb els guies Bernard Salles Juan Augusto i els catalans Isidre Romeu ( pare de la coneguda Carme Romeu- gran escaladora catalana dels 40 i següents morta fa poc) i Bartomeu Ciffre.

La via Normal ascendeix per la banda oposada a la coneguda vista frontal...es flanqueja la base de la muntanya per la dreta, fins trobar un punt dèbil ( una canal de pedra que remunta fins un collet que resseguint la seva aresta esquerra ens mena mig enfilant-nos mig grimpant fins sota el cim. Els darrers 60mts hem de escalar cap a la esquerra ( Iº,IIº,IIIº), fins trobar una aresta-pas amb un impressionant buit i per una canaleta assolir el cim. Desgrimpar aquest tram és prou angoixant i des de just el final de la escalada hi ha dues instal.lacions de ràppel ( 30+30 o 60mts) que ens deixen de nou a peu de la grimpada. Sortint de la cara Nord o en situacions hivernals o de cansament s'agraeix prou poder baixar amb corda, així que tant per seguretat com per comoditat, és adequat carregar corda i rapel.lador per assegurar-se i poder baixar.

El 1902 es va escalar el PETIT ENCANTAT ( 2.734m) per part de la cordada composta per Henri Brulle, René d'Astorg (destacats pirineïstes francesos), junt al guia de Gavarnia anomenat Castagne. Actualment la via Normal parteix de l'enforcadura i s'enfila per 5 complexes llargs de roca entre discreta i molt bona per la via LOUSTALOT-MABILLE (1924, Loustalot morí en una caiguda a la PIERRA MENTA el 1928), amb diverses variants i possibilitats encara que es tracta de una via molt òbvia, bonica, aèria i sobretot SALVATGE com tot l'entorn.

Henry Brulle

El 1910 el conegut pioner català Mossèn Jaume Oliveras va escalar la Canal central fins l'Enforcadura ( III+ algun pas aïllat), i des d'allà el Encantat Gran per una sèrie de lògiques vires i trams d'escalada de IIIº i IIº.

Jaume Oliveras, primera asc.en solitari a la Central i Petit Encantat.

El 1911 Oliveras fa la integral Canal Central i Encantat Petit en solitari (!!!!), entenent que en aquella època s'escalava sense cordes i es desgrimpava ( al pur estil PREUSS) allò que s'escalava. Hem de tenir en compte que no hi havia el Refugi al peu de la muntanya i només l'accés a la zona ja era una bona part de la ascenció. Quan escaleu aquesta muntanya imagineu-vos l'època, els medis i les capacitats tècniques d'aleshores i us adonareu que es realitzaven activitats absolutament increïbles amb un compromís absolut. Gran respecte...

Mossèn Jaume Oliveras va desparèixer del panorama excursionista/escalador abans de la Guerra Civil. Durant l'esclat de la sublevació feixista, a Barcelona van assaltar el seu domicili i va haver d'exilar-se a França. Va tornar iniciada la guerra per incorporar-se com a capellà al Terç de requetés Verge de Montserrat d'inspiració Carlina (*)

(*) : Aquell tema "va acabar com el Rosari de l'Aurora!!": el meu pare deia que era força divertit, a la postguerra, anar a veure com els carlistes i els falangistes acabaven a garrotades durant la cel.lebració a Montserrat del Rosari de la Aurora- d'aqui la expressió tant nostrada...

El 1935 en Costa, en Boix i en Balaguer ( primers ascencionistes del Cavall Bernat de Montserrat) van deixar la seva petjada obrint una via directa a la paret Nord Oest amb considerables dificultats tècniques ( ja usaven corda, claus i mosquetons), la qual va ser repetida el 1936 per Emilio Comici ( escalador punter a Dolomites) creient que feia una primera ascenció. Durant la guerra civil, en Costa i en Boix ( coneguts militants antifeixistes) van morir defensant la llibertat i la República, fet que va trencar la magnífica cordadada que hauria rellençat l'escalada catalana, ja iniciada per personatges com Estasen. 

També malauradament l'any 1946 Ernest Mallafré (el refugi a peu dels encantats porta el seu nom), va morir al Monastero víctima d'un allau, de manera que novament va desaparèixer un gran amant de la zona i alhora impulsor de l'escalada a Catalunya a través de les millores tècniques que van acabar quallant en el seu manual pòstum "ESCALADA".

Costa Boix i Balaguer, pioners de l'escalada a Catalunya, grans escaladors i combatents contra el feixisme

Ernest Mallafré Planella, mort als 24anys en un allau al Monastero. Redactor de un manual tècnic d'ESCALADA, el refugi al peu dels Encantats duu el seu nom.

Pels Encantats hi ha passat tota la història de la escalada catalana...Simó, Romeu, Farreras Farrés i Joaquima Baruta ( que van obrir una Directíssima a la cara nord-est), i fins els superdotats Cerdà i Pokorski amb la seva magnifica via que ataca la part frontal del Petit -via que en versió hivernal ja mereix un bon MD "o més" degut als llargs superiors cap al cim).

Foto moderna d'una de les cordades més punteres de l'escena dels 50-60 a Catalunya

La realitat, però, es que la informació sobre l'escalada en aquesta muntanya, apart d'escassa és molt poc concreta i precisa. Ressenyes o relats són difícils de trobar i tpots es centren en les clàssiques més conegudes, mentre que res o gairebé res es troba sobre les divereses ascencions i vies que es van fer entre 1901 i l'actualitat. La manca de informació junt a que el fet de ser una muntanya en plè Parc Nacional, fa que tampoc es puguin plantejar noves primeres malgrat ser un marc brutal on es podrien afrontar vies de molta envergadura i compromés, amb equipament fixe o no. Llàstima...



Paul Loustalot i ressenya de la seva asc. a l'Encantat Petit


L'ascensió plantejada a la client era prou clara: Canal Central, Encantat Petit per la Normal, Encantat Gran des de l'Enforcadura i descens. En total 1000mts de grimpades, escalada i ràppels.

Excepte a l'Encantat Petit la gestió de la seguretat del client es fa complexa, es tracta de un terreny MOLT EXPOSAT per grimpar sense corda, llis i de dificil protecció per anar en "corda curta" ( no és una cresta i hi ha pocs punts naturals on assegurar a l'acompanyat), i molt llarg per realitzar tirades a l'ús donat que no hi ha CAP equipament fixe i el client ha de tenir certa experiència en la gestió de cordes per assegurar-te tants i tants llargs (unes 24 tirades).

En CAP CAS puc plantejar a un client escalar sense corda, i encordar-m'hi en un terreny sense garantir-li la seguretat és igualment absurd...

Donat que ja havia fet un assaig previ a la ruta al Gran Encantat per la canal, i a la inmensa motivació de la Montse, vam endegar un plà que va funcionar a la perfecció: va poder escalar el 100% de la via assegurada per dalt totalment, en un temps absolutament acceptable, i realitzar la activitat sense cap complexitat tècnica més enllà de la habitual.

Amb una corda de 60mts i triple homologació, 8 cintes extensibles, un joc de friends ( #0.3 a #2), 3 aliens i algun bicoïn, una politja autobloquejant i el material personal vam escalar a tot drap i assegurats, tota la muntanya. El resultat es que començant a les 8.45 a les 18.45 érem al cim de l'Encantat Gran. Brutal. Totes les tirades les vam fer a 60mts excepte les curtes del Petit. I vam poder fins i tot fer un bon descans de una hora a l'enforcadura abans de pujar el Encantat Xic.

Canal Central: inici a la dreta del corredor, entrenat per on atacaria la CERDÀ POKORSKI. Després de dos tirades de Iº amb algun pas de II entre arbres, la tercera tirada deriva a la dreta per entrar a la canal central esquerra ( la que es divideix cap a la Cerdà). A la cinquena tirada hi trobem unes plaques i diedre llisos on hi ha potser el pas més complicat de la Canal ( III+ protegible). Abandonem a la dreta la Cerdà Pokorski, i passat aquest pas es grimpa per prats molt drets però sense dificultat (Iº) unes 4 tirades més fins quasi al final on a la dreta tenim una aresta i el buit de la Central i a l'esquerra ja una cornisa facil però delicada que ens mena a la canal central. 

Cornisa d'accés des dels prats inclinats a la part final de la Canal central

La part final de la canal central és prou fàcil...Iº i IIº, on podem evitar les zones centrals més descompostes grimpant pel vessant dret de la canal (un xic més rocós-IIIº/IIº- però menys trencat-compte pedres). La darrera tirada ( hi ha un bloc que tanca la canal i presenta un pas de III+ i fins a la enforcadura, vam realitzar un ensamble de 120mts posant una politja autoblocant als 60mts, de cara mantenir la seguretat de la cordada.

Un cop a la enforcadura l'atac al Petit és prou obvi. S'escala un ressalt de IIIº d'uns 10 mts i ens queda a la dreta un gendarme. Un curtet mur desplomat presenta un punt dèbil on es veu un clau ( cordino blanc) i posem un friend previ que ens permeten assolir la R1. Vam empalmar aquest llarg amb el Segon, que ataca a la dreta per blocs inestables (ojo) entrant a la canal-xemeneia de la banda dreta de la ORELLA ( III+).

Vam voler seguir la variant ROMEU ( IV+?) tot i que la mateixa sembla que comença abans de la entrada a la xemeneia, i nosaltres ja érem a la R2. El 1995 o 96 amb en Xavi J, havia escalar en hivern el mur llis que impedeix entrar des de sobre la Orella a la Romeu (vam escalar-lo amb 2 passos d'artifo facil), i aquest cop el tema es veia igual de estrany però més clar. Enfilats sobre l'Orella ( a la dreta de la reunió), hi ha dues microfissures excel.lents on col.locar dos bicoïns petits molt sòlids. EL PAS és pujar a la paret i fer un moviment a dretes per assolir millor presa i la segona meitat del diedre ROMEU. Un moviment de V/V+(?) i la resta del diedre IV+ gloriós i vertical, de bona presa i perfectament assegurable.
Investigant sobre aquest acrobàtic pas vaig trobar que REALMENT és el moviment  que en Romeu va endagar el 1933 per escalar directament des de la Orella a la repisa superior. Quin geni!!!!!

"seguim la drecera que En Romeu traçà, per primera vegada, el 1933; i mentre la via normal baixa lleugerament i segueix una cornisa cap a l'esquerra, nosaltres efectuem un estrambòtic canvi de canal í ens enfilem pel dret. Es tracta d'un pas veritablement original, de pur acrobatisme; cal saltar una xemeneia i, penjat de mans, hissar-se a l'aresta, que cau plombada..!" ( extracte del butlletí del CEC XLVI gener 1936, en una asc. hivernal)

Pas clau de tota l'escalada, accés al diedre Romeu, protegit amb dos tascons i moviment par agafar la vira on tinc els peus...

El 4rt llarg és una mena de canaleta-diedre de IIIer/4rt, curt i que mena a una reunió a la dreta. La vam saltar i vaig seguir amunt. El diedre final és de bona roca, assegurable i pletòric. reunió just al final (R5)

Quart llarg, previ al bonic diedre final que mena al cim ( a sota )


Una curta cresta de 60mts ( Iº/IIº) ens mena al cim, ja en corda curta.



El descens són 5 rappels de màxim 25 mts ( duem corda de 60), on la ma`pxima complexitat és guiar cordes al llençar i que no s'enganxin al recuperar-les ( MOLT DE COMPTE).


Un cop a l'enforcadura girem 180º i encarem l'Encantat Gran...ens queden 250mts de grimpada ( màx III). Es ressegueix un herbei obvi, en diagoinal a la dreta ( caminar-grimpar) fins unes roaques grises previes a una repisa. Hi ha un pas de II+ fins a la repisa a 60mts. Poso politja i seguiexo escalant fins a 120mts, en tendencia a dreta fins una aresta on canvio de vessant i hi ha una bona llastra on muntar una reunió.

La Següent tirada encara una placa llisa ( IIIº, no pujar recte esquerra sinó en diagonal a dreta pels slabs) que aviat ens mena a la dreta a un sistema de ressalts de roca i repisetes d'herba i un diedret-fissura final ( IIIº que ens permet treure el cap sota el cim. Acabats 60 mts poso la politja en una repisa de roca abans del final, i seguim recte amunt fins al cim evitant la pitjor roca ( compte amb la arribada).


Des del cim hi ha fites descendents que de manera evident oposada a l'ascens, ens menen a la instal.lació de ràppel, dos químics amb anelles. 30mts desplomats i 30mts de ressalts ( desgrimpables) ens depositen al camí. La segona instal.lació la trobarem fora de la línia, a l'esquerra segons baixem.


Un cop al camí de baixada, hi ha una successió de desgrimpades i caminar que en pocs minuts ens porten aun coll molt evident d'on una canal a la dreta baixa a la Valleta seca: L'inici de la canal té una mica de desgrimpades (Iº) i aviat es converteix en la "canal infame" que en 15 minuts de anar en compote a no tirar pedres i zigzaguejant ens durà a la zona de la Valleta Seca. Girem a mà dreta i flanquejant la muntanya per un sender marcat retornem al Refugi.

Retorn des del cim del GRAN ENCANTAT, IMATGE EXTRETA DE WIKILOC a INTERNET



Asc. realitzada el 24juliol del 2021

GUIATGE ORIOL PASCUAL - oriolpascualsalvat@gmail.com; perfil instagram: @trtranki




dijous, de maig 06, 2021

LA PEDRA...

Maleïda pedra...sé que és una altra, diferent de la del 87...no hi té res a veure però crec que aquest cop em duia un missatge molt clar...

Cascada ALEA JACTA ESTA ( LA GRAVE).Gener 2019 Foto post GUIDES LA GRAVE

El 87 era molt jove, i amb tota una vida per davant per recuperar-me, cap responsabilitat i quasi res a perdre...segurament per això no duia casc, i segurament per això vaig poder estar un mes a l'hospital tirat mig en coma, i disposar de tota una temporada per refer-me i punxar al curs de la universitat…i tornar a escalar igual o més a degolla...

Ara és diferent...ara cada segon compta i el pendent en el que em precipito cap a un final (espero llunyà) em fa apreciar cada moment com a irrepetible. Segurament ELL@ ho sabia i malgrat la seva rudesa i violencia em va concedir un darrer favor no matant-me...però m'ho va deixar clar…no feia broma...


Primer llarg ALEA JACTA EST (5/4+).Gener 2019 Foto post GUIDES LA GRAVE

Edu arribant  ala R1 del Primer llarg ALEA JACTA EST (5/4+ i mixte).Finals de Gener 2019


"Hola, sóc "LA PEDRA", vinc de milions d'eons de generació cósmica, viatges per l'univers, transformacions, canvis, erupcions, elevacions, fragmentacions…
 
Que què pretenia?...Res, perquè per mi el teu temps no existeix…
 
Les pedres esperem, pacients, el teu temps és LIMITAT, EFÍMER i IRRISORI, el meu en comparació, però, és etern, perenne, estàtic...i el més curiós es que, en un punt determinat de les nostres existències dispars, acabem coincidint…

La nostra trobada no és casual, però no t'atorguis una importancia que cap dels dos tenim, simplement és causal, que és molt diferent...en el teu laberint d'opcions has acabat en el punt on jo passava sense més...i ens trobem. Segurament (ho sé) jo per tu esdevinc un fet vital absolut...hauria de dir que ho entenc però la meva mineralitat determinista no és que m´ho impedeixi sinó que no m'en fa capaç. Mentre tu experimentes aquesta trobada com un fet clau  en la teva vida( i t'ha vingut de centímetres que no sigui el final), el mateix instant per mi no és més que un sospir  sense trascendència...en tindré milions d'iguals fins desaparèixer, i tu ja no seràs ni un record, ESTIC DE PAS i TU TE M'HAS CREUAT, no al revés, ho has d'entendre…només aquest detall és la clau que certifica la teva cósmica infinitesimalitat davant del meu cicle...no ho sento però tampoc me n'enorgulleixo, simplement no m'afecta…
Comprèn-ho, i ja sé que adonar-se que no ets RES és un gran salt al buit de l'existència per a un simple humà mortal...però tant de bo ho entenguéssiu tots millor...perquè també us aniria millor...o no? potser viurieu en el caos anàrquic de la desesperança des del moment en que naixeu, perquè aquest moment és precisament el inici del vostre procés cap a la Mort..."

4rt Llarg ALEA JACTA EST( la Grave) que es va trencar mentre escalava aquesta secció. Gener 2019( foto Col GIDES LA GRAVE)

Érem penjats en una paret...bé, més complicat encara, en un fil d'aigua gelada enganxada en una paret. I no vam saber tampoc fer-nos al ritme fugaç d'aquest fil, a la seva volubilitat i evanescència...dins del que nosaltres concebíem un temps mort, el fil es transmutava…
Penjats del fil, en una reunió, vam començar a percebre que no duiem el mateix compàs. I el fil va iniciar un canvi...ja no ell sinó tot l'entorn d'on penjava...primer va ser un lleuger avís...granets de gel...que es van convertir en una grava insistent que crepitava al caure...anticipant-se a bocins considerables que precedien a pilotes que es seguien de totxos que fugien dels blocs que els perseguien..,silenci i de repent un soroll de hélice, o d'ales que bateguen, ...fuhfuhfuhfuhfuhfuh!!!!!!...i passa volant una pedra...i una altra que rebota aprop...i més…
Hem de fugir d'aqui...som una diana...
Vaig veure que el fil de gel penjava d'una bauma uns 30 mts més amunt...l'única protecció...i vam decidir anar cap allà amb la intenció de resguardar-nos-hi fins que el sol baixés i allò es calmés…
La idea no era dolenta...però arribava tard...no havia pensat que el mateix fet que ens duia a refugiar-nos era la circumstància que feia que ser allà fos tan letal...
Havia escalat uns 15 mts i es va repetir el batec d'ales inefable...fú-fú-fú!!!!...no sé si em van avisar, crec que sí...i em vaig protegir...i de repent una de les sensacions més estranyes que mai havia tingut...un cop inmens sense dolor...

Columna Islandis ( 5+). Foto i belayer: Jordi Tosas

EL 1987 vaig rebre una pedrada quasi letal, em va obrir el crani i vaig estar en coma, i força temps a l'hospital...com que vaig perdre el coneixement no vaig adonar-me de res fins que vaig despertar en una absència total del record de l'accident…i mai vaig recuperar la memòria dàquell moment...

Però aquest cop era diferent...vaig ser conscient des del primer instant...el soroll de la pedra, i la sorpresa ( com si no ho entengués) de sentir una extranya sensació de dalt a baix de la columna, com una carícia de un gegant que volgués arrencar-me l'espinada d'un sol cop inmens, com si m'hagués clavat un cop de mall començant pel clatell i acabant als ronyons... amb una ferocitat que no esperava...i inmediatament un flux d'electricitat inmens com si 1000volts em corréssin esquena avall...des del clatell a les cames, un formigueig que em paralitzava de coll a peus, i res més...simplement no em podía moure…no notava res, cap dolor...

Em vaig quedar astorat, incrèdul i molt espantat...inmediatament vaig estar convençut que m'havia partit la mèdula...hi havia quelcom que no funcionava...i alhora tampoc no ho entenia…
No podía moure les cames, ni la cintura.
Crec que vaig intentar moure'm, sense poder...i vaig gemegar, merda merda merda...podía moure el coll i els braços...res més...però respirava...i seguía notant el corrent inmens a les cames...em vaig tocar la cuixa...no la sentía...però podía moure la cintura i respirar...i el cop era sota el clatell...tampoc em quadrava…vaig intentar apretar els muscles de l'entrecuix...era estrany, sí que quasi els podía contraure...
Van pasar uns minuts eterns...jo penjat dels piolets, sense poder-me moure, i els companys sense entendre res, i les pedres seguíen volant al nostre voltant…

Va ser breu però terrible, no podía entendre què havia passat però sabia que quelcom anava molt malament, i em veía en una cadira de rodes...vaig plorar, i estaba emprenyat i molt trist...i conscient…


Al cap d'una estona va apareixer de nou la electricitat...aquest cop de Baix a Dalt, i recuperava certa sensació i mobilitat...em vaig lograr desenganxar i penjar-me del cargol de sota...em van despenjar...fins la reunió i després cap a les reunions de baix...vaig pasar a ser dependent, marejat i atordit, esporuguit i fent-me petit...

Tenia por, molta, acabava de veure en cos i ment els efectes de un accident, i temia que el següent fos ja el final, un cop directe o que la pedra tallés la corda...volaven blocs al nostre voltant...el soroll, l'ombra, i com la neu de la base de la paret esmorteïa la seva caiguda que creava cràters en aterrar...

Vam mirar de resguardar-nos, però tot i creure que estavem més protegits, allò era un bombardeig. Acabariem rebent algún impacte, i també baixar no ens garantia res...el descens a peu fins a zona segura també podía ser blanc de qualsevol impacte...tenia la sensació que la muntanya s'esfondrava ( i per sort exagerava)…

L'Edu va cansar-se de la situació...va despedir-se i va rapel.lar el primer llarg, preferia provar sort...vaig veure com baixava, l'envejava i alhora creia que el veuria rebre, estava boig...o no...
Va arribar al terra i va apresar-se en baixar avall...i ens vam quedar en Juan i jo, mirant-nos...vam apostar...
No vaig ni posar-me ni prusik...vaig escorar la corda una mica, desitjant guanyar trajectòria a la de les pedres...i vaig rapel.lar corrent com un boig per amagar-me en una merda de microbaumeta mentre esperaba al Juan...Vam fugir.

A la carretera vam fer balanç...no podía moure l'esquena ni el coll...estaba baldat...la mà inflada i plena de sang, la cara també tocada,i la cara del Juan i un cop a la cama  a l'Edu...què caram haviem fet??? odiava aquella paret…

Però mai són les parets, som nosaltres, elles esdevenen en un plànol absolutament diferent del nostre…


I adonar-se d'aquest fet és el que m'enfonsa a moments en aquesta tristor determinista de que estimar a ultrança aquesta activitat és quasi utòpic...perquè és quasi imposible entregar-s'hi al complet sense ser engolit per la mateixa…


Ha calgut una segona pedra que m'ho confirmés... i ara cal reiniciar de nou aquest amor que no puc deixar...




dimecres, d’abril 07, 2021

RODAMÓN ( HIGHWAYMAN)...2021




The Highwayman ( original song) 

Jo era un rodamón, anava amunt i avall per la carretera, sempre amb la espasa i la
pistola...
Més d'alguna noia havia perdut la roba amb les meves històries, i més d'algun soldat havia deixat la sang a la fulla de la meva espasa..
Els bastards em van penjar a la primavera del 25...
Però encara sóc viu... 
Vaig  ser un navegant ...
Vaig néixer amb la marea i em vaig comprometre amb el mar
Vaig voltar el Golf de Mèxico i una ràfega va fer que la vela major m'emboliqués i em tombés...
Quan es van partir les vergues van dir que havia mort,
Però encara sóc viu...


Vaig treballar construïnt preses sobre un riu ample i profund,
On l'acer i l'aigua xoquen, en un lloc al que anomenen Boulder al salvatge Colorado
Vaig relliscar i vaig caure al buit més inmens,
Em van enterrar en una tomba silenciosa...
Però encara sóc aqui...i sempre seré aqui...
Volo en una nau espaial, per les esquerdes de l'Univers,
i quan arribi a l'altre costat trobaré un lloc on el meu esperit reposarà,
Poster sigui un altre cop un lladre de camí ral
O simplement sigui una gota de pluja


Però encara hi seré,
I tornaré un  i altre cop, i novament, i un altre cop... per sempre...

Cash (HighwayMan)

------------------------


dilluns, de març 25, 2019

LA "FESTA DEL PACA"( A3 6a 120mts) a la FALCONERA de Sant Llorenç de Munt

L'escalada artificial sempre ha estat una d'aquelles disciplines que sense interesar-me de plè, m'ha plantejat reptes puntuals que m'encanta aceptar. Ha estat més aviat un tema de "tatxar" aquelles vies que per algún motiu m'esdevenen mites que m'agrada escalar o almenys treure-hi el cap.
Tantmateix "costa" posar-s'hi, i per un motiu o altre, excepte etapes  molt fanàtiques de martell i pedal, vaig fent alguna cosa de tant en tant per evitar rovellar-me...

Com sempre aquesta era una de les vies que m'anava remirant, sense acabar mai de engrescar-me a anar-hi. Paral.lelament resulta que LA FALCONERA està dins d'un plà de regulació de manera que no s'hi pot escalar DES DE l'1 de GENER al 31 de JULIOL, i ja feia un parell d'anys que m'oblidavaa d'anar-hi quan calia.

Aquest any no volia que se m'escapés l'oportunitat, de manera que vaig decidir agafar-me un dia lliure i ( malgrat la previsió dubtosa de pluja a la tarda), anar-hi sol ben d'hora. Cal dir que el fet que el PACA li hagués fet un reestyling, reequipant els anclatges antics ( spits) i reemplaçant-los per burils i bolts nous, junt a algún plom fixe, em va fer acabar de decidir.

Per sort a darrera hora es va apuntar l'Enrique, que tot i no ser un aficionat al pedal, és un escalador dels de morro i entrega, dels de sempre…

Tot va anar rodat, vam fer la via prou ràpid ( alguns dubtes al LL3), i en PACA ens va obsequiar amb alguna foto i sobretot, un parell de birres sota el cim. GRAN PERSONA en PACA !!!!!

Aproximació: Sembla senzilla, però a les fosques i sense recordar-la bé, ens vam perdre dos cops i tampoc vam baixar pel camí correcte.
Un cop es deixa el cotxe al parquing, en un revolt a mitja baixada des del coll d'estenalles ( carretera de Matadepera a Mura), cal caminar molt poc fins veure un monticle rocós, on el sender queda a contrapendent cap a la esquerra.
Baixem uns metres a la esquerra per roca i el caminet recomença, breument per bosc, fins davant del cim de la Falconera.
Just veient el cim, unes desenes de metres abans, a mà dreta baixa un sender que se n'allunya ( fort pendent) i porta fins el peu de la paret.
Nosaltres vam seguir la canal que va per sota la paret i vam flipar...arítjols, bardissa i rappel final des d'un espit a paret...no baixeu per allà…

Fred a la R3
 
Ambient R2 després del sostre d'A3
 
La Via: MOLT BONICA, una petita obra d'art d'artificial, amb un bon equilibri entre tecnicitat, risc i seguretat. No puc dir que es tracti d'artificial extrem , ja que tot va quedant bastant bé, i hi ha moltes expansions salvadores. Però obrir-la sol devia ser una bona aventura, i el resultat és una ruta que hauria de ser una clàssica del pedal, molt recomanable per anar agafant rodatge si us agrada aquesta especialitat. No està equipada en molts trams, i cal tenir cert coneixement per moure's sobre estreps i col.locar peces...però no són llargs que exigeixin hores de feina tot i que té passos més vibrants de manera saltejada...

Material: Cal dur alguns Claus>>Calen dos Bongs, Una U curta, Una V, un parell de plans dolços de tota la vida, un Lost Arrow, i també vam usar un parell de pitonets tipus knifeblade. Calen algunes fustetes per si han saltat les de via ( petites tipus Caixa de llumins o taquets, i una de més gran quadrada tipus tac mig ( imprescindible).
Cal dur almenys tres plaquetes recuperables, compte que siguin de pas gran ja que les petites que dúiem no entraven. Vam usar Rivet hangers.
És útil un gantxo de punta.
Cal un joc complert de Friends fins el numero 2 almenys, completat per un joc d'aliens
Finalment, útils els tascons, bicoins petits i algún mig/gran.
Vam usar corda simple, la via va força recta, i una auxiliar per la motxilla.
Llarg 3, sortint del terreny més complicat
 
FLAIX: ( abstenir-se ONSIGHTERS)
 LL1: Llarg nou per evitar l'eixam d'abelles que hi ha a l'original. Des de la RAPSODIA EN BLUE ( 15-20metres a la esquerra de la entrada original) cal fer els tres primers passos d'Ae, i d'allà es travessa ascendent a la dreta, cap a la R1 de la del Paca. Passos contundents ja des de l'inici. Tot i marcar A1+ ja vibrareu, especialment a l'entrada a reunió. Tantmateix no hi ha més de tres passos vibrants seguits...Em va semblar molt maco i amb algún pas que t'agafa fred.
 

LL2: Fissura desplomada sense massa dubtes... Inici a claus, per guanyar el desplom a base de encastadors diversos i tres passos ja equipats ( ajuden força), per sortir per un diedret on per mi hi ha més treball que a la part del desplom ( en lliure será 6a+) ...entrada a R curiosa on vaig haver de tirar errera per fer-la en artifo...La tirada marca A3 però igual és més suau...això sí, força atlètic i molt xulo!

Ll3: Sembla difícil però es fa prou bé. Des de últims de pedals es col.loquen dos bongs seguits i d'allà a una expansió. La resta són ploms, alguna falqueta i una llarga sortida equipada que combina Ae i V+ (escalable en lliure en 6a/+). A2/+ molt bonic

LL4: Semblant a l'anterior però desplomat. Després de dues expansions es posa un tac i clau, i s'arriba a una expansió. Ploms i algún altre falcat donen pas a una placa equipada a negociar si es vol tota en lliure (V+ difícil però decreixent) fins la reunió sota el cim. A2+/2 molt llarg...

LL5: Arrencada d'un burí i un plom on cal clavar un o dos claus per sortir en ja lliure a caçar un bolt. Buscar el camí i com asegurar-se en lliure per la Esquerra (aliens) i d'allà al cim. A1+ i 6a ( potser vaig apurar més del que tocava).

Selfie de rigor a R2
 
DESCENS: Rappel 20 mts des del cim i desgrimpada a ponent molt fácil. El retorn és pel mateix camí que va del cim a carretera, cinc minuts…

Ens va semblar una bona via aprop de casa, que es resol en 5/6 horetes de tranquis. Agrair a en PACA les seves creacions que, en certa manera, permeten reviure i reproduir les sensacions d'algú que s'inicia i creix en la escalada artificial d'una manera íntima i sense grans heroicitats ni massa perill però amb molt de fanatisme. Les seves vies m'agraden sincerament…

ressenya actualitzada de Jose Walero a el seu blog 

dilluns, de juliol 23, 2018

ESCALADA A LA COSTA BRAVA ( ESTARTIT- CAP DE LA BARRA)- Wyatts, Cap de Trons, Mar cel i terra, i Bros

Escalar vies llargues a la Costa Brava?!?!?

Sense ser un terreny especialment afavorit per a l'escalada, a la COSTA BRAVA ( des de la Selva a l'Empordà) s'estàn recuperant llocs per a escalar i alhora s'en descobreixen de nous.

Des del granet i sauló de les zones més al Sud fins al calcari divers de les zones de l'Alt Empordà, els cingles que s'aboquen al mar están veient com ( de la mà de gent bastant concreta i dedicada!), comença a haver-hi una bona oferta de rutes de tot tipus.

Concretament a la zona de l'ESTARTIT, ja fa anys que el cingle del CAP DE LA BARRA, davant mateix de les illes Medes, ja es va equipar la CAP DE TRONS per part dels Rubio, amb una visió més futurista que va quallar 20 anys més tard ! Posteriorment Alex ventura amb altres Companys ( D.Oliver, Ivan Ruiz, i J.Leal) s'ha dedicat a deixar un llegat que s'ha de reconeixer com una gran feina i molta dedicació...

EL CAP DE LA BARRA és una paret abocada al mar que amb els seus 110 mts presenta una aparença de gran ambient malgrat ser d'accés quasi inmediat.
Actualment consta de 3 vies més, apart de la citada, equipades pel mateix grup, que també ha reequipat CAPDETRONS.

SITUACIÓ i OMBRA: El Cap de la Barra és EST, de manera que el sol s'hi amaga cap a les 14.30-15:00 a les vies BROS i MAR CEL i TERRA, mentre que a WYATTS i CAPDETRONS desapareix una mica després.
S'hi pot escalar tot l'any tenint en compte que al pic de l'estiu millor anar-hi a la tarda si no volem deshidratar-nos. La brisa marina permetrà que malgrat la canícula, es pugui escalar. EL TACTE de la roca pot anar de passable a molt humit, especialment als llargs més aprop de l'aigua ( DUR LA BOSSA DE MAGNESI BEN PLENA).

ACCÉS al SECTOR: Des de l'Estartit, cal dirigir-se cap al PORT. No es pot entrar al port i obliguen a girar cua, de manera que just aleshores a MÀ DRETA, veurem un carrer en pujada ( carrer CAP DE LA BARRA al costat del restaurant EL VOLANTÍ). Per aquell carrer s'accedeix just al final, per unes escales, al cim del cingle del CAP DE LA BARRA.
A TENIR EN COMPTE: Es tracta de un carrer PRIVAT amb una tanca automática. Segons un cartell la tanca té horaris d'obertura (generalment obert fins les 21:00), i si entreu en cotxe us podeu quedar dins. Igualment ara s'ha restringit molt les zones on aparcar i no sempre hi ha lloc.
Tot el voltant del port és zona blava ( i cara), apart que només pots posar 3h de saldo. Parlant amb els vigilants em van comentar que els pots comentar el tema i posar dos tiquets en funció de l'hora que sigui i l'hora de retorn…
També podeu buscar lloc pel poble i caminar 5 minuts més.

Un cop a les escales que pujen al sender, seguir el camí principal que voreja per dalt les parets. COSTA IDENTIFICAR el final de les vies.

ACCÉS A LES VIES: Cal localitzar el final de cadascuna, de cara a poder rapel.lar ( l'accés per mar és logísticament més complex). Per les dues primeres heu de anar pel sender que circula aprop del cingle.
WYATTS: A certa distancia de les baranes de protección hi veureu un PI i una FITA BLANCA GEODÈSICA a la dreta, Si us aboqueu uns metres més a la dreta de la fita veureu la cadena de rappel.
CAPDETRONS: ídem més a la Esquerra, a la esq. de un altre pi veureu que està desbrossat. Si us aboqueu veureu que hi ha un químic i una anella antiga. Hi ha una pedra enganxada (al costat de la reunió) amb el nom de la via
Lila flipant a la sortida de Bros ( 7a+)
Recuperant cordes a MAR CEL I TERRA ( 6c+)

Per MAR CEL I TERRA i BROS millor seguir el sender principal fins una gran fita de pedres. Allà tirar per corriolet a la dreta fins el caire del cingle. Hi ha una altra fita blanca on s'aclareix, just abans de que la paret comenci a baixar cap a cala Calella. ES EL FINAL DE LA VARIANT dreta d BROS...uns metres abans entreu entre dos pins i alla hi ha una mica de clar, on acaben BROS i MAR CEL I TERRA.
Mirant al mar veureu a la esquerra un químic ( visible ja que està al terra just al caire del cingle) que permet anclar-se i accedir al final de BROS. Just a la dreta veureu una cadena ( molt de compte!) que permet accedir en metre i mig de descensa a la reunió de MAR CEL I TERRA. Personalment diría que no està de més reasegurar-se al pi per accedir a aquesta reunió. No és d'accés difícil però en fred i amb el pati fa angúnia.
Lila al Ll1 de MAR CEL I TERRA ( 6b/+)

Les vies están equipades per rapel.lar, al llarg d'elles o empalmant rap.pels de 60. ALS LLARGS QUE TOQUEN A l'AIGUA cal gestionar correctament la corda ja que en recuperar-la pot caure a l'aigua i millor rapel.lar el llarg concret enlloc de venir del de sobre...
WYATTS té repisa correcta, deixant el llarg amb cintes passades, en recuperar la corda no es mulla. CAPDETRONS s'accedeix per WYATTS flanquejant a dreta o rapel.lant-la ( hi ha bosc intermig).
MAR CEL I TERRA acabes quasi sobre l'aigua, és gestionable amb compte.
BROS millor fer el primer llarg en toprope si no sou masters en recuperar corda.

DESCRIPCIÓ DE LES VIES: Cadascua de les vies tenen un carácter concret. No hi ha graus alts però en general la sensació d'escalada és aèria, atlètica i exigent, amb trams de continuïtat i alguns passos concrets més explossius que marquen el carácter del llarg. Amb 18 cintes i reunions es fan totes. En alguna (veure cada via) es pot dur material complementari si aneu justos amb el grau obligat

WYATTS: Bonica via de 105mts i 6b/A0e (6c+ en lliure). 4 llargs variats amb dos llargs inicials de 6a, flanqueig empalmable a reunió a la dreta, i llarg de  6a+ ( passos a mirar), un llarg intermig preciós amb sostre apurable en lliure ( no arriba a 7a tot i ser un pas explossiu),i el llarg final més complex i obligat. Si voleu protegir-lo adequadament dueu un tasconet o micro per arribar al darrer parabolt de la tirada, o bé quan rapel.leu deixeu una cinta llarga a mode d'escalextric per protegir el crux ja que allunya: No és un pas extrem però costa de veure i l'assegurança queda a sota mentre veieu angoixats com podeu caure als darrers metres de la via. Dificultats estimades: 6a,6a+,6c+/7a (6a/A0), 6b/+ obligat ( amb un micro o deixant cinta llarga precol.locada es pot evitar el cop de gas)
NOTA ACTUALITZADA ( octubre 2018): el darrer pas de la via compta ja amb una assegurança extra, fet que treu la obligatorietat del pas mencionat.
Lila al LL1 ( 6a) de WYATTS
CAP DE TONS Via pionera ( 1993) reequipada. 105 mts i 6c+ no obligat. Roca espectacular i tres llargs amb feixa intermitja abans del llarg final. El darrer llarg és el més bonic. Es pot baixar per Wyatts i flanquejar a la dreta fins la R0. primer llarg molt bo, segon molt vertical en una mena de paret/esperó que pasa un sostre, i llarg final més explossiu. Equipat

MAR, CEL I TERRA Potser la més exigent i bonica del conjunt. Molt aèria. Ben equipada tot i que cal escalar trams puntuals de 6c si no dueu micros i domineu el trampeig. Al tercer llarg allunya en un tram molt fácil.
Primer llarg ( 6b/+) amb pas difícil a l'inici i la resta de continuïtat.
Segon llarg amb pas a bloc. No es 7a, potser 6c ( 6a/A0)
Tercer llarg amb sortida de reunió, placa fácil ( ON RECOMANEM UN CAMALOT #1 abans del desplom), i desplom espectacular ratllat per una fissura a esquerres amb passos molt atlètics. 6c+ espectacular.
Darrer llarg sublim, molt estètic i aeri. Placa vertical/desplomada de 25 mts que des del primer al darrer moviment solicita la nostra atenció. Navega Intel.ligentment en busca de les debilitats fins uns darrers metres molt coreogràfics amb pas final de pel.lícula. Ha petat alguna presa original, i caldria regraduar-lo a 6c o 6c+.
(A Sobre i a Baix) Darrer llarg de MAR CEL I TERRA, fantàstic mur aeri 5 estrelles, graduat inicialment de 6b sembla que ha trencat quelcom. El vam veure almenys de 6c/+, possiblement el llarg clau de la via 
 

BROS Via molt ben trobada, no obligada ( 6a/Ae) tot i que sobre el paper sembli la que té més grau.
El primer llarg parteix de l'aigua, millor fer-lo en corda per dalt. 6a de continuïtat
Segon llarg de 6a atlètic amb algún pas a mirar entrant a reunió, potser 6a/a+
Tercer llarg molt bo. Fissura bavaresa que tot i marcar 6c+ em va semblar molt més fácil...6b de bona presa
Quart llarg de pel.lícula. Fissura desplomada ( compte a l'entrada) primer amb molt bona presa i després cada cop més roma, fins a un bidit on apretarem bastant. Hi ha un encastament de genoll esquerre just al crux. Sortim del desplom i una gloriosa bavaresa/placa final ens duen a la reunió de cim. RECOMANEM dur C#1 o C#2 o alguna tascó gran, ja que al tram final no hi ha un parabolt que falta i allunya molt en Vº tot i que ho vam fer sense problemas.
Hi ha una variant-escapada ( PARMALY) a la dreta d'aquesta tirada, de 6a equipat.
 Fantàstica bavaresa de BROS ( 6c+ que ens va semblar suau)
Lila a la aèria sortida del fantàstic darrer llarg de BROS (7a+ que ens va semblar un xic més suau...)
 
IMPORTANT : La situació d'aquestes vies ( com les de la resta de la zona on s'accedeix amb barca/rappel) implica el fet que no hi ha RETIRADA possible ( a baix tindreu el mar) a no ser que us vinguin a buscar en barca o us escapeu nedant. Qualsevol emergencia o situació imprevista complica seriosament el tema.
Hi ha qui usa una estàtica de 100mts de cara a rapel.lar i garantir-se la sortida.
En qualsevol cas tingueu-ho en compte abans de retirar la corda quan rapel.leu.
Igualment, tot i tractar-se de una zona "benévola", no oblideu que les tempestes al mar i a l'estiu acostumen a ser de rápida formació, violentes i amb abundant aparell elèctric. CONSULTEU LA MÉTEO. A Montgó, en una senzilla via de "love climb" vam patir una de les situacións més absurdament perilloses de s de feia molts any, envoltats per una mànega que en una hora quasi ens arrenca de la paret…

 
Salut i Costa Brava!!!!

dimarts, de juny 12, 2018

PSICOBLOC a TOSSA: RELOADED

Corria el 2007...el naixement del "nanu" feia presagiar que aquell estiu seria difícil pujar al Ventosa, a la vall de Bohí, com feia des de mitjans dels 90 cada agost...

La vinguda del petit implicava que ara ja dúiem amb nosaltres un altre component familiar que en certa manera ens condicionava allà on podíem escalar...apart que la nostra manca d'experiència prèvia suposava cert temor de fer-ho malament o no poder amb les noves circumstàncies a l'hora d'escalar.

Malgrat tot, la clau era la de sempre: ADAPTAR-SE.

I així ho vam fer. Miraculosament en PGB em va comentar que havíen trobat un racó a Tossa, on era posible obrir línies de PSICOBLOC, que d'altra banda ja s'estava posant de moda amb algunes expedicions que la gent del principat feia a MALLORCA.

De petits haviem escalat a ST FELIU DE GUÍXOLS algunes vies de màxim 6b que per nosaltres significaven "solos" amb cert control. Desconeixíem què era el psicobloc. I Tossa ens va oferir un racó verge on entendre què significava escalar sobre el mar, en el moment clau i aprop de casa els pares on podíem passar les vacances amb el bebè sense embogir per manca d'escalar. SOLUCIONAT!!!!
Inici del crux de LARNAU ( 7a+), el rom de la mort abans de la pinça invertida per esquerra que hi ha damunt
 

Va ser un estiu amb moltes visites al sector en el que vam obrir les línies principals que s'anirien perfeccionant al llarg dels anys...i ja en fa 11 !!!
Creia que allò no quallaria, però a l'any següent ja hi havia gent quasi cada cap de semana...flaixos a full i molta pedagogia al personal van difondre les línies i van mirar de contenir la brutícia que implica que es comparteixi l'espai amb un gran nombre de visitants...malgrat tot, creiem que el mar s'ho menja tot...de tant en tant m'he entristit en veure restes de burilles, algún paper o llaunes...val a dir que la zona també rep visites de pescadors que tampoc sempre estan prou conscienciats de l'impacte que suposen...
Lila caient mentre treballava PSICOBLOG ( 6c )
 

En les primeres sessions ja vam obrir la Cova principal i el mur desplomat de la dreta...i amb poques caigudes prenia forma LARNAU, un bon setè del que vaig resoldre "a vista" el truc clau que un cop escalat vaig oblidar inmediatament, i ens va costar molts intents tornar a repetir!!

Al següent estiu vaig començar a intentar FLOWTHING, un imponent pas de bloc que va quedar en 7c o 7c+ de via...desenes i desenes de caigudes per obrir per sota una línea molt bonica i fanática...viatges des de BCN en afternoon sesión inclosos...
I finalment, amb la extensió de 7a que vaig escalar sota l'inici del desplom, ja comptàvem amb linies de resistencia, i el 7c pujava un nivel..."8a"??? Bé...proveu-ho...cal resoldre FLOWTHING sense el taloneig que en KUEKA va trovar després ( sinó es 7b+, diuen), i després escalar el conjunt des de la esquerra de la terrasseta ( desgrimpant fins l'aigua), el qual fa que arribis al "repòs" previ al bloc, amb un 7a resistent ja als braços...
Em va costar de nou molts intents...i finalment LIONSOUL ( l' "Ànima del Lleó") va poder escalar-se, en homenatge a Jah i el Rastaffarisme....
 Resolent els 2 moviments Claus de FLOWTHING ( 7c ) que permetríen escalar LIONSOUL ( 8a)
Des d'aleshores s'han concretat algunes linies més però poc hi ha de nou.
Lila al crux de PSICOBLOG (6c)

Aquí us deixo els croquis ben clars, per tal que pogueu gaudir d'aquest racó.

Accés al sector: Des de Tossa dirigir-se per carretera en direcció a ST FELIU DE GUÍXOLS per la costa. Es passa un bonic mirador a la badia i Castell de Tossa, i després una corba a l'esquerra amb una casa de pedra que ja ens fa canviar de vessant...seguir una estona més i després de una gran corba a dreta, baixem i veiem un posible aparcament per a un restaurant-cala( CALA BONA) seguir 100 mts i trobareu l'aparcament-mirador on deixar el cotxe. teniu aparcament a dreta ( asfaltat) i Esquerra ( no asfaltat, en batería siusplau).
Abans de l'aparcament podeu saltar el "quitamiedos" i descendre pel fprt pendent cap al mar, travesseu el camí de ronda i arribeu RECTE a l'aigua. La cova queda a la Esquerra tal i com baixeu ( 4 minuts o menys)
 


Esperem que tingueu en compte alguns principis bàsics del Psico així com alguns trucs per tal que la experiencia sigui positiva:

1) Malgrat és un sector "soft", esteu al mar. El principal perill és que en cas de caiguda sou en un medi hostil. Aneu amb compte, no escaleu sols, els incidents en psico vénen més de estar al mar que de caigudes. Amb mar picada aneu en compte al sortir

2) La millor época és quan el sol va "baix" ( inici i final d'estiu), i a la tarda, ja que la roca està més seca. Si escaleu amb gats secs i magnesi apart de no mullar les vies, experimentareu millor la dificultat..ningú escala mullat i sense magnesi en bloc o corda no? És el mateix però al sol, amb calor, i la bona brisa marian que ajuda bastant...Tovallola i assecar-se despés de cada pegue apart de canviar gats i bossa de magnesi seca amb més magnesi. EL magnesi líquid serveix uns instants i ajuda a no suar tant però s'evapora en pocs moviments i amb la suor...

3) No deixeu cap resta al vostre pas, Encara que hi hagi onades la merda acaba al fons del mar...penseu-hi, el món és un ecosistema tancat...allò que llenceu sempre us acaba tornant...

4) La cova de la dreta ( tal i com mireu al mar), NO ESTA EXPLOTADA perquè regularment hi entren vaixells de turistes. ANEU EN COMPTE i absteniu-vos d'escalar si arriba el vaixell. Hi ha un pacte no escrit de no-interferencia amb els barquers de cara a que no hi hagi merdrers, respecteu-lo i no tindrem problemas per escalar on ara ho fem...
Pel que fa als "microcreuers" ( iots o catamarans amb guiris borratxos/txes i la música a tot drap) que van passant, com menys cas els feu millor...si els "motiveu" us poden liar la tarda envaïnt el sector...
Dos moments del combo BANDITO, el 8a de cala Varques que TOSSA em va permetre escalar garcies a l'experiència porèvia adquirida