ANOTHER SUMMER living "RIDERS"

Un estiu ple de roca i somriures, devorant granet com posseïts i usant la corda només tres dies en un mes...Bloc a Cavallers, vivint a Taüll, a CASA TXEP , escalant fins quedar-nos sense pells i sagnant, arreglant els dits amb el CLIMB ON i l'ARALDIT.

Van ser 24 dies nonstop: encadenant blocs de 5+ a 7b ( fer 7b+ a Cavallers, els de veritat vull dir, és era una quimera aleshores), fent un parell de F.A de 7a+ FB a 2.300 mts, encadenant la F.A de "LEVITA" (8a+ assassí d'en ROGER i en YAYE, que em va deixar un dit obert la resta de l'estiu). A CAVALLERS també va caure REPUDIADO del EDEN ( un segon llarg a la XALMET, 8b?) en tosropet ( queda per l'any que vé...) i gaudint de inacabables tardes de riures i birres a destall al bar de la plaça, concerts de musica tradicional i fins i tot l'"inoblidable" i regressiu ball de TAüll, al més pur estil pirinenc, a "muelte"...

Un estiu com cal, vaja, ho recomano a totes les famílies fanàtiques que vulguin combinar pedra, frescor i bon ambient...

Al Video, alguns encadenes ( no els més sonats però si alguns interessants), vies amb grau i vies que trobavem i escalavem pel simple plaer de trepar ( entre 5+ i 7a o 7a+), pel bosc i perduts. Amb corda la VIA DE L'UNAI, un "projecte" que un cop escalat pel seu autor va baixar de possible 8a a 7c...va sortir al "primer pegue" després de posar cintes. VIA HIPERRECOMANABLE en un racó caòtic ( nens amb casc i "lligats", tartera afilada!...), a l'ombra i molt ben trobada. Una obra d'art que vista des de sota no aparenta el que és. Chapeau...!!!

A "RIDERS", sempre hi ha quelcom més, per sempre...
TXEP TXEP

Records d'ahir...Bon Hivern...

La STAFF-CREW del Ventosa: GENIAL UN ANY MÉS...

Gracies a en Roger vaig coneixer en BON IVER...i ell gracies a en MIQUEL i la BELEN, que de musica ( de la bona) en saben un tou...
Un altre estiu mig hipster...i cada matí fèiem el ronso a les lliteres fins que en Roger ens despertava amb aquest tema a l'IPOD...res no podria ser millor, a fora la gent ja havia marxat a tresquejar de manera cíclica i inacabable en busca de no sé quin titol de CARREROSDEFOC...el Nawet obria un ull al meu costat i em feia un petó , la Lila es desmandrava...i sentíem l'energia de la muntanya...

Potser gracies a l'IVER vaig reunir les poques forces i la motivació que em quedaven per, a pesar de un trau obert al dit, suportar el dolor que implica escalar els darrers metres de LEVITA...un increïble 8a+ ( a confirmar) obert pel ROGER i le YAYE al VERMELL...40 mts, un inici de funambulisme i un final de fakir...minúscules dents de tauró que et mosseguen les ungles i et tomben al més mínim dubte...vaig sortir per dalt de pur miracle...derrotat i sense sensibilitat als dits durant estona...

Em faig gran i ja fa MOLTS anys que el peregrinatge al VENTOSA implica superar-me un cop més, més dolor, més tensions, més duresa...vies cada cop més brutals...més inhumanes... l'adherencia és molt ingrata...no hi ha estètica, només incertesa...

Just havent encadenat la via...alleujament?

Al peu de LEVITA i després al refu, amb la birra que em va convidar en Roger vaig emocionar-me ... sé que cada any ja serà dificil fer coses més dures sense patir en excés...i...no sé...de vegades penso que ja em queden poques ganes de patir tant...i no sé perquè hi torno!!!!

Ara, a Cavallers ja només em queda una via de nom no massa guapo que "he" de encadenar de primer ( en toprope la vaig encadenar i semblava també 8a+, però de primer ja no li veig color...se m'¡escapen els número, és el més txungoq ue he provat en aquest estil...no sé...igual amb el fred...ja fa dos findes que m'escaquejo...i sembla que ja arriba l'HIVERN...!!"REPUDIADO"...un VIOTE que vam equipar amb en TALO a la Xalmet...un segon llarg de 40 mts de passos inferno, secció de pililla i final molt tens...aire, ambient i incertesa en tot moment...
FOTOS LUICHY, ASEGURA MIGUEL...THANKS!!!

ALPINART i "ESTRELLA FUGAZ" al Mussol del Pa de SUCRE ( TUMENEIA)

Fa ja molts anys, en una SEGONA o TERCERA FASE de exploració escalatòria a la zona de TRAVESSANI, quan ja es començaven a encarar línies realment agosarades, l'EMILIO ORTEGA i COMPANYS es van currar el pateig infame fins al MUSSOL del PÀ DE SUCRE...una mena de "LLORO" pirenaic d'uns 30-40 mts que vigila petrificat les valls de Bohí, per un costat i de la Restanca per l'altre...parant llampsi trons que aterren la cresta del Comaloformo als Tumeneies...En aquest "MUSSOL" hi van deixar una fissura, "ESTRELLA FUGAZ", de VI/A0 que és una de les línies més estètiques de la contrada.

El 1999 amb la neu i la boira, i el sol, llepant-nos les orelles, amb l'ALBERT FUNOLLET ens vam currar els "45 minutos de l'EMAITZ" que es van convertir en 2 hores enmig de congestes i pedreres, des del VENTOSA fins al peu del MUSSOL...hipermotivats segurament per la HIPOXIA ens vam encarar a la via i en va sortir un ROTPUNKT de no més de 7a en una FISSURA que qualificaria de INCUNABLE...guapíssima...!!!!!!!!!!!!!!!


Dec ser un mal proselitista, però no crec que a pesar de nombrar-la als 4 vents ningú s'hi hagi acostat...i finalment l'Oriol Baró va sucumbir novament als encants del seu país i es va patejar l'aprox. ( que per ell és com anar al jardí de casa a regar les plantes), aquest cop acompanyat del fotògraf ( i guia) SERGI RICART (http://www.alpinart.com/) qui amb incommensurable vista es va enfilar per l'aresta i va obtenir una imatge per la qul jo donaria una falange per poder-ne ser el protagonista.

Si les fotos de la DIGITAL CRACK als Còsmics són una igona del lliure esportiu à Chamonix, JA TENIM LA NOSTRA ICONA, de la mà de dos fanàtics de casa, i que segurament donarà que parlar quan es difongui.

Felicitats al Sergi per l'ull fotogràfic i enveja sana de l'Uri de ca TXEP per estar allà...joder que cabrón...

Foto: SERGI RICART www.alpinart.com

Us recomano entrar a http://www.alpinart.com/ aquesta que us mostro és només una imatge de les que conté aquesta pagina...totes molt bones...

I si encara teniu sang frikialpina deixeu-vos encantar pel TUMENEIA...la poesia d'aquesta agulla mereix el passeig fins a la Bretxa Harlé...

Reading "Riders"

Riders...Cavallers...aquest univers de temporada...sota els estels...milers de milions de anys de metamorfosi pètria repartits en plaques i blocs, fissures i desploms que emanen inspiració per aquells creients que emigrem de la calor cap un jardí verd i gris de esperances...

Riders...Amics...somriures...complicitat i iemes vermelles...iemes obertes, iemes sagnant fanatisme...pegues, crits, ànim, crashpads o ambient de segon llarg...aire entre seguros o blocs brutals on exprimir al límit els manaments BUSHIDO...a muerteeeeeee!!!

Peregrinatge anual...fidelitat...cada cicle nous projectes, sempre millors, més durs, més estrictes, més radicals...Entre el "Yuu" samurai i el "desig que venç la por" de Mateo Alemán...entre la paciència del líquen i la eufòria beatnik, esperant la temperatura perfecta per eclosionar...

Aquest any he escalat ja un somni llis amb ganivets i dents de tauró molt distants, es diu "LEVITA", està a 2.300 mts la van equipar en Roger i en Yaye a la llambria del Vermell...40 mts "impossibles", una entrada on "el mètode" és "sentir-se una ploma ballant al vent" i un final on "el dolor és una via cap al plaer absolut de navegar flotant pel un "no res" on la vista microscòpica dels equipadors ha descobert codi del camí que la pedra burlesca proposa...

NO SÉ DONAR CAP GRAU, és una via seriosa, a anys llum del que són els 8a's fins ara proposats allà dalt...

A Riders la XALMET oferia encara possibilitats i amb en Talo com a MC faig de peó equipant una linea futurista per on més llis i vertical tiba...seguros amb AIRE, passos a bloc un darrera l'altre que fan que qualsevol de les linies escalades fins ara quedin també sota el dubte de no entendre què són...REPUDIADO del EDÉN és "EL PROJECTE"...SEGON LLARG, 40 mts, aire i ambient, galetes entre dits que es crispen i patades desesperades, bloqueigs llepant roca i monodits de grans de quars en lances al límit de tot...

En un miraculós dia de fred la faig en toprope i proposo 8a+/b...i després entra la calor i els meus dits descarnats supliquen treva...encadeno SMITH ROCK ( 7c+ dos cops), ILESMITH ( 7c+/8a), COBRA ( 8a en toprope), FRAMBUESA ( 8a+ en toprope) , RIGOL (8a) i ILEGALES ( 7b+) en una tarda-vespre de descans-deskici...també cau la via del KAOS de l'UNAI ( 7c?) al primer pegue havent muntat abans de xapa a xapa...gracies LiLa, Nawet i Siscu...

I enmig d'aquestes anades i vingudes dos posts PRECIOSOS de amics amb els que , entre molts, hem compartit moments intensos...la Chinita i el Manu Prats:

http://elcajondechinita.blogspot.com/2010/08/arnau.html

http://separatemongolity.blogspot.com/2010/08/noches-de-estrellas-cavallers.html

GRACIES a tots aquells que ens han acompanyat i ajudat a poder escalar fanàticament un any més....gracies Luichy i Rosanna, Ricardo pare i Oriol Baró, Meca, Talo-Rouse i Dana, Ana, Ivan, Manu i Chinita, Siscu, Roger, Miquel, Belén, Yaye, Renatta, Coral, Caroline i Nico, Nati, Montse, la crew del Ventosa...GRACIAS MIGUEL por el Belay en REPUDIADOS....gracies al Carles (que mai em llegirà) per les sobredosis de cargols a la llauna, i a les "jefas" del bar de la plaça per les vetllades de birra, al "Ramonet" de Taüll per aguantar el Nawet ( o és a l'inrevés???), al dels croissants del matí per fiarme i la amiga del Super per vigilar el nano que no desfassés pel carrer amb la bici...GRACIAS CHEMA, NAYARA y JOANA por vuestra compañia y bloques...i al XEVI I LA LAURA per la estada perfecta i els riures a cal TXEP...i per pillar-me en autoestop!!!!...una abraçada i petons de part de la LILA i NAWET i meva..quan tornem penjem el video de l'estiu boig pel Pirineu Lluminós...

Boulder al Ventosa

Fa MOLTS anys vam filmar una ascenció de la via THC ( 7a+)...un bloc alt que vaig equipar ( 2 xapes) just aprop del refu...

Si no fés mandra de pujar crashpads allà dalt, igual que alguns totxos de Stbenet, avui en dia s'obririen com a bloc enlloc de com a vies curtes....és més lògic...però aleshores això del crashpad no es portava molt i a pesar que avui n'hi hagi arreu la veritat és que arrosseguar-lo allà dalt tampoc em motivava molt.

Aleshores i aquest estiu passat la vaig repetir sense corda ( i sense crashpad)...amb el cor taquicàrdic ( aleshores no aquest estiu ja més...). El Nawet va fer un "silenci" mentre observava al sonat del pare pujar una pedra alta amb el risc de rodar fins el Estany Negre...la "porter"només servia per això en aquell cas!!

Crec que aquest estiu pujaré amb el Matalàs...hi ha milers de blocs per obrir...i no fa calor...hehehe...

Imatges de l'estiu a CAVALLERS

Aquesta anys tampoc vam pujar a la Cabana a estar els 10 o 15 dies de rigor...el petit encara no estava preparat i a Erill hi ha la BORDA VIDAL, un lloc relaxat i a molt bon preu on en Pep ja ens té la confiança de guardar-nos una habitació...bon rotllet i molta tranquilitat, i un bon jardi-pati per tal que el crio jugués mentre feia amics anglesos i perseguia al gat...ah..i també ajudava a la cuina... RIGOL MORTIS ( 8a 3 xapes) a la CANALLA-AFRIKAN. Una via curta amb 2 xapes dures ( el primer bolt molesta) Era de les poques que em queden per fer a la zona..sempre hi arribava petat però és una BLOC que mola fer-lo fresquet...aquest estiu va caure al segon tiento..l'havia provat altres vegades i només el podia fer en toprope o amb la xapa de dalt precosida...i no em deixava content...ara ja esta a la llibreta...Trave de roms tontos amb peus precaris

Taloneig aguantant la porta per situar-se a l'inici del pas burro...

Taloneig bloquejant en un romaco...cal moure a consciencia el taló per situar-se correctament...el peu esquerre esta en micropuntespuntes de quars

CRispació total, cal agafar una regleta invertida remintant-se sobre un taló lateral precís, i un cop restablerts, fer un lance determinant a un canto rom bo... El lance, en peus precaris, desde una regleta inver dreta i un lateral petit i cantellut a esquerra...auuuuuupppp! Després s'ajuntenm mans i es va en un cristo a esquerra, cap a la fissura que es veu a dalt a l'esquerra, ja més facil...

Beer Relax after rotpunkt with my freind Xibeka

Qui ha dit que l'home no vé del Mono? Trankimonkey i cadell del clan...psicobloc biplaça en un riu...
Lila a ULTRAKUMBA, el seu 7a "talisman"...l'encadena cada estiu sense ni tant sols entrenar...El Casc a peu de via..per si de cas... Placa Xalmet en un matí fresquet

Amb el petitó en un recés de escalada..la zona del Toirigo té blocs bons però al migdia feia molta calor...NO sé com l'Arnau aguantava tanta estona enmig de l'aigua glaçada...kin bow!

Parquing de dalt amb certa sobrepoblació de Furgos...Em molaria però vaig fer alguns càlculs...30.000€/10€-dia=3000 nits a Erill=100 estius a Cavallers...ostres em surt més a compte Erill que una furgo....si descompto que realment tinc ja un cotxe ( i no hi puc dormir)...mmmm...em surten 43 estius....
Vam pujar al VENTOSA, a visitar a la gent...pujar NOMES carregant a l'Arnau era molt diferent que pujar amb els catxarros, el taladro i l'equipatge, i va ser una "excursió" breu i còmoda, resseguint pedres i matges que reconeixia a cada pas, despres de desenes de vegades de pujar-hi i baixar-hi !!!!

Anem familiaritzant l'Arnauet amb les taules del refu...per a l'estiu vinent...

I a la cuina ...com a casa!..De fet ja l'hem posat en lista d'espera i quan faci els 16 ja té plaça per rentar plats a l'estiu..i nosaltres a trepar !!!! A la foto..amb en Yaye es van fer bons amics...
Ona, Sara, Yaye, Arnau, Belen, lila i jo...falta el Boss...un altre dia serà..records a tots i gracies de nou per la hospitaliatat de sempre...quin bon flow aqui dalt....

Arnau Hidratant-se i preparat per la baixada...

"Digue'm que et dibuixi la felicitat i somriuré, perquè la felicitat és això, somriure a qualsevol cosa que et passi a la vida, perquè el simple fet de estar viu ja és per ser feliç no?... I si a sobre tenim roca i menjar la resta són els detalls que ho fan perfecte. ¿ Ei bow ,per cert, em pilles i vaig amunt? Tinc bones vibracions i aquest es l'intent d'encadene, he vist una ungleta que abans no agafava i m'hi quedo de puta mare..."

(John Q. a Riders Estiu 2008, al peu de la via de la Cris justa bans de la segona asc. de la ruta)

Dharma Bums at RIDERS VALLEY

RRRRRRRRRRR!!! la monotona lletania del motor del antic FIAT manllevat a la Leah devora quilòmetres d'asfalt mentre en Jimmy Kahlasea i en John Palace perden les seves mirades enllà del desert que travessem. Els tres badem amb tot allò que veiem, i fluïm cap a la llunyania en busca del nostre somni particular d'alçades, llibertat i aire pur !!!

Era avui o mai, els companys del Nord ja m'havíen escrit explicant-me que la Vall de Riders ja no tenia neu, i com cada any vaig sentir la crida de les Muntanyes Radiants, d'aquelles valls inmenses plenes de roques i de misticisme, i de aigua, i de plaer...calia marxar ! Feia dies que rumiava aquest viatge encara que no tenia com creuar la gran plana, però aconseguir un automòbil per travessar el país va ser una tasca molt fàcil...trucades, il.lusions i algunes cerveses (moltes) de darrera hora. Matinada total amb la boca pastosa, i deixo a la Leah i al petitó mig adormits , i vaig a buscar en Jimmy a casa seva. Corbes i música accelerada em porten a Saint Menath, el petit poble on viu en Jimmy enmig del bosc, en la seva cabana de Bodhi Satwa cultivant herba i organitzant festes amb noies i gent, gent que riu i explota enmig de crits i rialles...en Jimmy és l'home sense por, que no dubta en llençar-se amunt sigui quina sigui la dificultat i sigui quina sigui la llunyania del clau...Cheiiik! el trobo esperant-me, assentat a la porta de casa, contemplatiu sota el sol i acaronant el gat. No em renya perquè sap que he fettard per alguna raó que deu ser suficientment important. Riu, i sé perquè, i em perdona la vida,i jo ric, i els dos riem i ens saludem. Hola-Hola Bow, anem? Tira la bossa darrera el cotxe i sortim pitant cap al peu de la Holly Mountain on ens espera en Palace el silenciós, que fa la becaina dins del cotxe de la seva mare...el cotxe ha deixat de funcionar així que només comptem amb el vell carro de la Leah...tant se val...engeguem el motor i carreguem benzina al Brooks Hill, RRRRRRRR! sembla que funciona bows ! Poso la marxa de creuer i ens llencem a travessar la plana que crema. Camps de blat i ordi, fruiters, camions, jornalers de colors diversos que ens saluden quan passem a poc a poc...tot el país fluiex sota torrents d'asfalt que devorem en poques hores, amb només la idea del granet llis i savi que ens espera. El viatge esdevé una mena de trànsit que no recordem, perquè cadascun explica les seves històries, les seves manies, les seves imaginacions...pedres, noies, amors, disgusts, més pedra, pors, rialles, alcohol, música..tot s'encadena mentre la Taurina s'escampa per les nostres venes i en Jimmy encén un joint, riem amb la boca molt oberta cada vegada que un de nosaltres l'explica més grossa i en Miles Davis en fa la banda sonora...Bakatop-Bakatop-Bakatop !! Entre els ecos del Sonar i el Jazz accelerat i alhora trist de Davis comencem a veure verd, on s'acaba el desert i comença la ruta a les muntanyes...lluny veiem ja la neu a la Muntanya Maleïda, on diuen que aquest any la gent encara esquia!!! Travessem el Canyon de Stairs on ara seria impossible escalar, l'aire calent que puja del desert fa que la vista de la paret es torni borrosa, com quan duc massa THC al cap..passem de llarg perquè busquem una altra dimensió...En Palace i en Jimmy no han escalat molt en granet..jo els dic que allà no serveixen la majoria de les maneres que els escaladors de la banda Est usen en llocs com Saint Lorence o Three Brigdes, NO! a la vall de Riders tot esta inclinat en un plà diferent, cap endavant, i l'escalada esdevé un procés de introspecció i superació mental que res té a veure amb les escalades de la costa est, que si bés ón dures o divertides són molt menys estranyes... A mesura que enfilem la Vall deixem de parlar de festes i de noies, i cadascun es tanca en les seves pròpies reflexions, sona "there's only one Road to Freedom" de Harper i trenquem cap a Riders...no he trobat un amic a Brigde of Lucky , i haurem de comprar provisions i material per a l'escalada a una botiga de Barrower el darrer poble que hi ha abans de les parets...recollim una noia que ens explica que aquest any els turistes s'estan retardant i que la temporada d'hivern ha estat estranya...nosaltres per dins somriem i ens mirem còmplices, sabent que els tres som alèrgics a la massificació que de vegades sofreix la Vall. Millor !
Tenim ja el pantà al davant, passem la caseta dels Rangers i no trobem cap problema per aparcar molt aprop de les parets...escollim l'ombra perquè a pesar de l'alçada i la frescor de l'aigua que llençen els torrents, el sol, el mateix sol que ha escalfat tota la nostra ruta, segueix apretant. BUM BUM BUM, la pujada inicial fa que el meu cor s'acceleri i just tombar passem sota una gran Cascada, somric, l'aigua mana rabiosa i crea petits arcs de sant martí en el cel...riem i cridem waaaaaawwwww ! i correm xipollejant i bevent aire mullat mentre passem sota un pont de partícules brillants que ens refresca la cara..,yeeeeeeeee! Estem contents i la gran Charlmet Wall ens saluda ombrívola i fresa. Miro de reüll a les cares d'en Palace i en Jimmy i per dins em sento amb vergonya com vanitosament orgullós de veure'ls estirar el coll amunt per interpretar els límits de la gran rampa de granet que s'arrossega cap al cel, Aquesta és la paret nois !!! De les primeres que van escalar i de les més característiques de Riders !!!! Heu de escalar primer aquí per veure de que va la cosa, i després, a la tarda, ja veurem si heu passat la prova per anar ja a llocs més interessant, més difícils i més surrealistes...!!!
Mentre una parella fa un via a la nostra dreta, decideixo no escalfar i enfrontar.me a UltraKumba, un VII inf dels clàssics...Per aquest repte no és que calgui posar els muscles a to, NO !! sinó que el que cal és posar el cap a lloc !! Recordo estius en que aquest procés de vegades s'allargava tot el matí, tant de temps com necessitessin els nostres cossos per recuperar l'equilibri del Buda després de una nit de alcohol, musica, sexe i ressaca damunt l'herba del campament. Avui l'únic que em fa dubtar es que hem vingut en cotxe conduint, no en autostop adormits, i que el nano m'ha fet matinar i estic cansat..ahir va haver-hi poc alcohol i la nit ha estat tranquila...m'arrisco.
Sota la mirada d'en Palace levito per les ínfimes regletes que a poc a poc, em duen a la sortida. Crido content i endins el meu somriure és estranyesa, la primera escalada de la temporada i ni me n'he adonat!!!! Pujen en Palace, que cau, i en Jimmy que fluiex fins al cim, i ambdós reconeixen la estranya facildificultat de escalar aqui...
La gran placa Afrikaan encara esta al sol, coent-se amb el seu color de negre torrat, i decidim apurar una estona aquí, abans que el sol ens atrapi...els tres estem una mica adormits i estranys, així que creiem que un bon trip serà ideal per treure'ns la son..ens cal quelcom que ens motivi i proposo un VIATGE INFINIT cap al cel del granet...una via de 80 mts en una sola tirada!!! . Com que en Jimmy duu la seva corda de 80*9mm i entre els tres reunim un bon grapat de cintes Winchester. Són tres llargs, els dos primers de FUERA DE COMPUTADORA ( VIIº i VI+) i el darrer que es diu OLGUILLA ( VII inf.), tots junts creen una mena de VII / VII+ on la dificultat afegida és aguantar la pressió de escalar tants metres sense interrupció i resistir la pressió, ja fets 60 metres dels darrers i aleatoris passos de OLGUILLA, amb la corda, el pes i el dolor als peus. , m'equipo ràpid i em llenço amunt amb ansia i ignorant els primers metres mullats...

A partir dels primers metres del segon tram entro en trànsit i cada cinta és un viatge que em condueix al més profund dels meus racons. Penso en la vida, en les voltes que dóna i com en cada espiral em trobo sempre alguna vegada aqui a Riders, subjectat a la roca sense saber com m'hi aguanto, pensant en cada moviment i que un sol sospir pot ser allò que em faci caure avall...penso en les pors, en enfrontar-me en aquelles situacions que crec controlar i que, quan m'hi trobo, em fan sentir com un pallasso debutant que ha oblidat el guió i surt a una funcio amb tres espectadors en un circ buit...però sóc un altre any més vell que l'any passat, i que l'anterior...i encara que em falti força de vegades tinc el guió après de fa anys, i no em fa vergonya actuar sense public..por? La major por que tinc és la de perdre la felicitat de moments que se'm graben al més profund del cor...ara la por que tinc és que algun dia no senti aquesta inmensa pressió que fa que el cor m'esclati d'alegria en viure cada instant, cada mirada, cada somriure, cada pas en la ruta...el peu esquerre fa cruixir la pedra llisa sota la meva bota , rellisco i tinc el clau força lluny, la corda és prima, elàstica i ja duc dues tirades empalmades...miro avall i veig que una petita lleixa deturarà la meva caiguda...de fet més que deturar-la m'hi farà impactar...somric al pensar en el petit Buda que tinc a casa, somric en pensar en tots aquells que no hi són ja, somric en pensar que cada somriure afluixa les falques de dolor que m'atenallen el cap encerts moments i que enmig de un èxtasi pirotècnic pujo i pujo..m'elevo i esclato com aquells coets blaus que fa que tothom digui OHHHHHH! I jo sóc el públic i el pallasso, i entenc que el públic vol veure l'espectacle, perquè l'important no és en quin sentit giri la roda de la vida sinó que giri...
Em netejo el peu de gat amb la mà lliure, miro de espolsar la pedra fragmentada d'aquella mena de relleu inexistent, somric i apreto amb la força que em dónen aquests pensaments...ja està!!! Em despedeixo de la lleixa, traient la llengua com un nen mimatq ue s'ha sortit amb la seva, i segueixo cap al cim... Només em queda la part final...i el brogit incessable de la Natura no em deixa sentir-me amb els companys i crec que ja fa molta estona que pujo..però no me'n adono. Miro amunt i veig més claus, alguns allunyats, com la senyal de l'anhel d'algú que va pujar abans per allà...rastres de altres il.lusions pretèrites, de esperits lliures que fa anys van decidir de escalar aquesta paret, de exposar-se a sofriments i penúries per obrir la porta del plaer d'aquella pedra a l'atre gent que mai coneixeràn...Ja sóc gairebé al final, no sé ni com, no sé quines preses he acabat agafant...de fet no hi ha preses i aquets tram és una simple successió d'adherències continuades que aparentment duen a vies mortes en les que al final, amb fè, acabes sortint fins al segúent clau...Recordo quan era un bordegàs irreflexiu, quan escalava aterroritzat per autoafirmarme...ara de vegades veig colles d'adolescents que no paren de moure's de manera inútil, contínua, que juguen a donar-se copets davant de les noies que se'ls miren, i que de vegades els fan una caricia o un somriure, i altres que estan allunyats, en grupets, i d'altres nanos que arriben i es fan els amos de la situació en pocs instants i els que es donaven copets se'n segueixen donant però ja sense tant d'interès...i aleshores marxen tots de de cop i volta sense una raó concreta, a donar-se copets en una altra escala, o en un altre parc o plaça...aleshores recordo que sense fer-ho igual feiem el mateix...anavem i veníem sense sentit, perquè sí, i miravem de escalar tal o qual via, sense un motiu més concret, simplement perquè ens havíen dit que era dificil, o que tenia un mèrit el fer-la, o que era històrica..ara no..ara ja entenc que tot allò va ser un inmens procés per acabar veient la bellesa de cada moment viscut, per entendre que el quars la mica i el feldespat s'uneixen sota un mandat de l'univers, i fan una roca que es talla en milions d'anys i que al llarg de més milions d'anys es va modelant en cert sentit perquè un aprenent de Buda com nosaltres acabi acaronant els seus cristalls i siguem tant feliços en arribar a un cim que hem creat. La roca em parla i m'explica històries d'aquelkls que hi han passat abans, dels qui han caigut i dels qui ho han aconseguit, i fins i tot em promet donar-me una oportunitat si li permetoi que m'ensenyi un camí nou que ha estat pensant els darrers ebos...pacient i jugant amb el vent, la pluja i el gel...

Tinc els peus posats en una mena de forat perfecte, quasi junts, una mica per sota em queda un clau, el darrer de la via, i 70 mts de corda que em saluden i em donen ànims a l'hora que em llasten...el sol que cremava el desert aqui és només una mica més tímid i les preses que tinc a banda i banda es riuen de mi i em miren amb uns ullets negres i còmics...a l'esquerra una llengua plana, una mena de fissura roma que fa una onada fugissera..i a dalt una llunyana croqueta que si mai arribo a agafar-la em desafia reptant-me amb l'avís de que des d'ella ja no hi ha marxa enrrera...ho veig impossible i la paraula "impossible" esdevé una mena de cartell lluminós com una senyal d'alarma que m'indica parpallejant amb llum vermella que millor llençar-me ara que caure més amunt...¿és possible que enlloc de pujar recte recte calgui anar cap a la dreta? ¿Enmig de la placa llisa? no ho sé... La pedra em somriu enigmàtica i insinuant-se juganera..ahhh? i decideixo jugar-hi encara que no sé si l'estic errant...una mica humiliat parlo amb les preses, en veu baixa, i a cau d'orella li prego a la llengüeta que em deixo agafar-m'hi, i des de sota li dic a la croqueta que quan hi arribi miri de subjectar-me, va siusplau que ja estic al finaaaaal...als peus només els recomano que no em fallin...carrego el pes intentant no respirar, crec fins i tot que en un esforç mental he lograt pesar menys...surtooooooooo!!!!!

Arribo a un petit pi sec on una baga podrida i mandrosa com un vell funcionari d'aquells que hi ha al departament on em passen de vegades la paga de veterá, m'assenyala que el verdader seguro és a la dreta..travesso la fàcil placa final i sóc al cim...Ahaaaaaaah !!! Miro per primer cop avall i veig com la corda desapareix en un buit infinit, en un espiral que acaba engolint roca i herba i tartera i els companys i el pantà..tot avall engolit i convergint en aquella corda que és el que em lliga a la realitat, a la gravetat, a la vida..ahaaaaaah!!! El meu cim és una expansió solitaria amb un moscata vell d'on em despenjo, en diferents rappels, fins al terra.

Pel camí he deixat moltes cintes llargues per tal que en Palace no es faci mal i que en Jimmy no pateixi el fregament extrem de la corda...
Em fan mal els peus, però és aquell umbral de dolor que amb la satisfacció del Punt vermell de vegades es pot interpretar com cert plaer, i em queda aquella melanconia que queda en veure's allunyar un amor quan ja en tens un altre de millor que t'espera. Miro de reüll l'Afrikaner i veig que l'ombra ja se l'està menjant...aviat oblido els 80 mts de la Computadora i començo a pensar en els passos místics de la MAUMAU. Vagarejo pel peu de via, mirant excursionistes i animant als amics que pujen amb ganes per la infinita placa. VINGA BOWWWW! Dreta, esquerra amunt a la clecka ! pinça croqueta, no dubtis! Tira amuuuuuuunt!!!

En Palace esquiva el crux expo ( el de la cinta llarga) i cau diversos cops sense conseqüències més amunt...en Jimmy lluita fins al final sota un sol de justicia, però sembla que no s'acaba de entendre amb la croqueta burlona, el veig patinar aval gairebé tot el llarg de Olguilla..i això que té la xapa als peus...acaba la via i baixa mig encès però somrient..quin infiernoooooo booooowwww! Buàh! Buàh! Tiu em pensava que era un llumí mentre queia, no sé no com t'aguantaves allà !!! Jo somric endins, no té en compte que he trigat 15 anys en entendre coses que ell gairebé assimila en una hora. Cadascun hem trigat gairebé 65 minuts en devorar la via...estic mentalment cansat però l'ombra imposa una visita al projecte que venia a tocar.
BZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ ! Maleit mosquit, maleits mosquits ! BZZZZZ ! XIW XIW XIW NYICK ! Un ratpenat em fa fora del PLAN B que en Louisiana Alphonse ( amo i senyor de la Vall que va venir del Sud i que ha apadrinat totes les escalades de la zona) havia muntat com a opció més "facil" ( possible vull dir) a la entrada de MAUMAU...

El sol cada vegada és més baix, munto mitja via amb l'ajuda de l'amic Telemaster de Lucky perquè tota la entrada dura raja aigua i aigua, i més aigua...em penjo del clau que hi ha a l'inici de la roca seca, a l'inici de les dificutats ,m'asseco i començo un nou trip en horitzonatl...weyyyyyyy! geniaaaal! quins moviments ! El tema inclou llançaments avall i salts horitzontals de peus sense mans, com en una peli de Dawes que vaig veure...increïble. Em despenjo de nou fins al bolt on la placa s'asseca , trec corda i faig la via fins la reunió...que guapo..la PLAN B és més facil, així que, un cop vist que MAU MAU és possible, la combinació ja no és utopia sinó potencial. Només cal esperar que el sol assequi l'entrada i demanar permis més educadament al ratpenat.¿Puc passar? NYIK ! ok Bow tranqui que és facil i vai flútan..mersi ! trec la corda i anem a rematar a la SMITHROCK..el dia s'acaba i els mosquits esmolen els coberts en veure les nostres cames torrades..marxem abans de que es munti una orgia de sang i fetge insecto-humana. Travessem la presa i es fa fosc. Estem contents i cansats i cremats pel sol i al cor duem aquella il.lusió de apurar fins al darerr instant un viatge i emborratxar-nos dels colors i dels darrers raigs de sol que llepen els cims i les neus eternes.

Smith Rocks. (8a/7c+ a Afrikan Wall)

El cotxe gira l'esquena a la Vall, substituint el BRUUUUUUH de l'aigua pel RUM-RUM del motor. La font de HotSprings esta seca i volem menjar una mica amb en Louisiana A., que abans he vist baixant de les Comade Tower Needles...els trobem al Bar i fem unes cerveses ( dues hores de cerveses i morros i entrepans i olives i blablabla)..riures, i anècdotes..que lluny que queda el món aqui dalt...pel mòbil ens dieun que un amic del comptat de Bow ha pres mal..no és res però li ha vingut de molt poc...en Franela Boy ha rebut una pluja de pedra mentre assegurava en Tala man, i una mica més i no ho explica..li estan fent proves a l'hospital i sembla que tot esta OK..quan tenim clar que se n'ha sortit comencem a baixar ( ja no caldrà passar per l'hospital). Aviat la cervesa i alguna cosa més fan efecte en els meus amics que s'adormen , jo com que m'he cuidat i l'he beguda de la light vaig penjat tant sols de reflexions i tonteries...el cotxe va com sol, hi ha poc trafic i en hores serem a casa si no ens para la policia o s'espatlla el motor, poso programes absurds a la radio, musica antiga i musica nova que no conec, programes de misteri i aparicions i una contínua arenga a l'equip d'un país llunyà que esta apunt de guanyar no sé quin campionat de noséquè...adéu olor a avet, adeu herba i aigua...tornarem a estimar-vos una mica més, a quedar-nos embadalits durant hores veient les onades de escuma dels rapids i a lluitar contra l'absència de relleus que es compensen amb l'abundància de fè que implica escalar aqui dalt a la Riders Valley. Aquest any pujarem a la cabana d'en Japy Rider a presentar-li el nen, a veure si l'aire de la muntanya el fa savi i generós, i creix amunt com un petit Buda feliç i fort.

Actualització Fotos Pirineus

He pujat alguna foto de ONACLIMB als posts referents als pirineus
http://celiavern.blogspot.com/2006/08/travessani-8a-2300-mts.html
Es veu força bé el sectors del Vermell ( post de TRAVESSANI 8a a 2.300 mts...)

I en el post de juliol http://celiavern.blogspot.com/2006/07/pirineu-lluminos-cel-sense-avern.html he pujat una fantàstica foto del Luichy, del TABLETOM SEA CLIFF on es veu la fissura més bonica dels piris...

Mes TRAVESSANI, MÉS GRANET, més fotos (i un xic de Kerouac)

Encara que l'estiu arribi al final, ni el retorn a la civilització, em pot fer oblidar les "roques del cel"... Novament com uns subterranis arrepentits dels nostres vicis mundans tornem a la cabana abans de fugir del fred..., als prats elevats... Novament en Jhapy Ryder ens acull al temple del sol, per trobar-nos amb el buda, nosaltres simples bikhus... conversant amb el quars, la mica i el feldespat..., en les seves infinites formes ... regletes , patates , roms, fissures, llastres verticals i llastres horitzontals...un món apart, adherent i encisador.... (els vagabunds del Dahrma segueixen buscant la via perfecta...)...Bum! Bum! Bum el meu cor batega a ritme de beat rabiós mentre Miles Davis em somriu des de la boira i m'indica les passes cap a un univers de formes que es crea i es desfà en la meva imaginació malaltissa de pedres...BUM! BUM ! BUM! Sóc una olla bullint de pensaments i imatges per culpa del vi, de l'alçada i dels pulmons...demà agafaré novament un tren cap a l'Est...i esperaré a que passi l'hivern, guanyant alguns diners per retornar a la carretera, als senders, per retrobar els amics...per escalar a Travessani...BUM!BUM!BUM!...el cor m'esclata per dins en sentir la felicitat de escalar...

(Ray Smith----beatnikstyler de 1954)
A la PASTELERIA de CAVALLERS, l'Isaac Cortes escala GLUCOSA fins al cim, afegint cinc metres i cap seguro a la via original ( la via original ja estava cotada com a 8a durillo i 8a+ segons altres escaladors com en Casterán...).
De seguida que en Luichy m'ho va comentar vam pujar corrents a provar-la...increïble...Al meu entendre encara és un dur 8a guapíssim, una mica a bloc i semblant a Rigol Mortis... . El dissabte 5 la vaig fer...gracies Lila per la paciencia!!!!! Gracies roca per deixar-me pujar!!!...És una via que ataca una placa desplomada per una fissura de quatre xapes de 6c, fins un pas durot, un boulder que ja fa pujar el grau a 8a...(els alts agafen un invertit i s'estiren a un rom...a mi des de l'invertit més alt em queda un pam fins el canto i havia de saltar literalment a peus volats a caçar el rom)...al principi ho veia impossible i buscava quelcom intermig...al final, s' t'ho creus ( com diu en Makako), ho vius...després vé un taloneig-yaniro espectacular i efectiu...Respecte al tema de l'"aleje" de dalt ( des de l'antiga R a la nova R ... mmmmmm...millor no caure...la caiguda es neta pero bastant llarga...felicitats Isaac per ampliar la via...ha quedat un "must"...quan vaig baixar els avantbraços em feien realment mal però estava tant hipercontent!!! A veure quan cau la variant de Unai...a la dreta...encara més a bloc...BUM!BUM!BUM!

VENTOSA i CALVELL.
Adjunto unes fotos-ressenya de dos sectors:

LA JAULA DE LAS LOCAS. Sector a 30 minuts del refugi, sobre el Vermell. S'hi accedeix pel cami que planeja des del Vermell, i uns 50 mts abans de la paret, pujar per la canal de la dreta fins les parets ja visibles IDEAL per complementar el Vermell, o per gaudir del lloc aquells qui no puguin pujar pels itineraris difícils que presenten les parets del Tumeneia Petit... Formacions iNCREÏBLES, set vies, quatre de les quals tenen xorreres, i tres es basen en una escalada molt curiosa sobre "patatones" o "chicken heads...set maravelles de granet ens esperen per gaudir del sol i després de la glaçada aigua del estany de tumeneia petit...
De esquerra a dreta:
1) 6b de pas d'entrada sobre patates. 6c de bloc si es fa directe a la segona xapa.
2)Xorreres al.lucinants. El pas dur és a bloc, va petar una regleta i cal fer un moviment d'equilibri total.
3)Guapíssima via de patates i xampinyons.
4)Mini xorrera molt maca
5)Idem
6)Placa curiosa, alguna llastra trencada.
7)GENIAL esperó...passos aparentment dificils que es resolen...Guapíssima!

Roger Lopez a la via 3: Foto Luichy




















PLACA DE L'EDEN: El primer post sobre Travessani ja fa referència a aquest sector. Actualment afegir tant sols que la GISELA ha estat reequipada. Es va obrir a mà, amb spits industrials de 8 i 10 mm, i en el moment de posar les xapes ( els seguros estaven tots a dos metres o menys), els en van faltar, de manera que es va deixar la via escalable amb un bicoïn i un friend.
Generalment la gent no carrega el trastos a les zones esportives,i la GISELA ( 7a+) s'escalava amb les cinc xapes cutres que protegien els moviments claus. De comú acord amb els locals i els equipadors es va decidir posar bolts, encara que per tal de conservar l'esperit amb el qual la via s'havia escalat fins aleshores, se'n van posar menys que els espàrrecs de espits que hi havia, quedant una via "animada" i molt guapa...com sempre.




Lila completant "Elvis la Pelvis!" (7a), en top rope, i fent el "Givemefive" amb l'ombra del fotògraf. Foto: Oriol



















Inmensa placa de l'Eden i Gisela (7a+): Foto Luichy , amb el Estany Negre a sota i els Bessiberris al fons...(clickeu la foto que millora la ressolució!)
La placa de l'eden junt amb el Vermell és un dels sectors més al.lucinants del pirineu. Al seu favor juga també el fet que hi ha vies de 6a a 8a+ i un projecte que s'acabarà fent...

La Karma2003 és la sortida "directa" de la Karma...simplement es basa que entre la 3a i 4a xapa enlloc de fer el flanqueig a la esquerra ( Karma1999-8a/a+), surts recte a caçar la 4a i 5a xapa...el resultat és un possible 8b degut al infernal pas de bloc...Després només resta escalar la resta de la via, i empalmar amb tot el tram de 8a de Fun Fun, un 15 metres més de tralla contínua fins la reunió...

Aquet estiu després de pujar la Gisela vaig pendular i vaig escalar la major part de la Karma de nou...i vaig veure que les dues micronyapes de la sortida "directa" de Karma2003 estaven una mica "rascades", com si les haguessin repassat amb algun punxó...

La Karma2003 va ser equipada a mà ( si! a mà !! posant 12 parabolts de 10mm en granet...), amb molta il.lusió i molt d'esforç...vaig preferir enncadenar la via fent el flanqueig "un xic expo", abans de picar, o sikar ( que el sika només l'uso per reforçar cantos vitals o perillosos), o modificar el traçat...excepte el darrer 2005, cada cop que l'he provat hi he anat progressant...el primer any ni m'aguantava, el segon m'aguantava però no ascendia, i darrerament ja em surt el pas un 75% de les vegades...

Espero que el proper estiu pugui encadenar la via tal i com la natura la va crear i que aquells qui "rasquen" cantos a la pedra entenguin que enganyar-se a si mateixos és absurd...l'escalada és un somni personal i la felicitat de estar escalant en un lloc tant bonic com el pirineu hauria de superar l'afany de grau i de proesa que, en el fons és simple vanitat humana que ens posseix de vegades massa ( i a mi el primer)...

Salut i felicitat...

travessani 8a a 2.300 mts

Crux de "LILITA WILDSTYLE" (8a) al Vermell. Foto : Manu Velazquez%20style="FLOAT:%20left;%20MARGIN:%200px%2010px%2010px%200px;%20CURSOR:%20hand"%20alt=""%20src="Récord històric d'assistència a L'EDEN, increïble, gent de Sabadell, els Madriles, nosaltres...bufa quantes vies muntades!!!Al final va arribar la pluja i més fred, vam baixar cap a la civilització, embriagats de roca , amb la cara cremada i amb ganes de cervesa...a Benabarre, al vespre, les llevaneus netejaven la carretera blanca...

La "crew" del Ventosa :foto Manu Velazquez

Lila a la seva SIRENITAS (Vº). Foto Manu Velazquez Manu Velazquez en un intent "a vista" de FanFan (8a):Foto Lila