dijous, de maig 06, 2021

LA PEDRA...

Maleïda pedra...sé que és una altra, diferent de la del 87...no hi té res a veure però crec que aquest cop em duia un missatge molt clar...

Cascada ALEA JACTA ESTA ( LA GRAVE).Gener 2019 Foto post GUIDES LA GRAVE

El 87 era molt jove, i amb tota una vida per davant per recuperar-me, cap responsabilitat i quasi res a perdre...segurament per això no duia casc, i segurament per això vaig poder estar un mes a l'hospital tirat mig en coma, i disposar de tota una temporada per refer-me i punxar al curs de la universitat…i tornar a escalar igual o més a degolla...

Ara és diferent...ara cada segon compta i el pendent en el que em precipito cap a un final (espero llunyà) em fa apreciar cada moment com a irrepetible. Segurament ELL@ ho sabia i malgrat la seva rudesa i violencia em va concedir un darrer favor no matant-me...però m'ho va deixar clar…no feia broma...


Primer llarg ALEA JACTA EST (5/4+).Gener 2019 Foto post GUIDES LA GRAVE

Edu arribant  ala R1 del Primer llarg ALEA JACTA EST (5/4+ i mixte).Finals de Gener 2019


"Hola, sóc "LA PEDRA", vinc de milions d'eons de generació cósmica, viatges per l'univers, transformacions, canvis, erupcions, elevacions, fragmentacions…
 
Que què pretenia?...Res, perquè per mi el teu temps no existeix…
 
Les pedres esperem, pacients, el teu temps és LIMITAT, EFÍMER i IRRISORI, el meu en comparació, però, és etern, perenne, estàtic...i el més curiós es que, en un punt determinat de les nostres existències dispars, acabem coincidint…

La nostra trobada no és casual, però no t'atorguis una importancia que cap dels dos tenim, simplement és causal, que és molt diferent...en el teu laberint d'opcions has acabat en el punt on jo passava sense més...i ens trobem. Segurament (ho sé) jo per tu esdevinc un fet vital absolut...hauria de dir que ho entenc però la meva mineralitat determinista no és que m´ho impedeixi sinó que no m'en fa capaç. Mentre tu experimentes aquesta trobada com un fet clau  en la teva vida( i t'ha vingut de centímetres que no sigui el final), el mateix instant per mi no és més que un sospir  sense trascendència...en tindré milions d'iguals fins desaparèixer, i tu ja no seràs ni un record, ESTIC DE PAS i TU TE M'HAS CREUAT, no al revés, ho has d'entendre…només aquest detall és la clau que certifica la teva cósmica infinitesimalitat davant del meu cicle...no ho sento però tampoc me n'enorgulleixo, simplement no m'afecta…
Comprèn-ho, i ja sé que adonar-se que no ets RES és un gran salt al buit de l'existència per a un simple humà mortal...però tant de bo ho entenguéssiu tots millor...perquè també us aniria millor...o no? potser viurieu en el caos anàrquic de la desesperança des del moment en que naixeu, perquè aquest moment és precisament el inici del vostre procés cap a la Mort..."

4rt Llarg ALEA JACTA EST( la Grave) que es va trencar mentre escalava aquesta secció. Gener 2019( foto Col GIDES LA GRAVE)

Érem penjats en una paret...bé, més complicat encara, en un fil d'aigua gelada enganxada en una paret. I no vam saber tampoc fer-nos al ritme fugaç d'aquest fil, a la seva volubilitat i evanescència...dins del que nosaltres concebíem un temps mort, el fil es transmutava…
Penjats del fil, en una reunió, vam començar a percebre que no duiem el mateix compàs. I el fil va iniciar un canvi...ja no ell sinó tot l'entorn d'on penjava...primer va ser un lleuger avís...granets de gel...que es van convertir en una grava insistent que crepitava al caure...anticipant-se a bocins considerables que precedien a pilotes que es seguien de totxos que fugien dels blocs que els perseguien..,silenci i de repent un soroll de hélice, o d'ales que bateguen, ...fuhfuhfuhfuhfuhfuh!!!!!!...i passa volant una pedra...i una altra que rebota aprop...i més…
Hem de fugir d'aqui...som una diana...
Vaig veure que el fil de gel penjava d'una bauma uns 30 mts més amunt...l'única protecció...i vam decidir anar cap allà amb la intenció de resguardar-nos-hi fins que el sol baixés i allò es calmés…
La idea no era dolenta...però arribava tard...no havia pensat que el mateix fet que ens duia a refugiar-nos era la circumstància que feia que ser allà fos tan letal...
Havia escalat uns 15 mts i es va repetir el batec d'ales inefable...fú-fú-fú!!!!...no sé si em van avisar, crec que sí...i em vaig protegir...i de repent una de les sensacions més estranyes que mai havia tingut...un cop inmens sense dolor...

Columna Islandis ( 5+). Foto i belayer: Jordi Tosas

EL 1987 vaig rebre una pedrada quasi letal, em va obrir el crani i vaig estar en coma, i força temps a l'hospital...com que vaig perdre el coneixement no vaig adonar-me de res fins que vaig despertar en una absència total del record de l'accident…i mai vaig recuperar la memòria dàquell moment...

Però aquest cop era diferent...vaig ser conscient des del primer instant...el soroll de la pedra, i la sorpresa ( com si no ho entengués) de sentir una extranya sensació de dalt a baix de la columna, com una carícia de un gegant que volgués arrencar-me l'espinada d'un sol cop inmens, com si m'hagués clavat un cop de mall començant pel clatell i acabant als ronyons... amb una ferocitat que no esperava...i inmediatament un flux d'electricitat inmens com si 1000volts em corréssin esquena avall...des del clatell a les cames, un formigueig que em paralitzava de coll a peus, i res més...simplement no em podía moure…no notava res, cap dolor...

Em vaig quedar astorat, incrèdul i molt espantat...inmediatament vaig estar convençut que m'havia partit la mèdula...hi havia quelcom que no funcionava...i alhora tampoc no ho entenia…
No podía moure les cames, ni la cintura.
Crec que vaig intentar moure'm, sense poder...i vaig gemegar, merda merda merda...podía moure el coll i els braços...res més...però respirava...i seguía notant el corrent inmens a les cames...em vaig tocar la cuixa...no la sentía...però podía moure la cintura i respirar...i el cop era sota el clatell...tampoc em quadrava…vaig intentar apretar els muscles de l'entrecuix...era estrany, sí que quasi els podía contraure...
Van pasar uns minuts eterns...jo penjat dels piolets, sense poder-me moure, i els companys sense entendre res, i les pedres seguíen volant al nostre voltant…

Va ser breu però terrible, no podía entendre què havia passat però sabia que quelcom anava molt malament, i em veía en una cadira de rodes...vaig plorar, i estaba emprenyat i molt trist...i conscient…


Al cap d'una estona va apareixer de nou la electricitat...aquest cop de Baix a Dalt, i recuperava certa sensació i mobilitat...em vaig lograr desenganxar i penjar-me del cargol de sota...em van despenjar...fins la reunió i després cap a les reunions de baix...vaig pasar a ser dependent, marejat i atordit, esporuguit i fent-me petit...

Tenia por, molta, acabava de veure en cos i ment els efectes de un accident, i temia que el següent fos ja el final, un cop directe o que la pedra tallés la corda...volaven blocs al nostre voltant...el soroll, l'ombra, i com la neu de la base de la paret esmorteïa la seva caiguda que creava cràters en aterrar...

Vam mirar de resguardar-nos, però tot i creure que estavem més protegits, allò era un bombardeig. Acabariem rebent algún impacte, i també baixar no ens garantia res...el descens a peu fins a zona segura també podía ser blanc de qualsevol impacte...tenia la sensació que la muntanya s'esfondrava ( i per sort exagerava)…

L'Edu va cansar-se de la situació...va despedir-se i va rapel.lar el primer llarg, preferia provar sort...vaig veure com baixava, l'envejava i alhora creia que el veuria rebre, estava boig...o no...
Va arribar al terra i va apresar-se en baixar avall...i ens vam quedar en Juan i jo, mirant-nos...vam apostar...
No vaig ni posar-me ni prusik...vaig escorar la corda una mica, desitjant guanyar trajectòria a la de les pedres...i vaig rapel.lar corrent com un boig per amagar-me en una merda de microbaumeta mentre esperaba al Juan...Vam fugir.

A la carretera vam fer balanç...no podía moure l'esquena ni el coll...estaba baldat...la mà inflada i plena de sang, la cara també tocada,i la cara del Juan i un cop a la cama  a l'Edu...què caram haviem fet??? odiava aquella paret…

Però mai són les parets, som nosaltres, elles esdevenen en un plànol absolutament diferent del nostre…


I adonar-se d'aquest fet és el que m'enfonsa a moments en aquesta tristor determinista de que estimar a ultrança aquesta activitat és quasi utòpic...perquè és quasi imposible entregar-s'hi al complet sense ser engolit per la mateixa…


Ha calgut una segona pedra que m'ho confirmés... i ara cal reiniciar de nou aquest amor que no puc deixar...




dimecres, d’abril 07, 2021

RODAMÓN ( HIGHWAYMAN)...2021




The Highwayman ( original song) 

Jo era un rodamón, anava amunt i avall per la carretera, sempre amb la espasa i la
pistola...
Més d'alguna noia havia perdut la roba amb les meves històries, i més d'algun soldat havia deixat la sang a la fulla de la meva espasa..
Els bastards em van penjar a la primavera del 25...
Però encara sóc viu... 
Vaig  ser un navegant ...
Vaig néixer amb la marea i em vaig comprometre amb el mar
Vaig voltar el Golf de Mèxico i una ràfega va fer que la vela major m'emboliqués i em tombés...
Quan es van partir les vergues van dir que havia mort,
Però encara sóc viu...


Vaig treballar construïnt preses sobre un riu ample i profund,
On l'acer i l'aigua xoquen, en un lloc al que anomenen Boulder al salvatge Colorado
Vaig relliscar i vaig caure al buit més inmens,
Em van enterrar en una tomba silenciosa...
Però encara sóc aqui...i sempre seré aqui...
Volo en una nau espaial, per les esquerdes de l'Univers,
i quan arribi a l'altre costat trobaré un lloc on el meu esperit reposarà,
Poster sigui un altre cop un lladre de camí ral
O simplement sigui una gota de pluja


Però encara hi seré,
I tornaré un  i altre cop, i novament, i un altre cop... per sempre...

Cash (HighwayMan)

------------------------