Dones i les Hormones...L'Estrògen...

Complexitats i reflexions durant el camí al Món Perdut de la Síber

Suposo que vivim en un cosmos de idees preconcebudes, de judicis fabricats pel costum, la cultura i tot allò que engalana la nostra existencia però no sabem perquè hi és…infraestructura, estructura i superestructura…esquemes suposats o teories alternatives més o menys modernes…però esquemes en el fons…mecanicismes superficials o no tant...

Per molta teoría que hi posem, però, no cal cavar gaire per intuir i descobrir que la nostra existència biològica i possiblement social està vinculada directament a uns processos químics que res ténen d’espiritual i poc de intel.lectual…intercanvis d’elements que regulen des de la nostra simple estabilitat vital a la més complexa situació emocional…RESPOSTES? CONDICIONANTS? O CAUSA? Què determina que una situació esdevingui? L’estímul o la reacció a la situació prèviament causada? És la causa aleatòria o un cúmul de circumstàncies?

L’ESTRÔGEN és una de les hormones que regula ( i bastant) l’existència de l’ésser humà. Ara ho sé...ja sigui com a CAUSA ja sigui com a CONDICIONANT ja sigui com a RESPOSTA…tant si ho valorem a nivell FREUDIÀ com si ho valorem des de la més superficial i dèrmica de les nostres experiències…perquè la DONA és la font de la vida, la condicionant de la mateixa i la causant de quasi tot…però dins d’ella, com un Déu omnipotent, els capricis de l’Estrògen que divaga juganer per les venes de cadascuna d’elles, RESPONENT, CONDICIONANT i CAUSANT les seves particularitats existencials que per extensió podríem dir que es fan globals…

Interesant el nom de la via…no?

Atenent a la seva configuració superficial la veritat és que, al principi més que ESTRÒGEN li hauria posat TESTOSTERÒNICA, perquè, realment, és una via ben poc “femenina”…Un inicial mur desplomat de bidits, regletes i algun bon canto, un fartleck de resistencia fins un punt de decisió on cal apretar per arribar a un “repòs” ( al principi tampoc hi arribes precisament en situació d’apreciar la seva importancia)…si la Cadena estés allà ja li podríem deixar el qualificatiu de…7c?? No sé…Costa d’apreciar…al principi apareix difícil, es va deixant i quan la tens per la mà hi corres, encara que sempre és un inici on cap arribar ja escalfat però fresc alhora, i que depèn una mica de la xuxu encara que no definitivament…complexitat…

Un cop recuperat l’alè, just damunt del cap una “panxa” ( panxeta seria infravalorar-ho) ens barra el pas, i l’únic camí humà ( o inhumà segons com es miri) és talonejar exageradament, i mirar d’arribar a una bola plana i marmòrea, que , en funció de “l’humor” de la Sibèria, passa d’impossible a tàctilment agraïda…en instants “saps” què t’espera…no en els propers anys sinó en els següents segons…

Ajuda en bulitx txungo, ganyota, i DINAMIC d'apuntar a una regleta que en el PROCÉS va reduïr-se a la meitat…quan ja tenia el pas controlat va “variar” una mica ( 50%)…i ara s’apreta “una mica més”( 50%, sense variar el grau realment)…Canvis, com sempre…Fas un creuament i d’aquí un altre “suposat repòs” de dues regletes planes…

Si la Cadena estés allà ja li podríem deixar el qualificatiu de…8ª? No sé, costa d’apreciar també…a sobre com que les assegurances “obliguen” i van de costat no és un tram on et paris mai massa a pensar…el fas o voles bastant…bufetada si se te’n van les mans i agraïment fugaç si li entres adequadament…

Ojo, mosquetons de cintes deixades a la via i després de un any d'ús de diversos opositors...el mosquetó en contacte amb la plaqueta estava quasi igual però gastat amb rebabes...(mosquetó taronja en la foto inferior: perill si s'usa amb la corda

Amb el crux del mig vençut, res és segur…com sempre depèn de les circumstàncies i MAI pots aventurar cap previsió…el següent tram és molt coreogràfic, cal atacar banyeres que passen de bon canto a inferno en milèsimes…bidits inicialment antipàtics i on al final respires…i, per quasi acabar, un darrer pas final on el concepte de FEMINITAT apareix en tota la seva intensitat…t’hi apropes, intentant saber què caram és el que has de fer per realizar-lo, amb el dipòsit adequadament condicionat, el cap sense massa esperança i alhora sense perjudicis, i moltes ganes…POSSIBLES COMBINACIONS, MULTIPLES COREOGRAFIES i una que s’adequa a les tevés capacitats i morfologia…Punta de monodit invertit ( que fa mal però l’ignores), ajuda de regleta relliscosa a voltes, i semibici per llençar a una banyera roma…i el seguro sota els peus…

En escalada de vegades CRUIXEIXES una via, de vegades HI PASSEGES, de vegades LA LLUITES, LA FALLES o AGÔNICAMENT t’hi arrossegues.

Encara busco un concepte per decriure què em va pasar allà…com amb les dones, que al final costa entendre el procés i la conclusió…
Simplement puges, tot va anat bé, sembla que et canses, recuperes, fas el pas de la bola, estàs esgotat però ho intentes, de sobte tanques a les banyeres i no caus…segueixes pels monos i et trobes amb el pas final a la cara…seguro als peus…dubtes…i si no ho intentes ja saps el resultat…doncs ale, a tibar...dinàmic...auuuuummmpffff!..i pilles la banyera…Simplement…??
Gracies a l’Agus ( que amb això de partir-les sembla que té més experiencia que jo), vaig poder acabar com un senyor, ja que el pas de sortida el feia de lance burríssim i es pot suavitzar una mica a nivel postural…cadena i avall…
LES CINTES havien estat allà quasi un any ( sóc gós, ho reconeixo), i hi havia pujat diverses vegades, a temptejar, a provar, a intentar saber quines eren les condicions “bones”, quin era l’estat de les coses que afavoriria el final triomfant del procés…i encara no ho sé…com amb les DONES.

Ara entenc perquè no es diu TESTOSTERÒNICA…m’ha costat, és que sóc de Mart…

EL LLOC: Síber, un mur inigualable, un entorn complexe, i circumstancies canviants…costa fer-s’hi amic…
LA VIA: Increible, una obra d’art. Es fa DURA però no imposible. Reequipada amb scellements pel Jaumet. Vols nets i gens perillosos, però en diverses postutres I sempre llargs…miro al 6ª.ñu i sembla que li diuen tots “HARD”…8ª+/b, 8ª+,…fffff…costa tant això del grau!!! És un OS, però suposo que cada trepa té el seu estil i aquest em costava…tot depèn…a la Síber cal anar-hi..i quan ho vaig fer en dos dies seguits va caure…calia fer cas als kefes…
ELS COMPANYS: Diversos i sempre Excel.lents..la crew allí és un dels aspects que més valoro, locals ,habituals i ocasionals (que no és el mateix). Gracies especialment al Moro, els Javis, l’Agus, el Juanjutx i el Jaumet i l’Ivan, i al Diego i el Bambino…inspiració i respecte…i la LILA per un belay quasi hivernal…

LES DONES: FFFFF...m'encanten, però arribo a la conclusió que no en tinc ni idea...Pregunteu-li a l'Estrògen...

Generacions Futures

Sovint ens pensem que el NOSTRE TEMPS ha estat i serà el millor..que el que deixem enrrera era "menys" i que el que vé "ja no és el que era"...

Fa anys es va equipar la GENERACIONS...fa molts anys ja...en una època estranya en que encara no quedava clar quines eren les línies a seguir ( picats, arreglats, sikats) en l'escalada esportiva.

I fa MOLTS anys també, com a les PAPARRES, vaig passar ,com un gourmad, assedegat per la Síber...vaig encadenar una via i vaig oblidar la resta...ho deixava tot per més endavant, no tenia temps o simplement confesso que molts línies m' "amedrentaven" i encara no sé ni perquè...

Sovint he de reconèixer que l'EXPERIENCIA arriba quan ja és massa tard, i que la SAVIESA és un residu positiu d'una situació d'impotencia personal en el que l'únic que podem fer és intentar passar a altres més capaços o atrevits allò que nosaltres hem après, i que no vam saber o ser valents d'aplicar.

Aquests dies vies com MONTSERRAT FRANCISCO GRIMÀ (a2/6b+) o SANTBENEDDICTES (7a+/A4+)s'han repetit per cordades de nova fornada...gent que conec des que començaven, que han anat acumulant experiència i saber dels d'abans i amb valentia han afrontat els nostres monstres...

Són les GENERACIONS FUTURES que ja estan aquí, que no només de MUTANTS viu l'escalada...

Mentrestant a la Síber el degoteig de la columna plena de molsa no para mai, per sort, , i jo, a poc a poc, amb la calma, somric sota el nas quan llegeixo aquestes gestes, i vaig apurant els meus cartutxos en aquesta paret màgica que tant em fascina...

Ahir, quasi 15 anys més tard d'haver-la vist per primer cop i sucumbir als temors dels rumors, vaig encadenar la GENERACIONS FUTURES (8a).

Han estat dues sessions a morte, i m'adono que tampoc no n'hi havia per tant...simplement eren monstres, i quan ens fem grans deixem de creure en ells...almenys això si que ho he entès i encara em serveix.

Gracies al Moro pel trukill galàctic del monodit trekkie , i felicitats al Roger i l'Aniol per les seves gestes a parets...RESPECT!!!!

L'escalada és fascinant...com la vida...

IRIE

Flash: Via de resistencia, no problem, apretar unamica abans del dinàmic, dinàmic violent però facil i semirrepòs.
A mi el repòs al sostre em gastava, és millor forçar ràpid un pas més i talonejar un moment en el següent canto ( taló esquerre empotrat). Permet encarar el monodit lessiu molt més lleuger donatq ue el taló fa bona palanca.
1er monodit: AGONIC però si el pilleu d'hombro apart de aprofitar tota la falange, empotra millor i no fa tant de mal. Un cop fet el pas i xapat l'ultim seguro mola bufar i magnesiar-se-
pas dur: moure peu ESQUERRE a l'extrem de la vira i dret a la dreta, per quedar-se ben clavat i equilibrat, cosa que permet "remenar" correctament el bidit clau del crux. Encara que no sembli la presa "clau" realment és quasi el que importa tenir més clar donatq ue és l'unic que ens permet agafar bé el monodit clau.
Aquest bidit cal començar a entrar-lo amb el dit "tonto"( anular), col.locar l'intermig (cor) i remenar fins que noteu que queda ben trabat ( just entren primera falange, i no és positiu)...
UN cop amb el "feeling" que estem ben trabats, pujar peu dret a una boqueta que es veu dos pms damunt la vira i tancar braç...damunt tindrem un "monodit" ( microforadet) amb una pedreta uns centimetres a sota.
És important aguantar amb el braç esquerre ( bidit), perquè tindrem més temps per remenar el mono clau.
EL MONODIT CLAU s'encara també amb el dit TONTO ( anular)...just entra quasi més de mitja falange, però en ser tant "plà-petit" sembla que quasi s'empotra...remenar i que encaixi, i MOLT RAPID pinçar amb el polze la pedra de sota...de fet més que un mono és una pinça radical entre el dit tonto i el polze.
Els dos dits intermigs ( cor i index) poden, mentrestant, mig arquejar un dibuix intermig...no és imprescindible però quan comences a provar el pas dóna confiança...
Quan tens el mono-trekkie clavat, desplaçar peu esquerre a una banyera que permet "penjar el cos" a la dreta, traient el peu dret ( volat)...fer un punt mort i en dinamic més o menys clavat ( surt estatic també), apuntar el bidit dret i entrar-hi a mort.
La sortida fins R no és dificil ( ni molt facil sivas megaobert), però no té secret.

Via preciosa, roca genial. PARABOLTS correctes encara que le xapes encara són les TAK ( es van reequipar els anclatges però no les plaquetes)..la del dinàmic està una mica tocada...
M'havia plantejat fer una restauració (em reca sempre reequipar, inclús en esportiva, i més aquestes vies...), ja xerraré amb els autors i segurament canviaria xapes...la via s'ho val!!!

Pluja i oportunitats...

Ja esta...HA PLOGUT, i força...

Això significa que la SIBER es mulla, i que possiblement romandrà mullada fins al final de l'hivern...merda...

Les cintes han quedat a "ESTRÒGEN" just quan ja la tenia, amb menys treball del que creia...una oportunitat perduda, i qui sap on seré l'any que vé...a la SIBER no hi ha opció per al dubte, simplement cal ser-hi quan toca, no hi ha segones oportunitats sovint, com a la vida...

Per sort en Jose, apurant la temporada al límit, va encadenar la PETI QUI PETI ( 8c )...felicitats brutals bow... ( Fotos: Juanjutx)

Amb en Juanjo (que provava Triglav) i els altres opositors ja buscarem altres projectes aquest hivern...però així com en alpinisme he esperat anys per trobar alguna via en condicions, en esportiva poques o cap vegada em quedava amb la mel als llavis degut al temps...què hi farem, no val a badar!!!!

XUXUFLÚ

Mira nena, aquí hay una cuestión: el concepto es el concepto. Ésa es la cuestión.
Por ejemplo, tú eres una mujer con estudios. Yo no objeto nada al respective porque soy liberal. Y no soy de ésos que andan diciendo que sois todas más putas que las gallinas… aunque lo piense. Pero ¿y el concepto, eh? eh? ¡Amiga! A los hechos me repito!
Manuel Manquiña ( Airbag)

---------------------------------------------------------------------------------------------

Relativitat? Subjectivitat? Realitat?

La vida i l’existència giren al voltant de la percepció de les mateixes que els individus tenim..i quan aquesta percepció és col.lectiva i interpretable esdevé realitat...així de senzill...És interessant coneixer els perqués per poder, si més no, intentar gestionar els efectes..però quan un fenòmen és tant “apabúllan” com la xuxuflú només queda una sortida...somriure, adaptar-se i entendre que hi ha llocs al món on res és estàtic, depens de l’entorn i cal molta “paciencia” per trovar un dels pocs dies que la paret et deixa enfilar-te a ella...

LA XUXUFLÚ és killer papa...avui millor anem en bici...que estas emboirat...

Que curiós que quelcom aparentment tant simple doni lloc a les inmenses teories filosòfiques i científiques que ens expliquen la relació entre l’Univers reduït a uns metres de roca desplomada i l’escalador com minima expressió de la intrascendència còsmica...hores i hores de diàlegs semiintel-ligibles sobre el “tàctum”, la “inhumànor” de una via, que si això és “flútan”, que si estem en “humidus territorius”, que si hi ha un “dibu inferno” un “bídit talloski”, que si tal via és dura, que si tal altra és “vidilla”,“perullaka”...és el que sents a la SIBER entre mirades tant derrotades com esperançades..algunes perdudes en el somni de la Utopy...

La ”xuxuflú” ?? No es tracta de un concepte tant senzill...no es refereix al bon rotllet amb una “lludri” ( “xoxu-flow”), ni a la febre uterina de noies en zel (“xixi-flú”)...El xuxuflú és una “sensació” estranya que cal experimentar per conèixer en totes les seves dimensions i detalls...un fenòmen que t’aplasta, que et destrossa, que et tira avall, amb importants efectes en el rendiment físic...però que t’impregna també el cervell , et, desmotiva t’ enfurisma...i t’empresona la voluntat...
No puc determinar si és un efecte ENDOGÊNIC, com a resposta a unes circumstàncies AMBIENTALS, o un efecte AMBIENTAL d’INVASIÓ TOTAL i COL:LECTIVA d’organismes i consciències que comparteixen un espai d’escalada...L’únic que vaig entendre certament és que a pesar dels efectes INSTANTANIS i PUNTUALS, la XUXUFLÚ “infecta” l’ànima i fa que aparegui en tu un bocí del costat fosc, una mena de dimoni en forma de virus latent que roman adormit a l’hivern i que es desperta a primavera i tardor, cada vegada que et lleves,i veus que potser “avui és el dia”...

Un dels Gefs de la SÍBER dirimint sobre el "tactum horrendus" del bíditmerdós que el tomba en l'intent que fins allà anava "flútan"..putaxuxuflú...

Els afectats acostumen a “quedar”, ja de manera diferenciada, a hores en que la majoria d’escaladors o tornen a casa de una nit de festa o encara dormen...¿ A les 08:00 a CAN ROBERT?!!! Quan el camí habitual fins la Soleia, des de Can Pobla, no ocupa més de 15 minuts!!!..però no...el destí dels “infectats”, com elefants que de manera ancestral i inconscient van a morir al seu cementiri, s’allarga molt més, en un semicercle que busca rodejar la muntanya i fugir del sol , jugant amb les orientacions...VAN A LA SÍBER ( La Siberia)..un mur desplomat de 25 metres, “inhumanor”, ras, cobert de un estrany polsim gris que dificulta la visió dels peus, amb roms relliscosos sense “tactum”, amb forats “tallantsdemerda” que amb el calor poden esdevenir assassins per la pell i els tendons...enmig de la boscúria es gira al REVOLT DEL DRAC i s’entra de plè en el “territorishumidus”, on ja gairebé no arriben els escaladors, tant sols algún caminaire perdut...

“DRIP-DRIP-DRIP”...algun regalim encara sobreviu a el calor, ocellets i silenci, tant sols trencat pels crits ocasionals i alhora regulars d’aquells que cauen en intents desesperats...”MERDA es que el puto bidit Romaken se mescorrreeeee!!!”...i tornant a començar...coreografies apreses, somniades i que s’interrompen per la XUXUFLÚ..la mateixa XUXUFLÚ que fa que creguis que “potser avui sí”...i que acabis veient de sobte que “avui no”...intents desesperats amb l’ànsia i l’impaciència de saber que en unes hores la XUXU t’acabarà vencent...arribes a cadena i notes com el sol avança darrera la muntanya i envía la “recalor” com una mena de avís que la XUXUFLÚ comença a despertar-se...

I de repent te n’adones...”avui no...”, els dits inflats...aconseguint anar de xapa a xapa però pràcticament com un sac de patates...mig intent bo i la resta “vúlan” en cada pas...merda...l’esquena suada, els esparadraps “rellískan”, les pells “inferno”, el cap destrossat...

Són les 14:00 i ja no hi ha res a fer...torno sol pel llarg sender, i trigo quatre vegades més que en l’anada..parant, somicant-la, xerrant amb tots aquells que vaig trobant...que si blà, que si bló...però ells están trepant i jo ja estic inflat, adolorit i cansat...és la XUXUFLÚ..la mateixa xuxuflú que m’atacarà el següent finde, a la matinada i em posseïrà prometent-me rotpunkts que no arribaràn, o potser si...tot depèn de l’humor de la XUXUFLÚ...