Vaguejo amb la mirada per l'habitació mentre una gran apatia m'enfonsa...faig un esforç i m'incorporo..quin mal de cap..tinc tos i una mica de mareig. NO puc aixecar la persiana i busco l'interruptor del llum mentre remoc el garbuix de roba bruta que l'amaga.Buà...quin fastic!!, al terra hi ha un tros de pizza mig sec mig podrit que devia tirar abans d'adormir-me..damunt una nota plena d'oli de una amiga que m'engega a la merda...la llum del telèfon fixe m'indica que hi ha mil missatges al contestador i els escolto mentre busco les wambes i els pantalons..es la mare, una i altra vegada m'ha trucat demanat-me com em trobo, que els faci un truc, que pateixen...primer no hi era, després no el devia poder agafar, ara no vull trucar...
La meva habitació és un desastre...una mica sol es cola entre les lames de la persiana i la pols que he generat en aixecar-me gairebé és una estela de llum sòlida, fa setmanes que no dec obrir la finestra i la porqueria s'acumula al meu voltant. Vaig al menjador i el panorama és semblant..roba, motxilla al terra, llibres escampats, llaunes de cervesa, més vici....dóno una patada a les factures impagades del banc, a les multes i a la carta de l'assegurança que ja no considera que sigui una persona sana i em fot al carrer...passo...
Aconsegueixo obrir el balcó i el dia sembla bastant bo..sol..aire fresc..respiro i em fan mal les costelles i els pulmons..em fa mal la cara i els ulls...quan veig l'hora que és me n'adono que dec dur molts dies tirat i que necessito posar-me una altra vegada...he de trucar algú que m'ajudi a aconseguir el que necessito per sentir-me be...vaig a pillar el mòbil.
Merda gairebé no tinc saldo !! repasso tota l'agenda i vaig fent perdudes..ningú em contesta. recordo quan era la gent que em feia perdudes a mi, quan era el puto rei i tothom em demanava..ara els mateixos que em trucaven desesperats intenten evitar-me..desvien la mirada, es fan l'orni, diuen que estan ocupats...no em contesten les perdudes...no és estrany després de la fama que m'he guanyat...mai m'ha importat molt la resta i amb tants enganys i putades és normal que ningú em vulgui fotre un cable...fins i tot crec que amb la meva pinta quan m'acosto a algun desconegut ja es veu el pal del què vaig i la gent tendeix a allunyar-se de mi...
Ja no trobo a ningú.¿Truco a l'ex? ella sempre em va fer costat fins que al final ja no va poder més..."T'estàs matant a poc apoc...aquesta merda està acabant amb tu...i passo que ens enfonsis també als dos...".Es va endur el nano, al llibreta i la seva roba, i va deixar la resta..a poc a poc m'ho vaig anar venent tot...necessitava pasta i les feines em duraven poc..no complia horaris i anava sempre fer un fastic i cansat... sense ganes...rebentat de cos i de cap...quan no estava de pujada em sentia esgotat i després del cap de setmana necessitava dies per recuperar-me..i arribava de nou el finde...i el vici...
Si avui no trobo a ningú no sé què faré..busco pels calaixos, per les butxaques, exprimeixo les agendes...i enmig de tot aquell reguitzell de mals endreços apareix la foto del petitó...amb ella i jo intentant enquadrar un autorretrat dels tres...deu n'hi do quins records..aquells estius que sempre anàvem junts..fins i tot ella de tant en tant es permetia algun accés mentre el nano estava dormint...però tampoc era una cosa que li agardés i aviat em va començar a fer retret de que jo no ho deixés...Al principi quedar-me sol va ser un alliberament, una mena de darrer impuls de la meva bogeria..tenia tot el temps per mi, cap responsabilitat...quasi cada dia sortia, i acabava tiradíssim..sempre trobava algú amb qui compartir la marxa, fins que cada vegada les persones amb qui anava habitualment van deixar de seguir el meu ritme i vaig passar a sortir amb desferres humanes que fins i tot van acabar pensant que anava passadíssim...i vaig començar a fotre'm sol fins al cul de tot...
Aquesta foto m'ha fet pensar..se m'acaba el temps, cada cop tinc el mono més sovint i no puc pasar ni un dia sense caure en el vici,, cada cop les pujades són més dificils i les baixades més doloroses i llargues...el metge particular passa de fer-me més receptes, m'han expulsat de la Mútua i el de capçalera només em mira com un perdonavides i diu que el meu problema passa per anar al psicòleg o al psiquiatra..o a una clínica de desintoxicació...
Al principi me'n reia, o m'emprenyava, fotia quatre crits i un cop de porta o una mala cara a l'enfermera...i marxava a posar-me a to en qualsevol lloc obert...Però veure al nen m'ha deixat trencat definitivament...potser fa mesos que ni sé on és..ni com deu ser ja...quasi he oblidat la seva olor i el seu somriure...fins ara podia passar de tot....i reconec que he estat un malparit amb tothom, però en general se me'n fot tot bastant, i més a aquestes alçades...però l'últim que em quedava era el somriure innocent del meu fill que no em prejutjava, i que sempre em reia arribés en l'estat que arribés...mentre la dona plorava o em cridava ell se'm llençava rient als braços..i ara ja no tinc ni això...ho he perdut absolutament tot...
Se'm va fer molt difícil trucar a aquell telèfon que un dia un amic em va donar...un lloc on em podríen ajudar..no metges perdonavides, ni psicòlegs imbècils, ni presons de desintoxicació..sinó persones com jo, que entendràn els meus dubtes, les meves pors..que han passat pel mateix i que mensenyaran el camí per tornar a ser una persona normal..vull ser normal..ordinari..un més de aquells qui despreciava i ara envejo per la seva felicitat...Un veu femenina m'explica l'horari de reunions i em felicita..em conforta.." Molt bé noi, reconeixer que tens un problema és el primer pas per curar-te..i el més important...NO DUBTIS que se t'obre al davant una nova vida i que aviat tot anirà molt millor..vine aquesta tarda eh?"
-----------------------------------------
He passat el puto dia de puta pena...estic molt angoixat, no paro de donar voltes amunt i avall..el cos em rebenta...necessito treure tota l'adrenalina que se m'està acumulant i em surt per cada porus...he pensat en fer un ultim viatge abans d'acomiadar-me'n, he estat apunt de sortir i mirar si podia liar a algú...i quan ja no podia més han aparegut els dubtes, fins i tot creia que la solució seria fer una viatge definitiu, sol, i deixar aquesta merda de vida enrrera...però sóc massa covard...sempre m'ha fet por la mort...quina gracia, jo que tantes vegades m'hi acostava en cada festa més i més..i ara li temo...
Al vespre no he dubtat en sortir corrents allà on m'ha indicat la noia...he vist gent que tornava del curro, amb la compra a les mans..he vist mares i pares amb cotxets..he vist jovenetes i jovenets dient-se tonteries i nanos bravuquejant a les parades d'autobús..he vist comerços amb els empleats cansats després d'un dia de feina i perruqueres amb el novio esperant a la porta amb la granota de la fàbrica..he vist noietes amb la carpeta de l'uni sota el braç i immobiliaries amb parelles que hi entren a lligar-se a una hipoteca per segles...i avis que surten del club...tota aquella mediocritat que em feia fàstic ara m'atrau..els tinc enveja...vull ser tant normal com ells, necessito necessitar ser normal !!!!
Després de dos intents frustrats al final he creuat la porta de la parròquia i un conserge gras i sorneguer m'ha assenyalat un passadís amb una porta mentre no pujava els ulls de un diari esportiu i mossegava uns donuts...he obert la porta i la llum i la calor de la calefacció m'acaronen.Hi ha un grup de 10 o 12 persones assegudes en rotllana, i el que esta dret m'ajuda a entrar, sembla que m'esperin, tot em miren de dalt a baix...realment m'hauria d'haver arreglat...creia que veuria desferres com jo i en realitat semblen gent normal, ben vestida, amb sabates enlloc de xancletes, amb camisa i gesei enlloc d'aquesta samarreta pollosa i els pantalosn trencats que duc...van ben pentinats i tot fa bona olor...El que està dret és un capellà, però sembla amable...
"Amics, aqui tenim un nou membre del grup ! Ell com vosaltres ha estat al costat fosc que tots coneixem i avui l'hem d'ajudar a trobar l'entrada a una nova vida, a aquest camí de felicitat que l'allunyi per sempre del seu problema !"
Em sentia millor quan vaig veure els somriures de tots aquells amics...fins i tot vaig identificar algun vell conegut, en els meus records estava demacrat i molt prim, i ara lluia cabells llustrosos i una bona panxeta...semblava una altra persona...
"Ell com vosaltres té por, té dubtes, està confós, no sap com fer aquest pas definitiu que tant ens ha cosat a tots...però estic convençut que si compartim amb ell aquest moment li podrem facilitar el retorn al ramat i a una vida de fè i bé...!".
És curiós, però en un altre moment de la meva vida m'hauria posat a riure, ho hauria fins i tot dit o fet alguna barbaritat per humiliar a aquella gent tant ridícula...però ara sentia que aquelles persones eren les úniques que no em jutjaven i que em volíen ajudar..la seva acceptació era com un oasi en el desert de soledat en que em consumia..les seves cares em confortaven i em donaven calidesa..em vaig assentar en la cadira buida..enmig de la rotllana.
" Vols presentar-te? Vols compartir amb nosaltres els teus dubtes? SERIES CAPAÇ DE VERBALITZAR EL TEU PROBLEMA?!?!?!" va dir-me el capellà en un tò més alt...Vaig aixecar-me..vaig empassar saliva..i ho vaig dir...
"HOLA..EM DIC ORIOL...i...jo...SOC FANÀTIC..."
El grup va explotar en alègria...tots em van abarçar, ja no em sentia malament, les agulletes desapareixien i els dits ja no em suaven....vaig començar a olorar noves fragàncies i ja no necessitava sentir la ferum a suor, a magnesi o a cordes...mentre cadascun d'ells em saludava jo ja sentia les sensacions que tindria a partir d'aleshores...veure la tele per satèlit, els partits amb el meu cunyat, sortir els diuemenges a menjar xurros, aperitius i paelles, poder treballar tantes hores extra com em demanessin, poder veure la nòmina al banc i pagar factures, poder complir horaris amb la dona i el fill, poder comprar a plaços mil electrodomèstics i anar a es reunions del cole i de l'escala, poder canviar de cotxe i rentar la roba i els plats, pintar el pis i renovar els mobles...poder capficar-me amb la lliga de futbol, i la política, i els problemes del món i de l'univers...
Fins i tot vaig signar de seguida una petició a l'ajuntament per tal que prohibissin els plafons inclosos els privats...Ja era lliure!
