Tancant cercles, reduïnt l'hel.licoide

MALADETA SUD. Territorio Comanche. encadenament de totes les tirades en Rotpunkt ( 7b, 6c,6a+/b, 6b, 6a+,6a/a+). Via desequipada a 3000 mts.

ST BENET, Totxo del pas de la Burra ( o la Seta). Via BASTARDO 7b+ 10 mts, asc. amb crashpad.

Zigger-Zagger 7c+ a St LLorenç. posant cintes, al tercer intent.

Més moviment...

De vegades l'helicoide s'expandeix, de vegades es redueix, un yingyang a voltes esbojarrat a voltes racional...on el radi de cadascun dels cercles que orbiten al voltant de l'eix que sóc jo va mutant segons l'humor, l'amor, el fragor i les ocupacions...

Ones de vida, ones de sentiments, ones de pensaments, ones de ruina i construcció que bateguen i em fan existir...m'aixeco i caic, caic i m'aixeco...els somnis i la realitat són un tot que esdevé la meva realitat fictícia i alhora palpable...a vegades estic confós, a vegades no...depèn del moment i de l'endorfina que em domini...

En general tota aquesta fantasia és il.lusòria, però obeeix a un cami que em traço i destraço a cada instant, a projectes, anhels i desencisos...i en general poques vegades no assoleixo allò que em proposo...igual és perquè dins del pragmatisme utòpic que em domina ( molt en el fons) no em proposo reptes que no vegi assolibles a mig plaç...una manera hedonista de evitar la frustració? Mandra? Tot va fluint i m'acomodo amb pocs contracorrents cada cert temps...el riu se m'endú vagarejant i vaig visitant menadres, sense massa compromís, o amb el compromís de no comprometre'm massa...no ho sé...

Fa ara 17 anys baixàvem del Cavall Bernat amb en Jordi Martí...la BASTARDO estava allà...la somniava des de feia ja també molts anys des que l'Alsina va publicar un article al Muntanya on es veien fotos d'en REDHEAD assegurat ( amb dobles burins, corda doble i reunió a la roca) per en Toni Gimenez...Aleshores la via m'era tant lluny que encara només era la imatge de quelcom inmens...

L'escalada és estranya, el cos també, les vies de vegades ens sorprenen, els moviments els segueixen...hi ha vies que em són IMPOSSIBLES i n'hi ha en que les meves formes s'adapten a la perfecció...va ser una relació passional, ràpida , aegre i exitosa-excitant, a la que vaig seguir acudint sempre que passava per allà...i sempre en quedava una bona amistat...ens enteníem bé i ja n'hi havia prou...dins meu m'encantava la facilitat d'accés que tenia a ella, i que sempre ens deixavem un bon regust al cos i a l'ànima, com si encaixessim anatòmicament a la perfecció...una amant ocasional i alegre quan amb altres era esquerpa i enfadosa...a mi ja m'estava bé...i sempre repetia...amb el temps vam repassar aquell totxo tant bonic...NO hay Tregua (7c), Pocker d'Asos ( 7b+/c), el 7a+, la Setas (que va ser una de les primeres vies esportives que vam fer, assegurada amb dobles burins!...i ara el darerr i bonic 6c...la "Aún"(8a) em quedava una mica lluny...

UN dia vaig decidir anar més enllà en la nostra relació...va ser un moment de vanitat...hi va haver algú ( en Rafa Comino) que també havia anat més enllà amb ella, i me'n setia gelós. Vaig pujar amb en David una tarda, havia calentat prou bé, havia fet alguns boulders alts ( aleshores eren solos Psense crashpad) al Calimotxo i al Manolito...gairebé m'espatxurro a la Pilón ( sense corda el lance lateral no és retingut i vaig fer una revirada que gairebé em tomba...però va anar bé)..em sentia "fluid". En David, racional ell, em va assegurar dos cops, i quan li vaig demanar que pujés a fer-me fotos em va advertir que m'havia vist "tremolant" un xic al pas de agafar la bola, que el peu l'havia posat cada cop en un lloc diferent i que no li molava veure'm improvitzar...feia dies que no estava amb ELLA i potser els nervis d'aquella situació "nova" m'havien fet dubtar. Quin pal David! Si al final em petaré i tot! Tiu fes-la amb corda i marca't bé el peu..després parlem!

Vaig pujar flútan, i fet el pas del bolo se me'n va anar la mà del canto del lance final...vaig caure iq uedar penjat de la corda, desconcertat

¿Aleatorietat?No anava centrat?Dins meu sabia que estava pujant concentrat i intentant-me imaginar sense corda...simplement havia relliscat!!

De totes les vegades que l'havia acaronat era l'única que m'havia rebutjat, amb vaig quedar desconcentrat com si m'hagués donat una bufetada sense saber jo perquè... I la vaig rebutjar per orgull, i dins meu per temor encara que no ho volgués dir...de fet ens vam seguir veient amb regularitat, però sense l'ànsia d'anar MÉS ENLLÂ, simplement era quelcom mecànic que succeïa quan passava per allà...com un mariner que passa per un port a visitar una amiga amb la que sap que mai arribarà enlloc...i així vam seguir durant 17 anys...amb una gran confiança tàcita però saben dins meu que mai m'ho donaria tot, ni jo m'atreviria a demanar-li...

Ja fa dues setmanes que vaig tancar una altra pàgina...a la Maladeta em quedava una espina...l'ascenció completa de primer de la TERRITORIO COMANCHE. Amb en Xavi J. recordo com em cruixia l'esquena sota la motxilla i no deiava de preguntar-li "on és la paret"? "ja hi som"?...i ell deia "una mica més amunt"!!! Era el 91 crec o el 92...vam fer la Directa i jo ja somniava amb obrir-hi vies equipades...però tot eren problemes logístics i va quedar en aquell calaix de l'"ALGUN DIA" on acumulem tantes oportunitats perdudes...havia fet els llargs en topropes esperançats, de cara a algun dia pujar-hi de primer, i allà va quedar la PORTES DE LA PERCEPCIÓ ( en homenatge als Doors i a les sensacions en aquella paret)...un altre somni desat al calaix de l'oblit. Finalment la via es va obrir, la vaig tastar i fa poc, vam tancar un cercle que havia queda obert...una espineta clavada ( absurda) que em deia que un llarg de segon no és rotpunkt...casualment resulta que a més aquell diedre que havia fet en toprope era el de la Picazo ( uns metres a sota) i per tant a sobre aquest darrer cop estava realment tancant la relació amb la verdadera Comanche!...va ser molt intens...un bon adéu...o a reveure...

Aquesta setmana passada amb Bastardo em va suceïr quelcom semblant, vaig dur un nebot al Gorro Frigi...interessant trobar una via de II/III equipada, amb tres o quatre llargs cosits a bolts...no ho jutjo a pesar que no n'entenc el sentit més que per dur-hi nebots que no escalen, jo anava per allà amb xancles!!...si no hi hagués hagut aquesta via l'hauria dut a grimpar encordat per la normal... De baixada vam passar per la BASTARDO i vam deturar-nos...vaig fer un altre cop la via, de passada, i aprofitar per fer-hi alguna foto de record. Veure-la de nou em va fer sentir punxades i sensacions a l'estómac, instants, sentiments i una glopada d'enyorança...

I al final vaig haver de TORNAR...em calia tancar aquell altre cercle que restava obert feia tant de temps...vaig fer el mateix ritual...vaig pujar amb el cremallera a Gorros, sol, amb el crashpad ,un pingu de corda curta i dues cintes...ho vaig amagar tot i vaig pujar per la Joan Marc, per centrar el cap i gaudir de la passejada i la baixada fins el pas de la Burra. Aquest cop Ella en veure'm arribar ja va creure en que no hi anava per orgull ni vanitat sinó simplement de refer un llaç d'amistat que s'havia esquerdat feia molt de temps...i realment va anar bé...vaig escalfar pujant per SETAS MAGICAS i em vaig despenjar per provar el tactum del bolus rellískan que em feia patir, i el del dinàmic final a bústia...tot ok...fins i tot em vaig arrepentir d'haver-ne desconfiat..vaig retirar el pingu de corda i vaig estar una estona pensant el perquè de tot plegat...vaig intentar situar el minicrashpad en algun lloc on utòpicament em parés una miqueta i vaig entendre que res té un sentit "perquè sí", encara que de vegades no l'hi trobem a la primera...ja apareixeria...

Va ser ràpid però molt intens, un retrobament tant fugaç com sempre però definitiu i tots dos ho sabíem...els peus es van clavar baixos, sense forçar postures, l'espatlla em va cruixir en pillar el bolus infernaken i em vaig deixar caure al mono, clavat...encara no em sentia molt alt...en canvi en pillar creuant el kantaken de la segona xapa vaig inspirar...només hi havia sortida amunt, al dinàmic...i millor aviat que tard...buf...ja esta!!! Ara tranki i al cim, una xapa més de buco i no fer patinoski al pas de sortida..romuelds i banyeretes...xino xano a saludar la farigola...uhálllla...quin viatge bow... M'assento, amb el cor en un batec gairebé lineal que a poc apoc esdevenen batecs singulars...buffff...miro avall, cap al monas, de sobte torna el brogit llunyà de la gent, els crits de una cordada a Gorros i els xisclets d'una parelleta de guiris cridant a l'Eco...torna la normalitat i jo amb ella, miro d'aterrar mentlment abans de desgrimpar la mininormal, no sigui que m'estalegui per il.luminat!...un altre cercle tancat, potser el darrer que em quedava...em sento alleujat i feliç a pesar de tenir molt clar que "unainomássantotomás". No em molen els Tsunamis, o higballs, o com sigui que ara seria la BASTARDO...

L'endemà gairebé m'arrenco la ròtula, trescant encara ennuvolat, al puto camí de la Síber. Amb tres genolls ( com una bola de tenis bow) tosropejo la ESTROGEN ( 8a+ delarisa...que dur...) i em sento flowting, la xuxu ataca i content ho deixo estar per una altre dia...aquest cercle és per la tardor, i sense un compromís convençut...ens acabem de conèixer i ara que surto de una relació tant tempestuosa em mola pendre-ho tot amb la calma...ja vindrà...amb el Javi Naranjo deixem el batibull MEGAFANATIC siberià i vagarejem sense objectius cap al Grúyer...anava just a posar cintes per provar ZIGGER-ZAGGER (7c+) i l'encadeno flútan del tirón!!! El bidoski inver aguanta power i no hi ha aturador...mossego cadena més astorat que el Javi...bow creia que cauria o pararia davant del crux i he arribat a dalt flútan !!!Guai, ja esta???? NO m'entenc...igual va bé anar a calentar a Síber per fer vies "facils"...hehehe...coses de la vida, fins i tot abans de fer els 40 sóc encara un puto "aprenent" de padawan de mi mateix...no sé què collons li puc ensenyar al Nawet si no sé ni tant sols qui soc jo...de vegades crec que és ell, tot mequetref, qui en realitat em fa apendre...guai...

IRIE

SANT BENET

Unes darreres "converses" forumaires em van recordar aquest racó de Montserrat...i aquests records em van dur a mirar de entendre què havia estat aquesta zona en la meva vida com a escalador...

St Benet és un lloc estrany. Per als excursionistes és esquerp, el cremallera dóna accés a St Joan amb suma comoditat, i les escales, enclotades i ombrívoles, són un camí asfixiant que molts turistes abandonen a la meitat. Per als escaladors és equerp, El conglomerat hi és "dur", al contrari que al sud l'escalada és difícil i molt tècnica. Cal "habituar-se" a la pedra i al grau..els bidits costen, els bolos costen, les regletes costen, i l'!a vista ! costa..si sumat a això li posem un grau molt particular i un entorn més particular encara, entendrem com, sent el bressol de l'escalada esportiva a Catalunya, no hagi estat mai un lloc molt "comercial"...és el que hi ha.

A principis dels 80 jo era un adolescent...gairebé ni això...era un nen...als 11 anys després de insistir MOLT als pares, em van signar un permís patern per fer el curs d'escalada i amb l'Alsina, el Joan de la Matta i el Santi Llop com a instructors, vam fer un parell de sortides a St Benet-Gorros i Agulles, la Snoopy, la Peldavant i la travessa dels Flautats...assegurant a esqueneta i rapel.lant sense vuit, això era tot...amb el llibre d'Andrea Mellano com a Manual i el de Meyers com a Biblia ens vam quedar tirats com gossos en una gasolinera, lliures però desorientats...i ens vam posar a intentar escalar sols...

TERROR era la paraula que ens venia al cap cada vegada que, amb bota rígida i "cadiretes" de baga ,manufacturades, ens intentavem encaramar per plaques de conglomerat que era la única roca que creiem que existia al món...

INCERTESA, cada vegada que, mirant a fora de casa, esperavem delerosos de veure si plovia, si algun dels qui duia corda s'ho pensava i no venia, si faria fred que ens impediria escalar, o si perdiem el tren...
Ni gats, ni magnesi, ni arnesos, anavem amb mosquetons de ferro manllevats, i dues cordes del centre Excursionista Puigmal que el Rai aconseguia no sé com...sèries de boulder o escalada en vertical al Güell, la fissura-bavaresa del pati del cole, i els càstigs per fer la sortida "expo" de la fissura fins al balcó de la classe...

La Setmana Santa del 82 la vam passar a Montserrat, a una cel.la que els pares de l'Oriol Massó llogaven cada any. Dels dos trens que sortien de plaça Espanya, vam agafar el de les 07:10, i érem a Monistrol-Aeri abans de que sortis la primera cabina...com que era molt car i el monestir era "just al damunt", amb les motxilles, vam decidir "escalar" la canal de pujada directa sota l'Aeri. Recordo encara el somriure de mofa de l'empleat de l'Aeri quan vam arribar de nou a baix, espantats, mullats i esgarrinxats. Haviem escalat un terç ben bo de ressalts fins que ens vam adonar que era impossible pujar més. A les dotze arribavem al Monestir. Teniem 1000 peles per a tota la setmana i el viatge ens havia costat almenys 300...

A la tarda vam enfilar les escales sense material i amb ganes de "investigar" on podriem escalar. Vam arribar a St Benet no sense abans haver intentat escalar DIRECTAMENT totes les "Z" que fan les escales...estavem literalment sonats i no ens vam matar de miracle ( vam haver de saltar a una savina en el moment en que estavem més pillats!!). Vam decidir que a Montserrat és millor usar els camins que faciliten enormement l'accés a roques que sempre semblen properes...

Al refu només hi havia en Toni GIMENEZ, avorrit i prenent el sol, i quan li vam demanar ens va ensenyar uns curts boulders que hi ha davant la porta...i ens hi vam passar hores intentant enfilar-nos per on ell pujava descalç...mai haviem fet un desplom, però el Meiss, prim i llargarut, ja lograva aixecar-se de braços...jo ni em movia del terra...

Aquella mateixa setmana vam pujar amunt altre cop, amagant el material als pares , fins a la Normal de la Momia...vam fer el primer llarg de II/IIIº. El pati de la cara nord i l'absencia de assegurances ens va espantar. Vam baixar i vam anar a la Normal de la Momieta...el flanqueig també ens va atemorir...
Dues derrotes en un sol dia, i ens vam retirar al monestir, capbaixos i enrabiats...no escalariem mai cap via "important"???

Teníem clar que la nostra carrera havia de "sortir" del cercla viciós de escalar al Güell o a les vies de un contrafort de l'esgésia de la Verge de Montserrat... Dos dies més tard ho vam intentar en una via que haviem fet en el curset, la PELDAVANT, era la nostra darrera oportunitat...tres nanos de 12anys, dos arnesos i una cadireta, wambes, cletes i un gats del 45 ( estavem a l'edat de creixer i 1.500 pts eren molts diners com perquè se'ns quedessin petits..la oferta del PEDRANEU era la única manera de tenir material i cali allargar-lo!!!), uns mosquetons de ferro o alumini, un parell de plaquetes recuperables ( valien 10 peles en una tenda de barri), un clau universal ( no duiem martell curiosament, però quedava bé dur-lo penjat)... i dos vuits...Vaig empassar saliva i vaig tirar amunt ( era el que duia els gats...). Quan duia uns 25 mts, vaig localitzar l´unic cap de burí que hi havia al llarg i vaig decidir muntar-hi una reunió. estava mentalment esgotat i el Meiss va pendre el relleu...tres xavalets que no sabien ni què era el factor dos, penjats de un burí, i fent un llarg de 5 mts fins la repisa de la R1 oficial...DESQUICIANT...Recordo que amb els gats no tenia massa confiança, duia una plantilla i paper de diari al taló per ta de "puntejar" millor ( jo era el pringat que es va comprar el num.45...mai he crescut gaire més i mai he passat del 41...)

La part més còmica va venir quan, donat que jo i el Meiss haviem ja escalat de primers, vam cedir el torn al Rai, que era precisament qui duia la cadireta. Logicament calia que es posés l'arnés, i VAM DEDICAR UNA BONA ESTONA A DESENCORDAR-NOS, treure'ns l'equip i intercanviar cadireta i arnés!!!! A pèl A LA REPISA DE LA R1!!!
Per més inri el Rai va treure el cap, va veure que els següents 25 mts no tenien tampoc assegurances i va decidir que la seva feina com a cap de cordada havia acabat. El Meiss havia fet el pas més dificil de la via i duia un arnés integral que no volia treure's, així que novament, vam fer la maniobra suicida de intercanviar arnés i cadireta enmig de la paret...Vaig fer el segon llarg fins el burí sota el diedret de sortida, i un nou llarg fins la R abans de la rampa final...el Meiss, amb bota rígida, va fer el pas típic de un dauet de quars amb molta soltura, cosa que ens va convèncer que les seves botes de quilo cada una, amb plantilla de acer, eren fantàstiques per escalar...Vam trigar set hores per pujar, i dues per baixar...el Rai , rapel.lant, es va trobar amb un nus a la corda just en la rampeta abans del terra, i com que va afluixar la tensió, el Meiss va aprofitar per començar a baixar...es va trobar tots dos, penjats de la corda, el Rai a la rampeta, i el Meiss a la part volada, sense possibilitat de baixar...jo era a dalt, mort de fred i desesperat, creient que m'havien fet la broma "típica" de lligar la corda tensa en un arbre i marxar a riure...vaig apendre que a les tardes a Montserrat el vent es riu de tu...es calma quan crides i quan has d'escoltar la resposta bufa i t'eixorda...al principi creia que era una sensació fruit dels nervis..ara sé que el vent està viu i és molt putilla...
Vam arribar fosc a la cel.la, quan ja havia acabat "APLAUSO" i la mare del Meiss ja havia donat avís a la Guardia Civil, que ens va trobar just quan arribavem al Monestir. No va haver-hi bronca perquè la Mare era una marassa, però vam decidir estar més per les amigues del Meiss i menys per les roques, n'hi havia una que s'assemblava a la Brooke Shields ( almenys ens ho semblava), i la resta eren prou simpàtiques, però crec que els semblavem massa petits donat que no ens interessava massa jugar a l'escondite per parelles...ho trobavem una xorrada quan estavem sota tantes pedres de les que parlar...anys més tard vaig creure que haviem perdut l'oportunitat de fer també algun rotpunkt no precisament sobre una via...

------------------------------------
Més endavant vam saber que el tio prim i barbut que tanta por ens va fer el dia que el vam trobar al peu de la Agulla de la Burra, era el "mesies"!!! Un hippy una mica estrany...rotllo "Rasputín", malles trencades, cabell esbullat i mig rastós, i barba de dolent...quan vam saber que era en Redhead i què havia fet vam deixar de somniar amb fissures de yoshemite i yankis corpulents i vam començar a emular els els Punkis de St benet, amb texans elàstics i samarretes trencades. Voliem levitar com ells i escalar el "número de la Bestia" que haviem vist que figurava com una de les vies més difícils al costat del refu i sortia al Muntanya. Un dia vam aconseguir la INTEGRAL PEUTEREY a l'agulla del guarda, un 6a de una xapa molt "ben equipat"...i sense reunió ( baixaves a peu pel darrera)... El primer VIº !!! Aviat vam provar la FRIGO, i cada cop feiem menys reposos de fifí a la POLVORA EN LOS DEDOS ( 6a+ amb dobles burins), mentre els locals assaltaven la "Oportunista" (7a+), just al costat de Trinitats.

Moltes nits dormíem fora, duiem els diners justos pel tren i amb els nostres innocents 15 o 16 anys de nens del Guinardó al.lucinavem de les farres i les desfassades que la gent del refu es muntaven cada nit.
Tot i que fins bastant tard el Meiss no va canviar els "rochetores" per les malles roses a ratlles i el mocador al cap mai vam tenir cap problema...sonaven la Polla, Eskorbuto, l'Odi, Cikatriz i uns que es deien Kortatu que feien skà, una música que era nova per nosaltres...

------------------------------------

La colla de l'escola es va desfer, i a l'insti els camins dels amics es van separar, ens feiem grans ...novies, feina, estudis, algun accident, bona i mala vida ens van posar a tots al lloc. Jo vaig seguir pujant a ST BENET com si fós l'únic lloc al món que es pogués escalar. Per a mi no existien altres zones, i la eclosió de Prades em va quedar molt lluny. Cada còdol, cada regleta, cada rom...era un edén que em confortava tot i que no sé perquè no en formava part...com un pati de l'escola on surts i t'alliberes per després tornar a l'aula de la vida i a la tarda marxar a casa. Fins i tot havia pujat sol entre setmana, a fer una mica de boulder i a rendibilitzar les campanes que feia a l'insti...
Aquelles vies i desploms que m'atemorien de petit van esdevenir plaer. El McCanna, la Mòmia i el seu Braç, la Prenyada,la Panxa, els totxos desperdigats...fins i tot la Bastardo o la Sesión, l'Anillo del Poder i la Julia, o l'Unicorni, l' Entre las cejas, el Oportunista, Mata al nacho, la Semen, la Tostao i la Brutus, la Angel de Cuero, La Gavilan Pollero, la Centsets, la Bala perduda, laYuyu,la Monomeñike, l'Unicorniet, la Marionetas ,la del Josep, la Pokorski de l'Elefant o la Patatas con Beicon...no deixavem via per escalar, una rera l'altra, tatxant la guia i ampliant-la segons els croquis del refu.

La gent de St Benet seguien sent la gent de St Benet i nosaltres els visitants...tant se val, el cas és que aquells que ens havien de robar ( com corria la brama), des del primer dia ens van acollir com els lleons miren a petits corbs que esperen les restes de les seves víctimes, amb indiferencia , o no . I el resultat es que vam compartir cordes quan calia, i ens van explicar els trucs quan ells els feien diferent. I amb això en teniem més que suficient per sentir aquella pedra com també nostra, per sentirnos contents i animats quan recorriem les escales i per sentir-nos desamparats quan les baixavem...la vida sota els núvols que sovint cobria la plana ens apareixia tediosa i poc interessant mentre que cada rotpunkt al sol d'hivern era com un pas més en la iniciació d'un saber que no sabiem on era, ni què significava...Un dia, en Rafa Comino, quan ell ja feia temps que havia desaparegut del mapa després que en tornar de la mili deixés bastant de costat l'escalada, a Montgrony, em va trobar i em va tornar una cinta express que m'havia oblidat al McCanna, un any abans!!!...quin paio en Rafa, el vam trobar una nit al Monestir mentre escapavem de la Guardia Civil que ens venia a fer fora dels vivacs que muntavem damunt del restaurant. ens va demanar foc i va marxar. el Rai em va dir que aquell nano escanyolit era "el pulga" i que feia vies que ningú feia. El 1987 va encadenar "Vuelo a Ciegas". Va fer també el primer 8b+ del país (i dels pocs del món aleshores), i amb 16 anys va fer "Bastardo" ( 7b+) i "Sesión Contínua" ( 7c+) sense cordes i gairebé xiulant...
------------------------------------

Han passat 25 anys, moltes escalades i diversos guardes: El Toni GIMENEZ, a qui vam veure els darrers temps...l'Alsina amb el seu somriure incert i les seves lliçons de silenci seguides de preguntes i teories, el Nacho i el Paco amb les llaunes de fabada, els porros i els esmorzars de ous ferrats, El Toni Cugat amb la seva permeable impermeabilitat ( o era al revés?), estudiant les plantes i els arbres mentre feia blocs que no cuallaven. El Miquelet amb un somriure inmens i generós i el seu bon humor desenfadat, i les noies que ho tenien tot tant net i endreçat, i que tenien cura de l'herència d'aquells anys alhora que es feien les celles, En Joan Serra , el Ferran Mora...I enmig, personatges que timidament admiravem o no, que timidament saludavem o no, part del paisatge, com els gossos que van marcar cada etapa, des de l'Anoa al Nyas, o aquella burra de la qual només vam veure un dels primers cops les tifes a les escales i que mai vam arribar a coneixer..la MARIANA...i ara el PINGU...

¿ Qui se'n recorda ja del Pare Basili que passava somrient mentre escalavem, seguit de la colla de ionquis als quals reconvertia, o d'alguna turista hippi de mitjana edat, al.lucinada pel saber d'aquell pseudogurú? ¿¿Qui recorda el foc sota el Mc Canna mentre el Rafa s'escalfava per fer series a la Sesión o al Vuelo, amb l'Iñigo. ...¿Qui se'n recorda ja d'alguna trobada amb en Pires, allà enmig de la foscor del pas del Gavatxo, amb els seus gossos que duia perquè no l'ataqués el Javi el Malo? després de que l'Alsina ens exliqués el que havia passat entre aquest personatges, cada cop que treiem el cap en alguna via de Diables intentavem marxar ben rapid...un dia sortint de la Còsmica no vam tenir més remei que saludar-lo i xerrar-hi una bona estona, i no va passar res, almenys aquell dia... Fins i tot algunes vegades, enmig de la boira o alguna nevada haviem compartit lloc aprop del foc dins de Trinitat o Sant Salvador amb un paio estrany que apareixia aleatoriament, i que ens explicava històries i ens animava en intents a l'Unicorni o a l'Oportunista...no crec que la vida li anés molt bé. Però allà dalt la poca calor que desprenia la migrada llenya que recolliem dissolia moltes aversions que a baix haurien aparegut de seguida, almenys en nosaltres....
Crec que fins i tot al Mc Canna hi ha hagut durant 20 anys un mateix Pit Roig que cada cop que assegurava mirava de picar les molles de l'entrepà...va desapareixer quan vaig començar a dur barretes de powerbar i la Sesión va tenir scellements...ara ja no hi ha espàrrecs al peu de la Vuelo, ni sota el totxo del WC, i compro la farigola en potets enlloc de dur-la a la mare cada cop que pujo...

Com diu l'article del Desnivel, ST BENET és el lloc on res canvia a pesar del temps que passa. Tantmateix tot queda en la PEDRA i la TRANQUILITAT.L' inmens amor i fanatisme per l'escalada han quedat impresos en la roca en forma de vies , Com els canalons de recollida de aigua que els monjos i ermitans van excavar a la pedra per recollir la pluja en cisternes...TEMPS SOLID...de fet el mateix Montserrat ja és una amalgama de temps, en que muntanyes llunyanes s'han anat desfent i rodolant a miques per deturar-se a Montserrat i fet una nova muntanya creada de trossets de altres muntanyes...un dia vaig trobar un còdol de conglomerat dins del conglomerat, i aleshores la percepció del temps se'm va trasbalsar..era conglomerat al quadrat???!!!! Muntanya desfeta que crea muntanya, que es desfa i en fa una altra...era possible...vaig acabar amb mal de cap intentant imaginar el procés i posant-li dates...

-------------------------------------------

Han estat 26 anys tant intensos i fanàtics dels que tinc molt poques fotos. Ni existia l'era digital, ni teniem temps en buscar enfocs o bona llum, simplement ens dedicavem a escalar amb voracitat. Amb les nòvies explotades com a asseguradores inesgotables, amb en Moreno, amb en Raul, amb l'Albert o l'Arnau ( que als 4 mesos de rebre un ronyó es recuperava i encadenava el Vuelo, i em feia plorar d'emoció després de assegurar-lo durant molt de temps), amb desenes de amics, enganyats o no, que convencia per pujar una estona a tibar en blocs de tres xapes o passos impossibles que acabaven deixant-nos el callo més dur i els colzes adolorits...

Han estat 25 anys que han passat volant i dels que ara en queden molts records i poques imatges, però moltes paraules, moltes coreografies de vies, molts trucs, moltes ansies i somnis de passos, molts noms mítics i anècdotes que tinc ganes de recórrer de nou per tal que no quedin tant sols en l'oblit. Moltes llums entre els arbres, molt de fred als dits, molta suor en la pujada i dolor als genolls en les baixades KAMIKAZE que feiem per no pedre el bus. Olor de magnesi, boires, suor i farigola...olor de St Benet...


------------------------------------

A St Benet les clàssiques segueixen sent les clàssiques, i ni tant sols s'han polit, encara que cada cop queda menys espai per a novetats i més ganes de recordar.

L'adherencia és genial, els roms de pel.lícula, els bidits són els més fanàtics i els lances els més inimaginables. Darrerament he pujat alguna vegada, després de una llarga absència calcària-granítica, i he entès de nou que el grau és relativament inmportant, i el que realment és verdader és l'amor per la pedra i el moviment. Les vies no s'escalen, s'entenen, i en realitat el que ahir et sortia avui has de tornar a invstigar, donat que aquell cigronet invisible marca una postura que, executada en dos centimetres de diferència ja no permet solucionat el pas. Brutal...

Aquella ressenya antiga de l’Extrem on apareixien els salvatges totxos graduats de VIIº, i vies a la Momia i la Momieta amb graus combinats en Francès i UIAA, va donar pas a una NOVA GUIA on els Vº van revelar-se com a 6b’s i els 6b’s..buf...amb el llibre de ressenyes anava tatxant tantes vies com podia i dibuixant la meva guia que mai vaig publicar donat que el Toni ja estava fent la seva...
La memorable foto d'en Salva Gonzalez assegurat per l'Alsina se'm va quedar gravada a la memòria. Vaig escalar la via al 1998 junt amb altres vies del frontó de la Roca d’en Barberà...un lloc màgic on amb neu a gorros pots estar amb samarreta.

St Benet, mil vies fanàtiques que en realitat donen mil voltes a les vies industrials que posteriorment es van equipar en altres zones, una al costat de l’altra...allà cada via té un nom, i cada nom és un imatge de la via, del que et suggereix, de la seva potència...no fas un 7ª..fas la SINCRONISITY o la PILÓN..no fas un 8ª qualsevol..fas la ENTRE LAS CEJAS o LA UNICORNI ( que deixen de 7c+ per tal que no es sobi..heheheh).

Potser aquest caràcter esquerp és el que ha permès que aquesta zona es mantingui com sempre...

I que duri...