Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat St Benet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montserrat St Benet. Mostrar tots els missatges

dilluns, d’octubre 12, 2015

St Benet Classics: EL OPORTUNISTA

Corria l'any 83 o 84...ja en fa més de 30... joder...estàvem amb en Rai i el Meiss a la Quarta de Trinitats, tres adolescents mirant d'enfilar-nos de buril a buril per la PÓLVORA EN LOS DEDOS ( 6a+ aleshores i 6b avui)...mentrestant la quadrilla local mirava de encadenar una via que ni coneixíem...desplomava, tenia un bloc a la entrada i una sortida on tots queien bastants metres just davant de la cadena...eren 4,5, o més fotent-li intent darrera intent...
Nosaltres amb prou feina vam arribar a la reunió i rapel.lar encongits i impotents, se'ns obríen les mans a dalt. La via estaba equipada amb dobles burins i encara dúiem la Fifí..
.
Vam tornar al refu i vam menjar les engrunes que quedaven a les motxilles, i més tard van venir "ells", cerveses, llenya a l'estufa, espelmes, canutos...vam sentir el nom de la via: EL OPORTUNISTA...Una coneguda cançó de Leño amb un curiós misatge

Sembla que la va encadenar en PACO TD, era un projecte dels TRINI que va aguantar algún temps fins que li van fer el rotpunkt.

Cap als 93 jo pujava a assegurar al Moreno a Degotalls. Ell provava la OCTOPUSSY i jo les seves vies de calentar i recalentar. El menú era sempre igual: POLVORA EN LOS DEDOS, OPORTUNISTA, rapel.lar el Botijo abans que marxés el sol, 2 o 3 intents en que em quedaba literalment congelat només assegurant ( un dia no vam poder accedir al rapel perquè l accés estaba verglassat!), i acabar amb els darrers raigs de llum a CASTIGO ( 7b+ durissim a l'Agulla del Guarda).
Del Moreno, aquells dies, vaig apendre que coreografiar una via, memoritzant moviments i marcant preses, era bastant eficient...van caure CASTIGO i OPORTUNISTA...

Com que Castigo té preses picades vaig repetir-la sense elles quan van dir que, com la BASTARDO, era posible fer-la al natural ( encara MOLT més dura), però ja mai més m'hi vaig acostar...En canvi l'OPORTUNISTA és per mi una via talismà, i la vaig fent periòdicament.

Uns amics volien conèixer Montserrat, i què millor que ST BENET!!! Els vaig dur amunt i amablement em van regalar una petita filmació. Gracies!!!

En Toni, que regularment puja allà a presentar els respectes al conglomerat, em va asegurar pacient. Vam acabar com sempre, amb unes birres al refu i se'ns va fer tard, prou tard per contemplar una tempesta eléctrica que ho il.luminava tot i no pagar el parquing...

St Benet sempre será un lloc magic, solitari, enigmàtic i que encara em segueix omplint de records inesborrables.

Us deixo el video ( m'han canviat l'editor i encara no el domino), i el tema original que dóna nom a la via...ST BENET POWER absolut, caldria escoltar-lo en cassette, al refu, una nit d'hivern fent vivac al sac mentre dins passaven coses que sempre quedaràn allà i a les cròniques de la historia de l'escalada montserratina més avançada...






dimecres, de novembre 23, 2011

ST BENET MEGAPOWER. SORPRENDENTE...

Aqui us deixo un vídeo de un al.lucinant encadene del Guille a SORPRENDENTE un dìa gèlid, dels bons, i de la mà de la càmera de Gerber Cucurell.

La Sorprendente (finalment de 8a+, pel que es veu), és una variant de la SESIÓN CONTÍNUA, que es desvia a la dreta per agafar un forat bo però rom, i obliga a un megapas inhumà a bidit bo però a cal déu. Equipada i encadenada per BORIS és un dels "ossos" del MCCAnna.

Si us mireu la entrada de la via al vídeo, veureu que el GUILLE ja posa la mà esquerra al SEGON ( !!!) canto de la Sesión...per gent com jo aquest és el "pas més inferno" de la via ( he de saltar, arribar amb els dits que toca, colocar peu dret i fer un quasicampus d'un braç)...el GUILLE simplement col.loca la mà a cañón i rema...EL PAS DE SORPRENDENTE , tot i l'alçada de l'escalador, apareix com un llarg bloqueig del forat rom...en el meu cas és un bloqueig quasi impossible que tot i resoldre en els meus millors temps em va escopir molts cops i vaig abandonar...potser és la única via que he provat que m'ha escopit i he deixat estar...m'ha fet gracia flipar en com de flútan va l'escalador del vídeo...una passada.



Sobre el nom...buffff..una ICONICA cançó de LEÑO, abans que es quedés en Rosendo sol...a Stbenet sonava bastant i hi ha moltes vies del pal "LEÑERO"( ENTRE LAS CEJAS, EL OPORTUNISTA)...com que sempre escalfàvem a la DIERECCIÓ OBLIGATÔRIA estavem obligats a passar sota la via...et quedaves amb el nom tot bavejant sota el bombo, i et pasaves el dia amb la cançoneta al cap, a Trinitats o a qualsevol lloc més humà...Amb el temps vaig fer algunes vies dures, i tot es relativitza, però en sentir els acords de LEño se'm posa la pell de gallina...brutal..

Que es tu obsesión permanente,

que es lo que quieres conseguir,

que es lo que carga el ambiente

dime, que puedo hacer por ti.

Me observas indiferente

y sabes mucho ya de mí­.

Has visto que soy prudente

dime, que puedo hacer por ti.

Soy bastante deficiente

me gustari­a ser feliz.

No tengo cuenta corriente

dime, que puedo hacer por ti.

Alguna vez, ¡sorprendente!

sé que has confiado en mí­

si no he sido suficiente...

dime, que puedo hacer por ti?

dilluns, d’octubre 31, 2011

Addicte, St Benet, Sempre

Diuen que el temps ho cura tot…

El temps tant sols cura allò que depèn del temps…i l’oblit no és només el procés de dissolució del record en absència de la presencia…no és com quan la teva olor es va esborrant de la teva roba a l’armari, com quan les fotos es van tornant borroses, com quan la rutina fa que em distregui i deixi de pensar cada dia en tu…

Quan deso la roba i ja no corro a olorar-la, quan amago les fotos en un calaix i quan faig coses per no pensar en allò que vull oblidar, res té a veure amb el temps, simplement són accions voluntaries…

Però si tinc la teva olor inserida al record i ja no em cal ni sentir-la, si tinc la teva mirada gravada a foc al cap, i encara que faci coses sempre miro d’ubicar-t’hi…què hi pot fer el temps???

Ahir vaig tornar a Stbenet, vaig ser a l’Elefant un altre cop, olorant el fum de la cabana, tocant les preses que em van veure créixer, i mirant aquells paisatges entre les boires que tantes vegades recorríen els meus ull abans de baixar i veure’t somrient…

Segueixo pujant allá dalt simplement per ser-hi una estona, per veure com el temps tant sols passa per allò que és físic, però per res més, perquè quelsevol dels moments que he viscut els puc reviure com si fossin d’avui mateix…res canvia, res s’altera, només és que jo sóc més vell, més trencat o més rodat…la resta està igual…i m'encanta...

Els records només es curen “no recordant”…i això, a no ser que vulguem fer-ho, per molt que diguin, és quasi impossible, …

I jo no vull, tampoc em cal…vaig fent…tots anem fent…

Nota: 4 Unicornis encadenant-ne 3, 1 pegue a Piripí per recordar moviments que ja tinc assumits (de cara a l’Antonia i preparant potser quelcom més dur…), uns solos escalfant a Direcció, a Pilla Catxo, a Pabellón i la rutina de la del Txavo i la Quinta de Trinitats…el monestir és un caos impossible i difícilment sostenible que resta ofegant-se en ell mateix, sota la boira…el refu està calmat i s’escolta la gent entre els arbres …tot i la crew allò és l’oasi de la calma i alhora d'un fanatisme sosegat que mai morirà…vaig rodant, com els còdols…St Benet Power…quines preses tant difícils…i com m’agraden…sempre dic que tornaré però em costa...i tornaré malgrat tot...mentre les cames m'hi puguin pujar tornaré...és dels pocs llocs on em sento en pau...prop de tu...sentint el passat igual que el present...on el "sempre" existeix....

dissabte, de juliol 09, 2011

Evaristo i l'Ase del Malpaso



"Que te pasa viejo?

"Nada muchacho, que no me salian las cuentas...ahora ya está..." (*)

"Pocker d'Asos" a la Agulla del Pas de la Burra...7b+ o 7c segons es miri...a poc a poc han anat caient tardes de "bloc alt amb crashpad" ( no hi havia ous de fer-ho sense...), aquest amb un lance una mica killer ja al final...la seqüència abans del lance se'm va fer durilla de retrobar, però s'hi arriba molt millor que a la de Bastardo, i al final es mecanitza OK...canvi de peus, megalefes i banzai...BLOCAZO...

Santbenet segueix sent el futur del passat...terreny sempre innovador i HARD a TOPE...

Thanks Xavi pel porteig i el matalàs...bow...la propera tu...no hi ha treva bow...!

(*) VERSIÓ PROPIA: Lee Van Cleef (Douglas Mortimer) al Mr Malpaso Eastwood ( El Manco) just quan havia acabat de liquidar els comptes pendents...

divendres, de febrer 25, 2011

Rafa Comino

Baixava corrents per les escales, encara xarrant de cantos, com si fos ahir, com fa 20 anys...20? hahah, quan el vaig veure aquella nit, ens va demanar foc just abans que els verds ens fotéssin fora dels "porxos", i després de sobre el restaurant...vam anar a dormir tard, i sobretot perquè entre birres i porros xerràvem d'aquell "lolet" que el Rai em va dir que estava ultrafort...crec que teníem 15 o 16 anys, i ell també...

Van passar els anys i vaig fer algunes d'aquelles vies, i també alguna en solo...i fins avui en dia encara flipo de com aquell bou es passejava per la roca d'aquella manera...

A St Benet, de manera discreta, s'ha encadenat la LUCKY, la ENTRELASCEJAS, la PARANOIES, la BASTARDO i altres en Solo, però aquest video dóna una idea de la FLUTANSIA amb que el Rafa levitava per la Sesión.

La Setmana passada vaig estar de nou en aquesta via i al.lucino del TRIP que deu ser fer-la en Solo...inhumano...quan coneixes els cantos al detall t'adones encara més de com de sobrat va...es salta TOTES de les ajudes i tanca a mort a cada presa cons i fossin baranes...

dimarts, de novembre 23, 2010

Arriba l'HIVERN, ST BENET POWER !!

Quan fa fred els millors roms i bidits de l'Univers recobren vida i es preparen per acollir els pocs fanatics que tinguin la paciència de recórrer els 1.300 graons que condueixen al refu-ermita.

Els dies assolellats, freds i secs són els millors per tibat a mort, i si la temperatura gèlida ho permet, els que es gaudeix més del paisatge dur i clar del conglomerat més bo de la Muntanya Sagrada.A l'ELEFANT, damunt de l'Emita de St Salvador hi ha un esperó màgic , el lateral de una mena de cova-desplom, recorregut per una de les millors vies de la zona, de Montserrat i, per tant, del món..L'UNICORNI.

Es tracta d'una via de resistència, amb una entrada una mica més a bloc i 18-20 mts de recorregut amb xapes una mica distanciades però on cal. Obra del visionari J.M.Alsina, l'Unicorni és una de les primeres vies "de pila" que es van equipar, junt amb altres al Barberà, mirant d'ampliar el repertori esportiu de StBenet, molt centrat en les vies curtes i explossives. El resultat va ser una obra d'art no tant dura com sembla des del peu de via. Amb una roca i preses increïblement perfectes la ruta és un llegat directe de les maneres de l'Alsina...

En un antic EXTREM apareixia de 7c, actualment graduada de 7c+ i amb dificultats reals més properes a un petit 8a, aquesta via és, més enllà de la dificultat, un recorregut que tot montserratí hauria de tenir a la llibreta o com a projecte.

Llegint el blog "MARESME BOULDER-APOLOGIA DEL GRADO" el seu autor m'ha inspirat completament en descriure una via que realment apreciava. Sense comentaris, la ha clavat...

Per anar fent boca, un trosset de un video de l'ascenció a l'UNICORNI un gelat dissabte de febrer... i "From the Ground on Down" d'en BEN HARPER, com a música de fons...en realitat TAMBÉ sonava a l'IPOD que teníem sota la via...un temàs per inspirar-se a escalar aquesta joia...

dilluns, de setembre 06, 2010

Més SantBenet ( ESKORIA DALTÒNICA 7b+/c)

Corria el gèlid i plujós hivern del 2006 que amb l'ORDOÑO ens vam acostar al refu...plovia i queia una mica d'aiguaneu...remugava, bastant frustrat, quan de sobte se'm va acudir que a la part de sota de la roca d'en Barberà igual encara aguantava una mica la seca abans els regalims no s'empasséssin qualsevol possibilitat d'escalar.

L'Ordi em va mirar com flipant, feia un fred impressionant i el que menys volia era sortir a aguantar metxa sota la pluja..."Tranki bow, que serà un moment...".

La part de dalt de ESKORIA SUBVERSIVA estava mullada, i la part de baix de DALTÒNIC amb la humitat regalimava...de sobte vaig veure la llum i vaig mirar de trobar una coreografia que em permetés linkar les dues vies en un combo que va resultar GALACTIC !!!

Apart de les dues castanyes, gelat, al lance superior de Daltònic, que gairebé em costen un turmell ( ojo l'assegurador), va quedar un combo preciós de un grau de 7b+ o 7c...molt guapo...quan ja tenia els passos la roca començava a rajar i vam acabar marxant...

Amb en JUANJO i en JD ens vam acostar de nou al lloc...no plovia però mig gelava i en un moment va nevar i tot...amb doble pantaló i tres samarretes vam intentar escalfar inútilment...feia molt de fred i en Juanjo va decidir dedicar-se a captar la PRIMERA ASCENCIÓ de la ESKORIA DALTÒNICA...es veu que la rasca li va fer baixar el nivell d'atenció i va posar la càmera girada, i no va guardar massa la postura respecte a la vertical...hehehe.

Menció especial al minut 1:54 fins al 2:25 amb el "ballet" obligat que conforma la coreografia esperpèntica per unir bidits i controlar peus...pur STBENET !!!!

LA via és una de les "bones" del Barberà, resistent i amb diversos passos clau

Sona el mestre Harper amb "whippin'boy"...


Gracies al'Ordoño per la paciencia ( i felicitats pel que et vé bow!!!recuerdos!!), al JD pel belay galàctic entre la rasca inhumana i al Juanjo que, resignat, em va seguir amb l'ull digital, penjat, quan molta penya hagués fugat.

En dos dies no em vaig sentir els dits després de un dolor inmens de tant de fred...buah...St Benet és sublim bows...

dilluns, de juliol 19, 2010

BASTARDO, 7b+ ST BENET ( vídeo)

FA molts, molts anys, per les escales de St Benet vam trobar l'Alsina que baixava, amb un paio molt estrany...molt prim, amb cabells i barba esbullats, com si fos un ermità...anàvem a medir-nos amb la GÓMEZ XALMET, aleshores amb algun buri i savina, amb els nostres flamants BOREAL FIRE i les cintes al cap...com els dels llibres dels ianquis...

En un EXTREM va sortir un article on apareixien ressenyes d'en Ballart, però eren ja vies "esportives" que barrejaven graus clàssics i una nova graduació amb números i lletres!!!...hi havia un "totxo" que es deia LA SETA o l'AGULLA DEL PAS DE LA BURRA on en una via de quatre burils dobles apareixien ja graus de VIIº i VIIb+entre xapes...era l'inici de la revolució de l'esportiva...Un article de l'Alsina al "Muntanya" definint què era allò del ROTPUNKT, amb fotos del "mesies" REDHEAD escalant amb corda doble assegurat des de una reunió a peu de totxo per en T.González...Un article al Desnivel...FREE-GO-LINDO...les primeres ninjes...

La BASTARDO era una via equipada en aquell totxo minúscul però desafiant al fons de la Vall Mala, entre Gorros i StBenet...va ser un dels llocs on vaig descobrir el "friki" escalant la SETAS MÁGICAS ( aleshores un V+(ara 6a durillo) inèditament "ben equipat"), i somniant amb l'ingravidesa que algun dia em permetria escalar setens...En Redhead la va encadenar primer, i després algunes ascencions locals ( Marzo, Alsina, Txema) la van anar estovant per les generacions que vindríem després...el monstre no era tant voraç...però quan en Rafa Comino la va encadenar en solo integral aquelles fotos de l'Extrem ( SKA.LADA en StBenet) EM VAN IMPACTAR...ERA BLOC? ERA UNA VIA EN SOLO?...

Sempre ha estat una via feta a la meva mida...així com hi ha altres vies del mateix grau que se'm fan inhumanes la Bastardo sempre la aconsegueixo sense massa esforç...i això em va fer plantejar-me el solo en aquella via....una recepció ( si no surts disparat enrrera al crux, que aleshores arribes al monestir) prou bona, un crux alt sense ser letal...bé, un Tsunami durillo però possible...també la vam escalar sense els picats, i en ecrta manera aquella "bastardia" va restar més pura...tantmateix no era tampoc gaire diferent...

A finals dels 90 la vaig temptejar, sense crashpad, en solo.
Just al intent de "repàs" amb corda vaig caure-hi per primera vegada!!...La insistent reticència d'en David em va convèncer, i possiblement, encara que l'hagués fet, el succés em va deixar frepat...ho vaig deixar estar...

Al 2008 la tenia a to, però va ser un estiu tràgic i trist, molt conffús, no sabia si deixar d'escalar, i me'n vaig anar a Mallorca, quan vaig tornar vaig deixar estar l'idea.

El 2009, però, tot i que encara anava una mica confós vaig tancar el cercle a la Maladeta, i confós encara, vaig decideir rependre l'antic projecte de la Bastardo...la vaig repetir tres o quatre cops fins tenir-la a caldo i una tarda vaig anar a "passejar" per Gorros i Stbenet...en pocs minuts vaig encadenar la via, i vaig estar una estona al cim, com absorbint l'ambient i pensant què seria el següent...

El següent va ser una lesió de genoll anant a la Sibèria, un tronc al mig del camí gairebé m'arrenca el menisc...com un tonto...

En el vídeo la ascenció del dia abans del solo, amb la família i en Rafa...

dimecres, de juny 16, 2010

Tsunamis a StBenet

Boulder alt? Via curta?

Els totxos com el Manolito, la Agulla del Pelake, el Calimotxo, Paco, Quiste, la Bauma de Stbenet, i potser fins i tot l'Agulla del Pas de la Burra, són "pedres" de entre 8 i 12 metres que segurament a l'altra banda de l'Atlàntic s'escalarien sense corda i amb una pila de crashpads.

A mitjans dels 80 no hi havia aquests medis ni la mentalitat bloquera, i en certa manera fins i tot ara a Montserrat no hi ha quallat massa aquesta disciplina a pesar de tenir bastantes possibilitats...no en sé la raó...l' aproximació? La "dispersió" dels blocs comparat amb altres zones? La oferta massiva de altres estils d'escalada?

En qualsevol cas a base de pujar i pujar a Stbenet, i havent escalat blocs en zones més adequades, una nova òptica permet enfocar algun d'aquells totxos en que vas ja amb confiança, com a "solos" o "tsunamis"...de vegades amb Crashpad, de vegades sense...és qüestió d'inspiració.

Ja des de fa temps vam polir les possibles del Pelake, el Calimotxo, alguna del Paco, del Pas de la Burra i aquest darrer any al Manolito...em queda el totxo del Moto però em fa por...l'estil de passos i la recepció són el que determinen la decisió i vies amb sortides molt altes o complicades, i cantos roms o de "tacte" ja són més perilloses...igualment és difícil convèncer a una colla de fanàtics que es pugin els matalassos per fer una estesa sota un bloc que, la majoria no consideren escalable en solo sense un petit risc de fer-se mal...generalment les hem fet amb un sol crashpad o simplement sense...a més de ser vies "conegudes" tens l'aventatge de poder provar-les completament amb corda i després "reconvertir-les" en bloc...i la veritat es que es veuen completament diferents!!!!

En aquest vídeo, escalfem a DIRECCIÓ OBLIGATÒRIA, un 6a+ "curt" de tota la vida. L'endemà vaig aconseguir SISDÉ ( 7a que em va semblar 6c justet), PILÓN (7a molt dur segons la versió) i BRUTUS ( 7b amb sortida complicada)...
De fet on vaig patir més va ser a la HUELES a MIERDA ( 6a), amb un pas a dalt que encara no he entès a pesar de sortir traient guspires...BASTARDO (sense usar els picats...)......PILLA CACHO, TOSTAO, DUENDE STORY, PABELLÓN, SETAS MÁGICAS, El 6c del pas de la Burra, NO PASSA RES, AS DE BASTUS,...i algun dia l'ENERGÚMENO, encara que aquesta ja demana molta decisió a dalt...no sé...FALTA ESCUMA A SOTAAAAAA!!!!!!

dilluns, de juny 07, 2010

EL PRISIONERO, ST BENET, projectes a l'ombra...

NO és divendres de vídeos...és dilluns a la nit...però per tal que aneu fent boca aquí deixo un vídeo de Youtube, dels que fa caure la bava...

El David Gual flútant per EL PRISIONERO ( 8b+), un vion al braç de la Mòmia.

Aquesta via va ser equipada per Martin Scheel, que no la va poder encadenar degut a un altre "hivern fred" dels que passen per allà dalt...també va deixar-nos ( encadenat això sí) vies com MU ( 7b) o VUELO A CIEGAS ( 8b)...

Curiós que , sent el món tant gran, acabés trobant vies seves aprop de casa de familiars, a Lumignano ( Veneto-Vicenza)...sempre rutes de gran qualitat i duresa, especialment si parlem de mitjans dels 80...

En Rafa Comino la va encadenar, esdevenint el primer 8b+ estatal, i en David la planxa davantla càmera...inhumano...


Per als qui no hi hagueu estat ressaltar que elq ue aquí es veu com una mica desplomat és, en realitat, un planxot inhumà que tira enrrera des del principi fins al final, i que la part superior, després del bloc inhumà que determina la via, representa un tram de 8a o 7c+ que tomba a molts opositors a encadenar-la...


La Mòmia compta, en aquest sectoret, amb un seguit bastant complert de vies "fanàtiques" ...des de un interessant 6b+, passant per "Follardas a Gogo" ( 7a amb sorpresa a dalt), un guapíssim ( i poc extrem) 7b ( extès a 7b+ si s'escala el segon tram) i un reguitzell de 8ens ANTOLÒGICS dels que destaquen JULIA ( 8b durillo depèn de per on facis el crunx), EL ANILLO DEL PODER ( 8a+ amb un inici intens, tram de resistencia atlètic i final tens...seguros airejats), i la brutal TRINI CLIMB ( 8a+...?) amb un pas a bloc que t'estampa una bufetada als morros ( i un vol desquiciant). Subnormal és un 8a bastant desfassant, presa petita i bloc total...i sembla que en Ramonet hi va encadenar un projecte que els locals ja gairebé teníen brodat...coses que passen per no preguntar...

Com a pas intermig hi ha la ANILLO DE CUERO ( 8a, des d'abans del crux superior de ANILLO cap a la TRINI)...i si no heu escalfat enlloc, abans de despenjar-vos des del bosc que hi ha a la dreta de la Normal ( accés habitual grimpant per muntar les vies o els topropes), podeu afartar-vos de VIº local en vies molt interessants, fins a la aèria Aranyes Penjants.

A baix i a la dreta del sector hi ha els tres llargs empalmables de BROWN SUGAR ( 6c+ factible amb corda de 70 mts i moltes cintes. un viatge de molta estona)...o la PLENIL.LUNI ( 7a+ 70 MTS SI FEU ll1+ll2...calen igualment bastantes cintes donat que el primer llarg ja en té 13 o 14...

Apa a gaudir del vídeo i preparar projectes a l'ombra!!!!

dilluns, de maig 31, 2010

PIRIPÍ PIRIPÀ...la història...

PAs del monodit inferno al sostre, fins que va creixer "callo" i pell a la primera falange....
NOTA: A falta de un article històric més detallat que publicaré amb els protagonistes de aquesta època us poso una breu ressenya sobre els orígens de la via:
"PIRIPÍ PIRIPÀ" sembla que era el "crit de guerra" i la firma a les piades ( junt a PATÍyPATUPRIMA) de una penya dels 70 inicis 80 que junt a altres persones com l'Olmo incloïa el Peke, el Ricardo i el Mantecas....es veu que eren molt joves i van aparèixer sobtadament a la Nord en un moment en que començava una nova era post Anglada i pre-friki...amb els PIRATES en plena activitat la presència d'aquells bordegassos va caure bé a la gent encara que diuen que les muntaven de cal déu a Sta Cecília, amb el beneplàcit dels seus "mentors"...he sentir a dir que eren una nanos macos, irreverents i que escalaven "amb moltes ganes"...

Vaig llegir la NOTICIA del seu accident al CORREO CATALAN fa MOLTS anys, de petit, quan encara ni tant sols escalava...diuen que se'ls va fer de nit a la sortida de la Valentín...potser anaven en ensamble, potser havien fet reunió en una savina cutre perquè la corda no els arribava al cim...un d'ells devia caure i va arrossegar als altres cap a la foscor...el diari recollia una imatge que em va quedar gravada en la meva turmentable ment infantil : "Cayeron casi desde la cima. Posiblemente la caída de uno de ellos arrastró la cordada. Los encontraron en la base de la pared enredados entre sus cuerdas, y uno de ellos agarraba fuertemente unas savinas, quizás buscando desesperadamente, en el último momento, evitar lo irreversible..."

Se`ls va trobar una cordada que pujava al matí a escalar...els van baixar entre tots al refugi...

Al cap del temps van apareixer diverses vies en homenatge a aquests nois de mà dels seus col.legues de batalles...les "PEKE MANTECAS", diedre "PERICMAN"...i la "PIRIPI-PIRIPA"...

Vaig començar a escalar als inicis dels 80, quan l'Olmo i amics van obrir aquella burilada directa des de St Salvador al cim d el'ELEFANT, a la esquerra de la GEDE i la CERDÀ-POKORSKI...A2e i V+..burins aleshores "sans" que van anar decandint amb el pas del temps...en plena revolució esportiva, just en l'any en que s'encadenava EL PRISIONERO (8b+, a la Mòmia, equipada en un any de molt de fred per Martin Scheel i encadenada per Rafael Comino), ENDIKA va reequipar amb alguns bolts la primera tirada de la PIRIPI PIRIPA...va restar inescalada fins al 1994.
En Josep Maria Alsina va encadenar finalment la tirada...recordo veure'l fer sèries a la SESIÓN CONTíNUA o a l'UNICORNI..."agafant pila per la PIRIPI" em va dir un cop...finalment vaig veure la seva foto al crux...l'havia feta...va sentenciar-la com a 8b...i allà va quedar, sense massa repeticions fins que el Ramonet i l'Edu la van reactivar...aquest 2010 vaig veure el Guille i el Miquel aprofitant les cintes del Rodri..la van fer a la tardor..just quan jo començava a tocar-la...

PIRIPI-PIRIPA ressegueix una linia directa enmig de una ONA que va desplomant, tallant un sostre, i pujant a plom fins una visera que gairebé fa sostre...cada dos o tres burils hi ha un bolt...estan ben col.locats ( a St Benet generalment quan taladren "la claven"), però degut a les dificultats és dificil xapar en un o dos llocs...hi ha hagut bons vols, supervols i vols traumàtics...algun d'ells molt aprop del drama encara que es tracta de errors de càlcul més que de un perill intrínsec a la via...el crux final obliga a saltar-te el seguro, i per no picar un sostre que hi ha deu metres per sota t'han de donar "comba" de manera que la volada pot ser de entre 10 i 15 metres, neta...

Una via de l'Alsina i l'Endika no podia ser diferent...del mateix estil que la seva veïna UNICORNI...(un "7c+" amb alegria, passos increïbles i grau apretat)...amb la PIRIPI passa exactament el mateix...

Feia gairebé un any que anava fent pèndols entre la desmotivació i la hilaritat...des de l'estiu del 2008 no aixecava massa el cap...l'accident de la C. em va deixar molt astorat i sentia que allò que abans em motivava no em convenia..i que allò que em convenia no em motivava...havia repassat CAVALLERS i el VENTOSA, i aquells projectes que hi tenia havien acabat caient...En vies de paret la soledat em va revelar que no hi havia res darerre la èpica...ni estival ni hivernal...es tractava simplement de més risc i més soledat...
Una tarda vaig pujar passejant al Gorro, i en baixar la Bastardo va oferir-me tancar el cercle de solos que havia obert feia tants anys...va ser un amor fugaç, "ja està?!" em vaig preguntar..."res més?"...estava desconcertat...especialment després de escalar també una via que m'havia quedar truncada feia anys a la MALADETA...també havia tornat i havia tancat un cercle inmens...i no sentía res...

El Margalida va ser la darrera tonteria...i aleshores ja estava sense objectius...res més en perspectiva que no fos entrenar més i fer més nivell...blocs? parabolts?...en la meva ment de muntanyenc era un horitzó molt inhòspit però necessari donat que l'Arnau creixia i els darrers anys me n'havia adonat de com de dolorós i cru pot ser un accident a muntanya...no trobava el camí del plaer sinó de l'angoixa, de patir pels qui pateixen...estava confós...

Una alba a ST SALVADOR em va descobrir allò que necessitava...era novembre i damunt meu unes cintes voleiaven al ja insidiós vent...s'acostava el fred i hi havia algú provant PIRIPI !!!

Vaig pujar un altre finde i els vaig trobar...eren el Guille, i el Miquel...ja estaven al final del seu camí i quan van encadenar i algú va retirar les cintes vaig posar-hi les meves...

i VA FER FRED, i va NEVAR, i va PLOURE i feia molt de VENT...la vaig deixar i vaig dedicar dos mesos a fer peses i blocs i multipresa...i vaig canviar...sentia com allà on no em movia ja encadenava a trams...i allà on encadenacva a trams ho vaig deixar en una caiguda...que no lograva eliminar...i va PLOURE de NOU...i em vaig dedicar a fer bloc...estava fart, gairebé no escalava...pujava encara amb el fred inmens , als vespres, a "mirar" la via sense oportunitats de enfrontar-m'hi cara a cara...només podia esperar que si hi havia uns moments de "chance" jo hi havia de ser...

El sol desapareixia, i el canvi de llum despertava un insitent microhuracà que cada tarda sumia la via sota un insolent i punyent vendaval...mal de cap, nervis, fred als dits...sota el sol les infimes preses escopeixen, i quan se'n va el sol fan mal...a l'hora bona fa vent i quan el vent para es fa de nit...si no feia boira i fred feia xuxu...era un infern...era jo?era el temps?...començava a desesperar...

Els pocs moments que vaig poder intentar-ho sota condicions minimament acceptables queia al final, per pura resistència...em calia ser més fort..i dues setmanes de fer més bloc ho van materialitzar...però vaig pujar i seguia el vent...i els dies bons no podia escalar...merda...

I finalment l'encadene a pesar de la pluja dels darrers instants...

Aquest finde vam pujar amb el Juanjo, a fer fotos i regalar un vinet bo al Ferran, que tants dies m'animava a pujar més endavant després de confirmar-me que estava "txungo-txungo"...
Pas de la puta bola superior, abans del lance final però dels que determina l'encadene...Si amplieu la foto veureu el burí original, el reequipament del 88 i el posterior...
He penjat un cutrevídeo per qui es vulgui fer una idea de la via i alhora de les "condicions" habituals dels darrers mesos...












dimarts, de maig 25, 2010

FINALMENT...

NUNCA ES DEMASIADO TARDE
PARA COMERTE LA VIDA
DE UN SOLO BOCADO...
EL PASADO YA SE FUÉ
Y EL PRESENTE CAMINA DE MI LADO...
MAKAKO ( Puerto Presente)
Aquest dissabte feia una calor inhumana...vam decidir pujar per la COLORANTES PERMITIDOS per evitar les escales a St Benet i anar escalfant...
EN "el pegue" mig plovia (!!!!!), PUJAVA LES TRES PRIMERES XAPES PENSANT QUE AQUESTA VIA ESTAVA MALEÏDA, simplement la muntanya es reia de mí...
De repent va sortir l'arc de St Martí i en el lance a la bola ni tant sols vaig pensar en arquejar...simplement no volia caure...vaig fer-ho en extensió inhumana...tot i l'excés de força em recuperava!!!...¿perquè no?...Estava cansat de falses esperances i com que no en tenia cap, precisament no duia cap pressió...vaig arribar al crux superior i "la bola maleïda! em va semblar aprop!!!..."LILA QUE LA FAAAAAIG!!!"
Quantes vegades he caigut en aquell pas...i de repent dos moviment més i semblava que acabava !!!
Però com a bona filladeputa, la PIRIPI em va espantar un darrer instant...per fer broma potser, o com a avís de que "em deixava pujar " però que ni tant sols em podia pensar que la controlava...vaig ajuntar mans en les regletes del crux final i de sobte va aparèixer la LLUM VERMELLA...vaig recordar les caigudes de els dos anteriors encadenadors just en aquell darrer moviment, la inmensa volada si falles el pas, el sostre amenaçant de sota, la comba que t'han de donar per no picar-hi...la clavícula petada del Pollito...!!!
Però dissabte no tocava...era " EL MOMENT"...havia xapat la cinta txunga i em saltava la que calia, vaig llençar terminal però confiat...i vaig pillar el canto...vaig esclatar a crits, i gairebé m'hi deixo la veu...va sortir tota la pressió, tota al agonia de l'hivern soterrat sota el fred i la neu, sota el PUTO VENT que a l'Elefant esta viu i és un filldeputa, les escales, els pegues amb els dits insensibles i el cap a cent, el veure que "pots" però que la via i el lloc diuen que encara no...
Tot somni té el seu camí i si ets fanàtic t'arriba seguit...
PIRIPI PIRIPA. L'ELEFANT.St BENET, 8b 20 mts
1a asc V+Ae Olmo-Viciana el 1982 i 83
Reequip. 1988 Endika
1er Rotpunkt. 1994 Alsina
Fa 30 anys en Josep Maria ens va fer de instructor al curset del CADE...també recordo veure'l de lluny fer sèries i series a la Sesión i a l'Unicorni "entrenant" per la Piripi...va ser una de les seves vies més dures...

Potser és una via més...però 30 anys després de pujar les escales de St Benet per primer cop me n'adono que sempre hi ha temps per gaudir i millorar, per escalar, per estar a gust en un lloc i amb un mateix...per superar-se. Hi ha altres vies, altres llocs, però volia fer aquesta, era un repte físic i mental que creia impossible quan el vaig veure per primer cop, fa MOLTS i MOLTS anys...com totes les vies de STBENET, una puta OBRA D'ART on tots els detalls importen per configurar quelcom més que un simple grau, que una simple via...és "escalada" però és també "alpinisme" en el sentit de implicar motivació, adaptació i persistència, junt a "condicions" i "estat"...
GRACIES!!!! , a la LILA per la seva inmensa paciència i asseguraments sota el fred...i per trucar-me als vespres quan el Nawet anava a dormir, per poder donar-li el petó de bona nit al peke!!! ( el Nawet un dia va preguntar si el papa vivia a Stbenet!!). Peke que torno a casa vale?
Al Juanjo per aguantar corda i pujar a assegurar fins i tot petat...gracies bow...ara et toca a tu!!!!
Al Jose Agustí per millorar-me com a escalador i obrir-me els ulls amb l'entreno...un machine amb un flow molt bo...gracie bow
Al Salva, al Bernat, al Z, a la Júlia i el Joan Palou, la Syl , el Jaumet, pels ànims, el flow i algun pegue...
Als de la Panxa del Bou per ser el millor rocòdrom del món...la gent més xula i el lloc més acollidor...
Al Ferran Mora del refu pels partes del temps sempre, a qualsevol hora, i per guardar-me la motxilla i animar-me a tenir paciència a pesar de la meteo...
Als ermitans i estadans de St Salvador per la llenya, el foc i els ànims
Als passejants ,desconeguts i no, per animar-me...
Al vent, per fer-me entendre que la TERRA ho és tot i nosaltres som intrascendents ,que la veritat la duem a dins però poc importa si ens creiem que som superiors a res...ni tant sols a la pedra...i que el realment bonic, a més a més del resultat, és el procés...la vida són instants però no singulars sinó acumulats...
Salut !!!!

divendres, de maig 21, 2010

MALEÏTS 80 ??? Al loro que no estaban tan mal...

Al lloro amb els porters...atents i protegint la caiguda sense dubtar ni un moment...

Mirant enrera (gracies al "iutuf" que funciona a mode de hemeroteca-oracle ), me n'adono cada cop més que ningú escapa MAI a les modes de cada moment...som vÍctimes dels nostres temps...
Els 80 em semblaven una plastada de anys...yupisme, estètica entre glam i postmoderna amb el punkisme als baixos fons...remiro arreu i només veigs fucsia i brillantina, i a l'altre costat els punkis de postal ( ho han estat sempre i ara encara me n'adono més) dient "caca-culo-pedo-pis"...ètica o estètica?

I a les pedres picats a sac, malles de colors, cabells tenyits i unes posses que feien pena...

Però nigú més s'ha menjat la SESIÓN CONTÍNUA en solo...aleshores només hi havia dues cadenes de tele i en canvi trobaves programes com TOCATA o APLAUSO que entre "coñades" t'endinyaven en ROSENDO cantant ( en directe), i aquells ,aleshores, ( i ara també crec)desconeguts GODFATHERS als quals vaig anar escoltant des del 1988 i convertint en l'icona d'un moment que levitava entre AMERICAN PSYCHO i TRANSPOITTING, entre TRANSVISION VAMP i IGGY POP...?

I no ho feien en una cadena "marginal" a les 2:00 de la matinada ( la penitència dels fans de CONCIERTOS de RADIO3...)...sinó a una hora en que si ens penjàvem baixant per les escales de Montserrat ens perdíem el programa...

BUah...van ser aquells 80 en els quals vaig estrenar 15 anys i no vaig gaudir massa perquè no els entenia i sempre estava "allà dalt" esgarrapant pedres... i en canvi ara tampoc crec que haurien estat tant "plastes" comparat amb les llardades d'avui en dia que l'únic que fan és imitar les altres llardades d'aleshores...hi havia tardes perdut entre els totxos de StBenet que posava "birth, school, work" al "walkman" i vaig arribar a memoritzar la seva lletra gairebé com el parenostre...

Avui els he trobat i encara els tenia frescos...per flipar...els reescolto i me n'adono que les lletres eren una passada...fins i tot he trobat un concert seu a London de febrer de 2010....increïble!!!!...( i no només hi ballaven iaios inflats per la coca...sembla que la bona música cundeix entre la joventut heheheh...!). Són temes que ja comencen inclús a ser reversionats i remixats en clau techno i la veritat, encara que ja no surti tant de nits, sentir alguna "petada" dels GODFATHERS en versió electrònica canyera va ser per levitar...

Us deixo amb tema dels que més m'agrada del seu repertori ( el més "classicon és clar"...) que defineix en clau TRANSPOITTISTA allò del que tots intentem fugir com podem... Aquella piada que vaig deixar al Ventosa en la 1a asc. del bloc THC ( 7a+) ara se m'apareix tant llunyana...he caigut en el 90% dels "tics" dels quals em burlava...però almenys per sort segueixo pujant cada tarda que puc les 1.300 escales fins al oasi de tranquilitat, vent i fanatisme que SEGUEIX IGUAL... a gaudir aquelles vies "inmenses" dels 80...que ho són...d'inmenses...

Més enllà ( per damunt) del BIRTH-SCHOOL-WORK-DEATH que ens engoleix sempre hi haurà CONGLOMERAT, MAGNESI, FARIGOLA, POU I ESPELMES...


I la versió més clubbera...en van endinyar una semblant en un "garito als entorns de la Plaça Reial" i la LILA ( deu anys menys vella que jo) mai va entendre perquè no parava de fer bots enmig de la pista com un posseït...al loro que no estamos tan mal!!! Als Iaios dels asils els posen MACHIN i PASODOBLES perquè es distreguin..a nosaltres ens posaràn el Rick Asthley, Kortatu o House???

dilluns, de maig 17, 2010

Hardly Wait...

La vida implica espera...res és en và...el 2 de maig ha fet tres anys i nou mesos de la foto del crux de LILITA WILDSTYLE ( 8a 45 mts al Vermell de Travessany)...el temps tampoc passa en và i l'Arnau va creixent...Amb una veu cansada la PJ Harvey ens oferia un dels temes més versionats del seu repertori...la agotadora espera de l'arribada del final de una OBSESSIÓ...

Let fall your dress
I'll play the part
I'll open this mouth wide, eat your heart...
In my glass coffin, i'm waitin'...
I enmig d'aquest procés de paciència absurda, rebuscant em quedo amb la Juliette Lewis i una escena a STRANGE DAYS , una peli de les bones on també es descriuen obsessions...si seguiu els links al TUbE podeu saltar fins a SKUNK ANANSIE o BJÖRK...genials...
JA no plou i segueixo esperant...amb la mirada perduda enmig de una multiud...com una fera espantada...mirant el rellotge i l'ombra de KLMNTSE a l'horitzó...fins que sona el despertador que marca una nova fugida endavant...tres pegues més...I can't Hardly Wait...


dimecres, de març 24, 2010

PROSELITISMES i NOTICIES: StBenet ON FIRE

Darrerament els bidits de StBenet treuen foc...!!! ( eh Mohawk?!!)

No importa la neu, ni el vent gelat, ni els alejes, ni els passos inhumans, ni el grau collat...

Hi ha gent que "entenia", hi ha gent que ha "entès", hi ha gent que esta "entenent", hi ha gent que "entendrà"...hi també hi ha samberos que no s'enteren de res i passegen la seva misèria solitària i descarada per Monistrol (que trist)...

LA REALITAT es que cada cop que deixa de ploure o deixa de nevar, sense escàndols, els addictes es llencen cap a les escales, amunt-amunt-amunt! a enganxar-se com possessos a les pedres que els treuen la son...alguns coïncidim, altres no...però aquelles marquetes a les preses, aquelles vibracions enmigs del bosc, em diuen que els amics han passat per allà, i el silenci i el vent transmeten les emocions de les escalades que, en la SOLITUD, es van esdevenint...amb la calma...i que duri....

UNA DARRERA "INCORPORACIÓ" al club dels sanbeneddictes és la J. S, que després de "entendre" perfectament de què va el tema encadenava una de les vies clàssiques de l'Elefant, just damunt la Ermita de St Salvador.

CRIT de CRIM ( 7a 25 mts) és una via originalment cotada de 6c+ i que avui ja "sona" de 7a+...o més, sincerament, aqui dalt tot és bastant "ingraduable"...un mur aeri, amb ambient i assegurances allunyades (però al lloc precís)...25 metres de presa petita, passos hipertècnics i stress des del primer pas fins a la cadena...un vión de treure's el barret...

Ignorant el fred i el vent la J. ha insistit pacientment entenent que allà dalt les coses no funcionen amb números sinó amb sentiments, amb molt de respecte i amb paciència, tanta com la pedra ha tingut per conformar aquestes vies tant singulars i tant espectaculars...

Llegint el seu post http://uasunflower.blogspot.com/2010/03/re-sant-benet.html reconeixo part del "proselitisme" que vaig faig un i altre cop, de manera cansina...i HO SENTO...però no és proselitisme...és PASSIÓ...

Congrats 4 ur redpoint...keep on...next one POLONESA !!

Pd: Per la meva part...sense novetats, solos a BRUTUS ( 7b), PILÓN ( 7a-7a+), Direcció Obligatòria (6a+), TOSTAO ( 6a+) PILLA CATXO ( 6b), DUENDE STORY ( 6b+...sense els arreglats 6c+ potser..lance a catxo des de dues lefes...), PABELLÓN ( 6c)...blocs "alts" sense crashpad que si s'haguéssin obert en aquest segle no tindrien xapes ( o algun arreglat)...vies molt i molt boniques...l'ÒS segueix sense rosegar encara que caic aprop de cadena...amb la calma...StBenet és així...

Jose Agustí encadena SORPRENDENTE ( 8a), en Mohawk acaba amb "ENANITO" (7b+) i molts altres van encadenant i provant les vies de sempre i altres de noves...

PER FLIPAR: passeu-vos pel blog "escalada tradicional"...no només de xapes vieun els escaladors...amb "RILAX" a la Momia, de nou un pas més en la búsqueda de la puresa en l'escalada...

dimarts, de març 02, 2010

Blanc i negre..i colors...i s'acaba la tele...

Aquest post vé amb manual d'instruccions, vaja, de recomanacions que l'imperatiu em repugna:

1) aneu a baix de tot i poseu la cançó del Cash...que s'ho val i ambienta la lectura, primer ben baixet i després si voleu podeu veure el youtube amb la lletra...que encara s'ho val més...
2) llegiu el post...i deixeu el link a l'entrevista pel final, és llarg i són paraules interessants...no com les meves xorrades

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

La blastoestimulina és un placebo...o no?...

Cara d'adrenalina incerta abans de endinyar-li sol a un couloir a la zona de Grau Roig...bé, sol no...amb la "Lucille"...

Entra Targa , la PXB i "l'OS PIRÍPIC"...tinc els dits descranats i inflats...el PALACE em diu que té un dit tocadíssim..pos jo no estic tan malament en el fons...!Aquest es un dia de descans estrany i extra de l´entreno...el Nawet te pneumonia i l'he de cuidar...no hi ha mal que per bé no vingui...ens ho passem bé mentre ell es recupera ( com es pot estar convalescent i ser tant i TANT alegre...?).

Hi ha diverses dimensions al món on visc...hi ha una lent TANT propera que de vegades obvio allò que m'ensenya...hi ha lents "locals" i paral.leles...hi ha visions grandioses de inmenses opinions que em permeto elucubrar.., i hi ha galàxies llunyanes d'altres universos que tot i ser a només milers de quilòmetrs em perdo...no entenc res i alhora ho entenc tot...som formigues...som bacteris...som no res en una inmensa i caòtica barreja de intencions, aspiracions i vacuïtats...
Caos de gel al peu de la Nord del Margalida...segles i tenebres...
I l'Arnawet em somriu..i els dits em fan mal...i en tinc prou amb un somriure mentre segurament a la C-58 la caravana de llums que veig a l'horitzó és deguda a algun accident greu i anònim...
Aquests dies un insistent i molest cartell blanc i de lletra petita i insidiosa a la pantalla ens tortura punyent dient que d'aqui a 8 rotacions de la terra ens quedarem sense televisió...fffff! quina pallissa...es veu que no devíem veure-ho bé i ara ens toca pillar un aparell que ens permetrà ( a més) veure més canals...suposo que aquest inmens negoci, a més dels de la TDT millorarà el benestar d'aquells que, amb les tonteries que posen als canals actuals, no en teníen prou...pofale...
Suposo que el tema a casa passarà per una objecció de consciència temporal..o no...de moment estem gaudint ( o no) dels darrers dies de l'ANALOGISME..i la veritat es que mirat amb lupa en això de la tele de vegades pilles quelcom interessant.
Aquest diumenge vaig retornar a STBENET...juas..que bo...el pas de "l'OS" ja em surt al 90% quan fa dos mesos no m'hi movia a gust...vaig fer un parell de parades en els 25 metres de nonstop de la puta ONA desplomada...boooooow...quin bon flow allà a l'elefant, els coneguts on fire, somriures fanàtics, sinèrgia portugeisa i bellesa pètria...què més fa falta per estar a gust?
Llàstima que les raves a urgències del Taulí sempre acabin amargant la festa...joer...per sort tot millora i el DALSY i la AMOXICILINA ( 82 cèntims -???-em van cobrar a la farmacia!) fan el fet...i sort d´aquest fantàstic sistema sanitari universal...no ens podem queixar...val més el pàrquing del monas que un medicament que salva vides..hehehe...guai no?
Ahir vam gaudir de una entrevista interessant del Barberà a l'EDGAR VINYALS, al programa "SINGULARS" ...per pensar...http://www.tv3.cat/videos/2747210
Avui acabo de veure un documental al 33 ( de la BBC, que no és TELE5...) sobre la malversació de fons-altrament 23.000 milions de òlars americans desviats- de contractistes dels USA en la reconstrucció de IRAK...per flipar també bows...es com quan parlen de distancies còsmiques...amb tanta pasta em perdo...
I la vida ha passat del Blanc i Negre al Color..i del color al negre..o depèn de com ho vegis...no sé...en Nawet ja tos menys...els dits se'm desinflen i quan pugui torno a St benet, que la Piripi cada cop va prenent més forma...la por esdevé emoció, i l'emoció plaer...vaig donar per Haití de la nòmina ( espero que els hagi arribat, que a la empresa la fundació col.labora per triplicat del que tu dones...) i per pocs dies gairebé ni m'assabento del que ha passat a Xile!!...putos medis informatius i la quota de share...
"La Ruleta Russa" cobreix finalment després de anys de espera,amb un vel gelat, el 7c "galàctic" de la via de la CRIS...El mur inicial és la ´bonica placa per on discorre aquesta bella diagonal...
Però allà dalt a Montserrat tot seguiex tot igual...bé, ja no fa tant de fred i les vies es desperten mandroses de l'hivern...al Mccanna han desbrossat les mates del peu de la Sesión i les de la canal amb el Totxo del Manolito...sento el taladro Carioca al Trencabarrals mentre escalfem els dits...buah..quin pesat el bow no descansa ni en diumenge...pujem a St Salvador...
Marquem de nou les preses i aquells peus invisibles...i tornem a insistir en el lance a aquell bidit inferno desde la regleta dibu (es tant perfecta i localitzada que a pesar que em nego a creure que l'Alsina la "rasqués" endevino una mà divina en la geologia còsmica que la va col.locar allà)...i encara que els peus no són res ja m'hi recolzo...em falta resistencia i en uns pegues més ja em saltaré algun els dos burils vells...el Jose em diu que és un 8b molt dur i el Cristóbal que no cal valorar el grau, que 8b és un número i que l'important és la pedra...i la meva vanitat em fa sentir lleig per l'orgull que em desperta provar aquest vión i la falsa modèstia...joer es que costa de no caure en el pecat davant d'un tros de via com aquesta...com mola...uns pegues més...
L'"onada desplomada" de l'OS...algun dia que ja esta més proper...
l'Arnaw millora..en uns dies ens quedem sense tele...adéu per sempre Fofito, Torrebruno i Terra d'escudella...em faig gran...no em mola la modernitat...és cansina...

Els reis incompresos de St Llorenç i la Mola...ells carreguen menjar...noslatres les nostres culpes...i tots plegats duem els genolls pelats...
I de propina el MILLOR d'una vella glòria, en Johnny Cash,que havent caminat damunt el fil de la navalla ens fa una raflexió de les de deturar-se...i abans de desapareixer ens deixa aquesta cançó...l'he recordat en veure un concert a CONCIERTOS DE LA 2 on el Luís Auserón en feia un versió gloriosa per tancar...que no hi ha mal que per bé no vingui bows...arriba la primavera per tots els que hem aconseguit sobreviure aquest hivern ( o és al revés? i igual arriba l'hivern als que hem gaudit d'aquesta primavera...) i demà serà un altre dia...tot segueix...irie i salut...

dimecres, de desembre 09, 2009

Camí de Siddharta (3er dia)

Les estones entre intents a la ermita de St Salvador donen per pensar...aquestes estades aquí dalt fan que el meus 4 sofriments es vegin eliminats momentàniament del meu Kharma...escalar aqui dalt és un pas gegant en el camí del Bodhisattva, més enllà del nirvana enganyós que regna allà baix i ens converteix en il.lusos Arahant...

Cada dia aconsegueixo uns centímetres més, en l'aspecte físic i en l'aspecte psicològic...logro remuntar potser a estones fins al mateix lloc, igual però més serè...repeticions d'aprenentatge que em duen a coneixer-me tant a mi com a cada milímetre de la pedra per la qual progresso..l'entenc a ella a mesura que m'entenc a mi mateix...és el viatge de la escalada més enllà dels propis límits...però hi ha límits?
Recordo que creia que sí, que n'hi havia, i m'enfadava i renegava...la vanitat i la còlera, la impaciència, i l'Arnau , un bon amic, que em deia que "tot era dins del meu cap"...ell feia broma, però jo de sobte vaig fer un click i levitava per la "ENTRE LAS CEJAS"...havia superat el meu límit mental personal, i al VUELO...eren vies atitètiques de les meves capacitats però adoptant una actitud de meditació, d'expectant il.lusió, les podia escalar...

Anys més tard és el mateix, i gaudint , al límit de l'irreal, de l'entorn, dels somriures, de les remors, de la calidesa del sol assentat a peu de via, de l'Arnauet , de l'olor a llenya, dels petits instants que acarono cada presa, de les petites estibades de la gravetat i del ball amb ella...m'endinso cap al Satori, gaudeixo el Kenshou...ho vaig entendre a Bastardo, mentre flotava sol sobre un crashpad...o estirat sobre l'herba de Cregüenya, gaudint del sol i la neu, 13 anys després de somniar per primer cop amb una via que aleshores no existia i que ara ja he escalat...

Ara ho he entès mestre...és simplement el camí, per arribar a algun lloc, sempre s'arriba a algun lloc tant i sols cal caminar...tant sols cal escalar amunt...tant sols cal buscar, especialment dins de nosaltres mateixos...
Fotos:
*Posta de sol a la carretera
*M. a POLONESA ( 7b+)
*P. a UNICORNI ( 8a o 7c+)
*TR Sortint del "llibre" a UNICORNI ( Foto: Jaumet)
*Lila a "PEQUE-MANTECAS" 6a expo
*TR Lance superior, escalfant a UNICORNI en rotpunkt! ( Foto: Jaumet)
*Amb Nawet
*Cordada al Ràpel de la Prenyada

dilluns, de novembre 16, 2009

Búsqueda. EL MOMENT. Sense pressa...

Buscad lo suficiente, buscad lo que basta. Y no queráis más. Lo que pasa de ahí, es agobio, no alivio; apesadumbra en vez de levantar.
SAN AGUSTIN(354-439) Obispo y filósofo.

Si bien buscas, encontrarás.
PLATÓN(427 AC-347 AC) Filósofo griego.

A base de resina i suor la els somnis i fantasies estan esdevenint una tènue llum al fons del llarg túnel de l'aprenentatge...MAI ÉS MASSA TARD...MAI, per adonar-se que la VIDA és un curt camíq ue fem en un sol sentit, i que a cada passa aprenem allò que la anterior ens ha mostrat. SIMPLEMENT CAL OBSERVAR, MIRAR, GAUDIR i apendre...sempre apendre...és potser el més bonic.

A MONTGRONY una primera mostra d'aquest aprenentatgees va materialitzar, i en pocs intents (dues visites) RITA del BELVEDERE ( 8a) em va semblar gairebé fàcil.

Incrèdul encara vaig acompanyar a la colla al Senglar...que no visitava des de feia gairebé 8 anys...(només per fer fotos)...la darrera via la vaig escalar el 1996 0 97...en Jaumet em va deixar fer un toprope a BEN PETAT ( 8a decotat), i a la segona arribava còmodament a la reunió...seguia encara sense creure'm res...

Rita del Belvedere ( 8a. Can Camps. Montgrony). Foto Julia Snihur

En el següent dia vaig tocar el que fa 15 anys m'havia semblat impossible...VIATGE IMAGINARI ORIGINAL, un 8a que es concentrava en un bloc intens de tres moviments als 35 metres de via, damunt un 7c amb bon repòs...el bloc em sortia. Vaig mecanitzar la placa de sota i al següent intent vaig fer la via sense encara entendre res.

Em calia provar quelcom més dur...però què? Què podia provar que convingués al meu cúmul personal de circumstàncies (nen, feina, època, asseguradors disponibles...etc).
Quan tinc algun dubte acostumo a tornar als origens, allà on SEMPRE l'escalada trascendeix tot plegat. Si Montserrat és EL TEMPLE, ST BENET és el Calze, l'Arca del PODER...
Fred, vent, soledat, introspecció...les preguntes reboten als murs inexpugnables i retornen cap al teu propi jo...cap solució és fàcil, la resposta està en un mateix i es tracta de plantejar-se simplement, les preguntes REALS, no les que vols sentir...em calia despullar tots els sentiments i totes les circumstancies, saber què volia, com quan vaig anar sol a la BASTARDO...necessitava respostes...no sabia perquè estava escalant...

I ja la tinc.
Sota l'ELEFANT hi ha una preciosa ermita, arreglada, i on la nit silenciosa em retornava l'eco dels meus pensaments, amb la llar de foc que crepitava i em sumia en un estat de soledat i record que m'explicava el meu passat, l'únic cert que hi ha davant un present breu i un futur que per molt que programem es presentarà sempre com un laberint d'incertesa. Si deixo passar les coses l'aleatorietat em confondrà...simplement cal un sentit, una lleialtat amb mi mateix, sigui quin sigui la direcció que prens.

La matinada em sorprèn dins el sac de ploma, l'olor a fum i cendra calenta, i el soroll dels ocells...surto a saludar els primers raigs de sol i just al damunt meu vaig trobar la resposta a allò que volia saber. Era allà mateix...
Fa ja anys vaig descobrir potser la via més bonica que he fet mai a Montserrat L'UNICORNI .

I el mateix autor, la mateixa sagacitat, i el mateix estil, van recrear un Ae en lliure, una ONADA INMENSA de força i resistència, una obsessió per escalar en lliure allò que semblava IM-POS-SI-BLE (curios com la paraula que denota deterministicament la NO possibilitat conté el mot d'AFIRMACiÓ....)
L'Alsina va crear sobre una burinada de l'Olmo, la seva obra de 8b: PIRIPI-PIRIPA, un mur còncau que et cau al damunt.Aeri, escopidor, sense treva, vermellós, compacte, abassegador i sobretot MOLT DUR, molt resistent...molt de tot...
Tot allò que em fa por és alhora allò que m'atrau..l'abisme, la dificultat, el repte la incertesa, un camí plè de plaer i dolor, per un plaer final encara superior...
No em va costar massa decidir-me, i sense escalar res vaig baixar content cap a la ciutat, on m'esperava la NORMALITAT d'allò que, en el fons, és la nostra vida, el nostre entorn...i també em sentia bé...és tant bonic somriure a algú que et mira com crear somriures en les mirades...és tant bonic cuidar com que et cuidin, és tant bonic apendre com ensenyar...
Ahir vaig escriure el primer capítol d'aquesta història i sembla que va bé...la coreografia es va revelar en un primer intent, la resistencia en un segon on van restar tres trams com a seqüències a empalmar però que ja tenien les formes...els crux els assimilo, només cal unir-los, perdre la por ( no el respecte), guanyar confiança, escalar i ser feliç. HI HA COLOR?
I la nit em sorprenia navegant amb el màxim plaer sobre l'abisme de l'Unicorni...era com flotar en un somni de records que es fan suaus i petits, per guardar-los en la caixeta dels tresors ( com em va costar aquesta via...sobretot per la por...i quina flutada ahir...!!)
Vaig recollir llenya i endreçar una mica l'ermita, potser deixo la motxilla al refu per pujar amb el Nawet, el lloc és ideal i hi ha vies de tots els graus...
I la vida, si és vida, i si continúa, és bonica i inmensa...tinc sort?, o la busquem?, cal buscar, en cada moment, i no més enllà de la vida, és en ella que hem de estar, amb el que ens dóna, amb el que tenim i alhora allò que volem...de vegades és dificil fer-ho coincidir, de vegades ens vé donat, quan ens llevem dins d'una ermita davant d'un foc...
Tot arriba si som allà on apareix, cal buscar i no rendir-se..MAI ÉS MASSA TARD...