Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions: Felicitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions: Felicitat. Mostrar tots els missatges

divendres, de març 02, 2012

Més enllà, dins de l'aprop...

No hi ha res impossible, simplement es que no apretes prou, no aguantes prou o no creus suficientment en allò que vols aconseguir.


NOMÉS hi ha un newton que és el que et tomba, un pensament que és el que et distreu, un milimetre que és el que et falta per arribar a la presa.
NOMÉS s’arriba a l’impossible a través del camí de la perfecció, a la perfecció per la millora, a la millora pel desig, al desig per amor…
ESTIMA i l’impossible es farà realitat…

divendres, de juliol 08, 2011

Tarda al Bosc

Mai sabré si les calmes són espais entre tempestes o les tempestes espais entre les calmes...importa?

Quan començo a escalar patint per els núvols que hi ha a l'horitzó entenc que és absurd...sempre hi haurà núvols i l'important potser és concentrar-se en la paret, en gaudir cada llarg...i ficar-s'hi si vull saber què hi ha damunt, que amaga cada esperó...els núvols sempre són una excusa dels covards..?

Quan arriben els dies de descans m'angoixa l'inactivitat perquè crec que el temps se m'escola inutilment i he de fer un esforç per reposar, per dedicar estones a allò que equivocadament crec secundari o un simple farciment de la meva vida...

UN dia passejant pel bosc em va ensenyar com de efímer és tot i alhora, recordant tardes inacabables de jugar entre els arbres de Gualba, com de llarga pot ser una vida si se sap aprofitar...vaig saber perdre una bona estona simplement gaudint cada instant, cada respiració enmig de aquell verd que gairebé marejava de tant bonic, enmig de aquella munió de vida en la qual la meva era simplement un petit ingredient sense massa importància...

Mai sabré si són calmes o tempestes...igual l'important és tenir la inmensa fortuna de estar-ho pensant i que, en el fóns "són", per damunt de tot. El millor de la vida és estar viu...

dimarts, de març 22, 2011

Paraules d'AMOR





Diuen que els esquimals ténen desenes de paraules per a la idea de NEU...Suposo que en funció de detalls ,que nosaltres ni sabem diferenciar, recullen una paraula per a cada matís de la idea que ells ténen de les diverses classes de neu...de les seves textures, temperatura, forma, manera de caure, de dipositar-se, de transformar-se...

Segurament els inuit, en ser la NEU el medi en que viuen i que veuen canviar més en base a l'hora, el dia o l'època, han acabat trobant una paraula per cada tipus de neu.

De vegades el cap em dóna voltes....aqui no tenim tantes neus, o si hi són no formen part de un medi habitual de la majoria ( apart de pouder, paketón, papa i crosta ventada, poca cosa diem!), i en canvi en coses que el dia adia ens fa sentir, veure, comentar, etc...no trobem un vocabulari tant extens...o si?

I l'amor? Quantes paraules tenim noslatres per a l'amor? És una idea conceptual única? És una idea amb matisos? tenim paraules que diferencies cada matís o cada tipus o estat de l'amor?

Amor és estima? Apreci? Afecte? Dependència? Volen dir alhora aquestes paraules quelcom sobre l'amor o són simples sentiments, de vegades paral.lels, de vegades complementaris, que no defineixen en sí el verdader sentiment de manera clara? Són conceptes associats o defineixen el concepte per só mateixos?

¿Com és possible que en una mateixa paraula encabim barroerament totes les possibles idees, i característiques diferenciades que pot tenir un sentiment tant complexe? ¿Pot ser que el pretès desenvolupament occidental ens permet simplificar aquest concepte en una sola paraula, en pro de l'eficiència lingüística? ¿O es que la nostra moral ordenada postcristiana hereta una sola paraula limitadora perquè tot i la diversitat actual el concepte original és unívoc?

Els inuit ténen una paraula per cada matís mentre que nosaltres necessitem almenys un adjectiu per definir diferencies en quelcom tan divers i multiforme com pot ser el sentiment de l'amor...amor carnal, amor paternal, amor fraternal, conjugal, virtual, platònic, letal, etern, fugaç, lliure, vital, materialista, desinteressat, místic,desesperat, sincer, fútil...

De vegades m'agradaria ser esquimal i tenir una paraula per cada idea, per poder aclarir-me i alhora definir, per poder sentir i alhora transmetre allò que sento, que no té perquè ser antitètic sinó complementari, que per intens no és excloent...

HABEMUS PROJECT

S'acaba el segon cicle, ara s'apropa la primavera i l'"amor" que sento pel projecte que escolliré és "eternament temporal, fugaç, intens,dependent,sensible,platònic,profund,lúdic,narcisista,dual,fidelment promiscu,visceral i reflexiu, sincer i obscur alhora...és ABSOLUT...

No sé com ho podria definir en Pompeu Fabra, no sé si els inuits escalen massa i em poden fer un cop de mà...

JO l'ANOMENO FANATISME
I la primavera m'altera la sang com cada dia de l'any, ni més ni menys, simplementq ue el dia allarga, el cos es desperta, fa menys fred i encara no sues...ideal per escalar en un país on s'escalen 365 dies a l'any ( 368 cada 4 anys), plogui o nevi, faci fred o calor...
És una via qualsevol, sempre dura, desafiant, desplomada, contínua, amb moviments dinàmics, banderes, parades en sec, reposos, trams de córrer i trams de anar clavant dits i peus com una araña lenta...alguna assegurança obliga a empassar saliva i acceptar un possible vol, altres estan a tocar...a baix algú t'anima i et dóna confiança, sents el ventet fresc a la cara i fas un pas més, un pas més que et fabullir la sang i la ment...


L'escalada MAI s'acaba, sempre hi ha algun altre projecte, alguna JOIA...

dilluns, de febrer 21, 2011

Aprenent i descobrint

De vegades sembla que tenir un blog et permet de "mostrar" al món allò que tens, que penses o que saps...potser si?

Potser és cert que tinc el sentits, igual penso que serveixen per alguna cosa, i avui, repassant, he après a saber que no només és unidireccional, i que gracies a aquest blog he conegut persones i he apres i descobert coses que d'altra manera m'haguéssin passat desapercebudes...

Una peli d'escalada que em va impactar i em va fer reflexionar va ser "FIRST ASCENT" ( SENDER FILMS) de Peter Mortimer


Si enteneu l'anglès paupèrrim del Didier Berthod, veureu que el seu discurs, per il.luminat o crèdul, no és tant absurd, i en certa manera connecta amb el dels altres escaladors que accepten un moment de glòria a canvi de tant esforç com a quelcom que els fa conèixer millor els seus límits i el seu interior...és simplement el joc...

I també, GRACIES AL FERRAN, recupero una banda que tenia al més remot dels meus records, i que forma part de aquesta pel.lícula i jo no ho sabia.

Avui és un dia bonic, amb sol i poc fred...



I la música i la lletra d'aquesta bonica cançó m'omple de agredolça felicitat...joder que bonic és estar viu , i poder escalar muntanyes...

"The Skin Of My Yellow Country Teeth"

Once - The dogs have quit their barking
"Son," - my neighbor said to me.
"Know the emptiness of talking blue
the same old sheep."
Run - I'll do no more this walking
Haunted by a past I just can't see
Anymore
Anymore

But let me tell you I have never planned
To let go of the hand that has been
Clinging by its thick country skin
To my yellow country teeth

Far - Far away from West Virginia
I - Will try on New York City
Explaining that the sky holds the
Wind the sun rushes in and a child
With a shotgun can shoot down
Honeybees that sting
BUT THIS BOY COULD USE A LITTLE STING!

Who - Will get me to a party?
Who - Do I have yet to meet?
You - You look a bit like coffee
And you taste a bit like me
How - Can I keep me from moving?
Now - I need a change of scenery
Just listen to me I won't pretend to
Understand the movement of the wind
Or the waves out in the ocean or how
Like the hours I change softly slowly
Plainly blindly oh me oh my!

divendres, de desembre 03, 2010

AIXECAR-SE

En la majoria de VÍDEOS, el que es destaca és l'EXIT...fins i tot segur que hi ha algú que es pensa ( i com no, jo de vegades el primer) que tants encadenes són resultat de un talent innnat, o de una força inhumana...

Avui he dormit poc, el Nawet tenia una nit dolenta i fem torns...i rebuscant entre arxius "desestimats" per no posseïr imatges triomfants de gloriosos rotpunkts me n'he adonat que per cada presa d'un punt vermell hi ha el quadruple de intents i fanatisme...

I el més bonic és que en pocs he vist rabia, mala llet o cabreig...ja fa temps que maleïa a tort i a dret quan fallava un pas...em costava poc emprenyar-me...

Cada cop més he après a gestionar aquest aspecte, i l'escalada m'ensenya a païr millor alguns aspectes foscos de mni mateix, en general cada cop veig més somriures i menys crits, més ànims col.lectius i menys enveja...i tot plegat té un efecte positiu en tota la crew...

Cada fracàs és sempre un incentiu a descobrir-ne el perquè i a superar-lo...i si bé el que importa més és ENCADENAR, el procés acaba sent la mesura de l'alegria al final.

Avui toca video mix de les "preses falses", demostrant que L'IMPORTANT és apendre a superar-se en cada moviment, en cada pas, i en tot allòq ue fem...SEMPRE!

APA, a GAUDIR del MEGAPONT

dimarts, d’agost 31, 2010

All we can do is keep breathin'

S'ha acabat l'estiu i mentre escolto "ENDLESS SUMMER" dels "SANDALS" com un cant a el "viatge sense fi de uns surfistes pioners", em desfilen al davant milions d' imatges de cada segon que hem viscut esgarrapant pedres, esbufegant per tarteres, i estirats al sol del pirineu sentint l'aigua escolant-se entre els blocs...

I igual que l'aigua el CICLE RECOMENÇA, altre cop cap a l'EST, a la BABYLON...mentre els prats, els blocs i els parabolts resten sols i esperen les volves de neu que els cobriràn de nou, aliens a les nostres esperances i delits...però igual que les volves de neu es desfaràn nosatres tornarem, fanàtics , l'any vinent.

Encara queden els pegues a muerte a la XALMET, a veure si faig de primer la "REPUDIADOS"...i segurament apurarem el bloc tant com podrem o com la tardor o l'hivern ens deixin...com els surfistes de ENDLESS SUMMER, el viatge mai acaba, la vida és BÚSQUEDA...ells ja ho sabien i per això van agafar les taules i es van pirar...nosaltres tenim la sort de tenir Bohí més aprop i hi podem pujar quan volguem...som afortunats d'HAVER TROBAT...

El vídeo és un curt TRAILER dels filmets que anirem publicant...poca cosa i si més no molt de simbolisme per seguir respirant...SALUT i BON RETROBAMENT!!!


I per tal que el gaudiu aqui us deixo el TEMA dels SANDALS...la peli/documental és a trossets al youtube...una icona per a molts...Gracies al "SOTANO" de RADIO 3 en un especial FINAL DE VERANO!!!! Vam tornar de encadenar el psicobloc FLOWTHING EXTENSIÓ ( 7c+/8a) a TOSSA amb un inmens somriure a la cara...

divendres, de novembre 27, 2009

BARRU 7:30-PIRIPI 0

Com insectes suicides que volant cap a la llum que els fregirà,
seguim profetes i flautistes, com un ramat de cabres
perseguim el plaer perquè no ens falta de res...
Hi ha algú que em pugui dir com sortir d'aquest torbament?
Com es pot viure intensament sense ser esclaus del desig?
no som memòria ni trajectòria,tant sols un punt aïllat...
no n'hi haprou amb la felicitat, exigim eufòria...
("EUFORIA": extracte del disc de MAZONI: eufòria 5-esperança 0)

Ostres...el vici de viure, i de somriure a cares que et somriuen també, la música a tot drap i les hores que s'escolen en el no-res...
Ahir va ser una petita celebració a la PANXA DEL BOW...ja fan 2 anys..dos anys de FANATISME i bon flow...cares conegudes i retrobaments...vam fluir cap al REPU(blica) i d'allà, fins a les primeres llums, ens vam esbudellar pel BARRU...
Curiosament un PETIT RETALL DEL KARMA en la seva època pretèrita i en versió VALLESANA...música trallera, nocturnitat i alevosia, absència de barroc substituït per bizarrisme contingut que es podria igualment assimilar al forat de una clavegera que gorgorejant, engoleix enregollada, com un púlsar, tot allò que pulula perdut pel centre de Sabadell a hores intempestives...

i dels STONE ROSES, FOOLS GOLD...un tema lisèrgic per acabar la nit...
zzzzzzzzzzz!

dilluns, de novembre 16, 2009

Búsqueda. EL MOMENT. Sense pressa...

Buscad lo suficiente, buscad lo que basta. Y no queráis más. Lo que pasa de ahí, es agobio, no alivio; apesadumbra en vez de levantar.
SAN AGUSTIN(354-439) Obispo y filósofo.

Si bien buscas, encontrarás.
PLATÓN(427 AC-347 AC) Filósofo griego.

A base de resina i suor la els somnis i fantasies estan esdevenint una tènue llum al fons del llarg túnel de l'aprenentatge...MAI ÉS MASSA TARD...MAI, per adonar-se que la VIDA és un curt camíq ue fem en un sol sentit, i que a cada passa aprenem allò que la anterior ens ha mostrat. SIMPLEMENT CAL OBSERVAR, MIRAR, GAUDIR i apendre...sempre apendre...és potser el més bonic.

A MONTGRONY una primera mostra d'aquest aprenentatgees va materialitzar, i en pocs intents (dues visites) RITA del BELVEDERE ( 8a) em va semblar gairebé fàcil.

Incrèdul encara vaig acompanyar a la colla al Senglar...que no visitava des de feia gairebé 8 anys...(només per fer fotos)...la darrera via la vaig escalar el 1996 0 97...en Jaumet em va deixar fer un toprope a BEN PETAT ( 8a decotat), i a la segona arribava còmodament a la reunió...seguia encara sense creure'm res...

Rita del Belvedere ( 8a. Can Camps. Montgrony). Foto Julia Snihur

En el següent dia vaig tocar el que fa 15 anys m'havia semblat impossible...VIATGE IMAGINARI ORIGINAL, un 8a que es concentrava en un bloc intens de tres moviments als 35 metres de via, damunt un 7c amb bon repòs...el bloc em sortia. Vaig mecanitzar la placa de sota i al següent intent vaig fer la via sense encara entendre res.

Em calia provar quelcom més dur...però què? Què podia provar que convingués al meu cúmul personal de circumstàncies (nen, feina, època, asseguradors disponibles...etc).
Quan tinc algun dubte acostumo a tornar als origens, allà on SEMPRE l'escalada trascendeix tot plegat. Si Montserrat és EL TEMPLE, ST BENET és el Calze, l'Arca del PODER...
Fred, vent, soledat, introspecció...les preguntes reboten als murs inexpugnables i retornen cap al teu propi jo...cap solució és fàcil, la resposta està en un mateix i es tracta de plantejar-se simplement, les preguntes REALS, no les que vols sentir...em calia despullar tots els sentiments i totes les circumstancies, saber què volia, com quan vaig anar sol a la BASTARDO...necessitava respostes...no sabia perquè estava escalant...

I ja la tinc.
Sota l'ELEFANT hi ha una preciosa ermita, arreglada, i on la nit silenciosa em retornava l'eco dels meus pensaments, amb la llar de foc que crepitava i em sumia en un estat de soledat i record que m'explicava el meu passat, l'únic cert que hi ha davant un present breu i un futur que per molt que programem es presentarà sempre com un laberint d'incertesa. Si deixo passar les coses l'aleatorietat em confondrà...simplement cal un sentit, una lleialtat amb mi mateix, sigui quin sigui la direcció que prens.

La matinada em sorprèn dins el sac de ploma, l'olor a fum i cendra calenta, i el soroll dels ocells...surto a saludar els primers raigs de sol i just al damunt meu vaig trobar la resposta a allò que volia saber. Era allà mateix...
Fa ja anys vaig descobrir potser la via més bonica que he fet mai a Montserrat L'UNICORNI .

I el mateix autor, la mateixa sagacitat, i el mateix estil, van recrear un Ae en lliure, una ONADA INMENSA de força i resistència, una obsessió per escalar en lliure allò que semblava IM-POS-SI-BLE (curios com la paraula que denota deterministicament la NO possibilitat conté el mot d'AFIRMACiÓ....)
L'Alsina va crear sobre una burinada de l'Olmo, la seva obra de 8b: PIRIPI-PIRIPA, un mur còncau que et cau al damunt.Aeri, escopidor, sense treva, vermellós, compacte, abassegador i sobretot MOLT DUR, molt resistent...molt de tot...
Tot allò que em fa por és alhora allò que m'atrau..l'abisme, la dificultat, el repte la incertesa, un camí plè de plaer i dolor, per un plaer final encara superior...
No em va costar massa decidir-me, i sense escalar res vaig baixar content cap a la ciutat, on m'esperava la NORMALITAT d'allò que, en el fons, és la nostra vida, el nostre entorn...i també em sentia bé...és tant bonic somriure a algú que et mira com crear somriures en les mirades...és tant bonic cuidar com que et cuidin, és tant bonic apendre com ensenyar...
Ahir vaig escriure el primer capítol d'aquesta història i sembla que va bé...la coreografia es va revelar en un primer intent, la resistencia en un segon on van restar tres trams com a seqüències a empalmar però que ja tenien les formes...els crux els assimilo, només cal unir-los, perdre la por ( no el respecte), guanyar confiança, escalar i ser feliç. HI HA COLOR?
I la nit em sorprenia navegant amb el màxim plaer sobre l'abisme de l'Unicorni...era com flotar en un somni de records que es fan suaus i petits, per guardar-los en la caixeta dels tresors ( com em va costar aquesta via...sobretot per la por...i quina flutada ahir...!!)
Vaig recollir llenya i endreçar una mica l'ermita, potser deixo la motxilla al refu per pujar amb el Nawet, el lloc és ideal i hi ha vies de tots els graus...
I la vida, si és vida, i si continúa, és bonica i inmensa...tinc sort?, o la busquem?, cal buscar, en cada moment, i no més enllà de la vida, és en ella que hem de estar, amb el que ens dóna, amb el que tenim i alhora allò que volem...de vegades és dificil fer-ho coincidir, de vegades ens vé donat, quan ens llevem dins d'una ermita davant d'un foc...
Tot arriba si som allà on apareix, cal buscar i no rendir-se..MAI ÉS MASSA TARD...

dijous, de juliol 30, 2009

QUE SÍ JODER..QUE SÍÍÍÍ !!!!!

PoBueno,...pomuybien, pomalegro, pofalen,podacuerdo (*)...que síiiii!(*) El MAkinavaja...un altre pureta com jo...

Que el puto Serrat ( ups perdó bow), ja ho deia fa 40 anys...que ja fa 20 anys que tinc 20 aaaaanys...i fot 20 aaaaaaaaanys que em sento com quan tenia 20 aaaaaaaaanys...!!!
Visualitzant l'ostión amb estil...instants després em menjava una Medussa a la Bullavesa, amb molt estil també...noblesse obligue...( foto Leo Santiago)
Algun dia penjaré les meves afotos ridícules (rotllo bota dura i roccietore, o cletes, rotllo mocador al cap i bossa de magnesi gegant, rotllo malles de lycra i camiseta ajustada, rotllo texans cutres i punkisme a Stbnet, rotllo pranaqueguaiquevoy, i rotllo que "rotllo")...la veritat es que estèticament els millors temps sempre són els actuals...i això que no és recomanable fliñar en boles...que sinó...
A veure com us veieu d'aqui a 20 anys bow...
CLIMBING iS FUNKY, gracies per compartir ( de moment) aquests 31 anys en la vertical, als/les que hi sou, als/les que hi vau ser, als/les que "quasi", als/les "que no", als/les que m'heu ajudat i motivat, als/les que no s'han assabentat que hi era, als/les que s'han putejat els demano perdó, i als/les que no..pos que ens seguirem veient fins que el tendó aguanti...
Feia dies que llegia en un blog que "La puresa de l’instant està feta de l’absència del temps"....mmmmmh, que seriot no?...no sé...dec ser molt impurot, o molt primariot...per mi la pureseta o l'absèncieta són un fàstic..."la bellesa gourmàndica de cada instant en aquests 20 anys és precisament el que em fa desitjar 20 anys més d'impuresa total a topppppe, vale?"
Hala "al fiestón" i "a picar culs que demà és festa" ( premi al primer que endevini zona, paret i grau d'aquesta via)..., aquesta nit a la PXB tanquen paradeta...birra i bocates a bon preu...i el finde a tibar una mica més que sinó em rovello...
I res...que sempre ens quedaràn les vies blaves i els psicos a la piscina del geriàtric.
IRIE BOWS/WETES/WETS...PAU,AMOR,ROCA i el pluspalsalón...perquè no...?

divendres, de maig 22, 2009

Dues frases per pensar el finde...

"El bien de la humanidad debe consistir en que cada uno goce al máximo de la felicidad que pueda, sin disminuir la felicidad de los demás".
Aldous Huxley
Curiós com es pot veure el concepte ECONÒMICO-MATEMÀTIC d'ÒPTIM PARETIÀ des de un altre punt de vista, però arribant a la mateixa conclusió...o explicar-lo amb aquesta senzillesa...¿Una utopia? És la punta de l'Iceberg de existència, des de la INDIVIDUAL, a la Col.lectiva...
------------------------------------------------------------------------------------------------
"No le evitéis a vuestros hijos las dificultades de la vida, enseñadles más bien a superarlas"
Louis Pasteur


Aquest ensenyament sempre costa més que la simple protecció...de vegades no pensem en els efectes a llarg plaç de les nostres comoditats...

diumenge, de gener 20, 2008

PASSENTUR..elipses al espai temps?

" (...)The word on you depends, live will never end...(...)"

Això és un fragment de "Riders on the Storm" (Doors), que si bé descontextualitzo de la cançó..em fa pensar bastant en moltes coses...

Sovint he dit que vivim com si la vida mai acabés , i com si tinguessim sempre temps de arreglar-ho tot demà..que cal tenir en compte però, que de sobte tot pot canviar i que cal apurar una miqueta les coses perquè potser demà és massa tard...

Buah! PODRIA POSAR UNA PARRAFADA PERÒ AVUI ESTIC ESPARTÀ...Que cadascú s'ho ruli com li sembli...

Darrerament amb LESIONS, AFLICCIONS i altres TEMES, hi ha bloggers que s'han dedicat a buscar en el bagul dels records...és interessant veure què i com érem fa segles...hahah, jo crec que SEMPRE he escalat i gairebé no recordo res d'abans d'enfilar-me per les pedres.

Ahir vaig coincidir amb gent de ST BENET a les PAPARRES..els de sempre, igual de fanatics, igual de bous, igual de Stbeneddictes..amb el Juani vam fer uns pegues a la ZONA DE INCERTIDUMBRE...feia un any i mig que no l'acaronava i em vaig sorpendre...i ja vaig caure anant al canto de sortida...ARA SI, ja la tinc a tret!!! el Juani la fa amb un estil brutal i el doble de txunga per mi..i la Esther la prova amb petites variants de lolaka que no sé si són més txungues encara...en definitiva, un 8a dels 80, dur, dur i estrany...difícil li entris com li entris...sense opcions de escaqueigs...genial...

Aquesta via la vaig fer al 93...i si la repeteixo estic convençut que em retroactivaé per tenir 15 anys més de fanatisme i bons resultats...i ja gairebé tinc l'elixir del bou etern...!

De moment faig vudú amb aquesta foto de l'època que gairebé telepàticament m'ha enviat el LUICHY. Pertany a un set de fotos que vam fer amb el Rosso per un especial EXTREM de MONTSERRAT...hi apareix la Gloria i jo apurant en lliure la BABY(IGLESIAS) de la Bessona inf, fins aleshores Ae/Vº i ara un bellíssim 7a+ . la via aleshores estava semirreequipada amb algun spit...Quina època...els laser i els texans...molt de temps, i cap obligació...a muerte...

Tantmateix és ESPLENDID poder-se veure amb gent que fa 20 anys que veus penjant-se de les pedres, i comprovar que tot segueix igual. Ahir veian en Juani igual de fanàtic, donant-ho tot ( callat i serè com sempre també) en un totxaco...res canvia a pesarq ue passen els anys...igualment amb la Glòria ens veiem de tant en tant, amb en Dani i el seu petit Daniel...i noslatres amb la Lila i l'Arnau..seguim rient, seguim trepant, seguim vivint de cara a les pedres...com sempre, com m'agrada....

dilluns, d’octubre 29, 2007

MEMENTO: Rebobinant Futur

Rescat al Montblanc...sembla que algú havia passat el glaciar sense encordar...un gendarme ens va comentar que van tenir problemes per treure'n el cos...nosaltres il.lusionats per l'ascens mentre davant teníem un drama...

Fotos: Joan Mas


Pujant amb les taules al Montblanc...massa rapid...massa ansia...dos anys de "bronquitis" i manca de "fuelle"...



Milers de quilometres, asfalt, carretera i autovies, peatges, llums de nit, senyals, aire acondicionat i calefaccio, benzineres, redbulls i xocolatines, cafès, aigua al refrigerador i alguna pana..trucades al Racc, a casa i als col.legues, claus dins del cotxe, material oblidat a casa...hores senceres debatent místiques i pragmàtiques opinions, llibertat, música al CD, punk, tralla o clàssica, reggae, ressaca al seient del darrera de furgonetes, cantos i piades, decotacions, apertures, l'olor a suor i romaní de les motxilles amb material, els pàrquings de cada sectoret...
Escales,Camins, senders, tarteretes, topis i senyals ( qui els fa i desfà)..el cant dels ocells i els animalons de cada lloc, pagesos, pastors, caçadors, excursionistes, moters i ciclistes...fauna variada...cordes d'accés, alguna ferrada, humitats o pols, fullaraca que rellisca o perfuma l'ambient junt a la molsa humida.
Centenars de matinades, son i trucs al telèfon..."plou...¿Sortim igualment?"..sempre A MUERTE, i sinó al plafó..de vegades triomfant, de vegades pillant..sempre tibant, sempre endavant, sense rebobinar ni un segon...endavant. Cursos, alumnes, novies, amics, gossos i nens; bon o mal flow, locals i ocasionals, vies dures o vidilloses, sorpreses, desencants i alegries...
Fotos: Mohawk ( TECNOESTRESS 7c. Corones. Ripollès)
Calentant malament, recalentant pitjor. Emoció a les vies d'esportiva..por a les d'aventura...sempre la incertesa d'un futur proper. I quan l'has assolit..ja està...a per altres moments, tornant a començar. Flaixos, a vistes, treball i mil intents...remuntar cordes fins al darrer punt on ens vam "rajar" ("sortiré avui d'aquell pas?¿Petarà el plom? Aguantarà el verglass?).
Estress i felicitats momentànies seguides de més estress...ja sóc al repòs..em sento bé...i si se m'acaba la pila allà, abans de xape? Quina volada!
Sol, calor..nuvols, ferd..gorros de llana o pantaló curt...anoraks de ploma, dits entumits, bon o mal grip...regletes, roms, xorreres, dibuixos, lances i bloqueigs..algun "yaniro"...Fuixardes i plafons, somriures, ànims...el company a la reunió o al costat...a l vivac...
Sempre endavant, sempre amunt...
Topropes, assaigs, volades més o menys curtes..retirades, intents, èxits i fracassos, que més enfdavant seràn èxits o interiorització de les limitacions...No he abandonat mai..perquè...m'he proposat mai res impossible?
Mal als colzes, dits glaçats, osso trencats, mal de cap i de pulmons, esgotament, felicitat..son al vespre mentre fumeja el fogó i els espaguettis, infusions i cerveses, vi, algun "flai", més debat, més debat, més flaixos, revivint el passat..però no un futur...¿Què és reviure un futur?
No logro mai passar de recordar CADA MOMENT de la meva vida, cada moviment, cada tibada, cada imatge que el meu cap capta mentre vaig, mentre sóc i quan torno...cares de gent, arbres, tactes de pedra...tot...i sempre endavant..però mai més enllà del passat. Dissabte vam quedar, plovia però vam sortir..musica al cotxe, somriures, debats i piades, BURN i XOCOLATINES a l'autovia...cafès al bar..més somriures...fils de les vaques que calia passar ( estarà electrificat? Qui el toca?...hehehehe)...pista, motxilles a l'esquena..il.lusió..sol al cel i neu als cms..la sang borbolejant a les temples...roca seca i caloreta...el cos que es posa apunt. Més flaix, més moviments. més sinèrgia...En Cristian Rossell un conegut de fa tant de temps que ja no recordo quan ..ell era un bollycao y ara es tot un bou...( tant gran sóc? joder...).
De sobte una de la colla em diu la seva edat..impossible, increible..es cert, sóm ja adults..i ELLA no m'ho semblava pas...em passa el mateix..no és el SINDROME DE PETER PAN..no, jo he crescut, he madurat..però estic aquí...com sempre, tibant amunt, tibant endavant...i ella m'ho ha fet veure...
Més sinergia, més bon rotllo..la quadrilla va encadenant, el vell amic també, i el sol va escalfant els muscles i el cap.Munto el que l'any passat no em sortia..tenia els pulmons molt tocats després de fer el tonto a massa alçada, no hop vaig aclarar amb el metge, però estava molt tocat i els costipats em duraven mig any( http://celiavern.blogspot.com/2006/12/saludar-i-somriure.html: cap d'any a 39 de febre..i trepant)...ara ja estic millor i el cap m'ajuda, el dia m'ajuda, els amics m'ajuden, el gran esperit m'ajuda...tot ba vé i a la primera cau el repte que tenia pendent i que inexplicablement se'm rebotava...i després un altre cop, i un altre....via superada...
El sol se'n va i els amics ja desfilen..i com sempre el darerr toprope, el darrer intent, el darrer rebot..pleguem, cansats, contents, amb reptes per al proper dia, amb noves il.lusions, amb la calor s'hivern, amb els somnis compactes bullint al cap...més caminets, més animalons, més carretera, més cocacola, més llums de creuament, més senyals, fer benzina, xerarr, musica, trucades pel mobil que s'esgota ( demà familia..no puc)...siaw parets, fins el finde que vé!!!!
Primer creia que estava anant endavant, cap al desconegut...l'altre dia, per un moment, vaig veure que amb il.lusió es pot rebobinar el futur, fer del passat un futur interessant, perquè segueix sent allò que ens proposem, allò que volem, pillant meandres ja recorreguts, en l'HELICOIDE del plaer, de l'hedonisme il.lusionat que només depèn de la nostra capacitat de ser feliços i reproduir moments, reproduir sensacions, reproduir felicitat per poder viure-hi sempre, fins al punt de poder Rebobinar el Futur....


Només cal proposar-s'ho...ara inclús crec que coneixia a l'Arnau i a la Lila des de sempre...Aquesta surfera i aquest petit bou que em transporten en el temps i fan que el passat i present del desig d'allò que estimem passi una i altra vegada....

Salam Bous!

Gracies Mohawk per les fotos, Ozzy,Esther K. i Marta pel dissabte tant bonic després de dies de no dormir amb la Lila a l'Hospital i el nano malalt..i gracies JOAN per la teva paciencia eterna, per la teva calma i pel bon flow...

Ah! Gracies Lila per entendre'm i gracies Arnau per portar-te bé...gracies roques per deixar-me pujar!!!!