dimecres, d’abril 20, 2011

Post a 30 anys...el secret dels pares...

Quan pensis que els ulls del meu cos físic no et tenen en compte, no et preocupis...quan et pensis que no te faig cas...no pateixis...no és cert.,, t'estimem tant!!!...és simplement una màscara que duc per ser qui he de ser.


Però en el fons som iguals..només que jo sóc més vell, i prou...quina sort que tens petitó...si ho sabessis!!!! Et queda molt més temps per davant i la sort no és tenir experiència sinó el temps per adquirir-la...que no t'enganyin, els grans som uns ressentits envejosos que ens sap greu no tenir el vostre temps per davant...


Perquè dins meu hi ha una altre "jo", el "jo verdader" que sí que guarda els resultats dels verdaders sentiments i experiències junt amb les ganes i les aversions al que realment m'agrada i no..., és aquell "jo" que romàn callat, avergonyit per haver perdut el control real de la meva vida en el moment en que em vaig fer gran, vaig madurar i vaig adquirir responsabilitats, deures, drets i obligacions, en que vaig llençar-me de cap al torrent de la vida adulta... ell, "aquest jo", no em diu res per recança a reconèixer que, en el fons, ha perdut temporalment. Però també sé que, és ell qui, quan ja no em quedi res a amagar, o dissimular, quan ja sigui vell, tornarà a explicar-me com jugava de petit, el perquè de les meves pors, els meus temors, i tots aquells sentiments pràcticament instintius i innocents que té un infant que es va incorporant a l'existència...aquells sentiments que quan els sento em saben greu però en el fons són el que realment sóc...l'ésser lliure i voraç que era quan no estava subjecte a les normes ni a les voluntats del món que m'envolta i em condiciona...

Segueixo sent ell, i seguim tots sent aquests "jo"...per això somric a pesar de qualsevol problema o victòria...


La vida és complicada fill... Dins la màquina mecànica i descontrolada que és el cos hi ha un ésser còsmicament minúscul que té consciència i que modela la seva visió i accions en base a l'entorn...però inclús darrere aquest ésser, encara hi ha el nucli, el verdader, l'infant que ha crescut i s'ha adapatat, en part. He descobert que és qui realment som...

És per això que quan et miro, quan et renyo, quan t'acaricio i et faig petons, quan m'atabales, quan no tinc temps, quan en tinc al damunt i ric de com de pallusset ets, quan em faig el valent si t'espantes...en el fons...també sóc una màscara...i no has de patir perquè t'entenc, però no t'ho puc dir perquè sinó mai apendries que per sobreviure has de créixer davant del món, no només dins teu...i simplement sóc algú igual de perdut però que fa més estona que sap que s'ha perdut... i s'hi ha acostumat i he après a saltar...i em faig el segur perquè tu et sentis segur.

No pateixis doncs, que t'entenc, perquè alhora m'entenc a mi mateix...SOM DOS INFANTS ESPANTATS I CONTENTS ALHORA, la vida no deixa de ser una novetat contínua, un dolor continu, un plaer continu...

Em faré el xulo perquè tu puguis espantar-te una mica i venir corrents a que t'aculli, i així anem tirant...i quan algun dia llegeixis això i t'hagis de fer el valent davant del teu nano no t'avergonyiràs perquè, dins teu, sentis aquesta emoció, entre pavor i desfici, que la vida ens provoca...se'n diu INCERTESA i encara que et sembli que els altres tinguin les coses tan clares, no t'enganyis, estem tots iguals d'espantats, per això el món és tant difícil...


Si mai t'enfiles a les muntanyes, o fas quelcom que t'agradi MOLT i MOLT, veuràs que, a estones, aquesta por marxa, i queda la felicitat de estar nedant en moments de plaer absolut, on ja no importa la resta, i que l'infant que duus dins esta gaudint de una mica de llibertat enmig d'aquest caos vital en el que viuràs...és així...! I aleshores entendràs perquè de vegades el papa volia enfilar-se pels llocs...era per això, simplement, com quan tu ara jugues...jo seguia sent un nen...i volia ser feliç a pesar de la vida...

I algun dia et passarà el mateix..i serà normal Nawet, tranqui que serà normal...ara espanta't, i riu quan faci el pallasso, és el que toca i hi tens tot el dret...petit !!!! No pateixis...

divendres, d’abril 15, 2011

LA JOIA DE LA CORONA: VIDEO

De la mà de l'IVAN tenim un excel.lent video de l'encadene del Jaumet, de aquesta joia montserratina que és "LA JOIA de la CORONA". Equipada per Salva Serrano als 90 i reequipada fa poc ( Rosso i amic), recorre 25 metres brutals ( la imatge no li fa justicia del tot, on sembla "vertical" )en una visera desplomada que la via recorre pel fil entre el desplom i la seva part menys desplomada, quasi sempre per dins). A base de pila montserratina amb un diedre de entrada de 6c, un bloc de 7a/a+ i un 7c+ de via a sobre, fins la cadena sense treva... A gaudir de les imatges....si algú se la estava plantejant no crec que li quedin dubtes veient-la!! Gracies rei sargantana PEL CURRO!

La joya de la corona 8a+ from Tlivan Productions on Vimeo.

dijous, d’abril 14, 2011

fraidai vidiu


BD athlete Jvan Tresch attempts a 700-meter big wall in Switzerland from Black Diamond Equipment on Vimeo.

Anava a dir "pel PACA", però crec que qui no vibri veient això es que és molt friky...flipant com es transforma l'entorn en una gran paret de la patagonia xilena: Cochamó Valley!! Per cert: RASTA-FARY ( les GUILLEUMES)...algú l'ha feta?

dimecres, d’abril 13, 2011

La Revolució

Avui he comprat ( ho confesso, si!) el DESNIVEL, i la veritat és que, comercialismes a part ( i???), la realitat descrita en aquelles 100 pagines em deixa un regus MEGAFANÀTIC al cos, veient que, en el fons, millores de material apart, l'escalada i l'alpinisme estàn assolint uns nivells de performànsia al.lucinants que fan que allò que passava fa 20, o 10 anys sigui quelcom absolutament superat i millorat a limits insospitables... 8c+ a vista de l'Ondra escalant en mullat i de manera que sembla que vagi, ja no al flash sinó amb mesos d'assaig....escaladors que es dediquen a arrissar la Maestri trobant variants i evitant els burils, com si estiguéssin jugant a Montrebei....parets increïbles i remotes on escaladors anònims en sistema alpí superen dificultats de escola en el més gran aïllament...un català que es passa tot el temps que pot pulveritzant les màximes dificultats en gel...fins i tot a l' esquerp refu de Montanejos ara s'ha montat un "hostalet" per als turistes-escaladors viatgers, amb centenars de vies al voltant ( han equipat quell "El Monstruo esta ciego" que tants topropes ens va costar abans de afrontar-la per baix amb friends Calma i Hèxcèntrics grans a falta dels C4)...i més i més detalls que em fan veure que el que ahir era per pocs avui és comú, i que el que avui és per pocs està a anys llum de els màxims passats...brutal. Us deixo amb el vídeo del Ondra flotant a Oliana ( 8c+). Si sabeu què és un 7è, o un 8è...imagineu què pot ser un 8c+...i aleshores imagineu què pot ser fer-lo a vista i mullat... Pujar pels "8a+", "M8", pels "AI o WI5" o pels A4 avui ja no està a l'abast de pocs, és comú quan vols fer nivell...els anys passen i la gent incorpora les millores en el seu codi genètic?

BD athlete Adam Ondra onsights Mind Control (8c+), Oliana, Spain from Black Diamond Equipment on Vimeo.

Vaig tornar a repetir un repte que havia quedat a mitges...la JOYA de la CORONA ( 8a+), que va sortir en 6 o 7 pegues ( 3 dies i un de fiasco), la guardava des de feia anys perquè m'intimidava i m'havien dit que era dura, (més dura que 8a+'s que m'havien costat setmanes i suors)...projectes? Només cal perdre la por als monstres per enfrontar-s'hi...i només cal enfrontar-s'hi per vence'ls... A degüello!!!

dilluns, d’abril 11, 2011

Ja tinc l'Espotifai ( o quelcom semblant)

Ho reconec...crec que quan vaig néixer ja estava obsolet...a cavall entre els finals dels 60, els inicis dels 70 i desarrollant-me als fastigosos (??) 80...fruit de la mentalitat del 68, però no exactament, però sí influenciat...amb el pes insostenible de la ona progressista de la segona república, la escola higienista, i Montessòrica, el proudisme, la natura, el progrés...i tot plegat enmig de un país que canviava... I als 80 enlloc de la Madonna jo escoltant els Rollings dels primers 60, i al Llach de l'Itaca, i recordant alguna pallissa dels grisos al pare, al Passeig de Gracia...i tirant alguna pedra als de beige a la plaça Catalunya... I al final els punks al insti, l'skà..i tot plegat... M'és curiós que jo encara recordés, com a meus, temes que havien estat èxits abans que nasqués però que estaven impregnant la limitada societat de consum musical des de feia anys...però encara m'és més curiós veure gent que ha nascut més de 40 anys després i és capaç de recupear i interpretar temes tant BRUTALS dels Jefferson Airplane com el que vaig trobar al youtube la darrera sessió de matinada... Un tresor: Val la pena passejar-se una estona pels covers estranys i sense massa importància d'aquesta noieta ( encara ho és?)....de vegades cal reconèixer que tanta escombraria tecnològica dóna fruits prou bons, coms els xampinyons que creixen a la merda de les vaques...visca l'"espotifai"...

diumenge, d’abril 10, 2011

INCÒGNITES...

ALL CATS ARE BLACK in THE NIGHT 8a/7c+ 20 m. COVA DIABLE. MALLORCA. Foto: Leo



El plaer d'escalar, implica entre d'altres, poder trobar la solució a incògnites, trencar la incertesa a la que som adversos i , en un moment, fer real allò que veiem lluny ...


És simplement transformar interrogants en somriures de satisfacció absolutament íntima...


dimarts, d’abril 05, 2011

L'home que xiuxiuejava a les regletes...




Ahir vaig sortir corrents havent acabat la feina, cap a Montserrat, vaig apretadissim de curro i amb el llast de dos mesos de sobreentrenament...però el projecte motiva i en 4 pegues ja ha pres forma definitiva. després del bajón del finde avui vaig menys estressat...


Arribo a la Colonia Puig i quan baixo tot esta en calma...i felicitat...

El Jaumet ha encadenat la JOYA DE LA CORONA ESCALFANT !!!!

Em quedo a quadres, ja està????!!! Joder, s'ha de inventar un altre estil!!!! El WARMPUNKT...hereu del cèlebre mètode "PLAFÓ-PIRI", que encara que no estava categoritzat ja es precticava des de temps inmemorials...

Al Senglar, a la Sílfides, a la Momia...llocs on, muntant per sota o accedint des del toprope podies escalfar tocant els passos i seccions, pegue i planxada...però ENCADENAR 8a+ ESCALFANT, en una via amb alguna castanya, amb un bloc dur a baix, amb una pila montserratina desplomada de la òstia?

Ahir per un quart d'hora no vaig presenciar un miracle dels que em mola contemplar des de peu de via...un escalador dioalogant amb les preses, pujant pas a pas i arribant a cadena saltant-se la darrera xapa ( déu meu quins nervis de ferro...)

Ahir vaig resoldre el bloc molt millor, vaig descobrir dues o tres coses que feia malament i la vaig deixar amb una caiguda...ja ha pres forma però pèr contra he de espaiar els intents, el taloneig brutal de esquerra del bloc em deixa els lligaments del darrere de la cama trinxats en tres pegues ( me'ls vaig desfer una vegada a la Calavera)...hauré de treballar la via sense el bloc i el dia que faci el bloc sortir corrents amunt...

Bé, seria una altra estrategia que rescato del bagul dels trukills...des de la Anillo del Poder que no treballava una via sense un pas que em sortís...hehehe.

Apa, FELICITATS JAUMET !!!!

Esperem fanàtics el video de l'IVAN, s'ho va currar amb una càmera galàctica!!

En quant a la banda sonora d'aquest moment...cap dubte, un "JIMMY" una mica gayolo i petardo de la M.I.A ( un plaggy del Daddy Cool dels Boney M., que hi farem, cal que ruli...), banda sonora ideal , no sé si del WARMPUNKT o del festival que es va pegar després el company...pa flipar...:

dilluns, d’abril 04, 2011

TRALLA pel dilluns: JUST FOR TRUE BELIEVERS

Ser un puto amo ja és curiós...però passejar-se per les creacions dels putos amos, com ho fa en HARPER i fer vibrar encara més, es ser un puto amo al quadrat... En Hendrix agafava la guitarra al revés, i en Harper se la posa a la falda...no sé si és més difícil tocar així anant fins al cul d'àcid o sense anar-hi...en qualsevol cas el HARPER i els INNOCENT CRIMINALS han fet que fins al canari taxidermitzat del meu veí es mogués al ritme piscodèlic de VODOO CHILE. No m'imagino això sentint-ho al costat d'una foguera, sota les ombres del Capitan, als 70...pagaria per poder-ho viure bows...next finde big wall??? A la INTRO el PUTO AMO ja ho diu: to all the true believers...

diumenge, d’abril 03, 2011

"EN" PROCÉS...

Gep Llarg ( III+ 50 mts), AGULLES/MONTSERRAT.Grup jovent del CEC.1980-81


Piripí-Piripà 8b. L'ELEFANT.ST BENET/MONTSERRAT.2010


Entre una i altra fotografia hi ha 30 anys de diferència...30 anys de enfilar-me a les pedres amb més o menys traça, amb més o menys sort, amb més o menys encert... Però sempre amb la mateixa il.lusió...




De vegades em preocupa que, sent aquest l'únic nexe comú al llarg d'aquests 30 anys, la resta de la meva vida hagin estat, i siguin sent els detalls que acompanyen aquesta búsqueda.

De vegades sento una angoixa terrible quan m'adono que aquells a qui estimo tant els involucro fins a un punt tant profund en aquesta búsqueda, que acaben convertint-se en part d'ella, involuntàriament...quant el meu sentit marxa cap a cims, cap a desploms, cap a l'alçada...quan em quedo mirant al no res i no escolto, somniant fissures o recreant imatges d'ingravidesa...

De vegades no sé si donar gracies o demanar perdó...

De vegades em pregunto com pot ser la vida sense la muntanya...em pregunto com deu ser una vida en que el diumenge al vespre no et faci mal tot el cos i sentis plaer en recordar tots aquells moviments ballant al buit que ara et provoquen agulletes...perquè, realment, no la conec o no la recordo

De vegades em pregunto si segueixo un camí o si ja he arribat a algun lloc...no ho sé...si tinc companys de viatge o hostes, hostes de la meva vida, o convidats...

No sé perquè m'agrada tant escalar..no ho entenc...hi ha alguns dies, però, que sí que ho entenc una mica més...no són la majoria, però aleshores és quan em comprenc a mi mateix també una mica més...hi ha algun dies, però, que no ho entenc, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...tampoc m'entenc...però m'agrada...potser és l'important, potser no em cal cap resposta, o potser la pregunta no és PERQUÈ, sinó QUANT...i aqui ja no tinc dubte en la resposta...


I tantmateix, de vegades em fa vergonya reconeixer que no tinc valor de fer-me aquesta pregunta...