diumenge, de febrer 26, 2012

BOULDER POWER



Mai m’hagués imaginat l’interès que despertaría en mi escalar pedres curtes, sense la emoció de la estamina, de l’alçada o del desplegament logístic i mental que implica una via de corda…I la veritat és que gracies a amics que el practiquen assíduament, com qui no vol, he començat a quedar-me pillat d’aquesta disciplina que em quedava tant lluny fa pocs anys.

Escalar blocs se m’apareix pràcticament com l’essència pura del moviment…quina frase tant sobada oi?...Però és cert que la majoria de paraules esdevenen rutina, reiteració i buidor en sí mateixes fins que no pots tocar-les, simplement era això…i abans de parlar de quelcom és més que recomanable coneixer de què es parla…jo pensava ( no parlava) sense saber…

Fa uns 12 anys em vaig encaparrar amb UN bloc…passava una situació laboral de molta feina i quasi no tenia temps per sortir a fer corda…EL PODER DE LA MENTE em va costar centenars de intents…m’escapava de la feina un parell o tres d’hores enlloc de dinar, igual que pujava a ST LLORENÇ a fer artificial “a estones”, per entrenar sol en els bonics llargs de l’Esquirol o la Diagonal…però no feia “blocs”...feia “aquell bloc”…

I a l’igual que l’artifo, un cop assolides les vies que m’atreien, el bloc es va quedar aparcat a favor de l’entrenament i l’escalada de vies més llargues en lliure…no era el moment encara.

Amb la gent de la PANXA DEL BOU vaig poder redescobrir el BLOC. Enlloc de pasar del BLOC a la RESINA em va succeïr a l’inversa…del blocs guapos de la Panxa vaig pasar a tibar en roca…i va ser genial!!! Els estius a CAVALLERS em van permetre escalar fins a la sacietat pedres que abans ni mirava…i a TARGA, a LA COMARCA, a CAN BOQUET, SANT FELIU…i ara a aquest racó tant bonic que és CAN BRUGUERA, a LLAVANERES…

Escalar sense corda és, en certa manera, la manera més natural de moure’s…sense cap altre element que els peus de gat i el magnesi els moviments són d’absoluta llibertat…el poder mirar els moviments al detall implica poder analitzar absolutament totes les circumstàncies que conflueixen per poder superar AQUELL pas. No és un concepte només FILOSÒFIC o PSICOLÒGIC sinó totalment OBJECTIU. Sense el pes de la STAMINA , la POR ( de vegades no és així en blocs alts) o el material. Els factors desencadenants de l’èxit són simplement fisics i tècnics…és MOVIMENT PUR i DUR, sense excuses!!!!

Un balanceig, un taloneig, la manera de incidir en un rom, de colocar-se…és increíble com a base de intents es pot arribar a superar un pas que, a priori sembla impossible…i me n’adono que, fins ara “NOMÉS FEIA PILA”, o resistència , com a molt…que en el fons és com si notés que el que escalava eren passos “facils” que sumats elaboraven una via de 8ª, de 8b…però en realitat la major part de blocs que estic fent tenen moviments molt i molt més durs…!!

Recordo un escrit del TALO sobre “el grau” en adherencia…”què estem escalant?”…la majoria de vies són com a molt 7c’s amb alguns blocs de 6c a 7b…com graduar això quan en realitat s’estan escalant blocs de 8ª+ o 8b amb passos INFINITAMENT molt més durs que qualsevol moviment d’un 8ª o 8b de via???

El que més m’ha atret sempre d’escalar és APENDRE, arribar al límit del desconegut i endinsar-s’hi: Saber muntar una hamaca ràpid, pujar un petate, interpretar una linia de gel, un sistema de fissures, un seguit de taques blanques en una paret que conformen una coreografia guanyadora, jugar amb els temps en les reunions per escalar ràpid, millorar les aproximacions, “coneixer” una paret fins estar-hi còmode i gaudir d’un plaer molt més ampli que amb l’emoció del primer cop…allò que sembla un laberint de sobte és una autopista, i és aquest el procés que busco…

Feia dies que el procés s’allargava…per superar un graó molts cops es tracta de simple rutina…entrenament i més entrenament…intents i més intents ( cada cop tenia menys paciencia i estava simplement buscant encadenar MÉS amb MENYS intents…o com a mínim EL MATEIX amb MENYS intents…)…no descobria res, després de 30 anys de llevar-me d’hora, fer cafès, saludar, somriure i posar-me l’arnés…

Amb el bloc estic descobrint altre cop el plaer de la progressió, i alhora el poder de la força que no creia possible desencadenar…de l’aprenentatge de que NO HI HA LIMIT més enllà de la nostra ment i unes limitacions físiques més llunyanes del que creia…

Somniar és gratis, i ja somnio en poder aplicar aquests aprenentatges i aquesta força sobre el mar, a metres d’alçada i, perquè no, en vies cada cop més dures de corda…el bloc és l’essència, el principi, la base…la resta vé després i m’havia equivocat de bon principi…ara recomenço de nou…i d’aquí a 30 anys miraré enrrera, a veure on sóc!!!


IRIE...

dijous, de febrer 23, 2012

To be alone...

Bé...falta un trosset de la frase...

Aquest tema me'l poso tornant a casa, a tota hòstia, amb els dits sense pell i els colzes, calents, ballant al seient de la furgo...

Un tema del puto amo per rependre els posts ( quin gran esforç eh?)...a ballar pel menjador!!!