Dir Adéu...L'INFINIT

De vegades cal saber retirar-se bow...i el que més em dol és que no vaig saber fer-t'ho entendre...perquè un creu que allò que podria ser intuició igual és covardia, i es confón...vaig confondre el meu dubte amb les meves pors, i em vaig avergonyir davant del teu coratge...em vaig fer petit, petit i callat, depassat per la onada de la teva passió...
De vegades un creu que pot guanyar...de vegades cal saber retirar-se...ho haviem fet i no passava res...però aquest cop estaves en una altra dimensió, en un altre plànol on allò que ens unia era ja diferent...

No ho vaig saber veure, Juanjo, perquè simplement mentre tu t'alimentaves de un amor letal jo gaudia de coses terrenals i hedonistes, d'un Edén de verdor, de la roca, de la sensació d'ingravidesa als blocs que feiem rient a la tarda, de somriures de nens al campament, de fanatisme absolut...de la seguretat i del confort que duú l'absencia d'incertesa i sofriment que de vegades la muntanya ens regalava com a metadona de la nostra ànsia...

Havia deixat de ser Alpinista, i no m'adonava que caminàvem per móns diferents, no m'adonava que a cada instant que aixecaves la mirada amunt mentre jo només mirava al davant, Ella et llençava el seus dards, els seus cants...i igual que no m'adonava que ja no m'importava allò que t'omplia, no m'adonava que allò esdevenia el teu camí al cadafalc...

Vas marxar, amunt, empetitit sota aquella inmensitat pètria, com algun cop havia fet jo també, com un Quitxot contra molins indiferents i insensibles....com un Almogaver que carrega contra una horda de milers de tones de roca que no s'inmuta davant del teu coratge...

Et vaig deixar a la morrena, sota la glacera, amb mal a l'estómac, amb l'angúnia inconfessable de sentir que potser era la darrera vegada que ens abraçàvem, amb la confusió de no entendre perquuè jo ja no era incapaç d'assumir el que anaves a fer...

Et vaig carregar la motxilla, ajustar l'arnés, i va ser tant simple l'adéu que quasi sóc incapaç de recordar-lo...no vaig ser capaç ni de girar el cap quan marxaves...

I de repent em vaig despertar, vaig pendre consciencia de tot, com quan s'encenen les llums del cinema i tornes a la realitat.
Però vaig fer tard, i quan vaig adopnar-me de que allò que volies fer era quasi impossible, que t'havies enganyat, ja no hi vaig ser a temps...

L'helicòpter pasant amunt i avall de la Aresta, la boira que feia invisible la Nord, no saber si eres patint dins la Rimaya o a qualsevol racó de la glacera...aquella nit d'angoixa absoluta...

Només fins que et vas venir en somnis no vaig saber on eres...ho vas dir tan tranquilament!!...I sí, eres allà i encara dóno voltes a aquella visita que em vas fer...La darrera...ara he de mirar les fotos per recordar-te perquè el meu cap va congelar la imatge, la darrera imatge d'una abraçada final, no a la morrena sinó després que em diguessis que havies caigut, amb aquella veu teva tant tranquila i indiferent, i jo m'adonés que no parlava ja amb algú viu....

La muntanya se't va espolsar sense fer cap esforç, aprop del cim, enfadada per la teva gosadia i perquè possiblement eres apunt de vencer-la...o possiblement t'hagués caçat en un descuit, baixant per la cresta gelada...

No puc entendre-ho amic, i tampoc puc entendre'm. Com allò que feies, que tant normal em podia semblar en una època de la meva vida ara em pot aterrar tant??...No puc entendre tampoc perquè odio aquest terror, que va arribar aleshores i segurament em va salvar un cop més la vida en no venir amb tu...

En Juanjo sota la pluja a la Gran...

Juanjo bow, em sap molt greu, molt...sé que res es pot interposar entre un alpinista i la seva passió, o això creia...però si ara pogués, tantmateix ho faria, encara que haguéssim hagut d'acabar a crits i cops de puny sota la Barre...ho faria per poder tenir-te al costat cada cap de setmana, somrient, amb en Lluç, apretant com bojos sota el fred i la calor, en regletes fastigoses i bidits infernals, sentint els sorolls del bosc solitari, i després tornar a casa desfets, xerrant d'un passat gloriós als cims que tu no vas voler abandonar... 

"SOLO y el LLUÇ"...Foto: JUANJO LOPEZ

Igual que el coratge perdut, també noto que hi ha etapes que potser han de quedar tancades...sinó mai es pot avançar...el temps que ens regala la vida de vegades s'escurça, i no serà infinit...recordo la conversa que tenia amb el Naranjo mentre tu ja devies haver desaparegut, just abans de trucar l'helicòpter...el temps s'escola, i l'amor és millor que la passió, necessito estimar o possiblement algun dia caigui...i ara tinc uns motius que ja em depassen, que em fan aferrar-me a la vida...I necessito aquest temps per estar amb ells...

TENPORALMENT, O DEFINITIVAMENT TANCO EL BLOG...NO HO SÉ...PERÒ NO M'AGRADA DESPEDIR-ME A MITGES...

GRACIES ALS QUI HEU LLEGIT AQUEST BLOG, ALS QUI HEU ALIMENTAT LES GANES D'ESCRIURE O M'HAN ESCRIT, ALS PROTAGONISTES DE LES HISTORIES COMPARTIDES, ALS QUI EN ALGUN MOMENT HAN ESTAT EL CENTRE DE L'UNIVERS ON EXISTIA...A LA MUNTANYA...DE VEGADES LA MALEÏDA MUNTANYA...LA QUE MAI PODRÉ DEIXAR....