Un mite de la escalada esportiva a Catalunya, en JOSEP BATLLE, té un bloc on recull histories d'aleshores i reflexions d'avui.
Algú que ha estat punter en moltes disciplines ( primers VUITENS a l'Estat i a Catalunya i repeticions inicials de vies com el MIRALL, solos increïbles per Montserrat, equipaments pioners de vies avui mítiques...), capaç de entendre aquell moment, el pas del temps i sobretot de ACCEPATR-HO i no caure en un romanticisme acomodatici i voler fer d'aquella època un moment estatic i inamovible sinó evolutiu.
D'això se'n diu saber ENVELLIR, que, només per una lletra podria entendre's EMBELLIR.
En RUBIO, a més,és un excel.lent recopilador de histories i gravats, i, d'entre aquestes, en destaco una de divertidíssima, que explica el PERQUÈ dels pedrots que descanssen davant l'ermita de ST. BENET.
Actualment s'usen per posar un slack line, per recolzar-hi les motxilles o per pendre el sol mentres esperes la caloreta per escalar...el seu orígen, però, és més que curiós, i alhora lligat amb un altre històric de Montserrat, l'ALBERT IGLESIAS, que, des de la seva botiga a l'Avinguda Gaudí, l'ESPORTS ALP, a més d'un ens va vendre els primers equips d'escalada, els primers gats Boreal...etc...
He somrigut molt en llegir aquesta anècdota, gaudiu-la:
http://josepbatlle1556.blogspot.com.es/2013/02/amb-flaire-polvora.html
diumenge, de febrer 24, 2013
divendres, de febrer 08, 2013
Mai et podré dir Adéu...
Diuen les llegendes urbanes que et vas canviar la cuina perquè la que venia de serie era una TEKA, i un culé integrista com tu tenia urticaria només de mirar-la...
La segona vegada que vam sopar junts quasi em moro de la borratxera...
Et vas dedicar, sorneguer, a provar la meva resistència amb la pitjor de les begudes, aquell beuratge italià que va dur l'atre cunyat per fer pagar la novatada al nouvingut. Recordo que no recordo massa, era una nit de Nadal, vam sopar amb els nostres futurs sogres, la vam liar, vam anar al MUNDO KANIBAL, vam seguir liant-la i després, ja de matinada, va sorgir de dins teu aquell "expert en totes les batalles" que ens va dur a un garito d'aquells que no saps ni on són ni de que viuen.
Recordo com vaig quasi congelarme al Peugeot 205, sota casa la Lila, i el sogre em va trobar a les dues del migdia, amb tota la papa pel damunt: "Ceci, este chico tiene un mal beber..."-acabaves de sumar una bona tanda de punts al teu favor davant del sogre...ke kabron...Hipotèrmic, derrotat i amb una ressaca de Bukowski, avergonyit, vaig tornar a casa, no sense abans deixar el poc que quedava al meu estómac, per la finestreta al llarg de la C-58...
Mai vaig lograr-te convèncer de que NO era "el millor escalador del país" i que viure de la escalada és quasi impossible...només em vas veure un cop escalant, i amb les històries que t'explicava vas iconitzar-me com cada vegada que sortia el Kilian al telediari..." Que no Pedro, que jo només "ESCALOOOOO!!!"". Com tampoc vaig lograr-te convèncer que, a pesar que fos catalufo de la ceba, i del Guinardó, no era un pijo d'aquells que devíeu currara les tardes boges i ultrakilles del "DRAGON ROJO" a CERDANYOLA. Eres de idees fixes, simplement em vas anar tolerant cada cop molt més, fins al punt que no he sabut mai qui estimava més dels dos a l'altre...
Ja he perdut el compte de les birres que t'he gorrejat de la nevera, cada diumenge abans del futbol, o dels kilos de carnaka que ens hem fotut, de els QUINTO+TAPA, de els teus consells, observacions i conclusions, d'un PRAGMATISME absolut, d'una cruesa desposseïda de tot idealisme i, alhora tant ABSOLUTAMENT ENCERTATS...jo era l'economista i tu el SAVI, simplement. I això que vas ser capaç de gravar-me deu temporades seguides del "QUARTO MILENIO RADIOFÒNIC", i que estaves completament convençut de les conspiracions, els codis secrets i les mandangues aquestes de l'IKER dels collons...amb els teus "earphone" versió sonotone...ESTRUCTURALISME DETERMINISTA?
Pedro, mai oblidaré, i tu suposo que tampoc, aquella nit quan la Roser, que t'idealitzava, va ser la persona més feliç de l'univers amb el COMPLERT que li vam obsequiar amb tu i la Lila...un BARÇA-MADRID de 5 a 0, amb birres i tapes...una pizza prop de casa, i una festassa a la disco...tots vam plorar rient de veure-la apunt d'explotar d'alegria...va ser insuperable.
I en certa manera t'he envejat...la teva bondat, la teva paciència, la teva comprensió, la teva claredat mental, la teva dedicació, capacitat d'acceptar els canvis que ens va procurar la paternitat, i la teva devoció per la teva companya l'"ANGELITAS", que era totalment ABSOLUTA...vas saber-te conformar amb les restes de "la vida" perquè vas trobar en el moll d'aquella cosa que a mi em semblava "pura rutina" el motiu de ser, de gaudir i de existir, i fins i tot em cuidaves els meus, mentre escalava, i no dubtaves en oferir-me el que fos quan arribava al minut cinc de la primera part, brut, cansat i mort de fam...
Suposo que el cos humà no pot resistir ser tant exo-benefactor i per això t'ha embogit, esclatant en mil bocins de cèl.lules desenfrenades que han col.lapsat entre elles...naixent entre la duresa d'ambient a la "ciudad sin ley" com tu deies al RIPOLLET dels 70's, amb la dificil mort del teu pare, i havent de lluitar ja de jove per la teva família...Però d'allò en va sorgir un nano mil vegades més educat, mil vegades més generós, mil vegades més comprensiu, i més estimat, tant per els crios de la fam,ilia com pel teu nebot adolescent, com pels iaios amb els qui comparties quintos als bars amb menys glamour de l'Univers. era dificil no estimar-te perquè tu et feies amb tothom...
Aquets darrers temps he estat pregant, maleïnt, cridant, plorant en silenci, rebentant-me a series per oblidar el que passava, sense dormir fins que queia de son, tenint esperança enmig del pessimisme que m'envaïa, intentant compendre el que se'ns venia al damunt...i no n'he pogut treure més que una ombra del teu somriure, un glop de plor sempre apunt de brollar, i de nou aquest pes buit a l'estómac que m'ofega en pensar en tu. UN ALTRE COP, el desconcert, l'angoixa, el dolor, i finalment la puta realitat del mai més...
Quasi mai t'he contradit perquè era pràcticament impossible no estar d'acord amb tu, en sabies massa...i dins d'aquest inmens cos que t'albergava, l'amor semblava no cabre-hi...mai entendré ni la merda de destí que ens ha separat ni la teva discreció en marxar tant rapid i sense fer soroll...ho sento PEDRO, no ho puc evitar, estic enfadat, estic enrabiat...estic espantat de com d'espantat devies estar tu aquest dies, per tu i per els teus que deixes sense tu...
Només et puc dir que per la nostra part no has de patir, que els cuidarem, i que de la mateixa manera segurament la Roser ara deu saltar d'alegria de tornar-te a tenir amb ella...és la merda de viure en dos bandes diferents...però confia, tant com nosaltres confiem amb tu...
Ah, i que de la mateixa manera que sempre em deies que la meva musica era una merda, i alhora me la grabaves...doncs jo, en canvi, ara trobo el punt a aquella música tant carca que et molava a tu, i, perque te l'emportis, te'n dedico un trosset, el més entranyable...
ADEU PEDRO, tros de bou, t'estimo, ja t'enyorem, i prometo ser tant bon pare com tiet vas ser del teu PETIT CULE, com li deies al Nawet.
Aqui et deixo, amb la Gaynor, d'aquell collons de MOTOWN que tant et flipava : NEVER CAN SAY GOODBYE, Pedro...
La segona vegada que vam sopar junts quasi em moro de la borratxera...
Et vas dedicar, sorneguer, a provar la meva resistència amb la pitjor de les begudes, aquell beuratge italià que va dur l'atre cunyat per fer pagar la novatada al nouvingut. Recordo que no recordo massa, era una nit de Nadal, vam sopar amb els nostres futurs sogres, la vam liar, vam anar al MUNDO KANIBAL, vam seguir liant-la i després, ja de matinada, va sorgir de dins teu aquell "expert en totes les batalles" que ens va dur a un garito d'aquells que no saps ni on són ni de que viuen.
Recordo com vaig quasi congelarme al Peugeot 205, sota casa la Lila, i el sogre em va trobar a les dues del migdia, amb tota la papa pel damunt: "Ceci, este chico tiene un mal beber..."-acabaves de sumar una bona tanda de punts al teu favor davant del sogre...ke kabron...Hipotèrmic, derrotat i amb una ressaca de Bukowski, avergonyit, vaig tornar a casa, no sense abans deixar el poc que quedava al meu estómac, per la finestreta al llarg de la C-58...
Mai vaig lograr-te convèncer de que NO era "el millor escalador del país" i que viure de la escalada és quasi impossible...només em vas veure un cop escalant, i amb les històries que t'explicava vas iconitzar-me com cada vegada que sortia el Kilian al telediari..." Que no Pedro, que jo només "ESCALOOOOO!!!"". Com tampoc vaig lograr-te convèncer que, a pesar que fos catalufo de la ceba, i del Guinardó, no era un pijo d'aquells que devíeu currara les tardes boges i ultrakilles del "DRAGON ROJO" a CERDANYOLA. Eres de idees fixes, simplement em vas anar tolerant cada cop molt més, fins al punt que no he sabut mai qui estimava més dels dos a l'altre...
Ja he perdut el compte de les birres que t'he gorrejat de la nevera, cada diumenge abans del futbol, o dels kilos de carnaka que ens hem fotut, de els QUINTO+TAPA, de els teus consells, observacions i conclusions, d'un PRAGMATISME absolut, d'una cruesa desposseïda de tot idealisme i, alhora tant ABSOLUTAMENT ENCERTATS...jo era l'economista i tu el SAVI, simplement. I això que vas ser capaç de gravar-me deu temporades seguides del "QUARTO MILENIO RADIOFÒNIC", i que estaves completament convençut de les conspiracions, els codis secrets i les mandangues aquestes de l'IKER dels collons...amb els teus "earphone" versió sonotone...ESTRUCTURALISME DETERMINISTA?
Pedro, mai oblidaré, i tu suposo que tampoc, aquella nit quan la Roser, que t'idealitzava, va ser la persona més feliç de l'univers amb el COMPLERT que li vam obsequiar amb tu i la Lila...un BARÇA-MADRID de 5 a 0, amb birres i tapes...una pizza prop de casa, i una festassa a la disco...tots vam plorar rient de veure-la apunt d'explotar d'alegria...va ser insuperable.
I en certa manera t'he envejat...la teva bondat, la teva paciència, la teva comprensió, la teva claredat mental, la teva dedicació, capacitat d'acceptar els canvis que ens va procurar la paternitat, i la teva devoció per la teva companya l'"ANGELITAS", que era totalment ABSOLUTA...vas saber-te conformar amb les restes de "la vida" perquè vas trobar en el moll d'aquella cosa que a mi em semblava "pura rutina" el motiu de ser, de gaudir i de existir, i fins i tot em cuidaves els meus, mentre escalava, i no dubtaves en oferir-me el que fos quan arribava al minut cinc de la primera part, brut, cansat i mort de fam...
Suposo que el cos humà no pot resistir ser tant exo-benefactor i per això t'ha embogit, esclatant en mil bocins de cèl.lules desenfrenades que han col.lapsat entre elles...naixent entre la duresa d'ambient a la "ciudad sin ley" com tu deies al RIPOLLET dels 70's, amb la dificil mort del teu pare, i havent de lluitar ja de jove per la teva família...Però d'allò en va sorgir un nano mil vegades més educat, mil vegades més generós, mil vegades més comprensiu, i més estimat, tant per els crios de la fam,ilia com pel teu nebot adolescent, com pels iaios amb els qui comparties quintos als bars amb menys glamour de l'Univers. era dificil no estimar-te perquè tu et feies amb tothom...
Aquets darrers temps he estat pregant, maleïnt, cridant, plorant en silenci, rebentant-me a series per oblidar el que passava, sense dormir fins que queia de son, tenint esperança enmig del pessimisme que m'envaïa, intentant compendre el que se'ns venia al damunt...i no n'he pogut treure més que una ombra del teu somriure, un glop de plor sempre apunt de brollar, i de nou aquest pes buit a l'estómac que m'ofega en pensar en tu. UN ALTRE COP, el desconcert, l'angoixa, el dolor, i finalment la puta realitat del mai més...
Quasi mai t'he contradit perquè era pràcticament impossible no estar d'acord amb tu, en sabies massa...i dins d'aquest inmens cos que t'albergava, l'amor semblava no cabre-hi...mai entendré ni la merda de destí que ens ha separat ni la teva discreció en marxar tant rapid i sense fer soroll...ho sento PEDRO, no ho puc evitar, estic enfadat, estic enrabiat...estic espantat de com d'espantat devies estar tu aquest dies, per tu i per els teus que deixes sense tu...
Només et puc dir que per la nostra part no has de patir, que els cuidarem, i que de la mateixa manera segurament la Roser ara deu saltar d'alegria de tornar-te a tenir amb ella...és la merda de viure en dos bandes diferents...però confia, tant com nosaltres confiem amb tu...
Ah, i que de la mateixa manera que sempre em deies que la meva musica era una merda, i alhora me la grabaves...doncs jo, en canvi, ara trobo el punt a aquella música tant carca que et molava a tu, i, perque te l'emportis, te'n dedico un trosset, el més entranyable...
ADEU PEDRO, tros de bou, t'estimo, ja t'enyorem, i prometo ser tant bon pare com tiet vas ser del teu PETIT CULE, com li deies al Nawet.
Aqui et deixo, amb la Gaynor, d'aquell collons de MOTOWN que tant et flipava : NEVER CAN SAY GOODBYE, Pedro...
divendres, de febrer 01, 2013
Abstraure's
"yo' don't know how i cry to jah, so many long despaired nites, prying for ya' salvation in this world of calamity...please keep on fighting..."
Costa, Costa d'abstraure's, de no pensar en allò en que un intenta evitar tornar a recordar...com si oblidar fos suficient per exorcisar la realitat del moment... Ferro i suor, resina i suor, treball i suor, somriures amargs que intentem dissimular...joder quina merda... Intento que les hores s'omplin d'esforç, que el camí em dugui a un estadi d'esgotament que em permeti adormir-me cada nit més trencat, més il.lusionat pel moment en que la muntanya m'ompli de llum i aire, lluny del dolor...
Diumenge pujem a CORONES...amb totes les variables a l'APP del CLIMBING SPOT SELEKTAR...i funciona, amb una petita variable orbital que també s'ha alineat...fresca sense fred, la termica correcta per estar a gust mentre altyres llocs estan pillant, Sense gent i amb vies a plaer...
Un parell de setmanes de "fisic" i una de entrenament més intens i el cos ja em reacciona. És com un interruptor i tot es posa, almenys en aquest sentit, a lloc...tant de bo pogués manar sobre el cos dels altres, tant de bo el cos ens fes cas com quan entrenem...si només fos una mica...
Munto sol amb canya, exploro, i encadeno LA MAKABRA, viote que fa quatre anys, just vaig poder muntar fins que el nawet va començar a plorar. Provo i encadeno, com m'agrada. El David fa fotos, makina com pocs, quasi la rebenta a flash i no perdona a la segona.
Cerveses a la gasolinera , tot plegat corrents...METADONA, MORFINA...uns instants de plaer, el plaer de l'oblit puntual. JODER...Tant de bo et fessin igual d'efecte els teus calmants, bow...jo aquests són els únics que tinc, i que em funcionen, almenys encara...
dissabte, de gener 26, 2013
Catxondeiu Silbergayer
JOder quin bon rotllo aquesta parelleta de lolos...aqui us deixo un vidiu dels que val la pena veure, perquè et quedes amb un somriure...naturalitzeen un VIOTE que sembla broma i que en realitat és un os per gent que fa 9a...per flipar...
JO segueixo entrenant...
dimarts, de gener 22, 2013
dissabte, de gener 12, 2013
Equilibris...
És curiós, em faig mal amb la resina i em recupero en roca...
El cos és molt complicat, potser tant com la ment ? NO crec que mai ho arribi a entendre, simplement em trobo amb guspires de llum en un camí d'aprenentatge que es basa en CAURE i AIXECAR-SE...
LA VIDA i LA MORT, el TEMPS, CADA MOMENT QUE S'ESCOLA entre les nostres mans com la sorra al rellotge..què som? On anem?...hi ha vegades que ni em plantejo cap d'aquestes preguntes, tantes com les que no en trobo la resposta i altres que m'oblido de pensar-hi...
Em fatigueja veure com el dolor conviu amb l'eufòria com si no existis el primer, com tot es precipita alhora que s'eleva la resta, i com m'ho miro sense saber quin partit prendre...NO SOC INSENSIBLE però crec que m'és impossible deprimir-me...
Alhora que altres malden per sobreviure altres busquem respostes...no és seriós? Són camins diferents?...Ni puta idea...
Fa anys ( molts), a StBenet es van equipar les primeres vies d'escalada esportiva, i entre elles la FRIGO...va ser potser una de les meves primeres vies que vaig lluitar per "encadenar" quan encara no coneixíem el sentit d'aquesta paraula i ens moviem amb el Fifí entre assegurances...
De vegades cal tancar cercles, i per mi fer en SOLO una via és tancar definitivament el cercle de relació amb ella.
Vies com la FRIGO han vist passar la meva evolució com a escaldor al llarg dels anys, inclosa aquesta fase final de intimitat amb la roca.
Va ser equipada per TONI JIMENEZ a inicis del 80, i la vaig escalar per primer cop amb dobles burils...aquest finde vaig decidir CALMAR-ME una estona i esperar el FRED al BARBERÀ, mentre "escalfava" a l'AGULLA DEL GUARDA.
Després de uns solos allà va caure la DALTONICS ( 7c+ de bloc total)...Aqui us deixo el vídeo
EQUILIBRIS 1 ( Solos a StBenet) from TRanki on Vimeo.
Avui he gaudit de un preciós matí, fresc i solejat a la PARET GRAN, amb amics INGRAVIDS, molt bona ONDA i millor gent...hi ha dies que la tristor es veu superada per la amabilitat i l'alegria que transmet la bona gent...gracies bows i gracies a la SILVIA per pillar-me a la TELAR DE LA LOCURA, un altre "projecte" que creia que estava lluny, amb els mals als dits que arrossego, i que ara ja he lograt fer en toprope ( looser de no abnar de primer, ja ho podeu dir...era un pegue de rebentón...flútan...)
IRIE
El cos és molt complicat, potser tant com la ment ? NO crec que mai ho arribi a entendre, simplement em trobo amb guspires de llum en un camí d'aprenentatge que es basa en CAURE i AIXECAR-SE...
LA VIDA i LA MORT, el TEMPS, CADA MOMENT QUE S'ESCOLA entre les nostres mans com la sorra al rellotge..què som? On anem?...hi ha vegades que ni em plantejo cap d'aquestes preguntes, tantes com les que no en trobo la resposta i altres que m'oblido de pensar-hi...
Em fatigueja veure com el dolor conviu amb l'eufòria com si no existis el primer, com tot es precipita alhora que s'eleva la resta, i com m'ho miro sense saber quin partit prendre...NO SOC INSENSIBLE però crec que m'és impossible deprimir-me...
Alhora que altres malden per sobreviure altres busquem respostes...no és seriós? Són camins diferents?...Ni puta idea...
Fa anys ( molts), a StBenet es van equipar les primeres vies d'escalada esportiva, i entre elles la FRIGO...va ser potser una de les meves primeres vies que vaig lluitar per "encadenar" quan encara no coneixíem el sentit d'aquesta paraula i ens moviem amb el Fifí entre assegurances...
De vegades cal tancar cercles, i per mi fer en SOLO una via és tancar definitivament el cercle de relació amb ella.
Vies com la FRIGO han vist passar la meva evolució com a escaldor al llarg dels anys, inclosa aquesta fase final de intimitat amb la roca.
Va ser equipada per TONI JIMENEZ a inicis del 80, i la vaig escalar per primer cop amb dobles burils...aquest finde vaig decidir CALMAR-ME una estona i esperar el FRED al BARBERÀ, mentre "escalfava" a l'AGULLA DEL GUARDA.
Després de uns solos allà va caure la DALTONICS ( 7c+ de bloc total)...Aqui us deixo el vídeo
EQUILIBRIS 1 ( Solos a StBenet) from TRanki on Vimeo.
Avui he gaudit de un preciós matí, fresc i solejat a la PARET GRAN, amb amics INGRAVIDS, molt bona ONDA i millor gent...hi ha dies que la tristor es veu superada per la amabilitat i l'alegria que transmet la bona gent...gracies bows i gracies a la SILVIA per pillar-me a la TELAR DE LA LOCURA, un altre "projecte" que creia que estava lluny, amb els mals als dits que arrossego, i que ara ja he lograt fer en toprope ( looser de no abnar de primer, ja ho podeu dir...era un pegue de rebentón...flútan...)
IRIE
dimarts, de gener 01, 2013
When it's Gone...
Quan necessito inspiració, reflexió o calma torno, com sempre, als orígens...no em cal voltar massa...
ST BENET...sempre ST BENET...
Les escales, la tranquilitat...ja quasi no hi queda ningú allà dalt...kumbayas, algun clàssic...el puto taladro remugant per Gorros i els darrers fanàtics com sempre, apurant el dia a mort...el fred...l'estufa, l'Angel i el Pingu que s'ha fet ja gegant...la cervesa abans de baixar...la foscor i el Monas buit...l'olor a suor i farigola...
Entre aquesta soledat i els dies brillants em retornen les ganes de muntanya en la seva essència...hi ha dies d'escalada estranys en que t'adones que igual el que avui en dia estas fent no és allò al que creies que volies arribar quan eres petit...potser és el darrer cop de cua de un estil que ja no es porta, un rancisme mitificador de vells records reaccionaris a l'evolució...
I TAMBÉ hi ha dies que sents PLENAMENT que ets allà on vols, que creus que aquells inmensos cercles que fa la vida acaben quadrant en certa manera al cap de molts anys...mires al voltant, inspires, i seus satisfet a peu de via, mig endormiscat amb un somriure de calma total...
A St Benet cada cop sento més intensament aquesta sensació...
NO ho sé...sovint hi penso i crec que en el fons, allò que no m'agrada realment ja ho deixo de banda i que malgrat les meves reserves avui en dia el "fanatisme" de sempre és ARREU inclús millor...no vull confondre el "meu" estat vital amb allò que "és", no cal ser un criticaire xovinista. Però en certa manera enyoro els dies d'alpinisme, les grans parets, la rasca inhumana, el compromís...el montserratisme "polivalent" dels anys daurats, on aquells que veies en un totxo te'ls trobaves a l'aeri penjats, en una normal d'una agulla clàssiquíssima i amagada, o fent alguna solitaria o fins i tot algun "solo"...
Encara que sigui en certs matisos i en petites dosis, St. Benet encara guarda alguna d'aquestes sensacions...les seves vies, els seus moviments, l'estil d'equipar...és diferent...segurament no per millor o pitjor, sinó que aquells que van crear aquelles vies pertanyien a una generació de "transició" entre l'escalada clàssica i la actual, i van imprimir en les seves vies les seves maneres, la seva visió aleshores revolucionaria i avui tant antiquada ( autèntica?).
Fa setmanes que estic tornant a Stbenet, i no me'n canso...vies noves i vies que repeteixo amb una mirada diferent, més madura potser, i amb la mateixa il.lusió que fa 30 anys...i en el fons potser simplement m'encanta perque, de manera inconscient simplement torno " a casa...".
És fantàstic...i ho he d'agraïr als darrers "locals" que m'acullen, el Bernat, el David, el Mateu, el Fer...els seus ulls brillants de fanatisme em fan recobrar el meu...respecte i admiració per aquells que no es deixen seduïr per l'homogeneítat actual ( vull obviar la paraula "mediocritat" per no ser exactament el que crec...), i segueixen el camí més difícil i recargolat dels bidits txungos, els roms inhumans i el bloc fet via...
Aqui un video de una via del 1987, CARNE PODRIDA, que he repetit 16 anys despres de fer-la per primer cop, sentint-m'hi segurament més còmode..i no només per tenir més o menys nivell, precisament...
Gracies DAVID HOLGADO pel vídeo i BERNAT pel belay...aquell dia havia escalat per primer cop una via a Stbenet amb el Nawet, i ells em van deixar compartir les darreres llums amb un fanatisme tant desmesurat com les rialles i la solitud que ens envoltava.
Segur que seguiré pujant...
St Benet Classics, CARNE PODRIDA from TRanki on Vimeo.
Musica d'en BEN HARPER: When it's gone it's gone ( del DIAMONDS INSIDE), un dels seus millors discs...
ST BENET...sempre ST BENET...
Les escales, la tranquilitat...ja quasi no hi queda ningú allà dalt...kumbayas, algun clàssic...el puto taladro remugant per Gorros i els darrers fanàtics com sempre, apurant el dia a mort...el fred...l'estufa, l'Angel i el Pingu que s'ha fet ja gegant...la cervesa abans de baixar...la foscor i el Monas buit...l'olor a suor i farigola...
Entre aquesta soledat i els dies brillants em retornen les ganes de muntanya en la seva essència...hi ha dies d'escalada estranys en que t'adones que igual el que avui en dia estas fent no és allò al que creies que volies arribar quan eres petit...potser és el darrer cop de cua de un estil que ja no es porta, un rancisme mitificador de vells records reaccionaris a l'evolució...
I TAMBÉ hi ha dies que sents PLENAMENT que ets allà on vols, que creus que aquells inmensos cercles que fa la vida acaben quadrant en certa manera al cap de molts anys...mires al voltant, inspires, i seus satisfet a peu de via, mig endormiscat amb un somriure de calma total...
A St Benet cada cop sento més intensament aquesta sensació...
NO ho sé...sovint hi penso i crec que en el fons, allò que no m'agrada realment ja ho deixo de banda i que malgrat les meves reserves avui en dia el "fanatisme" de sempre és ARREU inclús millor...no vull confondre el "meu" estat vital amb allò que "és", no cal ser un criticaire xovinista. Però en certa manera enyoro els dies d'alpinisme, les grans parets, la rasca inhumana, el compromís...el montserratisme "polivalent" dels anys daurats, on aquells que veies en un totxo te'ls trobaves a l'aeri penjats, en una normal d'una agulla clàssiquíssima i amagada, o fent alguna solitaria o fins i tot algun "solo"...
Encara que sigui en certs matisos i en petites dosis, St. Benet encara guarda alguna d'aquestes sensacions...les seves vies, els seus moviments, l'estil d'equipar...és diferent...segurament no per millor o pitjor, sinó que aquells que van crear aquelles vies pertanyien a una generació de "transició" entre l'escalada clàssica i la actual, i van imprimir en les seves vies les seves maneres, la seva visió aleshores revolucionaria i avui tant antiquada ( autèntica?).
Fa setmanes que estic tornant a Stbenet, i no me'n canso...vies noves i vies que repeteixo amb una mirada diferent, més madura potser, i amb la mateixa il.lusió que fa 30 anys...i en el fons potser simplement m'encanta perque, de manera inconscient simplement torno " a casa...".
És fantàstic...i ho he d'agraïr als darrers "locals" que m'acullen, el Bernat, el David, el Mateu, el Fer...els seus ulls brillants de fanatisme em fan recobrar el meu...respecte i admiració per aquells que no es deixen seduïr per l'homogeneítat actual ( vull obviar la paraula "mediocritat" per no ser exactament el que crec...), i segueixen el camí més difícil i recargolat dels bidits txungos, els roms inhumans i el bloc fet via...
Aqui un video de una via del 1987, CARNE PODRIDA, que he repetit 16 anys despres de fer-la per primer cop, sentint-m'hi segurament més còmode..i no només per tenir més o menys nivell, precisament...
Gracies DAVID HOLGADO pel vídeo i BERNAT pel belay...aquell dia havia escalat per primer cop una via a Stbenet amb el Nawet, i ells em van deixar compartir les darreres llums amb un fanatisme tant desmesurat com les rialles i la solitud que ens envoltava.
Segur que seguiré pujant...
St Benet Classics, CARNE PODRIDA from TRanki on Vimeo.
Musica d'en BEN HARPER: When it's gone it's gone ( del DIAMONDS INSIDE), un dels seus millors discs...
dimarts, de novembre 20, 2012
ÈPOCA NEGRA...
Com en una carrera folla de la que no creiem participar...però en la que guanyem i perdem en cada instant des del moment que neixem creient allunyar-nos de la mort mentre que ens hi acostem inconscientment a cada sospir.
Corro, corro, i no sé cap on, MAI, desconec ja si estic fugint, o simplement precipitant-me...però corrent...i mentre crec relaxar-me és just només l'estona entre tronades que sordes s'acosten anunciant-se amb llamps cegadors...m'ho miro de lluny, i després darrere la finestra, creient-me a cobert i inert davant la tempesta que s'engendra. No sé si la calma és l'espai entre tempestes o al revés...perquè en el fons m'és igual, sé que tant se val des d'on ho miri...hi ha tempestes que duen les riades brutals que ens obliguen a fer cap, més tard o més d'hora, al riu que ens durà al mar...sempre...només hi ha un sentit.
I és aleshores, quan aquest corrent se'ns enduu, que m'adono de l'essència eixorca de la SOLEDAT, que no d'estar sol...simplement de la cruesa de la individualitat, que ens fa tant còmplices de les nostres accions com víctimes del nostre destí. NO hi ha res més, per molt que ho busqui, més enllà de la meva percepció, tant del bo com del dolent...allò que em passa és quelcom que no passa a un altre...i el que passa a un altre no em passa a mi...i no hi puc fer res. i em sento plè de rabia, i d'impotencia, i de soledat, de la soledat de no ser capaç de compartir o de canviar destins, i veure com en aquesta cursa cap al final escolto el so malèvol del ferro i el plom foradant als amics, ferint-los, esquinzant-los, fent-los mal, fent-los caure i repartint dolor als qui estimo.
I miro de creure'm acollit, de ser responsable d'altres, a través de l'amor i del deure, de la coherència i de la cura...i novament el cruixit sord de la ineludible destral que talla sense pietat em desperta, i em diu que RES puc fer, i el seu xiular pervers em fa perdre la fè, em fa pedre les sensacions, les creences, la força i molts valors...i ja sé que la paraula JUSTICIA no pel fet de existir significa que s'apliqui...ja sé que només és per als actes dels homes i sovint errats, perquè la REALITAT és tant dura com mancada de l'omnipotencia divina que li permetria ser divina i omnipotent. La seva desesperant aleatorietat quasi mecànica, inhumana, inconscient em desquicia...em fa sentir que estem perduts en la buidor...
La ruleta russa de la puta vida a la que ens obliguen a jugar sense diferenciar en res allò que haguem fet, allò que no haguem fet...és un joc estupid que mirem de disfresar
És aleshores quan, amb rabia cega, em nego tossudament a creure que ELLA mana, em nego a creure que sigui capaç d'impartir castig o benefici amb el seu plaer supí...perquè simplement és quelcom tant desesperat, sol i trist com la totalitat dels qui administra, i sigui com sigui, només la motivació, la força, el desig i la nostra follia ho pot capgirar tot...
Cada segon és únic, cada instant no torna, cal viure'l com si fos el primer i l'últim...
Amic, t'estimo, si pogués em posaria al davant per tal de parar la bala que va cap a tu, perquè arriba un moment que cada cop sento menys i em sento més sol i perdut malgrat la inmensa bellesa que em rodeja i m'estimo...només puc plorar i demanar que lluitis tant com puguis...que tots seguim corrent endavant, amb tu i per tu. Amb sort i fe, i desitjo que l'esquivem, no pots imaginar-te com ho desitjo...
dimecres, de novembre 07, 2012
JA TORNA LA FEDERAL????
Ja fa dies que el meu pare(**) escriu...sempre ho ha fet, apart de editar llibres (*). Els seus assajos i anàlisis sobre poesia sempre m'han embadalit, i com més gran em faig més admiro la seva capacitat per exprémer els sentits de la lletra escrita...al poble, forma part de les interessants "tardes sota la surera a la Vall d'Aro" on una colla de persones que admiren i difonen la cultura (musica poesia i ciència), es dediquen a fer trobades d'estiu per mantenir l'interès entre els joves, de coses que es van perdent...entre elles la capacitat de observar i entendre...
Fa dies em va enviar un text, amb la obvia caducitat del 25 de NOVEMBRE, aixíq ue , abans del dia clau, he mirat de penjar-lo per si algú s'hi sent identificat o interessat...Tantmateix, si mirem el que diu i les referencies, veureu que POC CANVIA UNA SITUACIÓ en EL TEMPS, si´nó és UN MATEIX QUI LA GOVERNA...
GAUDIU-LO!!!
* El pare és editor de llibres científics i mèdics.
**Davant esdeveniments que s'apropen, i tot i que el dia a dia pugui alterar el sentit d'algunes de les estrofes, us detallo aquest petit romanç, una mica burleta, revisant el que en el seu dia va fer LO GAITER DEL BESOS, sobre el FEDERALISME que tant sona...El pare s'ha apodat LO GRALLER DE RIPOLLET...
M'hi manca alguna referencia a les retallades ( indicatiu d'afinitats que no comparteixo en la seva totalitat), però és ben adequat per prevenir-nos del que podria ser i no serà si no ens ho prenem seriosament.
Gracies pare!!!
----------------------------------
Ja torna la Federal ! (Romanç de lo federalisme sobrevingut)
- Desperta, ferro, desperta!
va sentir lo Pi i Margall
que dormia un son pregon,
un son de més de cent anys.
- Qui me crida? Què voleu?
Què és tot aquest guirigall?
- És la Gloriosa, senyor!
Ja torna la Federal!
-Valga’m Déu que és el què sento?
Lo monarca heu despatxat?
- No! Que ens ha donat paraula
de fer-se republicà
si li deixem, per caçar ossos,
lo nord del Pallars Sobirà!
-I l’Església? Prou suposo
que sou menjacapellans.
- Posau-vos al dia, senyor..!
Ja ni ha pocs, de capellans.
Els que avui tenen requesta
son los clergues musulmans,
i amb tan nodrida presencia
de tot l’arc confessional,
los bisbes tenen prou feina
per vetllar son setial.
- I lo poble? Ja es prepara
per donar bon cop de falç?
- Tots los nostres son a casa
a Telecinco amorrats,
i els que van anar a la “mani”,
eren quatre mal comptats.
- L’exèrcit i el sometent,
estan del nostre costat?
- No senyor, no val la pena,
puix ja tenen ben clissat
que la nostra rampellada
es cafè descafeïnat.
- I voleu més llibertat,
justícia i fraternitat?
- La molta que tenim ara,
baix lo jou de “la unidad”.
- Doncs, què diantre voleu?
Per això m’heu despertat?
- Volem fer passar l’estona
jugant a la rata i el gat,
i distreure de quimeres
aquest poble cabrejat.
Mes no cal que passin ànsia
rei, bisbes ni generals;
que no pateixin los jutges,
ni magistrats dels tribunals.
Conservaran sa poltrona
senadors i diputats
i tota la tirallonga
dels orgànics i endollats.
....Que no corri qui los tingui
a expatriar sos cabals,
que el nostre federalisme
es de focs artificials!
- Doncs anau a fer punyetes
i deixau-me dormir en pau!
Lo Gaiter del Besos
Adaptat a les presents circumstàncies
per “Lo Graller de Ripollet”,
amb llicència (la que s’ha pres).
Fa dies em va enviar un text, amb la obvia caducitat del 25 de NOVEMBRE, aixíq ue , abans del dia clau, he mirat de penjar-lo per si algú s'hi sent identificat o interessat...Tantmateix, si mirem el que diu i les referencies, veureu que POC CANVIA UNA SITUACIÓ en EL TEMPS, si´nó és UN MATEIX QUI LA GOVERNA...
GAUDIU-LO!!!
* El pare és editor de llibres científics i mèdics.
**Davant esdeveniments que s'apropen, i tot i que el dia a dia pugui alterar el sentit d'algunes de les estrofes, us detallo aquest petit romanç, una mica burleta, revisant el que en el seu dia va fer LO GAITER DEL BESOS, sobre el FEDERALISME que tant sona...El pare s'ha apodat LO GRALLER DE RIPOLLET...
M'hi manca alguna referencia a les retallades ( indicatiu d'afinitats que no comparteixo en la seva totalitat), però és ben adequat per prevenir-nos del que podria ser i no serà si no ens ho prenem seriosament.
Gracies pare!!!
----------------------------------
Ja torna la Federal ! (Romanç de lo federalisme sobrevingut)
- Desperta, ferro, desperta!
va sentir lo Pi i Margall
que dormia un son pregon,
un son de més de cent anys.
- Qui me crida? Què voleu?
Què és tot aquest guirigall?
- És la Gloriosa, senyor!
Ja torna la Federal!
-Valga’m Déu que és el què sento?
Lo monarca heu despatxat?
- No! Que ens ha donat paraula
de fer-se republicà
si li deixem, per caçar ossos,
lo nord del Pallars Sobirà!
-I l’Església? Prou suposo
que sou menjacapellans.
- Posau-vos al dia, senyor..!
Ja ni ha pocs, de capellans.
Els que avui tenen requesta
son los clergues musulmans,
i amb tan nodrida presencia
de tot l’arc confessional,
los bisbes tenen prou feina
per vetllar son setial.
- I lo poble? Ja es prepara
per donar bon cop de falç?
- Tots los nostres son a casa
a Telecinco amorrats,
i els que van anar a la “mani”,
eren quatre mal comptats.
- L’exèrcit i el sometent,
estan del nostre costat?
- No senyor, no val la pena,
puix ja tenen ben clissat
que la nostra rampellada
es cafè descafeïnat.
- I voleu més llibertat,
justícia i fraternitat?
- La molta que tenim ara,
baix lo jou de “la unidad”.
- Doncs, què diantre voleu?
Per això m’heu despertat?
- Volem fer passar l’estona
jugant a la rata i el gat,
i distreure de quimeres
aquest poble cabrejat.
Mes no cal que passin ànsia
rei, bisbes ni generals;
que no pateixin los jutges,
ni magistrats dels tribunals.
Conservaran sa poltrona
senadors i diputats
i tota la tirallonga
dels orgànics i endollats.
....Que no corri qui los tingui
a expatriar sos cabals,
que el nostre federalisme
es de focs artificials!
- Doncs anau a fer punyetes
i deixau-me dormir en pau!
Lo Gaiter del Besos
Adaptat a les presents circumstàncies
per “Lo Graller de Ripollet”,
amb llicència (la que s’ha pres).
diumenge, de novembre 04, 2012
Tsunamis al Santuari...
El SOLO permet escollir-lo...sovint es practica sobre vies equipades...que sovint s'acaben fent només amb corda...
Els TSUNAMIS però, únicament permeten dues opcions: MIRAR-LOS DES DE SOTA o ESCALAR-LOS...
A CAN BRUGUERA els homes del bosc van crear DEPOSITO DE CADAVERES, un imponent esperó on la aleatorietat del slab d'entrada i un tecnic canvi d'esperó, configuren un pepino que "havia" d'escalar.
Pujo en brut el video, sense edició degut a probemes tècnics, tot i que segurament el so i els esdeveniments són el millor testimoni del que es sent escalant aquesta maravella...PUGEU EL VOLUM i veureu que ja ho deia la MALA MARIA...Solo hay CABRONES y COBARDES...BANZAIIII!
"de ñajo mi viejo me dijo
hijo, usa tus ojos,
no juegues sucio, ve despacio
no te metas si no te toca
usa la cabeza antes que la boca
y mi tío me dijo
chico, haz todo lo que puedas
todo a su tiempo
algunas cosas no se olvidan
las palabras se las lleva el viento
tienes que estar tranquilo
disfruta tu momento
juega tu partida
vigila, todo gira
todo vuelve, todo es mentira
hay perros que ladran y muerden
hay días de suerte
hay días que no terminan
en plaza Castilla
hay días que se complican
y se repiten
la vida es un kinder
y son dos días, que caigan en finde
el domingo en el Caribe
quiero delicias mañaneras
playas y palmeras
no es por lo que mueras
es por lo que vives
Hermanos también acaban a tortazos
y ni las montañas ni el sol se caen a pedazos
si te vas no des portazo
y paga, paga a plazos
vigila quien te agarra del brazo
una linea no es un trazo
separar a dos borrachos es llevarse el botellazo
no hay mas nudos que hacer si ya hay lazo
solo queda cumplir o liarse a puñetazos
solo hay cabrones y cobardes
solo hay cabrones y cobardes
y si te haces mayor
piensa a lo grande
yo estoy conmigo
aquí con mi sangre
cabinas se rompen
cadenas se parten
dame
¿quieres?
toma
dame
tanto compartir
y pa ti no queda parte
cambian las tornas
yo sigo delante
ella ya no suelta el volante
si yo no falto
a mi no me falten
solo hay cabrones y cobardes
solo hay cabrones y cobardes
hay que ponerse en lo peor
pa tonterías siempre hay tiempo
mucho talante
mu poco talento
pa hacerlo mejor
fíjate si tienes intentos
ni con cuatrocientos quiebros
a mi predícame con el ejemplo"
cojeme la vuelta y y luego dala tu...
Els TSUNAMIS però, únicament permeten dues opcions: MIRAR-LOS DES DE SOTA o ESCALAR-LOS...
A CAN BRUGUERA els homes del bosc van crear DEPOSITO DE CADAVERES, un imponent esperó on la aleatorietat del slab d'entrada i un tecnic canvi d'esperó, configuren un pepino que "havia" d'escalar.
Pujo en brut el video, sense edició degut a probemes tècnics, tot i que segurament el so i els esdeveniments són el millor testimoni del que es sent escalant aquesta maravella...PUGEU EL VOLUM i veureu que ja ho deia la MALA MARIA...Solo hay CABRONES y COBARDES...BANZAIIII!
"de ñajo mi viejo me dijo
hijo, usa tus ojos,
no juegues sucio, ve despacio
no te metas si no te toca
usa la cabeza antes que la boca
y mi tío me dijo
chico, haz todo lo que puedas
todo a su tiempo
algunas cosas no se olvidan
las palabras se las lleva el viento
tienes que estar tranquilo
disfruta tu momento
juega tu partida
vigila, todo gira
todo vuelve, todo es mentira
hay perros que ladran y muerden
hay días de suerte
hay días que no terminan
en plaza Castilla
hay días que se complican
y se repiten
la vida es un kinder
y son dos días, que caigan en finde
el domingo en el Caribe
quiero delicias mañaneras
playas y palmeras
no es por lo que mueras
es por lo que vives
Hermanos también acaban a tortazos
y ni las montañas ni el sol se caen a pedazos
si te vas no des portazo
y paga, paga a plazos
vigila quien te agarra del brazo
una linea no es un trazo
separar a dos borrachos es llevarse el botellazo
no hay mas nudos que hacer si ya hay lazo
solo queda cumplir o liarse a puñetazos
solo hay cabrones y cobardes
solo hay cabrones y cobardes
y si te haces mayor
piensa a lo grande
yo estoy conmigo
aquí con mi sangre
cabinas se rompen
cadenas se parten
dame
¿quieres?
toma
dame
tanto compartir
y pa ti no queda parte
cambian las tornas
yo sigo delante
ella ya no suelta el volante
si yo no falto
a mi no me falten
solo hay cabrones y cobardes
solo hay cabrones y cobardes
hay que ponerse en lo peor
pa tonterías siempre hay tiempo
mucho talante
mu poco talento
pa hacerlo mejor
fíjate si tienes intentos
ni con cuatrocientos quiebros
a mi predícame con el ejemplo"
cojeme la vuelta y y luego dala tu...
IRIE
Subscriure's a:
Missatges (Atom)