Equilibri...

Hi hagut vegades que el SOLO ha arribat com una mena de càstig, hi ha vegades que ha arribat com a expiació, com a rebuig, com a expressió de rabia, com a manera de trobar allò que no sabia si estava buscant...

Però el millor és quan és una expressió d'EQUILIBRI...perquè és quan major seguretat es té, quan més es gaudeix, quan realment t'adones de com d'errat anaves abans...

Foto JUANJUTX

LOURDES o El Cercle de Pedra...

La vida és una roda que es mou en aquella direcció en que l'empenyem, o en la direcció que el nostre Kharma determini...ambdues són compatibles si sabem compendre allò que les marca...( Karoline-K.line "living K.talonia")

"La roca sempre hi ha sigut, i poc canvia en realitat...som nosaltres qui, amb mirades diferents, interpretem en ella mancances, pors, il.lusions o desconeixement...Oblida el que duus dins. Tot i que l'experiència pot ser aplicada per afrontar el desconegut, la possibilitat de nous coneixements es multiplicarà si els aprens des de l'innocència i l'alegria de viure'ls..."

Sí Sensei, però les meves pròpies capacitats ja són aprenentatge, mai podré desapendre, i si ho faig tornaré a l'inici sense que res del que hagi aconseguit em serveixi...

"No et parlo de consecució estricta, Bodhisattva, et parlo de descobrir allò que en realitat busques, i, allò que en realitat obtens...són el mateix???

No ho sé...

"Precisament per això pateixes...precisament per això dubtes...precisament per això fracasses..."

Què és el que busco doncs?!

"Tu ets qui ho has de descobrir...has de mirar al teu interior, explorar els teus racons més íntims, allò que tant sols tu pots saber que penses i fas...i analitzar el perquè ho penses i fas...i només aleshores podràs quedar-te amb el poc que t'és útil i el molt que et sobra..."

I aconseguiré ser millor aleshores?

"Tu has de saber què et fa millor, i perquè vols ser-ho"

No sé si busco ser millor en sí mateix, o si és una via per a ser feliç, o perquè el coneixement i la consecució em donen el plaer de saber-me superior..

"És la felicitat el que et duu a l'èxit o l'èxit el que et duu a la felicitat?...o potser pots trobar la felicitat sense l'èxit, o l'èxit sense felicitat? On ets en realitat? Quin camí estas prenent? Perquè i respecte a qui vols ser superior?? Pensa-hi..."

Contemplant la tempesta que s'acosta amb en Nawet, després de la F.A de LEVITA (8a+ d'adherencia al VERMELL de TUMENEIA)

 

....Mmmmh...encara no ho entenc però intueixo una llum...

"Ves-hi, mira-la Bodhisattva , i pensa-hi...tampoc serà definitiva ni certa en la seva totalitat, però segurament el simple fet d'anar-hi et procuri una manera de obrir els ulls i mirar de manera diferent....

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Els darrers dies a Rodellar m'havien fet pensar i reflexionar molt...la vida a la muntanya és complexa, com ho són les relacions humanes, la necessitat de simbiosi permanent entre l'ENTORN i els ACTORS...i el poc que havia entès és que sovint confonem camins, interpretant com a propis i personals els mecanismes, efectes i causes, que necessitem per pujar muntanyes...la gent...

 Univers al revés a la PISCINETA ( Rodellar). Pieds nus dans la terre sacrée (8a)

Per sort vam estar en un racó tranquil, on l'aigua fluïa sense pressa, blava i freda...on l'herba estava verda tot i la canícula, i on la lentitud dels voltors es mofava de les nostres ànsies de pujar números, tant terrenals i poc espirituals. Cada cop em veia més lluny de tot i m'espantava la tranquilitat amb que afrontava la poca motivació, la calma amb que percebia com allò que volia era més "trobar" que "trobar a través de l'escalada"...¿M'estaria apalancant?¿Pedria la el ritme que darrerament estava assolint?
Els anys eren un pes inel.ludible que m'arrossegava en sentit contrari de les oportunitats...cada cop se'm limitava més el ventall d'opcions per tal de aconseguir el que volia a través de l'escalada...però alhora aquells anys em permetíen insertar en la meva consciència objectes de desijq ue abans o no havia considerat o considerava impossibles...era l' únic aventatge...i això em feia feliç, m'omplia...

Dubtes a peu de via. AGP al CALDERER ( A3+/6a 190 mts) . Asc Hivernal amb en MALUTA...

Però era insuficient, al meu voltant hi havia lloses existencials que em barraven el pas a trobar allò que en realitat estava buscant. La plenitud.

Vam encadenar allò que volíem cadascú, flotant ingràvids entre infinits mars de pedra desplomada d'on gotejaven formacions increïbles a través de les quals vencía pors i aversions...simplement estava en comunió amb la pedra...però no em coneixía, em sorprenia el que estava fent i degut a aquest fet no assolia cap coneixement...era una mena de felicitat somorta, exígua, inert...

Els números ja no teníen sentit perquè a través d'ells no obtenia res, era un camí nfinit  sense un terme on poder valorar res...i veure el resultat de tot plegat en la mirada obsessionada i absurda d'aquella noia polonesa em va revelar el perquè de tot plegat. Vaig deixar l'equip discutint de preses, variants, graus i conflictes, vaig fer la motxilla i vaig caminar cap al poble, per observar amb calma cada minúscul detall de aquell camí que havíem fet ja vuit vegades a tot drap sense mirar més que els nostres peus i amb el pensament posat en les vies...i res més.

Arribant de nit a Rodellar...

Corda petada, mentre encadenava ASCENSOR PARA EL CADALSO (8a+)¿Perquè no es va acabar de trencar...?Perquè no vaig caure? 

La polonesa havia afirmat que "you can't understand me...climbing is my whole life...!!!". La primera reacció va ser comentar-li que abans que ella nasqués cada cop que tenia el cervell distès una estona aquest se me n'anava a mirar balcons, murs, parets...i que de jove arquejava qualsevol caire, presa o rom que les meves mans poguéssin acaronar..pel carrer, a la classe...
Però ho vaig trobar inútil, perquè el "i jo més que tu" era el que realment m'estava allunyant cada cop més del que en realitat cercava. Per un instant vaig veure que el meu error era buscar un reflexe en l'exterior, i com a infinit i variable que era aquest, em seria impossible trobar res.

I vaig buscar dins meu...

Vaig buscar en els records, en les experiències, en les irrefexivitats i les reflexions, errònies o encertades...vaig buscar en els sentiments, en les pors, en els desencants, en els meus errors i en com els havia comès...i vaig trobar alegries i tristors, èxits i fracassos i SOBRETOT, vaig adonar-me'n que tot aquell reguitzell de moments, de instants, de secrecions que la vida havia anat acumulant en el meu esperit, molts cops no sabia perquè passaven...ni els havia evitat, ni els havia promogut, ni els havia buscat..simplement havíen succeït com si una fulla s'hagués deixat anar per un rierol i es trobés que va cap al mar després de travessar salts, meandres, racons i bassals...era un karma extrany...i no l'entenia.

Després de DR FEELGOOD (8a) al flash...buidor?

Si havia vist la mort tampoc havia cregut que era perquè l'estava cercant, possiblement ni tant sols pensava que la desafiava...no l' havia considerat i de sobte se m'havia plantat al davant. I aleshores jo l'havia maleït, i m'havia maleït el destí quan, en realitat jo era allà sense saber si ho volia...
Vaig recordar l'huracà i el sentiment còsmic de desampar quan em vaig quedar sol entre el vent imaginant la Leah caient al buit...vaig recordar la tristor mentre agafava velocitat a les llastres del Margalida conscient ja de que no sobreviuria a aquella relliscada cap a la vora de la glacera...vaig recordar els milions de instants suant i carregant motxilles per Montserrat, enmig de la calor i l'olor d'espígol, o del fred i humitat envoltats de boira i d'aquella olor a peus que fa una herba de la qual en 40 anys ni m'he molestat en saber el nom...

Visió que he maleït milions de cops sense saber que ella no era la culpable...

Els anys havíen passat i seguia sense entendre res...ni el perquè ho feia, ni el perquè tenia por quan no ho volia fer...DE FET FINS I TOT l'ECAPÇALAMENT DEL BLOG era una resposta incompleta a la pregunta: "NO HO SÉ, NOMÉS SÉ QUE M'AGRADA...I MOLT.."

Però m'estic fent gran, i ja NO PUC SER IGUAL D'INNOCENT...I PER SUPERAR-ME NECESSITAVA RESPOSTES...respostes que no sabia on trobar però ja n'intuïa les preguntes...

Va ser el Mar, els ulls de la petita Martina, la mirada de l'Arnau i la paciencia de la Lila, les converses a peu de via amb els Amics, les preocupacions de la Feina, les experiències de Escalar sense Corda i amb Corda...va ser tot el garbuix d'Estímuls en els que s'incloïen Desencants, Gent, Mort i Vida, Amistat, Odis, dies Bons i Dolents, Desesperació i explossions d'Emocions sense sentit...Crits i l Llàgrimes i tot plegat enmig d'aquest riu inmens que és el TEMPS..que no sé ni on va ni quan arribarà enlloc, en el qual sóc la fulla que em deixava arrossegar...

Colant-nos per punts febles de la paret glaçada, amb en Xavi

 

Els instants a peu de l'AGULLA FINA, provant una ruta que, no per difícil o pel seu número, m'havia espantat durant dècades, havien cavat en mí un forat en el que abocava tot i ho remenava per poder treure'n una conclusió...allò que necessitava per desfer-me de TOT i retrobar almenys novament EL MOTIU, per un costat des de l'innocència de la blancor, i amb prou experiència com per interpretar què m'estava passant...

En aquells racó de Montserrat hi havia passat milers de instants...Hi havia après a afrontar reptes quan encara no sabia què era escalar treballant una via...havia retrobat l'amor de la primera parella que havia tingut, i les ganes de viure després de la mort de la Leah...Havia buidat rabies i mals instints escalant, afrontant i caient a les vies d'artificial...havia entès el camí de l'entrenament, i havia amortitzat campanes a la Universitat o exprimit diumenges a la tarda de setmanes en que treballava set dies i vint hores al dia...
A Montserrat havia vist com les muntanyes es feien petites a mesura que jo em feia gran i conscient, com les pors es traduïen en vivències, en vanitat, en experiments personals, en que creia tornar a la muntanya per trobar quelcom...

Desmuntant ALTA TECNOLOGIA A4, 5è llarg del MIRALL IMPENETRABLE

I la muntanya seguia igual, impertèrrita mentre jo havia mutat en tots els sentits, colors i fases de la meva evolució...no era ella, ni tant sols l'escalada, ni l'"entorn" el que havia d'entendre...simplement tot plegat estava dins meu i jo era qui havia de decidir QUÈ i COM.

ErreCutre. F.A 8a+ al Clot del Tambor

És per aquest motiu que vaig anar en estiu on creia que no s'hi podia anar...i que vaig buscar de resoldre allo què el primer dia tant m'havia espantat, i en un moment de coneixement i capacitats que creia ANTITÊTIC al repte personal i existencial que m'havia posat...

L'únic que vaig haver de variar és la manera de afrontar-ho, simplement oblidant l'objectiu com a prioritat i donant un valor absolut a l'experiència que estava vivint, sense cap pressa!!! I gracies a això vaig poder gaudir com quan era petit de les emocions, de veure amb ulls nous i alhora ulls de sempre cada arbre, cada agulla, cada soroll de bestioletes, emocionant-me com mai de les cares que retrobava, de les amistats que feia i de els riures que compartía...tornant a casa alegre i content i trobant-hi alegria i petons. Aprofitant com mai cada instant amb els meus, estéssim o no escalant...

-------------------------------
Havia somniat desenes de vegades com em quedava agafat de la banyera al final del mur del segon tram de la via...i aleshores el meu cap poruc passava a generar dubtes sobre com afrontar la placa final, sobre com el meu cos reaccionaria a sobrepassar aquell punt mort que em tombava...i tenia la por de l'emoció i l'ànsia...

Però dissabte estava relaxat, perquè sabia que res del que estava succeïnt era més que circumstancial...el MIQUEL, la temperatura, el dia...abans sempre posava la culpa a les circumstàncies, pèrò a través de el viatge de LOURDES vaig entendre que les circumstàncies varien i JO sóc qui s'ha d'adaptar, no elles..i així el sentiment final també s'adapta de manera que la felicitat no depèn de l'èxit sinó de com interpreto el camí.

Dubtes que ens fan caure...UNICORNI a STBENET

I així, tant buit i alhora sobreeixint de flow, simplement vaig allargar la mà...

La resta del viatge va ser d'alegria, sense angoixa i sense dubte, simlement volant entre la pedra i el buit, enfilant-me a través del vertígen i del plaer que eren un de sol, no dos que es contraposaven...

Ja res resta, tot em suma...gracies a tots aquells moments, persones i fets que m'han fet arribar, al mateix lloc que el 1993, però amb 19 anys més de temps, el temps que m'ha permès tornar enrrera però millor.

Si SENSEI, tenies raó, no he trobat res especial, simplement em sento millor, i la propera encara més...

Amor i Respecte!!

Força...

 F.A a el combo LION SOUL ( 7c+ / 8a) a TOSSA. dedicat a ALMA DE LEÓN...

Genís a FLOWTHING ( 7c) a TOSSA, part superior de LION SOUL. Metode cuekero molt espectacular...

Llegint un blog dedicat a LA CONTRA de la Vanguardia, reflexionava sobre la potser falsa creença de que VOLER ÉS PODER, contraposada a la manca de capacitat d'acceptació de la FRUSTRACIÓ per part de la societat actual, i la perdua del valor de la RESIGNACIÓ...

I per PODER? NO s'ha de VOLER? Seria la CONTRA de la CONTRA...hehehe!

De la "shuleria" de la MALA penjo aquest tema, dels que m'agrada del "LUJO IBERICO"...DAME FUERZA!!

Riding Rodillar

Knee Bar Resting a PÎEDS NUDS SUR LA TERRE SACRÉE (8a, la PISCINETA)

Aprenent a viure cap per avall, en un paradís secret amb herba verda, aigues turquesa i roca sense sobar, amics,gravetat i ingravidesa...

Aprenent a lluitar contra la enyorança, menjant poc, tibant fins la mort i penjant-nos dels genolls com mai havia fet.

Amb el Jose i el Juanjutx, rient, caminant, bufant, volant, a vista finbs rebentar..pegues i més pegues...

Cuinant pasta i verdures, cervesa i muesli, sac i borda...KALANDRAKA...

Això és escalada!!!

Tot és MENTAL...

l'ÉMMENTAL, xapatge abans del bloc de taloneig, camí de l'esprint final a cadena...tot esta al cap...

Foto: Olga Torras

Per manca de temps i de connexió eficaç aquest estiu he estat més que allunyat del blog..entre escalada i família, i sense el PC apunt la veritat es que poc em quedava per intentar pujar res.

Pegues dispersos al MONSTRE caient dos cops, en les dues vegades que la calor ens ha deixat pujar, agafant la presa final de les dificultats, a 35 mts i sortint de les dents de la maravellosa LOURDES...problemes amb el tamany dels dits m'obliguen a fer un moviment aleatori...ja caurà...

Metres i metres a RODELLAR, esgarrapant instants a la MARTINETA, i anant sempre a mort, fins a l'última gota de poder, i escalant 25 vies entre 7b i 7c, sempre a vista i posant cintes...NANUK, MARIA PONTE EL ARNES, IRONMAN, SOLDADOS DE SALAMINA, AQUEST ANY SÍ i TAMBÉ, o MONICA i COCOTEROS com a millors encadenes...una tarda 12 vies per damunt del 7a i 7b...

PSICO a TOSSA amb la LILA provant i encadenant projectes, l'Arnau bussejant, i amics nouis i de sempre...bon flow i tacte en els dies de l'encadene de LIONSOUL, un projecte que empalmava uns sostres i el bloc de FLOWTHING...és la via més dura d'aquell raconet que em permet estar en forma els breus periodes de descans nomadístic.

I LA SIBER, racó sempre màgic que de tant en tant ens regala alegries...ahir encadenava la controvertida ÉMMENTAL ( 8@), un viote del Moru que es va oblidar ( amb vista i intenció) de protegir els 8 darrers metres, un sprint de 7b cap a cadena on el mantle final significa un punt de "no retorn" amb el seguro a 6 o 7 metres per sota i el cap bullint després de encadenar un 7c+ durillo de resis i bloquets curts...
La primera vegada em vaig quedar bocabadat...!això és impossible Agus", si caic em faig mal! Provant el pas de bloc intermig vaig petar un canto i just vaig conseguir trobar una alternativa ( bellíssima), amb un lance de taló i un pas hipertècnic agafant un dibuix com a unic punt d'equilibri...
La segona vegada vaig arribar sota el Mantle...estava aterroritzat i el cap es gripava..."inhumano, esteu bojos...no puc fer això tant al límit...em supera...". Em vaig tirar, xop de suor, desgrimpant els metre i mig final amb el cap bullint...

Ahir tot era diferent, volia anar a la AGULLA i vaig acabar a la Síber...i com que no tenia res més provat i tot eren somriures vaig decidir muntar la via,,,i vaig solucionar el tram final sense antena...mai havia lograt encarar el mantle ignorant l'última cinta...ja havia vist els ulls al llop!
La calma d'en Rosike, els acudits del Javilutx, els ànims de l'Ivan, l'Olga i l'Agus, la mirada del Moru...ja tenia el clima perfecte i el tacte ideal.
TOT és MENTAL i a la segona cinta ja sabia que tenia una opció...va funcionar...

Si hi ha res que m'encanti per damunt de tot, quan escalo, és els regals que em fa per sorpresa, els petits bocins de mi mateix que m'ajuda a descobrir i entendre, per seguir avançant, per seguir comprenent que NO HI HA LIMITS i que tot és dins d'un mateix...

DE nou gracies a la LILA i als fills per la paciència, i també als pares pels canguratges i l'estima...

LOVE...IRIE...

Dues Dècades...

De vegades crec que el témps és tant elàstic com la nostra memòria...és, de fet, simplement el rastre que les experiències deixen en l'ànima. Algunes experiències són tant intenses que el meu cap no deixa de recrear-les, una i altra vegada, de manera que el seu record és tant present com quan les vaig viure. De vegades no es tracta que la experiència sigui intensa, o també, però el resultat de la rutina fa que formi part de uns "tips" en la meva vida que, un cop passat, segueixo percebent com actuals. Feia temps que no pujava a l'Agulla Fina i voltants...amb el Game Over del Senglar, i les dues vies d'artifo escalades( Amics del Sol i Lady Fantasia), i encadenades Angle Invers i Mínim esforç..només em quedaven els ossos de LOURDES i POCO LOCO...i no me'n sentia capaç...ara me n'adono que "temps" poden ser quasi 12 anys... Dues dècades després del seu equipament, encara em mirava de lluny aquelles vies...després de passar hores i dies a dins la coveta assegurant en J.L.M, i ell assaltant metre a metre aquell monstre de pedra que se'm feia inimaginable...metres...dificultat i aventura...em feia mandra i alhora temor. L'únic contacte amb la LOURDES havia estat el pujar a vista fins al segona cadena ( dieun que és 7c), i intentar-ne sortir igualment a vista...el resultat va ser la sensació més brutal que mai he tingut de dolor als braços i sentir com en el moment de iniciar la part més difícil de la via se'm gripaven les mans...I allà es va quedar. Han passat quasi dues dècades...i la vida...i com que de grans deixem de creure en monstres vaig decidir d'apropar-me a la Fina. Volia fer un entrenament específic i dedicar l'hivern a l'assalt...però com que en el meu cas la planificació és un registre del que no faré, es va complir l'unic plà que sempre és efectiu: res del que planifico acaba passant! Amb la Martina arribant, la Fina ocupada quasi de manera exclussiva, i sense entrenar, vaig oblidar-me pràcticament d'escalar amb corda. A sobre pensava que tant de bloc ( tant escalant com entrenant), em deixaria la pila descarregada. Mai em guanyaré la vida d'endevinador. Dissabte, a la segona visita, després de muntar Lourdes, i al tercer pegue en total que provava la part de dalt ( el primer cop que intentava empalmar-en toprope- fins al tercera cadena), vaig encadenar...?????...ein? Merda, encara recordo en Juanjo que em deia "Bow posat-hi per sota, que et veig bé..."..i la meva desmotivació ancestral ( o falta de confiança, no m'enganyaré..)..."que va bow, si encara no tinc clars els peus!"... Mitja hora després era a la tercera cadena, flipant...ni tant sols havia estudiat la berruga superior ( diuen que és 7a+). Ara em cal fer els deures per sota...Com a mínim n'he tret algunes conclusions ( sóc lent de ment, queda demostrat!). Per lògica hauria d creure que tard o d'hora puc encadenar la via si al tercer pegue la he fet en tosrop bastant relaxat... No em conec, no em quadra res d'allò en què inverteixo i dels resultats que en trec...un any entrenant només bloc i campus, per acabar fent una via de perullo... No entenc els graus, no em quadren els números, Montserrat és anarquista i Stllors assamblari despòtic...Lourdes podria ser 8a o el redbull té propietats màgiques? A la cara sud es pot escalar en estiu...i he passat vint estius al pirineu creient que no!!??? Montserrat és el millor jardí secret de l'univers ( això ja ho sabia però m'encanta veure que encara m'ho crec), i l'Agulla Fina la quinzena maravella del món ( es veu que n'hi ha de no catalogades...) El Campus és el millor invent des del mosquetó o la goma cuita...San Güllich i Sant Kurt eren verdaders profetes, crec en ells. Ser del Bages és gaudir de mutacions genètiques desconegudes que apart de ser visionari deuen permetre de fer realitat aquestes visions...jo sóc del Guinardó i potser miop...un inmens respecte pels manresans!!! El Juanjo devia pillar alguna cosa al Sincrotró, uns mesos treballant-hi em sembla que el van fer canviar d'estructura mol.lecular. Actualment té a punt de caramenl la "FINITA SIT START ROLLITO JUANJUTX", un empalme entre LOURDES, MINIM ESFORÇ i ANGLE INVERS...65 mts de via, algun aleje contundent i segurament 8a de petullo i pila absoluta ( es passa a MINIM ESFORÇ xaànt la darrera abans de la segona cadena de Lourdes, i a ANGLE INVERS just a la vira amb sikats de MINIM ESFORÇ...calen cintes llargues i urani enriquit a les venes...o dir-se Juanjutx...EM vaig inventar la via com a excusa per motivar-lo i que em vingués a assegurar tot l'estiu...i va i el bou quasi la fa al segon pegue...seria una bona PRIMERA ASCENCIÓ de TOT EL DESPLOM de la Fina...de baix a dalt i de banda a banda...el futur no té fronteres !!!

Cauen benes...

No cal saber descompondre els raigs del sol per admirar-lo al capvespre, i quan veiem brillar en la mirada de l home els grans enlluernaments de la passió, del dolor i del geni, què poc ens importa saber què són la còrnia, l escleròtica o els humors aquosos. Les coses veritablement sublims, les sentim, no les aprenem...la nostra ànima és sobretot mística: els fets i les realitats no li són suficients. Està enamorada de l'infinit i del misteri, i vol saltar lliurement a l espai com els estels, els ocells i el vent (Comte Henry Russell )

JAMBI

Brutal creació escenificant aquest tema de TOOL...

El Destí...MATRIX de NOU

"CAPSULITIS...és capsulitis, no hi ha cap fractura o arrencament del tendó...no pateixis...Fèrula una setmana-si te'n dic dues no ho faràs- i les dues següent et lligues dos dits si de cas...ves fent amb calma..."

MERDA...

El destí és absurd, de vegades...una setmana sencera entrenant i encadenant blocs com un possés, escalant inclús divendres i arribant a CAVALLERS amb el cos destrossat i amb moltes ganes. FA CALOR i dissabte de ST JOAN, el primer dia de bloc del finde, m'arrossego per quasi tot arreu...me'l prenc mig de descans i estic amb els pekesmentre la Lila escala...

El Dieumenge segueixo desmotivat, i la millor manera de despertar-se és l'adrenalina...anem a la XALMET i encadeno a vista l'empalme de ARITJOL i BLUE JEANS BLUES...sobre el paper 6b+ i 6b+ i en total 55 o 60 mts...18 seguros.

Van sortir més de 70 mts de placa ultratècnica, uns alejes del copón i el grau DIGNE dels anys 80...com es nota en "JOANET" i que el "LUICHY" venia d'on venia quan va equipr allò...una via molt recomanable, res a veure amb una recta de parabolts, ni amb el que un pot acostumar-se a CAVALLERS...jo la deixaria de 7a de 75 mts, amb alejes i el pes de la corda, i no facil a vista si no saps interpretar traçats...

La resta....va ser un procés d'ALEATORIETAT que va desencadenar la "TRAGEDIA"...no cal un ordre exacte dels fets, sinó veur com un cúmul de factors acaben desencadenant una detrminada situació i resultat.

"OJO IVAN, que caic...!"

El que l'Ivan em retreia és que en SOLO aquesta frase és un preludi dramàtic, i que una via de 7b que no has fet a vista i amb un mantle a 14 mts no és el millor objectiu per treure't la son o concloure que has de saltar al pas clau...

Una persona tenia les cintes a LICENCIA PARA VOLAR ( 7b-15m a la paret Inerte), una via de regletes i tensió amb el crux a la tercera xapa, i uns 13 moviments...vam pujar i encadeno prou bé a la segona ( el pas clau és un bloc de 6c màxim)...hi torno i em surt millor...i hi torno en toprope amb comba i em sento encara més bé. Als USA aquesta via seria un bon HIGHBALL...dels de pel.lícula de lolos...

"MERDA, molaria dur un crashpad pel crux, hi ha pedres i no em sembla segur saltar encara que tingui els peus a només 4 mts  del terra"...

Hi vam posar les motxilles i la corda per amortiguar...i començo a pujar a muerte.
Tot ok i de sobte noto que em rellisca la regleta clau...no sé si arriscar a llençar, llençar a una expréss, o saltar al terra...a mitja desgrimpada agafo la cinta de sota i baixo en A0...buffffff!
No em dono temps per relaxar-me i pujo rapid de nou, faig el bloc i ara només queda un rebot molt llarg d'espatlla on arribo just a la regleta sota el canto gran.

Ara ja estic molt alt, no es pot caure...BANZAI.
Llenço i l'agafo, creuo al repòs. No hi ha volta de full, em queden 4 moviments pel mantle final, que l'VAN no ha resolt però que a mi m'han semblat factibles amb comoditat...respiro i surto per dalt més còmode que quan l'havia assajat...ja està...desgrimpo per una vira i torno al terra...la propera vegada l'hauria de fer millor, no es pot improvitzar tant...

QUINES COSES QUE TÉ EL DESTÍ...La lesió me la vaig fer "saltant" la valla del pantà, per GOS, ja que anava empanat i passavem de donar la volta davant un "prohibit passar" que ens vam trobar sense avís a la entrada de l'altra banda...enlloc de recular vam decidir passar de tot però em vaig oblidar de treure la mà de la reixa mentre saltava...per uns moments vaig creure que m'havia arrencat el dit, després que me l'havia trencat i al final tant sols només és una "hiperextensió" que em tindrà una setmana aparcat- sense fer monodits vaja, que encara puc fer traccions...

Portes que obres i et duen a passadissos on mai saps que hi haurà al darrera...de vegades no sé què pensar...

Martina

LOVE COLD EXTENSION ( 7a+).TARGASONA

Hi ha dies de sol, dies de núvols, dies de calor, de fred, tristos o brillants, melancòlics, de colors o en blanc i negre...

I TAMBÉ hi ha dies en que et miro als ullets i m'entren ganes que el temps passi ràpid per agafar-te a coll sense que et caigui el cap em somriguis mentre ballem una cançó com aquesta...boweta...