Entre aquests dos moments han passat gairebé dos mesos...dos mesos de pensar en una paret, i de pensar en tu, que era el que ens motivava a tornar-hi, a pesar de les dificultats i tot el reguitzell de circumstàncies logístiques, climatològiques, laborals i familiars...
Ja m'hi vaig fixar el primer dia, uns corbs voleiaven damunt dels nostres caps, i endins, vaig somriure i et vaig demanar que ens cuidéssis, que les tempestes no fossin molt radicals, que les fissures tinguessin continuïtat i ens deixessin assegurar-nos, que no ens caigués cap bloc al damunt, que les cordes aguantéssin, que tinguéssim valor i paciència, i que tornéssim a casa vius, amics i amb la via acabada...
Ei Maluta, ahir enmig del vent, just quan marxàvem avall, vas volar per damunt dels nostres caps, grallar condescendent i et vas allunyar...era una despedida , amarga i feliç alhora...estàvem cansats...estic tant cansat!!! Però com qualsevol altre viatge, sempre que busques trobes, i aprens...i això ho hem aconseguit amb escreix...gracies a aquest viatge sóc una mica menys ignorant...i si no hagués estat per tu mai l'hagués començat...Una abraçada allà on sigui CROW, que la via ja la tens, i ha quedat prou maca.
Han estat 15 dies repartits en 5 findes, lluny de casa...uns 15.000 metres de desnivell, saltant pedres amunt i avall amb el petate inmens a l'esquena...5 pegues, i només 2 dies i mig efectius d'escalada (!)...ja se sap, la muntanya té aquestes coses...
COM HA DE SER...suposo que per això ens agrada tant no bow??
Aquest finde vam fer el darrer intent...em vaig perdre la DIADA, ara que tanta falta feia que hi fóssim tots, però suposo que ho hauràs entès ...en el fons el país es porta a dins, i som nosaltres...això sí que mai ens ho podran treure per cap decret...i s'apropa l'hivern bow...
Vam pujar per darrera fins al cim, per evitar haver de complir altra cop el calvari de Cregüenya, , i poder enllestir ràpid el headwall sota la Gàrgola...vaig caure rendit dins el sac després de dedicar quasi mig dia als darrers 60 metres...estava esgotat, em feia mal el cap i l'ànima...sort d'en
Xavi, la verdadera espurna d'aquesta ascenció, que sinó encara estaria en aquell niu de corbs, adormit i pensatiu, recordan-te amb un nus a l'estómac mentre se'm perdia el cap veient la glacera...
En
XAVI FERNANDEZ m'ha acompanyat des del primer dia, responent el missatge desesperat en que buscava company, carregant motxilles inmenses, animant des de la reunió, traient forces d'on calia per cuinar aquells vespres de derrota física en que jo sempre em quedava dins del sac...i fins al darrer moment motivant i ajudant en tot...Xavi com més hi penso més ho valoro...i al.lucino ...
En
SANTI PUIG va ser l'exemple més curiós de col.laboració... Ens vam conèixer una tarda, jo vagava perdut per la Soleia i vaig aterrar al Gruyere...l'home més motivat del món, me n'havies parlat però et vas quedar curt... va pujar a petatejar i baixar el mateix dia ( l'endemà currava), un titan que va obrir la porta de la via, ajudant a acabar "LA RALLETA" amb mestratge...gracies bow.
En
JUANJO LOPEZ, un tros de gel friki i titànic que li sobra tot per tot arreu...al final va obrir la tirada més guapa, "L'ORELLA", pedalejant com un titán enmig del desconegut...sense la seva lolada encara seríem barrinant per allà dalt!!
En
XAVI LLANOS, què dir-te'n??? Va posar aquell finde el punt de radicalitat humorística necessaria...ens va donar el vist-i-plau a la via, com a germans de sang que éreu, i va carregar una motxilla inmensa de material i una altra de somriures...gracies a aquell pegue tot va quedar quasi enllestit!
L'
ORIOL FERNANDEZ, callat i tenaç, ens va acompanyar i ajudar al transport final fins al niu de corbs del Coll Maldito, una repisa enmig del paisatge llunar de la glacera, aïllat i angoixant, sota el bufador infinit que és la canal...sembla absurd però el calor humà i saber que saben on ets, en aquestes circumstàncies sempre ajuda, i molt...
Guillem, just quan vas morir estava desconcertat, com sempre vaig pujar a la muntanya a trobar respostes, i en vaig trobar de bones i de dolentes, em vaig mirar al mirall i vaig veure el bé i el mal, no sabia de quin costat mirar-me, o potser es que en tinc dos...
Allà dalt els dos es barregen, i surt realment qui ets, ho he entès millor, som qui som i almenys he vist que en el fons, tampoc som tant desastres, simplement som persones...he tingut moments bons i moents de baixada, hem, aguantat motivant-nos els uns als altres quan els companys afluixavem, i finalment hem assolit just allò que volíem...que no és ni molt ni poc, simplement un somni i poder-te dedicar una via que hauriem d'haver obert junts...segurament si estéssis viu encara estaríem donan-li voltes, ja ho saps, sóc un gos i bastant covard...però tenir el teu record ha estat en el fons el fuet que trallava darerra la meva consciència per recórrer un cop i altre inmenses tarteres de penúria i cansament...i escalar una mica amb l'ajut ( o era jo qui ajudava), dels amics...dels bons amics com tu bow...
Gracies a ells, realment, hem acabat la via....i als ànims dels teus pares i del Malutet, d'amics, i de les parelles ( i l'Arnawet) que ens han permès combinar la nostra vida babilònica d'oficinistes amb aquest viatge enmig de l'alpinisme que ha estat obrir la
GUILLEM MALET a l'ABADIASIRIE
