dimecres, de setembre 05, 2007

FRAMBUESA...

Like a true nature's child...
We were born, born to be wild....
We can climb so high...
I never wanna die!!!!!!!...

Born to be wild.....
(Steppenwolf. )-Himne Hell's Angels dels anys 70

Com si d'un sospir es tractés JA HA PASSAT un any desde el darrer estiu...ALTRA VEGADA AVALL, cap a la CIVILITZACIÓ, cada cop més depressa, cada cop més accelerat, mentre el temps i les vides s'escolen entre el remoli babilònic que ens engoleix a tots plegats...
Els GERDONS al peu de l'Afrikan Wall aquest estiu estaven bons i n'hi havia a centenars...vermells, alguns dolços i alguns amargs. Ja fa alguns anys que en Sutri va intuir una ratlla inapreciable en el mur a sota de "todo a Cien", un mur negre i llis, una mica desplomat, inexpugnable...

Si bé inicialment semblava un projecte inhumà, a poquet a poquet van anar apareixent minúscules preses de peu...tímides adherències...rebabes a la fisura que permetien aguantar-se ,`primer de manera incrèdula i al final amb la fermesa que dóna el saber que es podia progressar enmig d'aquell boulder de 12 mts...
Com que era de les darrers vies que em quedaven per fer en rotpunkt, amb en Sergi Parés ens vam acostar un matí a veure si podia filar moviments...semblava possible però llunyà...A la FRAMBUESA no es tracta de fer unicament força...cal entendre tots els matisos d'aquest concepte, el moviment, arquejar fort, tenir pell i saber colar-se entremig de les difoses esquerdes que deixa la GRAVETAT en tots els seus sentits , direccions i intensitats...
L'endemà vam tornar amb les famílies, com els almogàvers, amb les coses al damunt, arrossegant nens, gossos, motxilles i cordes per al combat...

Com sempre, el Piri no regala res, i quan poses cintes, els nuvols es riuen de tu. No queden marques de magnesi i la tasca de marcar i deixar la via apunt és una carrera contra els elements.
Vaig caure, vaig maleir, i la LILA em va animar a fer un segon intent...semblava utòpic, amb totes les circumstàncies en contra..el nen que somicava, la humitat, el txirimiri, la fresca, i la sensació de frustració..

Però el cos sempre pot més que el cap...i aviat es va obrir la porta verda.La via esta graduada de 8a+ oficialment. L'he apuntada de 7c/c+...(Luichy no em fustiguis !!!!)
Us en deixo unes fotos.
Totes les fotos són d'en FERRAN BERNÉ, amic i excel.lent fotògraf...llastima que presses, crios i calor no el deixessin penjar-se de la via perquè és bo de veritat...

Inici rabiós per muntar-se sobre una repisa evitant la porta i elevant-se després sense peus...
Presa única vertical i al límit...


















Un moviment molt intens de pinça amb mà esquerra duu a un monodit..preludi del "canvi de fissura", amb un bellíssim balanceig sobre un microquars de peu esquerre i una presa d'espetlla esquerra
Les preses de peu són vitals, el problema és localitzar-les i que, quan plo, les marques desapareixen...en alguns llocs gairebé cal la lupa!!!!!
Bavaresa final, uns moviments contundents, amb adherencies de peu i ua fissura ja més franca, on cal evitar el balanceig que ens pot fer caure en cada moviment...
AGRAÏMENTS inel.ludibles
Sutri ( no ens coneixem) per equipar-la
J.L.Moreno per descobrir-hi preses invisibles
Luichy per convence'm que amb uns bons gats tot canvia ( l'he vist provar-la suicidament amb les seves ninjes-pantunfla..increïble!!!)
Palan per recordar-me que tenia encara un repte i animar-me a no quedar-me amb el top-rope
Lila per deixar-m'hi escalar i la paciencia de pujar a assegurar inclús escayolada...de vegades ens enfadem, però ets la motivació...
Arnau per no plorar durant l'encadene!!!
Sergi i Marta per assegurar-m'hi i acompanyar-nos...a veure quan l'Arnau i la Siurana ens posen les cintes!
Ferran i Marta per les fotos i per aguantar-me...
I als companys de Valls per permetre'm un plis-plas a la Massa Kumba, de eskakeo, quan la family no em veiaaa! heheheh!
Senquiu a tots bous!!!

Still on the road....


Avui fa 50 anys que es va publicar la novel.la de Kerouac "A la Carretera"...una obra que va marcar la contracultura als USA escrita en tres setmanes, en un rotlle de paper de 36 mts, i amb una puntuació delirant com una peça de jazz accelerat...

Avui al matí s'ha mort la Rosa, la meva tieta , després de una malaltia tant fulminant que encara no ens hem adonat. No sé què dir perquè en instants com aquests el dolor és encara una guspira que no arriba a encendre la brasa que recrema l'ànima al cap del temps...
És en aquests moments, però, quan percebo que el fet de estar viu és una sort inmensa que no acabem de tenir en compte...i és aleshores que recordo aquelles paraules de Kerouac, que si bé prenc sempre en la distancia, em traslladen a un viatge de il.lusions, inconsciència i pura vida que de vegades ens hauriem de permetre...

"Les úniques persones per a mi són les que estan boges,boges per viure,boges per parlar,boges per ser salvades,deleroses de tenir-ho tot alhora, que mai badallen ni diuen coses intrascendents, sinó que cremen, cremen i cremen, com aquells fabulosos coets romans que exploten com aranyes entre els estels per deixar una llum blava al centre, que en expandir-ser fa que tothom es quedi bocabadat i exclami: AAAAAHHH!!!!"

La Roser, la Rosa...flors que en deixar-nos esdevenen estels al firmament, per recordar en nits clares...

dimarts, de setembre 04, 2007

HIPERCOMPENSACIÓ...una de GUILLEUMES i una d'AGONIES

Cada dia em sorprenc més de tot...

En un toprope en la inmensa placa desplomada de XYLUM, un bonic 8a de pila amb travessa preciosa i pas final...( foto: Ferran Caranorte)Conscient que estava de SUBIDÓN ahir vam anar, a la tarda, a AGONIES...un lloc on, per escalfar només hi ha un 7a+ o 7b amb un pas molt cabró just a la entrada...la resta són vies fins a 8a ( grau bou "Terrassenc" ).
Vaig decidir començar a escalar escalfant en una via que havia provat ja el Juny: EL CLAN DEL BONSAI (7c+ per alguns 8a per altres...), 20-25 mts desplomats de resistencia amb passos burrets i cap repòs bo...una via molt maca...
Vaig encadenar escalfant!!!...a més com que hi ha DUES VERSIONS d'arribada a reunió, un cop havia mosquetonejat cadena no em vaig penjar, vaig desgrimpar uns metres i vaig fer novament el final, per la versió dificil...així m'enduia les dues en el mateix intent...

No vaig entendre res....
Baixant de Xylum, al vespre...el següent intent seria el bo...(Foto: ferran Caranorte)

Juanjo als degotalls calcaris de la sortida del 6c de Guilleumes..una via preciosa i única a Montserrat...(foto: Ferran Caranorte)

La vida és estranya i de vegades breu, de vegades amarga, agredolça o picant...Uns creixen a poc a poc i els altres desapareixen rapid, i mentre uns gaudim altres pateixen molt... i se'm fa absurd estar content mentre a l'hospital han desconnectat a la Rosa...

Cal disfrutar a tope i donar felicitat, la resta no té cap importancia...

Salut

dilluns, de setembre 03, 2007

A PESAR DE...

La ciencia, a pesar de sus progresos increíbles, no puede ni podrá nunca explicarlo todo. Cada vez ganará nuevas zonas a lo que hoy parece inexplicable. Pero las rayas fronterizas del saber, por muy lejos que se eleven, tendrán siempre delante un infinito mundo de misterio.

Gregorio Marañon (1887-1960) .

A pesar de l'Arnau ( =insomni) , les ones, la pluja, el fred i la calor, el peu enguixat de la Lila, carregar hamaquetes, biberons i i 17 dies ininterromputs de Costa Brava...la brevetat de l'estiu m'ha dut a dues conclusions:

*LA FRUSTRACIÓ, combinada amb escalar milers de vegades tres vies de 6c,7a i 7a+ de PSICOBLOC, la fredor de l'aigua, i no menjar porqueries...fa pujar el grau ( menció especial als 8 encadenes seguits amb el PGB filmant "PSICOBLOG"...el proper video de "PGB productions"...heheheh!

*IMPOSSIBLE és una paraula inexistent si ets fanàtic...tot es basa en la logística i posar la banya cada vegada que et lligues la corda. I tenir poc temps i moltes ganes ( Piju dixit)

El resultat és que escalant pocs dies però intensament i entrenant molt cabrejat per no poder escalar, hi ha hagut alguns resultats que creia impossibles...

LA LILA diu que treurà la patent del mètode "¿Joer te'n vas una altra vegada a Tossa i em deixes aquí escayolada i amb el crio...que txungo que ets!!!"..i li passarà al Macià, a veure si li compra..heheheh. El "secret" de la casa es a més, enviar SMS rajadors cada dues hores o quan t'has passat deu minuts de la hora acordada..heheheh. ës un mètode " Facil, barato, y para toda la familia!!!!" ( com dirien els de BRICOMANIA o el Marc del PIRI...).


BELLAVISTA: 7a+ a vista per calentar...un 7c+ al segon pegue i un 7a a vista de postres....crec que Bellavista està SOBRECOTAT. Vam escalar tres hores justes...

TRES PONTS: 6b+,6c i 7a sense treure'm els gats, a VISTA, 7b+ idem,7b i 7b idem, i gairebé 7c+ a la primera ( caic amb la R al damunt passat el crux final en una via de 30 mts...)...en un tarda?..crec que Tres Ponts està SOBRECOTAT.

VIUET: tres 7b a vista, combinant vies a la placa guapa vermella ( pel darrera...)..i un7b+ a la segona. Crec que Viuet està SOBRECOTAT

JURASSIC WALL: 7c a la segona, via molt tècnica, i 7c+ a la segona... Crec que Jurassic està SOBRECOTAT

AFRICAN WALL: Smith Rock ( 8a) escalfant, i FRAMBUESA ( 8a+) al 5è pegue ( dos l'any passat), mig plovent...Crec que CAvallers està SOBRECOTAT.

SECRETIVO MARCELINO: escalfo a POLICIEROS en versió 7b, equivocant-me en TOTES LES PRESES...baixem a GUILLEUMES i al primer pegue surt XYLUM 8a( 7 pegues entre juliol i ahir..)...Gracies al Jordi per muntar-lo i al Mike, el Mati, el Juanjo i la colla pels crits i el flow increïble...crec que tot esta SOBRECOTAT????

Al final l'Arnauet amb la seva mirada telepàtica em va fer entendre que això de tenir crios no esta contraindicat als fanàtics, especialment si la companya té una mica de paciència. NO ES SOBRECOMPENSACIÓ, perquè no hi ha rees a compensar... tant sols...és FANATISME!!!!

Quan pugui penjo unes fotos guapes...de moment en penjo una del "gurú de la mirada de catxondeo" , amb la samarreta de STAFF del Ventosa ( Cortesia de Rosanna i Luichy)




Ah!, la LILA l'endemà de treure's el guix, amb els kilets encara remanents de l'embaràs, un hèrnia ingüinal, i després de 13 mesos de no trepar...va fer 6b/c (35 mts molt tecnics i pilosos a Jurassic wall) a vista...realment A PESAR DE TOT, si vols pots...


Darrera hora: Nova via que promet a AFRIKAN WALL... "MAU-MAU" ( 30 mts de travessia horitzontal, entre patates distants, peus-mà, contorsions i lances de baixada i pujada...això si es pot resoldre un bloc inhumà de entrada.., provar la via a 35 graus de temperatura , en una planxa NEGRA i d'adherència, en travessia, boltant, pendolant i amb TRES HORES per pujar boltar i provar, A PESAR de VOLER, és una utopia...ho vaig deixar per a la tardor o l'hivern. OJO als caçaprimeres, la via està sota un con de dejecció i en cas de allaus o tormenta d'aigua millor sortir corrents...


El Luichy la va tocar i va sortir amb l'Antena...hi ha opcions per muntar-la i una variant d'entrada que evita un bloc de 8è...a veure si amb el fred es pot encadenar, abans que tornin els MADRILES que s'ho puleixen tot!!! Hehehehe!


Saluteeeeeeee!

dimecres, d’agost 29, 2007

A PESAR DE TOT...

Aquest estiu ha estat molt estrany i alhora breu…L’arribada de l’Arnau al maig ens ha condicionat enormement la logística. Les negociacions per establir els dies d’escalada i els dies de repòs o oci alternatiu han estat àrdues i difícils, i el resultat nefast i contínuament retallat. La Lila, a més, ha estat 12 dies amb el peu enguixat i el temps meteorològic ha acompanyat poc…VOLER ÉS PODER…i al final a pesar que els primers 17 dies vam estar a la COSTA BRAVA, l’obertura de 4 vies de PSICOBLOC, i desenes de repeticions a les mateixes, dia sí, dia també, em van permetre entrar en una fase de bona forma. Molts 7a+, 7b i 7b+ a vista a TRES PONTS I BELLAVISTA, VIUET i JURASSIC PARK, i tres 7c i 7c+ a la segona em van deixar convençut que aquest any era l'any de la darrera via que em quedava per encadenar a CAVALLERS: la FRAMBUESA!


A PESAR QUE l’inici de la jornada d’escalada es retardava a migdia ( tot i llevar-nos a les matinades i a primera hora del dia, pels bebès), abans que es posés a ploure a les 15:00, vaig poder catar i resoldre els passos de la via que duia com a objectiu…
A PESAR QUE VA PLOVUISQUEJAR , al dia següent com una armada surrealista, ens vam apropar TOTS al sectort. DOS BEBÈS, una MARE ENGUIXADA, un GOS, i els TRASTOS INFINITS per muntar base sota la paret de la MASSA KUMBA…vam trigar tanta estona que quan vam arribar a peu de via ja xispejava de nou…DESESPERANT !!! Vaig muntar la via en solitari mentre el Sergi i la Marta escalfaven…i vaig comprovar que el GRI-GRI és un bon autoseguro en cas de caiguda…
Al primer intent, amb la via gairebé feta, la pluja va fer-me relliscar als passos finals…RABIA…la LILA però, em va animar a esperar just abans que targués les cintes i li vaig fer cas…novament mentre em cordava els gats començava a ploure…¿era una maledicció???? Més rabia i un intent desesperat van acabar xapant la cadena quan sortint del lleuger desplom la pluja em mullava la cara…increïble…tota la teoria sobre les condicions perfectes quedaven per terra davant del fanatisme extrem conjugat amb la paciència dels companys i dels petits…MOLTES GRACIES!!!! A la tornada, la mateixa pluja desfeia el guix de la Lila, i li vam treure a la cabanetal'endemà, després de 13 mesos de no escalar, i amb la lesió just alliberada, encadenava un 6b+ de 40 mts a Jurassic...increïble...



diumenge, de juliol 15, 2007

NOUS PSICOBLOCS a TOSSA !!!

El deseo vence al miedo...
Mateo Alemán (1547-1613) Novelista espanyol


Dissabte al matí la cova de l'esquerra de Tossa va estar unes hores "on fire"!!!


Després de superar caravanes de banyistes l'Armada del Vallès ( Jaumet, Josete, Pol, Ara i Ivan, amb altres amics), va amarar davant la cova de Tossa, per veure "què hi havia".
Amb la Lila vam deixar l'Arnau amb els meus pares i vam baixar corrents cap allà, per no perdre'ns el festival.
Un cop reunits una part de la tripulació va desertar d'inmediat, escalaven poc i l'aspecte desplomat de la cova, junt amb un mar una mica violent, van incitar part de la colla a fer una "caleta" enlloc de una "coveta".

El Jaumet, ansiós, es va calçar els gats i va encarar la versió "light" ( des de la repisa), de "CHIRINGUITO PLAY"...va fer-la amb el repòs a la repisa al flash, i ja de seguida se li va veure el fanatisme en la mirada...
L'Ara i el Josete van repetir la gesta, amb reposos, alguna variant i igual èxit...i com que ja em quedava enregollat de tant "flashejar" vam decidir currar una mica i arreglar les instal.lacions per pujar des de l'aigua. Vam col.locar un parabolt per penjar una corda amb nusos, donat que el mar estava realment mogut i es feia difícil sortir-ne en cas de caiguda. Igualment vam posar un bolt damunt del desplom de la dreta, per confirmar que la sortida fos viable...i ho era!!!
El primer intent va ser desesperat...la línia no presentava continuïtat. Remullada i una altra bossa de magnesi...
El segon intent va ser un èxit parcial...la línia era bona, canto franc i un dinàmic des de un invertit a dues mans, fins un canto molt bo...peus volats i...i...i remullada...
Cansat ja de caure vam despenjar-nos del parabolt...i vam veure UNA SORTIDA POSSIBLE!!!...amb els cantos marcats el Jaumet es va encarar a la nova via...i la va encadenar al primer intent!!! Seguidament ho vaig provar jo i va sortir també...quina il.lusió!!!!!!!!...un desplom accentuat, canto bo, roca bona i uns 12 metres a la sortida...En Josete li va donar fins a 3 intents ,encara que entossudit en no dur magnesi, i el crux el va escopir a l'aigua sense pietat...
En Pol va arribar molt posat i li vam flashejar les dues vies que va fer seguides...

Fanàtics, vam intentar treure una sortia DIRECTA a la via que acabavem de encadenar, i novament la inspecció "per dalt" va mostrar preses viables...aquesta vegada el tema era més seriós, més roms, un invertit i una petita però franca regleta on calia ja apretar de veritat...en un intent "èpic" vam encadenar una TERCERA VIA!!!!! El Jaumet va caure en l'intent i el Pol també...
Allò era fantàstic, les ones bramant sota els peus, alçada mitjana sense ser massa perillosa, roca viable i dues vies guapíssimes encadenades:


"PSICOBLOG" (6c-10 ) 1a Oriol i Jaumet
"LARNAU" (proposta de 7a-12 . 1a Oriol). Sortida directa de l'anterior



L'accés ambdues es fa flanquejant per vires fins a peu del despom, es fa una fàcil travessa, es supera un desplomet per arribar a la repisa de partida i s'encara les vies.


La veritat es que NO SE SI PEL SOL i el MAR EN SÍ (que et deixa baldat), o per la ADRENALINA, però a mitja tarda estavem tots aplanats i molt torrats. Vam plegar veles i la veritat es que després de unes birres a la furgo-nevera del Jaumet, la Lila va conduir cap a casa i vaig dormir pràcticament fins l'endemà ( excepte el biberó de les 05:20 de l'Arnauet!!!).

Quan en sàpiga penjem els vídeos, de moment penjo la ressenya completa que anirem actualitzant.

EL GRAU: Marquem la dificultat NO DE BLOC sinó DE VIA ( no es tracta de boulders ni de travesses sinó de vies de totxo sobre el mar), i la ALÇADA DE LA SORTIDA. Entenc que la alçada màxima és la que quan s'encara la via has de estar disposat a saltar/caure...casualment, fins ara a les vies obertes aquest el CRUX és a dalt de tot


No tenía miedo a las dificultades: lo que la asustaba era la obligación de tener que escoger un camino. Escoger un camino significaba abandonar otros.

Paulo Coelho (1947-?) Escritor brasileny.

dimarts, de juliol 03, 2007

La PANXA DEL BOU...(Nova via a la Soleia)

Feia dies que els incombustibles Jaume Forniols ( AKA "Jaumet") i Juanjo Lopez (L'alpinista mutant) havien vist una sèrie de possibilitats en el sector central de la Paret Gran de Fontsoleia, a St Llorenç de Munt.
És curiós com en un espai tan "trillat" com els voltants de la BAUHAUS, encara hi hagi cantos que esperen una neteja, i linies que criden ser equipades...
at" col.locant les cintes ala seva primera creació....

roquis de FRANCISCO, obtingut del link que en PGB té al seu blog en el post http://parabolt.blogspot.com/2007/06/ressenyes-de-la-font-soleia.html

A la DRETA de la ja "quadrilogia" de vies del grup de la "Reina Abeja" i "Empratriz Esmeralda" , resta un minipany "tipic" de la Zona.


Uns 20 mts, amb 10 mts de roca dolenta i 10 metres de molt bona roca, desplomada i amb una seqüència molt bonica sobre roms laterals i algun forat bo...
En Jaumet i el Juanjo es van posar a la feina, i després de un "flanqueig" curiós van col.locar la reunió...amb els parabolts que els vaig passar, i algun altre més llarg van equipar aquesta via que ha acabat sent la seva PRIMERA VIA EQUIPADA, i curiosament posseir molt bona qualitat.


SEQÜÈNCIA del lance : El "Monodit" és un bidit on no m'hi caben els 2 dits...
El pany inferior encara s'ha de sanejar, i sikar els cantos dèbils ( curiosament i a diferència de la resta d'"accessos", no és molt fàcil...), però ja es pot escalar. La via ha quedat de 7b, els xapatges són còmodes i on cal i l'haurem de lluitar fins a la mateixa reunió. Ja té dues ascencions
L'ha encadenat el Jaumet ( el Juanjo surt de una lessió encara), i ahir gairebé vaig finiquitar un "flash", encara que després de passar la secció de roms, la sortida guarda sorpresa en unes regletes escopidores...va sortir-me al segon intent...












































Per la mateixa entrada s'està equipant a la dreta la via del "Quicu", un amic que va morir fa uns dies víctima de les presses d'un desgraciat que va cometre una infracció de trafic surrealista i se'l va endur pel davant...( com diu en Macaco...)ostia puta...

dimecres, de juny 27, 2007

SUMMER SESSIONS:II

LA calor ja no vé sinó que ESTA AQUÍ,

El segon capítol de " AFTERNOON SESSIONS" sense cap dubte seria la Font Soleia...però és un lloc mil vegades ressenyat i posar un simple vincle o comentar vies seria absurd i repetitiu.
Donat que una de les bones opcions és MONTSERRAT (zona Nord) allà hi tenim un seguit de microzones ( o algunes zones ja amb un volum de vies interessants) on posar-nos A CALDO en poca estona.

El Diamant, Guilleumes, Guilleumetes, Calavera, La Canal dels Avellaners, etc....vies disperses amb aproximacions INMEDIATES on en aquests dies de tantes hores de llum, es poden apurar les tardes fins més ellà del vespre.

Els Manresans i equipadors habituals de la Nord han configurat zones on aparcar i escalar, vies dures facils de muntar per altres accessos, bon equipament i passos durs i continuïtat de cara a posar-se fort entre setmana.

EL SECRETIVO MARCELINO és , dins d'aquesta línia, una de les primeres zones d'aquest estil, ja lluny de les agulles i roques típiques del Camping i St Benet, i fruit de la visió futurista de gent com en MArcel Millet i companys, que van saber descobrir racons SECRETS,q ue amb el temps s'han popularitzat fins que ja no són cap novetat.

Després de l'incendi de 1986 la paret del Secretivo va deixar d'estar amagada darerre arbres, i la gent va anar coneixent el sector...es van apurar gairebé al límit les possibilitats, fins que darerrament s'han reequipat les vies, allargant alguns metres les més interessants, apurant la paret. El resultat és un tranquil sector ( a pesar de estar prop de la carertera), amb una sèrie de vies característiques de la zona ( passos durs sobre forats, paret llisa amb poc relleu, desplom regular i resistencia per sobre de continuïtat).

La via d'escalfament ( un 6c que amaga un 7a o més si continuem fins la segona cadena), dóna pas a les cadenes de la majoria de vies de la banda dreta i alhora permet assolir el TOP de la via PAULA ( 8a+).

En la part esquerra la oferta és prou interessant però de escalada obligada, amb un grau mínim de 7a...hi ha una via aïllada a l'extrem esquerre, amb un nivell de 7b/b+...

Es tracta de una zona, doncs, de dificultat alta amb poques possibilitats de fer res per sota del 7º...per contra dir-vos que podeu "enganyar" a un assegurador i combinar aquesta paret amb "LA FUNDICIÓ" igualment propera a la carretera i amb vies de Vº i 6º a 7a+..i on podeu escalfar a gust...

Incloc el CROQUIS del Secretivo, especialment decribint les possibles COMBINACIONS FANÀTIQUES i el GRAU QUE US PROPOSO...a veure qui s'anima!!!!



D'esquerra a dreta:

OMERTÂ: Interessant sense matar..un 7b+ poc carismàtic...

120 TRONKAES: 6C+/7A, Ppas a bloc i resta facil, no serveix per escalfar.

Tete de Menguele: Antic 7a allargat (7a+). Preimer seguro alt i encara que no és difícil...cal donar una mica la talla per xapar-lo...

Menguele decapitele: del mateix pal 7b, interessant

La Tele del Meguele: Idem, igual de interessant que les anteriors...7b

Var. de la Paula: estalvia el pas a bloc de la Paula però no la coilleja de pila superior. Després de la fissura unes regletes decideixen què passarà...la clatellada seguiex, però, al darrer xape de la Paula...8a bo i interessant.

Paula: Un mite...dues regletes vericals, passos i un repòs donen pas a la part superior, molt resistent i coreogràfica. Bona via Manresana de les que fan època.8a+, abstenir.se de usar el diedre ni per peus ni per mans, no compta com a rotpunkt...Via molt bona.

La Marrana: Interessant diedre cotat de 6c que amaga angoixes i un bon 7a+ si anem a la segona cadena

Policieros Secretivos: Via excel.lent, pila a baix, passos de Calcari i repòs amb finals opcionals...el més dur és sortir cap a la MARRANA, sent un consolidat 7b. Potser la millor del secctor i una de les bones de Montserrat

Viuda Negra: Curiosa via que entra amb calçador entre les seves veïnes...pas a bloc que es pot fer limitat de preses o no..com a via és bona però si s'agafen les possibilitats EFICIENTS no és 7c+...suposoq ue la coten així seguint recte i potser no tocant alguna cosa..però no deixa de ser "suau" comparada amb altres 7c+ collats de la zona Nord...

Judas Iscariote: Famosa la foto del Tarragó a l'Extrem...John Redhead la va "repassar " a vista en el seu peregrinatge messiànic...a mi em va passar quelcom semblant una tarda, baixanbt del Cavall...la vam deixar com a un sòlid 7a+...es tracta de passo més o menys assumibles amb una sortida més tècnica que dura...comparada amb la POLICIEROS implica menys esforç i més dits...té un reòs gairebé sense mans i no desploma tant..proveu-les i jutgeu...

???: 7a+ guarrillo i amb un segon o tercer xapatge estressant...no és molt recomanable...

Hi ha moltes pòssibilitats de combinació entre vies, entrant per unes i sortint per altres...Deixeu-vos portar per la imaginació....

MËS INFO de la CARA NORD a la bona guia del LUICHY "Montserrat Vertiente Norte" http://www.onaclimb.com/

Si voleu fotos, el blog del LUICHY compta amb unes vistes IMPRESSIONANTS de les vies que descric...http://lanochedelloro.blogspot.com/2007/02/secretivo-marcelino.html


A TIBARRRRRRRRR!!!!!!


dilluns, de juny 25, 2007

VIDA: MEANDRES DEL DESTÍ


El laberint de la vida, el destí és un ventall de possibilitats encara que totes duen a un unic punt final....

Destino: dícese de la sucesión inevitable de acontecimientos provocados e incognoscibles que ocurren en diferente lugar y tiempo pero que una vez unidos forman una sola consecuencia en un futuro no muy lejano a cuando ocurrieron los otros.
Existen opiniones divididas respecto a la libertad que pueda tener un individuo por medio de sus decisiones de construir su destino, ya que también se teoriza la posibilidad de una predestinación absoluta hasta en las decisiones que cada individuo ejerce, siguiendo por este medio consciente o inconscientemente el proceso de predestinación.
La teoría de la causalidad dice lo siguiente: "Toda acción conlleva una reacción, dos acciones iguales tendrán la misma reacción", a menos que se combinen varias causas entre sí haciendo impredecible a nuestros ojos el resultado.
Nada existe por al igual que nada se crea de la nada. Todo tiene una causa, y si tiene una causa estaba predestinado a existir desde el momento en que la causa surgió. Es por ello que la casualidad, es también llamada, causalidad.
Debido a que la inmensa cantidad de causas es impensablemente inmensa, nos es imposible conocerlas todas y enlazarlas entre sí.

Vesprada des del refugi de Grands Mulets...mentre pujavem un helicòpter rescatava el cadàver d'una noia que aproximava al refu i s'havia precipitat en una esquerda...

La vida és un laberint on cada opció obre una possible combinació infinita dels MEANDRES DEL DESTÍ...
Tot fluiex, s'estanca i es precipita, sempre endavant, com un riu que desemboca sempre al llac del FINAL, a través de cada afluent i les seves ramificacions...sovint la gestió que fem del risc i dels successos i possibilitats evita que aquest esdevingui un perill o un fet...la nostra capacitat tècnica, l'experiència, o fins i tot el 6è sentit ens diuen com hem de sortir de moltes situacions..però el DESTÍ és quelcom insondable donat que moltes vegades aquestes APARENTS SOLUCIONS, acaben esdevenint una rampa a nous esdevenirs que mai podrem controlar...
No heu parat mai a pensar en QUÈ HAGUÉS PASSAT, si algun fet de la vostra vida hagués estat definitiu? O no són tots definitus en sí mateixos? Hi ha portes que ens condueixen a nous rius, i portes que tanquen tot un univers paral.lel de possibilitats, de destins que mai seràn..alguns dolents, alguns de bons, alguns letals altres vitals...
Esquerdes al peu de la Nord del Margalida. Fa poc i després de 40 anys hi van trobar les restes de un escalador precipitat en la rimaya mentre intentava repetir la Haus...

On seria si la pedrada de Vilanova m'hagués deixat invàlid? Perquè em va tocar aquella pedra enlloc de passar-me fregant el cap? Perquè em va partir el crani i no em va matar?

On seria si aquella llastra a Castelldefels m'hagués tallat el dit, o la noia amb qui anava no hagués trobat el bucle de la corda tallada que s'escorria pel vuit i no m'hagués parat???

On seria si no haguessim decidit retirar-nos enmig de la ventada al Torre?Hauriem mort esborrats per l'huracà, junt amb el bolet de gel? I si no ens haguessim espantat a l'Eiger i haguéssim tirat amunt sense saber que una tempesat va cobrir la paret tres dies seguits?

On seria si la corda que em despenjava de la "Ascensor" al Tabletom , hagués passat pel mosqueto i s'hagués partit, enlloc de partir-se al refu? Com és que a la darerra sèrie vaig encadenar al límit enlloc de penjar-me? Perquè vaig veure la corda partida enlloc de passar de tot, com sempre?

"EL PODER DE LA MENTE", una escalada que em va costar mesos i una obsessió, sis metres de passos a menys de tres metres del terra...el bloc...mai tant poc costa tant...

Bloquejant en la sortida de un 7a+ de la Pierre d'Ortaz, el mateix dia que baixavem surfejant derrotats del Montblanc ( des de sota el Vallot)...després de 24hores NON stop i una megahamburguesa i birra al Coco-loco...PURA VIDA

On seria si en el darrer moment el col.lega no m'hagués demanat tant insistentment que assegurés que era impossible fallar el pas del bolo en el Solo a la Bastardo? Perquè vaig accedir a un ultim tiento amb corda? No recordo la decisió, però no va ser trascendental sinó descuidada..."ok em marco millor el peu...", va ser un "perquè no?"..I perquè vaig patinar aleshores enlloc de quan anava sense corda?
Perquè en aquell curset en que els cursetistes es van desencordar a la Mar de Núvols i vaig fer els dos llargs de dalt deslligat sense saber-ho, no em vaig penjar enlloc?




Ceci bloquejant a St Joan de Vilatorrada...després d'una inmensa farra i amb una ressaca inmensa...
Aproximació al DIEDRE NARAYAN de la Nord del Margalida, per retirar el material en un pseudo intent d'alliberar-la...En la baixada em vaig precipitar per les rampes mullades...250 metres relliscant a velocitat letal, fins que em vaig deturar gairebé il.lès...
On seria si no haguessim desmuntat rapid la reunió a la Homedes, en hivern, i la cornisa que va borrar les nostres petjades s'hagués desprès uns minuts abans? I si enlloc de decidir baixar quan li va caure un dels piolos al David, i ja sortiem a la Pany, haguessim decidit seguir amunt amb un sol piolo, en el tercer intent a la Columna Picazo a l'hivern? L'any següent la paret era neta i vam sortir amb gats per on l'hivern abans tot era verglass...






Descans en l'ascens al Montblanc amb les taules...el descens surfejant entre esquerdes y seracs va ser molt intens tot i tornar sense el cim...


On seria si no hagués conegut a la Lila i hagués seguit a Barcelona? No hauriem tingut l'accident de cotxe del qual vam escapar pels pèls...però on seria? I si al cap de tres dies del primer accident el cotxe que em va passar pel damunt sense tocar-me a la C-58, m'hagués tocat de plè...?

I si hagués refusat la entrevista a la meva actual feina, perquè em feia mandra canviar? On hauria acabat treballant o vivint?










Matias a l'inici del flanqueig de la rimaya de la sud de la Maladeta...
El Queipo...organitzador de la Rave TIMANFAYA...
Cares de Derrota en el refu de Grands Mulets
Plou i no escalarem, però sempre queda un pà amb tomaquet, bon vi i "jabugo"...

On seria si en el moment decisiu, mentre lliscava a tota òstia per les llastres sota el Margalida i amb un petate de 30 kgs a l'esquena, no hagés trobat un bloc casual que em va desviar d'estamparme contra una pedra inmensa que ja em saborejava? Perquè estava aquell bloc allà i no 2 mts més enllà? Perquè era allí? Perquè el Kike va anar a escalar a la Cantera aquella tarda, i vam quedar-nos a Benas tot l'estiu quan el vam coneixer?

Fent els KALAVERAS en un estiu magic a Cavallers, Roca i Alcohol a la FARRADURA, amics que van i venen, vida en una furgo i un matalàs...

On seria si no hagués llaçat un clau "perquè sí" a la darerra reunió que va petar-nos sortint de la Picazo al Pollegó inferior?

Existiria l'Arnau si enlloc de "celebrar" la "Lilita" amb la Ceci, aquella tarda el gat m'hagués patinat, i no hagués resolt els passos de la via, i m'hagués enfadat amb mi mateix, i haguessim tornat derrotats al refu enlloc de passar la tarda estimant-nos al llac? I si no hagués treballat on la vaig conèixer...? I la resta de noies que he conegut? On son? Què haurien estat?

On són tantes persones com he conegut? Què els ha passat? Cap a on han anat estat els seus destins? I si l'Eva no hagués escalat? I si no li hagués fet el curs o hagués estat un mal monitor i l'hagués espantat? Ara seria viva?

Quan paro una estona a pensar, enmig del brogit de la vida, me n'adono que la VIDA de vegades és nedar contra corrent, de vegades desviar-se del corrent principal, de vegades seguir-lo, de vegades deixar-s'hi anar...i que la majoria de coses "ens passen " en el fons...des de la familia, als amics, a les novies, i les conegudes i coneguts..tot són troballes enmig d'aquests menadres del destí...

Amistat i alegria, la TERRITORIO COMANCHE ha sortit tota en lliure...


I sovint l'únic que escullo, l'únic que pot decidir definitivament el meu DESTÍ, tant a favor com en contra...és l'escalada...O ni així perquè en el fons, de la mateixa manera que molts no escapen del seu Karma, o a través del seu Karma, altres segueixen el fluir del temps fins que aquest es detura en un camí sense sortida, com si haguéssin arribat en un punt sense sortida del laberint on tots correm...
Es molt curiós...el sentiment de còsmica i infinitesimal soledat contraposat a la plenitud durant una absurda superació de petits reptes de roca. La felicitat de enfilar-se per pedres i cims i alhora la sensació de buidor quan retorno al tràfic diari de la vida, dels conflictes entre semblants, de la Babylon que avui en dia enlloc de resoldre's és més Babel encara.

La Lilita i l'Arnau, un enllaç entre somnis de roca i pura realitat, la meva petita bombolla d'amor...







I Enmig d'aquest riu, de vegades torrencial, de vegades calmat , de vegades net , de vegades brut..una bombolla de pau i de guerra, una illa de calma i de passió: La Lila i el nostre petit, dins d'una mena de camp que de vegades NO ens aïlla de tot, ni del dolent i potser de coses millors, però que en el fons és el nostre petit univers de soledat i alhora comunió amb el cosmos i amb el destí...mentre naveguem pel riu de la vida, pels meandres del destí...

diumenge, de juny 24, 2007

PSICOBLOC PROPER ( "Me lo dijo PERE, que estuuuuuvo en Tossa...*")

*Per als menys carrosses...cap als anys 70, es va popularitzar una canço de l'estiu, amb la enganxosa lletra " Me lo dijo Perez, que estuvo en Mallorca" una birra si veniu a escalar
a Tossa pel qui encerti el grup que la cantava ...

Seguint les indicacions del PGB en el seu POST sobre aquest indret (http://parabolt.blogspot.com/2007/06/aigua.html ) , i amb l'esperança que fos una solució
per a el proper estiu ( que per motius "familiars" segur que no serà com els anteriors..),
vam anar amb la LILA a coneixer aquesta COVA que en les fotos del PGB apareixia
com el FUTUR del PSICOBLOC a la Costa Brava.


El balanç va ser de un "6" esperançat, i que currant-s'ho pot esdevenir un "8",

amb possibilitats reduïdes però intreressants.

El granet de la Costa Brava és SAULÓ, com sorra de platja compactada que,

erosionada pel vent i la sal, a la costa pot adoptar diverses formes i textures.
Aprop de l'aigua (q ue el renta), mostra més polidesa, menys presa i algun tram molt dur....
com més ens apropem a la linia de arbres o "cims", arrampa i es torna més tou i arenós...
Les COVES que van trobar els locals, són, sense cap dubte, un dels llocs més interessants i de millor roca que he vist pels voltants.
Desplom i sostre TOTAL, envoltat de aigües profundes, bon canto ( que amb algun
sanejament pot ser molt segur), i accés bastant rapid...IDEAL per a un matí fanàtic...ah! i l'ALÇADA!!!! Sense ser exagerada permet posar-se les piles i segregar una mica
d'adrenalina, evidentment no estem parlant del PATI que apareix als videos...
però les sortides de les vies ja compten amb uns bons 12-15 mts, i en general dels
10 no baixen...

El primer que vam fer va ser IDENTIFICAR l'ACCÉS: L'opció de APROXIMACIÓ

més vàlida, sense cap dubte possible, és per TOSSA, no per ST FELIU.
Venint de LLoret, o de LLAGOSTERA la carretera en 15 minuts ens mena a la badia
de Tossa, i d'allí, cal pendre la carretera que duu a St Feliu.
Així evitarem desenes de corbes que ens farien arribar a la escalada amb l'estómac al revés...
Des de Tossa cal passar unes primeres CORBES, i si estem atents quan ens aproximem

veurem les coves a baix, des d'un revolt de paella previ al mirador.
Com a tret IDENTIFICATIU, el mirador on hem d'aparcar compta amb un espai a l'esquerra,

per aparcar, i està totalment ASFALTAT. Després del Mirador ja vé CALA SALIONÇ,
molt característica per comptar a la seva banda esquerra ( orogràfica), amb uin estranys apartaments en forma de cubicles.

QUAN DEIXEM EL COTXE reculem uns metres i saltem la valla de protecció,

per baixar per un sender tènue , uns 25 mts, fiins el CAMI de RONDA. Seguim pel camí
10 mts i seguim baixant cap a l'aigua, per sota un arbre, fins la punta de un esperó que
divideix l'accés a les dues COVES.
Mirant al MAR, la COVA DE L' ESQUERRAés la de les fotos, i la que té possibilitats

per a escalades de nivell més assequible ( 6º o 7º).
La COVA DE LA DRETA és molt més espectacular, i hi surten travesses de sostre
que de seguida es disparen...fins i tot es podrine equipar vies des de l'aigua,
gracies a la qualitat de la roca..obrir.hi PSICOBLOCS implicarà moltes capbussades.
Per contra l'inici de les vies mostra un parell de moviments de risc que no es veuen facils...
ja hi trobarem solucions...












ACCÉS A LES VIES: Per contra del que diu en PGB, si seguim l'esperó del costat
de la cova,
fins a la seva alçada, i flanquejem, tot i que és arriscat no supera el IIIº,
pel qual és millor que anar nedant. VAM DECIDIR de posar uns SCELLEMENTS a l'accés,
a banda i banda de la cova, QUE CADASCÚ es porti una corda vella amb nusos i si es vol passar la tarda escalant la instal.lació pot servir per sortir de l'aigua o accedir a les vies.




També ens dedicarem a netejar preses i treure sorreta que hi ha en algun tram, de cara a deixar el sector ben muntat, respectant l'entorn i facilitant accés i escalades.

VAm fer la travessa de les fotos del PGB, primer fins la repisa, després fins al cim per la BAVARESA i finalment DIRECTE pel bombo amunt...l'alçada ja hi és considerable i si no et pàres a reposar a la repisa, i començant des de sota, al fons de la cova, els braços ja es posen contents...


A la dreta de la COVA, hi ha una placa molt desplomada, vaig fer un parell de intents que van acabar a l'aigua, i hom vam deixar, animats per tornar i amb ganes de obrir itineraris més durs.
QUE DUR QUE ËS EL PSICOBLOC...buf, imagineu obrir un bloc i que cada vegada quye falles el lance te'n vas a l'aigua...no es tracta tant de l'ADRENALINA, com de la MANDRA que fa mullar gats i magnesi...és una qüestió de PACIENCIA, ja que el primer que se t'acudeix és rapel.lar, mirar els cantos, crear la via i després fer-la en solo...però no...es tracta de anar mirant, buscant cantos, remullada va i remullada vé..i al final sortir per dalt...és INTERESSANT.

No és Mallorca, però s'hi arriba en cotxe i sense el Ferry...