PLUS ULTRA....ESTAMINA

Hi ha moments en que cal afrontar allò en que es tenen menys competències si es vol fer un pas més en la búsqueda de la dificultat…i “En escalada esportiva DIFICULTAT és PLAER”…això és l’axioma…(voldria fer-ho extensiu a altres disciplines però passo de debats absurds…hehehe).

Sovint acostumem a “apalancar-nos” en aquells estils que se’ns donen millor, o en els que ens hem “criat”…en aquells en que el plaer, si no inmediat, no és UTOPIC… i quan diem que es CONQUEREIX l’IMPOSSIBLE simplement ens contradiem…dubto que ningú cregui que NO PODRÀ ARRIBAR on es proposa…ningú fa un solo creient que caurà, ningú comença una via pensant que no la farà…és una paradoxa?

En 30 anys, en esportiva quasi mai he deixat una via que he intentat...eren aleshores impossible? Què és IMPOSSIBLE?

Moltes vegades AMAGO la meva por amb una mena de autoconvenciment de que SI FALLO no passa res, que simplement vaig a provar i ja està, com una mena de Mantra-pomada antifrustrant que suavitza amb antel.lació el possible fracàs…”si va bé perfecte, i si NO PASSA RES” és la lletania dels “pegues per matitzar”

Projectes a mig o llarg plaç sense data de caducitat, milers de intents relaxats, els “un altre dia caurà…”, RUTINA, PURA RUTINA i tot són mil estratègies en un camí erràtic en que més que la búsqueda del nivel màxim hi ha temors i autocomplaença…simplement perfecciono allò que ja sé fer i caic en la enganyosa acceptació de una visió limitada. D’altra banda, la postura oposada seria creure en LA UTOPIA on ,apalancant-me en el paradigma del mateix concepte, el saber que ÉS IMPOSSIBLE, em permet un fracàs etern que deriva en no resoldre res o que el final sigui una simplement (quasi insatisfactòria) arribada en meta en penúltima posició, a base de xusqueria i treball etern de la gravetat…

Tot camí vital té senders, dreceres, i vies mortes…arbres i boscos, turons amb perspectives i forats negres, elipses i espirals…I de vegades de repent s’obren inmenses finestres per on entren glopades de aire fresc i (fins i tot) una claredat inmensa sobre el camí que han de pendre les coses…de vegades calen CANVIS i de vegades RETORNS…i darrera d’aquella porta que tenies oblidada apareixen nous móns, nous universos…és simplemnt una qüestió de afrontar ( no de enfrontar), somriure i creure…i de sobte tot rutlla, tot es multiplica i la DIFICULTAT ESDEVÉ PLAER(*)…
(*Sasha Di Giulian encadena 9ª en 6-sis-intents i comenta que li ha "costat" aquests pegues…¿Qué collons podría encadenar aquesta noia treballant una via sis mesos????)

Ara fa un any i mig, no ho recordo massa, un dia relaxat i tranquil, sense motivacions especials, vaig parar-me sota un inmens desplom a Margalef…podía escollir entre unes birres i banyar-me al riu amb el Nawet, o provar una via que tenia muntada un amic…vaig escollir primer la darrera i segon la primera…i vaig fer 8ª al flash…35 o 40 mts de resistencia i continuïtat, extasiat i sorprès…però amb l’”espina” de que no era un objectiu, de que no’havia proposat res i de que no tenia cap pressió. I va estar bé…però em va quedar el sentiment de que era la vida la que em conduïa allà i jo m’hi deixava endur, sense fer més que practicar un hedonisme conformista amb els regals de la existència…

Ahir tenia damunt un mur inmens, extraplomat, en aparença llis i recorregut per tufes fugisseres…fa sol i fred, les cintes están posades i recordo lleument els mètodes que vaig usar en un únic intent a vista la semana anterior. 35 metres, un desplom, un tram més vertical i el bombo final…BRUIXES, un ambient cordial i alhora estressant. LA MEVA ANTÍTESI MENTAL: via muntada, ticket per l’intent, guiris pressionant, poques hores de llum, quilometrada…MEGAPILA...ESTIC REBENTAT....EQUIPAMENT MANRESÀ sense exagerar…

Gracies al GIULIO i l’AGUS estic recuperant una manera de CREURE que tenia aparcada…es basa simplement en CREURE…ja no en el POSSIBLE sinó en l’impossible possible, entenent, veient, lluitant i deixant enrrere tant la por al fracàs com la por a certes caigudes que encara em costava a l’hora de canviar el xip entre alpinisme i friky ...anar a muerte i saltar-me el que calgui si cal…

NO vaig a PROVAR-LA…vaig anar a FER-LA, simplement, PER SOTA, sempre amb el mínim d’intents…A MUERTE! Semblen conceptes semblants però són absolutament diferents...és curiós la diferencia entre un plaer conscient, paladejat a cada instant, i el plaer que tens quan et regalen un premi casualment...la ampliació del marge de gaudi entre la casualitat inesperada i el període ( molt més ampli i intens) entre allò que saps que succeïrà, quan succeeix i quan ha succeït...i poder-ho controlar...

Feia MOLT ( massa) temps que no em deixava caure a les Bruixes, i no engegava la RODA de encadenar una via i intentar una segona…és un sistema idoni, de manera que, amb més o menys gloria i èxit, es va fent una progressió de vies i alhora assolint un nivel de tolerancia a l’acid làctic ( i alhora de resistencia mental) molt útil per al asedi samurai ( que no medieval) que m’he posat com a objectiu aquest any.

PRIMER FINDE: diversos 7b i 7b+ a vista, i un unic intent a vista i caient a dalt de tot a ORIENT ( 7c/c+ increïblement bell, continu i resistent)

SEGON FINDE: (Dissabte repòs actiu: FESTASSA fins les 07:00 el divendres, repos de 1 hora i pujada a la MOLA amb la familia sencera inclosa la Martina -dins la Lila-. El Nawet amplia el seu ventall d'activitats a l'excursionisme-fins ara només feia bloc- i jo mesuro fins an aguanta un cos en non stop.

Diumenge escalfo en 7ª+ a vista i encadeno ORIENT al primer intent sense concessions…Intent a vista a LATIDO DEL MIEDO (8ª) caient entrant a xorreres i muntant-la amb dignitat…em repeto en un 7b i pujant i baixant de nou al 7ª+.

I així anant fent, reservant algunes vies per l'A VISTA i treballant POC els itineraris a encadenar...en aquesta inmensa paret tant bella i poderosa...i les que vinguin...

FER UNA VIA d’UN GRAU, no és tenir el grau…ara ho he vist…fins ara em movia per projectes, i estava prou bé, potser fruit d’una especial mitificació alpina del concepte de “cim” (mentre que en l’atletisme la “pista” importa poc…), potser perquè em vaig criar en un lloc on els “cims” eren mites impossible-possibles que anaves assolint amb treball, paciencia i dolor…
Ara el cim és el món sencer, la roca en sí mateixa i miraré de trobar la connexió (*) entre aquest nou concepte de plaer i el romanticisme dels cims que no vull deixar enrrera…no és l’IMPOSSIBLE POSSIBLE sinó la UTOPIA que vull que esdevingui REAL.

“Deixeu que la sang flueixi pels vostres braços i que es desperti la bèstia que dueu a dins” (Adverbi 1er:Kim-Fina:19.92)


Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
–Estrelleta –jo li he dit–,
de la mar cerúlea gemma,
¿de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?

–No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de móns formiguegen.

(JACINT VERDAGUER. PLUS ULTRA)

Boulder o via?

Curiós com en l'article que analitzava el panorama del 9è grau, en HUBER qualificava com "no vies"sinó travesses de bloc les creacions de Andrada dins de la cova d'Alí Babà, simplement pel fet que "no exigia corda en el 100% del seu recorregut"...

I si es fes en SOLO ( com Darwin a Margalef), deixaria de ser una via? És més via ACTION DIRECTE o THE FLY pel fet de fer-se amb corda tot i que THE FLY hagi acabat sent encadenada en solo?

Si sortissin encordats des del terra seria ja aleshores una via on el primer xape exigeix ja una trave de bloc???

Us deixo un vídeo i jutgeu...apart de la qualitat del muntatge:

Danilo Pereyra : Alihulk Extension 9a+ from Fernando Pieruz on Vimeo.

ST BENET MEGAPOWER. SORPRENDENTE...

Aqui us deixo un vídeo de un al.lucinant encadene del Guille a SORPRENDENTE un dìa gèlid, dels bons, i de la mà de la càmera de Gerber Cucurell.

La Sorprendente (finalment de 8a+, pel que es veu), és una variant de la SESIÓN CONTÍNUA, que es desvia a la dreta per agafar un forat bo però rom, i obliga a un megapas inhumà a bidit bo però a cal déu. Equipada i encadenada per BORIS és un dels "ossos" del MCCAnna.

Si us mireu la entrada de la via al vídeo, veureu que el GUILLE ja posa la mà esquerra al SEGON ( !!!) canto de la Sesión...per gent com jo aquest és el "pas més inferno" de la via ( he de saltar, arribar amb els dits que toca, colocar peu dret i fer un quasicampus d'un braç)...el GUILLE simplement col.loca la mà a cañón i rema...EL PAS DE SORPRENDENTE , tot i l'alçada de l'escalador, apareix com un llarg bloqueig del forat rom...en el meu cas és un bloqueig quasi impossible que tot i resoldre en els meus millors temps em va escopir molts cops i vaig abandonar...potser és la única via que he provat que m'ha escopit i he deixat estar...m'ha fet gracia flipar en com de flútan va l'escalador del vídeo...una passada.



Sobre el nom...buffff..una ICONICA cançó de LEÑO, abans que es quedés en Rosendo sol...a Stbenet sonava bastant i hi ha moltes vies del pal "LEÑERO"( ENTRE LAS CEJAS, EL OPORTUNISTA)...com que sempre escalfàvem a la DIERECCIÓ OBLIGATÔRIA estavem obligats a passar sota la via...et quedaves amb el nom tot bavejant sota el bombo, i et pasaves el dia amb la cançoneta al cap, a Trinitats o a qualsevol lloc més humà...Amb el temps vaig fer algunes vies dures, i tot es relativitza, però en sentir els acords de LEño se'm posa la pell de gallina...brutal..

Que es tu obsesión permanente,

que es lo que quieres conseguir,

que es lo que carga el ambiente

dime, que puedo hacer por ti.

Me observas indiferente

y sabes mucho ya de mí­.

Has visto que soy prudente

dime, que puedo hacer por ti.

Soy bastante deficiente

me gustari­a ser feliz.

No tengo cuenta corriente

dime, que puedo hacer por ti.

Alguna vez, ¡sorprendente!

sé que has confiado en mí­

si no he sido suficiente...

dime, que puedo hacer por ti?

Ke Kabrón...!

Curiós, aquest video d'A.Chabot...per dues coses...

1) En un dels intents a DIGITAL CRACK, vaig baixar a provar aquest sostre de "7b+"...mentre que vaig poder tornar a casa amb la "Digital" la veritat es que la MA DALTON encara està allà...el sostre va caure amb MOLT i MOLTS intents però cap dels tres que vam ser-hi va tenir ganes de encadenar un "ridícul" 7a que hi havia al damunt...feia molta por i sortíem del sostre absolutament derrenegats...crec que mai he tibat tant. veient a l'ALEX CHABOT ( 9a encadenat) "esforçar-se" d'aquesta manera, ara em quedo més tranquil...A mi em va semblar MOLT més de 7b+...

2) Pareu atenció i a veure si enteneu què diu una veu "anònima" despés del crit d'èxit d'en Chabot...

PD: El video no s'enganxa directament, mireu de clickar el link a sota el quadre...

599_Ma Dalton Alex Chabot 1 from TVMountain on Vimeo.

BUSHIDo. El camí dels guerrers...

義 Gi - Rectitud (decisiones correctas)
Sé honrado en tus tratos con todo el mundo. Cree en la justicia, pero no en la que emana de los demás, sino en la tuya propia. Para un auténtico samurái no existen las tonalidades de gris en lo que se refiere a honradez y justicia. Sólo existe lo correcto y lo incorrecto.
勇 Yuu - Coraje
Álzate sobre las masas de gente que temen actuar. Ocultarse como una tortuga en su caparazón no es vivir. Un samurái debe tener valor heroico. Es absolutamente arriesgado. Es peligroso. Es vivir la vida de forma plena, completa, maravillosa. El coraje heroico no es ciego. Es inteligente y fuerte. Reemplaza el miedo por el respeto y la precaución.
仁 Jin - Benevolencia
Mediante el entrenamiento intenso el samurái se convierte en rápido y fuerte. No es como el resto de los hombres. Desarrolla un poder que debe ser usado en bien de todos. Tiene compasión. Ayuda a sus compañeros en cualquier oportunidad. Si la oportunidad no surge, se sale de su camino para encontrarla.

礼 Rei - Respeto
Los samurái no tienen motivos para ser crueles. No necesitan demostrar su fuerza. Un samurái es cortés incluso con sus enemigos. Sin esta muestra directa de respeto no somos mejores que los animales. Un samurái recibe respeto no solo por su fiereza en la batalla, sino también por su manera de tratar a los demás. La auténtica fuerza interior del samurái se vuelve evidente en tiempos de apuros.
誠 Makoto - Honestidad, Sinceridad absoluta
Cuando un samurái dice que hará algo, es como si ya estuviera hecho. Nada en esta tierra lo detendrá en la realización de lo que ha dicho que hará. No ha de "dar su palabra" no ha de "prometer" el simple hecho de hablar ha puesto en movimiento el acto de hacer. Hablar y hacer son la misma acción.
名誉「名譽」Meiyo - Honor
El auténtico samurái solo tiene un juez de su propio honor, y es él mismo. Las decisiones que toma y cómo las lleva a cabo son un reflejo de quién es en realidad. No puede ocultarse de sí.
忠 Chuu - Lealtad
Haber hecho o dicho "algo", significa que ese "algo" le pertenece. Es responsable de ello y de todas las consecuencias que le sigan. Un samurái es intensamente leal a aquellos bajo su cuidado. Para aquellos de los que es responsable, permanece fieramente fiel. Para el guerrero, las palabras de un hombre son como sus huellas: puedes seguirlas donde quiera que él vaya.

Més Força...

Enmig de l'entrenament, desfet i atrofiat res millor q e una bona sessió de...BLOC a toppppe!!!, per acabar de donar matarile a les poques forces que em queden...diuen que el que no et mata et fa més fort...doncs això, a deixar-se la iema i els callos al granet de Targasona, en un dia que ha estat radiant quan a la resta del món prometien pluja a sac...


Veien un video del MET vaig trobar un bonic bloc que prometia fer força a mesura de les meves actuals i dissipades capacitats...LOVE COLD, un bonic seguit de moviments qu extesos van de 7b segons la guia..tot iq ue no usàvem el canto "salvador de la dreta tampoc ha estat tant creul com ho pintàven i l'he pogut planxar un parell de cops junt amb la versió normal non extension...molt wapu...us en deixo el vídeo del Met on usen el canto gran en el crux del lance...nosalytres anàvem de hombro a la regleta i sortíem sense tocar-lo ( joder em creia que no estava permès i veient el vidiu vieg que hauriem estalviat pell i força!).
Després de rebentar-me una mica més aCATALAN PSYCO (q ue ja havia fet) i al TAZ, acabem fent sèries a un 7a a la dreta del HADIZ, fins que el cos ha dit prou...El sensei m'havia recomanat que fes 40 blocs...entre intents i encadenes he arribat a 30 justos...tampoc està tant malament...vaig sense iema i absolutament trencat i a sobre aquesta nit toca festuka al Cangrejo!!!

El gurú del Shivling i l'hipermotivació

Fuàh...

Ahir vaig ser testimoni de una nova tendència hil.larant dins de la creació de films de muntanya...Mentre que sembla que a Torelló la proposta no va acabar de ser acceptada pels promotors, a la PXB les mandíbules es desencaixaven en veure a tres catalans catxondíssims protagonitzant un film freak i alpinistic estil "bollywood" total...

Elies Coll, Santi Padrós i Isabel Rovira, just al trekking cap al base, es devíen fumar alguna coseta ( o no...) i se'ls va acudir muntar una història que deixa bocabadat a l'espectador i tira per terra tota la parafernàlia èpica que desplega l'estil FILODELOIMPOSIBLE...

ARGUMENT: Una noia es vol casar amb un novio ric, que valora molt la seva virginitat...com que no ho és, l'antic amant li recomana de visitar a el GURÚ NIPAPA que li diuq ue per recuperar la seva honra ha de pujar al cim del Shivling i baixar-ne neu per fer una ofrena al monestir de Gangotri.
Decidida a casar-se, la noia contracta els serveis d'un guia Tirolès que, junt a en NIPAPA, l'ajudaràn a aconseguir el seu propòsit. Psicodèlia hindú, cants alpins, balls de musical (amb els mateixos porters prestant-se al riure) i un desenllaç final, fan que el vídeo se'ns fes curt.
Amb una càmera de mà, molt i molt de humor, medis quasi inexistent, i la capacitat de seguir actuant a 6.500, demostren que amb ganes es pot fer qualsevol cosa.

Simplement brutal i hil.larant, us la recomano si mai teniu oportunitat de veure-la!!!

Igualment mentre veia les imatges de la muntanya m'entrava una ànsia inmensa de ser-hi...i alhora tinc les iemes desesperades de apretar com un boig a les regletes de Targasona demà hi pugem peti qui peti...a muerte..i mentrestant un video per motivar-se...tot i que a pesar de tant de fanatisme de bloc no té res a vuere amb estar flipant amb un tio vestit amb turbant i parlant com un comerciant de birres del Raval mentre escala el Shivling...haw haw haw...!

Alpine Bouldering - Summer 2011 - Louder Than 11 from Louder Than 11 on Vimeo.

La realitat, o la veritat: fanaticusssss!

Extret de DIESELRYDER .

Personalment canviaria "mejor" per quelcom com "que encadenará"...(la valoració de "millor" em sembla massa centrada i poc encertada) però la realitat que descriu és aquella que, de manera incontestable, acompanya el camí del verdader guerrer... a dewüell, sense concessions....banzai total...


"Un escalador mejor que tu es el que prueba el bloque 26 veces frente a tus 25, y encadena en el ultimo intento, y es aquel que descansa veinte segundos menos que tu entrenando. Y es aquel que resiste cinco segundos mas antes de caer cuando va encadenando y en el segundo cuatro saca la mano y se queda, y encadena"

"La verdad, si existe, no se puede exagerar. En la verdad no puede haber matices, en la semiverdad o en la mentira muchísimos"
Pío Baroja

L'enyor d'enyorar. Rutina de l'Aventura

Clííink!Clínk!Clink!Clnk!....,

Cada cop sona més agut...sembla que aguantarà. Guai.

El PLik, plik dels pitonets curts o el Clof-clof de les falques massa buides en roca tova ja em começaven a atabalar...feia estona que no sentia cap cant, només gemecs desafinats i tot i el macramé que havia teixit a sota tampoc no era un desastre ja tenia la sensació de estar fent un castell de peces de dòmino. Quan la sensació esdevé de "castell de cartes" l'atabalament es transforma en angoixa...

Fa temps, molt de temps, que no caic, i sento que igual ja toca. I no vull.

Diuen que les coses noves apassionen. Que la rutina és allò que se'ns fa un garbuix de tasques que no provoquen la pujada d'adrenalina que estimula els cervells i les ànimes a seguir endavant amb els somnis.

I que són els retorns nous a coses velles? Rutina? Novetat? Record? Necessitat?

Un canvi sempre encén la guspira de l'acció en una vida banal o mediocre...però el pitjor són les tasques rutinaries que implica de vegades fer realitat els somnis. Els preparatius i l'omnipresència de l'objectiu ja els tinc controlats. No em deixo endur per l'eufòruia, i miro de controlar-ho tot amb check-lists mentals i formals. Ups, el carregador solar del mòbil...veus com va bé repassar tres cops enlloc de dos? Mentrestant el cap ja sent el vertigen dels ploms...

I de vegades l'ansia esdevé mecànica. des del despertador al porteig, sento l'esbufec que em pesa com una llosa, la son, el cruixir de l'esquena, les esgarrinxades...quin pal...i aleshores intento no pensar en res, intento eliminar cada deja vue que m'atenalla i em pronostica la següent ensopegada, la següent esgarrinxada, el proper "aufff" a cada ressalt del sender de l'aproximació...ja ho he viscut. Buscar un lloc apropiat per substituir el tros de carn amb ulls que hauria de ser aquí assegurant-me, mirar amunt allargant el coll a veure si localitzo la senda a seguir en el mar de pedra llisa, sentir aquell nus amical a l'estómac i la rèmora dels dubtes a cada clau que poso al portamaterial...cal? Si..no...aquest també...i aquest...merda, no em puc ni moure de tant de pes....torno a començar.

Les mateixes preguntes de sempre flotant com boira dins del cap, i un cop de mà com espantant mosques, que les disspi...intento allunyar de mi la insanitat, ser racional i no parlar amb el meu jo imaginari que m'acompanya en forma dual de angelet i dimoni.

Darerrament l'angelet estava pessimista, i el dimoni desquiciat. Apreto l'off, surto en lliure tres metres fins un clau i de sobte ja no hi són. La dualitat s'ha fos en un de sol, i els dos tenen una taquicàrdia de l'òstia. Bufffff !!!

De tant en tant un somriure absurd em creua la cara...ni sé perquè, igual mente vaig pujant algun pensament o pena navega per dins i ni gosa distreure'm, però algún racó del cervell me'l processa i fa que faci alguna ganyota o remugui algun joder. Passen la Lila, amics, amigues, vius i morts, els pares i la feina, el nanu i la nena que arriba...suposo que va passant tot i no me n'adono, però a estones sé que hi són...allà dins, fent la seva...

I el renec? És com un mantra silenciós. També de vegades surt i altres rebota dins del cap com la eterna cançoneta que no deixo de cantar...també dins del cap la insulto quan m'adono que em volta com una mosca pesada la puta cançoneta...Insulto també quan les coses es giren. Quan em cau el clau aquell que "només Ell-Elfilldeputa" era el que cabia en aquell foradet. Insulto quan no arribo al foradet, el foradet dels collóns de... delaputamarequelvaparí. I insulto encara més quan m'esllomo i em rebento els nusets intentant enfilar el kevlarcabronàs al fotutpontderocadelamerda que no sé com el PACAlvacardar...déu, quin deliri...

El moment de dubte és sempre aquell en que he de decidir enganxar el Júmar i començar a desequipar el primer llarg. Seguit després en franca competició pel primer pas del segon llarg....

Veig una cordada al davant. En una via hiperequipada on loveclimbers s'inflen d'orgull amb els lovepartners...Bromes, crits, riures, algun pillapilla i vingamuntquetupotswapis...algun sifaselpasmiraquensfemunabirra..que cabrons com en saben...elles en tops i jo pelat de fred per fora i suors per dins...fent malabarismes per ningú, amb la panxa girada enmig d'un món oscilant, un món de penjar, de subjectar-se, d'estirar-se a caçar quelcom que igual et peta als morros...com el pelacastanyes, com el marrameu burro que no sabia que l'ansia era letal...

I aleshores sempre vaig peix, sempre dubto dels perquès, i és aleshores quan prenc a glopades l'ajuda de la rutina, la que em calma amb una petita bufetada amical quan em desquicio, i em passa els informes del passat on estadístiques molt solvents em demostren molt fiablement la molt dilatada experiència dels molt honorables predecessors...aquells que sense tant remuc es penjaven, opulents ells i gens frikis, de qualsevol porqueria a la que jo ting pànic. Vinga home no siguis cagat, que això aguanta un camió...

No és bo confondre la inseguretat personal amb la solidesa de un anclatge quan fas artifo sol...i si te n'adones, ni que sigui a mitja via, millor. El fotut dels porucs és que ballen sempre pel fil de la navalla, entre la tragèdia i l'eufòria, entre l'optimisme imprudent i el pessimisme paralitzant...i cal, sobretot, que la rutina estigui per damunt de la novetat...cal que aparegui el "jo" fred i victoriós, el que prova el plom sense dubtar...ferri...superior...incontestable...com un viking, no com un pagès atemorit davant dels Dakkars...que posi el peu a la platja, trepitgi fort i rigui del banquet de sang i crits que esta apunt de començar...però amb calma...sense la ansia dels orcos...

La putada es que les pelis, i si a sobre són de una novela dels anys 30 que ja has llegit quatre vegades, pots veure'n el final...i saps que encara que hi hagi deu mil milions d'uruks-hai al davant, El Paio Bo se'ls carregarà a tots.

Jo tinc 100 milions de anys de codols al damunt i no sé ni tant sols on clavar...ostiiiiia!!!! I el cabró aquell sobrat i ultraguaperas s'amaga al fons del petate i només apareix al bar quan ha de piar...fins i tot la baixada carregat amb el ferro me la guarda per mi...el remugaire de merda...

I clavo

I provo

Hi pujo

Em penjo

I se'm bloqueja el trasto en el pas més burro...

I se m'oblida l'express o la fifi al seguro de baix quan amb delit me n'anava amunt a mort a pel cablñe aquell que surt a dalt

I porto la cinta a l'altre costat de l'arnés quan havia de xapar amb la mà lliure

I em lio amb els friends i quan n'he provat tres confirmo que "el que calia" el tinc a baix...

I quasi caic. Però no...de fet caic més amunt i arribo més avall...i torno a començar...

I els gantxos em fan por

I tinc set

I tinc gana

I vull...no sé el que vull però vull quelcom...

I quan sóc als spits de la R,...encara tinc més agonia per acabar la via...

Al davant ja acaben...segur que aniràn al bar, i ella li pagarà les braves, i ell serà un heroi, i els altres explicaràn passos...i jo aqui dalt, penjat, no creient-me massa ni el que estic fent ni sabent el perquè..però ja ho sé això també...és la rutina de la pseudoèpica...la fatalitat de descobrir que si no t'importa a tu a ningú li importa massa que estiguis aquí dalt fent el capullo covard quan podries estar a casa fent-li petons a la teva dona...és el que hi ha...ho sento bow, massa tard per adonar-te'n, has d'acabar la funció...I caic en la conclusió que tot plegat és perquè sí, que no cal pensar tant i que si hi sóc serà per alguna cosa, encara que no l'entengui...o igual simplement és per tal que demà al bar apareixi aquell, el covard que ara està amagat, anir explicant com de terribles són els gantxos, i com de ultraestranyes les flors de pitonisses o els falcats en ploms...

L'oblido i m'adormo, i somnio en el fals sentiment de superioritat que tindria si estés veient-me des del davant, i els loveclimbers diguéssin "fuuuuuh, ho heu vist? quin penjat, ha dormit allà enmig! quina via és? deu ser en artifo noooo?"

Noblesa obliga, em justifico progressant, des d'allà suposoq ue no senten el que per dins porto, igual en algun moment m'agradaria estar allà, amb el puto loveclimbing i la promesa d'unesbravessifaselpasbaldufa...ho enyoro la veritat...i vaig amunt enmig de una núvol de contradiccions.

Tot aguanta. en el fons sempre aguanta segons les estadístiques, si peta és per error humà i generalment per falta de desconfiança...ups, volia dir de confiança...

Desplego l'arsenal davant del cotxe, com un pescador fatxenda ensenya la seva captura amb falsa modèstia ( jo que mai he estat un paradigma de l'ordre i desfaig petates milenaris que van quedar garbuixejats eternament...), ningú em fa massa cas...corren a per les braves...jo també ho faria...

Recullo sol. Vaig sol al bar, ells riuen i riuen...jo bec la birra...vull torna a casa...i també ho sé...és la rutina de l'enyor, la que em fa seguir pujant algun cop perque me n'enyoro...m'enyoro d'enyorar...necessitava un big wall altre cop...

Sambari dels collons, no tinc ni crit de guerra...hahaha!!

ENTRENANT...

Quan vaig començar a escalar, l'entrenament es basava en ESCALAR...el màxim de temps, el màxim de vies, fins caure esgotat...

Amb l'arribada de l'esportiva vam quedarnos bocabadats sota de vies que crèiem fruit de poders superiors, i projectàvem en aquells que les escalaven, unes dots i unes capacitats que crèiem que MAI tindríem...

Aviat vaig haver de gestionar el temps per poder entrenar i millorar capacitats que amb la simple escalada no incrementàven tal i com necessitava. El BLOC com avui es practica encara no existia, i no hi havia plafons o rocòdroms...Passava les hores del migdia en una mena de cova-cúpula la Parc Güell, acumulant metres i metres de flanqueig desplomat...no tenia cap planificació sinó només la voluntat de escalar fins que quedava rebentat...era un "plús" a l'escalada del cap de setmana, que permetia mantenir una tensió als muscles, conèixer millor el meu cos i "fer més callo" als dits...i fins un cert punt funcionava.

Amb els primers plafons ( el del Salva al Paral.lel), i la resina, vaig començar a tibar més en despom i amb més canto...però com que els meus llocs habituals d'escalada éren de presa petita i desploms poc pronunciats, el "campus" o els sostres poc m'ajudaven a pujar grau. NO tenia prou biceps i només dits forts...I vaig tornar a escalar com un possés...a base de "pegues i pegues", fent més i més vies fins que pujava de grau o, simplement, encadenava la via en qüestió.

Ara tinc una llibreta, un cronòmetre, unes disciplines i sèries a executar i corro de nou al desplom cada cop que sento el bip-bip de finalització del descans programat...El campus o la taula de entrenament són el repte de le tardes al rocodrom...

De la mateixa manera que abans no hi havia mòbils i ara ens són imprescindibles, entrenar és avui en dia una manera de optimitzar el temps quan ens en queda poc, més productivitat...l'entrenament permet fer el mateix amb menys intents i fer més amb els intents que abans dedicaves a menys grau...

Hores i hores i una bona planificació, per obtenir "MÉS"...

Personalment he entrat en aquest rotllo: m'agrada superar-me, m'encanta poder gaudir de un ventall inmens de vies perfectes i ultradures que abans no podia ni somniar...m'encanta veure que el meu cos encara funciona quan li dóno un petit impuls, i que aquells passos que abans éren de bloc enmnig de una via de resistencia, es converteixen en passos de resistencia enmig de una via de continuïtat...

A estones , però, em pregunto si aquest procés, no és un pas més en la boja carrera dels humans contra sí mateixos, en la RAT RACE que sembla que domina la nostra espècie basada en que mai ens conformem en el que tenim...i així ens va...

Quan veig com em trasllado entre bidits i salts amunt, entre taloneigs i crispades de dents que xerriquen, i sento l'inmensa sensació d'arribar a cadenes a través de coreogrfies impossibles i trucs utòpics, aleshores me n'adono que això no té res a veure amb l'egoïsme, la vanitat ni la competitivitat. Igual que tamnpoc tenia res a veure amb aquests valors quan baixàvem corrents les escales del Monestir o ens desencordàvem en una canal o goulotte per anar més ràpid, o provàvem les vies més dures d'artifo en lliure

ÉS JOC: No obtinc res més que PLAER, BELLESA i un CONEIXEMENT de MI MATEIX molt superior cada dia...equilibri...repte...sensacions quasi extrasensorials...

És potser HEDONISME o INTROSPECCIÓ?

A nivell personal em costa discernir si he deixat de fer alpinisme només per haver aparcat certs riscs...sento el mateix quan abandono un repòs sense corda, quan estic 20 metres sobre el mar, quan em queden dos cruxs i un tram de resis abans de la cadena, quan desenganxo el cul del crashpad sota una bauma, quan em penjo de un gantxo i veig un plom dos metres per sobre, quan surto del darrer friend a buscar uns cantos que no conec, quan arrossego un petate cap a un vivac o una paret, quan cruixeix la neu sota els peus i no puc deixar de mirar una línia blanca en una paret...

I aar fins i tot acabar els 2 minuts que em queden de sèrie és un repte per saber una mica més fins on puc arribar

Sento l'ànsia de l'aventura, l'aire que m'omple, el cor a tope i l'estómac que s'apreta...

Una serie més...., demà descanso i al tercer dia em llenço a l'objectiu, sigui quin sigui...a muerte !!!!

M'encanta....