LUMIGNANO: HISTORIA i VIDEO ORIENT EXPRESS 7b+

Quan tingui una mica de temps penjo el diari del TRIP ITALIÀ, incloent el repte "mariscada" en CROACIA...( Y A VER SI TIENES COJONES DE QUE NOS METAMOS UN COTXINILLO EN ESLOVENIA!!!)...mai et piquis amb un "POLENTONE" del NORD, vam acabant TAMBÉ endrapant cotxinillo a ESLOVENIA...con un par...total, una mica més i anem a fer els txurros a Istambul...casum dena!!!
----------------------------------------

El tema va anar de que als Dolomites i voltants fotia un "temps de carallo"

( feia mesos que no estava a ZERO GRAUS...quina rasca!!!!!!!. I SINÓ QUE SE LO PREGUNTEN A LOS HERMANOSPOU,hehe, que van veure com la via dels "VELLS GUERRERS" hauria d'esperar a dies millors i tot es quedava en esportiva a ERTO i voltants!...així que les aspiracions de fer FALESIA es van quedar en varies plàteres de SPECK, FORMATGES VARIATS, BIRRA A DOJO i VI CALENT mentre jugàvem a les cartes esperant que s'aclarís el temps

Inmediatament vam veure que en paret no fariem res i vam dedicar-nos a fer algunes vistes per"VICENZA Y ALREDEDORES" ( que no es diu així)...on destaquen DUES ZONES: LUMIGNANO i COVOLO...i CASTELVECCHIO de rebot ( preciós lloc i escalada sense interès per a mi...ei...per a mi que la colla familiar va gaudir de bloc i vies...
LUMIGNANO és una zona amb el nom del bonic poble que l'acull...una mena de racó tranbquil amb boniques cases i parets a 10 i cap minut de l'aparcament...imagineu un petit bocí de MARGALEF però en versió VENETO...prats, boscos humits i verdor quasi cansina..la humitat però, junt amb una bona insolació en els sectoprs més guapos, la fan exclussiva de hivern...vam enganxar un dia fresquet i mig plujós, pel qual encara vam poer escalar força bé tot i la època.
ACCÉS: A la sortida de VICENZA EST, a la AUTOSTRADA A4 de MILANO a VENEZIA, direcció a VENECIA, i ABANS DE PADOVA, hi ha una rotonda amb cartells que indiquen RIVERA BERICA...direcció LONGARE i COSTOZZA...LUMIGNANO ESTA A POCS MINUTS...i a just 20 minuts de casa dels cunyats...

Es tracta de un conjunt de "palestre" de màxim 80 mts i generalment on l' "esportiva" ja la tenien assumida a mitjans del 70...parets on es van foguejar gent com el vicentí RENATO CASAROTTO ( primer VIIº=6b el 1977...i quin puto 6b...que txungo...), i es van "reconvertir" altres com en MARIACHER, BASSI, MANOLO, LISA JOVANE, PIETRO DAL PRA i on fins i tot hi va fer aportacions del mateix MARTIN SCHEEL ( el mateix que va equipar les primeres vies maxiextremes de STBENET)...des de 1980 amb MARGHERITA ( 7a inicialment obert per baix i aviar reequipoada i alliberada) Guerrini obre la veda del 7è ( escala francesa) i s'equipen parets i vies a dojo.

El 1984 es desenvolupa l'esportiva amb vies de caracter excepcional, per la dificultat ( de 7a+ a 8a), com per la concepció ( el concepte ATREZZO tant en proteccions com en preses...).
Em calia un viatge arqueològic i existencial per aquestes vies i, per tant, no podia limitarme al grau sinó que em calia una seqüència temporal en la dificultat i els itineraris escollits.
LA SEGONA explicació és que, donat que no hi havia CHANCE als DOLOS, i que els cunyats curraven els dos, no arrossegava només el NAWET sinó els dos nebots, amb "horari europeu" i sense molt interès en l'escalada i això si, una paciencia de snts mentre el seu zio flipava amb les palestres que el rodejaven...la estrategia va ser escalar a vista o al segon pegue..quan un conegut local em va dir que "fino nopn troppo il massimo a vista non supera il 7b!" vaig optar directament per REBAIXAR OBJECTIUS A VISTA...quan vaig provar el primer 7b direcxtament vaig rebaixar els objectius al segon pegue...

El cas és que des de la MARUSKA ( classic IV de somi), la PANCIA CASAROTTO ( 6b), la MARGHERITA ( 7a) ODORE DEI SOGNI ( 7a+), SOGNI D'ORO ( 7b+ o 7c), ARCO d'ORO ( 7c), MASTER BLASTER (7b del qual ni resolc el crux), a la ORIENT EXPRESS ( 7b+)...em desquicio provant i encadenant vies a vista ( fins 7a+) o assajades ( fins a 7c a excepció de mASTER BLASTER que encara la busco...)...GENIAL...i durissim. IL SOMARO, el 8a de LLEGENDA segons la guia, és el segon any que arribo tard ( en època) i sense chance ( amb la crew infantil de claca...). L'anyq ue vé si de cas...hehehe...

L' escalada a LUMIGNANO és de l'estil STBENET...a partir del 6a+ la cosa es posa peluda...les vies dels 80 estan molt collades i sobades ( és calcari, a 10 min del cotxe i generalment al sol i sense 1300 escales i una llegeda de punkis guardians de l'avern que el preservin..), pero genmeralment són les millors...compren amb molt PICATS ( joer es que la penya no es tallav ni un pèl alla!!!) i generalment amb passos extrems un rera l'altre..quna les proves per primer cop els 7b et semblen 8a...a diferencia de CAHORROS, aviat trobes el mètode i tot esdevé un flow corogràfic, ben asseguat i ( això sí) tendinós a topppppe...monodits, bidits a mort i bloqueig al límit en peus inexistents...pura esportiva 80era...
EN EL VIDEO, asegurat per LILA, filmat per MARTIN i amb un audio desternillant on en NAWET demana al minut 2:40"silenci!!"a la Giada( que el papa escala!!!)...ORIENT EXPRESS 7b/b+ , un cappolavoro de GUERRINI...un metre a l'esquerra hi ha la BOOMERANG ( 8a+) de l'SCHHEL..."il nome é legato all''effeto speciale che accomuna l'arma aborigena all'arrampicatore"...de l'ORIENT EXPRESS es diu que té qualche bucco "un po'doloroso".. no sé si era l'excés ( EXCÉS en MAJUSCULES) de Speck i Bruschette regats amb birra a dojo, o que realment el grau i la roca piquen un tou...però vaig encadenar fins a 7 o 11 monodits bidits de una i dues falanges seguits...via a l'estil de l'entrada de DIOSNIDOR o BELLE DESTIVELLE ( fuixarda) en un mur desplomat de uns 16 mts , ojo! mesurada així a la guia!!!...increïble quina precisió bow!!!)

Tsunamis a StBenet

Boulder alt? Via curta?

Els totxos com el Manolito, la Agulla del Pelake, el Calimotxo, Paco, Quiste, la Bauma de Stbenet, i potser fins i tot l'Agulla del Pas de la Burra, són "pedres" de entre 8 i 12 metres que segurament a l'altra banda de l'Atlàntic s'escalarien sense corda i amb una pila de crashpads.

A mitjans dels 80 no hi havia aquests medis ni la mentalitat bloquera, i en certa manera fins i tot ara a Montserrat no hi ha quallat massa aquesta disciplina a pesar de tenir bastantes possibilitats...no en sé la raó...l' aproximació? La "dispersió" dels blocs comparat amb altres zones? La oferta massiva de altres estils d'escalada?

En qualsevol cas a base de pujar i pujar a Stbenet, i havent escalat blocs en zones més adequades, una nova òptica permet enfocar algun d'aquells totxos en que vas ja amb confiança, com a "solos" o "tsunamis"...de vegades amb Crashpad, de vegades sense...és qüestió d'inspiració.

Ja des de fa temps vam polir les possibles del Pelake, el Calimotxo, alguna del Paco, del Pas de la Burra i aquest darrer any al Manolito...em queda el totxo del Moto però em fa por...l'estil de passos i la recepció són el que determinen la decisió i vies amb sortides molt altes o complicades, i cantos roms o de "tacte" ja són més perilloses...igualment és difícil convèncer a una colla de fanàtics que es pugin els matalassos per fer una estesa sota un bloc que, la majoria no consideren escalable en solo sense un petit risc de fer-se mal...generalment les hem fet amb un sol crashpad o simplement sense...a més de ser vies "conegudes" tens l'aventatge de poder provar-les completament amb corda i després "reconvertir-les" en bloc...i la veritat es que es veuen completament diferents!!!!

En aquest vídeo, escalfem a DIRECCIÓ OBLIGATÒRIA, un 6a+ "curt" de tota la vida. L'endemà vaig aconseguir SISDÉ ( 7a que em va semblar 6c justet), PILÓN (7a molt dur segons la versió) i BRUTUS ( 7b amb sortida complicada)...
De fet on vaig patir més va ser a la HUELES a MIERDA ( 6a), amb un pas a dalt que encara no he entès a pesar de sortir traient guspires...BASTARDO (sense usar els picats...)......PILLA CACHO, TOSTAO, DUENDE STORY, PABELLÓN, SETAS MÁGICAS, El 6c del pas de la Burra, NO PASSA RES, AS DE BASTUS,...i algun dia l'ENERGÚMENO, encara que aquesta ja demana molta decisió a dalt...no sé...FALTA ESCUMA A SOTAAAAAA!!!!!!

Boulder al Ventosa

Fa MOLTS anys vam filmar una ascenció de la via THC ( 7a+)...un bloc alt que vaig equipar ( 2 xapes) just aprop del refu...

Si no fés mandra de pujar crashpads allà dalt, igual que alguns totxos de Stbenet, avui en dia s'obririen com a bloc enlloc de com a vies curtes....és més lògic...però aleshores això del crashpad no es portava molt i a pesar que avui n'hi hagi arreu la veritat és que arrosseguar-lo allà dalt tampoc em motivava molt.

Aleshores i aquest estiu passat la vaig repetir sense corda ( i sense crashpad)...amb el cor taquicàrdic ( aleshores no aquest estiu ja més...). El Nawet va fer un "silenci" mentre observava al sonat del pare pujar una pedra alta amb el risc de rodar fins el Estany Negre...la "porter"només servia per això en aquell cas!!

Crec que aquest estiu pujaré amb el Matalàs...hi ha milers de blocs per obrir...i no fa calor...hehehe...

La vida en els dits

Amb el títol "La vida a la punta...dels dits" ( ja prometia el tema, ja...)un filmet de Jean Paul Jenssen, del 1982, va impactar l'àmbit escalador revelant la supremacia total ( almenys als medis) de l'escalador francès Patrick Edlinguer. Es tractava de una peli que va marcar una època, després "imitada en certa manera" per AL FILO amb el documental sobre StBenet i altres de l'estil en versió torera...( "los spit deberian estar al rojo vivo pa que los herejes no se pillen...")
Apart de un look característic ( tant popular després) i de una música i muntatge que van marcar un estil, cal que, descontextualitzant si cal, aprecieu el fet que un escalador Free pulveritzava les concepcions de la escalada, l'estil del moviment i la manera de veure l'esport...Impactants les imatges del paio movent-se rotllo "KOALA" ( L'ESTÈTICA DAVANT DE TOT!!!), i hilàrica la concepció iconogràfica del documental...tot un clàssic que molts anys després els psicobloquers americans van recrear en broma en el seu trip a mallorca PERFECTO titulant un BONUS FILM com "la vie sans chemise"...usen la banda sonora original, un doblatge en subtítols molt catxondos i desmitificadors i un escaldor que imita a Edlinguer....tot molt divertit (amb tot el respecte per a Edlinguer...!)...

EL PRISIONERO, ST BENET, projectes a l'ombra...

NO és divendres de vídeos...és dilluns a la nit...però per tal que aneu fent boca aquí deixo un vídeo de Youtube, dels que fa caure la bava...

El David Gual flútant per EL PRISIONERO ( 8b+), un vion al braç de la Mòmia.

Aquesta via va ser equipada per Martin Scheel, que no la va poder encadenar degut a un altre "hivern fred" dels que passen per allà dalt...també va deixar-nos ( encadenat això sí) vies com MU ( 7b) o VUELO A CIEGAS ( 8b)...

Curiós que , sent el món tant gran, acabés trobant vies seves aprop de casa de familiars, a Lumignano ( Veneto-Vicenza)...sempre rutes de gran qualitat i duresa, especialment si parlem de mitjans dels 80...

En Rafa Comino la va encadenar, esdevenint el primer 8b+ estatal, i en David la planxa davantla càmera...inhumano...

Per als qui no hi hagueu estat ressaltar que elq ue aquí es veu com una mica desplomat és, en realitat, un planxot inhumà que tira enrrera des del principi fins al final, i que la part superior, després del bloc inhumà que determina la via, representa un tram de 8a o 7c+ que tomba a molts opositors a encadenar-la...


La Mòmia compta, en aquest sectoret, amb un seguit bastant complert de vies "fanàtiques" ...des de un interessant 6b+, passant per "Follardas a Gogo" ( 7a amb sorpresa a dalt), un guapíssim ( i poc extrem) 7b ( extès a 7b+ si s'escala el segon tram) i un reguitzell de 8ens ANTOLÒGICS dels que destaquen JULIA ( 8b durillo depèn de per on facis el crunx), EL ANILLO DEL PODER ( 8a+ amb un inici intens, tram de resistencia atlètic i final tens...seguros airejats), i la brutal TRINI CLIMB ( 8a+...?) amb un pas a bloc que t'estampa una bufetada als morros ( i un vol desquiciant). Subnormal és un 8a bastant desfassant, presa petita i bloc total...i sembla que en Ramonet hi va encadenar un projecte que els locals ja gairebé teníen brodat...coses que passen per no preguntar...

Com a pas intermig hi ha la ANILLO DE CUERO ( 8a, des d'abans del crux superior de ANILLO cap a la TRINI)...i si no heu escalfat enlloc, abans de despenjar-vos des del bosc que hi ha a la dreta de la Normal ( accés habitual grimpant per muntar les vies o els topropes), podeu afartar-vos de VIº local en vies molt interessants, fins a la aèria Aranyes Penjants.

A baix i a la dreta del sector hi ha els tres llargs empalmables de BROWN SUGAR ( 6c+ factible amb corda de 70 mts i moltes cintes. un viatge de molta estona)...o la PLENIL.LUNI ( 7a+ 70 MTS SI FEU ll1+ll2...calen igualment bastantes cintes donat que el primer llarg ja en té 13 o 14...

Apa a gaudir del vídeo i preparar projectes a l'ombra!!!!

ya llega...ya llega...

Sense paraules...avui, amb la calor me n'he enrecordat d'això del PSICIOBLOC...a veure qui s'apunta aquest any...El mes que vé crce que penjo la corda fins Setembre...o no...o si...

YA LLEGA...YA LLEGA....juassssssssssss!

Mallorca Psicoblog 3 "The Whole Crew" from Cedar Wright on Vimeo.

PSICOBLOG 6 "DEEP BLUE" from Cedar Wright on Vimeo.

TOT és RELATIU...eheheh!

Del Blog del LUICHY http://luichy-lanochedelloro2.blogspot.com he extret aquest vidiu que REALMENT ens posa a lloc amb tanta tonteria tecnològica...

http://www.leerestademoda.com/

Me'l guardo pel Nawet, quan em doni el tostón amb la consola l'ipad o el que sigui...bé suposo que quan ell aprengui a llegir hi hauràn altres "invents" moderníssims...

Aquest curtet el dedico al pare, que s'ha dedicat en cos i anima a fer llibres tota la seva vida...

PIRIPÍ PIRIPÀ...la història...

PAs del monodit inferno al sostre, fins que va creixer "callo" i pell a la primera falange....

NOTA: A falta de un article històric més detallat que publicaré amb els protagonistes de aquesta època us poso una breu ressenya sobre els orígens de la via:

"PIRIPÍ PIRIPÀ" sembla que era el "crit de guerra" i la firma a les piades ( junt a PATÍyPATUPRIMA) de una penya dels 70 inicis 80 que junt a altres persones com l'Olmo incloïa el Peke, el Ricardo i el Mantecas....es veu que eren molt joves i van aparèixer sobtadament a la Nord en un moment en que començava una nova era post Anglada i pre-friki...amb els PIRATES en plena activitat la presència d'aquells bordegassos va caure bé a la gent encara que diuen que les muntaven de cal déu a Sta Cecília, amb el beneplàcit dels seus "mentors"...he sentir a dir que eren una nanos macos, irreverents i que escalaven "amb moltes ganes"...

Vaig llegir la NOTICIA del seu accident al CORREO CATALAN fa MOLTS anys, de petit, quan encara ni tant sols escalava...diuen que se'ls va fer de nit a la sortida de la Valentín...potser anaven en ensamble, potser havien fet reunió en una savina cutre perquè la corda no els arribava al cim...un d'ells devia caure i va arrossegar als altres cap a la foscor...el diari recollia una imatge que em va quedar gravada en la meva turmentable ment infantil : "Cayeron casi desde la cima. Posiblemente la caída de uno de ellos arrastró la cordada. Los encontraron en la base de la pared enredados entre sus cuerdas, y uno de ellos agarraba fuertemente unas savinas, quizás buscando desesperadamente, en el último momento, evitar lo irreversible..."

Se`ls va trobar una cordada que pujava al matí a escalar...els van baixar entre tots al refugi...

Al cap del temps van apareixer diverses vies en homenatge a aquests nois de mà dels seus col.legues de batalles...les "PEKE MANTECAS", diedre "PERICMAN"...i la "PIRIPI-PIRIPA"...

Vaig començar a escalar als inicis dels 80, quan l'Olmo i amics van obrir aquella burilada directa des de St Salvador al cim d el'ELEFANT, a la esquerra de la GEDE i la CERDÀ-POKORSKI...A2e i V+..burins aleshores "sans" que van anar decandint amb el pas del temps...en plena revolució esportiva, just en l'any en que s'encadenava EL PRISIONERO (8b+, a la Mòmia, equipada en un any de molt de fred per Martin Scheel i encadenada per Rafael Comino), ENDIKA va reequipar amb alguns bolts la primera tirada de la PIRIPI PIRIPA...va restar inescalada fins al 1994.
En Josep Maria Alsina va encadenar finalment la tirada...recordo veure'l fer sèries a la SESIÓN CONTíNUA o a l'UNICORNI..."agafant pila per la PIRIPI" em va dir un cop...finalment vaig veure la seva foto al crux...l'havia feta...va sentenciar-la com a 8b...i allà va quedar, sense massa repeticions fins que el Ramonet i l'Edu la van reactivar...aquest 2010 vaig veure el Guille i el Miquel aprofitant les cintes del Rodri..la van fer a la tardor..just quan jo començava a tocar-la...

PIRIPI-PIRIPA ressegueix una linia directa enmig de una ONA que va desplomant, tallant un sostre, i pujant a plom fins una visera que gairebé fa sostre...cada dos o tres burils hi ha un bolt...estan ben col.locats ( a St Benet generalment quan taladren "la claven"), però degut a les dificultats és dificil xapar en un o dos llocs...hi ha hagut bons vols, supervols i vols traumàtics...algun d'ells molt aprop del drama encara que es tracta de errors de càlcul més que de un perill intrínsec a la via...el crux final obliga a saltar-te el seguro, i per no picar un sostre que hi ha deu metres per sota t'han de donar "comba" de manera que la volada pot ser de entre 10 i 15 metres, neta...

Una via de l'Alsina i l'Endika no podia ser diferent...del mateix estil que la seva veïna UNICORNI...(un "7c+" amb alegria, passos increïbles i grau apretat)...amb la PIRIPI passa exactament el mateix...

Feia gairebé un any que anava fent pèndols entre la desmotivació i la hilaritat...des de l'estiu del 2008 no aixecava massa el cap...l'accident de la C. em va deixar molt astorat i sentia que allò que abans em motivava no em convenia..i que allò que em convenia no em motivava...havia repassat CAVALLERS i el VENTOSA, i aquells projectes que hi tenia havien acabat caient...En vies de paret la soledat em va revelar que no hi havia res darerre la èpica...ni estival ni hivernal...es tractava simplement de més risc i més soledat...
Una tarda vaig pujar passejant al Gorro, i en baixar la Bastardo va oferir-me tancar el cercle de solos que havia obert feia tants anys...va ser un amor fugaç, "ja està?!" em vaig preguntar..."res més?"...estava desconcertat...especialment després de escalar també una via que m'havia quedar truncada feia anys a la MALADETA...també havia tornat i havia tancat un cercle inmens...i no sentía res...

El Margalida va ser la darrera tonteria...i aleshores ja estava sense objectius...res més en perspectiva que no fos entrenar més i fer més nivell...blocs? parabolts?...en la meva ment de muntanyenc era un horitzó molt inhòspit però necessari donat que l'Arnau creixia i els darrers anys me n'havia adonat de com de dolorós i cru pot ser un accident a muntanya...no trobava el camí del plaer sinó de l'angoixa, de patir pels qui pateixen...estava confós...

Una alba a ST SALVADOR em va descobrir allò que necessitava...era novembre i damunt meu unes cintes voleiaven al ja insidiós vent...s'acostava el fred i hi havia algú provant PIRIPI !!!

Vaig pujar un altre finde i els vaig trobar...eren el Guille, i el Miquel...ja estaven al final del seu camí i quan van encadenar i algú va retirar les cintes vaig posar-hi les meves...

i VA FER FRED, i va NEVAR, i va PLOURE i feia molt de VENT...la vaig deixar i vaig dedicar dos mesos a fer peses i blocs i multipresa...i vaig canviar...sentia com allà on no em movia ja encadenava a trams...i allà on encadenacva a trams ho vaig deixar en una caiguda...que no lograva eliminar...i va PLOURE de NOU...i em vaig dedicar a fer bloc...estava fart, gairebé no escalava...pujava encara amb el fred inmens , als vespres, a "mirar" la via sense oportunitats de enfrontar-m'hi cara a cara...només podia esperar que si hi havia uns moments de "chance" jo hi havia de ser...

El sol desapareixia, i el canvi de llum despertava un insitent microhuracà que cada tarda sumia la via sota un insolent i punyent vendaval...mal de cap, nervis, fred als dits...sota el sol les infimes preses escopeixen, i quan se'n va el sol fan mal...a l'hora bona fa vent i quan el vent para es fa de nit...si no feia boira i fred feia xuxu...era un infern...era jo?era el temps?...començava a desesperar...

Els pocs moments que vaig poder intentar-ho sota condicions minimament acceptables queia al final, per pura resistència...em calia ser més fort..i dues setmanes de fer més bloc ho van materialitzar...però vaig pujar i seguia el vent...i els dies bons no podia escalar...merda...

I finalment l'encadene a pesar de la pluja dels darrers instants...

Aquest finde vam pujar amb el Juanjo, a fer fotos i regalar un vinet bo al Ferran, que tants dies m'animava a pujar més endavant després de confirmar-me que estava "txungo-txungo"...

Pas de la puta bola superior, abans del lance final però dels que determina l'encadene...Si amplieu la foto veureu el burí original, el reequipament del 88 i el posterior...
He penjat un cutrevídeo per qui es vulgui fer una idea de la via i alhora de les "condicions" habituals dels darrers mesos...

i feel REGOOOOOOOD !!! OPCIONS i RESULTATS...

Aquest finde les coses han FLUÏT...que curiós...

NO WORRY era la postura...diumenge tenia "pollo"familiar i entre rallar-me i no rallar-me vaig escollir NO RALLAR-ME...no passa res...UN DIA???CAP A "MARGA-LEFA"! Divendres vespre perquè el NAWET es mareja...a dormir a TRES PINS com diuen els "canons de la perfecció" del "FAMILY CLIMBING"...

Ens llevem ben tard i ben poc fanàtics...CAP PROBLEMA...amb el somriure flipat escalfo en 6a's i 6b's entre gupillos de xatis i xatus, i gossos, i calor, i furgos, i bidits sense massa carisma...un darrera l'altre sota el sol aclaparador...les bamwes five-ten rellisquen, el nen es queda fet una croqueta entre la pols i de pas roba pa de la motxilla de uns guiris...sóc un mal pare de bon flow..NAWET COM TORNIS A PILLAR PA DE AQUESTA MOTILLA ET DONO UNA SURRA AL CUUUUUULLL!

Papa..que "tin" gana!!!...

joder té taó...LILA QUE EL NEN HA DE DINAR...

Anem més a l'ombra que això és un forn? OK!!!

NEN ARREBOSSAT, CORDA, MOTXILLA, JOGUINES,ROBA,MAGNESI,SPIDERMAN i GORMITIS,....buah, vai petat en u 6a+...i tal i tal...de PESA"FIGUES"(plè de xatis cañón) a VERDURES..i jo que em segueixo arrastrant...

I per fi la CREW fanàtica...guai...el siller em belaya a un 7b que fai onsai...quina mandra...nem al COVABOIX-SOLEIADA? yups...el tema esta a l'ombra però és un ressalt on el "nano" es pot esnafrar...joder i quines vies!!!!!!!!!

Una munió de funcionaris del foc, algun beatnik gaucho ( que la noia va tibar a morte el 8a)..i la CREW PXB...guai...

Segueixo MARRANO..el Jaumet ,m'ofereix una sessió de cànem i llúpol a la furgo...mentre accepto un EGARENC em diu que provi una via...no bow, que vaig feliç i crec que em piro a fer birres..per primer cop en 30 anys crec que PASSOOOO..PERÒ ...la LILA m'anima i ja que hi ha les cintes...joder PERQUÊ NO?

OPCIONS: BIRRA o ROCA...escullo PRIMER ROCA I DESPRÉS BIRRA...guai no? faci el que faci triomfo...això del rotllo " nO PRESSURE" mola molt...hhehehehehe!

APAREIX bona penya i endinyo a la via...FLOW, ànims, teledirecció total i no total...VINGABOWS i de sobte, després de 20 minuts de lluita creixent xapo cadena de un VION al FLASH..que inhumà, que guapo, que bonic, quin bon rotllo...waaaaaahhhh!

La LILA va a trepar amb la E. i jo em piro al riu a banyar-me amb le NAWET...més bonic encara...!!!

DR FEELGOOD. 8a 25 o 30 mts COVA BOIX-MARGALEF.

Escalada al FLAIX

GRACIES:

Oriol Rossell per MUNTAR-LA i cedir cintes i corda...i TELEDIRGIR i ANIMAR...l' "artífex" de l'encadene...de veritat...dec birra fijo...
Marieta i Esteve`..per animar i teledirigir de puta mare...gracies booooowwwwwws!
Jaumet, per motivar i animar A MORTE...i per assegurar-me de bon flow...i per les birres de després...
Juanjutx i Ivani i Santi per l'ànim en TOT MOMENT...apunt de petar i flipant per donar-vos el callo!!!...vaig apretar pels vostres crits de bon rotllo...segur... !!!
LILA, per guardar el bitxo i garantir-me quietud al llarg del dia...gracies boweta...gracies...
Al Nawet per "fer un silensi mentre el papa escala", bowet t'ho vas currar...gracies t'estimo...

i de postres els WHO...que passo de Möthley Crue que no m'agraden...heheheh...de conglomerat només n'hi ha UN...FALEN?

FINALMENT...

NUNCA ES DEMASIADO TARDE

PARA COMERTE LA VIDA

DE UN SOLO BOCADO...

EL PASADO YA SE FUÉ

Y EL PRESENTE CAMINA DE MI LADO...

MAKAKO ( Puerto Presente)

Aquest dissabte feia una calor inhumana...vam decidir pujar per la COLORANTES PERMITIDOS per evitar les escales a St Benet i anar escalfant...

EN "el pegue" mig plovia (!!!!!), PUJAVA LES TRES PRIMERES XAPES PENSANT QUE AQUESTA VIA ESTAVA MALEÏDA, simplement la muntanya es reia de mí...

De repent va sortir l'arc de St Martí i en el lance a la bola ni tant sols vaig pensar en arquejar...simplement no volia caure...vaig fer-ho en extensió inhumana...tot i l'excés de força em recuperava!!!...¿perquè no?...Estava cansat de falses esperances i com que no en tenia cap, precisament no duia cap pressió...vaig arribar al crux superior i "la bola maleïda! em va semblar aprop!!!..."LILA QUE LA FAAAAAIG!!!"

Quantes vegades he caigut en aquell pas...i de repent dos moviment més i semblava que acabava !!!

Però com a bona filladeputa, la PIRIPI em va espantar un darrer instant...per fer broma potser, o com a avís de que "em deixava pujar " però que ni tant sols em podia pensar que la controlava...vaig ajuntar mans en les regletes del crux final i de sobte va aparèixer la LLUM VERMELLA...vaig recordar les caigudes de els dos anteriors encadenadors just en aquell darrer moviment, la inmensa volada si falles el pas, el sostre amenaçant de sota, la comba que t'han de donar per no picar-hi...la clavícula petada del Pollito...!!!

Però dissabte no tocava...era " EL MOMENT"...havia xapat la cinta txunga i em saltava la que calia, vaig llençar terminal però confiat...i vaig pillar el canto...vaig esclatar a crits, i gairebé m'hi deixo la veu...va sortir tota la pressió, tota al agonia de l'hivern soterrat sota el fred i la neu, sota el PUTO VENT que a l'Elefant esta viu i és un filldeputa, les escales, els pegues amb els dits insensibles i el cap a cent, el veure que "pots" però que la via i el lloc diuen que encara no...

Tot somni té el seu camí i si ets fanàtic t'arriba seguit...

PIRIPI PIRIPA. L'ELEFANT.St BENET, 8b 20 mts

1a asc V+Ae Olmo-Viciana el 1982 i 83

Reequip. 1988 Endika

1er Rotpunkt. 1994 Alsina

Fa 30 anys en Josep Maria ens va fer de instructor al curset del CADE...també recordo veure'l de lluny fer sèries i series a la Sesión i a l'Unicorni "entrenant" per la Piripi...va ser una de les seves vies més dures...

Potser és una via més...però 30 anys després de pujar les escales de St Benet per primer cop me n'adono que sempre hi ha temps per gaudir i millorar, per escalar, per estar a gust en un lloc i amb un mateix...per superar-se. Hi ha altres vies, altres llocs, però volia fer aquesta, era un repte físic i mental que creia impossible quan el vaig veure per primer cop, fa MOLTS i MOLTS anys...com totes les vies de STBENET, una puta OBRA D'ART on tots els detalls importen per configurar quelcom més que un simple grau, que una simple via...és "escalada" però és també "alpinisme" en el sentit de implicar motivació, adaptació i persistència, junt a "condicions" i "estat"...

GRACIES!!!! , a la LILA per la seva inmensa paciència i asseguraments sota el fred...i per trucar-me als vespres quan el Nawet anava a dormir, per poder donar-li el petó de bona nit al peke!!! ( el Nawet un dia va preguntar si el papa vivia a Stbenet!!). Peke que torno a casa vale?

Al Juanjo per aguantar corda i pujar a assegurar fins i tot petat...gracies bow...ara et toca a tu!!!!

Al Jose Agustí per millorar-me com a escalador i obrir-me els ulls amb l'entreno...un machine amb un flow molt bo...gracie bow

Al Salva, al Bernat, al Z, a la Júlia i el Joan Palou, la Syl , el Jaumet, pels ànims, el flow i algun pegue...

Als de la Panxa del Bou per ser el millor rocòdrom del món...la gent més xula i el lloc més acollidor...

Al Ferran Mora del refu pels partes del temps sempre, a qualsevol hora, i per guardar-me la motxilla i animar-me a tenir paciència a pesar de la meteo...

Als ermitans i estadans de St Salvador per la llenya, el foc i els ànims

Als passejants ,desconeguts i no, per animar-me...

Al vent, per fer-me entendre que la TERRA ho és tot i nosaltres som intrascendents ,que la veritat la duem a dins però poc importa si ens creiem que som superiors a res...ni tant sols a la pedra...i que el realment bonic, a més a més del resultat, és el procés...la vida són instants però no singulars sinó acumulats...

Salut !!!!