Dues Dècades...

De vegades crec que el témps és tant elàstic com la nostra memòria...és, de fet, simplement el rastre que les experiències deixen en l'ànima. Algunes experiències són tant intenses que el meu cap no deixa de recrear-les, una i altra vegada, de manera que el seu record és tant present com quan les vaig viure. De vegades no es tracta que la experiència sigui intensa, o també, però el resultat de la rutina fa que formi part de uns "tips" en la meva vida que, un cop passat, segueixo percebent com actuals. Feia temps que no pujava a l'Agulla Fina i voltants...amb el Game Over del Senglar, i les dues vies d'artifo escalades( Amics del Sol i Lady Fantasia), i encadenades Angle Invers i Mínim esforç..només em quedaven els ossos de LOURDES i POCO LOCO...i no me'n sentia capaç...ara me n'adono que "temps" poden ser quasi 12 anys... Dues dècades després del seu equipament, encara em mirava de lluny aquelles vies...després de passar hores i dies a dins la coveta assegurant en J.L.M, i ell assaltant metre a metre aquell monstre de pedra que se'm feia inimaginable...metres...dificultat i aventura...em feia mandra i alhora temor. L'únic contacte amb la LOURDES havia estat el pujar a vista fins al segona cadena ( dieun que és 7c), i intentar-ne sortir igualment a vista...el resultat va ser la sensació més brutal que mai he tingut de dolor als braços i sentir com en el moment de iniciar la part més difícil de la via se'm gripaven les mans...I allà es va quedar. Han passat quasi dues dècades...i la vida...i com que de grans deixem de creure en monstres vaig decidir d'apropar-me a la Fina. Volia fer un entrenament específic i dedicar l'hivern a l'assalt...però com que en el meu cas la planificació és un registre del que no faré, es va complir l'unic plà que sempre és efectiu: res del que planifico acaba passant! Amb la Martina arribant, la Fina ocupada quasi de manera exclussiva, i sense entrenar, vaig oblidar-me pràcticament d'escalar amb corda. A sobre pensava que tant de bloc ( tant escalant com entrenant), em deixaria la pila descarregada. Mai em guanyaré la vida d'endevinador. Dissabte, a la segona visita, després de muntar Lourdes, i al tercer pegue en total que provava la part de dalt ( el primer cop que intentava empalmar-en toprope- fins al tercera cadena), vaig encadenar...?????...ein? Merda, encara recordo en Juanjo que em deia "Bow posat-hi per sota, que et veig bé..."..i la meva desmotivació ancestral ( o falta de confiança, no m'enganyaré..)..."que va bow, si encara no tinc clars els peus!"... Mitja hora després era a la tercera cadena, flipant...ni tant sols havia estudiat la berruga superior ( diuen que és 7a+). Ara em cal fer els deures per sota...Com a mínim n'he tret algunes conclusions ( sóc lent de ment, queda demostrat!). Per lògica hauria d creure que tard o d'hora puc encadenar la via si al tercer pegue la he fet en tosrop bastant relaxat... No em conec, no em quadra res d'allò en què inverteixo i dels resultats que en trec...un any entrenant només bloc i campus, per acabar fent una via de perullo... No entenc els graus, no em quadren els números, Montserrat és anarquista i Stllors assamblari despòtic...Lourdes podria ser 8a o el redbull té propietats màgiques? A la cara sud es pot escalar en estiu...i he passat vint estius al pirineu creient que no!!??? Montserrat és el millor jardí secret de l'univers ( això ja ho sabia però m'encanta veure que encara m'ho crec), i l'Agulla Fina la quinzena maravella del món ( es veu que n'hi ha de no catalogades...) El Campus és el millor invent des del mosquetó o la goma cuita...San Güllich i Sant Kurt eren verdaders profetes, crec en ells. Ser del Bages és gaudir de mutacions genètiques desconegudes que apart de ser visionari deuen permetre de fer realitat aquestes visions...jo sóc del Guinardó i potser miop...un inmens respecte pels manresans!!! El Juanjo devia pillar alguna cosa al Sincrotró, uns mesos treballant-hi em sembla que el van fer canviar d'estructura mol.lecular. Actualment té a punt de caramenl la "FINITA SIT START ROLLITO JUANJUTX", un empalme entre LOURDES, MINIM ESFORÇ i ANGLE INVERS...65 mts de via, algun aleje contundent i segurament 8a de petullo i pila absoluta ( es passa a MINIM ESFORÇ xaànt la darrera abans de la segona cadena de Lourdes, i a ANGLE INVERS just a la vira amb sikats de MINIM ESFORÇ...calen cintes llargues i urani enriquit a les venes...o dir-se Juanjutx...EM vaig inventar la via com a excusa per motivar-lo i que em vingués a assegurar tot l'estiu...i va i el bou quasi la fa al segon pegue...seria una bona PRIMERA ASCENCIÓ de TOT EL DESPLOM de la Fina...de baix a dalt i de banda a banda...el futur no té fronteres !!!

Cauen benes...

No cal saber descompondre els raigs del sol per admirar-lo al capvespre, i quan veiem brillar en la mirada de l home els grans enlluernaments de la passió, del dolor i del geni, què poc ens importa saber què són la còrnia, l escleròtica o els humors aquosos. Les coses veritablement sublims, les sentim, no les aprenem...la nostra ànima és sobretot mística: els fets i les realitats no li són suficients. Està enamorada de l'infinit i del misteri, i vol saltar lliurement a l espai com els estels, els ocells i el vent (Comte Henry Russell )

JAMBI

Brutal creació escenificant aquest tema de TOOL...

El Destí...MATRIX de NOU

"CAPSULITIS...és capsulitis, no hi ha cap fractura o arrencament del tendó...no pateixis...Fèrula una setmana-si te'n dic dues no ho faràs- i les dues següent et lligues dos dits si de cas...ves fent amb calma..."

MERDA...

El destí és absurd, de vegades...una setmana sencera entrenant i encadenant blocs com un possés, escalant inclús divendres i arribant a CAVALLERS amb el cos destrossat i amb moltes ganes. FA CALOR i dissabte de ST JOAN, el primer dia de bloc del finde, m'arrossego per quasi tot arreu...me'l prenc mig de descans i estic amb els pekesmentre la Lila escala...

El Dieumenge segueixo desmotivat, i la millor manera de despertar-se és l'adrenalina...anem a la XALMET i encadeno a vista l'empalme de ARITJOL i BLUE JEANS BLUES...sobre el paper 6b+ i 6b+ i en total 55 o 60 mts...18 seguros.

Van sortir més de 70 mts de placa ultratècnica, uns alejes del copón i el grau DIGNE dels anys 80...com es nota en "JOANET" i que el "LUICHY" venia d'on venia quan va equipr allò...una via molt recomanable, res a veure amb una recta de parabolts, ni amb el que un pot acostumar-se a CAVALLERS...jo la deixaria de 7a de 75 mts, amb alejes i el pes de la corda, i no facil a vista si no saps interpretar traçats...

La resta....va ser un procés d'ALEATORIETAT que va desencadenar la "TRAGEDIA"...no cal un ordre exacte dels fets, sinó veur com un cúmul de factors acaben desencadenant una detrminada situació i resultat.

"OJO IVAN, que caic...!"

El que l'Ivan em retreia és que en SOLO aquesta frase és un preludi dramàtic, i que una via de 7b que no has fet a vista i amb un mantle a 14 mts no és el millor objectiu per treure't la son o concloure que has de saltar al pas clau...

Una persona tenia les cintes a LICENCIA PARA VOLAR ( 7b-15m a la paret Inerte), una via de regletes i tensió amb el crux a la tercera xapa, i uns 13 moviments...vam pujar i encadeno prou bé a la segona ( el pas clau és un bloc de 6c màxim)...hi torno i em surt millor...i hi torno en toprope amb comba i em sento encara més bé. Als USA aquesta via seria un bon HIGHBALL...dels de pel.lícula de lolos...

"MERDA, molaria dur un crashpad pel crux, hi ha pedres i no em sembla segur saltar encara que tingui els peus a només 4 mts  del terra"...

Hi vam posar les motxilles i la corda per amortiguar...i començo a pujar a muerte.
Tot ok i de sobte noto que em rellisca la regleta clau...no sé si arriscar a llençar, llençar a una expréss, o saltar al terra...a mitja desgrimpada agafo la cinta de sota i baixo en A0...buffffff!
No em dono temps per relaxar-me i pujo rapid de nou, faig el bloc i ara només queda un rebot molt llarg d'espatlla on arribo just a la regleta sota el canto gran.

Ara ja estic molt alt, no es pot caure...BANZAI.
Llenço i l'agafo, creuo al repòs. No hi ha volta de full, em queden 4 moviments pel mantle final, que l'VAN no ha resolt però que a mi m'han semblat factibles amb comoditat...respiro i surto per dalt més còmode que quan l'havia assajat...ja està...desgrimpo per una vira i torno al terra...la propera vegada l'hauria de fer millor, no es pot improvitzar tant...

QUINES COSES QUE TÉ EL DESTÍ...La lesió me la vaig fer "saltant" la valla del pantà, per GOS, ja que anava empanat i passavem de donar la volta davant un "prohibit passar" que ens vam trobar sense avís a la entrada de l'altra banda...enlloc de recular vam decidir passar de tot però em vaig oblidar de treure la mà de la reixa mentre saltava...per uns moments vaig creure que m'havia arrencat el dit, després que me l'havia trencat i al final tant sols només és una "hiperextensió" que em tindrà una setmana aparcat- sense fer monodits vaja, que encara puc fer traccions...

Portes que obres i et duen a passadissos on mai saps que hi haurà al darrera...de vegades no sé què pensar...

Martina

LOVE COLD EXTENSION ( 7a+).TARGASONA

Hi ha dies de sol, dies de núvols, dies de calor, de fred, tristos o brillants, melancòlics, de colors o en blanc i negre...

I TAMBÉ hi ha dies en que et miro als ullets i m'entren ganes que el temps passi ràpid per agafar-te a coll sense que et caigui el cap em somriguis mentre ballem una cançó com aquesta...boweta...

Mètodes...

UPSIDE DOWN

El món de vegades se'ns apareix de cap per avall..o som nosaltres que hi som?

En un planeta rodó se'm fa difícil d'interpetar qui esta a baix i qui esta al cim...és estrany...discursos, notícies, disbauxa i engany...SÓLO HAY COBARDES y CABRONES...serà cert?

Davant de tanta absurditat per totes bandes, allò RECTE i PRECÍS, ESTATIC i HABITUAL al que estava acostumat també ha variat...els plaços s'escurcen, l'exigència augmenta fins l'extrem Kafkià i tot plegat esdevé una voràgine increïble d'una incongruència tant gran com l'hora inestable...

Hi ha qui es tanca en una closca, qui s'especialitza, qui critica la resta creient que amagant-se darrere un discurs o unes preferencies l'eximeix de la realitat... Però la realitat és evolutiva ( que no la veritat... ¿qui cony té la veritat???), de manera que, si obrim els ulls, si mirem de gaudir i d'apendre, apart de estar bracejant, xisclant, o sofrint per mantenir-nos en la superficie enlloc de enfonsar-nos en el record de dies millors i segurament "més autèntics i tal"...possiblement arribem a la conclusió de que allò que esta per venir serà sempre el que volguem, un BRAVE NEW WORL brútal on cada dia serem més bons , més durs, més oberts i més eficients... Obvio evidentment el concepte de RENTABILITAT...que no toca...

SIMPLEMENT també es pot gaudir de UN MÓN AL REVÉS, on preses, grau o distancies de seguros a vegades ens poden semblar histriònics o desfassats a primera vista, però que si ens parem a pensar veurem que aquestes vies, més que SEGUIR FENT COM SEMPRE, són el resultat accions de persones amb una dèria de superar, de veure coses noves i, sobretot, de gaudir de la roca i de noves maneres de escalar, sempre a tope, sempre més dur... Aquesta temporada allò que era "el futur" fa una dècada, és una autopista de encadenes...i allò que fa pocs anys era també el futur, és el present de uns quants... No hi ha futur? És tot present? No sé si és BO o DOLENT...simplement que m'encanta observar-ho, i , ens les possibilitats o més enllà, ser-hi...

St Miquel del FAI: "POSSIBLEMENT" 8a+. Foto CARLOS DíAZ ( Fotoescalador.blogspot.com)

Ingravitto-CANBRU CLASSICS III

Je serai, serai, serai,
ce que je cherche ce que je trouve,
en sortant de ma cachette.
Je portais ou rien je revenais,
pendant que crient les sirènes...un futur incertain arrive,
ils ont laché le gouvernail parfois la vie,
la vie est une glissade, ecoute moi...

(Hilo y Aguja: MACACO)

La temporada s'acaba, entra la calor i amb ella disminueix l'adherencia d'aquesta roca perfecta pel bloc que és el granet...la Martina va creixent i ja podem sortir a fer corda...és la vida, un equilibri incert entre allò que busquem i allò que en realitat anem trobant...

Curiosament cinc mesos de boulder i deixar l'entrenament per dedicar-me exclussivament a millorar algunes capacitats de Bloc no m'han passat factura, i en la primera sortida de corda puc encadenar a CAN JORBA un 8a de 40 mts..MARTINA, per dedicar-la  a la bufona que es remena al bressol de casa...pililla i un pas més dur amb final aeri i de coco, que esdevenen una prova de resistencia que em sembla prou facil com per pujar posant les cintes, i, en una segona visita amb en Juanjo, encadenar-la dues vegades per confirmar que el bloc és el power, fijo......revalido el crux de MIREIA ( 8a) i picotejo timidament McEnroe ( 8b) per valorar què em falta...ara ja ho sé...i seguiré cosint amb fil i agulla aquest vestit a mesura que ens intentem anar fent a LA VIDA...

Amb els records encara latents de les sessions de dissabte al SANTUARI, us deixo la tercera entrega dels pepinillos classic i bonics d'aquest racó del bosc del Montnegre, amb en Toni, escalant DURDUEK (un 7a+ CINC ESTRELLES que quan el fas sembla facil però pot costar un ou i mig), els blocs alts del mateix bloc, i BIG FAD ( 7a), un problema de regletes molt guapo i curiós.

M'hauria agradat filmar SE ME VA LA PINZA ( 7b), però donada l'alçada de la darrera caiguda abans de l'encadene, un cop fet amb en Xavi Escuer, vaig decidir que el dia havia acabat prou bé i marxar amb el millor gust de boca...penjo només una foto d'en Toni, segona versió de les del CARLOS...

 Se me va la pinza ( 7b)...un altre bloc 5 Estrelles de CanBru...

NAwet, la millor companyia d'aquests mesos, gracies Bowetix!!

Bon flow, moltes gracies a tots plegats, de veritat..!

En els darerrs mesos d'embaràs i els primers com a pare doble NO HE DEIXAT MAI DE TREPAR..i això tant sols es pot explicar per la paciència de la LILA, i la companyia del NAwet que tot i pillar dies i dies de fred i Bloc, cada cop que li demanava si hi volia tornar em deia que SÏ!!!

Amics com en Toni, la Nuria i els pekes NIL i QUERALT, en XAVI Escuer i la crew més fanatica de CanBru ( Victor, Armando, Kueka, Java, i cia) i l' Agus o el Meka, que amb els seus consells i recomanacions m'han enganxat definitivament a aquesta disciplina...crec que ara ja no puc dir que "només em mola el rotllo" sinó que definitivament sóc tant bloquero que només tinc ganes que torni el fred per treure guspires al Crashpad...per sort queda tot l'estiu a CAVALLERS per no oblidar el inmens plaer que és compartir pedra i mètodes amb aquells que estimo i aprecio...

Gracies a tots Bows..IRIEEEEEE!

 

Bogaloo

Putoamisme mixant jazz, en KaseO rimant-la en subjuntiu i una edició de video BRU-TAL amb perfectes i increïbles referencies a aquelles cobertes dels vinils antics de tanta classe que el pare tenia a casa...

I travessant el tunel del Vallès al Maresme...there we go...

Apa, per ballar-la i per mirar-lo...

CANBRU CLASSICS II

Un altre curtet amb dos bons classics de CB, el PARKINSON i l'EMIGRANT, dos blocs de dificultat assolible però molt bonics i alt sobretot el primer...


Inmens agraïment a la penya que dedica el seu temps a explorar, netejar, provar i obrir blocs mentre la resta només en gaudim...gracies...