Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimarts, març 18, 2014

CALABRUIX...

"Yo no necesito hablar, para expresar una emoción, me basta sólo con mirar...Pero sí necesito amar, es mi unica realidad, y es lo que necesito.¿Que Puedo hacer por mejorar mi mundo, que es mi realidad?" ( LORY MEYERS, MI REALIDAD)

Hi ha sensacions que es queden amagades en un racó de l’inconscient, i no saps com, repentinament, malden per sortir d’aquell calaixet on les tenies arxivades…

I no sé perquè s'hi van quedar, ni sé com convocar-les…simplement eren allá al fons, esperant que s’alineïn les circumstancies que les activen, o que d’alguna manera desconeguda el procés que les va exorcizar es reverteixi. Ës tant complexe com simple quan succeeix...

Tanco els ulls. Estic estirat sobre l’herba. Rebentat. Ni el plomes ni el forro ni la samarreta tèrmica impedeixen que la fredor humida del terra es coli tímidament cap a la meva pell…però ja no és fred…possiblement simplement sigui només una sensació anímica que abarca l’esquena, fruit de l’ombra que ella mateixa fa sobre un sòl que esta quasi tot l’any sobre la neu...
Estem davant la tenda, a 3.000 mts, recuperant forces a través de la fotosíntesi i la digestió pausada de tot el que ens quedava…la cervesa que guardàvem per l’ocasió, enmig de la deshidratació i la fam, ha fet un efecte entre somnífer i psicotròpic. Estic tant feliç com xafat…estiro les cames i aixeco una mica la punta del nas, cap al sol…
Només les ulleres atenuen la llum, i el vent fresc rebaixa la cremor que crec que està rebent la pell…sento els llavis tallats, el sabor de la crema protectora, i l’olor dolça del filtre pel sol. Tot el  meu cos, embolcallat per la roba, absorbeix cada fotó que l’acarona, reverberant en calor dins de les diverses capes i creant una frontera térmica entre l’esquena i la resta, que vaig jugant a canviar cada estona a base de girar-me mandrosament...

Sento la remor de l’aigua de l’Ibón, que ens xiuxiueja com un aplaudiment infinit que només es talla pel crepitar d’algun bloc que es desprèn en algun racó desconegut, rodola i es va atenuant. Ahir a la paret qualsevol cruixit em feia saltar el cor…ara dormim, no diem res, i els sorolls formen part de quelcom que percebem més tard de quan succeeix…processem tot molt més lent. El sol baixa quasi imperceptiblement mentre l’aroma seca de la neu de congesta m’acarona el nas.

I sento com l’energia del què metabolitzo s’escampa molt lentament, com lava pastosa a través de les meves artèries, alentada pel vent, el sol i l’energia que ens ha donat el saber que hem pogut fer allò que veníem a fer...El silenci entre nosaltres és només el final de un idili de complicitat, de esforç i de digestió lenta i quasi fotosintètica de la inmensa plenitud que ens ha produït l'escalada...
I tot final és alhora trist, i alhora satisfactori, almenys per la certesa que implica…i alhora alliberador...

Vivim buscant, vivim corrent cap algun lloc. Sempre. Petits objectius, grans objectius, curt terme, mig terme, llarg terme…la mateixa vida en sí és un terme desconegut que perseguim, de vegades conscients, de vegades inconscients, emportats pel devenir de un riu que ens arrosega, sempre avall amb EL TEMPS...

Darrerament tenia ganes de buscar i retrobar una vella coneguda…una bella coneguda.
De vegades, al llarg d’una vida, sempre hi ha visions fugaces que ens torben. Allò que surt del conegut, que altera la normalitat d'un marc limitat per la ESTABILITAT que tota ment racional busca a través de assegurar-se una comoditat.
L’alpinisme cerca constantment alterar aquesta comoditat, i normalitzar la incertesa a través de superar-la mitjançant instants fugaços d’assoliment que et reconeixen superior a la mateixa. És un guany efímer comparat amb l’esforç que suposa i la teòrica poca utilitat del reexir. Però la UTILITAT, com a concepte econòmic , i més per als alpinistes, és quelcom molt literal, personal i quasi intransferible.

Creuar una mirada amb un objecte de desig genera una alteració en la nostra normalitat, i depèn de com ens deixem endur per els impulsos, que s’inicii un procés d'atracció o que simplement la “racionalitat” enmagatzemi la visió en el calaix de les coses que hem vist però no hem volgut conèixer. El cervell té preparats pots de fum, cortines i raons de pes per tal que fem eleccions profitoses tant per l’ego com pel benestar subconscient…i sovint escollim el que creiem que HA DE SER millor.
De vegades, amb timidesa, ens acostem a allò que hem vist, i és la seguretat en un mateix, la capacitat, o la fè en el futur, que fa que confiem en que aquell objecte pot arribar a formar part del nostre devenir.
Un pot retirar-se o seguir endavant, disposant-se a asumir l’èxit o un fracàs.
La retirada la podem adduïr a la nostra incapacitat, o simplement que fem desencadenar un mecanisme de REBUIG que alhora que ens exhonera d’obligacions també desmereix allò que (en realitat) ens ha refusat a nosaltres per incapaços.
Maldar contra allò que no assolim és un fals perdó de la nostra inutilitat i covardia. I jo sempre he estat covard encara que m'ho negui, o ho negin molts fets...en el fons ho sé...

Crec que ja fa 19 anys, cap al 95, em vaig creure capaç de pujar per CALABRUIX. Havia retardat un segon intent a la via perquè un afer absurd quasi em va absorbir la ment fent que la odiés i li volgués mal. El seu equipador s’havia dedicat a “manipular” una sèrie de vies del Castell de les Dames, entre elles una meva, una de les que m’havia agradat equipar i encadenar, i ( ell no ho sabia...) representaven una part de la meva historia de passió amb Montgrony…La primera reacció va ser L'ODI, tant cap a aquella persona com cap a una de les seves millors Obres... 

Deixar passar el temps atenúa les riuades…i així ho vaig fer. Va ser una de les primeres coses que em van fer adonar que un pot canviar…Montgrony és la antítesi del que escalava habitualment, vies curtes, bidits, extensions…el Boulder amb corda de Stbenet... Tot i ser un grau que ja havia assolit, CALABRUIX era un monstre de continuïtat on formes, inclinació, llargada, moviments i ambient m’anaven en contra…em sentia petit...
Aleshores no sabia ni què era un taloneig o un repòs d’encastament de genoll entre degotalls…començava a córrer al primer metre i no parava quasi fins el cim…a la carrera. Després de un parell de dissabtes ja em trobava prou preparat per intentar encadenar-la.
Recordo la sensació de desampar quan, no havent xapat la darrera cinta, se’m va obrir la mà i em vaig sentir envoltat d’aire i precipitant-me al buit de la Vena…
al segon intent l’aire em va envoltar de nou, al mateix lloc…
I vaig fer un tercer viatge amb corda per dalt, per desmuntar-la. Vaig arribar a reunió sense caure.

I en 19 anys no vaig trobar el moment de tornar... No sé perquè...ara veig que em generava la incomoditat de reflexionar sobre errors propis, i de vegades això costa…

Calabruix va ser la típica via que refuses perquè t’ha refusat, i enlloc de mirar de rependre i estrènyer la relació me'n vaig allunyar. 

Suposo que l’edat permet que donis més valor a la reflexió i menys a la impulsivitat…i que la reflexió et permeti ser impulsiu de nou pero sense tant d' EGO ni VENJATIVITAT. Si volia tornar i només era qüestió de una hora de cotxe. I res més.

Trobar-la muntada ja va ser un punt ( gracies MARCOS i COSTAS!!). No recordava quasi res en concret  així vaig anar pujant sense expectatives, de xapa a xapa i veient com allò que abans m’era un mur de pors personals ara era un simple viatge de continuïtat. El pas de dalt va sortir a la primera…igual que el pas de la xorrera…Em vaig sorpendre.

A Montgrony el sol brilla a l’hivern, les boires es dissipen i la neu fa brillar l’espatlla que el Pirineu mostra descuidat a l’Horitzó…De vegades el món hi concentra un grapat d'energia còsmica i tot sembla fluir...

Volia fer un primer intent seriós...simplement per mesurar el nivell de resistència que m’implicaria aquella via19 anys després de la primera bufetada, …I extranyament tot es va desbordar…pretenia anar pujant, per veure fins on podia arribar, i l’ànsia de fer un pas més em va dur inconscient fins al punt on el 1995 Calabruix em va somriure esquiva i coqueta…De nou la tenia al davant, aquest cop sense un plà d’acció, completament  mancat de cap expectativa.

Vaig intentar-ho seriosament, ho juro...no havia repassat res, no havia assajat res, i ELLA se m’obria sense que m’hagués plantejat sincerament si estava disposat a pendre-la.
L’únic que tenia clar aquest cop era que no volia rebutjar-la, i sabia que alguna cosa haviem d’acabar fent per trobar-nos de nou…però sóc un maldestre improvitzant...vaig caure a la darrera presa

Vaig baixar tant derrotat com sabent que ALLÒ NOSTRE ja anava millor, que simplement  ELLA em va deiae per molt bitxo que m’hagués tornat amb els anys, i per molt disposada que ella estés, no podía presentar-me allà després de tant de temps i pretendre-la sense un mínim de preliminars…ja sé que avui en dia tot ha canviat, però Calabruix i jo ja tenim una edat…no podía ser un pim pam pum…Vaig somriure, i vaig passar dues hores estirat a peu de via, gaudint del bosc, gaudint del cel…sentint les remors del sector, el vent a estones fresc i a estones calent…

I va ser aleshores que vaig sentir un record de sensacions…potser molt més enllà d'aquell Camp Base, a la platja, de petit, amb els pares…quelcom havia despertat un sentiment amagat de joia, i l'impuls d'un d'inmens plaer infantil de felicitat tranquil.la que, potser a través de reviure'l també aquell dia a a peu de glacera, ara em retornava multiplicat com la segona gran onad'un tsunami d'emoció i plaer...
Vaig deixar passsar una setmana de meditació coreogràfica i il.lusió, visualitzant CALABRUIX desenes de cops.

Només calia tornar, i ho vam fer novament amb l'Agus.

CALABRUIX es va deixar pujar, ja amable a la il.lusió del reencontre, va ser simple, breu i bonic...La neu, el sol, l'aire fresc i aquell sentiment que em feia bullir la sang a través del record van ser com una explossiva Aurora Boreal  incandescent i emocinant, activant un torrent d'endorfines dins meu...una sensació recuperada que esdevé sentiment i que restaria quasi perenne al subconsient...


---------------------------------------------------------------------


L'endemà vam ser a Can Coll, en un bucòlic passeig familiar...i fent una llarga migdiada sobre l’herba sentia el sol de la tarda a la cara i l’humitat a l’esquena, mentre la quitxalla jugava, i els pares i la família xerraven, tots junts…i tot era quasi perfecte perquè sabia que allò que havia començat malament fa 19 anys estava apunt de esdevenir quelcom harmònic i vital…

No notava la fresca i, estirat, somreia pensant en la felicitats dels petits, i que aquella felicitat algun dia els retornaria en alguna glacera o en algun peu de via..o qui sap on...la felicitat sempre retorna, i mai saps com ni quan...

Tant sols faltava en Pedro per explicar-li…encara que sé perfectament que m’hagués mirat tot sobrat amb la birra a la mà, i m’hauria dit que ja sabia que era "el millor escalador de l’Univers"... I hauriem demanat el Xino per sopar…

El PEDRO ja no hi és, però vam igualment vam demanar un Xino, i vam passar el vespre a casa seva jugant  amb el seu fill…i tot segueix endavant, malgrat que el món de vegades es posi al revés i tota la melancolía ens apreti tot i dissoldre's lentament al nostre voltant...i seguim envellint buscant coses belles

Agraeixo a Jah i als meus que de tant en tant em donin permís i m’ajudin a treure el nas en aquesta olla de coses precioses que bullen tranquil.les i eternament, enmig de les brases de dolor i insanitat que pot arribar a ser la vida…Saber que hi han aquests racons al nostre interior, i buscar-los, i millorar-los, possiblement és l’únic que podem decidir fer en la Vida per ser dignes de viure-la…


IRIE...


diumenge, febrer 16, 2014

¿Què és l'AMOR?



NO HO ENTENC SENSEI…De vegades l’univers fa que s’alineïn astres i planetes, i TOT FLUEIX…però de vegades és al contrari, i, no sé perquè, res succeeix com hauria d’anar…!!!!
De vegades intento i defalleixo, o puc intentar ignorar els signes del destí, lliurar-me a l’inconsciència tenaç que fa que la tossudesa es fixi un objectiu inassolible, cec al soroll i sord a les llums que m’enlluernen…però al final tot es confabula en contra, i RES FLUEIX…!!!

En realitat el FLUX no es detura, ets tu que potser vas en sentit contrari de les coses, volent allò que no es pot esdevenir…
NO, la capacitat unívoca de tot ésser racional és la de poder decidir allà on vol anar, i lluitar per aconseguir-ho, superant les dificultats...això és consecució…la resta és deixar-se arrossegar pel corrent i acceptar el destí…

No m’has entès…
PARAULES, moltes vegades les preguntes reflexives i les respostes inconcretes no busquen la solució a quelcom sinó la conformitat completa a tot, perquè ni es plantegen fets ni aporten claus directes…no em serveix. Són tant poc valides en realitat com aplicables a quasi tot…blà, blà, blà!!!

EXACTAMENT…no ho veus?
El què!?


Les coses no son BONES o DOLENTES, i les interaccions entre els nostres actes i el destí no poden variar la qualitat del mateix si no són a través d’aquests actes…QUAN RES DEIXA DE FLUIR, el TOT és molt més gran que la teva insignificancia, i seria un cosmocentrisme immensament vanitós el creure que l’UNIVERS por arribar a girar al teu ritme…has d’entendre que és al contrari!!!
Ei, que era retòrica!

LA retòrica no té cap valor…el que et vull dir és que quan quelcom NO FLUEIX PER A TU, no és tracta de que NEDIS EN CONTRA ignorant el perquè, sinó que entenguis el PERQUÈ NO, i miris de canviar aquelles coses que fan que deixis d’anar en el sentit correcte.
I si el sentit correcte és allò que no vull aconseguir?

El teu objectiu és erroni
JA, però partim de la capacitat que hem de tenir de capgirar el destí

EL destí no es pot capgirar, és unívoc en sí mateix!
NO em posaré a discutir l’acepció que tenim un i altre del destí…estic parlant de que les nostres accions fan que igual que anem contra la GRAVETAT a través d’un esforç i allò que ha de succeir ho evitem amb les nostres capacitats per anar en sentit contrari de la natura de l’Univers, hi ha vegades que concorren les circumstàncies amb la meva voluntat i actes…i hi ha vegades que no…em referia a això. Entenc que el FLUIR és això!!!!

Aleshores la teva queixa és eixorca si no entens el que et vull dir…
I que em vols dir?!



Pots acceptar la fatalitat i plegar-te a allò que no vols. Pots ignorar-la, i optar a que el pseudodesinterès sigui suficient per esquivar-la. O pots mirar de entendre perquè falles, què t’afecta, i millorar-ho.
Això no seria, en certa manera, el que et deia de IGNORAR i ANAR CONTRACORRENT?

Si i no, de vegades anar contracorrent costa més que aprofitar el corrent per anar allà on vulguis…buscar solucions basades en treure avantatge de l’adversitat, adaptant-hi i, sobretot, no gastant forces inútilment o ineficientment…
Eficiència no és una paraula molt espiritual, que diguem…!

Pots escalar al sol, ignorant el calor…o pots dormir millor, llevar-te més d’hora, i observar els corrents d’aire que es creen quan la llum canvia de costat a la vall…i sentiras el frescor del vent que t’eleva, i com, al contrari del que penses, es crea una petita fisura en el temps i l’espai que permet que si estàs en forma i ets positiu, facis la via…simplement.
Entenc…ara si..hahaha!

Que tu no ho facis no significa que no sigui possible, fins i tot per a tu mateix…les coses SON i FLUEIXEN SEMPRE en un corrent continu…simplement has de entendre millor aquest fluir i aprofitar-lo, i SOBRETOT, estar apunt en cada moment per agafar l’ONADA…TU no ets el centre, l’Univers no gravita entorn teu, i esperar alineacions aleatòries, o ignorar adversitats és deixar-ho tot en mans de la probabilitat. Coneix, coneix-te, i fluiex amb el fluir…
Vale, bow, però un altre dia ja parlem de l’estress que pot provocar intentar entendre l’Univers, interpretar-lo, i mirar d’actuar compassat al mateix en cada moment…contra la altra opció de ignorar l’estress que provoquen els fenòmens de l’Univers, i no deixar-se influir per ells…

Tot és mental? Tot és físic?
No, és un equilibri entre ambdós…bé depèn de com de paranoic sigui un…



Tu ho has dit, un equilibri, entre l’Univers i tu, intentant ajustar les interaccions que teniu, i incidint en aquelles debilitats que són en realitat les que et fan caure…però sense menysprear cap dels dos aspectes. Les decisions més correctes són les que més s’ajusten a la realitat d’allò en el que han d’influir…
I?

Si t’estressa la necessitat de tenir-ho tot sota control, no ho controlis…sabent que no fer-ho pot provocar que lluitis contra aspectes físics, però sabent que estàs jugant amb el handicap de no poder controlar-los…
JA…per això em putejo quant tinc calor, vaig cansat o no hi ha tacte…i m’estressa…

Valora-ho…t’enfades perquè la teva IGNORÀNCIA, en el fons és falsa, només una cortina de fum que amaga el que saps però no vols reconeixer…no apliques la manca de afectació sinó l’autoengany
Ffffh…

I tingues en compte que estàs en aquest joc per ser feliç, no infeliç..i que aquest joc t’ajuda al mateix temps a afrontar la vida amb felicitat…i a l’inversa…
No sé…

Quan decideixes acudir a mi busques la TEVA resposta…però jo només et puc donar LA RESPOSTA, però no escollir la teva decisió sobre quina opció prefereixes…això ho has de fer tu, n’ets l’ ÚNIC responsable, inclús d’allò que fas en contra del que hauria de ser…simplement…DECIDEIX, i allò que facis estarà bé perquè és el que VOLS…i les seves conseqüències serà BONES perquè sempre et demostraran una causa i un efecte , si són un èxit sabràs com hi has arribat, i si fracasses t’ensenyaràn el que no has de fer…
Ara em vindràs amb això de que el fracàs és bo…hahah!

El fracàs no és bo, ni dolent, és com l’aprofitis…et parlava de CONSEQÜÈNCIES…
Touché…



PRINGAT…ets un PADAWAN BOQUES, i ja se m’ha refredat el tè…escalfa-me’l siusplau…
Si SENSEI…Sorry bow..què deies del corrent d’aire abans?

Allà al matí hi ha ombra, i a la tarda sol…a pesar del calor és un lloc elevat i cap de vall…quan el sol recalenta un costat el contrast de temperatura crea un corrent d’aire que, com que és un lloc alt en una olla oberta, l’aresta rep aire contínuament…el pitjor moment és al canvi de llum perquè no veuràs les preses…al matí, a l’ombra tot i la fresca queda resta d’humitat de l’alba. Quan el sol ha canviat i encara no ha escalfat la pedra és el moment en que hi ha aire que l’asseca, pedra amb més bon tacte i oxigen pur que t’inflarà els sentits…si has escalfat quan toca i saps gaudir del moment la via és teva…
Gracies Sensei, ho tindré en compte…és increïble el que em falta per apendre…

NO creguis, jo em vaig passar dos dies emprenyat i sense entendre res fins que vaig percebre el que passava…només te’ls estalvio…els dies i el cabreig…
HAHAHAHA…! Gracies, aquí tens el tè…

dilluns, juny 10, 2013

EL PITJOR DE CADA CASA...

Tu i jo hem sopat en mals restaurants,
tu i jo hem trallat a la llum d'un fanal,
tu i jo fugíem  en un Panda Groc,
tu i jo hem udolat a la vora del foc.
Tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap plà de pardals,
tu i jo en la memòria, tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar...

Al mar! Al mar!
( MANEL)

Bauhaus ( 7a) a la Paret Gran, amb els catxarrets...experiments...
Foto i Belayer: FRANEL.LA

El cabrón del P és un tio guay.Una mena d'heroi èpic d'aquells atemporals que triomfa sempre allà on va, o almenys no veus mai com pilla...que sé de bones que pilla poques vegades...

El cabrón d 'en  P i jo vam compartir corda ocasionalment, fa molts anys, units per certs vincles femenins i filosòfics ( que sovint l'estètica sucumbeix a l'etica), que van passar a ser filosòfics quan vam acabar amb l'estètica i vam percebre que el verdader motiu d'aquella coincidència no eren les lludris que duiem a trepar sinó certs objectius alpinístics.

Les noies van passar a un cinquè plà, i després de dos mesos de descarregar camions a TEACHER MANPOWER, vam reunir uns quants estalvis suficients per un parell de setmanes a tope a LA MECA.

Si dic que en P és un heroi èpic és perquè una de les imatges més vives que en tinc és la de la seva mirada desquiciada udolant mentre aixecava els piolets i em saludava.
Jo m'allunyava, mentre sentia que el cos se'm separava del cervell gracies a una intensa dosi de calmants, dins d'un helicòpter.

Feia dies que perseguíem cert objectiu, i l'accés a peu des de CHAM m'havia deixat baldat abans de començar. En plena dècada dels 90 quan els gefs encadenaven amb parapent i helicòpter, nosaltres arrossegant els petates i ni tant sols pillant el trenet a Montenvers...semblavem polacs més que integristes...així era ell...et demanava de no pagar la gasofa però apareixia amb les millors botes i piolos, i encadenava airosament al rotpunk llargs de gel on jo amb prou forçes sortia viu.

En P, però, m'agradava com a motivador...era difícil veure'l tocat, semblava com si qualsevol problema mai l'afectés ( jo sóc de vegades un pessimista crònic, com si acceptar la tragèdia fos la via per envalentonar-me). Ell no donava voltes a les coses. Actuava i prou. Just havíem escalat 2 o 300 metres quan el vaig veure caure. Recordo que vaig pensar dins meu "veus bow, alguna vegada ens havia de passar..! Merda! Joder!"...no sé com vaig tenir temps per pensar tantes coses..però el següent ja va ser sentir l' estrebada al vuit...aixecar-me amunt...sentir el "clak!" i veure quelcom arrencar-se...el següent "clack!" em va espantar molt més...bàsicament perquè no hi havia res més entre ell i jo...i jo penjava d'un tascó i un merlet que s'agafava més que res pel permafrost...va ser etern...
inici del CRUX de TELAR DE LA LOCURA Foto Edu Lahor


Em va passar pel costat i va seguir avall...amb un ull el mirava a ell i amb l'atre mirava terrotitzat la merda de reunió que havíem muntat...vaig tirar-me endavant per tal d'ajudar a parar el cop amb el cos...el tascó va petar, el merlet va aguantar i la corda em va aixafar la cama mentre jo quedava quasi partit en dos, entre ell i la reunió.

El P em va baixar, el P va poder avisar, els gendarmes em van encamillar i en P es quedava a escalar sol la via...jo abandonava, mig partit...

"Tranki bow, t'espero a baix, et vaig demanant una burger al Coco Loko, dimarts em trobes a la terrassa amb les xatis i unes birres...passa-ho bé!!!"- ho vaig dir sabent que m'havia fet mal, em va abraçar i em va fer un petó a la galta...baixet em va dir "perdona'm tio, l'he cagat...ho sento...hauria de ser jo qui estés aquí...".

Vaig veure que ho sentia de veritat. Endins vaig pensar que, en certa manera, allò m'havia superat...ja em quedaven poques ganes i ara menys...
Vaig veure com el rotor accelerava i com en P em saludava mentre l'envoltava un núvol de neu i feiem una volta damunt seu, allunyant-nos...
Recordo com m'adormia, pensant en la darrera escena de PLATOON...Em vaig estirar, i no sentia l'Adagio per corda, només l'inmens plaer de l'escalfor i la morfina extendre's per la meva sang...Duia una costella trencada i de seguida vaig deixar-me engolir per un estrany trip on apareixia una enfermera rossa parlant-me, una hamburguesa amb patates i cervesa...i el perfum del querosè...no sabia massa francès i intentava concentrar-me en l'hamburguesa...
------------------------

Crux de la TELAR. Fotos Edu Lahor
Lance clau a bidit enmig del crux de EL TELAR DE AL LOCURA fotos Edu Lahor

El temps no passa en và...tots canviem, tots evolucionem, o ens adaptem,o  ens espabilem, o, simplement, aprenem a sobreviure com podem...hi ha qui es queda pel camí , també, o qui se n'aparta...

El cabrón d 'en P periòdicament fa estada a casa...quan arriba en avió, quan marxa en avió, quan no té ni on anar o on arribar...sempre uns dies que omplen de records i moments intensos la meva memòria, com la morfina d'aquell dia...el foc i la cervesa, el fred, la seva veu i la llum dels seus ulls em transporten unes hores als dies en que les coses importaven menys, en que el futur era inmens, tant com el món i les parets...tot resplendent, cap per avall i sense límit.
Però Ell també ha canviat, té no sé quins negocis i treballa per no sé quines marques...i té tantes nòvies escampades per l'univers que la seva estructura de despeses, monetaries i sentimentals, li aporta uns rendiments quasi infinits que li permeten escalar i viure com vol, i cardar quan vol...
I tantmateix sempre pasa un parell de dies per casa, s' hi esta mentre jo curro i quan acabo escalem, algunes vegades alguna cosa inèdita o complicada, i la majoria alguna frikada. "dies de relax esportiu" diu ell...
"Ets un matat Uri!"-això de Tranki és molt modern per ell.."Qui t'ha vist i qui et veu...amb els texans i la camisa, grillu i corda de plafonero..."( el molt cabrón d'en T quan va amb xatios usa el Grigri i amb mi sempre la placa...i s'ha afartat de anar per Tahilandia o el sud de França per acabar-me dient FRIKI a mi...).
"T'has de modernitzar P...el temps passa i algun dia alguna xati d'aquestes de 20 anys que reculls et dirà "senyor" i t'acabarà posant les cintes ella a tu..."

Va somriure, va fer un glop a la birra i va mirar la llar de foc...va fer un rot endins,  i va dir: "Igual tens raó, però ja no sé com tornar... tot i que m'agrada saber què em perdo...vinc a casa teva i veig la Lila adormida aquí, i els nanos pel terra, com cadells al costat del foc...i em fa una miqueta de mal...i quan t'explico d'on vinc, on vaig i amb qui estic o estaré, sé que tu també sents una miqueta d'enveja...i és com barrejar-nos una mica en el nostre dolor melancòlic, i sortir més net..."

"Estas bé bow?"..poques vegades en P s'obria des de tant endins...sempre era molt trascendental amb l'Univers, però no amb ell mateix...

A les cinquena birra ja haviem incendiat el món, la política, l'ésser creador i, especialment somogut els pilars fonamentals de l'escalada...

"És possible P, que estiguem, cadascun a la seva manera, començant a viure l'inici del començament de quan un passa de jove a adult???" -Ho vaig voler suavitzar molt, en P és un sensible...

"M'estàs dient que ens fem vells, no siguis filldeputa tiu !!!( ell no diu bow encara), fer-se vell és tirar la tovallola, jo em sento més punky que mai...!!!!"

"Els punkys també es fan vells P..."
Nawet compartint instants i animant al peu de LE MUTANT ( 8a)
---------------------------------------------
"Aquest hivern li he estat fent pegues a una via...quatre en total i al tercer quasi cau...el final un desastre...fins i tot es va quedar el patate allà dalt, enterrat...quina merda...i mira que he fet vies més txungues, molt més, però allò és un infern..aprox txunga, roca txunga i mai acabes de saber si estas sobre la via...té poques repeticions i a sobre no la coneix ni déu..."

"doncs bow, jo igual, però a la Soleia...!"

Va mig somriure, no sé si mofeta o interessat..."aprox txunga...roca txunga...? hahah!"

"Bow, amb un turmell partit, sempre plovent, i el pudrit inicial...és superèpic...hehehe   hahaha...seriosament...si és el mateix!...hi ha les vies "comercials"...i vies oblidades...llocs comercials i llocs oblidats...aprox més cansades i sectors a peu de cotxe...graus durs i graus fàcils..., i suposo que els dos sentim predileccíó pels mateixos llocs..."

En P ja fa temps que quan fa friky sempre va acompanyat d'una bellesa deu anys (mínim) més jove...si pot encara apreta més la diferència, no fos que es trobés alguna pava més forta que ell...i fent els seus 7b queda com l'Adonis més fort de la Terra...

Ara la cara era de curiositat...

"ha estat un hivern estrany...plè de projectes i alhora de dolor...la Parca rondant la família com una puta serp fins que ens va clavar mossegada...i quan començava a aixecar el cap vaig i em foto una òstia fent bloc...el turmell enlaire...fotut de veritat bow...bé, ja em coneixes...va ser un dimecres i el dissabte encadenava 7b's a la pota coixa...no fos cas...tres o quatre setmanes i pujava de nou a Soleia...fa dos mesos...em sento coix P...somio amb tarteres i em sento impotent...penso en picar amb els crampons i em sento impotent..."

"Però no has fet algun 8a+ ja?"

"Si, però no és el mateix... com et deia resulta que les vies que em queden són les mes burres...i invertir  dies en un "7c+" és desquiciant..."

"Ets un friky, però un matat...la propera vens a Rodellar...conec una Argentina que curra per allà que ens deixarà estar-nos a casa seva i t'endús vies més txungues en menys pegues, hehehe..."

"haah..P, no em liis, que ja no estic per òsties...encara em, queda el pitjor de cada casa, aqui aprop..."

Oscar, belay final a LE MUTANT, i en Juanjutx,,,Suleiant...
--------------------------------------------------------
Tarda de núvols, fred i xirimiri...habitual...
El dijous en P va passar-lo per Barna, tenia una amiga que arribava de França i em va demanar el cotxe per anar a buscar-la...i tantmateix el divendres va tornar a casa...a despedir-se.

El dissabte vam anar al Senglar...pels vells temps...el molt cabron del P encara es manegava a la Rush prou be com per impressionar a la Lise, i jo vaig encadenar per enèssim cop la BenPetat i el Somni, la Discordia , la Rush fins Dalt i un parell d'aquells 7a's que mai sé com van..."no estem tant malament"  vaig pensar..."
---------------------------------------------------------

"EL TELAR DE LA LOCURA" i "LE MUTANT" m'han tingut ocupat alguns findes, arrossegant-me com podia fins la Paret, amb el Nawet fins i tot animant-me, amb fred, pluja o dies brillants com mai...ha estat un final d'hivern bonic i melancòlic. Al TELAR el dia del Rotpunkt el bloc superior estava mullat...vaig improvitzar i van apareixer ombres de preses que mai havia coniserat de tant ínfimes que eren...( i això que algun Lolo em murmurava que allò era 8a+...heheeh...els guiris i el rancisme local...).
A LE MUTANT a cada intent m'anava petant un canto...un peu...dos peus...una ajuda...i al final, al quart pegue del dia, com per desmuntar...encadenava...segueixo sense coneixe'm...una via de 8a i dos passos durs...
--------------------------------------------------------
"S'hi ha d'anar Uri, sempre s'hi ha d'anar...a tope...guai, veig que estas aprenent...estas madurant eh?...hehehel..."
La Paret gran Mullada...un altre cop....

--------------------------------------------------------
"ffh!  Igual que a StBenet, amb el temps els somnis es fan realitat i, alhora aquestes fantasies fetes realitat esdevenen bells records, simplement...allò que veia lluny s'ha acostat, i ara com sempre, em calen nous somnis, sóc un hiven més vell i més cardat o més savi...no ho sé...però també t'he de dir que és l'únic que sé fer..."

"Buf Uri...i que et penses que em passa a mi? ës l'únicq ue sé fer també...i tu encara! Em dius que crii un nano o que em passi més de dos dies tancat i em poso malalt..."

"Ei que jo quasi vaig parar tres dies amb el rotllo del turmell eh!..no flipis..."

"Tres dies!!!! ...Vam riure un munt...vam beure un munt i jo em devia quedar sobat i ell posant llenya a l'estufa...va fer el petate i va marxar.
A primera hora del matí es va vestir, ens va fer un petó a tots. Li va deixar una bufanda a la petita, un superheroi a l'Arnau, unes flors a la Lila i uns piolos de marca per mi...i es va endur un gats bons que a mi m'anaven grans.... jo vaig sortir al balcó, mig adormit, a saludar-lo mentre carregava el taxi. NO feia vent sinó un incipient sol de primavera..estavem al poble enlloc de enmig de una rimaya...però vaig udolar i vaig aixecar els piolos mentre s'allunyava...

Joder l'amistat a muntanya és especial...o potser com totes,...simplement que l'amistat és bonica...
Amb en Juanjo, molts hores a Stllors...
-----------------

dimecres, maig 22, 2013

Cosmic LOVE


Hi ha coses que de tant veure-les cada dia de vegades ens oblidem d'elles...

Hey, aqui et deixo això Lila, no sé si ho llegiràs però per si de cas...gracies per cada dia...

dilluns, març 11, 2013

diumenge, febrer 24, 2013

HISTORIES DE ST.BENET

Un mite de la escalada esportiva a Catalunya, en JOSEP BATLLE, té un bloc on recull histories d'aleshores i reflexions d'avui.

Algú que ha estat punter en moltes disciplines ( primers VUITENS a l'Estat i a Catalunya i repeticions inicials de vies com el MIRALL, solos increïbles per Montserrat, equipaments pioners de vies avui mítiques...), capaç de entendre aquell moment, el pas del temps i sobretot de ACCEPATR-HO i no caure en un romanticisme acomodatici i voler fer d'aquella època un moment estatic i inamovible sinó evolutiu.

D'això se'n diu saber ENVELLIR, que, només per una lletra podria entendre's EMBELLIR.

En RUBIO, a més,és un excel.lent recopilador de histories i gravats, i, d'entre aquestes, en destaco una de divertidíssima, que explica el PERQUÈ dels pedrots que descanssen davant l'ermita de ST. BENET.

Actualment s'usen per posar un slack line, per recolzar-hi les motxilles o per pendre el sol mentres esperes la caloreta per escalar...el seu orígen, però, és més que curiós, i alhora lligat amb un altre històric de Montserrat, l'ALBERT IGLESIAS, que, des de la seva botiga a l'Avinguda Gaudí, l'ESPORTS ALP, a més d'un ens va vendre els primers equips d'escalada, els primers gats Boreal...etc...

He somrigut molt en llegir aquesta anècdota, gaudiu-la:
http://josepbatlle1556.blogspot.com.es/2013/02/amb-flaire-polvora.html

divendres, febrer 08, 2013

Mai et podré dir Adéu...

Diuen les llegendes urbanes que et vas canviar la cuina perquè la que venia de serie era una TEKA, i un culé integrista com tu tenia urticaria només de mirar-la...

La segona vegada que vam sopar junts quasi em moro de la borratxera...

Et vas dedicar, sorneguer, a provar la meva resistència amb la pitjor de les begudes, aquell beuratge italià que va dur l'atre cunyat per fer pagar la novatada al nouvingut. Recordo que no recordo massa, era una nit de Nadal, vam sopar amb els nostres futurs sogres, la vam liar, vam anar al MUNDO KANIBAL, vam seguir liant-la i després, ja de matinada, va sorgir de dins teu aquell "expert en totes les batalles" que ens va dur a un garito d'aquells que no saps ni on són ni de que viuen.

Recordo com vaig quasi congelarme al Peugeot 205, sota casa la Lila, i el sogre em va trobar a les dues del migdia, amb tota la papa pel damunt: "Ceci, este chico tiene un mal beber..."-acabaves de sumar una bona tanda de punts al teu favor davant del sogre...ke kabron...Hipotèrmic, derrotat i amb una ressaca de Bukowski, avergonyit, vaig tornar a casa, no sense abans deixar el poc que quedava al meu estómac, per la finestreta al llarg de la C-58...

Mai vaig lograr-te convèncer de que NO era "el millor escalador del país" i que viure de la escalada és quasi impossible...només em vas veure un cop escalant, i amb les històries que t'explicava vas iconitzar-me com cada vegada que sortia el Kilian al telediari..." Que no Pedro, que jo només "ESCALOOOOO!!!"". Com tampoc vaig lograr-te convèncer que, a pesar que fos catalufo de la ceba, i del Guinardó, no era un pijo d'aquells que devíeu currara les tardes boges i ultrakilles del "DRAGON ROJO" a CERDANYOLA. Eres de idees fixes, simplement em vas anar tolerant cada cop molt més, fins al punt que no he sabut mai qui estimava més dels dos a l'altre...

Ja he perdut el compte de les birres que t'he gorrejat de la nevera, cada diumenge abans del futbol, o dels kilos de carnaka que ens hem fotut, de els QUINTO+TAPA, de els teus consells, observacions i conclusions, d'un PRAGMATISME absolut, d'una cruesa desposseïda de tot idealisme i, alhora tant ABSOLUTAMENT ENCERTATS...jo era l'economista i tu el SAVI, simplement. I això que vas ser capaç de gravar-me deu temporades seguides del "QUARTO MILENIO RADIOFÒNIC", i que estaves completament convençut de les conspiracions, els codis secrets i les mandangues aquestes de l'IKER dels collons...amb els teus "earphone" versió sonotone...ESTRUCTURALISME DETERMINISTA?

Pedro, mai oblidaré, i tu suposo que tampoc, aquella nit quan la Roser, que t'idealitzava, va ser la persona més feliç de l'univers amb el COMPLERT que li vam obsequiar amb tu i la Lila...un BARÇA-MADRID de 5 a 0, amb birres i tapes...una pizza prop de casa, i una festassa a la disco...tots vam plorar rient de veure-la apunt d'explotar d'alegria...va ser insuperable.

I en certa manera t'he envejat...la teva bondat, la teva paciència, la teva comprensió, la teva claredat mental, la teva dedicació, capacitat d'acceptar els canvis que ens va procurar la paternitat, i la teva devoció per la teva companya l'"ANGELITAS", que era totalment ABSOLUTA...vas saber-te conformar amb les restes de "la vida" perquè vas trobar en el moll d'aquella cosa que a mi em semblava "pura rutina" el motiu de ser, de gaudir i de existir, i fins i tot em cuidaves els meus, mentre escalava, i no dubtaves en oferir-me el que fos quan arribava al minut cinc de la primera part, brut, cansat i mort de fam...

Suposo que el cos humà no pot resistir ser tant exo-benefactor i per això t'ha embogit, esclatant en mil bocins de cèl.lules desenfrenades que han col.lapsat entre elles...naixent entre la duresa d'ambient a la "ciudad sin ley" com tu deies al RIPOLLET dels 70's, amb la dificil mort del teu pare, i havent de lluitar ja de jove per la teva família...Però d'allò en va sorgir un nano mil vegades més educat, mil vegades més generós, mil vegades més comprensiu, i més estimat, tant per els crios de la fam,ilia com pel teu nebot adolescent, com pels iaios amb els qui comparties quintos als bars amb menys glamour de l'Univers. era dificil no estimar-te perquè tu et feies amb tothom...

Aquets darrers temps he estat pregant, maleïnt, cridant, plorant en silenci, rebentant-me a series per oblidar el que passava, sense dormir fins que queia de son, tenint esperança enmig del pessimisme que m'envaïa, intentant compendre el que se'ns venia al damunt...i no n'he pogut treure més que una ombra del teu somriure, un glop de plor sempre apunt de brollar, i de nou aquest pes buit a l'estómac que m'ofega en pensar en tu. UN ALTRE COP, el desconcert, l'angoixa, el dolor, i finalment la puta realitat del mai més...

Quasi mai t'he contradit perquè era pràcticament impossible no estar d'acord amb tu, en sabies massa...i dins d'aquest inmens cos que t'albergava, l'amor semblava no cabre-hi...mai entendré ni la merda de destí que ens ha separat ni la teva discreció en marxar tant rapid i sense fer soroll...ho sento PEDRO, no ho puc evitar, estic enfadat, estic enrabiat...estic espantat de com d'espantat devies estar tu aquest dies, per tu i per els teus que deixes sense tu...

Només et puc dir que per la nostra part no has de patir, que els cuidarem, i que de la mateixa manera segurament la Roser ara deu saltar d'alegria de tornar-te a tenir amb ella...és la merda de viure en dos bandes diferents...però confia, tant com nosaltres confiem amb tu...

Ah, i que de la mateixa manera que sempre em deies que la meva musica era una merda, i alhora me la grabaves...doncs jo, en canvi, ara trobo el punt a aquella música tant carca que et molava a tu, i, perque te l'emportis, te'n dedico un trosset, el més entranyable...

ADEU PEDRO, tros de bou, t'estimo, ja t'enyorem, i prometo ser tant bon pare com tiet vas ser del teu PETIT CULE, com li deies al Nawet.

Aqui et deixo, amb la Gaynor, d'aquell collons de MOTOWN que tant et flipava : NEVER CAN SAY GOODBYE, Pedro...