Adeu a en PANY

Buf,

En Jordi Panyella "PANY" ha mort.

Avui a les 09:00 li han fet el comiat al Tanatori de BADALONA. Suposoq ue bhi haurà algun homenatge al CEC o al CADE-CEC, de la qual era membre...

Us adjunto les seves dades i ascencions que figuren a la enciclopèdia de muntanya de DESNIVEL, encara que el que més es destacava d'aquest escalador, segons la llegenda, és el seu caràcter eixelabrat ( fanàtic) i la seva finura escalant, que el permetíen anar " a muerte" obrint vies com la Normal al Dit ( 25 mts de V+ ( aleshores VIº)) a pèl, o la Agulla Fina ( VI/VI+ aleshores i ara...V+ o A1..per fer-se molt de mal...). Feu-les i flipareu com devia ser escalar-les amb espardenyes, cànem i amb un clau a dalt de tot. Ara hi ha algun BURIL DE MES...fruit dels reequipaments dels 60-70...

És impressionant el fet de com DOS ANYS DESPRËS DE LA GUERRA CIVIL, en Pany i companyia es jugaven la pell obrint vies avui en dia cotades de V+ i 6a....

També la seva visió futurista va quedar plasmada l'entrada a la paret de l'Aeri, fins la Plaça Catalunya, que els TIM van completar, si més no evitant repetir la PANY i rapel.lant des de la Canal al costat de la agulla per on ara va la Easy...

T. (Barcelona, 1916). Más conocido como «Pany», es uno de los más notables impulsores de la escalada catalana. Nace el 23-4-1916, día de Sant Jordi. De joven pertenece al movimiento educativo Minyons de Muntanya, de connotaciones nacionalistas, promovido por Batista i Roca. Empieza a escalar en Sant Llorenç y Sots del Bac (Figaró). Durante la guerra algunos de aquellos «minyons» coinciden en el frente y se establece una amistad que perdura años después en el Centre Académic d'Escalada (CADE).
Nada más fundarse el CADE (1942) dentro del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), destaca junto a Ernest Mallafré*, Josep Piqué, Jaume Reñé, Joan Rodríguez «Boto» y Maria Antónia Simó* entre los más jóvenes. Su concepción de la escalada, influenciada por Comici*, era afín a las directas: trazar una línea recta desde la cima al suelo. El estilo más atrevido lo representa Pany con Jordi Casasayas Reichardt «Haus», quienes abren los mejores itinerarios clásicos catalanes del momento.
En Montserrat, en 1941 con Simó efectúa la segunda absoluta y primera femenina a la Mómia; con Jordi Ferrera y Raimon Estrems abre una vía al Gegant Encantat (27-4) y otra al Dit con Ferrera y Simó (6-7), uno de los primeros sextos montserratinos. Logra también la primera absoluta a La Porra con Estrems, Ferrera y Joan Panyella (26-7-1942). Es quien describe los quince iniciales recorridos de escalada dentro del Montserrat de Lorenzo Estivill (1949). Pasos de gran dificultad encierra también su vía a la Agulla Fina, abierta con Antoni Agramont, Jordi Ayats, Delfí Feiner y J. Sala (12-10-1952).
En Pedraforca cuenta con varias rutas: Pany-Haus, Pany-Ferrera, etc. La Pany al Collet de la Cova la abre con Lluís Morere y Joan Rodríguez (20-7-1941). La chimenea Pany-Haus les exige varios días (22/24-6-1944).
Con Reñé y Simó realiza algunas ascensiones significativas en Ordesa, como la Torre de Góriz o una nueva vía en la cara sur del Bazillac (16-8-1943), a la vez que coinciden con alpinistas nazis de las fuerzas de ocupación en Francia en la normal del Monte Perdido.
En Riglos, logra la segunda ascensión de la Punta Mallafré del Firé con Albert Murguia y Francesc A. Peyre (19-4-1946). Al día siguiente, esta misma cordada logra el primer ascenso al Mallo Pisón. Con «Haus» abre en 8 horas la Pany-Haus al Mallo Pisón, la primera vía verdaderamente por la cara sur de esta pared por una gran chimenea (6a) difícil de proteger con los medios de entonces (28-6-1946). En marzo de 1953 realiza un intento al Puro hasta el collado con el Pisón con Jordi Ayats y Jordi Salas; pero, el mismo día que Rabadá* y sus compañeros logran la primera, llegan los tres Jordi reforzados con Rosich a Riglos, teniéndose que conformar entonces con la primera repetición.
También abre con Salas la primera vía al Peñón de Ifach en 1955, en la cara norte.
Participa en la comisión organizadora de la reentronización de la Mare de Déu en la cima montserratina del Cavall Bernat, ya que la imagen de 1945 había sido destruida por los elementos meteorológicos (21-10-1956).

DESCANSI EN PAU

Reloading Fontsu

Ha estat l'aniversari de l'Arnau...fa un any...com passa el temps...La vida és vertiginosa, de vegades d'una bellesa que em mareja i d'altres d'una cruesa que em deixa plà...val la pena gaudir tant com poguem i intentar ser i fer feliços...

Com passa el temps!!!

Ahir vaig veure una pel.lícula interessant "la vida secreta de les paraules" crec que es deia...apart de l'argument i del desenllaç, hi havia un parell de reflexions interessants que em van deixar pensant una estona.

La protagonista era una noia, supervivent de la guerra dels balcans, i que tenia moltes dificultats per superar els traumes que li havia provocat tot l'horror del què va veure. En un moment de la peli, la psicòloga de la noia explica que té un vídeo on ella explica els detalls horribles de allò que li havien fet, d'allò que havia vist.
El motiu d'aquella gravació no era "medic" sinó testimonial. La psicòloga explica que Hitler, quan va proposar l'holocaust als seus subordinats argumentava que el món OBLIDA molt ràpid..."qui se'n recorda de l'extermini del MILIÓ i MIG d'armenis ?"...

I la veritat es que jo ni sabia que hagués existit aquest fet...

Recordo però la guerra dels Balcans...una guerra en la que em que costava d'entendre en la europa del sXX i que de vegades temia imaginar en un país com el nostre, on es barregen cultures, llengues i ideologies...Cada dia vèiem per TV les notícies, algunes imatges dels horrors ( no massa, suposo per la vergonya europea que significava que allò passés aprop de casa i que es fes tant poc per evitar-ho)...però mentrestant seguíem gaudint del progés econòmic dels 90 i de les olimpíades el 92, com si volguessim girar l'esquena a un verdader genocidi que no es va deturar fins a la intervenció directa de la OTAN sota iniciativa dels USA...no vaig sentir cap protesta per l'horror a Bosnia, i si alguna "cacerolada" i reivindicació contra el bombardeig de l'OTAN a Serbia...

En aquella època ( o una mica més tard) a Agulles, l'Edu Torrents ( guarda aleshores) va obrir una via per sota, a la Miranda de les Bohigues, a la que va anomenar SARAJEVO 92...A Sarajevo s'hi havíen celebrat unes olimpíades d'hivern que encara recordo, i anys després la ciutat va ser arrassada pels combats i l'atrocitat sèrbia. El nom de la via recordava la vergonya que havíem de sentir i la falsedat de l'esperit "olímpic" que es vivia a Barcelona, aliena al que succeïa a l'Ex-Yugoslavia...i ara, 16 anys després succeeix el mateix amb el tema Tibet...i seguim sense apendre'n...

Vaig fer la primera o una de les primeres ascencions en rotpunkt de la Sarajevo92. Aleshores em va semblar que aquell nom era un testimoni que romandria en el temps perquè la gent no n'oblidés el motiu. 16 anys més tard ha estat la peli la que m'ha recordat aquella via...i aquella guerra...i me n'he adonat que segurament és qüestió de temps que l'oblit acaba cobrint de pols els records, i especialment aquells que no ens afecten directament...Fa dies vaig sentir que ja feia 5 anys de les imatges dels iraquians tirant al terra l'estàtua de Saddam Hussein davant dels marines...cinc anys! Mitja dècada...com passa el temps...

Ahir vam anar A LA FONTSU...feia mesos que no hi pujava. Em quedava a les Agonies, o anava a Montserrat...l'hivern no és la millor època per al fanatisme a Stllors i tenir l'Arnau a la gèlida ombra de la Paret Gran era inviable...

Però torna la calor i amb ella les bones i fanàtiques tardes...la gent de sempre i noves coneixences...sempre fanatisme i bon flow...

Familia transportable!!!
Amb la nova motxilla poratbebè i la Lila fent cames des dels dipòsits amb el nano al coll ens vam acostar una vegada més amb en Jaumet cap a dalt...calentament a la Bauhaus ( no entenc com esta en tant bon estat després dels milers de rotpunkts que té...)

Jaumet a Bahaus

i en Xapeta té muntada la "via del Quicu"...La prova i ENCADENA! (Xapeta:) Primer rotpunkt del dia...sembla una via bonica i la miro en toprope...buf...molts truquets sinó ets un bow o vas molt escalfat...la deixo apunt i li foto per sota...em lio i avall..merda...L'arnau vomita i fins al cap d'una estona no l'adormim ( bé...aqui és la la Lila qui s'ho curra)..fa fresca i l'hem de tapar molt...em vaig concentrant per un altre intent...
Encadenant la via....
Arriben uns altres col.legues i em revelen un altre "truc" ( se m'anava l'olla en un moviment...), arriba una altra familia de coneguts amb una peque amb ells ..., pujo i ROTPUNKT en estil "flútan" ( sucant al crux i tot...heheheh), l'Arnauet riu, la Lila riu, el Jaumet riu, jo estic content...ha arribat el Juanjo..ja hi som tots...bon rotllo. UN company TAMBÉ encadena...JA VAN TRES!!!! Avui la via treu fum..discutim sobre el grau..més facil o més difícil que la PANXA DEL BOW? 7b+?7c?..buf...sempre igual, costa molt de graduar...fins i tot comparant...uns diuen que és 7c perquè té un "plus" més que la PANXA...a mi m'ha semblat 7a+ quan l'he feta 7c quan l'he investigat el priimer cop...estic flipant...res qua al final queda de 7b+ MOLT BONIC i especial..és un estil poc típic, més Stbenetero que no pas Fontsuleic...Em penjo de la PANXA i faig unes fotos espectaculars d'un col.lega..no tinc temps per penjar-les totes, quan pugui refresco el post...us avanço la del CRUX, que és prou exemplar de l'ambient i rotllo de la via...

En QUICU era un amic de la colla dels de Sabadell...només el vaig conèixer uns instants, a la rave del "cumple" del Jaumet, rient, bevent, menjant pizzes, fent slack, lances al garatge..amb la Lila amb la panxa apunt de rebentar, fa poc menys d'un any...L'estiu del 2007 el van matar en un accident a la Granvia de Sabadell...

La colla de Sabadell li van dedicar aquesta via i crec que és just ressaltar el motiu del nom per tal que el temps no cobreixi de pols el seu record...com tants altres.

Us recomano gogglejar una estona per les cites històriques que he anomenat...
Salut i bones escalades...

TEORIA DE LA RELATIVITAT DES DEL PAS DE LA BURRA

Aquest finde, com tants altres, vam pujar a St Benet a escalar una estona...

Al final, degut a la ressaca després de la festa a Sabadell, a la PANXA DEL BOU ( quina farra més sana i guapa...), i com que l'arnau es va despertar 1/2 hora després d'adormir-nos, el cos estava aparentment molt trillat...¿"Que tal un encadenament de vies i provem com ens movem per la integral TEBES-TEBAIDES de l'estiu???"

Va ser un propòsit fugaç com les dietes de Gener...Després de "crestejar" des de la Gorra Marinera a la Magdalena Sup vam concloure que això dels "encadenaments" ens avorria una mica vam baixar al Pas de la Burra a "encadenar" vies més curtes però bastant més intenses...vam ser-hi fins que ens van rebentar els dits...tranquilitat, fanatisme i flow...

A dalt, davant nostre, el solet escalfava la Roca d'en Barberà, una imponent agulla montserratina amb desenes de vies esportives i algunes clàssiques...El meu company i jo ens miravem com en el frontó principal fins a cinc persones escalàven a l'uníson en cinc vies en una amplada de uns quinze metres- n'hi ha 10 comptant integrals ( de la Gavilan Pollero-Hispano suècia a la Centsets més o menys)...algunes vies es tocaven i calia que un s'esperés per tal que l'altre passés...La resta de l'Agulla està cosida a parabolts i és possible fer integrals entre vies, des de la Ridicul, (Noia Ridícula..etc...) al centre ( Endivia Yuyu, Centsets, Bala perduda, Bala Daltònica, Escoria Daltònica, Escoria Subversiva, Eskoria Cobarde..etc). A dalt, a la Bauma, escales un V+ i muntes fins a la Hermanito el Calvo...

Vam estar repassant una mica confosos...i vam caure en que aquesta situació es repeteix a qualsevol agulla i Totxo de St Benet...Just davant, a la Miranda hi ha un garbuix brutal de vies classiques i noves...com a l'Elefant, o a la Trumfa, o al McCanna, o a la Quarta i la Quinta de Trinitats, al Sereno i el seu Pito, a la Panxa...tot cosit completament a parabolts...?!
Aquesta mateixos parabolts "reequipen" vies com la Gomez, la Normal de la Momia, la Santacana, la Haus i altres on NO HI HAVIA RES, o MENYS en orígen...a la Momia hi ha una cable inmens instal.lat al cim, per desgrimpar un tram de IIº fins la instal.lació de rappel...
Vies com la Cesa, la Hispano Suecia al Barberà, la Ha mort la tia, vies a la Trumfa o a la Quarta de Trinitats, i en altres agulles i totxos , han estat "desequipades" de l'original Ae per equipar-hi damunt llargs esportius fins i tot amb noms nous... Es comparteixen reunions de classiques amb vies noves, les noves es creuen amb les clàssiques, i s'hi apreten fins deixar gairebé un nul espai entre vies a la majoria de llocs...
Un dels millors 8a+ de Montserrat, a la Momia té sika-ciment en una llastra a la tercera o quarta xapa, per evitar que s'arrenqui ( ni es menciona ni es pertén eliminar?), i hi ha vies amb picats, arreglats o "netejats" al Barberà, el Maccanna, el pas de la Burra, etc...segurament de les millors i més innovadores vies en el seu moment en tota la muntanya...vies molt belles i superfanàtiques...sempre m'ha semblat la mar de normal, perquè en realitat mai m'hi havia parat a pensar...

Actualment PERÒ, a St Benet es tendeix a apurar els artifos sense reequipar-los, a obrir vies per sota i sense gaire equipament fixe, i només de tant en tant s'omplen també buits amb noves vies o sectorets esportius, sempre de manera individual, sense modificar la roca i amb molt encert en el traçat i les assegurances... Les vies "aixafades" ( com la H.S al Barberà) es "reburilen" o deixen que es "reburili" per retornar-les-hi la possibilitat de pujar-se en Ae..i sembla que hi ha propostes per tal de desreequipar alguna via ( Santacana...p.ex) que no es va reequipar amb encert o es va substituir un primer reequipament dels 80 ja fet sense encert...El garbuix ètic, doncs, prové i es va legitimar entre els anys 80 i darreries dels 90.

Aleshores vam recordar el Manifest i la manifestació a Agulles, les raons i els arguments exposats per uns i altres...El meu company i jo haviem signat el manifest radicalment convençuts dels raonaments que s'exposaven ( verdaderament a Agulles s'estan fent disbarats, i a més del contingut en la forma i quantitat...el resultat és MASSIFICACIÓ, poc RESPECTE a vies ANTIGUES, un increment INDISCRIMINAT de vies en poc espai i en poc temps...és a dir EL MATEIX EN MÉS O MENYS MESURA i en MÉS o MENYS TEMPS...ara bé...per part d'una sola persona i afectant part de una zona-no tota-)...

Aquest dissabte a la tarda me'n vaig adonar que en el fons tot és del color del vidre que et poses per mirar la realitat...la realitat de cadascú...ara fa 25 anys no hi havia internet, no hi havia globalització i la ecologia no estava de moda, i la irreverencia respecte a allò "tradicional" era bandera de molts..a més Montserrat era relativament verge per fer experiments de tot tipus...els clàssics d'aleshores van deixar un espai a les noves generacions que van revolucionar el panorama de la escalada, i van establir un estil i nombre de vies que avui dia deixa un nul o escàs marge per a noves apertures o equipaments en TOTA UNA ZONA...¿Quina és la diferència en la legitimitat respecte al que s'està fent ara? ¿ La època, el "fons", la "persona", la zona..?

Conceptes com "ús" i "abús" són mòvils al llarg del temps???...la història es modifica i recorda segons el cronista, i moviments i revoltes fan i desfan a tenor de l'instint, tendències o l'interessos del moment ??...És un aspecte més de la "sociopolítica" de cada etapa, en que generacions i conflictes es solapen i s'intercanvien papers de llibertarisme i reaccionarisme entre els mateixos actors...??

Vam estar debatent una estona entre pegue i pegue a"Poker d'asos" ( ex 7c, ara 7b+... Són tres xapes i possibles preses compartides amb Bastardo-que té un o dos picats que sense usar-los no varia la dificultat-!!!-...En el segon reequipament de la Bastardo ( actual) es va posar un bolt més que ara ja no hi és, el primer spit estava molt alt encara que s'hi arriba amb morro...crec però que la original sí que tenia un burí més baix i més seguros, tal i com apareix a la ressenya de l'Extrem..coses de la vida? Com en Tarragó que apart de cosir vies igual treu seguros originals com en posa més...depèn del dia que té...). També vam fer la Setas mágicas ( un dels millors 6a de totxo..curiosament no reequipat encara que esta amb burils...el concepte de seguretat i la por només ens afecten en les vies de cert nivell???

"A mi m'havien explicat que els meus drets començaven on acabaven les meves obligacions...avui la gent creu que les seves obligacions acaben on comencen els seus drets...abans la meva llibertat acabava on comencava la dels altres..i avui la meva llibertat comença on acaba la dels altres...quelcom ha canviat no?"

L'ordre de les paraules..una simple coma INCLÚS, poden variar la interpretació de qualsevol text...però amb una visió més PANORAMICA (com la que es té des de Gorros, per exemple...)..te n'adones que l'Einstein tenia raó més enllà de la pura física...la TEORIA DE LA RELATIVITAT es pot aplicar a molts altres aspectes, i cap de nosaltres n'està exempt...potser és que el temps modifica estats mentals, apreciaciacions, records i velocitats...o potser es que l'oblit és selectiu, igual que els principis? Potser cal sortir del tren en moviment per adonar-se del mateix? O es que cal allunyar-se en temps i espai de un fenòmen per entendre'l millor? és una qüestió d'enfoc, de perspectiva? És l'espai o el temps el que fa que que una postura sigui diferent entre un llocs i en una èpoques?

És el mateix una imperfecció tendent a la perfecció, que la perfecció tendent a la imperfecció..o no? On s'ajunten? On divergeixen? Què és més legítim?

El meu company..menys filòsof ( en aquell moment), i més pràctic, va mencionar la paraula "AUTOCRÍTICA"...i ja passant de tanta "il.lustració", vam acabar reflexionant sobre aquets pensaments: "Tot depèn de la bara de medir que s'usi, i del que medeixis..."


"Tiu no li donem tantes voltes i pilla'm que li foto el pegue delamuerte...i porta'm just que això esta inteligentment modelat per tal que si no et surt el pas et fotis una garrotada del quinze...a més tampoc es prova bé en toprope!!!" ...( m'encanta el caracter d'aquestes vies...excepte a la via més "actual" ( el darrer 6c..ja dels sXXI, la Poker, la Bastardo, la Sin Tregua, la Aún queda un sitio, i la de Refilón, la piña més o menys contundent està assegurada al crux, has de fer el pas sempre...)

Vaig encadenar a la segona...tens però levitós...clavant ungles a les lefes de sortida del desplomet per al lance final..peus volats, aguantar, clavar i minilance final...ROPTUNKT ! Va ser com fa 15 anys, amb la Glòria...moments intensos, i alegria total...encara m'hi aguanto..tinc 15 anys de bonus fins la propera ITV...heheheh...

Vam passar de tot i vam baixar feliços, com sempre, amb les iemes bullint i la rasca humida, cap a casa...piant-la i saltant graons ( els genolls sí que em fan més mal que la boca, però...)...Divendres m'havien tret un queixal..no havia menjat res..i a la nit amb la festaka a la Panxa vaig anar a dormir a les 06:00...la ressaca no em va deixar menjar res més que uns cacauets i la veritat es que el cos encara em funcionava...també la dietètica i el rendiment són relatius...?

Un altre tema sobre el qual donar voltes....

IRIE...

MAI ÉS MASSA TARD PER TORNAR A COMENÇAR

Dins del meu cap repica insistent l'absurd tò del telèfon mòbil que tinc per despertador..no sabia si somniava o estava despert...el dolor al cos em diu que el que sento és real...l'apago d'un cop de puny i me n'adono que em fa mal el braç, l'espatlla, el tòrax, l'estómac...em sento molt dèbil i estic literalment destrossat..aixafat...

Vaguejo amb la mirada per l'habitació mentre una gran apatia m'enfonsa...faig un esforç i m'incorporo..quin mal de cap..tinc tos i una mica de mareig. NO puc aixecar la persiana i busco l'interruptor del llum mentre remoc el garbuix de roba bruta que l'amaga.Buà...quin fastic!!, al terra hi ha un tros de pizza mig sec mig podrit que devia tirar abans d'adormir-me..damunt una nota plena d'oli de una amiga que m'engega a la merda...la llum del telèfon fixe m'indica que hi ha mil missatges al contestador i els escolto mentre busco les wambes i els pantalons..es la mare, una i altra vegada m'ha trucat demanat-me com em trobo, que els faci un truc, que pateixen...primer no hi era, després no el devia poder agafar, ara no vull trucar...

La meva habitació és un desastre...una mica sol es cola entre les lames de la persiana i la pols que he generat en aixecar-me gairebé és una estela de llum sòlida, fa setmanes que no dec obrir la finestra i la porqueria s'acumula al meu voltant. Vaig al menjador i el panorama és semblant..roba, motxilla al terra, llibres escampats, llaunes de cervesa, més vici....dóno una patada a les factures impagades del banc, a les multes i a la carta de l'assegurança que ja no considera que sigui una persona sana i em fot al carrer...passo...

Aconsegueixo obrir el balcó i el dia sembla bastant bo..sol..aire fresc..respiro i em fan mal les costelles i els pulmons..em fa mal la cara i els ulls...quan veig l'hora que és me n'adono que dec dur molts dies tirat i que necessito posar-me una altra vegada...he de trucar algú que m'ajudi a aconseguir el que necessito per sentir-me be...vaig a pillar el mòbil.

Merda gairebé no tinc saldo !! repasso tota l'agenda i vaig fent perdudes..ningú em contesta. recordo quan era la gent que em feia perdudes a mi, quan era el puto rei i tothom em demanava..ara els mateixos que em trucaven desesperats intenten evitar-me..desvien la mirada, es fan l'orni, diuen que estan ocupats...no em contesten les perdudes...no és estrany després de la fama que m'he guanyat...mai m'ha importat molt la resta i amb tants enganys i putades és normal que ningú em vulgui fotre un cable...fins i tot crec que amb la meva pinta quan m'acosto a algun desconegut ja es veu el pal del què vaig i la gent tendeix a allunyar-se de mi...

Ja no trobo a ningú.¿Truco a l'ex? ella sempre em va fer costat fins que al final ja no va poder més..."T'estàs matant a poc apoc...aquesta merda està acabant amb tu...i passo que ens enfonsis també als dos...".Es va endur el nano, al llibreta i la seva roba, i va deixar la resta..a poc a poc m'ho vaig anar venent tot...necessitava pasta i les feines em duraven poc..no complia horaris i anava sempre fer un fastic i cansat... sense ganes...rebentat de cos i de cap...quan no estava de pujada em sentia esgotat i després del cap de setmana necessitava dies per recuperar-me..i arribava de nou el finde...i el vici...

Si avui no trobo a ningú no sé què faré..busco pels calaixos, per les butxaques, exprimeixo les agendes...i enmig de tot aquell reguitzell de mals endreços apareix la foto del petitó...amb ella i jo intentant enquadrar un autorretrat dels tres...deu n'hi do quins records..aquells estius que sempre anàvem junts..fins i tot ella de tant en tant es permetia algun accés mentre el nano estava dormint...però tampoc era una cosa que li agardés i aviat em va començar a fer retret de que jo no ho deixés...Al principi quedar-me sol va ser un alliberament, una mena de darrer impuls de la meva bogeria..tenia tot el temps per mi, cap responsabilitat...quasi cada dia sortia, i acabava tiradíssim..sempre trobava algú amb qui compartir la marxa, fins que cada vegada les persones amb qui anava habitualment van deixar de seguir el meu ritme i vaig passar a sortir amb desferres humanes que fins i tot van acabar pensant que anava passadíssim...i vaig començar a fotre'm sol fins al cul de tot...

Aquesta foto m'ha fet pensar..se m'acaba el temps, cada cop tinc el mono més sovint i no puc pasar ni un dia sense caure en el vici,, cada cop les pujades són més dificils i les baixades més doloroses i llargues...el metge particular passa de fer-me més receptes, m'han expulsat de la Mútua i el de capçalera només em mira com un perdonavides i diu que el meu problema passa per anar al psicòleg o al psiquiatra..o a una clínica de desintoxicació...

Al principi me'n reia, o m'emprenyava, fotia quatre crits i un cop de porta o una mala cara a l'enfermera...i marxava a posar-me a to en qualsevol lloc obert...Però veure al nen m'ha deixat trencat definitivament...potser fa mesos que ni sé on és..ni com deu ser ja...quasi he oblidat la seva olor i el seu somriure...fins ara podia passar de tot....i reconec que he estat un malparit amb tothom, però en general se me'n fot tot bastant, i més a aquestes alçades...però l'últim que em quedava era el somriure innocent del meu fill que no em prejutjava, i que sempre em reia arribés en l'estat que arribés...mentre la dona plorava o em cridava ell se'm llençava rient als braços..i ara ja no tinc ni això...ho he perdut absolutament tot...

Se'm va fer molt difícil trucar a aquell telèfon que un dia un amic em va donar...un lloc on em podríen ajudar..no metges perdonavides, ni psicòlegs imbècils, ni presons de desintoxicació..sinó persones com jo, que entendràn els meus dubtes, les meves pors..que han passat pel mateix i que mensenyaran el camí per tornar a ser una persona normal..vull ser normal..ordinari..un més de aquells qui despreciava i ara envejo per la seva felicitat...Un veu femenina m'explica l'horari de reunions i em felicita..em conforta.." Molt bé noi, reconeixer que tens un problema és el primer pas per curar-te..i el més important...NO DUBTIS que se t'obre al davant una nova vida i que aviat tot anirà molt millor..vine aquesta tarda eh?"

-----------------------------------------

He passat el puto dia de puta pena...estic molt angoixat, no paro de donar voltes amunt i avall..el cos em rebenta...necessito treure tota l'adrenalina que se m'està acumulant i em surt per cada porus...he pensat en fer un ultim viatge abans d'acomiadar-me'n, he estat apunt de sortir i mirar si podia liar a algú...i quan ja no podia més han aparegut els dubtes, fins i tot creia que la solució seria fer una viatge definitiu, sol, i deixar aquesta merda de vida enrrera...però sóc massa covard...sempre m'ha fet por la mort...quina gracia, jo que tantes vegades m'hi acostava en cada festa més i més..i ara li temo...

Al vespre no he dubtat en sortir corrents allà on m'ha indicat la noia...he vist gent que tornava del curro, amb la compra a les mans..he vist mares i pares amb cotxets..he vist jovenetes i jovenets dient-se tonteries i nanos bravuquejant a les parades d'autobús..he vist comerços amb els empleats cansats després d'un dia de feina i perruqueres amb el novio esperant a la porta amb la granota de la fàbrica..he vist noietes amb la carpeta de l'uni sota el braç i immobiliaries amb parelles que hi entren a lligar-se a una hipoteca per segles...i avis que surten del club...tota aquella mediocritat que em feia fàstic ara m'atrau..els tinc enveja...vull ser tant normal com ells, necessito necessitar ser normal !!!!

Després de dos intents frustrats al final he creuat la porta de la parròquia i un conserge gras i sorneguer m'ha assenyalat un passadís amb una porta mentre no pujava els ulls de un diari esportiu i mossegava uns donuts...he obert la porta i la llum i la calor de la calefacció m'acaronen.Hi ha un grup de 10 o 12 persones assegudes en rotllana, i el que esta dret m'ajuda a entrar, sembla que m'esperin, tot em miren de dalt a baix...realment m'hauria d'haver arreglat...creia que veuria desferres com jo i en realitat semblen gent normal, ben vestida, amb sabates enlloc de xancletes, amb camisa i gesei enlloc d'aquesta samarreta pollosa i els pantalosn trencats que duc...van ben pentinats i tot fa bona olor...El que està dret és un capellà, però sembla amable...

"Amics, aqui tenim un nou membre del grup ! Ell com vosaltres ha estat al costat fosc que tots coneixem i avui l'hem d'ajudar a trobar l'entrada a una nova vida, a aquest camí de felicitat que l'allunyi per sempre del seu problema !"

Em sentia millor quan vaig veure els somriures de tots aquells amics...fins i tot vaig identificar algun vell conegut, en els meus records estava demacrat i molt prim, i ara lluia cabells llustrosos i una bona panxeta...semblava una altra persona...

"Ell com vosaltres té por, té dubtes, està confós, no sap com fer aquest pas definitiu que tant ens ha cosat a tots...però estic convençut que si compartim amb ell aquest moment li podrem facilitar el retorn al ramat i a una vida de fè i bé...!".

És curiós, però en un altre moment de la meva vida m'hauria posat a riure, ho hauria fins i tot dit o fet alguna barbaritat per humiliar a aquella gent tant ridícula...però ara sentia que aquelles persones eren les úniques que no em jutjaven i que em volíen ajudar..la seva acceptació era com un oasi en el desert de soledat en que em consumia..les seves cares em confortaven i em donaven calidesa..em vaig assentar en la cadira buida..enmig de la rotllana.

" Vols presentar-te? Vols compartir amb nosaltres els teus dubtes? SERIES CAPAÇ DE VERBALITZAR EL TEU PROBLEMA?!?!?!" va dir-me el capellà en un tò més alt...Vaig aixecar-me..vaig empassar saliva..i ho vaig dir...

"HOLA..EM DIC ORIOL...i...jo...SOC FANÀTIC..."

El grup va explotar en alègria...tots em van abarçar, ja no em sentia malament, les agulletes desapareixien i els dits ja no em suaven....vaig començar a olorar noves fragàncies i ja no necessitava sentir la ferum a suor, a magnesi o a cordes...mentre cadascun d'ells em saludava jo ja sentia les sensacions que tindria a partir d'aleshores...veure la tele per satèlit, els partits amb el meu cunyat, sortir els diuemenges a menjar xurros, aperitius i paelles, poder treballar tantes hores extra com em demanessin, poder veure la nòmina al banc i pagar factures, poder complir horaris amb la dona i el fill, poder comprar a plaços mil electrodomèstics i anar a es reunions del cole i de l'escala, poder canviar de cotxe i rentar la roba i els plats, pintar el pis i renovar els mobles...poder capficar-me amb la lliga de futbol, i la política, i els problemes del món i de l'univers...

Fins i tot vaig signar de seguida una petició a l'ajuntament per tal que prohibissin els plafons inclosos els privats...Ja era lliure!

SANT BENET

Unes darreres "converses" forumaires em van recordar aquest racó de Montserrat...i aquests records em van dur a mirar de entendre què havia estat aquesta zona en la meva vida com a escalador...

St Benet és un lloc estrany. Per als excursionistes és esquerp, el cremallera dóna accés a St Joan amb suma comoditat, i les escales, enclotades i ombrívoles, són un camí asfixiant que molts turistes abandonen a la meitat. Per als escaladors és equerp, El conglomerat hi és "dur", al contrari que al sud l'escalada és difícil i molt tècnica. Cal "habituar-se" a la pedra i al grau..els bidits costen, els bolos costen, les regletes costen, i l'!a vista ! costa..si sumat a això li posem un grau molt particular i un entorn més particular encara, entendrem com, sent el bressol de l'escalada esportiva a Catalunya, no hagi estat mai un lloc molt "comercial"...és el que hi ha.

A principis dels 80 jo era un adolescent...gairebé ni això...era un nen...als 11 anys després de insistir MOLT als pares, em van signar un permís patern per fer el curs d'escalada i amb l'Alsina, el Joan de la Matta i el Santi Llop com a instructors, vam fer un parell de sortides a St Benet-Gorros i Agulles, la Snoopy, la Peldavant i la travessa dels Flautats...assegurant a esqueneta i rapel.lant sense vuit, això era tot...amb el llibre d'Andrea Mellano com a Manual i el de Meyers com a Biblia ens vam quedar tirats com gossos en una gasolinera, lliures però desorientats...i ens vam posar a intentar escalar sols...

TERROR era la paraula que ens venia al cap cada vegada que, amb bota rígida i "cadiretes" de baga ,manufacturades, ens intentavem encaramar per plaques de conglomerat que era la única roca que creiem que existia al món...

INCERTESA, cada vegada que, mirant a fora de casa, esperavem delerosos de veure si plovia, si algun dels qui duia corda s'ho pensava i no venia, si faria fred que ens impediria escalar, o si perdiem el tren...
Ni gats, ni magnesi, ni arnesos, anavem amb mosquetons de ferro manllevats, i dues cordes del centre Excursionista Puigmal que el Rai aconseguia no sé com...sèries de boulder o escalada en vertical al Güell, la fissura-bavaresa del pati del cole, i els càstigs per fer la sortida "expo" de la fissura fins al balcó de la classe...

La Setmana Santa del 82 la vam passar a Montserrat, a una cel.la que els pares de l'Oriol Massó llogaven cada any. Dels dos trens que sortien de plaça Espanya, vam agafar el de les 07:10, i érem a Monistrol-Aeri abans de que sortis la primera cabina...com que era molt car i el monestir era "just al damunt", amb les motxilles, vam decidir "escalar" la canal de pujada directa sota l'Aeri. Recordo encara el somriure de mofa de l'empleat de l'Aeri quan vam arribar de nou a baix, espantats, mullats i esgarrinxats. Haviem escalat un terç ben bo de ressalts fins que ens vam adonar que era impossible pujar més. A les dotze arribavem al Monestir. Teniem 1000 peles per a tota la setmana i el viatge ens havia costat almenys 300...

A la tarda vam enfilar les escales sense material i amb ganes de "investigar" on podriem escalar. Vam arribar a St Benet no sense abans haver intentat escalar DIRECTAMENT totes les "Z" que fan les escales...estavem literalment sonats i no ens vam matar de miracle ( vam haver de saltar a una savina en el moment en que estavem més pillats!!). Vam decidir que a Montserrat és millor usar els camins que faciliten enormement l'accés a roques que sempre semblen properes...

Al refu només hi havia en Toni GIMENEZ, avorrit i prenent el sol, i quan li vam demanar ens va ensenyar uns curts boulders que hi ha davant la porta...i ens hi vam passar hores intentant enfilar-nos per on ell pujava descalç...mai haviem fet un desplom, però el Meiss, prim i llargarut, ja lograva aixecar-se de braços...jo ni em movia del terra...

Aquella mateixa setmana vam pujar amunt altre cop, amagant el material als pares , fins a la Normal de la Momia...vam fer el primer llarg de II/IIIº. El pati de la cara nord i l'absencia de assegurances ens va espantar. Vam baixar i vam anar a la Normal de la Momieta...el flanqueig també ens va atemorir...
Dues derrotes en un sol dia, i ens vam retirar al monestir, capbaixos i enrabiats...no escalariem mai cap via "important"???

Teníem clar que la nostra carrera havia de "sortir" del cercla viciós de escalar al Güell o a les vies de un contrafort de l'esgésia de la Verge de Montserrat... Dos dies més tard ho vam intentar en una via que haviem fet en el curset, la PELDAVANT, era la nostra darrera oportunitat...tres nanos de 12anys, dos arnesos i una cadireta, wambes, cletes i un gats del 45 ( estavem a l'edat de creixer i 1.500 pts eren molts diners com perquè se'ns quedessin petits..la oferta del PEDRANEU era la única manera de tenir material i cali allargar-lo!!!), uns mosquetons de ferro o alumini, un parell de plaquetes recuperables ( valien 10 peles en una tenda de barri), un clau universal ( no duiem martell curiosament, però quedava bé dur-lo penjat)... i dos vuits...Vaig empassar saliva i vaig tirar amunt ( era el que duia els gats...). Quan duia uns 25 mts, vaig localitzar l´unic cap de burí que hi havia al llarg i vaig decidir muntar-hi una reunió. estava mentalment esgotat i el Meiss va pendre el relleu...tres xavalets que no sabien ni què era el factor dos, penjats de un burí, i fent un llarg de 5 mts fins la repisa de la R1 oficial...DESQUICIANT...Recordo que amb els gats no tenia massa confiança, duia una plantilla i paper de diari al taló per ta de "puntejar" millor ( jo era el pringat que es va comprar el num.45...mai he crescut gaire més i mai he passat del 41...)

La part més còmica va venir quan, donat que jo i el Meiss haviem ja escalat de primers, vam cedir el torn al Rai, que era precisament qui duia la cadireta. Logicament calia que es posés l'arnés, i VAM DEDICAR UNA BONA ESTONA A DESENCORDAR-NOS, treure'ns l'equip i intercanviar cadireta i arnés!!!! A pèl A LA REPISA DE LA R1!!!
Per més inri el Rai va treure el cap, va veure que els següents 25 mts no tenien tampoc assegurances i va decidir que la seva feina com a cap de cordada havia acabat. El Meiss havia fet el pas més dificil de la via i duia un arnés integral que no volia treure's, així que novament, vam fer la maniobra suicida de intercanviar arnés i cadireta enmig de la paret...Vaig fer el segon llarg fins el burí sota el diedret de sortida, i un nou llarg fins la R abans de la rampa final...el Meiss, amb bota rígida, va fer el pas típic de un dauet de quars amb molta soltura, cosa que ens va convèncer que les seves botes de quilo cada una, amb plantilla de acer, eren fantàstiques per escalar...Vam trigar set hores per pujar, i dues per baixar...el Rai , rapel.lant, es va trobar amb un nus a la corda just en la rampeta abans del terra, i com que va afluixar la tensió, el Meiss va aprofitar per començar a baixar...es va trobar tots dos, penjats de la corda, el Rai a la rampeta, i el Meiss a la part volada, sense possibilitat de baixar...jo era a dalt, mort de fred i desesperat, creient que m'havien fet la broma "típica" de lligar la corda tensa en un arbre i marxar a riure...vaig apendre que a les tardes a Montserrat el vent es riu de tu...es calma quan crides i quan has d'escoltar la resposta bufa i t'eixorda...al principi creia que era una sensació fruit dels nervis..ara sé que el vent està viu i és molt putilla...
Vam arribar fosc a la cel.la, quan ja havia acabat "APLAUSO" i la mare del Meiss ja havia donat avís a la Guardia Civil, que ens va trobar just quan arribavem al Monestir. No va haver-hi bronca perquè la Mare era una marassa, però vam decidir estar més per les amigues del Meiss i menys per les roques, n'hi havia una que s'assemblava a la Brooke Shields ( almenys ens ho semblava), i la resta eren prou simpàtiques, però crec que els semblavem massa petits donat que no ens interessava massa jugar a l'escondite per parelles...ho trobavem una xorrada quan estavem sota tantes pedres de les que parlar...anys més tard vaig creure que haviem perdut l'oportunitat de fer també algun rotpunkt no precisament sobre una via...

------------------------------------
Més endavant vam saber que el tio prim i barbut que tanta por ens va fer el dia que el vam trobar al peu de la Agulla de la Burra, era el "mesies"!!! Un hippy una mica estrany...rotllo "Rasputín", malles trencades, cabell esbullat i mig rastós, i barba de dolent...quan vam saber que era en Redhead i què havia fet vam deixar de somniar amb fissures de yoshemite i yankis corpulents i vam començar a emular els els Punkis de St benet, amb texans elàstics i samarretes trencades. Voliem levitar com ells i escalar el "número de la Bestia" que haviem vist que figurava com una de les vies més difícils al costat del refu i sortia al Muntanya. Un dia vam aconseguir la INTEGRAL PEUTEREY a l'agulla del guarda, un 6a de una xapa molt "ben equipat"...i sense reunió ( baixaves a peu pel darrera)... El primer VIº !!! Aviat vam provar la FRIGO, i cada cop feiem menys reposos de fifí a la POLVORA EN LOS DEDOS ( 6a+ amb dobles burins), mentre els locals assaltaven la "Oportunista" (7a+), just al costat de Trinitats.

Moltes nits dormíem fora, duiem els diners justos pel tren i amb els nostres innocents 15 o 16 anys de nens del Guinardó al.lucinavem de les farres i les desfassades que la gent del refu es muntaven cada nit.
Tot i que fins bastant tard el Meiss no va canviar els "rochetores" per les malles roses a ratlles i el mocador al cap mai vam tenir cap problema...sonaven la Polla, Eskorbuto, l'Odi, Cikatriz i uns que es deien Kortatu que feien skà, una música que era nova per nosaltres...

------------------------------------

La colla de l'escola es va desfer, i a l'insti els camins dels amics es van separar, ens feiem grans ...novies, feina, estudis, algun accident, bona i mala vida ens van posar a tots al lloc. Jo vaig seguir pujant a ST BENET com si fós l'únic lloc al món que es pogués escalar. Per a mi no existien altres zones, i la eclosió de Prades em va quedar molt lluny. Cada còdol, cada regleta, cada rom...era un edén que em confortava tot i que no sé perquè no en formava part...com un pati de l'escola on surts i t'alliberes per després tornar a l'aula de la vida i a la tarda marxar a casa. Fins i tot havia pujat sol entre setmana, a fer una mica de boulder i a rendibilitzar les campanes que feia a l'insti...
Aquelles vies i desploms que m'atemorien de petit van esdevenir plaer. El McCanna, la Mòmia i el seu Braç, la Prenyada,la Panxa, els totxos desperdigats...fins i tot la Bastardo o la Sesión, l'Anillo del Poder i la Julia, o l'Unicorni, l' Entre las cejas, el Oportunista, Mata al nacho, la Semen, la Tostao i la Brutus, la Angel de Cuero, La Gavilan Pollero, la Centsets, la Bala perduda, laYuyu,la Monomeñike, l'Unicorniet, la Marionetas ,la del Josep, la Pokorski de l'Elefant o la Patatas con Beicon...no deixavem via per escalar, una rera l'altra, tatxant la guia i ampliant-la segons els croquis del refu.

La gent de St Benet seguien sent la gent de St Benet i nosaltres els visitants...tant se val, el cas és que aquells que ens havien de robar ( com corria la brama), des del primer dia ens van acollir com els lleons miren a petits corbs que esperen les restes de les seves víctimes, amb indiferencia , o no . I el resultat es que vam compartir cordes quan calia, i ens van explicar els trucs quan ells els feien diferent. I amb això en teniem més que suficient per sentir aquella pedra com també nostra, per sentirnos contents i animats quan recorriem les escales i per sentir-nos desamparats quan les baixavem...la vida sota els núvols que sovint cobria la plana ens apareixia tediosa i poc interessant mentre que cada rotpunkt al sol d'hivern era com un pas més en la iniciació d'un saber que no sabiem on era, ni què significava...Un dia, en Rafa Comino, quan ell ja feia temps que havia desaparegut del mapa després que en tornar de la mili deixés bastant de costat l'escalada, a Montgrony, em va trobar i em va tornar una cinta express que m'havia oblidat al McCanna, un any abans!!!...quin paio en Rafa, el vam trobar una nit al Monestir mentre escapavem de la Guardia Civil que ens venia a fer fora dels vivacs que muntavem damunt del restaurant. ens va demanar foc i va marxar. el Rai em va dir que aquell nano escanyolit era "el pulga" i que feia vies que ningú feia. El 1987 va encadenar "Vuelo a Ciegas". Va fer també el primer 8b+ del país (i dels pocs del món aleshores), i amb 16 anys va fer "Bastardo" ( 7b+) i "Sesión Contínua" ( 7c+) sense cordes i gairebé xiulant...
------------------------------------

Han passat 25 anys, moltes escalades i diversos guardes: El Toni GIMENEZ, a qui vam veure els darrers temps...l'Alsina amb el seu somriure incert i les seves lliçons de silenci seguides de preguntes i teories, el Nacho i el Paco amb les llaunes de fabada, els porros i els esmorzars de ous ferrats, El Toni Cugat amb la seva permeable impermeabilitat ( o era al revés?), estudiant les plantes i els arbres mentre feia blocs que no cuallaven. El Miquelet amb un somriure inmens i generós i el seu bon humor desenfadat, i les noies que ho tenien tot tant net i endreçat, i que tenien cura de l'herència d'aquells anys alhora que es feien les celles, En Joan Serra , el Ferran Mora...I enmig, personatges que timidament admiravem o no, que timidament saludavem o no, part del paisatge, com els gossos que van marcar cada etapa, des de l'Anoa al Nyas, o aquella burra de la qual només vam veure un dels primers cops les tifes a les escales i que mai vam arribar a coneixer..la MARIANA...i ara el PINGU...

¿ Qui se'n recorda ja del Pare Basili que passava somrient mentre escalavem, seguit de la colla de ionquis als quals reconvertia, o d'alguna turista hippi de mitjana edat, al.lucinada pel saber d'aquell pseudogurú? ¿¿Qui recorda el foc sota el Mc Canna mentre el Rafa s'escalfava per fer series a la Sesión o al Vuelo, amb l'Iñigo. ...¿Qui se'n recorda ja d'alguna trobada amb en Pires, allà enmig de la foscor del pas del Gavatxo, amb els seus gossos que duia perquè no l'ataqués el Javi el Malo? després de que l'Alsina ens exliqués el que havia passat entre aquest personatges, cada cop que treiem el cap en alguna via de Diables intentavem marxar ben rapid...un dia sortint de la Còsmica no vam tenir més remei que saludar-lo i xerrar-hi una bona estona, i no va passar res, almenys aquell dia... Fins i tot algunes vegades, enmig de la boira o alguna nevada haviem compartit lloc aprop del foc dins de Trinitat o Sant Salvador amb un paio estrany que apareixia aleatoriament, i que ens explicava històries i ens animava en intents a l'Unicorni o a l'Oportunista...no crec que la vida li anés molt bé. Però allà dalt la poca calor que desprenia la migrada llenya que recolliem dissolia moltes aversions que a baix haurien aparegut de seguida, almenys en nosaltres....
Crec que fins i tot al Mc Canna hi ha hagut durant 20 anys un mateix Pit Roig que cada cop que assegurava mirava de picar les molles de l'entrepà...va desapareixer quan vaig començar a dur barretes de powerbar i la Sesión va tenir scellements...ara ja no hi ha espàrrecs al peu de la Vuelo, ni sota el totxo del WC, i compro la farigola en potets enlloc de dur-la a la mare cada cop que pujo...

Com diu l'article del Desnivel, ST BENET és el lloc on res canvia a pesar del temps que passa. Tantmateix tot queda en la PEDRA i la TRANQUILITAT.L' inmens amor i fanatisme per l'escalada han quedat impresos en la roca en forma de vies , Com els canalons de recollida de aigua que els monjos i ermitans van excavar a la pedra per recollir la pluja en cisternes...TEMPS SOLID...de fet el mateix Montserrat ja és una amalgama de temps, en que muntanyes llunyanes s'han anat desfent i rodolant a miques per deturar-se a Montserrat i fet una nova muntanya creada de trossets de altres muntanyes...un dia vaig trobar un còdol de conglomerat dins del conglomerat, i aleshores la percepció del temps se'm va trasbalsar..era conglomerat al quadrat???!!!! Muntanya desfeta que crea muntanya, que es desfa i en fa una altra...era possible...vaig acabar amb mal de cap intentant imaginar el procés i posant-li dates...

-------------------------------------------

Han estat 26 anys tant intensos i fanàtics dels que tinc molt poques fotos. Ni existia l'era digital, ni teniem temps en buscar enfocs o bona llum, simplement ens dedicavem a escalar amb voracitat. Amb les nòvies explotades com a asseguradores inesgotables, amb en Moreno, amb en Raul, amb l'Albert o l'Arnau ( que als 4 mesos de rebre un ronyó es recuperava i encadenava el Vuelo, i em feia plorar d'emoció després de assegurar-lo durant molt de temps), amb desenes de amics, enganyats o no, que convencia per pujar una estona a tibar en blocs de tres xapes o passos impossibles que acabaven deixant-nos el callo més dur i els colzes adolorits...

Han estat 25 anys que han passat volant i dels que ara en queden molts records i poques imatges, però moltes paraules, moltes coreografies de vies, molts trucs, moltes ansies i somnis de passos, molts noms mítics i anècdotes que tinc ganes de recórrer de nou per tal que no quedin tant sols en l'oblit. Moltes llums entre els arbres, molt de fred als dits, molta suor en la pujada i dolor als genolls en les baixades KAMIKAZE que feiem per no pedre el bus. Olor de magnesi, boires, suor i farigola...olor de St Benet...


------------------------------------

A St Benet les clàssiques segueixen sent les clàssiques, i ni tant sols s'han polit, encara que cada cop queda menys espai per a novetats i més ganes de recordar.

L'adherencia és genial, els roms de pel.lícula, els bidits són els més fanàtics i els lances els més inimaginables. Darrerament he pujat alguna vegada, després de una llarga absència calcària-granítica, i he entès de nou que el grau és relativament inmportant, i el que realment és verdader és l'amor per la pedra i el moviment. Les vies no s'escalen, s'entenen, i en realitat el que ahir et sortia avui has de tornar a invstigar, donat que aquell cigronet invisible marca una postura que, executada en dos centimetres de diferència ja no permet solucionat el pas. Brutal...

Aquella ressenya antiga de l’Extrem on apareixien els salvatges totxos graduats de VIIº, i vies a la Momia i la Momieta amb graus combinats en Francès i UIAA, va donar pas a una NOVA GUIA on els Vº van revelar-se com a 6b’s i els 6b’s..buf...amb el llibre de ressenyes anava tatxant tantes vies com podia i dibuixant la meva guia que mai vaig publicar donat que el Toni ja estava fent la seva...
La memorable foto d'en Salva Gonzalez assegurat per l'Alsina se'm va quedar gravada a la memòria. Vaig escalar la via al 1998 junt amb altres vies del frontó de la Roca d’en Barberà...un lloc màgic on amb neu a gorros pots estar amb samarreta.

St Benet, mil vies fanàtiques que en realitat donen mil voltes a les vies industrials que posteriorment es van equipar en altres zones, una al costat de l’altra...allà cada via té un nom, i cada nom és un imatge de la via, del que et suggereix, de la seva potència...no fas un 7ª..fas la SINCRONISITY o la PILÓN..no fas un 8ª qualsevol..fas la ENTRE LAS CEJAS o LA UNICORNI ( que deixen de 7c+ per tal que no es sobi..heheheh).

Potser aquest caràcter esquerp és el que ha permès que aquesta zona es mantingui com sempre...

I que duri...

CUPULADES i FEBRADES

Aquest finde ha estat llarg...Amb "la famiglia" hem estat a LLIMIANA, un poblet entre TERRADETS i VILANOVA DE MEIÀ, és a dir, entre les BRUIXES i la CÚPULA...Divendres vam sortir de la urbe cap una casa preciosa, d'uns bons amics que tenen un nano de l'edat del nostre...viatge una mica accidentat per els continus plors del "jefe", arribada, llar de foc i birres i demà serà un altre dia...

"Constriccions Divines": Biberó, Burn i Voll Damm... BRUIXES sota la Boira...cap a la Cúpula..es curios com els ammetllers ja han florit...

Dissabte ens llevem d'hora...a les 05:00 concretament, l'Arnau està "tou"...una segona nit d'insomni em té tocat a la línia de flotació...deambulo per la casa entre RED BULL i RED BULL mentre el JD surt de Martorell a les 09:30, ...millor, així acabem de preparar a l'Arnauet per a un dia a peu de via, negocio sortir abans a canvi de no anar a BRUIXES ( negociació interessada donat que les BRUIXES ESTA EMBOIRAT)...a les 12:00 sóc a la Cúpula calentant..i sembla que la familia no vindrà..l'Arnau té febre...he de fer els deures ràpid. la CUPULADORS és la via que em queda, un 7c una mica CALDERIANO, sense passar-se però amb un moviment exigent, pila i sortida putilla...

heheeh..a les Bruixes dius? I perquè no poses cintes allà al 7è llarg de la MALDITA SEA MI SUERTE? Ves fent que ara venim amb el nano darrera i tot..jumant...

Ok papa..i després i si et sembla fem uns topropitos a la THOR?El Cor del MONTSEC...verd però alarmantment calurós..queden pocs anys d'aquest paisatge?

Fa molta calor i ens ho prenem amb paciència...hi ha una colla de companys a les vies i EL REI DEL MAMBO està que treu fum...usem un toprope pàtinós de "5+/7a" per calentar i de seguida okupem la ENERGIA ANTINUCLEAR...joer quin 6c+!!! Surto pels pèls posant les cintes...m'ha deixat inflat, però logro colar-me al REI DEL MAMBO i hi pujo flotant...vull muntar per dalt la via...mentre baixo un company hi està pujant i decideixo que la provaré per baix més tard...Xavi a Cupuladors..observeu que escala sense magnesi...

EN JD LEVITA AL FLAIX a REI DEL MAMBO !!! Quina passada ! A més ha fet el pas FLÚTAN i d'una manera molt espectacular...bici inclosa i final adrenalínic...ja tenim una ronda pagada!

Super JD després del seu FLASH...reflexionant...i ara a per quina?

Després de un primer intent amb algun rebot al crux ja tinc la seqüència de CUPULADORS bastant definida..ara falta que funcioni...3,2,1 i amunt...pas tonto i ja sóc al marro...buf,buf,buf!!!...he fet el pas! Em volen els peus tres vegades a una minitravessia de canto sever...buf buf buf!!!..remada va remada vé i ja sóc al pas final...cal muntar-se sobre una bloc amb presa petita i un canto d'espatlla...grrrrrr! Ho he fet!!! Em queda un pas i ja pillo catx..estic petat! Arribo a cadena que se m'obren les mans als gans del final, que són inhumans...buaf! Baixo feliç, tot i la cojuntura he lograt la via al segon pegue...estic content, ha valgut la pena...ja tenim dues rondes!!!! I només són les 15:00!!! Em pesa la Voll Damm i les 2 nits de Rave amb l'Arnauet...no sé què fer...Ei JD, unes fotos? OK bou! ( MERCI JAVI...)

Primera tufa abans del CRUX...

Xapant el crux...

Le Crux... Volando "pieses"...

Dóna corda que això sembla que funciona!!!

Buf, Buf..a per la Nyapa! NYAKA la NYAPA!!!
ARFFFFFFF!!!! Birrraaaaaaaaa!!!!

Un company encadena també EL MAMBO com un bou...tres rondes...ja somnio amb el "sielo de las servesas" ( huber dixit), però em truca la Lila espantada..."bou vine corrents que anem a l'Hospital de Tremp, el crio està a 39 i mig!!!!!!!!"...

Cremo roda fins Tremp, tot es precipita, calor, olor a hospital, l'Arnau que no para de plorar i nosaltres que ens espantem per novells...al final tot i l'ensurt es queda en poca cosa, amb antitèrmics acaba jugant a l'ambulatori, i tot i que dilluns estem a l'hospital ja hem descartat el pitjor...al principi ens feia angunia dur-lo als peus de vies...però realment el pitjor és la "promiscuïtat" vírica que regna a les llars d'infants, segons el metge aquest és un any rècord de bronquitis i derivacions diverses...

Festival Reggae de Percussió infantil "Ambulatori de Tremp 2008"
Espero de gran li moli el bloc..o millor, el ping pong...ser pare és complicat i fa patir...

FREE RIDE PROGRESSIU...

La "Lucille" una Salomon all terrain que m'ha tret d'algun marron...

Amb aquesta paraula es defineix el concepte de practicar el "free style" a la muntanya, els kickers ja no són salts manufacturats sinó roques i desnivells naturals..es barreja Free Style i Free Ride en un concepte global de snowboard salvatge total...

45º minim i ja li podem dir "extrem" però en realitat la dificultat l'aporta l'estat de la neu, i els perills que hi ha per sota del caire ( barerres de roca, barrancots, salts, i perdre't en una línia sense sortida...sovint la inclinació és el de menys...)

NO N'HE FET MAI...O en faig ara?

El 91 vaig pillar la taula "seriosament" per primer cop, no teníem referencies, ningú t'explicava com funcionava..simplement sabies que volies baixar i n'aprenies...després de una "transició" a través del monoesqui ( havia tingut una lesióimportant amb els esqués i passava dels palillos), anar sobre un sol caire ja no em semblava impossible...

El 94 un divendres qualsevol hauria trucat als col.legues a casa..no hi havia mails ni mòbils, el dijous al bar quedavem per trepar o per surfejar...segurament el divendres hagéssim pirat en un Land Rover vell o amb la furgo del PATO LOCO ( un argentí que es deia LUCAS...), cap a Andorra. Bevent birres a tope...L'argentí LOCO, o el Lluis"Kemper" Mans, el Joan de la "Pala Gran", el Chucho, la Miri, i tans col.legues "de temporada" cadascun amb el seu rotllo...

Camí del Montblanc...pateig inhumà, no vam fer cim i la baixada estressava entre esquerdes i forats...planteig d'ascens incorrecte i poca forma fisica?

Segurament ens haurien parat a la frontera, els andorrans, mirant si dueim drogues i tal ( amb les pintes sempre pillavem i recordo alguna vegada "tajat" en moments realment preocupants, en boles a la aduana i amb els polis fent preguntes surrealistes... Neu, buit i linies...plaer a tope que incita a buscar més plaer..."Jah Cares Maaaaan!!!!"

Segurament hauriem sobat la primera nit en una obra (a l'hivern es parava la construcció perquè el ciment no enganxava..dins del plomes) després de unes birres en algun lloc... o potser de gorra en algun apartament que l'amic de l'amic d'algú tenia en algun lloc perdut ( buf en Raul i les claus del garito a la Molina..quins marrons..hahahah!).

Saltes, planxada controlada i lliure fins les pales finals..ojo a les pedres de la dreta...si grapes et pago una birra bow...

Sovint ens colavem als remontes..si el LOCO havia aconseguit passar una mica de maria sempre hi havia un pister que feia l'orni al remonte...una vegada " a dalt" miravem de moure'ns per les zones altes on ja no calia ensenyar el forfait...o en compravem un parell i anavem pujant d'un en un..o estavem tot el dia al Snow Park..patejant amunt i avall...de vegades era un "jari" impressionant...

A les nits hi podia haver dos plans...PLAN "A", a la ultima pujada pillavem l'equip i anavem amunt amb tot...plantavem una tenda en algun racó poc visible i feiem una acampada d'altura...al matí desmuntavem i un baixava amb tot fins al cotxe...era el dia FREE RIDE..pateig i a pillar pales..El PLAN B era trobar "algú" que ens convidés a passar la nit...havia estat en apartaments de penya que ni coneixia...festes de gent que ni coneixia...raves absurdes davant una foguera...petat, cremat i tajat...de vegades guai, de vegades un pal, de vegades excessiu..també hi havia "hotels" de viatges organitzats..pagava un i dormien set...

Ei bouet, a veure si t'estires i em carregues la planxa fins al cim...

Sense paraules...em sembla que en aquesta zona els palilleros ja s'hi posen bé, el que va dibuixar el cartell era un friki?

Diumenges de sol, diumenges de tempesta, a veure qui pillava la pala més verge, el paketón més guapo..."el gran domingo" deiem...sense arves, cridant, i amb la flor al cul que va permetre que només el Dani pillés una vegada per alau i que jo "volés" 15 mts arran de pedra en un viratge descontrolat on vaig tirar recte enlloc de per la canal...gairebé em desmaio ( de veritat..vaig vomitar i tot), de l'ensurt....

Flanqueigs sota la Aguille de Midi..cap als Grands Mulets..molt tard..neu papa...

Quan vaig coneixer la Lila tot va canviar...anar amb ella em va fer baixar de revolucions, anavem més controlats i em sentia més responsable..la penya va deixar de trucar tant sovint, ja no anava als friki tours dels findes i menys als alps...quan estavem dalt de pales o canals m'anguniejava baixar primer i deixar-la a dalt..o que baixés ella primer i no saber per on tiraria...anava de "guia" i no gaudia tant..ella és "goofy" i jo "regular" i en moltes travesses per vessants a contrapendent no ens acabavem de coordinar...a pesar de tot ella s'apuntava a un bombardeig i algun ensurt vam tenir...la darrera vegada, en plena borrasca, gota freda i ona siberiana vam pillar l'equip per cinc dies i vam anar a pujar a l'Aneto..no parava de nevar i estavem a 15 sota zero...la Renclusa estava semienterrada, i per l'hivernal vam haver de cavar..vam plantar la tenda dins del refu i a la nit la sopa es glaçava en segons..al cap de dos dies vam baixar amb neu fins al pit..sort que ens vam rajar...

Autorretrat burro..davant el cim..a sota la canal...

I a poc a poc vam anar afluixant, havia baixat pels Encantats, per Ulldeter, pel cadí, per la Forcanada, per algunes canals araneses, pel Montarto Nord i per Nuria i voltants...fins i tot tenia en projecte intentar encordat la Pany del Pedra ( quines fumades eh Loco??)..però vaig deixar de creure allò que deies de "Jah Cares, Maaaan!"..i recordo aquell dia , discutint amb el Dani, dalt del Grà de Fajol, i dient-li que passava de baixar, que ja no tenia bones vibracions i que ho deixava estar...

Aquest finde vam pujar en el nostre cotxe, amb hotel (baratet) reservat des de la nit del divendres..l'Arnau anava amb nosaltres, i vam dormir a peu de pistes..quin plaer llevar-se en un llit a 100 mts dels remontes i les canals del Pas!...Vam esmorzar en buffet lliure i anavem amb forfait legal...cada dues o tres baixades ens trucavem i intercanviavem el paper de "cangurs"...vam poder dutxar-nos, fer unes birres de trankis, i gaudir del sol i la neu...a les 11 estava caient de son..

Però hi ha quelcom que m'estira, la verticalitat, les arestes, les cornises...el buit...una forçaq ue em fa patejar amunt, amb la taula al coll per buscar una pala o una canal que surti de la ordinarietat de les pistes plenes de penya cridaire i descontrolada, plena de surfers de moda amb conjunts de centenars de euros i sense ni idea de prioritats o respecte per la muntanya...

Van ser quatre pateigs i quatre canals..però vaig haver d'acceptar que "no ho faria més" perquè sinó sabia que hi tornaria, i que "ja no toca"...ha passat i està bé, Jah ens va cuidar però per si de cas no he de donar-li més feina...ara no...quan l'Arnau sigui més gran ja n'hi ensenyaré i ja veurem on ens posem...

Del la Rave al pot de llet en pols, un kicker de molts metres amb un 360ºnosegrab...verdader FREE RIDE PROGRESSIU...

Salam bows i salut als "soul riders"...

ZONA CERTA ( 8a i més...)

PER FIIIIIIIIIII !!!!

Ja he tancat l'elipse !!!!

Aquest diumenge, sota un sol calurós, en les "pitjors" (???) condicions ( ressaca inhumana de dos dies de rave laboral desfassada), vaig lograr LEVITAR a la ZONA DE INCERTIDUMBRE. No és més que 8a..però es tracta de una via dels anys 80, d'aquelles que la gent "obvia" degut a que és molt més CARA que les vies de continuïtat que es porten avui en dia.

Aquesta via l'havia feta el 93 i es tracta de un 8a estrany i dur. 12-15 mts justos, compost de 3 blocs amb passos atlètics i contundents rematats per un sostre-desplom on arribes ofegat i t'has d'enfrontar a un pas potent on la gravetat t'escup en diferents direccions..un cop estabilitzat hi ha un regleta inhumana i la bloquejada a canto gros. A més és una via per a gent de un tamany determinat, i noi precisament el meu...

UN INFIERNO!!!

En aquest incongruent i erràtic camí de recessió temporal que vaig començar fa dos anys i mig hi havia també un redescobriment de zones on feia anys que no anava..i les PAPARRES van apareixer com una solució ràpida i còmoda a la vida més caòtica que duc actualment.

Veure en JAVI CANO fer-li pegues a mort em va motivar a tornar-la a fer, QUINZE ANYS DESPRÉS !!! Vam asediar-la amb en Jaumet i en Juanjo, però ja no tenia la força de quan tenia 23 anys...em sortia tot però em faltava la rabia.

SI VOLS POTS!! Mentre que em faltava PUNCH em sobrava experiència i paciència...i TOT ÉS A LA MENT..sense estress, sense pressió, i amb il.lusió i felicitat, GAUDINT...UN hivern compartint PAPARRES i SNOWBOARD no va funcionar...són esports antagònics i poc compatibles...l'altre va ser el GEL i l'ARTIFO...però ara amb l'Arnau, més cansat però menys polivalent, el fer més plafó i anar més fanàtic ha donat resultats.
Torno a estar com abans, i tinc 15 anys més de butlla temporal per encadenar moltes vies.

CAPRE DIEM!!!!!

COM SEMPRE NO PODEN FALTAR ELS AGRAÏMENTS a la penya amb qui he compartit tantes estones de fanatisme a peu de via:

JAVI CANO: per recordar-me que la via era allà i per refrescarme els moviments. Quin bou...
JUANJO, i JAUMET: Amb ells he viscut la seva evolució i la meva recuperació. A muerte els de Sabadelllllllll ! Panxadelbou POWER!
LILA i ARNAU: per deixar-m'hi anar, per motivar-me a peu de via, i per confiar...
PENYA PIRI: per les rialles i fanatismes varis el primer any...
MALUTA: pel GOOD FLOW al dia D, i per assegurar-m'hi...felicitat per la NEPALÍ ! I gracies per les fotos !!!
I als altres amb qui hem estat i fanatitzat cada moviment: Joan, El LLuís Agustí i Cia, el Juani, El Albloc, el JD ( vinga machine que ja veus que tot és recomançar!!!), i tants i tantes amb qui SOBRETOT, hem rigut i hem passat moments de felicitat verdadera.

SALAM a tots BOUS i BOUES!!!

PASSENTUR..elipses al espai temps?

" (...)The word on you depends, live will never end...(...)"

Això és un fragment de "Riders on the Storm" (Doors), que si bé descontextualitzo de la cançó..em fa pensar bastant en moltes coses...

Sovint he dit que vivim com si la vida mai acabés , i com si tinguessim sempre temps de arreglar-ho tot demà..que cal tenir en compte però, que de sobte tot pot canviar i que cal apurar una miqueta les coses perquè potser demà és massa tard...

Buah! PODRIA POSAR UNA PARRAFADA PERÒ AVUI ESTIC ESPARTÀ...Que cadascú s'ho ruli com li sembli...

Darrerament amb LESIONS, AFLICCIONS i altres TEMES, hi ha bloggers que s'han dedicat a buscar en el bagul dels records...és interessant veure què i com érem fa segles...hahah, jo crec que SEMPRE he escalat i gairebé no recordo res d'abans d'enfilar-me per les pedres.

Ahir vaig coincidir amb gent de ST BENET a les PAPARRES..els de sempre, igual de fanatics, igual de bous, igual de Stbeneddictes..amb el Juani vam fer uns pegues a la ZONA DE INCERTIDUMBRE...feia un any i mig que no l'acaronava i em vaig sorpendre...i ja vaig caure anant al canto de sortida...ARA SI, ja la tinc a tret!!! el Juani la fa amb un estil brutal i el doble de txunga per mi..i la Esther la prova amb petites variants de lolaka que no sé si són més txungues encara...en definitiva, un 8a dels 80, dur, dur i estrany...difícil li entris com li entris...sense opcions de escaqueigs...genial...

Aquesta via la vaig fer al 93...i si la repeteixo estic convençut que em retroactivaé per tenir 15 anys més de fanatisme i bons resultats...i ja gairebé tinc l'elixir del bou etern...!

De moment faig vudú amb aquesta foto de l'època que gairebé telepàticament m'ha enviat el LUICHY. Pertany a un set de fotos que vam fer amb el Rosso per un especial EXTREM de MONTSERRAT...hi apareix la Gloria i jo apurant en lliure la BABY(IGLESIAS) de la Bessona inf, fins aleshores Ae/Vº i ara un bellíssim 7a+ . la via aleshores estava semirreequipada amb algun spit...Quina època...els laser i els texans...molt de temps, i cap obligació...a muerte...

Tantmateix és ESPLENDID poder-se veure amb gent que fa 20 anys que veus penjant-se de les pedres, i comprovar que tot segueix igual. Ahir veian en Juani igual de fanàtic, donant-ho tot ( callat i serè com sempre també) en un totxaco...res canvia a pesarq ue passen els anys...igualment amb la Glòria ens veiem de tant en tant, amb en Dani i el seu petit Daniel...i noslatres amb la Lila i l'Arnau..seguim rient, seguim trepant, seguim vivint de cara a les pedres...com sempre, com m'agrada....

VERMELL del XINCARRÓ. SECTOR del VIANANT

Aquest finde vaig acabar amb la excel.lent collita de vies al sector VIANANT del Vermell del Xincarró

No n'hi ha cap de dolenta..que boniques!!!

No en puc recomanar cap per damunt de les altres, tot i que el VIANANT és una verdadera obra d'art, una de les joies de escalada esportiva a MONTSERRAT...gracies TATI i MARC per equipar aquests vions...

Com sempre, m'havia mirat l'esperó sempre que anàvem al Vermell..però li veia poc interès.


Quan van equipar el Vianant, fent-lo, veia les línies a dreta i esquerra..però igualment no les vaig considerar...i com diu el refrany " a la taula d'en bernat qui no hi és no hi és comptat"...M'ha passat moltes vegades...a St benet, al Senglar...en molts llocs..que si no tinc taladro, que si m'ho miraré a l'estiu, que si ara estic fanàtic per peedre el temps equipant...em falta temps? Ganes? O una mica de tot...qui no plora no mama, així que potser és l'hora de equipar aquelles línies que sempre em miro sempre acabo per oblidar...

VIES del sector del VIANANT:

*NO REPAPIEGIS: 7c. Bidits poc profunds, resistència amb un pas més dur al mig. Peus clau en un mur desplomat on es navega a dreta i esquerra d'un esperonet estrany. Compte amb la segona xapa un cop es separa de la Pau Barrios, costa de mosquetonejar la cinta i la caiguda pot ser dolenta. Bonica. UN cop controlada l'aleje entrant a reunió no té secret. AL PRIMER INTENT muntant amb ANTENA

*PAU BARRIOS 7c/c+: Dura i difícil. Assegurances allunyades. Un cop controlada ja no té tant de secret però a vista et jugues una bona castanya. A diferència de la resta del sector aquí calen dits forts. Inici amb un dinàmic on si ets baixet acabes volant peus, a canto boníssim, bloqueigs durs i pas de placa desplomada on peus i dits apreten a mort quan ja vas petat..un cop superat el crux cal anar sense dubtar fins al xape..un excalèxtric no serveix, quan vas al rotpunkt no es xapa fins que s'arriba al canto bo. OJO A LA SORTIDA..serà 6c però no es pot caure...En moltes referències es cota de 7c+...Per mi és la més exigent del sector, la vaig resoldre al tercer intent. Em recorda vies de St Benet a l'estil Roca d'en Barberà...

*EL VIANANT 7c/c+. Primer llarg d'accés a la resta de vies, un 7a+ de placa GENIAL, foradets i pas burro de regleta lateral. Un cop sortint de la R1 hi ha molts bloqueigs, algun pas dinàmic dels macos i un CRUX anant a bidit que es pot fer en lance recte o per la esquerra amb un dur bloqueig d'espatlla esquerra. Compte a la sortida (assegurança exigent però gens perillosa). Final en placa més facil però bonic.Resolta al tercer intent. No em canso de repetir-la donat que per les seves característiques és una via ideal per fer pila i els xapatges no són exigents. Molt resistent encara que menys dura que vies com el CLAN DEL BONSAI o LA FUGAZZI ORIGINAL, pel qual la deixo de 7c/c+...ja direu!

*NÒMADA: 7c. Via guapa però burra burra. ËS RECOMANABLE entrar pel Vianant ( si l'equipador no s'ofèn), donat que la primera part no és molt interessant i hi ha un repòs boníssim que no fa sumar pila...UN cop en matèria, de la R1 del Vianant, es fa una assegurança més ( cinta llarga), i et passes de via...El pas és molt exigent ( lance de regletes a monodit estrany), i em va costar quatre o cinc intents amb els corresponents "rebots" per consolidar el moviment. sortida atlètica i "airejada". UN cop encadenada no és de les que repeteixes..per si de cas...

*CAGAMÀNECS: 7c. Més dura que la seva veïna, de la qual és "variant" de sortida. La vaig fer en toprope i em va costar un parell de tientos..no la vaig entendre massa, és la menys maca del sector i bastant difícil...??

Al Vermell però, vaig al.lucinar, haviem quedat amb en Joan Palou d'hora per marxar a dinar a casa. Quan vam arribar el pàrquing estava buit i en canvi quan marxàvem estava petadíssim...ja feia temps que no pujava al Vermell ( només em quedava aquesta via, ara amb les que en PIJU m'ha explicat tinc nos projectes...), però la veritat es que crec que la gent està una mica faltada d'imaginació a l'hora de escollir llocs on escalar...potser seria qüestió que equipés tothom (lolo o no) també NOVES zones facils de cara a que no es concentri tant de personal finde rera finde al mateix lloc, amb les conseqüents molèsties a la natura, i als locals...i no parlem de la roca sobada als Vº's i 6a's..que posar un parabolt o un toprope no costa tant!!!! Això sí...s'ha de currar...

Montserrat és infinit..a veure si ens renovem!!!

Salut Bous!!!