dilluns, de setembre 01, 2014

Dir Adéu...L'INFINIT



De vegades cal saber retirar-se bow...i el que més em dol és que no vaig saber fer-t'ho entendre...perquè un creu que allò que podria ser intuició igual és covardia, i es confón...vaig confondre el meu dubte amb les meves pors, i em vaig avergonyir davant del teu coratge...em vaig fer petit, petit i callat, depassat per la onada de la teva passió...
De vegades un creu que pot guanyar...de vegades cal saber retirar-se...ho haviem fet i no passava res...però aquest cop estaves en una altra dimensió, en un altre plànol on allò que ens unia era ja diferent...

No ho vaig saber veure, Juanjo, perquè simplement mentre tu t'alimentaves de un amor letal jo gaudia de coses terrenals i hedonistes, d'un Edén de verdor, de la roca, de la sensació d'ingravidesa als blocs que feiem rient a la tarda, de somriures de nens al campament, de fanatisme absolut...de la seguretat i del confort que duú l'absencia d'incertesa i sofriment que de vegades la muntanya ens regalava com a metadona de la nostra ànsia...

Havia deixat de ser Alpinista, i no m'adonava que caminàvem per móns diferents, no m'adonava que a cada instant que aixecaves la mirada amunt mentre jo només mirava al davant, Ella et llençava el seus dards, els seus cants...i igual que no m'adonava que ja no m'importava allò que t'omplia, no m'adonava que allò esdevenia el teu camí al cadafalc...

Vas marxar, amunt, empetitit sota aquella inmensitat pètria, com algun cop havia fet jo també, com un Quitxot contra molins indiferents i insensibles....com un Almogaver que carrega contra una horda de milers de tones de roca que no s'inmuta davant del teu coratge...

Et vaig deixar a la morrena, sota la glacera, amb mal a l'estómac, amb l'angúnia inconfessable de sentir que potser era la darrera vegada que ens abraçàvem, amb la confusió de no entendre perquuè jo ja no era incapaç d'assumir el que anaves a fer...

Et vaig carregar la motxilla, ajustar l'arnés, i va ser tant simple l'adéu que quasi sóc incapaç de recordar-lo...no vaig ser capaç ni de girar el cap quan marxaves...

I de repent em vaig despertar, vaig pendre consciencia de tot, com quan s'encenen les llums del cinema i tornes a la realitat.
Però vaig fer tard, i quan vaig adopnar-me de que allò que volies fer era quasi impossible, que t'havies enganyat, ja no hi vaig ser a temps...

L'helicòpter pasant amunt i avall de la Aresta, la boira que feia invisible la Nord, no saber si eres patint dins la Rimaya o a qualsevol racó de la glacera...aquella nit d'angoixa absoluta...

Només fins que et vas venir en somnis no vaig saber on eres...ho vas dir tan tranquilament!!...I sí, eres allà i encara dóno voltes a aquella visita que em vas fer...La darrera...ara he de mirar les fotos per recordar-te perquè el meu cap va congelar la imatge, la darrera imatge d'una abraçada final, no a la morrena sinó després que em diguessis que havies caigut, amb aquella veu teva tant tranquila i indiferent, i jo m'adonés que no parlava ja amb algú viu....

La muntanya se't va espolsar sense fer cap esforç, aprop del cim, enfadada per la teva gosadia i perquè possiblement eres apunt de vencer-la...o possiblement t'hagués caçat en un descuit, baixant per la cresta gelada...

No puc entendre-ho amic, i tampoc puc entendre'm. Com allò que feies, que tant normal em podia semblar en una època de la meva vida ara em pot aterrar tant??...No puc entendre tampoc perquè odio aquest terror, que va arribar aleshores i segurament em va salvar un cop més la vida en no venir amb tu...


En Juanjo sota la pluja a la Gran...

Juanjo bow, em sap molt greu, molt...sé que res es pot interposar entre un alpinista i la seva passió, o això creia...però si ara pogués, tantmateix ho faria, encara que haguéssim hagut d'acabar a crits i cops de puny sota la Barre...ho faria per poder tenir-te al costat cada cap de setmana, somrient, amb en Lluç, apretant com bojos sota el fred i la calor, en regletes fastigoses i bidits infernals, sentint els sorolls del bosc solitari, i després tornar a casa desfets, xerrant d'un passat gloriós als cims que tu no vas voler abandonar... 
"SOLO y el LLUÇ"...Foto: JUANJO LOPEZ

Igual que el coratge perdut, també noto que hi ha etapes que potser han de quedar tancades...sinó mai es pot avançar...el temps que ens regala la vida de vegades s'escurça, i no serà infinit...recordo la conversa que tenia amb el Naranjo mentre tu ja devies haver desaparegut, just abans de trucar l'helicòpter...el temps s'escola, i l'amor és millor que la passió, necessito estimar o possiblement algun dia caigui...i ara tinc uns motius que ja em depassen, que em fan aferrar-me a la vida...I necessito aquest temps per estar amb ells...

TENPORALMENT, O DEFINITIVAMENT TANCO EL BLOG...NO HO SÉ...PERÒ NO M'AGRADA DESPEDIR-ME A MITGES...

GRACIES ALS QUI HEU LLEGIT AQUEST BLOG, ALS QUI HEU ALIMENTAT LES GANES D'ESCRIURE O M'HAN ESCRIT, ALS PROTAGONISTES DE LES HISTORIES COMPARTIDES, ALS QUI EN ALGUN MOMENT HAN ESTAT EL CENTRE DE L'UNIVERS ON EXISTIA...A LA MUNTANYA...DE VEGADES LA MALEÏDA MUNTANYA...LA QUE MAI PODRÉ DEIXAR....


dimarts, de març 18, 2014

CALABRUIX...

"Yo no necesito hablar, para expresar una emoción, me basta sólo con mirar...Pero sí necesito amar, es mi unica realidad, y es lo que necesito.¿Que Puedo hacer por mejorar mi mundo, que es mi realidad?" ( LORY MEYERS, MI REALIDAD)

Hi ha sensacions que es queden amagades en un racó de l’inconscient, i no saps com, repentinament, malden per sortir d’aquell calaixet on les tenies arxivades…

I no sé perquè s'hi van quedar, ni sé com convocar-les…simplement eren allá al fons, esperant que s’alineïn les circumstancies que les activen, o que d’alguna manera desconeguda el procés que les va exorcizar es reverteixi. Ës tant complexe com simple quan succeeix...

Tanco els ulls. Estic estirat sobre l’herba. Rebentat. Ni el plomes ni el forro ni la samarreta tèrmica impedeixen que la fredor humida del terra es coli tímidament cap a la meva pell…però ja no és fred…possiblement simplement sigui només una sensació anímica que abarca l’esquena, fruit de l’ombra que ella mateixa fa sobre un sòl que esta quasi tot l’any sobre la neu...
Estem davant la tenda, a 3.000 mts, recuperant forces a través de la fotosíntesi i la digestió pausada de tot el que ens quedava…la cervesa que guardàvem per l’ocasió, enmig de la deshidratació i la fam, ha fet un efecte entre somnífer i psicotròpic. Estic tant feliç com xafat…estiro les cames i aixeco una mica la punta del nas, cap al sol…
Només les ulleres atenuen la llum, i el vent fresc rebaixa la cremor que crec que està rebent la pell…sento els llavis tallats, el sabor de la crema protectora, i l’olor dolça del filtre pel sol. Tot el  meu cos, embolcallat per la roba, absorbeix cada fotó que l’acarona, reverberant en calor dins de les diverses capes i creant una frontera térmica entre l’esquena i la resta, que vaig jugant a canviar cada estona a base de girar-me mandrosament...

Sento la remor de l’aigua de l’Ibón, que ens xiuxiueja com un aplaudiment infinit que només es talla pel crepitar d’algun bloc que es desprèn en algun racó desconegut, rodola i es va atenuant. Ahir a la paret qualsevol cruixit em feia saltar el cor…ara dormim, no diem res, i els sorolls formen part de quelcom que percebem més tard de quan succeeix…processem tot molt més lent. El sol baixa quasi imperceptiblement mentre l’aroma seca de la neu de congesta m’acarona el nas.

I sento com l’energia del què metabolitzo s’escampa molt lentament, com lava pastosa a través de les meves artèries, alentada pel vent, el sol i l’energia que ens ha donat el saber que hem pogut fer allò que veníem a fer...El silenci entre nosaltres és només el final de un idili de complicitat, de esforç i de digestió lenta i quasi fotosintètica de la inmensa plenitud que ens ha produït l'escalada...
I tot final és alhora trist, i alhora satisfactori, almenys per la certesa que implica…i alhora alliberador...

Vivim buscant, vivim corrent cap algun lloc. Sempre. Petits objectius, grans objectius, curt terme, mig terme, llarg terme…la mateixa vida en sí és un terme desconegut que perseguim, de vegades conscients, de vegades inconscients, emportats pel devenir de un riu que ens arrosega, sempre avall amb EL TEMPS...

Darrerament tenia ganes de buscar i retrobar una vella coneguda…una bella coneguda.
De vegades, al llarg d’una vida, sempre hi ha visions fugaces que ens torben. Allò que surt del conegut, que altera la normalitat d'un marc limitat per la ESTABILITAT que tota ment racional busca a través de assegurar-se una comoditat.
L’alpinisme cerca constantment alterar aquesta comoditat, i normalitzar la incertesa a través de superar-la mitjançant instants fugaços d’assoliment que et reconeixen superior a la mateixa. És un guany efímer comparat amb l’esforç que suposa i la teòrica poca utilitat del reexir. Però la UTILITAT, com a concepte econòmic , i més per als alpinistes, és quelcom molt literal, personal i quasi intransferible.

Creuar una mirada amb un objecte de desig genera una alteració en la nostra normalitat, i depèn de com ens deixem endur per els impulsos, que s’inicii un procés d'atracció o que simplement la “racionalitat” enmagatzemi la visió en el calaix de les coses que hem vist però no hem volgut conèixer. El cervell té preparats pots de fum, cortines i raons de pes per tal que fem eleccions profitoses tant per l’ego com pel benestar subconscient…i sovint escollim el que creiem que HA DE SER millor.
De vegades, amb timidesa, ens acostem a allò que hem vist, i és la seguretat en un mateix, la capacitat, o la fè en el futur, que fa que confiem en que aquell objecte pot arribar a formar part del nostre devenir.
Un pot retirar-se o seguir endavant, disposant-se a asumir l’èxit o un fracàs.
La retirada la podem adduïr a la nostra incapacitat, o simplement que fem desencadenar un mecanisme de REBUIG que alhora que ens exhonera d’obligacions també desmereix allò que (en realitat) ens ha refusat a nosaltres per incapaços.
Maldar contra allò que no assolim és un fals perdó de la nostra inutilitat i covardia. I jo sempre he estat covard encara que m'ho negui, o ho negin molts fets...en el fons ho sé...

Crec que ja fa 19 anys, cap al 95, em vaig creure capaç de pujar per CALABRUIX. Havia retardat un segon intent a la via perquè un afer absurd quasi em va absorbir la ment fent que la odiés i li volgués mal. El seu equipador s’havia dedicat a “manipular” una sèrie de vies del Castell de les Dames, entre elles una meva, una de les que m’havia agradat equipar i encadenar, i ( ell no ho sabia...) representaven una part de la meva historia de passió amb Montgrony…La primera reacció va ser L'ODI, tant cap a aquella persona com cap a una de les seves millors Obres... 

Deixar passar el temps atenúa les riuades…i així ho vaig fer. Va ser una de les primeres coses que em van fer adonar que un pot canviar…Montgrony és la antítesi del que escalava habitualment, vies curtes, bidits, extensions…el Boulder amb corda de Stbenet... Tot i ser un grau que ja havia assolit, CALABRUIX era un monstre de continuïtat on formes, inclinació, llargada, moviments i ambient m’anaven en contra…em sentia petit...
Aleshores no sabia ni què era un taloneig o un repòs d’encastament de genoll entre degotalls…començava a córrer al primer metre i no parava quasi fins el cim…a la carrera. Després de un parell de dissabtes ja em trobava prou preparat per intentar encadenar-la.
Recordo la sensació de desampar quan, no havent xapat la darrera cinta, se’m va obrir la mà i em vaig sentir envoltat d’aire i precipitant-me al buit de la Vena…
al segon intent l’aire em va envoltar de nou, al mateix lloc…
I vaig fer un tercer viatge amb corda per dalt, per desmuntar-la. Vaig arribar a reunió sense caure.

I en 19 anys no vaig trobar el moment de tornar... No sé perquè...ara veig que em generava la incomoditat de reflexionar sobre errors propis, i de vegades això costa…

Calabruix va ser la típica via que refuses perquè t’ha refusat, i enlloc de mirar de rependre i estrènyer la relació me'n vaig allunyar. 

Suposo que l’edat permet que donis més valor a la reflexió i menys a la impulsivitat…i que la reflexió et permeti ser impulsiu de nou pero sense tant d' EGO ni VENJATIVITAT. Si volia tornar i només era qüestió de una hora de cotxe. I res més.

Trobar-la muntada ja va ser un punt ( gracies MARCOS i COSTAS!!). No recordava quasi res en concret  així vaig anar pujant sense expectatives, de xapa a xapa i veient com allò que abans m’era un mur de pors personals ara era un simple viatge de continuïtat. El pas de dalt va sortir a la primera…igual que el pas de la xorrera…Em vaig sorpendre.

A Montgrony el sol brilla a l’hivern, les boires es dissipen i la neu fa brillar l’espatlla que el Pirineu mostra descuidat a l’Horitzó…De vegades el món hi concentra un grapat d'energia còsmica i tot sembla fluir...

Volia fer un primer intent seriós...simplement per mesurar el nivell de resistència que m’implicaria aquella via19 anys després de la primera bufetada, …I extranyament tot es va desbordar…pretenia anar pujant, per veure fins on podia arribar, i l’ànsia de fer un pas més em va dur inconscient fins al punt on el 1995 Calabruix em va somriure esquiva i coqueta…De nou la tenia al davant, aquest cop sense un plà d’acció, completament  mancat de cap expectativa.

Vaig intentar-ho seriosament, ho juro...no havia repassat res, no havia assajat res, i ELLA se m’obria sense que m’hagués plantejat sincerament si estava disposat a pendre-la.
L’únic que tenia clar aquest cop era que no volia rebutjar-la, i sabia que alguna cosa haviem d’acabar fent per trobar-nos de nou…però sóc un maldestre improvitzant...vaig caure a la darrera presa

Vaig baixar tant derrotat com sabent que ALLÒ NOSTRE ja anava millor, que simplement  ELLA em va deiae per molt bitxo que m’hagués tornat amb els anys, i per molt disposada que ella estés, no podía presentar-me allà després de tant de temps i pretendre-la sense un mínim de preliminars…ja sé que avui en dia tot ha canviat, però Calabruix i jo ja tenim una edat…no podía ser un pim pam pum…Vaig somriure, i vaig passar dues hores estirat a peu de via, gaudint del bosc, gaudint del cel…sentint les remors del sector, el vent a estones fresc i a estones calent…

I va ser aleshores que vaig sentir un record de sensacions…potser molt més enllà d'aquell Camp Base, a la platja, de petit, amb els pares…quelcom havia despertat un sentiment amagat de joia, i l'impuls d'un d'inmens plaer infantil de felicitat tranquil.la que, potser a través de reviure'l també aquell dia a a peu de glacera, ara em retornava multiplicat com la segona gran onad'un tsunami d'emoció i plaer...
Vaig deixar passsar una setmana de meditació coreogràfica i il.lusió, visualitzant CALABRUIX desenes de cops.

Només calia tornar, i ho vam fer novament amb l'Agus.

CALABRUIX es va deixar pujar, ja amable a la il.lusió del reencontre, va ser simple, breu i bonic...La neu, el sol, l'aire fresc i aquell sentiment que em feia bullir la sang a través del record van ser com una explossiva Aurora Boreal  incandescent i emocinant, activant un torrent d'endorfines dins meu...una sensació recuperada que esdevé sentiment i que restaria quasi perenne al subconsient...


---------------------------------------------------------------------


L'endemà vam ser a Can Coll, en un bucòlic passeig familiar...i fent una llarga migdiada sobre l’herba sentia el sol de la tarda a la cara i l’humitat a l’esquena, mentre la quitxalla jugava, i els pares i la família xerraven, tots junts…i tot era quasi perfecte perquè sabia que allò que havia començat malament fa 19 anys estava apunt de esdevenir quelcom harmònic i vital…

No notava la fresca i, estirat, somreia pensant en la felicitats dels petits, i que aquella felicitat algun dia els retornaria en alguna glacera o en algun peu de via..o qui sap on...la felicitat sempre retorna, i mai saps com ni quan...

Tant sols faltava en Pedro per explicar-li…encara que sé perfectament que m’hagués mirat tot sobrat amb la birra a la mà, i m’hauria dit que ja sabia que era "el millor escalador de l’Univers"... I hauriem demanat el Xino per sopar…

El PEDRO ja no hi és, però vam igualment vam demanar un Xino, i vam passar el vespre a casa seva jugant  amb el seu fill…i tot segueix endavant, malgrat que el món de vegades es posi al revés i tota la melancolía ens apreti tot i dissoldre's lentament al nostre voltant...i seguim envellint buscant coses belles

Agraeixo a Jah i als meus que de tant en tant em donin permís i m’ajudin a treure el nas en aquesta olla de coses precioses que bullen tranquil.les i eternament, enmig de les brases de dolor i insanitat que pot arribar a ser la vida…Saber que hi han aquests racons al nostre interior, i buscar-los, i millorar-los, possiblement és l’únic que podem decidir fer en la Vida per ser dignes de viure-la…


IRIE...


diumenge, de febrer 16, 2014

¿Què és l'AMOR?



NO HO ENTENC SENSEI…De vegades l’univers fa que s’alineïn astres i planetes, i TOT FLUEIX…però de vegades és al contrari, i, no sé perquè, res succeeix com hauria d’anar…!!!!
De vegades intento i defalleixo, o puc intentar ignorar els signes del destí, lliurar-me a l’inconsciència tenaç que fa que la tossudesa es fixi un objectiu inassolible, cec al soroll i sord a les llums que m’enlluernen…però al final tot es confabula en contra, i RES FLUEIX…!!!

En realitat el FLUX no es detura, ets tu que potser vas en sentit contrari de les coses, volent allò que no es pot esdevenir…
NO, la capacitat unívoca de tot ésser racional és la de poder decidir allà on vol anar, i lluitar per aconseguir-ho, superant les dificultats...això és consecució…la resta és deixar-se arrossegar pel corrent i acceptar el destí…

No m’has entès…
PARAULES, moltes vegades les preguntes reflexives i les respostes inconcretes no busquen la solució a quelcom sinó la conformitat completa a tot, perquè ni es plantegen fets ni aporten claus directes…no em serveix. Són tant poc valides en realitat com aplicables a quasi tot…blà, blà, blà!!!

EXACTAMENT…no ho veus?
El què!?


Les coses no son BONES o DOLENTES, i les interaccions entre els nostres actes i el destí no poden variar la qualitat del mateix si no són a través d’aquests actes…QUAN RES DEIXA DE FLUIR, el TOT és molt més gran que la teva insignificancia, i seria un cosmocentrisme immensament vanitós el creure que l’UNIVERS por arribar a girar al teu ritme…has d’entendre que és al contrari!!!
Ei, que era retòrica!

LA retòrica no té cap valor…el que et vull dir és que quan quelcom NO FLUEIX PER A TU, no és tracta de que NEDIS EN CONTRA ignorant el perquè, sinó que entenguis el PERQUÈ NO, i miris de canviar aquelles coses que fan que deixis d’anar en el sentit correcte.
I si el sentit correcte és allò que no vull aconseguir?

El teu objectiu és erroni
JA, però partim de la capacitat que hem de tenir de capgirar el destí

EL destí no es pot capgirar, és unívoc en sí mateix!
NO em posaré a discutir l’acepció que tenim un i altre del destí…estic parlant de que les nostres accions fan que igual que anem contra la GRAVETAT a través d’un esforç i allò que ha de succeir ho evitem amb les nostres capacitats per anar en sentit contrari de la natura de l’Univers, hi ha vegades que concorren les circumstàncies amb la meva voluntat i actes…i hi ha vegades que no…em referia a això. Entenc que el FLUIR és això!!!!

Aleshores la teva queixa és eixorca si no entens el que et vull dir…
I que em vols dir?!



Pots acceptar la fatalitat i plegar-te a allò que no vols. Pots ignorar-la, i optar a que el pseudodesinterès sigui suficient per esquivar-la. O pots mirar de entendre perquè falles, què t’afecta, i millorar-ho.
Això no seria, en certa manera, el que et deia de IGNORAR i ANAR CONTRACORRENT?

Si i no, de vegades anar contracorrent costa més que aprofitar el corrent per anar allà on vulguis…buscar solucions basades en treure avantatge de l’adversitat, adaptant-hi i, sobretot, no gastant forces inútilment o ineficientment…
Eficiència no és una paraula molt espiritual, que diguem…!

Pots escalar al sol, ignorant el calor…o pots dormir millor, llevar-te més d’hora, i observar els corrents d’aire que es creen quan la llum canvia de costat a la vall…i sentiras el frescor del vent que t’eleva, i com, al contrari del que penses, es crea una petita fisura en el temps i l’espai que permet que si estàs en forma i ets positiu, facis la via…simplement.
Entenc…ara si..hahaha!

Que tu no ho facis no significa que no sigui possible, fins i tot per a tu mateix…les coses SON i FLUEIXEN SEMPRE en un corrent continu…simplement has de entendre millor aquest fluir i aprofitar-lo, i SOBRETOT, estar apunt en cada moment per agafar l’ONADA…TU no ets el centre, l’Univers no gravita entorn teu, i esperar alineacions aleatòries, o ignorar adversitats és deixar-ho tot en mans de la probabilitat. Coneix, coneix-te, i fluiex amb el fluir…
Vale, bow, però un altre dia ja parlem de l’estress que pot provocar intentar entendre l’Univers, interpretar-lo, i mirar d’actuar compassat al mateix en cada moment…contra la altra opció de ignorar l’estress que provoquen els fenòmens de l’Univers, i no deixar-se influir per ells…

Tot és mental? Tot és físic?
No, és un equilibri entre ambdós…bé depèn de com de paranoic sigui un…



Tu ho has dit, un equilibri, entre l’Univers i tu, intentant ajustar les interaccions que teniu, i incidint en aquelles debilitats que són en realitat les que et fan caure…però sense menysprear cap dels dos aspectes. Les decisions més correctes són les que més s’ajusten a la realitat d’allò en el que han d’influir…
I?

Si t’estressa la necessitat de tenir-ho tot sota control, no ho controlis…sabent que no fer-ho pot provocar que lluitis contra aspectes físics, però sabent que estàs jugant amb el handicap de no poder controlar-los…
JA…per això em putejo quant tinc calor, vaig cansat o no hi ha tacte…i m’estressa…

Valora-ho…t’enfades perquè la teva IGNORÀNCIA, en el fons és falsa, només una cortina de fum que amaga el que saps però no vols reconeixer…no apliques la manca de afectació sinó l’autoengany
Ffffh…

I tingues en compte que estàs en aquest joc per ser feliç, no infeliç..i que aquest joc t’ajuda al mateix temps a afrontar la vida amb felicitat…i a l’inversa…
No sé…

Quan decideixes acudir a mi busques la TEVA resposta…però jo només et puc donar LA RESPOSTA, però no escollir la teva decisió sobre quina opció prefereixes…això ho has de fer tu, n’ets l’ ÚNIC responsable, inclús d’allò que fas en contra del que hauria de ser…simplement…DECIDEIX, i allò que facis estarà bé perquè és el que VOLS…i les seves conseqüències serà BONES perquè sempre et demostraran una causa i un efecte , si són un èxit sabràs com hi has arribat, i si fracasses t’ensenyaràn el que no has de fer…
Ara em vindràs amb això de que el fracàs és bo…hahah!

El fracàs no és bo, ni dolent, és com l’aprofitis…et parlava de CONSEQÜÈNCIES…
Touché…



PRINGAT…ets un PADAWAN BOQUES, i ja se m’ha refredat el tè…escalfa-me’l siusplau…
Si SENSEI…Sorry bow..què deies del corrent d’aire abans?

Allà al matí hi ha ombra, i a la tarda sol…a pesar del calor és un lloc elevat i cap de vall…quan el sol recalenta un costat el contrast de temperatura crea un corrent d’aire que, com que és un lloc alt en una olla oberta, l’aresta rep aire contínuament…el pitjor moment és al canvi de llum perquè no veuràs les preses…al matí, a l’ombra tot i la fresca queda resta d’humitat de l’alba. Quan el sol ha canviat i encara no ha escalfat la pedra és el moment en que hi ha aire que l’asseca, pedra amb més bon tacte i oxigen pur que t’inflarà els sentits…si has escalfat quan toca i saps gaudir del moment la via és teva…
Gracies Sensei, ho tindré en compte…és increïble el que em falta per apendre…

NO creguis, jo em vaig passar dos dies emprenyat i sense entendre res fins que vaig percebre el que passava…només te’ls estalvio…els dies i el cabreig…
HAHAHAHA…! Gracies, aquí tens el tè…