Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimecres, de setembre 28, 2011

Ara sí...

Aquest cap de setmana anem, finalment, a veure si la muntanya ens deixa fer l'encadenament de totes les tirades de la GUILLEM MALET en lliure i en un sol embat.


TERÇ superior de la paret. Els darrers llargs de la via recorren la part soleiada de l'esperó característic, just pels murs fissurats a la seva dreta: El sostret amb la ratlleta, el mur vermell i el final blanc, sota la gàrgola, a la qual s'enfila per la fissura desplomada que té a la base.( FOTO: Luis Alfonso Sanz LUICHY)



La via surt més o menys així ( apreciacions dels llargs per separat, encadenats durant l'apertura):

Ll1: DIRECTA 6a+/TERR. COMANCHE 7a+
LL2: DIRECTA 6a/5+/TERR.COMANCHE 6c
LL3: La ralleta 6c/c+. 20mts. Placa-Diedre cec, molt tècnic. Parabolts i claus LL4: El Rayón. 6a+. Fissura i Off Widht de 60 mts ( empalma amb el final del llarg de la Directa) 3 bolts i 2 claus al tram singular.
LL5:EL Diedret. 6a curt.Empalmable amb La Orella. 15-20 m. 1 clau. possible variant directa (?). El vaig obrir el 92 i ressenyar com a variant del avantpenúltim llarg de la Directa
Ll6: La Orella. 6c de fissura genial. 25 mts. 2 bolts i algun clau
LL7: El Jetawall. 6b 45 mts. 3 bolts i 2 claus
LL8: La Gàrgola.6a/a+. 15 mts. 3 bolts i un clau


Cal un joc de friends fins al 5 ( repetits els mitjans i algun petit), algun tascó petit, corda de 65 mts mín.


Que el Corb ens vigili i Jah ens doni les forces...IRIE !!!

dilluns, de setembre 26, 2011

El desig...

Simplement preciós...mentre conduïa pel coll de Fades del Ventamillo a Cavallers no parava de posar-la...

diumenge, de setembre 25, 2011

Generacions Futures

Sovint ens pensem que el NOSTRE TEMPS ha estat i serà el millor..que el que deixem enrrera era "menys" i que el que vé "ja no és el que era"...

Fa anys es va equipar la GENERACIONS...fa molts anys ja...en una època estranya en que encara no quedava clar quines eren les línies a seguir ( picats, arreglats, sikats) en l'escalada esportiva.

I fa MOLTS anys també, com a les PAPARRES, vaig passar ,com un gourmad, assedegat per la Síber...vaig encadenar una via i vaig oblidar la resta...ho deixava tot per més endavant, no tenia temps o simplement confesso que molts línies m' "amedrentaven" i encara no sé ni perquè...

Sovint he de reconèixer que l'EXPERIENCIA arriba quan ja és massa tard, i que la SAVIESA és un residu positiu d'una situació d'impotencia personal en el que l'únic que podem fer és intentar passar a altres més capaços o atrevits allò que nosaltres hem après, i que no vam saber o ser valents d'aplicar.

Aquests dies vies com MONTSERRAT FRANCISCO GRIMÀ (a2/6b+) o SANTBENEDDICTES (7a+/A4+)s'han repetit per cordades de nova fornada...gent que conec des que començaven, que han anat acumulant experiència i saber dels d'abans i amb valentia han afrontat els nostres monstres...

Són les GENERACIONS FUTURES que ja estan aquí, que no només de MUTANTS viu l'escalada...

Mentrestant a la Síber el degoteig de la columna plena de molsa no para mai, per sort, , i jo, a poc a poc, amb la calma, somric sota el nas quan llegeixo aquestes gestes, i vaig apurant els meus cartutxos en aquesta paret màgica que tant em fascina...

Ahir, quasi 15 anys més tard d'haver-la vist per primer cop i sucumbir als temors dels rumors, vaig encadenar la GENERACIONS FUTURES (8a).

Han estat dues sessions a morte, i m'adono que tampoc no n'hi havia per tant...simplement eren monstres, i quan ens fem grans deixem de creure en ells...almenys això si que ho he entès i encara em serveix.

Gracies al Moro pel trukill galàctic del monodit trekkie , i felicitats al Roger i l'Aniol per les seves gestes a parets...RESPECT!!!!

L'escalada és fascinant...com la vida...

IRIE

Flash: Via de resistencia, no problem, apretar unamica abans del dinàmic, dinàmic violent però facil i semirrepòs.
A mi el repòs al sostre em gastava, és millor forçar ràpid un pas més i talonejar un moment en el següent canto ( taló esquerre empotrat). Permet encarar el monodit lessiu molt més lleuger donatq ue el taló fa bona palanca.
1er monodit: AGONIC però si el pilleu d'hombro apart de aprofitar tota la falange, empotra millor i no fa tant de mal. Un cop fet el pas i xapat l'ultim seguro mola bufar i magnesiar-se-
pas dur: moure peu ESQUERRE a l'extrem de la vira i dret a la dreta, per quedar-se ben clavat i equilibrat, cosa que permet "remenar" correctament el bidit clau del crux. Encara que no sembli la presa "clau" realment és quasi el que importa tenir més clar donatq ue és l'unic que ens permet agafar bé el monodit clau.
Aquest bidit cal començar a entrar-lo amb el dit "tonto"( anular), col.locar l'intermig (cor) i remenar fins que noteu que queda ben trabat ( just entren primera falange, i no és positiu)...
UN cop amb el "feeling" que estem ben trabats, pujar peu dret a una boqueta que es veu dos pms damunt la vira i tancar braç...damunt tindrem un "monodit" ( microforadet) amb una pedreta uns centimetres a sota.
És important aguantar amb el braç esquerre ( bidit), perquè tindrem més temps per remenar el mono clau.
EL MONODIT CLAU s'encara també amb el dit TONTO ( anular)...just entra quasi més de mitja falange, però en ser tant "plà-petit" sembla que quasi s'empotra...remenar i que encaixi, i MOLT RAPID pinçar amb el polze la pedra de sota...de fet més que un mono és una pinça radical entre el dit tonto i el polze.
Els dos dits intermigs ( cor i index) poden, mentrestant, mig arquejar un dibuix intermig...no és imprescindible però quan comences a provar el pas dóna confiança...
Quan tens el mono-trekkie clavat, desplaçar peu esquerre a una banyera que permet "penjar el cos" a la dreta, traient el peu dret ( volat)...fer un punt mort i en dinamic més o menys clavat ( surt estatic també), apuntar el bidit dret i entrar-hi a mort.
La sortida fins R no és dificil ( ni molt facil sivas megaobert), però no té secret.

Via preciosa, roca genial. PARABOLTS correctes encara que le xapes encara són les TAK ( es van reequipar els anclatges però no les plaquetes)..la del dinàmic està una mica tocada...
M'havia plantejat fer una restauració (em reca sempre reequipar, inclús en esportiva, i més aquestes vies...), ja xerraré amb els autors i segurament canviaria xapes...la via s'ho val!!!

divendres, de setembre 23, 2011

DIGITAL CRACK

Ja fa anys..corria el 99 i com a preludi de un inmens canvi a la meva vida vaig fugir als Alps, en resposta a la trucada d'uns col.legues que deien haver trobat una via de somni per poder escalar un dels 8ens més alts en aquells moments.

El primer viatge va ser un fracàs...esgotat de conduir vaig pujar quasi del tirón a l'Aguille, i l'alçada en va fotre una colleja històrica...maldormit i mig enfebrat vaig lograr just resoldre quasi tots els moviments i deixar-la, en toprope, amb dos parades...Amb el cap com un bombo i mig enfebrat vaig fugir amb la cua entre cames cap a Catalunya després de deixar-me mig sou en gasofa , petages i el telefèric...

Just arribar rebia una nova trucada...havien trobat la manera de fer el pas que em fallava...i on a baix queia ho havien resolt flútan...dels tres que assajavem era el que la tenia més aprop..i estava a Taüll...

El Peugeot 205 es devia cagar en mi quan va veure que de nou posava les coses al maleter, omplia el dipòsit i fugia mig desquiciat cap al Montblanc...aquest cop tenia més dies ( tenia tota la vida per davant, de fet..), i ho vaig fer millor...una lleugera aclimatació...ressolució dels moviments l'endemà, i un toprope guanyador...un dia de repòs i, amb una méteo de somni, el rotpunkt...

De fet han estat els 35 mts més cars de la meva vida...gasofa, petages, telefèrics, i convidades a birres i hamburgueses amb patates al COCO LOCO fins a la sacietat...per flipar...

Però un os com aquest bé val la pena..i sinó jutgeu-ho:


PD: a mi me la van vendre de 8a, i em va semblar un infern...mola veure que amb el temps ha estat recotada a 8a+
PD2: Thanks David per la insistencia...quan vulguis hi tornem...hahahah!

dimarts, de setembre 20, 2011

UN GRAN HOME, UN HOME GRAN

Hi ha PERSONES GRANS (GROSSES, GRASSES? ho diu ell...)... i hi ha GRANS PERSONES...però també hi ha persones que saben acumular amb escreix les dues característiques...

Gracies bow...

diumenge, de setembre 18, 2011

BLOOD LOSS


My first love was an arsonist
Black eyes, deep set and avarice
Red lips built like a tomb
You'll never get out of this (some day I'll see to this)
And moonlight I found would bow
To her slender hand stretched out
Fingers inside your heart and your mind
You'll never get out of this (some day I'll see to this)
Boy...

And I'll tell you when it's over
I'll tell you when you can leave
I'll tell you when you cried long enough
Til your blood fills my cup
And my footsteps, they hung in your hallways enough
For you to be truly haunted (baby, by me)

My first love was a murderer
Before I ever got to her
Tongue so sharp and serpentine
Waltz to remember her (I'll call you later)
And I heard a curse being born
Forming each finger and forming each thorn
Til I became like a stone
Things never got better (but I'll call you later)
And practicing lies to drip like red wine off her lips

And I'll tell you when it's over
I'll tell you when you can leave
I'll tell you when you cried long enough
Til your blood fills my cup
My footsteps, they hung in your hallways enough
For you to be truly haunted

And I'll tell you when it's over
I'll tell you when you can leave
I'll tell you when you cried long enough
Til your blood fills my cup
My footsteps, they hung in your hallways enough
For you to be truly haunted

When your blood counts it's losses
When your blood starts counting losses

Sirens they come and the sirens they leave
Sirens they come and the sirens they leave

dijous, de setembre 15, 2011

Vull...(per en WALTER)

Sovint sento un pes al damunt, no sé si és el temps, o la manca del mateix…no sé si és la vida o el desig de viure…


I mentrestant el temps i la vida em van passant, i tampoc no és tant dolent…


M’encanta reviure un altre cop aquella sensació de infinitesimal i cósmica existencia sota les muntanyes inmenses de les quals, per nanosinstants geològics, en formo part…escapolir-me de la gravetat, i de mi mateix, en moments en que la pedra està distreta. Colar-me dins de la seva essència i jugar a fet i amagar amb les forces que dominen l’univers.

Adoro omplir-me la retina de verd i gris i blau i ocre, i blanc , mirant amunt i amunt, cap als cims, i admirar la inexpugnabilitat I la grandiositat de moles que, en un moment o altre recorreré o he recorregut com una formiga recorre una pirámide infinita…


Deleixo per sentir la por i alhora l’emoció de enfilar-me, primer caminant, després grimpant i finalment escalant..potser penjant-me de tot o saltironejant entre relleixos…potser a cop de piolet, bregant amb la neu a la cintura, o potser a suor i força sobre llastres que s’esmunyen sota meu o desploms que fan que perdi el sentit de la realitat…


Quan miro amunt vull ser allà dalt..i quan sóc penjat m’envaeix una melancolía veient les tendes o els puntets que es mouen pel prat...aquells puntets que tenen el seu racó d'importàncies sublims individuals, d' intimitats importants que m'arraconen i intueixo des de la enveja, de coses de les quals jo en sóc tant distant…i l’únic do que friso aleshores és el de la ubicuïtat…m’encantaria ser estirat allà sobre l’herba, mirant el cel i el sol, compartint secrets o debats, i contemplant des de sota les cúspides nevades i omplint-me els pulmons d'aire i desig fins que gairebé m’explotin d'emocions i il.lusions terrenals…


Però quan sóc allà baix m’enyoro, i envejo aquells guerrers penjats en el buit, superant esquerdes i fent-se valer contra un sistema de pes i intemperie que voldria foragitar-los…vull ser enmig de tempestes d'èpica i emoció, de valor, de esforç i sofriment heroic, de conquesta...



Res és posible alhora, i tot és momentàneament etern i paral.lel?…potser es que he d’apendre a saltar entre dimensions gaudint de cada segon, de cada instant, com si fos allà dalt, i alhora aquí baix, simplement gaudint sempre del que tinc i alhora volent molt més…moltíssim més de tot, de vida, de viure, de tothom...

Vull volar i vull caminar, vull el cel i la terra alhora, vull anar i vull tornar. M'emociona el futur i enyoro el passat. Vull l'abans, l'ara i el després, l'"hi vaig ser" , l' "hi sóc" i el "hi seré"...em manca temps de tenir temps i em sobra desig de tenir desig...

I només hi ha aquell instants on convergeix passat, present i futur...just quan acaba l'inici i s'inicia el final, que sóc plenament plè de tot, de satisfacció i d'enyorança, d'alegria per haver arribat i de tristor per començar a oblidar, d'il.lusió de tornar i de pena per deixar enrrera...de melancolia del somni acomplert i maravellant-me per com altres inunden el seu buit tant ràpidament...



Quan faig el cim i començo a tornar a casa...

diumenge, de setembre 11, 2011

Tha CROW's NEST, MALUTA...

Entre aquests dos moments han passat gairebé dos mesos...dos mesos de pensar en una paret, i de pensar en tu, que era el que ens motivava a tornar-hi, a pesar de les dificultats i tot el reguitzell de circumstàncies logístiques, climatològiques, laborals i familiars...

Ja m'hi vaig fixar el primer dia, uns corbs voleiaven damunt dels nostres caps, i endins, vaig somriure i et vaig demanar que ens cuidéssis, que les tempestes no fossin molt radicals, que les fissures tinguessin continuïtat i ens deixessin assegurar-nos, que no ens caigués cap bloc al damunt, que les cordes aguantéssin, que tinguéssim valor i paciència, i que tornéssim a casa vius, amics i amb la via acabada...


Ei Maluta, ahir enmig del vent, just quan marxàvem avall, vas volar per damunt dels nostres caps, grallar condescendent i et vas allunyar...era una despedida , amarga i feliç alhora...estàvem cansats...estic tant cansat!!! Però com qualsevol altre viatge, sempre que busques trobes, i aprens...i això ho hem aconseguit amb escreix...gracies a aquest viatge sóc una mica menys ignorant...i si no hagués estat per tu mai l'hagués començat...Una abraçada allà on sigui CROW, que la via ja la tens, i ha quedat prou maca.


Han estat 15 dies repartits en 5 findes, lluny de casa...uns 15.000 metres de desnivell, saltant pedres amunt i avall amb el petate inmens a l'esquena...5 pegues, i només 2 dies i mig efectius d'escalada (!)...ja se sap, la muntanya té aquestes coses...COM HA DE SER...suposo que per això ens agrada tant no bow??

Aquest finde vam fer el darrer intent...em vaig perdre la DIADA, ara que tanta falta feia que hi fóssim tots, però suposo que ho hauràs entès ...en el fons el país es porta a dins, i som nosaltres...això sí que mai ens ho podran treure per cap decret...i s'apropa l'hivern bow...

Vam pujar per darrera fins al cim, per evitar haver de complir altra cop el calvari de Cregüenya, , i poder enllestir ràpid el headwall sota la Gàrgola...vaig caure rendit dins el sac després de dedicar quasi mig dia als darrers 60 metres...estava esgotat, em feia mal el cap i l'ànima...sort d'en Xavi, la verdadera espurna d'aquesta ascenció, que sinó encara estaria en aquell niu de corbs, adormit i pensatiu, recordan-te amb un nus a l'estómac mentre se'm perdia el cap veient la glacera...



En XAVI FERNANDEZ m'ha acompanyat des del primer dia, responent el missatge desesperat en que buscava company, carregant motxilles inmenses, animant des de la reunió, traient forces d'on calia per cuinar aquells vespres de derrota física en que jo sempre em quedava dins del sac...i fins al darrer moment motivant i ajudant en tot...Xavi com més hi penso més ho valoro...i al.lucino ...

En SANTI PUIG va ser l'exemple més curiós de col.laboració... Ens vam conèixer una tarda, jo vagava perdut per la Soleia i vaig aterrar al Gruyere...l'home més motivat del món, me n'havies parlat però et vas quedar curt... va pujar a petatejar i baixar el mateix dia ( l'endemà currava), un titan que va obrir la porta de la via, ajudant a acabar "LA RALLETA" amb mestratge...gracies bow.

En JUANJO LOPEZ, un tros de gel friki i titànic que li sobra tot per tot arreu...al final va obrir la tirada més guapa, "L'ORELLA", pedalejant com un titán enmig del desconegut...sense la seva lolada encara seríem barrinant per allà dalt!!

En XAVI LLANOS, què dir-te'n??? Va posar aquell finde el punt de radicalitat humorística necessaria...ens va donar el vist-i-plau a la via, com a germans de sang que éreu, i va carregar una motxilla inmensa de material i una altra de somriures...gracies a aquell pegue tot va quedar quasi enllestit!

L'ORIOL FERNANDEZ, callat i tenaç, ens va acompanyar i ajudar al transport final fins al niu de corbs del Coll Maldito, una repisa enmig del paisatge llunar de la glacera, aïllat i angoixant, sota el bufador infinit que és la canal...sembla absurd però el calor humà i saber que saben on ets, en aquestes circumstàncies sempre ajuda, i molt...

Guillem, just quan vas morir estava desconcertat, com sempre vaig pujar a la muntanya a trobar respostes, i en vaig trobar de bones i de dolentes, em vaig mirar al mirall i vaig veure el bé i el mal, no sabia de quin costat mirar-me, o potser es que en tinc dos...
Allà dalt els dos es barregen, i surt realment qui ets, ho he entès millor, som qui som i almenys he vist que en el fons, tampoc som tant desastres, simplement som persones...he tingut moments bons i moents de baixada, hem, aguantat motivant-nos els uns als altres quan els companys afluixavem, i finalment hem assolit just allò que volíem...que no és ni molt ni poc, simplement un somni i poder-te dedicar una via que hauriem d'haver obert junts...segurament si estéssis viu encara estaríem donan-li voltes, ja ho saps, sóc un gos i bastant covard...però tenir el teu record ha estat en el fons el fuet que trallava darerra la meva consciència per recórrer un cop i altre inmenses tarteres de penúria i cansament...i escalar una mica amb l'ajut ( o era jo qui ajudava), dels amics...dels bons amics com tu bow...

Gracies a ells, realment, hem acabat la via....i als ànims dels teus pares i del Malutet, d'amics, i de les parelles ( i l'Arnawet) que ens han permès combinar la nostra vida babilònica d'oficinistes amb aquest viatge enmig de l'alpinisme que ha estat obrir la GUILLEM MALET a l'ABADIAS



IRIE

dimarts, de setembre 06, 2011

WANNA DANCE like a A MONKEY MAN...




  


Un altre estiu blocant...el món al revés??? No...simplement Cavallers-escalada i familia..una bona manera de gestionar els dos items més importants que un manega....la familia Monkey al complert i bons blocs...inhumans i ( a tenor del que em trobo quan bloco en altres llocs) amb un grau molt dur...

La seqüència és el flash de BOKASEKA, un 7b+ CINC ESTRELLES i bastant dur: atlètic, morfo i resistent, amb una sortida a gestionar molt "aèria( no mostrada en la foto, vaig passar de repetir-la a pèl!)...sort de la agulla del darrera que permet un porter molt aprop just sortint...ojo si està mullat...

Independentment de la seva vida, la AMY va fer un bon cover dels SPECIALS, que al seu temps versionaven a TOOTS&the MAYTALS, the MONKEY MAN, un skà històric que a qui no li faci seguir el ritme és que no té sang...encara recordo al DESMOND DEKKER que també la va versionar en una TELECOGRESCA, cap allà al 90 crec...crec que vaig tocar el cel en aquell pogo...aquesta és una versió molt més anglificada, però amb aquell regust tant jamaicà del east end d'aleshores...

Sempre que encadeno, ara amb en NAWET ballem aquesta cançó que duc al mòbil en versió SPECIALS, tot fent el MONKEY...ha estat la única manera de fer-li oblidar el waka-waka...

Va pels "PORTERS" !!!

This one's for the bouncers.

Big, big Monkey Man

Aye aye aye, aye aye aye
Tell you baby, you huggin up the big monkey man
Aye aye aye, aye aye aye
Tell you baby, you huggin up the big monkey man

I never saw you, I only heard of you
huggin up the big monkey man
I never saw you, I only heard of you
huggin up the big monkey man

It's no lie, it's no lie
Them a tell me, you huggin up the big monkey man
It's no lie, it's no lie
Them a tell me, you huggin up the big monkey man

Now I know that, now I understand
You're turning a monkey on me
Now I know that, now I understand
You're turning a monkey on me

Aye aye aye, aye aye aye
Tell you baby, you huggin up the big monkey man
Aye aye aye, aye aye aye
Tell you baby, you huggin up the big monkey man

I was on my way to Banbury Cross,
Then I see a monkey upon a white horse
With rings on he fingers, bells on him toes
Sing a little song, wherever he be

'Cos he's a monkey, 'cos he's a monkey
'Cos he's a weedy little monkey man
Aye aye aye, aye aye ay
Tell you baby, you huggin up the big monkey man

Aye aye aye, aye aye aye
Tell you baby, you huggin up the big monkey man