Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dissabte, de gener 26, 2013

Catxondeiu Silbergayer

JOder quin bon rotllo aquesta parelleta de lolos...aqui us deixo un vidiu dels que val la pena veure, perquè et quedes amb un somriure...naturalitzeen un VIOTE que sembla broma i que en realitat és un os per gent que fa 9a...per flipar... JO segueixo entrenant...

dimarts, de gener 22, 2013

band of horses ...

Comença de nou l entrenament,,,a mort, sempre a mort..a veure que recollim...

dissabte, de gener 12, 2013

Equilibris...

És curiós, em faig mal amb la resina i em recupero en roca...

El cos és molt complicat, potser tant com la ment ? NO crec que mai ho arribi a entendre, simplement em trobo amb guspires de llum en un camí d'aprenentatge que es basa en CAURE i AIXECAR-SE...

LA VIDA i LA MORT, el TEMPS, CADA MOMENT QUE S'ESCOLA entre les nostres mans com la sorra al rellotge..què som? On anem?...hi ha vegades que ni em plantejo cap d'aquestes preguntes, tantes com les que no en trobo la resposta i altres que m'oblido de pensar-hi...

Em fatigueja veure com el dolor conviu amb l'eufòria com si no existis el primer, com tot es precipita alhora que s'eleva la resta, i com m'ho miro sense saber quin partit prendre...NO SOC INSENSIBLE però crec que m'és impossible deprimir-me...

Alhora que altres malden per sobreviure altres busquem respostes...no és seriós? Són camins diferents?...Ni puta idea...

Fa anys ( molts), a StBenet es van equipar les primeres vies d'escalada esportiva, i entre elles la FRIGO...va ser potser una de les meves primeres vies que vaig lluitar per "encadenar" quan encara no coneixíem el sentit d'aquesta paraula i ens moviem amb el Fifí entre assegurances...

De vegades cal tancar cercles, i per mi fer en SOLO una via és tancar definitivament el cercle de relació amb ella.

Vies com la FRIGO han vist passar la meva evolució com a escaldor al llarg dels anys, inclosa aquesta fase final de intimitat amb la roca.

Va ser equipada per TONI JIMENEZ a inicis del 80, i la vaig escalar per primer cop amb dobles burils...aquest finde vaig decidir CALMAR-ME una estona i esperar el FRED al BARBERÀ, mentre "escalfava" a l'AGULLA DEL GUARDA.

Després de uns solos allà va caure la DALTONICS ( 7c+ de bloc total)...Aqui us deixo el vídeo

EQUILIBRIS 1 ( Solos a StBenet) from TRanki on Vimeo.

Avui he gaudit de un preciós matí, fresc i solejat a la PARET GRAN, amb amics INGRAVIDS, molt bona ONDA i millor gent...hi ha dies que la tristor es veu superada per la amabilitat i l'alegria que transmet la bona gent...gracies bows i gracies a la SILVIA per pillar-me a la TELAR DE LA LOCURA, un altre "projecte" que creia que estava lluny, amb els mals als dits que arrossego, i que ara ja he lograt fer en toprope ( looser de no abnar de primer, ja ho podeu dir...era un pegue de rebentón...flútan...)

IRIE

dimarts, de gener 01, 2013

When it's Gone...

Quan necessito inspiració, reflexió o calma torno, com sempre, als orígens...no em cal voltar massa...

ST BENET...sempre ST BENET...

Les escales, la tranquilitat...ja quasi no hi queda ningú allà dalt...kumbayas, algun clàssic...el puto taladro remugant per Gorros i els darrers fanàtics com sempre, apurant el dia a mort...el fred...l'estufa, l'Angel i el Pingu que s'ha fet ja gegant...la cervesa abans de baixar...la foscor i el Monas buit...l'olor a suor i farigola...

Entre aquesta soledat i els dies brillants em retornen les ganes de muntanya en la seva essència...hi ha dies d'escalada estranys en que t'adones que igual el que avui en dia estas fent no és allò al que creies que volies arribar quan eres petit...potser és el darrer cop de cua de un estil que ja no es porta, un rancisme mitificador de vells records reaccionaris a l'evolució...

I TAMBÉ hi ha dies que sents PLENAMENT que ets allà on vols, que creus que aquells inmensos cercles que fa la vida acaben quadrant en certa manera al cap de molts anys...mires al voltant, inspires, i seus satisfet a peu de via, mig endormiscat amb un somriure de calma total...

A St Benet cada cop sento més intensament aquesta sensació...

NO ho sé...sovint hi penso i crec que en el fons, allò que no m'agrada realment ja ho deixo de banda i que malgrat les meves reserves avui en dia el "fanatisme" de sempre és ARREU inclús millor...no vull confondre el "meu" estat vital amb allò que "és", no cal ser un criticaire xovinista. Però en certa manera enyoro els dies d'alpinisme, les grans parets, la rasca inhumana, el compromís...el montserratisme "polivalent" dels anys daurats, on aquells que veies en un totxo te'ls trobaves a l'aeri penjats, en una normal d'una agulla clàssiquíssima i amagada, o fent alguna solitaria o fins i tot algun "solo"...

Encara que sigui en certs matisos i en petites dosis, St. Benet encara guarda alguna d'aquestes sensacions...les seves vies, els seus moviments, l'estil d'equipar...és diferent...segurament no per millor o pitjor, sinó que aquells que van crear aquelles vies pertanyien a una generació de "transició" entre l'escalada clàssica i la actual, i van imprimir en les seves vies les seves maneres, la seva visió aleshores revolucionaria i avui tant antiquada ( autèntica?).

Fa setmanes que estic tornant a Stbenet, i no me'n canso...vies noves i vies que repeteixo amb una mirada diferent, més madura potser, i amb la mateixa il.lusió que fa 30 anys...i en el fons potser simplement m'encanta perque, de manera inconscient simplement torno " a casa...".

És fantàstic...i ho he d'agraïr als darrers "locals" que m'acullen, el Bernat, el David, el Mateu, el Fer...els seus ulls brillants de fanatisme em fan recobrar el meu...respecte i admiració per aquells que no es deixen seduïr per l'homogeneítat actual ( vull obviar la paraula "mediocritat" per no ser exactament el que crec...), i segueixen el camí més difícil i recargolat dels bidits txungos, els roms inhumans i el bloc fet via...

Aqui un video de una via del 1987, CARNE PODRIDA, que he repetit 16 anys despres de fer-la per primer cop, sentint-m'hi segurament més còmode..i no només per tenir més o menys nivell, precisament...
Gracies DAVID HOLGADO pel vídeo i BERNAT pel belay...aquell dia havia escalat per primer cop una via a Stbenet amb el Nawet, i ells em van deixar compartir les darreres llums amb un fanatisme tant desmesurat com les rialles i la solitud que ens envoltava.

Segur que seguiré pujant...

St Benet Classics, CARNE PODRIDA from TRanki on Vimeo.

Musica d'en BEN HARPER: When it's gone it's gone ( del DIAMONDS INSIDE), un dels seus millors discs...