Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

divendres, de novembre 27, 2009

BARRU 7:30-PIRIPI 0

Com insectes suicides que volant cap a la llum que els fregirà,
seguim profetes i flautistes, com un ramat de cabres
perseguim el plaer perquè no ens falta de res...
Hi ha algú que em pugui dir com sortir d'aquest torbament?
Com es pot viure intensament sense ser esclaus del desig?
no som memòria ni trajectòria,tant sols un punt aïllat...
no n'hi haprou amb la felicitat, exigim eufòria...
("EUFORIA": extracte del disc de MAZONI: eufòria 5-esperança 0)

Ostres...el vici de viure, i de somriure a cares que et somriuen també, la música a tot drap i les hores que s'escolen en el no-res...
Ahir va ser una petita celebració a la PANXA DEL BOW...ja fan 2 anys..dos anys de FANATISME i bon flow...cares conegudes i retrobaments...vam fluir cap al REPU(blica) i d'allà, fins a les primeres llums, ens vam esbudellar pel BARRU...
Curiosament un PETIT RETALL DEL KARMA en la seva època pretèrita i en versió VALLESANA...música trallera, nocturnitat i alevosia, absència de barroc substituït per bizarrisme contingut que es podria igualment assimilar al forat de una clavegera que gorgorejant, engoleix enregollada, com un púlsar, tot allò que pulula perdut pel centre de Sabadell a hores intempestives...

i dels STONE ROSES, FOOLS GOLD...un tema lisèrgic per acabar la nit...
zzzzzzzzzzz!

dimarts, de novembre 17, 2009

CANSIÓN d'AMOL

EL SEXTO de los siete PECADOS CAPITALES es la ENVIDIA, según el mismo orden que usó DANTE en su obra la DIVINA COMEDIA....Nada más lejos de mi intención, aunque no negaré que cierto "gregarismo genético "me incita a un proceso de "asimilación morfológica" con otros apreciados bloggers/ras que ultimamente se destacan por ilustrarnos con BUENA MUSICA de refinada intelestualidá.


Pero como menda és algo barriobajeril, y en su limitado repertorio musical no consta nada demasiado elaborao, pos te la meto ( la música): "de la buena, de las que saca las penas, pa que te la comas toa, que està sabrossssona, y al fin, te des cuenta de que no vale lo que te cuentan, que no te mientan, que los tristes se revientan, que los lokos vuelan, y lo mejol: el descontrol, ni colonia ni formol, solo alcohol, y TUS nalgas de 14 kilates, pa mojal pan con tomate, de las que le alegran a los cuates..." -jodel que fasil es rimal con el vasilón...).TR



dilluns, de novembre 16, 2009

Búsqueda. EL MOMENT. Sense pressa...

Buscad lo suficiente, buscad lo que basta. Y no queráis más. Lo que pasa de ahí, es agobio, no alivio; apesadumbra en vez de levantar.
SAN AGUSTIN(354-439) Obispo y filósofo.

Si bien buscas, encontrarás.
PLATÓN(427 AC-347 AC) Filósofo griego.

A base de resina i suor la els somnis i fantasies estan esdevenint una tènue llum al fons del llarg túnel de l'aprenentatge...MAI ÉS MASSA TARD...MAI, per adonar-se que la VIDA és un curt camíq ue fem en un sol sentit, i que a cada passa aprenem allò que la anterior ens ha mostrat. SIMPLEMENT CAL OBSERVAR, MIRAR, GAUDIR i apendre...sempre apendre...és potser el més bonic.

A MONTGRONY una primera mostra d'aquest aprenentatgees va materialitzar, i en pocs intents (dues visites) RITA del BELVEDERE ( 8a) em va semblar gairebé fàcil.

Incrèdul encara vaig acompanyar a la colla al Senglar...que no visitava des de feia gairebé 8 anys...(només per fer fotos)...la darrera via la vaig escalar el 1996 0 97...en Jaumet em va deixar fer un toprope a BEN PETAT ( 8a decotat), i a la segona arribava còmodament a la reunió...seguia encara sense creure'm res...

Rita del Belvedere ( 8a. Can Camps. Montgrony). Foto Julia Snihur

En el següent dia vaig tocar el que fa 15 anys m'havia semblat impossible...VIATGE IMAGINARI ORIGINAL, un 8a que es concentrava en un bloc intens de tres moviments als 35 metres de via, damunt un 7c amb bon repòs...el bloc em sortia. Vaig mecanitzar la placa de sota i al següent intent vaig fer la via sense encara entendre res.

Em calia provar quelcom més dur...però què? Què podia provar que convingués al meu cúmul personal de circumstàncies (nen, feina, època, asseguradors disponibles...etc).
Quan tinc algun dubte acostumo a tornar als origens, allà on SEMPRE l'escalada trascendeix tot plegat. Si Montserrat és EL TEMPLE, ST BENET és el Calze, l'Arca del PODER...
Fred, vent, soledat, introspecció...les preguntes reboten als murs inexpugnables i retornen cap al teu propi jo...cap solució és fàcil, la resposta està en un mateix i es tracta de plantejar-se simplement, les preguntes REALS, no les que vols sentir...em calia despullar tots els sentiments i totes les circumstancies, saber què volia, com quan vaig anar sol a la BASTARDO...necessitava respostes...no sabia perquè estava escalant...

I ja la tinc.
Sota l'ELEFANT hi ha una preciosa ermita, arreglada, i on la nit silenciosa em retornava l'eco dels meus pensaments, amb la llar de foc que crepitava i em sumia en un estat de soledat i record que m'explicava el meu passat, l'únic cert que hi ha davant un present breu i un futur que per molt que programem es presentarà sempre com un laberint d'incertesa. Si deixo passar les coses l'aleatorietat em confondrà...simplement cal un sentit, una lleialtat amb mi mateix, sigui quin sigui la direcció que prens.

La matinada em sorprèn dins el sac de ploma, l'olor a fum i cendra calenta, i el soroll dels ocells...surto a saludar els primers raigs de sol i just al damunt meu vaig trobar la resposta a allò que volia saber. Era allà mateix...
Fa ja anys vaig descobrir potser la via més bonica que he fet mai a Montserrat L'UNICORNI .

I el mateix autor, la mateixa sagacitat, i el mateix estil, van recrear un Ae en lliure, una ONADA INMENSA de força i resistència, una obsessió per escalar en lliure allò que semblava IM-POS-SI-BLE (curios com la paraula que denota deterministicament la NO possibilitat conté el mot d'AFIRMACiÓ....)
L'Alsina va crear sobre una burinada de l'Olmo, la seva obra de 8b: PIRIPI-PIRIPA, un mur còncau que et cau al damunt.Aeri, escopidor, sense treva, vermellós, compacte, abassegador i sobretot MOLT DUR, molt resistent...molt de tot...
Tot allò que em fa por és alhora allò que m'atrau..l'abisme, la dificultat, el repte la incertesa, un camí plè de plaer i dolor, per un plaer final encara superior...
No em va costar massa decidir-me, i sense escalar res vaig baixar content cap a la ciutat, on m'esperava la NORMALITAT d'allò que, en el fons, és la nostra vida, el nostre entorn...i també em sentia bé...és tant bonic somriure a algú que et mira com crear somriures en les mirades...és tant bonic cuidar com que et cuidin, és tant bonic apendre com ensenyar...
Ahir vaig escriure el primer capítol d'aquesta història i sembla que va bé...la coreografia es va revelar en un primer intent, la resistencia en un segon on van restar tres trams com a seqüències a empalmar però que ja tenien les formes...els crux els assimilo, només cal unir-los, perdre la por ( no el respecte), guanyar confiança, escalar i ser feliç. HI HA COLOR?
I la nit em sorprenia navegant amb el màxim plaer sobre l'abisme de l'Unicorni...era com flotar en un somni de records que es fan suaus i petits, per guardar-los en la caixeta dels tresors ( com em va costar aquesta via...sobretot per la por...i quina flutada ahir...!!)
Vaig recollir llenya i endreçar una mica l'ermita, potser deixo la motxilla al refu per pujar amb el Nawet, el lloc és ideal i hi ha vies de tots els graus...
I la vida, si és vida, i si continúa, és bonica i inmensa...tinc sort?, o la busquem?, cal buscar, en cada moment, i no més enllà de la vida, és en ella que hem de estar, amb el que ens dóna, amb el que tenim i alhora allò que volem...de vegades és dificil fer-ho coincidir, de vegades ens vé donat, quan ens llevem dins d'una ermita davant d'un foc...
Tot arriba si som allà on apareix, cal buscar i no rendir-se..MAI ÉS MASSA TARD...