Putoamisme mixant jazz, en KaseO rimant-la en subjuntiu i una edició de video BRU-TAL amb perfectes i increïbles referencies a aquelles cobertes dels vinils antics de tanta classe que el pare tenia a casa...
I travessant el tunel del Vallès al Maresme...there we go...
Apa, per ballar-la i per mirar-lo...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris putos amos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris putos amos. Mostrar tots els missatges
dimecres, d’abril 18, 2012
dimecres, d’octubre 26, 2011
Aprenent...(per la LAIA)
Ei Titana,
Suposo que tot es veu de un color més brillant quan hi a l'esperança, l'alleujament, i s'ha evitat el negre obscur i opac de la parca...és cert...però avui repassava escrits per una idea que em ronda el cap...sobre el llibre que et vaig portar...res, que molt blablablà poètic, però en el fons tot es sintetitza en allò, que ara me n'adono que segueix vigent especialment veient ahir la inmensa mirada de lluita que tenies als ulls...:
"No sé perquè m'agrada tant escalar...no ho entenc...hi ha alguns dies però, que si, que ho entenc una mica més ...no són la majoria...però és aleshores quan també em comprenc més a mi mateix...hi ha altres dies, però, que NO HO ENTENC, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...ALESHORES TAMPOC M'ENTENC...però el cert és que M'AGRADA...potser és l'important??..potser no cal cap resposta...o es que la pregunta no és el PERQUÈ sinó el "QUANT"...i aqui ja no em queda dubte en la resposta...MOLT..."
Suposo que tot es veu de un color més brillant quan hi a l'esperança, l'alleujament, i s'ha evitat el negre obscur i opac de la parca...és cert...però avui repassava escrits per una idea que em ronda el cap...sobre el llibre que et vaig portar...res, que molt blablablà poètic, però en el fons tot es sintetitza en allò, que ara me n'adono que segueix vigent especialment veient ahir la inmensa mirada de lluita que tenies als ulls...:
"No sé perquè m'agrada tant escalar...no ho entenc...hi ha alguns dies però, que si, que ho entenc una mica més ...no són la majoria...però és aleshores quan també em comprenc més a mi mateix...hi ha altres dies, però, que NO HO ENTENC, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...ALESHORES TAMPOC M'ENTENC...però el cert és que M'AGRADA...potser és l'important??..potser no cal cap resposta...o es que la pregunta no és el PERQUÈ sinó el "QUANT"...i aqui ja no em queda dubte en la resposta...MOLT..."
I en quant a ARA...no pateixis, que en el fons és un pas més cap a l'aprenentatge, en tots els aspectes i dimensions, i mirar les coses des d'un altre punt de vista et dóna la sort de no ser unidireccional...ja sé que no és cap consol, però d'aquest en surts més forta, segur...
A recuperar-se i compta amb els camarades eh bowa???
"No me arrepiento en absoluto de haber corrido todos los riesgos por aquello que me importaba..."
Arthur Miller
diumenge, d’octubre 23, 2011
dissabte, d’agost 13, 2011
LLIÇONS-LECCIONES ( 1a asc. REPUDIADO DEL EDÉN)
Hace un año casi exactamente estaba dándole hachazos a un árbol colgante, a unos 70 mts del suelo, pegándole como un poseso hasta que cayó al abismo...colgaba muerto de una raíz, como una espada de Damócles encima de la Placa Xalmet, justo en la linia de caída de la via que habíamos visto en la inmensa placa, y amenazando a los escaladores de la base de la pared...
Talo me animaba desde la R..."dale, a muerte..."
Ahí hice de peón, leñador, taladrista, yumero...el arquitecto tenia los planos y los paletas levantábamos el monumento según indicaba...mételo ahí...dale algo más a la dere, pa que se pueda chapar...súbelo un poco pero sin pasarte...
Joder con el Madrile...que exigente...me decía yo...pero en realidad no me daba cuenta que "SIMPLMENTE" estaba casi cuestionando a un putoamo renacentista esculpiendo su Venus de Milo en granito tumbado...ni sensei, ni padawan, ni pollas en vinagre, cuando hay nivel y callo que se quiten los aficinoaos...y mi yema era papel de fumar delante de su callo mental y técnico...
Ahí quedó el proyecto, un placón de 40 mts, un segundo largo con ambiente, donde si respiras demasiado fuerte te vas pabajo...le metí a lo cobarde, y la encadené en toprope...será 8a+ o 8b, pero es un grado donde no escalo....me arrastro, gimo y pataleo...eso es hacer el gilipollas, no me engaño...
Y volvió Talo y la hizo...
Y subió a asegurarme y a descubrirme métodos que yo, para que negarlo, ni sabía ni hubiera intuido jamás, a no ser que dedicara todo el resto de mi vida a arrastrarme por las placas de la Pedri...que si pisa el escalón...que si tira de la patatilla, que si mete la cabeza padentro, que si haz la cucharilla ( ¿la cuchaqué????suficie, suficie! A mi no me digas warradas eh????)...que si dejate caer antes...
De repente el concepto "arrastrarse"" paso a convertirse en subir mediodignamente, y el tema quedó en un crux a bloque, una parada en el paso de la muerte, donde la cabeza es más importante que la fuerza...Y ahora sé que la puedo hacer escalando...
Talo, gràcies bow, sempre miro d'apendre, i aquest aprenentatge generalment és millorar algunes tècniques i "polir" el que ja sé o imagino...a "REPUDIADO" em va caure una bena dels ulls...ara hi veig millor i sé el perquè de moltes coses que imaginava però no creia...i ara ho he de creure perquè ho vaig veure amb els meus ulls..."allò" és ART d'adherència, la resta ens arrastrem com podem...PUTOAMISME en directe !!!
FELICITATS per la FIRST ASCENT, i a cuidar-se!!!!!!!!!!
dijous, d’agost 04, 2011
Despertaferro ( la Boluda)
Gracies al SHOT de aquesta beguda avui he flutat a la Gran...2 cops...sense dubte la millor...hahahha! Boluuuuuuda!!!I de premi aquest "shot" dels putos amos ZOMBIES....a full
dimecres, d’agost 03, 2011
CHÉ BOLUUUUUDO !!!
Tardes xuxoses a la Fontsu...picotejant del que em queda que no es poc.
DESPERTAFERRO ( 8a 30 mts), aka "LA BOLUDA".
Munto com puc, creient que a baix hi havia tralla, quan en realitat la tralla està a dalt i aviat m'hi foto de morros...una secció de dues xapes.
Si xapo no faig el pas, si faig el pas no xapo. A sota una repisa-rampa i el salt banzai que he de fer amb el seguro mig metre sota els peus m'hi porta de cop..o de cap ( xapes a desmà, cordes que s'enganxen a la cama...etc...).
Quan aprenc a fer el pas i a mourem rotllo "cobra" per treure'm la corda de la cama durant el vol resulta que ja no tinc pell als dits, força als braços, power al cap i sobretot duc una cremada a darrar la cama ( fruit de una enganxada amb la corda) bastant contundent.
El que creia que seria un bon rotpunkt al 2-3 pegue es converteix en una arrossegada on ( per sort) milloro alguna coreografia...
NEXT TIME MAYBE...joder com em molen les vies de Stllors però que cabrones que són algunes.
FLASHAMIGO una mica per sobre..: Enda llarga de picats, no problemo. Pas a esquerra, oju que no es trenqui algun peu, a pillar canto. Repòs. biditet dret i lefa txunga esquerra...dinà mic a DRETA ( no a esquerra tot iq ue estigui macat), en banyereta...pas llarg a esquerra amunt ( mirar-se peus), i canvi d peus a esquerra molt amunt per bloqueig de dreta a pillar canto amb esquerra...rampa i repòs galàctic.
El primer pas "boludo" és muntar-se sobre el sostret i, amb els dits calents, pillar miniregleta dreta ( ojo polze damunt de la pedreta), esquerra a miniregleta i salt amunt dreta a presa roma estranya plana...dinàmic a la BOLA i repòs.
El crux el faig pillant regleta-arc amb esquerra, muntar peu sobre la bola i pillar ajuda en vertical per rebotar DRETA a bidit semibò quan el controles...no pensar-s'ho gens i pujar peu esquerre en bola rometa, mà esquerra en crosta a la esquerra i SALTAR a bola plana que queda a les 15...inhumano..surt...
De la bola, ajuntar mans, xapar, pillar bolo gris amb esquerra PUJAR PEU A BOCA i sortir amb dreta cap a monodit franc, amunt a esquerra...pujar peus i col.locar-se ( ojo, expo) per pillar BOLA grisa...
La sortida sense massa secrets tot iq ue cal controlar peus i saber on vas...
VIA DEL DAVID CERDÀ, NATURAL a TOPE. El nom DESPERTAFERRO és el crit de guerra dels almogàvers quan anaven a combat...hi ha una beguda energètica catalana (rotllo burn-redbull però de la terra) que pren aquest nom per al seu producte...i si no el David sabrà!!!
Via bona, però assegurances una mica a desmà en algun lloc..millor col.locades protegirien més els passos i evitarien algun caiguda lletja així com poder-la provar més còmodament. de segon és inferno, i de primer una mica killer si no saps on vas....
SANTLLORS A MUERTE....
DESPERTAFERRO ( 8a 30 mts), aka "LA BOLUDA".
Munto com puc, creient que a baix hi havia tralla, quan en realitat la tralla està a dalt i aviat m'hi foto de morros...una secció de dues xapes.
Si xapo no faig el pas, si faig el pas no xapo. A sota una repisa-rampa i el salt banzai que he de fer amb el seguro mig metre sota els peus m'hi porta de cop..o de cap ( xapes a desmà, cordes que s'enganxen a la cama...etc...).
Quan aprenc a fer el pas i a mourem rotllo "cobra" per treure'm la corda de la cama durant el vol resulta que ja no tinc pell als dits, força als braços, power al cap i sobretot duc una cremada a darrar la cama ( fruit de una enganxada amb la corda) bastant contundent.
El que creia que seria un bon rotpunkt al 2-3 pegue es converteix en una arrossegada on ( per sort) milloro alguna coreografia...
NEXT TIME MAYBE...joder com em molen les vies de Stllors però que cabrones que són algunes.
FLASHAMIGO una mica per sobre..: Enda llarga de picats, no problemo. Pas a esquerra, oju que no es trenqui algun peu, a pillar canto. Repòs. biditet dret i lefa txunga esquerra...dinà mic a DRETA ( no a esquerra tot iq ue estigui macat), en banyereta...pas llarg a esquerra amunt ( mirar-se peus), i canvi d peus a esquerra molt amunt per bloqueig de dreta a pillar canto amb esquerra...rampa i repòs galàctic.
El primer pas "boludo" és muntar-se sobre el sostret i, amb els dits calents, pillar miniregleta dreta ( ojo polze damunt de la pedreta), esquerra a miniregleta i salt amunt dreta a presa roma estranya plana...dinàmic a la BOLA i repòs.
El crux el faig pillant regleta-arc amb esquerra, muntar peu sobre la bola i pillar ajuda en vertical per rebotar DRETA a bidit semibò quan el controles...no pensar-s'ho gens i pujar peu esquerre en bola rometa, mà esquerra en crosta a la esquerra i SALTAR a bola plana que queda a les 15...inhumano..surt...
De la bola, ajuntar mans, xapar, pillar bolo gris amb esquerra PUJAR PEU A BOCA i sortir amb dreta cap a monodit franc, amunt a esquerra...pujar peus i col.locar-se ( ojo, expo) per pillar BOLA grisa...
La sortida sense massa secrets tot iq ue cal controlar peus i saber on vas...
VIA DEL DAVID CERDÀ, NATURAL a TOPE. El nom DESPERTAFERRO és el crit de guerra dels almogàvers quan anaven a combat...hi ha una beguda energètica catalana (rotllo burn-redbull però de la terra) que pren aquest nom per al seu producte...i si no el David sabrà!!!
Via bona, però assegurances una mica a desmà en algun lloc..millor col.locades protegirien més els passos i evitarien algun caiguda lletja així com poder-la provar més còmodament. de segon és inferno, i de primer una mica killer si no saps on vas....
SANTLLORS A MUERTE....
dimecres, de juliol 20, 2011
Tibantor mimètica
L'hereu, amb just 4 anys complerts el maig, sembla que apunta maneres...lluny de pressionar-lo, el deixem fer, i fins fa poc ni li ensumavem ganes de enfilar-se més enllà del joc...però uns casals a la PANXA DEL BOU li han despertat una ànsia desconeguda...a casa s'enfila per tot arreu i cada cop que anem a entrenar em discuteixo amb ell perquè em parasita els blocs...i com que sembla que els nanos no lacten, el paio es passa la tarda amunt i avall...
Amb el seu primer IV+ de via encadenat ara li ha agafat amb els Tsunamis, i avui no ha parat fins que li hem deixat fer el mantel final de una via que treballava feia dies...Ha anat trobant els seus mètodes i un cop solucionat l'start amb un empotre de peu que se li quedava a caldo, bloquejant a la seva olla al final ha sortit per dalt...
Deu minuts més tard quasi encadena el desplom de la dreta, ens hem quedat flipats...ha estat increïble..la propera el filmo...primer 6a amb 4 anys...
Amb el seu primer IV+ de via encadenat ara li ha agafat amb els Tsunamis, i avui no ha parat fins que li hem deixat fer el mantel final de una via que treballava feia dies...Ha anat trobant els seus mètodes i un cop solucionat l'start amb un empotre de peu que se li quedava a caldo, bloquejant a la seva olla al final ha sortit per dalt...
Deu minuts més tard quasi encadena el desplom de la dreta, ens hem quedat flipats...ha estat increïble..la propera el filmo...primer 6a amb 4 anys...
dimecres, de juliol 13, 2011
MALADETA
En XAvi i la lAura han publicat aquest curtet al Faceboook...THANKS LAURAAAA!
GArcies també de nou al Santi per venir, a veure si a la propera l'acabem...aquell finde express va servir per trobar el "link" entre les dues zones verges, una tirada wapíssima de escalada digital i molt enravessada, però no més de 7a...yeeeepaaaa!
GArcies també de nou al Santi per venir, a veure si a la propera l'acabem...aquell finde express va servir per trobar el "link" entre les dues zones verges, una tirada wapíssima de escalada digital i molt enravessada, però no més de 7a...yeeeepaaaa!
dimecres, de juny 08, 2011
Esperant...
Quan un esta "esperant" costa de trobar motivacions, i és aleshores quan, amb temps de sobra, és el moment de GAUDIR de petites joies, d'encontres amb objectius oblidats, de remenar calaixos i fruir de moments d'aquells que "mai teníem temps de descobrir"...
A la bellíssima PARET GRAN sempre queda alguna joia per recórrer, enmig de la boira de STLLORS, i envoltat de silenci que es trenca pels "aiuixuf" dels companys, cadascun amb el seu tema....
Amb la Colla Panxera sucumbim de nou als encants del sector: els "J's" "ENMETZINATS", el Gautxo amb "SOMNIS ESCATOLÒGIS", i jo, que he pujat de rebot, mentre miro com els núvols es juguen amb els meus dubtes, tanco sense problemes dos caixetes que mai havia obert, amb l'ajut flashístic de l'Oscar: ATZUCAC ( 7c) i RESCAT EMOCIONAL ( 7b+).
ATZUCAC: Una joia hiperrecomanable, grau exigent encara que no collat, entrada del Púdrit on ja bufes, repòs, pas llarg i bloc coreogràfic en el canvi de roca, basat en un taloneig a campus, una trave de dits, porta controlada, i lance a repòs. La resta de la via es va fent ( exigent). Escalada tota l' estona obligada. Sempre que escalo una via a "la Gran" em dic a mi mateix que és la millor...sóc excessivament enamoradís...hehehe!!!!
RESCAT EMOCIONAL: Un clàssic que no sé perquè no havia fet mai. Entrada del púdrit a braç, i fàcil. Placa delicada però franca, a negociar. Repòs, i desplom de canto però molt atlètic, sortida on allunya sense conseqüències i bloc final després de un repòs. No desvetllo la solució donat que és un "a vista" molt preuat i que hi ha gent que li costa inclús encadenar...l'Oscar fa un mètode ultratxungo enlloc del pas correcte que no li surt...em canta un "flaix-amigo-però-errat" i caic amb la R a la cara...soluciono el pas, baixo i encadeno. Bona via i si et saps les maneres, curiosament molt assequible.
Demà marxo amunt als cims i abismes, a provar sort, i com sempre els dubtes m'assalten...em costa no posar-me en aquell "mode samurai" que sempre em sentia dins, i aquest cop vull anar en calma, és tot tant diferent!!!!
I com sempre, una lletra dels MANEL, que "com sempre" la claven allà on més cou...uns putos genis...
"Calleu, nobles consellers, guardeu-vos la raó que us quedi
I, amb un pas viu i decidit, marxeu on sigui que us esperin.
Baixeu les baldes, ajusteu finestres i correu cortines.
Poseu els nens al llit; si dormen, mireu com respiren.
Perquè, si és bo o és dolent, no importa molt ara mateix.
Que sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer...
Voleu, amables pretendents, fins altres braços que us valorin,
Guardarem com un tresor les vostres panxes, les carícies,
I ho jurem, per un moment, ens pensàvem que podíem,
Però, si truca algú, no contesteu, que el cel ja és prou ple de valents.
I sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!
Guardeu-vos forces, bona gent, potser ens veurem un altre dia.
Sabem que volíeu fer més, però, què hi farem,
així és la vida:T'equivoques d'uniforme i dispares a qui més estimes;
T'equivoques de remei i va i s'infecta la ferida.
I, alguna estona, què us penseu?, també ens agrada estar contents.
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!
Ai, Verge Santa del Roser, volem el just per viure bé!"
A la bellíssima PARET GRAN sempre queda alguna joia per recórrer, enmig de la boira de STLLORS, i envoltat de silenci que es trenca pels "aiuixuf" dels companys, cadascun amb el seu tema....
Amb la Colla Panxera sucumbim de nou als encants del sector: els "J's" "ENMETZINATS", el Gautxo amb "SOMNIS ESCATOLÒGIS", i jo, que he pujat de rebot, mentre miro com els núvols es juguen amb els meus dubtes, tanco sense problemes dos caixetes que mai havia obert, amb l'ajut flashístic de l'Oscar: ATZUCAC ( 7c) i RESCAT EMOCIONAL ( 7b+).
ATZUCAC: Una joia hiperrecomanable, grau exigent encara que no collat, entrada del Púdrit on ja bufes, repòs, pas llarg i bloc coreogràfic en el canvi de roca, basat en un taloneig a campus, una trave de dits, porta controlada, i lance a repòs. La resta de la via es va fent ( exigent). Escalada tota l' estona obligada. Sempre que escalo una via a "la Gran" em dic a mi mateix que és la millor...sóc excessivament enamoradís...hehehe!!!!
RESCAT EMOCIONAL: Un clàssic que no sé perquè no havia fet mai. Entrada del púdrit a braç, i fàcil. Placa delicada però franca, a negociar. Repòs, i desplom de canto però molt atlètic, sortida on allunya sense conseqüències i bloc final després de un repòs. No desvetllo la solució donat que és un "a vista" molt preuat i que hi ha gent que li costa inclús encadenar...l'Oscar fa un mètode ultratxungo enlloc del pas correcte que no li surt...em canta un "flaix-amigo-però-errat" i caic amb la R a la cara...soluciono el pas, baixo i encadeno. Bona via i si et saps les maneres, curiosament molt assequible.
Demà marxo amunt als cims i abismes, a provar sort, i com sempre els dubtes m'assalten...em costa no posar-me en aquell "mode samurai" que sempre em sentia dins, i aquest cop vull anar en calma, és tot tant diferent!!!!
I com sempre, una lletra dels MANEL, que "com sempre" la claven allà on més cou...uns putos genis...
"Calleu, nobles consellers, guardeu-vos la raó que us quedi
I, amb un pas viu i decidit, marxeu on sigui que us esperin.
Baixeu les baldes, ajusteu finestres i correu cortines.
Poseu els nens al llit; si dormen, mireu com respiren.
Perquè, si és bo o és dolent, no importa molt ara mateix.
Que sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer...
Voleu, amables pretendents, fins altres braços que us valorin,
Guardarem com un tresor les vostres panxes, les carícies,
I ho jurem, per un moment, ens pensàvem que podíem,
Però, si truca algú, no contesteu, que el cel ja és prou ple de valents.
I sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!
Guardeu-vos forces, bona gent, potser ens veurem un altre dia.
Sabem que volíeu fer més, però, què hi farem,
així és la vida:T'equivoques d'uniforme i dispares a qui més estimes;
T'equivoques de remei i va i s'infecta la ferida.
I, alguna estona, què us penseu?, també ens agrada estar contents.
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer.
Però sembla tan clar que ens equivoquem com que ho anem a fer!
Ai, Verge Santa del Roser, volem el just per viure bé!"
diumenge, de maig 29, 2011
Més procés
Quan simplement "sentir" com t'aguantes millor ja és l'èxit del dia és que estàs "en procés"...
Una bonica i llarga caminada, sol i tranquil, fins al sector, a recés de l'ombra. Cada dia també aquest "procés" m'ensenya a reconeixer cada arbre, cada pedra, cada bassal etern de la font, i anant a la via m'aturo i gaudeixo del paisatge que es veu des de la talaia...quin país tant bonic...
Saludo a amics i coneguts i arribo a la via...i com sempre "la colla d'arreplegats" que sembla que habitin el bosc perdut del Siberworld on ressonen els crits del Morosaurius i el Javirex lluitant un cop més contra projectes utòpics que a poc a poc van sent futur...en Jaumetdàctilus obviant les distàncies i volant i volant en salts increíbles mentre m'impulsa amunt...i jo arrossegant-me cada cop millor pel projecte, que és com un repte motivacional per ressorgir de nou després del curt parón tant trist...
Si hi ha quelcom a entendre és que els reptes/projectes són personals, igual que el goig de treballar-los ( que no sofriment, el sofriment és molt més seriós i amarg, no ens enganyem que la vida real és molt més dura o cruel...)..i veure el procés a través del treball de un dels millors escaladors de la història, fa entendre que tot és qüestió tant de capacitat com de motivació...i d'entendre que res arriba sense il.lusió i tossuderia...cal anar-hi!!!
Una bonica i llarga caminada, sol i tranquil, fins al sector, a recés de l'ombra. Cada dia també aquest "procés" m'ensenya a reconeixer cada arbre, cada pedra, cada bassal etern de la font, i anant a la via m'aturo i gaudeixo del paisatge que es veu des de la talaia...quin país tant bonic...
Saludo a amics i coneguts i arribo a la via...i com sempre "la colla d'arreplegats" que sembla que habitin el bosc perdut del Siberworld on ressonen els crits del Morosaurius i el Javirex lluitant un cop més contra projectes utòpics que a poc a poc van sent futur...en Jaumetdàctilus obviant les distàncies i volant i volant en salts increíbles mentre m'impulsa amunt...i jo arrossegant-me cada cop millor pel projecte, que és com un repte motivacional per ressorgir de nou després del curt parón tant trist...
Si hi ha quelcom a entendre és que els reptes/projectes són personals, igual que el goig de treballar-los ( que no sofriment, el sofriment és molt més seriós i amarg, no ens enganyem que la vida real és molt més dura o cruel...)..i veure el procés a través del treball de un dels millors escaladors de la història, fa entendre que tot és qüestió tant de capacitat com de motivació...i d'entendre que res arriba sense il.lusió i tossuderia...cal anar-hi!!!
dissabte, de maig 28, 2011
Quan ens fem vells, somriuré per sota el nas
Tardes de mig núvol en una fase de descans.
Aprofito per passar llista a coses que em sempre em passen de llarg i avui vull fer: estar amb el Nawet i la Lila, dormir una mica més, escriure una mica més, endreçar el material, comprar per la nevera, grabar-li un cd de fotos al pare del Maluta, passar la petita ressaqueta del sopar d'ahir, anar a la farmacia, trucar als pares per recordar-los que els estimo, passar les despeses de la feina que sempre m'oblido i no tinc temps, somniar amb un projecte nou...i escoltar Manel amb temps i interès...
Avui he descobert una bonica cançó..l'havia escoltat però no havia parat esment, és musicalment ben el.laborada( com la majoria de temes que ténen) però destaca la inmensa capacitat d'aquest grup per treure temes especials de les més petites i íntimes situacions.
Tot i que passo bastant de modes majoritàries, no m'estranya que aquesta colla triomfin...
Vindran els anys i, amb els anys, la calma
Que et pintarà als ulls una mirada suau.
Et faran fer un pas i, després, un altre,
Seràs tota una experta a tirar endavant.
Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable,
O ja estaràs un pèl mandrosa per buscar.
Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya
Que té acollonits tots els nens del veïnat.
I seràs un sac de mals o seràs una roca.
I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
Ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se't creua pel cap
Una mala tarda.
I potser dormiré abraçadet
A una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem néts malparits que se'n fotin de mi
Quan no m'enteri de les coses.
Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m'asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
I em podran veure somriure una mica per sota del nas.
Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!
Que em jugo amb la decadència de la carn
Que un raconet del menjador farà d'escenari
I que ningú sospitarà de qui estic parlant.
I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat
Però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar
I em podran veure somriure una mica per sota del nas,
I em podran veure somriure una mica per sota del nas
Aprofito per passar llista a coses que em sempre em passen de llarg i avui vull fer: estar amb el Nawet i la Lila, dormir una mica més, escriure una mica més, endreçar el material, comprar per la nevera, grabar-li un cd de fotos al pare del Maluta, passar la petita ressaqueta del sopar d'ahir, anar a la farmacia, trucar als pares per recordar-los que els estimo, passar les despeses de la feina que sempre m'oblido i no tinc temps, somniar amb un projecte nou...i escoltar Manel amb temps i interès...
Avui he descobert una bonica cançó..l'havia escoltat però no havia parat esment, és musicalment ben el.laborada( com la majoria de temes que ténen) però destaca la inmensa capacitat d'aquest grup per treure temes especials de les més petites i íntimes situacions.
Tot i que passo bastant de modes majoritàries, no m'estranya que aquesta colla triomfin...
Vindran els anys i, amb els anys, la calma
Que et pintarà als ulls una mirada suau.
Et faran fer un pas i, després, un altre,
Seràs tota una experta a tirar endavant.
Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable,
O ja estaràs un pèl mandrosa per buscar.
Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya
Que té acollonits tots els nens del veïnat.
I seràs un sac de mals o seràs una roca.
I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
Ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se't creua pel cap
Una mala tarda.
I potser dormiré abraçadet
A una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem néts malparits que se'n fotin de mi
Quan no m'enteri de les coses.
Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m'asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
I em podran veure somriure una mica per sota del nas.
Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!
Que em jugo amb la decadència de la carn
Que un raconet del menjador farà d'escenari
I que ningú sospitarà de qui estic parlant.
I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat
Però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar
I em podran veure somriure una mica per sota del nas,
I em podran veure somriure una mica per sota del nas
dijous, de maig 19, 2011
dissabte, de maig 14, 2011
HIGWAYMAN
En dies de pluja i gris, arreglant caixes i coses, després de "la gran mudança", en CASH és un bon catalitzador de moltes sensacions...
Moltes i bones cançons, escollir no vol dir menysprear-ne una altra...però apart de HURT, la HIGHWAY MAN per mi és una de les millors...generalment cantada pel gran grup de country qualitatiu a tope "The Higwaymen" ( Cash, Kristofferson,Willie Nelson, i Waylon Jennings )
Moltes i bones cançons, escollir no vol dir menysprear-ne una altra...però apart de HURT, la HIGHWAY MAN per mi és una de les millors...generalment cantada pel gran grup de country qualitatiu a tope "The Higwaymen" ( Cash, Kristofferson,Willie Nelson, i Waylon Jennings )
"Highwayman"
I was a highway man. Along the coach roads I did ride
With sword and pistol by my side
Many a young maid lost her baubles to my trade
Many a soldier shed his lifeblood on my blade
The bastards hung me in the spring of twenty-five
But I am still alive.
I was a sailor. I was born upon the tide
And with the sea I did abide.
I sailed a schooner round the Horn to Mexico
I went aloft and furled the mainsail in a blow
And when the yards broke off they said that I got killed
But I am living still.
I was a dam builder across the river deep and wide
Where steel and water did collide
A place called Boulder on the wild Colorado
I slipped and fell into the wet concrete below
They buried me in that great tomb that knows no sound
But I am still around..I'll always be around..and around and around and
around and around
I fly a starship across the Universe divide
And when I reach the other side
I'll find a place to rest my spirit if I can
Perhaps I may become a highwayman again
Or I may simply be a single drop of rain
But I will remain
And I'll be back again, and again and again and again and again..
dimecres, de maig 11, 2011
records, moments i lliçons
Joder,
Avui ens hem despedit del Maluta...
En moments tant tristos és quan te n'adones de com de ràpid passa la vida, i que molts instants passen a arxius totalment abandonats de la memoria. Vivim tant depressa que part de la vida s'acumula i queda en un racó, com si mai hagués existit...
Avui he retrobat amics de fa temps, i la vida va seguint pels qui ens quedem...i m'he alegrat d'abraçar i saber d'ells...menys trascendental del que sembla, però tant intensa com sempre...dies com avui són els que et fan reflexionar i entendre , almenys momentàniament el sentit de les lliçons que donen els cops com el que han patit a cal Malet...
Em calia entendre el valor d'aquests instants, que m'agradaria guardar fresc i present per sempre més...perquè simplement viure, un moment més, com aquells i com tant d'altres, és el que importa...no han estat els més intensos, no han estat els més èpics, però sí molt feliços, molt senzills i tant petits aparentment que ni recordava...però fets com el d'avui m'han fet entendre l'inmens sentit que té cada moment, que creix i es revaloritza quan necessitem tant desesperadament reviure'ls mentre que abans d'ahir ni tant sols recordava haver viscut.
Tant sols per la inmensa abraçada que ens hem donat amb un antic amic ha valgut la pena de compartir l'amistat del Guillem...i simplement per aquest instant ja hi ha un motiu inmens, no d'alegria sinó d'amarga dolçor...
Ei MALUTA, ei Joan...salut i St Benet bows...com diria el Guillem: A partir-la fort...
Avui ens hem despedit del Maluta...
En moments tant tristos és quan te n'adones de com de ràpid passa la vida, i que molts instants passen a arxius totalment abandonats de la memoria. Vivim tant depressa que part de la vida s'acumula i queda en un racó, com si mai hagués existit...
Avui he retrobat amics de fa temps, i la vida va seguint pels qui ens quedem...i m'he alegrat d'abraçar i saber d'ells...menys trascendental del que sembla, però tant intensa com sempre...dies com avui són els que et fan reflexionar i entendre , almenys momentàniament el sentit de les lliçons que donen els cops com el que han patit a cal Malet...
Em calia entendre el valor d'aquests instants, que m'agradaria guardar fresc i present per sempre més...perquè simplement viure, un moment més, com aquells i com tant d'altres, és el que importa...no han estat els més intensos, no han estat els més èpics, però sí molt feliços, molt senzills i tant petits aparentment que ni recordava...però fets com el d'avui m'han fet entendre l'inmens sentit que té cada moment, que creix i es revaloritza quan necessitem tant desesperadament reviure'ls mentre que abans d'ahir ni tant sols recordava haver viscut.
Tant sols per la inmensa abraçada que ens hem donat amb un antic amic ha valgut la pena de compartir l'amistat del Guillem...i simplement per aquest instant ja hi ha un motiu inmens, no d'alegria sinó d'amarga dolçor...
Ei MALUTA, ei Joan...salut i St Benet bows...com diria el Guillem: A partir-la fort...
I see my life come shining,
From the west onto the east
Any day now, any day
I shall be released...
Maluta, cuida't, vale? Ara sí, adéu per sempre...gracies...
dimarts, de maig 10, 2011
Adéu Guillem Malet, aka MALUTA
Ei Maluta,
Tenies raó, de vegades les regletes rellisquen, no és que un no tingui bona grapa...simplement rellisquen i te’n vas a baix...
Joder bow, quina putada, per tu especialment...Aquella mirada de resignació, de cansament, fins i tot de retret que ens vas clavar mentre ens despedíem per sempre més, just abans de donar-nos la mà, va ser una de les experiències més dures que he passat...Tant sols em deixa una mica pensatiu aquell polze aixecat amunt, potser per tranquilitzar-nos a nosaltres, que ens vas ensenyar abans de girar-te...
No oblido aquella mirada, Maluta, aquella mirada que em recorda que la parca va repartint caramels enverinats arreu, sense que mai sapiguem quin és el txungo, ni quin és el bo...
M’arrepenteixo de abusar de la teva bonor en aquella “expe” al Pedra, aquell hivern, sota aquelles tempestes i amb aquella rasca inmensa, i tu a sota, dins del forat a la neu, tremolant i aguantant la corda...gracies bow, i gracies per pujar a desequipar la tirada tot i la por que et feia, mentre jo trucava a la penya buscant nou company...
M’arrepenteixo de ser tant friki, i no fer més tapies d’aquelles inmenses que et molaven i que a mi ja se’m feien agòniques i sense interés...algun dia Maluta, algun dia també seré un “tatxón”, a veure si mola...!
M’arrepenteixo de estar tant dispers sempre, de confiar i no malfiar de la puta vida, que se’ns escapa sense que ens n’assabentem...de no haver anat al Yosemite amb tu, ni de venir-te a veure més aquestes darreres setmanes...
M’arrepenteixo de no haver-te proposat de raptar-te i fer un darrer volt pels peus de Montserrat...què collons hi tenies a perdre??
M’arrepenteixo d’haver d’arrepentir-me de tantes coses...
Dijous no vaig podier més, vaig enfilar a Calamontse un cop més, a plorar, a cridar, a maleïr...i la regleta de aquell 7A que sempre et deia que volia fer en solo no m’ha relliscat...vaig sortir caminant per dalt i amb el cor a cent, mirant la Nord i pensant en tu, buit completament...em feia gracia recordar la cara de sorneguer que posaves quan t’explicava tantes històries...no es pot negar que tenies una puta paciencia inmensa, i que, en el fons, mai em jutjaves...vaig fer una birra del Matias amb els Sntbeneddictes, a la teva salut, i he seguit conduint cap enlloc, plorant més...
Al primer intent m’he escaquejat pel mono invertit...i no sé perquè no m’ha servit de res...l’he hagut de tornar a fer, amb el lance del bidit, a muerte, i amb la regle sarnosa aquella dalt de tot, la que sempre rellisca amb la xuxu...la que a tu et relliscava sempre...
Joder bow, tenies raó, i ja no sé perquè a uns us rellisca i a altres no...
Puta vida...Reputa vida bow...
Adéu company, no et puc dir res més...ni que estiguis tranqui que no et farà mal, ni que ens veurem en algun lloc ( ni tu ni jo hi creiem no?)...i això és el que em fa dol, que no puc dir res...que estic buit...que per molt que m’hi posés sense corda a mi no em rellisca aquella regleta, i tampoc és culpa meva, ni teva que et rellisqués a tu...
Simplement que de vegades, no saps perquè, les coses van com van...
Sempre recordaré la teva cara suada, sota la inmensa nevada, amb neu fins als collons, portejant cap a la paret aquella...i la teva mirada de incredulitat quan ens penjavem dels gantxos...i els ulls de espantat quan vas caure al buit i jo reia mentre m'elevaves amunt, els dos volant damunt la tartera del pedra, penjats de merdes......joder quins pendols inmensos damunt la tempesta ens vam currar en aquell vión eh, bow?
T’estimo company, perquè estimo a la gent que tinc al voltant...és l’unic que et puc dir, i com en Xavi, ell molt més, perdem una bona persona...
Tenies raó, de vegades les regletes rellisquen, no és que un no tingui bona grapa...simplement rellisquen i te’n vas a baix...
Joder bow, quina putada, per tu especialment...Aquella mirada de resignació, de cansament, fins i tot de retret que ens vas clavar mentre ens despedíem per sempre més, just abans de donar-nos la mà, va ser una de les experiències més dures que he passat...Tant sols em deixa una mica pensatiu aquell polze aixecat amunt, potser per tranquilitzar-nos a nosaltres, que ens vas ensenyar abans de girar-te...
No oblido aquella mirada, Maluta, aquella mirada que em recorda que la parca va repartint caramels enverinats arreu, sense que mai sapiguem quin és el txungo, ni quin és el bo...
M’arrepenteixo de abusar de la teva bonor en aquella “expe” al Pedra, aquell hivern, sota aquelles tempestes i amb aquella rasca inmensa, i tu a sota, dins del forat a la neu, tremolant i aguantant la corda...gracies bow, i gracies per pujar a desequipar la tirada tot i la por que et feia, mentre jo trucava a la penya buscant nou company...
M’arrepenteixo de ser tant friki, i no fer més tapies d’aquelles inmenses que et molaven i que a mi ja se’m feien agòniques i sense interés...algun dia Maluta, algun dia també seré un “tatxón”, a veure si mola...!
M’arrepenteixo de estar tant dispers sempre, de confiar i no malfiar de la puta vida, que se’ns escapa sense que ens n’assabentem...de no haver anat al Yosemite amb tu, ni de venir-te a veure més aquestes darreres setmanes...
M’arrepenteixo de no haver-te proposat de raptar-te i fer un darrer volt pels peus de Montserrat...què collons hi tenies a perdre??
M’arrepenteixo d’haver d’arrepentir-me de tantes coses...
Dijous no vaig podier més, vaig enfilar a Calamontse un cop més, a plorar, a cridar, a maleïr...i la regleta de aquell 7A que sempre et deia que volia fer en solo no m’ha relliscat...vaig sortir caminant per dalt i amb el cor a cent, mirant la Nord i pensant en tu, buit completament...em feia gracia recordar la cara de sorneguer que posaves quan t’explicava tantes històries...no es pot negar que tenies una puta paciencia inmensa, i que, en el fons, mai em jutjaves...vaig fer una birra del Matias amb els Sntbeneddictes, a la teva salut, i he seguit conduint cap enlloc, plorant més...
Al primer intent m’he escaquejat pel mono invertit...i no sé perquè no m’ha servit de res...l’he hagut de tornar a fer, amb el lance del bidit, a muerte, i amb la regle sarnosa aquella dalt de tot, la que sempre rellisca amb la xuxu...la que a tu et relliscava sempre...
Joder bow, tenies raó, i ja no sé perquè a uns us rellisca i a altres no...
Puta vida...Reputa vida bow...
Adéu company, no et puc dir res més...ni que estiguis tranqui que no et farà mal, ni que ens veurem en algun lloc ( ni tu ni jo hi creiem no?)...i això és el que em fa dol, que no puc dir res...que estic buit...que per molt que m’hi posés sense corda a mi no em rellisca aquella regleta, i tampoc és culpa meva, ni teva que et rellisqués a tu...
Simplement que de vegades, no saps perquè, les coses van com van...
Sempre recordaré la teva cara suada, sota la inmensa nevada, amb neu fins als collons, portejant cap a la paret aquella...i la teva mirada de incredulitat quan ens penjavem dels gantxos...i els ulls de espantat quan vas caure al buit i jo reia mentre m'elevaves amunt, els dos volant damunt la tartera del pedra, penjats de merdes......joder quins pendols inmensos damunt la tempesta ens vam currar en aquell vión eh, bow?
T’estimo company, perquè estimo a la gent que tinc al voltant...és l’unic que et puc dir, i com en Xavi, ell molt més, perdem una bona persona...
Aquesta tarda ja ho sabíem, quedava poc, agafaves fort aquell codol de Calamontse que el Xavi t'havia dut...sempre pillaves les preses tremolant i amb massa força, i rèiem d'això...
Vinga Maluta , a liar-la fort allà on siguis, suposo que d'aqui a un temps recordaré altres coses, escriurem boniques frases sobre tu i tot això...però de moment, apart de aquest pes brutal sobre el pit, tant sols sento la teva veu arrossegant alguna essa quan volies vacilar, el teu somriure...i et veig amb aquell posat de guiri gringo que tant bé et quedava...
Una COBRA a la teva salut Guillem, ens veiem Maluta, no ho dubtis que en algun moment ens veiem...adéu, ara si...quina puta merda bow...
Vinga Maluta , a liar-la fort allà on siguis, suposo que d'aqui a un temps recordaré altres coses, escriurem boniques frases sobre tu i tot això...però de moment, apart de aquest pes brutal sobre el pit, tant sols sento la teva veu arrossegant alguna essa quan volies vacilar, el teu somriure...i et veig amb aquell posat de guiri gringo que tant bé et quedava...
Una COBRA a la teva salut Guillem, ens veiem Maluta, no ho dubtis que en algun moment ens veiem...adéu, ara si...quina puta merda bow...
Al Guillem l'enterren el dijous a les 11:30 al tanatori de Sant Gervasi...
divendres, d’abril 15, 2011
LA JOIA DE LA CORONA: VIDEO
De la mà de l'IVAN tenim un excel.lent video de l'encadene del Jaumet, de aquesta joia montserratina que és "LA JOIA de la CORONA". Equipada per Salva Serrano als 90 i reequipada fa poc ( Rosso i amic), recorre 25 metres brutals ( la imatge no li fa justicia del tot, on sembla "vertical" )en una visera desplomada que la via recorre pel fil entre el desplom i la seva part menys desplomada, quasi sempre per dins). A base de pila montserratina amb un diedre de entrada de 6c, un bloc de 7a/a+ i un 7c+ de via a sobre, fins la cadena sense treva... A gaudir de les imatges....si algú se la estava plantejant no crec que li quedin dubtes veient-la!! Gracies rei sargantana PEL CURRO!
dijous, d’abril 14, 2011
fraidai vidiu
BD athlete Jvan Tresch attempts a 700-meter big wall in Switzerland from Black Diamond Equipment on Vimeo.
Anava a dir "pel PACA", però crec que qui no vibri veient això es que és molt friky...flipant com es transforma l'entorn en una gran paret de la patagonia xilena: Cochamó Valley!! Per cert: RASTA-FARY ( les GUILLEUMES)...algú l'ha feta?dimecres, d’abril 13, 2011
La Revolució
Avui he comprat ( ho confesso, si!) el DESNIVEL, i la veritat és que, comercialismes a part ( i???), la realitat descrita en aquelles 100 pagines em deixa un regus MEGAFANÀTIC al cos, veient que, en el fons, millores de material apart, l'escalada i l'alpinisme estàn assolint uns nivells de performànsia al.lucinants que fan que allò que passava fa 20, o 10 anys sigui quelcom absolutament superat i millorat a limits insospitables... 8c+ a vista de l'Ondra escalant en mullat i de manera que sembla que vagi, ja no al flash sinó amb mesos d'assaig....escaladors que es dediquen a arrissar la Maestri trobant variants i evitant els burils, com si estiguéssin jugant a Montrebei....parets increïbles i remotes on escaladors anònims en sistema alpí superen dificultats de escola en el més gran aïllament...un català que es passa tot el temps que pot pulveritzant les màximes dificultats en gel...fins i tot a l' esquerp refu de Montanejos ara s'ha montat un "hostalet" per als turistes-escaladors viatgers, amb centenars de vies al voltant ( han equipat quell "El Monstruo esta ciego" que tants topropes ens va costar abans de afrontar-la per baix amb friends Calma i Hèxcèntrics grans a falta dels C4)...i més i més detalls que em fan veure que el que ahir era per pocs avui és comú, i que el que avui és per pocs està a anys llum de els màxims passats...brutal. Us deixo amb el vídeo del Ondra flotant a Oliana ( 8c+). Si sabeu què és un 7è, o un 8è...imagineu què pot ser un 8c+...i aleshores imagineu què pot ser fer-lo a vista i mullat... Pujar pels "8a+", "M8", pels "AI o WI5" o pels A4 avui ja no està a l'abast de pocs, és comú quan vols fer nivell...els anys passen i la gent incorpora les millores en el seu codi genètic?
BD athlete Adam Ondra onsights Mind Control (8c+), Oliana, Spain from Black Diamond Equipment on Vimeo.
Vaig tornar a repetir un repte que havia quedat a mitges...la JOYA de la CORONA ( 8a+), que va sortir en 6 o 7 pegues ( 3 dies i un de fiasco), la guardava des de feia anys perquè m'intimidava i m'havien dit que era dura, (més dura que 8a+'s que m'havien costat setmanes i suors)...projectes? Només cal perdre la por als monstres per enfrontar-s'hi...i només cal enfrontar-s'hi per vence'ls... A degüello!!!dilluns, d’abril 11, 2011
Ja tinc l'Espotifai ( o quelcom semblant)
Ho reconec...crec que quan vaig néixer ja estava obsolet...a cavall entre els finals dels 60, els inicis dels 70 i desarrollant-me als fastigosos (??) 80...fruit de la mentalitat del 68, però no exactament, però sí influenciat...amb el pes insostenible de la ona progressista de la segona república, la escola higienista, i Montessòrica, el proudisme, la natura, el progrés...i tot plegat enmig de un país que canviava... I als 80 enlloc de la Madonna jo escoltant els Rollings dels primers 60, i al Llach de l'Itaca, i recordant alguna pallissa dels grisos al pare, al Passeig de Gracia...i tirant alguna pedra als de beige a la plaça Catalunya... I al final els punks al insti, l'skà..i tot plegat... M'és curiós que jo encara recordés, com a meus, temes que havien estat èxits abans que nasqués però que estaven impregnant la limitada societat de consum musical des de feia anys...però encara m'és més curiós veure gent que ha nascut més de 40 anys després i és capaç de recupear i interpretar temes tant BRUTALS dels Jefferson Airplane com el que vaig trobar al youtube la darrera sessió de matinada... Un tresor: Val la pena passejar-se una estona pels covers estranys i sense massa importància d'aquesta noieta ( encara ho és?)....de vegades cal reconèixer que tanta escombraria tecnològica dóna fruits prou bons, coms els xampinyons que creixen a la merda de les vaques...visca l'"espotifai"...
dimarts, d’abril 05, 2011
L'home que xiuxiuejava a les regletes...
Ahir vaig sortir corrents havent acabat la feina, cap a Montserrat, vaig apretadissim de curro i amb el llast de dos mesos de sobreentrenament...però el projecte motiva i en 4 pegues ja ha pres forma definitiva. després del bajón del finde avui vaig menys estressat...
Arribo a la Colonia Puig i quan baixo tot esta en calma...i felicitat...
El Jaumet ha encadenat la JOYA DE LA CORONA ESCALFANT !!!!
Em quedo a quadres, ja està????!!! Joder, s'ha de inventar un altre estil!!!! El WARMPUNKT...hereu del cèlebre mètode "PLAFÓ-PIRI", que encara que no estava categoritzat ja es precticava des de temps inmemorials...
Al Senglar, a la Sílfides, a la Momia...llocs on, muntant per sota o accedint des del toprope podies escalfar tocant els passos i seccions, pegue i planxada...però ENCADENAR 8a+ ESCALFANT, en una via amb alguna castanya, amb un bloc dur a baix, amb una pila montserratina desplomada de la òstia?
Ahir per un quart d'hora no vaig presenciar un miracle dels que em mola contemplar des de peu de via...un escalador dioalogant amb les preses, pujant pas a pas i arribant a cadena saltant-se la darrera xapa ( déu meu quins nervis de ferro...)
Ahir vaig resoldre el bloc molt millor, vaig descobrir dues o tres coses que feia malament i la vaig deixar amb una caiguda...ja ha pres forma però pèr contra he de espaiar els intents, el taloneig brutal de esquerra del bloc em deixa els lligaments del darrere de la cama trinxats en tres pegues ( me'ls vaig desfer una vegada a la Calavera)...hauré de treballar la via sense el bloc i el dia que faci el bloc sortir corrents amunt...
Bé, seria una altra estrategia que rescato del bagul dels trukills...des de la Anillo del Poder que no treballava una via sense un pas que em sortís...hehehe.
Apa, FELICITATS JAUMET !!!!
Esperem fanàtics el video de l'IVAN, s'ho va currar amb una càmera galàctica!!
En quant a la banda sonora d'aquest moment...cap dubte, un "JIMMY" una mica gayolo i petardo de la M.I.A ( un plaggy del Daddy Cool dels Boney M., que hi farem, cal que ruli...), banda sonora ideal , no sé si del WARMPUNKT o del festival que es va pegar després el company...pa flipar...:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)