diumenge, de maig 29, 2011

Més procés

Quan simplement "sentir" com t'aguantes millor ja és l'èxit del dia és que estàs "en procés"...

Una bonica i llarga caminada, sol i tranquil, fins al sector, a recés de l'ombra. Cada dia també aquest "procés" m'ensenya a reconeixer cada arbre, cada pedra, cada bassal etern de la font, i anant a la via m'aturo i gaudeixo del paisatge que es veu des de la talaia...quin país tant bonic...

Saludo a amics i coneguts i arribo a la via...i com sempre "la colla d'arreplegats" que sembla que habitin el bosc perdut del Siberworld on ressonen els crits del Morosaurius i el Javirex lluitant un cop més contra projectes utòpics que a poc a poc van sent futur...en Jaumetdàctilus obviant les distàncies i volant i volant en salts increíbles mentre m'impulsa amunt...i jo arrossegant-me cada cop millor pel projecte, que és com un repte motivacional per ressorgir de nou després del curt parón tant trist...

Si hi ha quelcom a entendre és que els reptes/projectes són personals, igual que el goig de treballar-los ( que no sofriment, el sofriment és molt més seriós i amarg, no ens enganyem que la vida real és molt més dura o cruel...)..i veure el procés a través del treball de un dels millors escaladors de la història, fa entendre que tot és qüestió tant de capacitat com de motivació...i d'entendre que res arriba sense il.lusió i tossuderia...cal anar-hi!!!

dissabte, de maig 28, 2011

Somins i realitat

Quan algú s'entesta a treballar d'una manera i li surt bé cal treure's el barret...i si a sobre ho fa amb respecte a les persones i a un país ja és per flipar...

Hi ha qui pregunta PORQUÉ?

Doncs simplement perquè som així, perquè som això, els hi agradi o no...

Visca el Barça, i visca Catalunya...

Quan ens fem vells, somriuré per sota el nas

Tardes de mig núvol en una fase de descans.

Aprofito per passar llista a coses que em sempre em passen de llarg i avui vull fer: estar amb el Nawet i la Lila, dormir una mica més, escriure una mica més, endreçar el material, comprar per la nevera, grabar-li un cd de fotos al pare del Maluta, passar la petita ressaqueta del sopar d'ahir, anar a la farmacia, trucar als pares per recordar-los que els estimo, passar les despeses de la feina que sempre m'oblido i no tinc temps, somniar amb un projecte nou...i escoltar Manel amb temps i interès...

Avui he descobert una bonica cançó..l'havia escoltat però no havia parat esment, és musicalment ben el.laborada( com la majoria de temes que ténen) però destaca la inmensa capacitat d'aquest grup per treure temes especials de les més petites i íntimes situacions.

Tot i que passo bastant de modes majoritàries, no m'estranya que aquesta colla triomfin...



Vindran els anys i, amb els anys, la calma
Que et pintarà als ulls una mirada suau.
Et faran fer un pas i, després, un altre,
Seràs tota una experta a tirar endavant.
Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable,
O ja estaràs un pèl mandrosa per buscar.
Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya
Que té acollonits tots els nens del veïnat.

I seràs un sac de mals o seràs una roca.
I els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal.
I potser no seré el teu amic,
Ni tindré res a veure amb si ets o no ets feliç.
Ja em veig de record mig trist que se't creua pel cap
Una mala tarda.
I potser dormiré abraçadet
A una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Potser tindrem néts malparits que se'n fotin de mi
Quan no m'enteri de les coses.

Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
Caminaré lent i m'asseuré, a vegades, als bancs.
Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc
I em podran veure somriure una mica per sota del nas.

Que vinguin els anys! Aquí em té la calma!
Que em jugo amb la decadència de la carn
Que un raconet del menjador farà d'escenari
I que ningú sospitarà de qui estic parlant.

I que, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual.
No sé si estaré per garantir-te una gran qualitat
Però creuré en un verset i em distrauré intentant-lo allargar
I em podran veure somriure una mica per sota del nas,
I em podran veure somriure una mica per sota del nas

dimecres, de maig 25, 2011

ZONA d'INCERTESA

JA fa dies que vaig deixar una bona temporada el friky, més que res per lessions i objectius més "alpinus", van ser un parell o tres d'anys de artifo, alliberaments i coses estranyes...era el que hi havia...
Amb la gent de Sabadell vaig recuperar un fanatisme que encara dura...
Ahir rebuscant entre CD's i llibres, traient coses de caixes per trobar records, va apareixer un video que vaig fer a PAPARRES...

Havia encadenat ZONA DE INCERTIDUMBRE a inicis dels 90, i volia repetir-la però no podia. Molts dies bonics, riures i apretades amb en Juanjutx i el Jaumet...de Paparres a Siberia, han passat alguns anys i seguim tibant, més i millor...al final del vídeo un encadene express de un 7a+ (si hi hagués aigua a sota seria un dels millors psicos de Mallorca) que he finalment he fet també sense corda...

ZONA DE INCERTIDUMBRE és una via preciosa ( amb picats) de bastanta intensitat...calcari vermell i no hiperadherent. TRES blocs llargs seguits: a) Entrada de dits i lance de invertits amb xape una miqueta tens fins que no s'assimila b) Pas un xic morfo de dinàmic de molla...a pillar xorrera estranya c) Trave i sortida de sostre amb moviments antigravitatoris, evitant porta i levitant alhora...bloqueig a caçar regleta una mica infame i apretada de taló a canto gran.
La resta de la via és un curt 7a ( o menys) de tràmit, a cadena...

El 7a+ és un bonic desplom de megacanto amb pas coreoacrobàtic en que un taló i la cama oposada , apretant, gairebé permeten fer la bandera , restant tota la força necessaria de bíceps...megatruquill !!!

Gracies Juanjo, Jaume, Josete, Lila, LLuis Agustí, Rodri, Juani, Albert, JD, i Guillem Aka Maluta pet TOTES aquelles sessions de riure...insuperable...

Mallorca is still FONQUI

diumenge, de maig 22, 2011

Contradiccions...



Matinar

Caminar MOLT més del que qualsevol friky desitjaria...i com més pals a les rodes posen els del Parc, més fanàtics...com si fos una prova de valor?

Paret de roca esquiva, estranya, desplomada, a voltes relliscosa...assegurances a estones allunyades i escalada molt exigent...

Grau dur

Dolor als dits i a les pells



Timing estrany, allunyat de tot ritme circadià i que fa que el pegue bo sigui a mig matí encara no, quan el cap encara et xiula...

Temporada curta i dependent de pluges, freds, humitats, calor...



Avui m'aguanto, quasi la tinc...demà em rellisca, vaig petat...



Laberints i puzlles de moviments, trukills, recalors, una mena de cultura verbal i gestual transmesa per presencia contínua, enmig del bosc, com una tribu aïllada ,del fons de la selva, amb un sol integrant i deu adeptes tot just...

Més enllà del més enllà, on el sol gira al revés i res és mai el que sembla...

La colla d'arreplegats, gudint del petit plaer de descobrir un moviment més...de sentir com avui s'aguanten millor, simplement, encara que no s'acaben de moure ni un milímitre més amunt...

On és aquesta paret que fa que aquesta colla d'arreplegats somriguin i tornin contents a pesar que igual durant anys no hi ha un sol rotpunkt?

dijous, de maig 19, 2011

Katiuskas...




LA PERFECCIÓ NO EXISTEIX

EXCEPTE EN MI:

SOC UN PERFECTE IMPERFECTE...

No me la puc treure del cap...( prospecció)


dimarts, de maig 17, 2011

Tardes amb Ell@

Quan un busca és dificil no llençar incògnites al vent que ni tant sols l'eco respon...són els dubtes que ens assalten sempre i que sovint preferim obviar i anar fent...de fet la vida és una negociació contínua entre la necessitat i el desig, el dolor i el plaer, les causes i les conseqüències...i anem tirant mentre respirem, mentre estem vius, mentre creiem que anem controlant el nostre destí...
...
L'aleatoriètat còsmica m'ha permès néixer en un lloc i en un cercle on entre la mort i la vida hi ha milers de possibilitats de facil accés en un entorn força amable...un només ha d'escollir o deixar-se emportar a qualsevol possibilitat que amb més o menys esforç pugui assolir...treball, vicis,objectius,transicions,responsabilitats, errors,èxits i fracassos...fins i tot algun dia la ciència acaba descobrint que qualsevol reacció en el nostre destí és si més no una conseqüència de milers de combinacions causa-efecte, acumulades silenciosament en el nostre devenir i que en un moment determinat decideixen aparèixer perquè sí...i només podríem controlar-ho si aquest megaMatrix que és el destí ens oferís si més no alguna pista sobre els codis que governen la nostra existència...realment la aleatorietat no és sistematitzable???
...
Algunes vegades un sent el desig de forçar Matrix, de jugar amb la seva paciència i amb el seu enginy combinant bytes i velocitat de transmissió...somric quan veig que arrufa el nas des del no-res i bufa agobiat/da quan veu que enfilo a la Muntanya Sagrada amb la mirada perduda un altre cop..són tardes extranyes en que se'm desperta de dins una mena d'animal melancòlic que simplement vol escapar del control a que ens sotmeten...i, no sé si mitjançant El Gran Enginyer i els seus Coadjuvants, o simplement perquè enmig de tot puc caçar instants de llibertat, aquestes fugides em permeten sentir el sabor real de tot plegat, el dolor real, la por real, l'amor real, la pena real i , simplement, fugir de aquest Karma informàtic que mena els meus actes...de vegades sento un llamp de lucidesa i el segueixo, hipnotitzat, cap a les pedres de Montserrat, sense cap condicionant, sense cap objectiu, simplement intentant escapolir-me de cada acció i reacció, de cada event, de cada reprogramació instantànea que fan per encalçar-me en aquest torrent de successos que miro d'esquivar...és aleshores que obro els ulls, sota qualsevol desplom, bufo...i tiro amunt...El mar m'ha permès ( gracies...) a apendre millor les sensacions ingràvides i assajar amb les meves emocions, a pensar en blanc, a veure simplement cada moviment com un continu de l'anterior, pujant sense l'angoixa que fa que la gravetat es multipliqui per 10 mentre miro més avall que no pas amunt...al principi em costava, Matrix reprogramava en mí qualsevol injecció endorfínica que em feia reaccionar quasi a l'instant en el moment en que em sentia inferior a la via...el cos entra en una mena d'estat pessimista i la reacció és de deixar la lluita...Matrix guanya i somriu perquè fa sempre la seva feina a la perfecció...fins i tot crec que quan em vaig adaptar a les onades, el buit i la pedra humida, era Ell/a qui reprogramava, jugant, qualsevol factor que em feia pujar millor, sentir l'oxigen de l'univers expandir-se als meus pulmons i gaudir de l'alçada damunt del mar, sense cordes, forçant al màxim cada apretada i fins i tot projectant el meu cos amunt sense la certesa de agafar res bo...

De vegades pillava canto i una injecció de adrenalina m'inflava el cervell..de vegades fallava i la caiguda, llarga i certa, era un alliberament que fins i tot em suggeria que "igual" havia escapat als designis de La Maquina...però mai podria comprovar-ho del cert...
Fins i tot alguna vegada, temptat, jugant al gat i la rata, havia forçat els seus circuits, escapant en un moment sobtat, sense ganes, sense forma o sense motiu, fugint rabent cap a la paret, independentment de que fes mala mar, o plogués, o simplement fos de dia...intentava atabalar-la, intentava desconcertar-la, i què millor que en aquells moments en que Ella creia que havia preparat l'escenari perfecte i les circumstancies perfectes per tenir-me aplacat...

La Tempesta picava la paret, pluja, ones, gavines pacients i ressignades aclofades damunt les repises, i jo ballant com un posseït enmig d'una macabra escena quasi romàntica...un pas mig dubtós i entrava dins la cova...allà no hi plovia però les onades ho arrossegaven tot igualment...el mar, enfadat de debò per la meva presència, s'atacava dels nervis cada cop que de reüll veia com esperava que es retirés per começar a pujar...una ona, dues ones...estava molt fred el filldeputa, i molt encabronat...pujo a la repisa , pillo canto i em deixo anar enrrera...com cocodrils afamats les ones saltaven sota meu mentre Ell/a llençava la pluja a la meva cara...és al.lucinant l'adherencia de la goma cuita en roca mullada, i com les mans balbes poden arribar a aguantar quan el cap no sent res, ni por ni cansament, ni tant sols emocions positives o de superioritat...vaig arribar a la feixa, sol, absort encara, i simplement vaig seure i cridar...i plorar, i després riure...potser fins i tot els dements són savis que han conseguit escapar al destí? O el seu balbuceig i imprevisibilitat són tant sols virus o errors de programació?

Al tercer udol em vaig adonat que tampoc al mar aconseguia el que volia trobar...és per això que aquella tarda vaig marxar a La Muntanya...
...
El pont sobre el riu, els arbres, l'Ombra de la gran Paret i del Fal.lus que ella projectava sobre el poble per advertir que estan sota la seva espasa de Damocles...els records de tardes i moments d'alliberament, de contradiccions, de soledat acompanyada...tot és un gran dubte que volia comprovar...un repte a Ell/a, no sé si descarat o desesperat...
....
Sempre hi ha un darrer moment, aquell instant en que un mateix escull un camí del laberint sabent que a les quatre passes la porta que se li tanca darrera serà definitiva i el menarà a un seguit de fets que no podrà rebobinar...ho accepto, però em pregunto com un pot arribar a decidir quina opció agafar i saber que ho esta fent fora del control de tota circumstància predefinida...

Vaig posar-me i treure'm els gats tres cops, vaig magnesiar-me dues vegades amb líquid, intentant desconcertar-la...fins i tot intentava que la meva ment canviés des d'una entrega absoluta a la passivitat més abúlica, per distreure-la i jugar amb Ell/a una estona.

Em feia por que no se'n adonés que tenia gravada una ordre en aquell petit racó que intento mantenir impermeable a tot...emeu petit "jo-lliure-imprevisible" que només obeeix a desigs primaris i obscurs que ni jo conec, sense poder ser influit per cap factor, sense que li arribi cap altra informació, llunyde la que la que quelcom més enllà de una "simple" Màquina pot preveure, predir o interpretar...em feia por que sabés què acabaria fent, i ho modifiqués tot per acabar guanyant-me la jugada..i aquella aposta era definitiva, o TOT o RES...era la resposta que em calia saber per seguir vivint o abandonar-me definitivament als seus designis, com tothom...

Vaig pujar un parell de metres, vaig baixar...vaig bufar, em vaig treure els gats, els vaig desar a la motxilla de nou...un núvol intermitant es reflexava als ulls, i deixava passar el sol roent de mitja tarda...ara sí...ara no...l'humitat del bosc m'envoltava un instant i el vent jugava amb ella a l'altre...sec...humit...fresc...calor...i jo somreia, sabia que era tot part del joc que Ell/a controlava...

I jo esperava, no les circumstàncies, sinó al meu dubte...esperava que aparegués per interpretar si el generava Ell/a o jo, esperava que qualsevol indicador m'ensenyés la carta amagada per saltar-li al damunt i arrabassar-li...simplement estava en blanc, pendent de què succeïria dins el meu cap...

Quan vaig començar a sentir por és quan vaig decidir de tirar amunt...rapidament i convençut, era el moment...

Entrada sobada, balanceig, rebot...bon canto, pas, canto bo , s'acosta un crux, un-dos-tres i de repent ja era a l'altre banda de la porta, que es tancava i em conduïa pel fosc passadís d'un túnel al final del qual trobaria un resposta, bona o dolenta, al que volia saber, al que em turmentava...

Coneixia de memòria els passos, cada feeling, cada flow...però aquella tarda la manca de companyia, la manca de corda, la manca de "xarxa" ho transformava tot, ho feia entre més fluïd i més precipitat...en segons arribava allà on abans estava bufant en minuts...amunt...cap al repòs...

En un solo sempre m'he trobat que si paro massa en un canto bo em fa molt de pal sortir-ne..que si em paro penso en excés i Ell/a em controla de nou...simplement intento no pensar i mirar només el següent pas, dosificant com cal però amb molt més ritme del que generalment escalo...és com un rotpunkt que surt sense que te n'adonis ( de fet només hi ha aquesta possibilitat si esperes sobreviure)...i així ho feia...repòs breu, més magnesi, bufada...només en el moment en que baixava la mirada, en que dedicava un instant a atenuar la respiració, milions de imatges em desfilaven davant, Ell/a intentava desesperadament distreure'm passant una pel.lícula infinita de fotogrames de tot allò que m'havia impactat, tant seu com meu, dels mals, dels béns, d' ulls verds, d'ulls blaus, i negres i castanys, de mirades, d'olors, de crits i murmuris, sospirs i gemecs, plors de infant i rialles, de tragedies alienes i properes o pròpies...veia la Leah que no s'anclava a la R i la veia caient a un buit infinit, veia la Roser morint als meus braços creient que la duria a l'hospital, veia mirades d'adéu, d'hola...veia primers encontres emocionants i despedides tristes...em veia petit a la falda del pare i com la mare m'ajudava a fer els deures de nen, els avis de Flix, les mans de la iaia, el bigoti de l'avi...veia la mestra que es treia la bata mentre tots espiàvem com es canviava...veia la timdesa adolescent i la falsa vanitat que ara sovint m'impregna...veia flashos accelerats dels milions d emoviments que he fet, dels cims, de la carretera, ho veia tot en fraccions de segon...Matrix ho intentava i jo fins i tot gaudia indiferent de aquells fast forward vital...realment això és estar buit?

Estava realment tant sol que ho veia tot com en un cinema, potser absort per les crispetes, o com en aquells documentals de cap d'any d'Informe Setmanal...a Sowheto un neumàtic cremava al coll d'un linxat mentre jugàvem amb els regals d'un tió..."Mare, què li han fet a aquest senyor?"...de vegades em sap greu, ara és el mateix, o potser no, potser estava aquí perquè ara ja no era el mateix, ara ja fins i tot em fan mal les coses que abans em relliscaven...o potser aquell neumàtic també el va col.locar Ell/a per, 36 anys després, tenir-me aquí, ara, dubtant-ne?

Surto del repòs, s'acosten les dues regletes...aguantaràn? aguantaré?UN DINÀMIC és un moviment crucial, per molt controlat que el tinguis,, si realment és un bon dinàmic, la clau és tant tècnica com mental...mai saps si ho aconseguiràs, però si no ho intentes amb certa combinació de precisió i deixadesa, mai pots comprovar si hi arribes...a Diable ja ho vaig comprovar..EJECTOR SEAT, ALL CATS, 2SMOKING BARRELS...dinàmics que han marcat la meva vida per ser moviments en que he hagut simplement de apendre a "anar-hi" sense pensar en res més...el psico té aquestes lliçons..i ara estava en la pantalla final, la del GAME OVER o la del YOU WIN...amb tant sols una vida, el bonus de l'existencia que he dut i ni idea de quin seria el fuel que em deixaria Ell/a després


Vaig desviar la mirada de la pel.lícula que encara s'accelerava més , com si Ell/a hagués embogit..., vaig mirar uns microinstants al meu voltant, vaig inspirar, vaig somriure, vaig no-creure en res i alhora en tot, i vaig sentir aquell soroll estrany que fa el PC quan li has donat massa ordres i es queda "pensant", com si el disc dur rasqués, o estés ratllat...xrrrrght-xhsssshrrrrt...Ell/a es quedava enrrera i tenia aquells segons per guanyar-li la partida, dubtant si havia de fer el pas saltant amb precisió o simplement saltar al buit...realment quin seria el resultat que em donaria la resposta que buscava? ON SON TOTHOM? A dalt o caient al buit? On HE DE SER? Al cim, guanyant, o enmig dels esbarzers, exhalant un darrer moment de clarividència?


Vaig saltar


encara sóc aquí


... i segueixo sense resposta...


n'hi ha realment??


diumenge, de maig 15, 2011

surt el sol...

Hi ha lliçons que ensenyen que res és etern...ni tant sols ho hauria de ser la tristor...

Després de la tempesta de dissabte, posant ordre a milers de coses que no deixen de sortir de caixes i de estar jugant amb en Nawet fins l'esgotament, diumenge marxo amb l'Ivan i el Juanjo a donar una volta per Riugreixer, a veure la verdor dels boscos i la llum...Bagà esta preciós, els cims i el riu brogeixen de vida...fa un mes que ni entreno i havia escalat sols una vegada, no anava ni motivat.

Sorprenentment escalfo en un 6b/c, un 7a, faig VIOLENCIA DOMESTICA ( 7a+ 35 mts) a vista i DELICATESSEN (7c 30mts) també a vista ( en tosrop, m'havien comentat que era dura i amb assegurances lluny, he perdut un bon onsight per covardica)...el pegue de primer també funciona i encadeno...en Juanjutx remata a la segona i contents anem a fer una barbacoa a casa per celebrar que avui ha estat un bon dia.

El desànim i el "descans" no m'han perjudicat...segurament abans aquesta via l'hauria hagut de mirar i marcar per fer-la, i ha caigut amb facilitat...mentre escalfava escalava sense cap sensació, al 7a+ una mena de encefalograma plà em posseïa a pesar dels dos "alejes" curiosos i la ventada alpìna que potser abans m'haurien fet passar angúnia...i al 7c en cap moment pensava en desistir, simplment no pensava i escalava...ni por ni joia, simplement quelcom mecànic...és curiós...

Amb Delicatessen queda el sector tatxat, i arribo a la conclusió de que a pesar dels alejes ( no és una escalada còmoda precisament), tant aquest 7c com el 7c+ MAGIC BOULEVARD de la dreta són dues verdaderes obres d'art.... Sublims, agosarades (des de sota és inimaginable intuir que hi ha una línia natural escalable enmig del desplom) i amb caràcter. Igualment comentar que El 7c és sensiblement més suau que el 7c+ ( havia sentit que tampoc variaven tant), i que el 7c+ no és 8a ( havia sentit que s'hi acostava).

El 7c és pura resitencia-continuïtat ( ojo, no soft...) sense cap bloc concret, mentre que el 7c+ compta amb diversos passos clau i resistència llarga, i un bloc tècnic de dits sortint del darrer seguro...

Felicitats sinceres a RICARD CALMET per haver trobat i treballat aquestes línies, gracies IVAN i JUANJO per ser-hi avui...

dissabte, de maig 14, 2011

HIGWAYMAN

En dies de pluja i gris, arreglant caixes i coses, després de "la gran mudança", en CASH és un bon catalitzador de moltes sensacions...

Moltes i bones cançons, escollir no vol dir menysprear-ne una altra...però apart de HURT, la HIGHWAY MAN per mi és una de les millors...generalment cantada pel gran grup de country qualitatiu a tope "The Higwaymen" ( Cash, Kristofferson,Willie Nelson, i Waylon Jennings )



"Highwayman"

I was a highway man. Along the coach roads I did ride
With sword and pistol by my side
Many a young maid lost her baubles to my trade
Many a soldier shed his lifeblood on my blade
The bastards hung me in the spring of twenty-five
But I am still alive.

I was a sailor. I was born upon the tide
And with the sea I did abide.
I sailed a schooner round the Horn to Mexico
I went aloft and furled the mainsail in a blow
And when the yards broke off they said that I got killed
But I am living still.

I was a dam builder across the river deep and wide
Where steel and water did collide
A place called Boulder on the wild Colorado
I slipped and fell into the wet concrete below
They buried me in that great tomb that knows no sound
But I am still around..I'll always be around..and around and around and
around and around

I fly a starship across the Universe divide
And when I reach the other side
I'll find a place to rest my spirit if I can
Perhaps I may become a highwayman again
Or I may simply be a single drop of rain
But I will remain
And I'll be back again, and again and again and again and again..

dimecres, de maig 11, 2011

records, moments i lliçons

Joder,

Avui ens hem despedit del Maluta...

En moments tant tristos és quan te n'adones de com de ràpid passa la vida, i que molts instants passen a arxius totalment abandonats de la memoria. Vivim tant depressa que part de la vida s'acumula i queda en un racó, com si mai hagués existit...

Avui he retrobat amics de fa temps, i la vida va seguint pels qui ens quedem...i m'he alegrat d'abraçar i saber d'ells...menys trascendental del que sembla, però tant intensa com sempre...dies com avui són els que et fan reflexionar i entendre , almenys momentàniament el sentit de les lliçons que donen els cops com el que han patit a cal Malet...

Em calia entendre el valor d'aquests instants, que m'agradaria guardar fresc i present per sempre més...perquè simplement viure, un moment més, com aquells i com tant d'altres, és el que importa...no han estat els més intensos, no han estat els més èpics, però sí molt feliços, molt senzills i tant petits aparentment que ni recordava...però fets com el d'avui m'han fet entendre l'inmens sentit que té cada moment, que creix i es revaloritza quan necessitem tant desesperadament reviure'ls mentre que abans d'ahir ni tant sols recordava haver viscut.

Tant sols per la inmensa abraçada que ens hem donat amb un antic amic ha valgut la pena de compartir l'amistat del Guillem...i simplement per aquest instant ja hi ha un motiu inmens, no d'alegria sinó d'amarga dolçor...

Ei MALUTA, ei Joan...salut i St Benet bows...com diria el Guillem: A partir-la fort...


I see my life come shining,
From the west onto the east
Any day now, any day
I shall be released...





Maluta, cuida't, vale? Ara sí, adéu per sempre...gracies...

dimarts, de maig 10, 2011

Adéu Guillem Malet, aka MALUTA





Ei Maluta,

Tenies raó, de vegades les regletes rellisquen, no és que un no tingui bona grapa...simplement rellisquen i te’n vas a baix...

Joder bow, quina putada, per tu especialment...Aquella mirada de resignació, de cansament, fins i tot de retret que ens vas clavar mentre ens despedíem per sempre més, just abans de donar-nos la mà, va ser una de les experiències més dures que he passat...Tant sols em deixa una mica pensatiu aquell polze aixecat amunt, potser per tranquilitzar-nos a nosaltres, que ens vas ensenyar abans de girar-te...

No oblido aquella mirada, Maluta, aquella mirada que em recorda que la parca va repartint caramels enverinats arreu, sense que mai sapiguem quin és el txungo, ni quin és el bo...

M’arrepenteixo de abusar de la teva bonor en aquella “expe” al Pedra, aquell hivern, sota aquelles tempestes i amb aquella rasca inmensa, i tu a sota, dins del forat a la neu, tremolant i aguantant la corda...gracies bow, i gracies per pujar a desequipar la tirada tot i la por que et feia, mentre jo trucava a la penya buscant nou company...

M’arrepenteixo de ser tant friki, i no fer més tapies d’aquelles inmenses que et molaven i que a mi ja se’m feien agòniques i sense interés...algun dia Maluta, algun dia també seré un “tatxón”, a veure si mola...!

M’arrepenteixo de estar tant dispers sempre, de confiar i no malfiar de la puta vida, que se’ns escapa sense que ens n’assabentem...de no haver anat al Yosemite amb tu, ni de venir-te a veure més aquestes darreres setmanes...

M’arrepenteixo de no haver-te proposat de raptar-te i fer un darrer volt pels peus de Montserrat...què collons hi tenies a perdre??

M’arrepenteixo d’haver d’arrepentir-me de tantes coses...

Dijous no vaig podier més, vaig enfilar a Calamontse un cop més, a plorar, a cridar, a maleïr...i la regleta de aquell 7A que sempre et deia que volia fer en solo no m’ha relliscat...vaig sortir caminant per dalt i amb el cor a cent, mirant la Nord i pensant en tu, buit completament...em feia gracia recordar la cara de sorneguer que posaves quan t’explicava tantes històries...no es pot negar que tenies una puta paciencia inmensa, i que, en el fons, mai em jutjaves...vaig fer una birra del Matias amb els Sntbeneddictes, a la teva salut, i he seguit conduint cap enlloc, plorant més...

Al primer intent m’he escaquejat pel mono invertit...i no sé perquè no m’ha servit de res...l’he hagut de tornar a fer, amb el lance del bidit, a muerte, i amb la regle sarnosa aquella dalt de tot, la que sempre rellisca amb la xuxu...la que a tu et relliscava sempre...

Joder bow, tenies raó, i ja no sé perquè a uns us rellisca i a altres no...

Puta vida...Reputa vida bow...

Adéu company, no et puc dir res més...ni que estiguis tranqui que no et farà mal, ni que ens veurem en algun lloc ( ni tu ni jo hi creiem no?)...i això és el que em fa dol, que no puc dir res...que estic buit...que per molt que m’hi posés sense corda a mi no em rellisca aquella regleta, i tampoc és culpa meva, ni teva que et rellisqués a tu...

Simplement que de vegades, no saps perquè, les coses van com van...

Sempre recordaré la teva cara suada, sota la inmensa nevada, amb neu fins als collons, portejant cap a la paret aquella...i la teva mirada de incredulitat quan ens penjavem dels gantxos...i els ulls de espantat quan vas caure al buit i jo reia mentre m'elevaves amunt, els dos volant damunt la tartera del pedra, penjats de merdes......joder quins pendols inmensos damunt la tempesta ens vam currar en aquell vión eh, bow?

T’estimo company, perquè estimo a la gent que tinc al voltant...és l’unic que et puc dir, i com en Xavi, ell molt més, perdem una bona persona...




Aquesta tarda ja ho sabíem, quedava poc, agafaves fort aquell codol de Calamontse que el Xavi t'havia dut...sempre pillaves les preses tremolant i amb massa força, i rèiem d'això...

Vinga Maluta , a liar-la fort allà on siguis, suposo que d'aqui a un temps recordaré altres coses, escriurem boniques frases sobre tu i tot això...però de moment, apart de aquest pes brutal sobre el pit, tant sols sento la teva veu arrossegant alguna essa quan volies vacilar, el teu somriure...i et veig amb aquell posat de guiri gringo que tant bé et quedava...

Una COBRA a la teva salut Guillem, ens veiem Maluta, no ho dubtis que en algun moment ens veiem...adéu, ara si...quina puta merda bow...


Al Guillem l'enterren el dijous a les 11:30 al tanatori de Sant Gervasi...