Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dilluns, d’octubre 31, 2011

Addicte, St Benet, Sempre

Diuen que el temps ho cura tot…

El temps tant sols cura allò que depèn del temps…i l’oblit no és només el procés de dissolució del record en absència de la presencia…no és com quan la teva olor es va esborrant de la teva roba a l’armari, com quan les fotos es van tornant borroses, com quan la rutina fa que em distregui i deixi de pensar cada dia en tu…

Quan deso la roba i ja no corro a olorar-la, quan amago les fotos en un calaix i quan faig coses per no pensar en allò que vull oblidar, res té a veure amb el temps, simplement són accions voluntaries…

Però si tinc la teva olor inserida al record i ja no em cal ni sentir-la, si tinc la teva mirada gravada a foc al cap, i encara que faci coses sempre miro d’ubicar-t’hi…què hi pot fer el temps???

Ahir vaig tornar a Stbenet, vaig ser a l’Elefant un altre cop, olorant el fum de la cabana, tocant les preses que em van veure créixer, i mirant aquells paisatges entre les boires que tantes vegades recorríen els meus ull abans de baixar i veure’t somrient…

Segueixo pujant allá dalt simplement per ser-hi una estona, per veure com el temps tant sols passa per allò que és físic, però per res més, perquè quelsevol dels moments que he viscut els puc reviure com si fossin d’avui mateix…res canvia, res s’altera, només és que jo sóc més vell, més trencat o més rodat…la resta està igual…i m'encanta...

Els records només es curen “no recordant”…i això, a no ser que vulguem fer-ho, per molt que diguin, és quasi impossible, …

I jo no vull, tampoc em cal…vaig fent…tots anem fent…

Nota: 4 Unicornis encadenant-ne 3, 1 pegue a Piripí per recordar moviments que ja tinc assumits (de cara a l’Antonia i preparant potser quelcom més dur…), uns solos escalfant a Direcció, a Pilla Catxo, a Pabellón i la rutina de la del Txavo i la Quinta de Trinitats…el monestir és un caos impossible i difícilment sostenible que resta ofegant-se en ell mateix, sota la boira…el refu està calmat i s’escolta la gent entre els arbres …tot i la crew allò és l’oasi de la calma i alhora d'un fanatisme sosegat que mai morirà…vaig rodant, com els còdols…St Benet Power…quines preses tant difícils…i com m’agraden…sempre dic que tornaré però em costa...i tornaré malgrat tot...mentre les cames m'hi puguin pujar tornaré...és dels pocs llocs on em sento en pau...prop de tu...sentint el passat igual que el present...on el "sempre" existeix....

dimecres, d’octubre 26, 2011

Aprenent...(per la LAIA)

Ei Titana,

Suposo que tot es veu de un color més brillant quan hi a l'esperança, l'alleujament, i s'ha evitat el negre obscur i opac de la parca...és cert...però avui repassava escrits per una idea que em ronda el cap...sobre el llibre que et vaig portar...res, que molt blablablà poètic, però en el fons tot es sintetitza en allò, que ara me n'adono que segueix vigent especialment veient ahir la inmensa mirada de lluita que tenies als ulls...:

"No sé perquè m'agrada tant escalar...no ho entenc...hi ha alguns dies però, que si, que ho entenc una mica més ...no són la majoria...però és aleshores quan també em comprenc més a mi mateix...hi ha altres dies, però, que NO HO ENTENC, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...ALESHORES TAMPOC M'ENTENC...però el cert és que M'AGRADA...potser és l'important??..potser no cal cap resposta...o es que la pregunta no és el PERQUÈ sinó el "QUANT"...i aqui ja no em queda dubte en la resposta...MOLT..."


I en quant a ARA...no pateixis, que en el fons és un pas més cap a l'aprenentatge, en tots els aspectes i dimensions, i mirar les coses des d'un altre punt de vista et dóna la sort de no ser unidireccional...ja sé que no és cap consol, però d'aquest en surts més forta, segur...



A recuperar-se i compta amb els camarades eh bowa???



"No me arrepiento en absoluto de haber corrido todos los riesgos por aquello que me importaba..."
Arthur Miller

dilluns, d’octubre 24, 2011

PACTE SATANIC AL SENGLAR

Ara fa uns 16 anys que al Senglar només em quedava el VIATGE IMAGINARI ORIGINAL ...Amb més o menys esforç havia anat tatxant els magnífics i pilosos itineraries que s’havien traçat als voltants de 1992 i 1993 entre el CADE i els MANRESANS. El 2009 vaig fer el Viatge Imaginari Original. GAME OVER...

Ahir xerràvem amb en Giulio sobre el fet de que escalar “molt” en una zona, provoca una adaptació i millora en vies concretes, característiques d’aquella roca, tipus de escalada i, fins i tot sector…NO DESCOBREIXO RES, simplement que la repetició, i adaptació i millora física i mental sobre un determinat tipus de via t’acaba donant el “flow” del lloc on escales habitualment. Quan trobes aquest FLOW, mentre que les primeres vies (a pesar que acostumen a ser les “facils”) et semblen més dures, les vies que fas després ( especialment si són del mateix grau), acaben sent resoltes més rapidament.

Ara fa 16 o 17 anys, un matí, vaig posar cintes per primer cop a SOMNI DIABÒLIC ( aleshores 8a+), amb un bon flash d’en David Cerdà sobre com fer els moviments.

La vaig fer al segon intent.

Ahir, sense resoldre ni l'entrada ( feia calor i escalfàvem), vaig tornar a posar les cintes…no recordava més que la estructura básica de la via ( llocs durs i llocs menys durs), i que hi havia un monodit difícil al crux…res més.

En Giulio bramava en italià sobre les maldats del CAZZO DI MERDA DI MONODITO SQUIFOSSO*que li tallava la pell i li feia patir el tendó ( es recupera de una politja lesionada)…i la TACCA INPRENDIBILE DI DIO CANE (**) que relliscava quan els núvols se n’anàven i sortia el sol a pet contra la tapia…

El meu segon pegue va ser patètic…flútan mentre em tapàven els arbres i aguantant un moviment just quan vaig arribar al sol. No havia resolt la major part dels peus i em va costar una bona suada arribar de nou a cadena, amb dos o tres vols…suava sang i esgotament…

Ens vam calmar, xerrar, fer plans imaginaris en milers de projects, i xerrar de noies i vida…i vam esperar. Era un dia sense pressa, perquè el company conegués Montserrat.

La temperatura va baixar i el TIFO va clavar-la “a morte”, com sempre va…8a al segon pegue, el seu primer a Catalunya ( ha encadenat 8b+ a casa seva…).

I jo, vell i eixorc, sense massa ànim donades les mancades pells i forces que em quedaven, vaig prometre’m almenys arribar al crux, per intentar el pas on relliscava. No tenia cap esperança ni de fer el pas , ni de sortir del repòs posterior, i menys de fer la secció sobre el sostre. Fa 17 anys vaig flotar no sé ni com en cada moviment…ahir veía imposible ni deixar-la apamada per “anar fent” el finde següent.

Deu ser la calor…la mala pècora va desaparèixer i em vaig trobar clavant el mono ( amb el dit tonto!!), el repòs, endevinant-ne la sortida i lance al sostret, i arribant dignament a la cadena.

Havia invertit un pegue més que fa 17 anys…però feia quasi un any que no anava al Senglar…interessant.

Comentant amb en Giulio el fet que em sento absolutament sedentari des de ja fa molt anys ( tenint Stllors i Montserrat al costat…inclús baixar a Siurana se’m fa una expedició), vam arribar a la conclusió que, inclús sense repetir vies, si necessito només un finde per cada 8è que tinc a menys de 60 kms de casa, possiblment haría de per un PACTE AMB EL DIABLE per tatxar-los tots…inclos ala nova versió de TRENQUEM EL BLOQUEIG, sense la pedra...buffffff !!!!

La d’ahir es deia SOMNI DIABÒLIC. 8a 30 mts, preciosa, increíble…me n’adono que en aquella paret hi ha verdaderes obres d’art de l’esportiva a Catalunya…i les que encara no conec…crec que intentaré contactar amb el Banyeta…diuen que fa uns entrenaments increíbles…

*Tros de merda de monodit fastigós
**Regleta impossible de cagundéu ( litarlment "gós de déu")

NT. en Giulio no és el fill de l'exorcista, es que els Tifos blasfemen així...

diumenge, d’octubre 23, 2011

El Crit de Pedra

Film de Herzog, l'arrel de tot plegat...

Stone...

StoneNudes with Dean Fidelman from Cedar Wright on Vimeo.

dijous, d’octubre 20, 2011

Dones i les Hormones...L'Estrògen...

Complexitats i reflexions durant el camí al Món Perdut de la Síber



Suposo que vivim en un cosmos de idees preconcebudes, de judicis fabricats pel costum, la cultura i tot allò que engalana la nostra existencia però no sabem perquè hi és…infraestructura, estructura i superestructura…esquemes suposats o teories alternatives més o menys modernes…però esquemes en el fons…mecanicismes superficials o no tant...

Per molta teoría que hi posem, però, no cal cavar gaire per intuir i descobrir que la nostra existència biològica i possiblement social està vinculada directament a uns processos químics que res ténen d’espiritual i poc de intel.lectual…intercanvis d’elements que regulen des de la nostra simple estabilitat vital a la més complexa situació emocional…RESPOSTES? CONDICIONANTS? O CAUSA? Què determina que una situació esdevingui? L’estímul o la reacció a la situació prèviament causada? És la causa aleatòria o un cúmul de circumstàncies?

L’ESTRÔGEN és una de les hormones que regula ( i bastant) l’existència de l’ésser humà. Ara ho sé...ja sigui com a CAUSA ja sigui com a CONDICIONANT ja sigui com a RESPOSTA…tant si ho valorem a nivell FREUDIÀ com si ho valorem des de la més superficial i dèrmica de les nostres experiències…perquè la DONA és la font de la vida, la condicionant de la mateixa i la causant de quasi tot…però dins d’ella, com un Déu omnipotent, els capricis de l’Estrògen que divaga juganer per les venes de cadascuna d’elles, RESPONENT, CONDICIONANT i CAUSANT les seves particularitats existencials que per extensió podríem dir que es fan globals…

Interesant el nom de la via…no?

Atenent a la seva configuració superficial la veritat és que, al principi més que ESTRÒGEN li hauria posat TESTOSTERÒNICA, perquè, realment, és una via ben poc “femenina”…Un inicial mur desplomat de bidits, regletes i algun bon canto, un fartleck de resistencia fins un punt de decisió on cal apretar per arribar a un “repòs” ( al principi tampoc hi arribes precisament en situació d’apreciar la seva importancia)…si la Cadena estés allà ja li podríem deixar el qualificatiu de…7c?? No sé…Costa d’apreciar…al principi apareix difícil, es va deixant i quan la tens per la mà hi corres, encara que sempre és un inici on cap arribar ja escalfat però fresc alhora, i que depèn una mica de la xuxu encara que no definitivamentcomplexitat

Un cop recuperat l’alè, just damunt del cap una “panxa” ( panxeta seria infravalorar-ho) ens barra el pas, i l’únic camí humà ( o inhumà segons com es miri) és talonejar exageradament, i mirar d’arribar a una bola plana i marmòrea, que , en funció de “l’humor” de la Sibèria, passa d’impossible a tàctilment agraïda…en instants “saps” què t’espera…no en els propers anys sinó en els següents segons…

Ajuda en bulitx txungo, ganyota, i DINAMIC d'apuntar a una regleta que en el PROCÉS va reduïr-se a la meitat…quan ja tenia el pas controlat va “variar” una mica ( 50%)…i ara s’apreta “una mica més”( 50%, sense variar el grau realment)…Canvis, com sempre…Fas un creuament i d’aquí un altre “suposat repòs” de dues regletes planes…


Si la Cadena estés allà ja li podríem deixar el qualificatiu de…8ª? No sé, costa d’apreciar també…a sobre com que les assegurances “obliguen” i van de costat no és un tram on et paris mai massa a pensar…el fas o voles bastant…bufetada si se te’n van les mans i agraïment fugaç si li entres adequadament…

Ojo, mosquetons de cintes deixades a la via i després de un any d'ús de diversos opositors...el mosquetó en contacte amb la plaqueta estava quasi igual però gastat amb rebabes...(mosquetó taronja en la foto inferior: perill si s'usa amb la corda
Amb el crux del mig vençut, res és segur…com sempre depèn de les circumstàncies i MAI pots aventurar cap previsió…el següent tram és molt coreogràfic, cal atacar banyeres que passen de bon canto a inferno en milèsimes…bidits inicialment antipàtics i on al final respires…i, per quasi acabar, un darrer pas final on el concepte de FEMINITAT apareix en tota la seva intensitatt’hi apropes, intentant saber què caram és el que has de fer per realizar-lo, amb el dipòsit adequadament condicionat, el cap sense massa esperança i alhora sense perjudicis, i moltes ganes…POSSIBLES COMBINACIONS, MULTIPLES COREOGRAFIES i una que s’adequa a les tevés capacitats i morfologia…Punta de monodit invertit ( que fa mal però l’ignores), ajuda de regleta relliscosa a voltes, i semibici per llençar a una banyera roma…i el seguro sota els peus…


En escalada de vegades CRUIXEIXES una via, de vegades HI PASSEGES, de vegades LA LLUITES, LA FALLES o AGÔNICAMENT t’hi arrossegues.


Encara busco un concepte per decriure què em va pasar allà…com amb les dones, que al final costa entendre el procés i la conclusió…
Simplement puges, tot va anat bé, sembla que et canses, recuperes, fas el pas de la bola, estàs esgotat però ho intentes, de sobte tanques a les banyeres i no caus…segueixes pels monos i et trobes amb el pas final a la cara…seguro als peus…dubtes…i si no ho intentes ja saps el resultat…doncs ale, a tibar...dinàmic...auuuuummmpffff!..i pilles la banyera…Simplement…??
Gracies a l’Agus ( que amb això de partir-les sembla que té més experiencia que jo), vaig poder acabar com un senyor, ja que el pas de sortida el feia de lance burríssim i es pot suavitzar una mica a nivel postural…cadena i avall…
LES CINTES havien estat allà quasi un any ( sóc gós, ho reconeixo), i hi havia pujat diverses vegades, a temptejar, a provar, a intentar saber quines eren les condicions “bones”, quin era l’estat de les coses que afavoriria el final triomfant del procés…i encara no ho sé…com amb les DONES.

Ara entenc perquè no es diu TESTOSTERÒNICA…m’ha costat, és que sóc de Mart…

EL LLOC: Síber, un mur inigualable, un entorn complexe, i circumstancies canviants…costa fer-s’hi amic…
LA VIA: Increible, una obra d’art. Es fa DURA però no imposible. Reequipada amb scellements pel Jaumet. Vols nets i gens perillosos, però en diverses postutres I sempre llargs…miro al 6ª.ñu i sembla que li diuen tots “HARD”…8ª+/b, 8ª+,…fffff…costa tant això del grau!!! És un OS, però suposo que cada trepa té el seu estil i aquest em costava…tot depèn…a la Síber cal anar-hi..i quan ho vaig fer en dos dies seguits va caure…calia fer cas als kefes…
ELS COMPANYS: Diversos i sempre Excel.lents..la crew allí és un dels aspects que més valoro, locals ,habituals i ocasionals (que no és el mateix). Gracies especialment al Moro, els Javis, l’Agus, el Juanjutx i el Jaumet i l’Ivan, i al Diego i el Bambino…inspiració i respecte…i la LILA per un belay quasi hivernal…
LES DONES: FFFFF...m'encanten, però arribo a la conclusió que no en tinc ni idea...Pregunteu-li a l'Estrògen...


dijous, d’octubre 13, 2011

Records...encara

Com sempre els maleïts 12 d'Octubre...tantmateix com algú em va dir el temps va diluïnt ( esmorteïnt diria jo) el dolor...però no els records...

De vegades penso que no estimem com caldria, de vegades no sé perquè ens passa el temps i em costa cuallar tot allò que quan "és massa tard" em sembla tant obvi...

O potser és que la vida és així, que fem el que podem i ens queda enganxada la rèmora d'allò que no hem pogut fer, i mai podrem fer perquè som com som...simples...i el temps una línia sense voltes enrrera..

T'estimo R...això sí que sempre ens ho vam dir, i avui ho he recordat...a tu m'era tant facil dir-t'ho!!! Quines petons tant sincers, i quin somriure tant transparent...quines abraçades i quina comprensió que vas tenir amb tots nosaltres sempre...gracies petita...

Els pares van fent, jo també...alguns s'han anat quedant pel camí des d'aleshores, i altres han arribat i arribaràn...i ahir els que hi som vam estar una estona junts, mirant fotos i gaudint dels records d'aquest període tant estrany i bonic que a vegades és una vida al món...segur que hauries estat una tieta al.lucinant pel Nawet, d'això no n'hem tingut cap dubte...un petó bonica...cuida'ns...t'estimo...

the move

Sometimes the move appears above just as a matter of POWER

And sometimes is a little puzzle of factors that only the sefknowledge and the learning from those who, as you, are true believers, can give us...is THE METHOD, not as something static but personalized...

Thanks Rosi to keep me allways ( as old as I'm) with my eyes so wide open as I was a child...I'll put the rest!!!

Not Black Eyes, not Black Minds...only FLOW, this is the real boulder essence, the rest are simply details...oh yeah man...

IRIE!!!

diumenge, d’octubre 09, 2011

Sid Barret cover

dilluns, d’octubre 03, 2011

VOLANT sobre les PEDRES

Paret sud de l'ABADIAS: Foto Luichy


Ja l'hem encadenat, ja està, la ascenció en lliure sencera de la GUILLEM MALET EDinf 300 mts a la cara sud de l'Abadies...300 mts de granet preciós, fissures contínues i dificultat homogènia a 3.000-3300mts...

Fa molt de temps que amb en Maluta vam comentar que seria bonic obrir una via allà...i allà va quedar la idea..una idea ue duia a cap d'encara més abans...de haver mig assajat la TERRITORIO COMANCHE i haver desistit per no saber que allò es podia fer "clean"...i fer-me mandra pujar una Ryobi, o spitador...i la idea va restar al calaix.


Després de una mica de esforç la via va quedar llesta i aquest finde amb en Xavi Fernandez i en Pere vam decidir jugar-nos possiblement la darrera carta al TOT o RES, en un atac llampec, sense temps i amb bona méteo...a veure què tal.


Hi ha vegades que tot va malament, i tires amunt a pesar de tot, perds una peu i el recuperes, surts bufant, pujant el genoll al mantle, esgarrapat, sense pell, relliscant...i encadenes.


Hi ha vegades que tot flueix, i fins al darrer instant del dia, fent la cerversa al bar, tot és perfecte...aquest cop va ser així...


Aproximació "lleugera", sabent el material exacte no vam dur res de excés...amb temps, arribant en 3 hores al base, gens petats.


Sopar lleuger de raviolis i sopa, amb una mica de pernil ( van faltar les birres bows...que som uns Stecks amb això del pes o què!!)...i nit en la fantàstica tenda del Xavi ( 1,4 kilos i hi descanses correctament amb sac lleuger)

Paret des del BASE: foto XAvi Fdez a http://aonangtowerbasecamp.blogspot.com/


Despertador a les 06:30 ( santa raó del Xavi...va ser la clau de l'èxit)...distribució del material i amunt amunt!!! LA APROX a la paret la vam variar una mica...en no existir ja la gelera formada a peu de via, les llastres que hi ha sota la paret estaven seques i això ens va permetre:

a) Pujar sense rodejar-les per la dreta...just pel seu extrem dret, quasi sense tocar la tartera-gravera final...vam guanyar quasi 30 minuts i estalviar molt esbufec

b) Evitar fer els DOS llargs de gel-neu habituals, reduits a una grimpada de 50 mts de IIIº amb pas final fins la vira...no problem. 1 hora més estalviada!


A les 09:00 començàvem a escalar...sense la gelera l'efecte "fred" era menor, i a pesar que el sol ( ara) passa alt i no toca fins a la meitat de la paret ( 12:00), vam triomfar. Encadenem els dos primers llargs amb una mica de rasca però almenys els segons podíen escalar bé sense tremnolar i sense el "pes" habitual de l'obertura...


LA RATLLA: M'estava fotent de fred...amb dues samarretes tèrmiques i un forro tallavent, i guants...faig maniobres de escalfament, m'ajusto els gats, i...FLOOOOW...fantastic, TACTA BRÚTAL i amb el fred els dits i els peus s'enganxen fantàsticament a les miniregletes de aquest llarg tant tècnic!!! Surt a la primera, tot i que en un repòs a la maitat he de reanimar els dits que ja no sabíen ni què pillaven...6c 20/25 mts

EL RAYÓN: el Xavi encadena bé, tot iq ue evita un tram dur i això fa que li manqui corda...quasi pensàvem en sortir a l'ensamble quan v poder arribar justíssim a muntar reunió. 6a/a+ 59 mts..ojo!!!

DIEDRET: buf..l'he fet molts cops i sembla facil però molt "trad"..ojo a protegir en fissura petita...un parell de passos i no atabalar-se a l'inici. 6a 20 mts


L'ORELLA: Tinc un sol intent? bufff..a muerte...el Xavi em filma i vaig a pinyó...surt guai, col.locant els catxarrets al primer intent, queda segur i els bolts al pas donen la confiança necessària..quin ambient més guapo i quina tiraa més bonica, de l'inici al final...estem animats!! 6c atlètic ( bona presa) i 25 mts...


El JETAWALL: Al final el Xavi ( gracies bow, moltes gracies!!) me'l cedeix...que guai...inici atlètic i facil, esperonet i mur molt vertical, estil VILANOVA...complemento amb algun catxarret en fissures horitzontals, encaro el tramet crux i amunt...la veritat es que ja sento els braços calents!!! Volia empalmar el darerr llarg fins al cim i m'adono que he esgotat quasi tot el material...i la corda ja pesa...munto la darrera reunió penjada...gaudeixo de la paret, del sol i del buit...6b/b+ i 45-50 mts...no sé, igual vaig cansat...em coneixia la seqüència...no sé com seria a vista i intento posar-me a la pell de un repetidor...

LA GARGOLA: Surto pitant amunt, un llarg aparentment poc amable i que inclús així gaudeixo...inici amagat a la dreta, i flanqueig a la esquerra, sota una fissura desplomada molt ampla i liquenosa...l'escalem amb un pas a bloc per la esquerra...una regleta i pas "ninja"..V+ de bloc pujant a mort cama dreta en una miniregleta...m'impulso i la regleta de peu cruixeix...faig el pas..aguanta...surto amunt.



Sortint al cim, 6a+. Foto XAvi Fdez a http://aonangtowerbasecamp.blogspot.com/


El Peter no té tanta sort i la peta...ojuuuuuu! En xavi resol el pas...no canvia massa la dificultat però si els cantos...abans 6a, ara igual 6a+, pas burrot rematat per un Mantle que sembla burro, per enfilar-se a la Gàrgola...


Abracades i encaixades...estem contents...grimpem al cim, tenim cobertura...trucades, pleguem material i avall...


La canal de baixada, com la Nord del Maldito, ja tenen una lleugera enfarinada glaçada...semblava el desastre, però no..la grava esta dura pel fred i baixem a piñó..en 10 minuts som a sota, sense incidents...guai..i com quetot esta ok, decidim fer el darrer encert del dia: FLAQNUEJAR cap al BONDIDIER.


GENIAL...sense baixar la tartera i la canal fins al llac, i haver de remuntar al BASE, anem en HORITZONTAL i DAMUNT PEDRA LLISA ( llastres i graons), fins a la vertical del BASE...una ràpida baixada per prat i salbs ens duu directament a la tenda...quasi igual en horari però TOTALMENT DESCANSATS en comparació a la ruta que fèiem!!!


Fem paquest i a les 18:20 marxem enxufats...al bosc damunt la pleta poso el torbo i baixo a la carrera fins el cotxe...hi arribo a les 20:00, no ha calgut ni el frontal!!! El Xavi i en Peter arriben tot just 22 minuts després...genial!!!! Hem tret dues hores al pressupost horari i ens regalem un menú genial al HOTEL LLIBRADA ( la cuina sempre oberta, amables i molt bon preu!!)

Enxufem cap a casa i a la 01:30 entro al llit..qui diria que hores abans estava volant sobre les pedres de les Maleïdes?!


Algunes claus del tema:


1) Amb el material adeqüat no peses tant, encadenes i baixes a pinyó.

2) Xavi, teníes raó, sóc massa gos, matinar és la clau des alpinistes. La horeta de més dóna un timing perfecte!

3) Sense la glacera fa menys fred, puges de seguida a peu de via i estalvies crampons i mixtes raros. Serà aquesta la època millor de la paret????? Amb una méteo estable ho tinc clar: SEGUR!!!

4) Els shots de REDBULL i la glucosa POWERADE ( ecs quin mal gust) fan MIRACLES...redueixes pes/nutrició/speed i vas a morte...

5) el descens per la canal, i en horitzontal al BONDIDIER és la opció guanyadora...rappels no!!! ( no hem reequipat les reunions de la directa...el sistema de ràppels pel mig és encara una incògnita per mi. Buscar els de la Ostegun un pal, i per la canal vam trigar 10-15 minuts escassos...no hi ha color...)


Bé, ja penjarem la ressenya i el video de els encadenes...


de moment torno a convidar-vos aquest proper cap de setmana a una jornada de escalada a STBENET, el passi de diapos del Maluta i la via ( video si tenim temps) al REFU, a fer unes cerveses i a recordar una mica aquest company, ok...


IRIE