La Flor

El món passa un moment estrany, és evident, però de vegades, enmig de les espines, o del fang, o del no res, creixen flors precioses...

Després de cinc dies a l'Hospital, mentre la Lila es recuperava de la cesàrea, i després de quatre nits de patiment, algun plor i quatre inoblidables vivacs a la cadira de la minihabitació compartida del Taulí (*), vam tornar A CASA amb aquesta petita que tant ens estimarem i tant ens farà patir...

La vida és de vegades, també, patiment, i tenir filla implica saberq ue en un moment o altre et faràn patir, què hi farem, encara que sigui només per l'insondable amor que els dedicaràs i que, en el fons, ens fa i ens farà sofrir...l'amor és també patir, encara que sigui patir d'amor!

Com que la Lila estava emocionada, i jo també, i ens calia una mica d'alegria, se'm va ocórrer posar i.cat.FM, una emissora de bona onda on sovint hi ha música oxigenadora a dosis recomanables. Mentre manipulava l'emissora vam fer la brometa que aquella seria la primera cançó, la primera música, que la Martina escoltaria.
I d'alguna incomprensible i casual manera va sonar aquest tema d'AMOS LEE: FLOWER.

Em direu que és una mica embafós, però jo us asseguro que en aquell moment vaig tenir clar que novament els nostres cors feien un racó definitiu i absolut a aquella coseta que just obria els ulls al sol darerre el seient...la nostra floreta!!

Collons que bonica que em va semblar aquesta cançó...gracies i.cat!!!


Dijous vaig poder fer una sortida "VENTAFOCS" a l'estil NIGHT BOULDER SESSIONS, on, apart de passar-m'ho màgicament feliç, vaig poder fer la F.A de BLACK HOLE ( un projecte de la Granota, una "mica" alt i "alpino"...) i la bonica SITOFOBIA en versió AGUS semisit ( 7a+), junt a "the Stoper" ( un 7a de un moviment, contundent com ella sola, i deixar ROCK GAMES ( 7c) mig aparaulat.
Gracies Agus, Victor, Pep i Jofre per l'estoneta sota els estels i les birres...flow bloquero com mai !!!! Sitofobia Sit Start Rollo Agus Extension pal pino...bonica versió de l'Agus de SITOFOBIA, em vaig quedar enmig, encadenant les cinc primeres paraules, un bonic 7a+,mentre l'Agus cruixia la F.A del nom complert...7b+...(foto Rosike shantiman-selfharclimber).

(*) Tot i l'inexistent confort de l'espai reduït a nivell hoteler, els medis quirúrgics, la qualitat i la dedicació i amabilitat de TOT el personal de l'Hospital Public de Sabadell ( des del cirurgià a les dones de la neteja), donen 10.000 voltes a qualsevol entitat privada. Cal apreciar, respectar i lluitar per conservar l'inmens servei que aquesta gent fa per la nostra salut. RESPECT i GRACIES!!

L' ESTEL...

Ahir va morir PAU ESCALÉ a GAVARNIE, en desplomar-se la cascada estava pujant...

Si l'escalada, en quasi totes les seves versions, entranya un risc. L' alpinisme encara ho és més, i dins d' ell, el GLAÇ es possiblement una activitat on la gestió absoluta del risc és, junt a un pessic de sort,l' única manera de sortir sencer...

Des de l'esforc logístic que implica anar a buscar el gel, lluny, de matinada, i en temporades curtes i variables que cal exprimir al maxim, fins a la escalada en sí, en un medi canviant, incert i del que mai tens la seguretat absoluta de que et trobaras ni de com esta, el gel entranya perill des del primer moment.

No coneixia personalment en Pau, només d'algun breu i impersonal email ,o de creuar info fa temps per l' INFOHIELO on tant prolífic apareixía...Però seguint la seva activitat es podia compendre la seva infinita passió pel que estava fent, el seu fanatisme i les seves altes capacitats a l'hora de sortir per dalt en les cascades de més nivell.

Hi ha molta gent que escala fort, molta gent que arrisca molt i se'n surt, que continua, o que baixa del tren en un dsterminat moment. Son eleccions personals, encertades o erronies, mai ho sabrem.El risc es això, una probabilitat.
Pero, entre tots, aquells que et fan somniar, aquells que et deixen perplexe, a qui en algun moment voldries emular des de la teva vanitat oculta, son aquells als que es referia en Kerouac quan escrivia aquell passatge tant sobat dels coets.

Escaladors com en Pau esdevenen estels que sempre marcaran un límit, però és el límit que escrivia en Verdaguer al "non plus ultra", aquell que ens indica que NO HI HA LIMIT, i que més enllà de l'enllà sempre hi ha infinits mons per descobrir. L'alpinisme és això, i de vegades és tràgic...

Sempre que un company ens deixa es un drama, no hi ha excuses, ni raons, ni paraules per mitigar el dolor d'una pèrdua, però tampoc podem oblidar el reconeixement, la inspiració, i allò que va motivar-nos, sinó tot hauria estat en va. I mai ho es...

Alguns arriben, altres se'n van, i amunt, en l'espai, els Estels ens diuen que en el fons, allà dalt n'és plè, que cal gaudir-los al màxim mentre siguem aquí baix...

Salut Pau, com que a tots ens toca en un moment o altre, ja farem les presentacions...

Cançó de Nadal...

Ara fa un any em van visitar els fantasmes d’alguns Nadals passats…era de nit i havia d’anar al sopar dels sogres sabent que l’endemà i després de 42 anys, seria el primer Nadal que no ens podríem reunir amb la meva familia...fins aleshores mai havia donat cap importancia als Nadals.

Aquells fantasmes em va mostrar a través dels records, la inmensitat temporal que em va semblar la meva infantesa, la descoberta del món a Gualba, enmig de faigs i rierols, quan no tenia un sentit de diferencia entre els dies de la semana, ni gairebé les hores, mentre el cap de semana em semblava quelcom més de l’iinmens i maravellós gaudi que van ser els primers anys de la meva vida, enmig de amor, natura i plaer…

El problema del temps ( almenys per a mí pobre i incrèdul mortal) és que és una línea d’un sol sentit, que avança inexorablement cap al col.lapse…com un rellotge de sorra que es va exhaurint i al qual ningú pot donar la volta…tempus fugit…de nen mai m'ho havia plantejat...

A pesar dels cops que la vida m’havia anat intentant propinar, aquella virtut de no valorar el temps m’era un escut contra el mateix dolor de les pèrdues, dels camins errats que ni consideraba que ho fossin…seguía movent-me sempre amb la idea única que allò que feia era el que m’havia de passar, i sentía el devenir com quelcom apart que m’afectava, evidentment, però no alterava per res un desig unívoc que mai m’ha abandonat…escalar…escalar...escalar…

Els Nadals del passat, quan ens reuníem tots, quan hi érem tots, i quan allò que havia de succeïr en el futur era simplement quelcom que no m’havia plantejat mai, i que no m’apareixia ni com a temor proper… la vida era simplement un horitzó tant inabastable com inacabable i tot semblava tenir volta enrrera…

Fins aquell primer Nadal de l’any passat .

Aquella nit , de repent, em vaig veure sol en un costat del Mirall, mirant estranyat a l’altra banda, intentant excusar-me davant d’aquells que ja no hi eren per l´ inmens pes que em suposava el fet de no haver-los regalat tot el temps que havia tingut, i que havia dedicat a altres coses que no van ser ells…principalment a escalar…i fins i tot , en el cas de la L., aquella mateixa fal.lera ens va portar al desastre més dramàtic…Aquell esperit de Nadal em va mostrar tot allò que m’havia perdut mentre gaudia de tantes coses que m’havíen fet com sóc i alhora m’havien pèrmès sobreviure a tantes altres topades . Em va mostrar el llast que ara que significava haver passat lleuger davant de la mort mentre altres hi queien de plè, o se’ls enduien els fets del destí…i jo no havia valorat prou la seva existència, centrat exclussivament en la meva…no sé si en viure o en sobreviure…però nedant sempre pel damunt de la vida…

Suposo que la vida ha de ser precisament així, per tal que no ens paralitzem, per tal que mantinguem les il.lusions i els desigs, perquè la incertesa és el motor de tantes coses, i l’aversió que hi tenim el de tantes altres… Però aquella nit del Nadal passat em van venir a visitar la Roser, la tieta, els avis, amics i altres coneguts amb qui havia estat i haviemn queda enrrera....tant de la meva vida com de la vida en sí mateixa…i, sol a casa, i sabent que l’endemà no hi hauria dinar de Nadal…els vaig veure mirant-me amb cara de decepcionats, la mateixa cara que devia fer jo, per no entendre què caram havia estat fent fins aleshores...per ser allà palplantat i perdut.

I vaig plorar bastant, no sabia si de culpa o de enyorança…o potser per adonar-me de com de real és l’absència dels que estimes quan t’hi pares a pensar lluny del dia a dia…Quan la L. va tornar a la meva ment com un llamp de foc em vaig quedar quasi tant garratibat com quan vaig adonar-me que s’havia precipitat al buit sense ni notar la seva caiguda…vaig sentir el terror de enfonsar-me un altre cop en aquella por de viure la realitat, d’haver d’enfrontar-me a la cruesa i la crueltat que de vegades significa quedar-te a la paret mentre altres cauen avall o se'ls enduu l'allau dels anys…

Vam pasar el dia de Nadal a Can Boquet, i la pedra em va regalar un bonic matí encadenant blocs…Sembla que la vida ,però, no ens fa apendre per sí mateixa, sinó que sovint hem de recórrer els mateixos camins erràtics un i altre cop per entendre que, en el fons, ens acabarà passant allò que en un moment vam voler evitar. La metadona existencial que és l’escalada em tornava a enganxar i en poques hores el meu ego quasi oblidava aquella visita nocturna…
-------
Aquest any ha mort en Guillem. Altra volta em vaig sentir percebent l’inmens terrabastall sord que implica la vida i la mort al món, i que per bé o per mal sempre sento com en una pel.lícula de la qual en sóc un espectador inútil que no pot fer res per alterar el guió…i em vaig sentir de nou impotent i imbècil, sense capacitat per modificar res perquè ja havia passat. Engolint el present com un gourmand i lamentant-me de les conseqüències un cop m’arribava el mal de panxa. Llepant-me les ferides de l'ànima sense saber de la ort de encara tenir-la.
Aquest any, però, ja tenia motius per reflexionar, per valorar la inmensa riquesa que significa estar viu, i valorar l’estupidesa que implica no tenir-ho present o no compartir prou aquest regal amb aquells a qui estimes...

El fantasma de aquest Nadal, en forma d’amic seriós i contundent, se’m va presentar abans de festes, mentre navegava sense massa rumb enmig de tarteres inmenses de tristresa i alhora incertesa, d’alguna tempesta i de dies de fred i soledat que es materialitzaven en un desig allà dalt del Pirineu…avançava pero encara no sabia cap a on…

I la darrera percepció em va venir de matinada, quan recordava les reflexions en plena baixada endorfínica per un bonic rotpunkt que havia fet sense massa protecció…mentre sentia la plenitud que implica deixar enrrera un repte pel qual t’has capficat i pel qual has hagut d’acumular tonelades de motivació, i de templança de nervis…em va sortir tot alhora, la falsa sensació de superioritat i alhora el sentiment de culpa.

L’esperit dels Nadals futurs em va senyalar on acaben les persones com jo, vanitoses ( encara que sigui falsament enganyats per una modèstia irreal), descregudes ( encara que sigui inconscientment) i cegues ( encara que ens sembli veure-hi clarament)…vaig veure els Nadals propers acompanyant ja tots aquells que ja no tindríem l’oportunitat de tenir més Nadals, i que em tiraven en cara aquella gassiveria vital que havia tingut tant amb ells com amb els que es quedaven , cec per un desig que creia propi, inamovible i incompartible.

L’alternativa era el somriure del Nawet, la Martineta que arriba aviat, i la Lila que, entenent-me, em deixava decidir…i tot aquells a qui per mor del temps hauré de deixar de veure algun dia, sigui quin sigui el costat del mirall on em trobi.

No em va caler regalar cap gall d’indi a ningú, ni em va caler desitjar el que ja desitjo sempre en aquestes festes…simplement vaig poder despertar-me i fer-li un petó a la Lila, dir-li al Nawet que vingués al llit amb nosaltres i, per una vegada, quedar-me amb ells a gaudir d’aquell dia 25 tant radiant, donar una volta amb bici i convidar a un vermuth als pares abans de entaular-nos amb uns amics…no ho havia fet mai, creia que jo estava per damunt de tot això…molts ho hem cregut, que l'alpinisme era això…estar per damunt del món i dels núvols de les terres baixes on habita la gent normal…

I a estones penso que el que realment resulta quasi impossible és estar a l'alçada d'aquells que menyspreem com a mediocres, combinant desigs i deures i fer feliços a la resta. Potser aquesta rabia que de vegades m'inundava era tant sols enveja mal entesa, enveja de la seva plenitud (que no conformisme), i de la seva lluita per fer-me saber que m'estimàven mentre jo els ignorava...ìmpotència per no saber ser com ells...

I per sort el tió ja em va avançar el regal de Nadal el dia 24 . En un dia genial amb el Juanjutx, com si d’un truc de magia providencial de l’ arrepentit Scrooge es tractés. Només va caler posar les cintes al “LATIDO DEL MIEDO”(8ª) i fer un ràpid rotpunkt per encadenar aquest petit monstre que em devorava les ganes de trepar mentre el crux s’havia rigut de mi sis vegades…va ser un dia preciós on ens va sobrar TEMPS per gaudir del sol i el fred, xerrar, riure amb els quatre posseïts per les Bruixes, i paladejar la tranquilitat assentat i somrient dins del plomes…amb l’inmensa satisfacció de saber que aquell proper Nadal estaria amb els meus i m’importaria tant poc escalar…

El que no sap el temps es que jo sé que si vull hi ha temps per tot...BONES FESTES i "a dewüell" amb el 2012, que sembla que desploma un tou...

SPECIAL DEDICATION TO SelfHarmClimbers...

De vegades somnio que somnio que estic despert,

i em desperto del somni pensant que era cert

I amb els ulls oberts,

penso que dormo

i torno

a somniar, que somnio que estic despert...

(TR 2012.Da Funky Night Rumba)

BCN Nights

La realitat, o la veritat: fanaticusssss!

Extret de DIESELRYDER .

Personalment canviaria "mejor" per quelcom com "que encadenará"...(la valoració de "millor" em sembla massa centrada i poc encertada) però la realitat que descriu és aquella que, de manera incontestable, acompanya el camí del verdader guerrer... a dewüell, sense concessions....banzai total...


"Un escalador mejor que tu es el que prueba el bloque 26 veces frente a tus 25, y encadena en el ultimo intento, y es aquel que descansa veinte segundos menos que tu entrenando. Y es aquel que resiste cinco segundos mas antes de caer cuando va encadenando y en el segundo cuatro saca la mano y se queda, y encadena"

"La verdad, si existe, no se puede exagerar. En la verdad no puede haber matices, en la semiverdad o en la mentira muchísimos"
Pío Baroja

ENTRENANT...

Quan vaig començar a escalar, l'entrenament es basava en ESCALAR...el màxim de temps, el màxim de vies, fins caure esgotat...

Amb l'arribada de l'esportiva vam quedarnos bocabadats sota de vies que crèiem fruit de poders superiors, i projectàvem en aquells que les escalaven, unes dots i unes capacitats que crèiem que MAI tindríem...

Aviat vaig haver de gestionar el temps per poder entrenar i millorar capacitats que amb la simple escalada no incrementàven tal i com necessitava. El BLOC com avui es practica encara no existia, i no hi havia plafons o rocòdroms...Passava les hores del migdia en una mena de cova-cúpula la Parc Güell, acumulant metres i metres de flanqueig desplomat...no tenia cap planificació sinó només la voluntat de escalar fins que quedava rebentat...era un "plús" a l'escalada del cap de setmana, que permetia mantenir una tensió als muscles, conèixer millor el meu cos i "fer més callo" als dits...i fins un cert punt funcionava.

Amb els primers plafons ( el del Salva al Paral.lel), i la resina, vaig començar a tibar més en despom i amb més canto...però com que els meus llocs habituals d'escalada éren de presa petita i desploms poc pronunciats, el "campus" o els sostres poc m'ajudaven a pujar grau. NO tenia prou biceps i només dits forts...I vaig tornar a escalar com un possés...a base de "pegues i pegues", fent més i més vies fins que pujava de grau o, simplement, encadenava la via en qüestió.

Ara tinc una llibreta, un cronòmetre, unes disciplines i sèries a executar i corro de nou al desplom cada cop que sento el bip-bip de finalització del descans programat...El campus o la taula de entrenament són el repte de le tardes al rocodrom...

De la mateixa manera que abans no hi havia mòbils i ara ens són imprescindibles, entrenar és avui en dia una manera de optimitzar el temps quan ens en queda poc, més productivitat...l'entrenament permet fer el mateix amb menys intents i fer més amb els intents que abans dedicaves a menys grau...

Hores i hores i una bona planificació, per obtenir "MÉS"...

Personalment he entrat en aquest rotllo: m'agrada superar-me, m'encanta poder gaudir de un ventall inmens de vies perfectes i ultradures que abans no podia ni somniar...m'encanta veure que el meu cos encara funciona quan li dóno un petit impuls, i que aquells passos que abans éren de bloc enmnig de una via de resistencia, es converteixen en passos de resistencia enmig de una via de continuïtat...

A estones , però, em pregunto si aquest procés, no és un pas més en la boja carrera dels humans contra sí mateixos, en la RAT RACE que sembla que domina la nostra espècie basada en que mai ens conformem en el que tenim...i així ens va...

Quan veig com em trasllado entre bidits i salts amunt, entre taloneigs i crispades de dents que xerriquen, i sento l'inmensa sensació d'arribar a cadenes a través de coreogrfies impossibles i trucs utòpics, aleshores me n'adono que això no té res a veure amb l'egoïsme, la vanitat ni la competitivitat. Igual que tamnpoc tenia res a veure amb aquests valors quan baixàvem corrents les escales del Monestir o ens desencordàvem en una canal o goulotte per anar més ràpid, o provàvem les vies més dures d'artifo en lliure

ÉS JOC: No obtinc res més que PLAER, BELLESA i un CONEIXEMENT de MI MATEIX molt superior cada dia...equilibri...repte...sensacions quasi extrasensorials...

És potser HEDONISME o INTROSPECCIÓ?

A nivell personal em costa discernir si he deixat de fer alpinisme només per haver aparcat certs riscs...sento el mateix quan abandono un repòs sense corda, quan estic 20 metres sobre el mar, quan em queden dos cruxs i un tram de resis abans de la cadena, quan desenganxo el cul del crashpad sota una bauma, quan em penjo de un gantxo i veig un plom dos metres per sobre, quan surto del darrer friend a buscar uns cantos que no conec, quan arrossego un petate cap a un vivac o una paret, quan cruixeix la neu sota els peus i no puc deixar de mirar una línia blanca en una paret...

I aar fins i tot acabar els 2 minuts que em queden de sèrie és un repte per saber una mica més fins on puc arribar

Sento l'ànsia de l'aventura, l'aire que m'omple, el cor a tope i l'estómac que s'apreta...

Una serie més...., demà descanso i al tercer dia em llenço a l'objectiu, sigui quin sigui...a muerte !!!!

M'encanta....

Addicte, St Benet, Sempre

Diuen que el temps ho cura tot…

El temps tant sols cura allò que depèn del temps…i l’oblit no és només el procés de dissolució del record en absència de la presencia…no és com quan la teva olor es va esborrant de la teva roba a l’armari, com quan les fotos es van tornant borroses, com quan la rutina fa que em distregui i deixi de pensar cada dia en tu…

Quan deso la roba i ja no corro a olorar-la, quan amago les fotos en un calaix i quan faig coses per no pensar en allò que vull oblidar, res té a veure amb el temps, simplement són accions voluntaries…

Però si tinc la teva olor inserida al record i ja no em cal ni sentir-la, si tinc la teva mirada gravada a foc al cap, i encara que faci coses sempre miro d’ubicar-t’hi…què hi pot fer el temps???

Ahir vaig tornar a Stbenet, vaig ser a l’Elefant un altre cop, olorant el fum de la cabana, tocant les preses que em van veure créixer, i mirant aquells paisatges entre les boires que tantes vegades recorríen els meus ull abans de baixar i veure’t somrient…

Segueixo pujant allá dalt simplement per ser-hi una estona, per veure com el temps tant sols passa per allò que és físic, però per res més, perquè quelsevol dels moments que he viscut els puc reviure com si fossin d’avui mateix…res canvia, res s’altera, només és que jo sóc més vell, més trencat o més rodat…la resta està igual…i m'encanta...

Els records només es curen “no recordant”…i això, a no ser que vulguem fer-ho, per molt que diguin, és quasi impossible, …

I jo no vull, tampoc em cal…vaig fent…tots anem fent…

Nota: 4 Unicornis encadenant-ne 3, 1 pegue a Piripí per recordar moviments que ja tinc assumits (de cara a l’Antonia i preparant potser quelcom més dur…), uns solos escalfant a Direcció, a Pilla Catxo, a Pabellón i la rutina de la del Txavo i la Quinta de Trinitats…el monestir és un caos impossible i difícilment sostenible que resta ofegant-se en ell mateix, sota la boira…el refu està calmat i s’escolta la gent entre els arbres …tot i la crew allò és l’oasi de la calma i alhora d'un fanatisme sosegat que mai morirà…vaig rodant, com els còdols…St Benet Power…quines preses tant difícils…i com m’agraden…sempre dic que tornaré però em costa...i tornaré malgrat tot...mentre les cames m'hi puguin pujar tornaré...és dels pocs llocs on em sento en pau...prop de tu...sentint el passat igual que el present...on el "sempre" existeix....

Aprenent...(per la LAIA)

Ei Titana,

Suposo que tot es veu de un color més brillant quan hi a l'esperança, l'alleujament, i s'ha evitat el negre obscur i opac de la parca...és cert...però avui repassava escrits per una idea que em ronda el cap...sobre el llibre que et vaig portar...res, que molt blablablà poètic, però en el fons tot es sintetitza en allò, que ara me n'adono que segueix vigent especialment veient ahir la inmensa mirada de lluita que tenies als ulls...:

"No sé perquè m'agrada tant escalar...no ho entenc...hi ha alguns dies però, que si, que ho entenc una mica més ...no són la majoria...però és aleshores quan també em comprenc més a mi mateix...hi ha altres dies, però, que NO HO ENTENC, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...ALESHORES TAMPOC M'ENTENC...però el cert és que M'AGRADA...potser és l'important??..potser no cal cap resposta...o es que la pregunta no és el PERQUÈ sinó el "QUANT"...i aqui ja no em queda dubte en la resposta...MOLT..."

I en quant a ARA...no pateixis, que en el fons és un pas més cap a l'aprenentatge, en tots els aspectes i dimensions, i mirar les coses des d'un altre punt de vista et dóna la sort de no ser unidireccional...ja sé que no és cap consol, però d'aquest en surts més forta, segur...

A recuperar-se i compta amb els camarades eh bowa???

"No me arrepiento en absoluto de haber corrido todos los riesgos por aquello que me importaba..."
Arthur Miller

PACTE SATANIC AL SENGLAR

Ara fa uns 16 anys que al Senglar només em quedava el VIATGE IMAGINARI ORIGINAL ...Amb més o menys esforç havia anat tatxant els magnífics i pilosos itineraries que s’havien traçat als voltants de 1992 i 1993 entre el CADE i els MANRESANS. El 2009 vaig fer el Viatge Imaginari Original. GAME OVER...

Ahir xerràvem amb en Giulio sobre el fet de que escalar “molt” en una zona, provoca una adaptació i millora en vies concretes, característiques d’aquella roca, tipus de escalada i, fins i tot sector…NO DESCOBREIXO RES, simplement que la repetició, i adaptació i millora física i mental sobre un determinat tipus de via t’acaba donant el “flow” del lloc on escales habitualment. Quan trobes aquest FLOW, mentre que les primeres vies (a pesar que acostumen a ser les “facils”) et semblen més dures, les vies que fas després ( especialment si són del mateix grau), acaben sent resoltes més rapidament.

Ara fa 16 o 17 anys, un matí, vaig posar cintes per primer cop a SOMNI DIABÒLIC ( aleshores 8a+), amb un bon flash d’en David Cerdà sobre com fer els moviments.

La vaig fer al segon intent.

Ahir, sense resoldre ni l'entrada ( feia calor i escalfàvem), vaig tornar a posar les cintes…no recordava més que la estructura básica de la via ( llocs durs i llocs menys durs), i que hi havia un monodit difícil al crux…res més.

En Giulio bramava en italià sobre les maldats del CAZZO DI MERDA DI MONODITO SQUIFOSSO*que li tallava la pell i li feia patir el tendó ( es recupera de una politja lesionada)…i la TACCA INPRENDIBILE DI DIO CANE (**) que relliscava quan els núvols se n’anàven i sortia el sol a pet contra la tapia…

El meu segon pegue va ser patètic…flútan mentre em tapàven els arbres i aguantant un moviment just quan vaig arribar al sol. No havia resolt la major part dels peus i em va costar una bona suada arribar de nou a cadena, amb dos o tres vols…suava sang i esgotament…

Ens vam calmar, xerrar, fer plans imaginaris en milers de projects, i xerrar de noies i vida…i vam esperar. Era un dia sense pressa, perquè el company conegués Montserrat.

La temperatura va baixar i el TIFO va clavar-la “a morte”, com sempre va…8a al segon pegue, el seu primer a Catalunya ( ha encadenat 8b+ a casa seva…).

I jo, vell i eixorc, sense massa ànim donades les mancades pells i forces que em quedaven, vaig prometre’m almenys arribar al crux, per intentar el pas on relliscava. No tenia cap esperança ni de fer el pas , ni de sortir del repòs posterior, i menys de fer la secció sobre el sostre. Fa 17 anys vaig flotar no sé ni com en cada moviment…ahir veía imposible ni deixar-la apamada per “anar fent” el finde següent.

Deu ser la calor…la mala pècora va desaparèixer i em vaig trobar clavant el mono ( amb el dit tonto!!), el repòs, endevinant-ne la sortida i lance al sostret, i arribant dignament a la cadena.

Havia invertit un pegue més que fa 17 anys…però feia quasi un any que no anava al Senglar…interessant.

Comentant amb en Giulio el fet que em sento absolutament sedentari des de ja fa molt anys ( tenint Stllors i Montserrat al costat…inclús baixar a Siurana se’m fa una expedició), vam arribar a la conclusió que, inclús sense repetir vies, si necessito només un finde per cada 8è que tinc a menys de 60 kms de casa, possiblment haría de per un PACTE AMB EL DIABLE per tatxar-los tots…inclos ala nova versió de TRENQUEM EL BLOQUEIG, sense la pedra...buffffff !!!!

La d’ahir es deia SOMNI DIABÒLIC. 8a 30 mts, preciosa, increíble…me n’adono que en aquella paret hi ha verdaderes obres d’art de l’esportiva a Catalunya…i les que encara no conec…crec que intentaré contactar amb el Banyeta…diuen que fa uns entrenaments increíbles…

*Tros de merda de monodit fastigós
**Regleta impossible de cagundéu ( litarlment "gós de déu")

NT. en Giulio no és el fill de l'exorcista, es que els Tifos blasfemen així...

Dones i les Hormones...L'Estrògen...

Complexitats i reflexions durant el camí al Món Perdut de la Síber

Suposo que vivim en un cosmos de idees preconcebudes, de judicis fabricats pel costum, la cultura i tot allò que engalana la nostra existencia però no sabem perquè hi és…infraestructura, estructura i superestructura…esquemes suposats o teories alternatives més o menys modernes…però esquemes en el fons…mecanicismes superficials o no tant...

Per molta teoría que hi posem, però, no cal cavar gaire per intuir i descobrir que la nostra existència biològica i possiblement social està vinculada directament a uns processos químics que res ténen d’espiritual i poc de intel.lectual…intercanvis d’elements que regulen des de la nostra simple estabilitat vital a la més complexa situació emocional…RESPOSTES? CONDICIONANTS? O CAUSA? Què determina que una situació esdevingui? L’estímul o la reacció a la situació prèviament causada? És la causa aleatòria o un cúmul de circumstàncies?

L’ESTRÔGEN és una de les hormones que regula ( i bastant) l’existència de l’ésser humà. Ara ho sé...ja sigui com a CAUSA ja sigui com a CONDICIONANT ja sigui com a RESPOSTA…tant si ho valorem a nivell FREUDIÀ com si ho valorem des de la més superficial i dèrmica de les nostres experiències…perquè la DONA és la font de la vida, la condicionant de la mateixa i la causant de quasi tot…però dins d’ella, com un Déu omnipotent, els capricis de l’Estrògen que divaga juganer per les venes de cadascuna d’elles, RESPONENT, CONDICIONANT i CAUSANT les seves particularitats existencials que per extensió podríem dir que es fan globals…

Interesant el nom de la via…no?

Atenent a la seva configuració superficial la veritat és que, al principi més que ESTRÒGEN li hauria posat TESTOSTERÒNICA, perquè, realment, és una via ben poc “femenina”…Un inicial mur desplomat de bidits, regletes i algun bon canto, un fartleck de resistencia fins un punt de decisió on cal apretar per arribar a un “repòs” ( al principi tampoc hi arribes precisament en situació d’apreciar la seva importancia)…si la Cadena estés allà ja li podríem deixar el qualificatiu de…7c?? No sé…Costa d’apreciar…al principi apareix difícil, es va deixant i quan la tens per la mà hi corres, encara que sempre és un inici on cap arribar ja escalfat però fresc alhora, i que depèn una mica de la xuxu encara que no definitivament…complexitat…

Un cop recuperat l’alè, just damunt del cap una “panxa” ( panxeta seria infravalorar-ho) ens barra el pas, i l’únic camí humà ( o inhumà segons com es miri) és talonejar exageradament, i mirar d’arribar a una bola plana i marmòrea, que , en funció de “l’humor” de la Sibèria, passa d’impossible a tàctilment agraïda…en instants “saps” què t’espera…no en els propers anys sinó en els següents segons…

Ajuda en bulitx txungo, ganyota, i DINAMIC d'apuntar a una regleta que en el PROCÉS va reduïr-se a la meitat…quan ja tenia el pas controlat va “variar” una mica ( 50%)…i ara s’apreta “una mica més”( 50%, sense variar el grau realment)…Canvis, com sempre…Fas un creuament i d’aquí un altre “suposat repòs” de dues regletes planes…

Si la Cadena estés allà ja li podríem deixar el qualificatiu de…8ª? No sé, costa d’apreciar també…a sobre com que les assegurances “obliguen” i van de costat no és un tram on et paris mai massa a pensar…el fas o voles bastant…bufetada si se te’n van les mans i agraïment fugaç si li entres adequadament…

Ojo, mosquetons de cintes deixades a la via i després de un any d'ús de diversos opositors...el mosquetó en contacte amb la plaqueta estava quasi igual però gastat amb rebabes...(mosquetó taronja en la foto inferior: perill si s'usa amb la corda

Amb el crux del mig vençut, res és segur…com sempre depèn de les circumstàncies i MAI pots aventurar cap previsió…el següent tram és molt coreogràfic, cal atacar banyeres que passen de bon canto a inferno en milèsimes…bidits inicialment antipàtics i on al final respires…i, per quasi acabar, un darrer pas final on el concepte de FEMINITAT apareix en tota la seva intensitat…t’hi apropes, intentant saber què caram és el que has de fer per realizar-lo, amb el dipòsit adequadament condicionat, el cap sense massa esperança i alhora sense perjudicis, i moltes ganes…POSSIBLES COMBINACIONS, MULTIPLES COREOGRAFIES i una que s’adequa a les tevés capacitats i morfologia…Punta de monodit invertit ( que fa mal però l’ignores), ajuda de regleta relliscosa a voltes, i semibici per llençar a una banyera roma…i el seguro sota els peus…

En escalada de vegades CRUIXEIXES una via, de vegades HI PASSEGES, de vegades LA LLUITES, LA FALLES o AGÔNICAMENT t’hi arrossegues.

Encara busco un concepte per decriure què em va pasar allà…com amb les dones, que al final costa entendre el procés i la conclusió…
Simplement puges, tot va anat bé, sembla que et canses, recuperes, fas el pas de la bola, estàs esgotat però ho intentes, de sobte tanques a les banyeres i no caus…segueixes pels monos i et trobes amb el pas final a la cara…seguro als peus…dubtes…i si no ho intentes ja saps el resultat…doncs ale, a tibar...dinàmic...auuuuummmpffff!..i pilles la banyera…Simplement…??
Gracies a l’Agus ( que amb això de partir-les sembla que té més experiencia que jo), vaig poder acabar com un senyor, ja que el pas de sortida el feia de lance burríssim i es pot suavitzar una mica a nivel postural…cadena i avall…
LES CINTES havien estat allà quasi un any ( sóc gós, ho reconeixo), i hi havia pujat diverses vegades, a temptejar, a provar, a intentar saber quines eren les condicions “bones”, quin era l’estat de les coses que afavoriria el final triomfant del procés…i encara no ho sé…com amb les DONES.

Ara entenc perquè no es diu TESTOSTERÒNICA…m’ha costat, és que sóc de Mart…

EL LLOC: Síber, un mur inigualable, un entorn complexe, i circumstancies canviants…costa fer-s’hi amic…
LA VIA: Increible, una obra d’art. Es fa DURA però no imposible. Reequipada amb scellements pel Jaumet. Vols nets i gens perillosos, però en diverses postutres I sempre llargs…miro al 6ª.ñu i sembla que li diuen tots “HARD”…8ª+/b, 8ª+,…fffff…costa tant això del grau!!! És un OS, però suposo que cada trepa té el seu estil i aquest em costava…tot depèn…a la Síber cal anar-hi..i quan ho vaig fer en dos dies seguits va caure…calia fer cas als kefes…
ELS COMPANYS: Diversos i sempre Excel.lents..la crew allí és un dels aspects que més valoro, locals ,habituals i ocasionals (que no és el mateix). Gracies especialment al Moro, els Javis, l’Agus, el Juanjutx i el Jaumet i l’Ivan, i al Diego i el Bambino…inspiració i respecte…i la LILA per un belay quasi hivernal…

LES DONES: FFFFF...m'encanten, però arribo a la conclusió que no en tinc ni idea...Pregunteu-li a l'Estrògen...

Boira

Enmig del NO-RES, que no és líquid ni gasós, que és una mena de tel blanc que ens embolcalla i ens va impregnant...primer l'aire, la pell, la corda, el magnesi...No plou però estem mullats, no suo però em sento xop...respiro boira, toco boira...fa fresca i el món ha desaparegut, els sorolls s'atordeixen, el moviment es fa difús i la visió es torna opaca...Enmig del NO-RES...

Un clap-clap m'atemoreix...lluny, en algun racó, una tempesta passa rugint, però com que la boira ens amaga els trons i els llamps ni tant sols ens veuen...estem enmig del NO-RES...i el goteig que sento és el resultat de milers de partícules ínfimes d'humitat que s'acaben trobant per formar gotes i, fins i tot, regalims que es precipiten des del cim de la paret, des de les fulles, com una esponja saturada...

I enmig del NO-RES la tarda s'escola, sense percebre que ho fa perquè el sol esta en algun lloc, lluny d'aquest racó oblidat enmig del núvol...tot es perla de gotetes...les meves cames, la roba, els cabells...tot regalima i el vent arrossega llengues de fum mullat...les mans rellisquen i els peus es veuen cada cop pitjor...la pell s'estova i les forces es dissolen com l'aire líquid...

Pleguem. Una altra tarda expréss d'un estiu expréss que no ho és, en un món envoltat de nuvols que van i vénen, de sol que apareix i s'envà sense un ordre més enllà dels capricis meteorològics d'un sistema aleatori i alhora estabilitzat en el caos...

Torno pel camí de sempre i ja no queda ningú...és tard, som els darrers, com sempre...sempre arribo massa tard i me'n vaig massa tard, sempre empaitant rellotges i fugint de núvols...sempre corrent...

Amb bon humor, sens dubte

Flipo quan les coses surten OK, i les coses rutllen quan hi dediques "una mica més"...

Fam de roca o fam de grau?...no, fam de "MOVIMENT".

Per un escalador el "moviment" és un gest, o un desplaçament?
No sé en què em quedaria, són dues acepcions de la paraula que, en el fons, suposo que es poden linkar directament a un mateix significat: CANVI... de l'apatia a la motivació passant pels canvis, al cos, al gest, a la capacitat, a l'objectivitat, a la visió de l'entorn...entendre EL MOVIMENT significa entendre l'entorn en que actuem, millorar les capacitats i aplicar-les, optimitzant allò que fem i que ens permet desarrollar-nos allà on abans no podíem progresar...és un procés simple però difícil, tant per inversió com per les capacitats que requereix...

Qualsevol INCENTIU a la dedicació es fa per un potencial de canvi favorable a la nostra funció de benestar ( per remota que sigui la connexió entre l'inversió i el resultat)... sense aquesta "motivació" no fem res i ens mantenim en un estat d'equilibri. No hi ha canvis, no hi ha moviments...

El "moviment" necessita d'un objectiu clar, integrat o integrable en el marc en que l'apliquem ( ballar sardanes en un sostre, en solo, no és moviment, és una tonteria...
El "moviment" necessita d'una inversió de recursos (voler fer 9b+ implica anys de dedicació i sacrifici, deixar la birra i el tabac, i potser fins i tot, potser, el sexe...)
El "moviment" necessita d'una organització concisa ( planning estipulat i eficient, compatible igualment amb l'entorn)
El "moviment" necessita d'una dedicació real i efectiva (anar a la PXB a fer la birreta, discutir de graus i xatis, i fer dos blocs grocs? NO future)
El "moviment" necessita de sacrificis i renuncies ( jo volia fer un vals i em va sortir un reggae, però es que m'agrada més el rom que el tè xinès)
El "moviment" ha de crear sinergies (no hi ha mestres sinó aprenents? Tots aprenem dels altres)
El "moviment" necessita de seguiment i control (dos ulls veuen més que un...dos caps pensen més que un...molts caps i molts ulls desfassen)
El "moviment" necessita de saber aixecar-se i seguir lluitant ( s'arriba aprenent pel fracàs consolidador, no per l'èxit fugaç...).

Havia oblidat el més "trist" i alhora motivador...EL MOVIMENT implica la no perennitat...si tot fos estable mai podríem canviar, i el canvi és el motor de la competitivitat, i el motor del canvi és LA DIFERENCIA que provoca la voluntat de canviar dels diferents actors...quan deixes de moure't queda la saviesa però desapareix la capacitat, tot és un muscle que es transforma i s'adapta, si deixem de treballar(lo), s'atrofia, s'engreixa...

Ningú ( a excepcions de mutacions estranyes i poc comuns), neix ni LOLO, ni SAVI...cal apendre, no?

El problema és que aquests principis tant clars, a nivell individual, a nivell col.lectiu es depauperen i es dissolen, es debiliten i creen altres principis com la explotació i l'engany...la actuació com a col.lectiu fa que la visió dels objectius passi per la individualitat ( en necessitats o constriccions col.lectives), per objectius diferents ( uns per molt altres per poc), i per associativitat encertada o pervertida...i, sobretot, pel desconeixement d'aquests principis i de la dura realitat, per molts, i per un coneixement de la debilitat per part d'alguns que hi troben la font de l'èxit individual...

Darrerament he passat bastant de les protestes que tant de moda han estat...tant per no veure-les clar com per considerar que, sincerament, obtinc molt més de la societat i del planeta, que no pas el que hi aporto ( qui s'apunta a fer aquesta confessió? Comptem el diferencial de consum de recursos-des d'oxígen a serveis publics- entre nosaltres i la mitjana per habitat del planeta, i ens disposem a renunciar a aquest PLUS en favor dels altres que tene menys enlloc de voler més dels qui tenen més???)

De fet quasi ni he vist cap d'aquests principis BASICS del MOVIMENT en tot aquest batibull, i per tant poc me'n podia sentir part...i en canvi he vist molta MANIPULACIÓ per totes bandes, molt de desig de imposar i cap a renunciar o a l'autocrítica...no sé...em costa de entrar-hi.

Ahir feien un programa de debat a TV3 sobr quelcom tant intrascendent com "l'HUMOR", en que es debatia la possibilitat i legitimitat de pendre's amb "humor" i fer "broma" sobre qualsevol cosa...hi van haver aportacions molt interessants...

El tema es va posar candent quan un espectador declarava sentir-se "ofès" davant la sorna ( dels no creients?) que al POLONIA feien del PAPA...i alhora s'hi van afegir dues noies musulmanes que es queixaven de la ofensa que significava veure publicada una imatge del profeta, que era un fet ( la ofensa) que els altres ( els infidels) no podíem entendre...

La millor resposta ( o pregunta) la va donar una participant, que va enfrontar-se d'una manera clara i seriosa ( de vegades el respecte excessiu implica no afrontar directament els temes) a aquestes intervencions preguntant si el tracte que reben els "homosexuals", els "avortistes", els que viuen en "pecat" o usen "preservatius", els qui voilen una mort digna, els que no creuen o els que dibuixen profetes és gaire "respectuós" o no "ofensiu".????..vaja, en certa manera podria haver dit que "quien se pica ajos come", però com dirien els del "Jueves": "queríamos a publicar una portada del profeta pero nos hemos CAGAO..."
De fet van aparèixer opinions de tots colors, algunes molt banals, algunes molt profundes...i vaig reconèixer entre els convidats un humorista del meu poble del qual penso fer-me directe seguidor: va en cadira de rodes, no crec que se m'escapi...(xist: seu eh?!)

Petits debats com aquest mostren, i cada vegada més, l'inmens desconeixement de tot el que governa i fa rodar el món, la inmensa hipocresía que ens impregna, i com de difícil és que actuem amb raonament, raó, i coherencia..perquè el món és molt complicat...

Però bé, de fet això anava de MOVIMENT i de que, mentre tot això passa, Stllors segueix veient com les boires i la xuxu l'impregnen, com l'ombra l'abraça, i com formiguetes humanes s'hi enfilen un i altre cop...un es deia TRanki i li va costar déu i ajuda ( 3 pegues) "apendre" a no patinar en la secció més fàcil d'un 8a "entre normal i durillo"que es diu SUEÑOS de PIEDRA..i com que la pila es treballa, al 4rt va lograr arribar a cadena en un estat entre lamentable i hil.larant...Si diumenge amb la via xopa mig entenia on eren les preses, ahir va entendre tota la via sense caure...és guai millorar, i, per sort, com que sóc un anguileta, amb tres dies de escalar organitzat i amb bon flow i amics, torno a lloc...

I la boira ens va envoltar, i vaig tornar a casa, pendrem una birra fresca amb la Lila, sopar sota els estels i la calorada, i riure'm una mica de tot plegat, bows...

I dimenge SÍBERRRRRRRRRRR !!!

IRIE...

No me la puc treure del cap...( prospecció)

Tardes amb Ell@

Quan un busca és dificil no llençar incògnites al vent que ni tant sols l'eco respon...són els dubtes que ens assalten sempre i que sovint preferim obviar i anar fent...de fet la vida és una negociació contínua entre la necessitat i el desig, el dolor i el plaer, les causes i les conseqüències...i anem tirant mentre respirem, mentre estem vius, mentre creiem que anem controlant el nostre destí...
...
L'aleatoriètat còsmica m'ha permès néixer en un lloc i en un cercle on entre la mort i la vida hi ha milers de possibilitats de facil accés en un entorn força amable...un només ha d'escollir o deixar-se emportar a qualsevol possibilitat que amb més o menys esforç pugui assolir...treball, vicis,objectius,transicions,responsabilitats, errors,èxits i fracassos...fins i tot algun dia la ciència acaba descobrint que qualsevol reacció en el nostre destí és si més no una conseqüència de milers de combinacions causa-efecte, acumulades silenciosament en el nostre devenir i que en un moment determinat decideixen aparèixer perquè sí...i només podríem controlar-ho si aquest megaMatrix que és el destí ens oferís si més no alguna pista sobre els codis que governen la nostra existència...realment la aleatorietat no és sistematitzable???
...
Algunes vegades un sent el desig de forçar Matrix, de jugar amb la seva paciència i amb el seu enginy combinant bytes i velocitat de transmissió...somric quan veig que arrufa el nas des del no-res i bufa agobiat/da quan veu que enfilo a la Muntanya Sagrada amb la mirada perduda un altre cop..són tardes extranyes en que se'm desperta de dins una mena d'animal melancòlic que simplement vol escapar del control a que ens sotmeten...i, no sé si mitjançant El Gran Enginyer i els seus Coadjuvants, o simplement perquè enmig de tot puc caçar instants de llibertat, aquestes fugides em permeten sentir el sabor real de tot plegat, el dolor real, la por real, l'amor real, la pena real i , simplement, fugir de aquest Karma informàtic que mena els meus actes...de vegades sento un llamp de lucidesa i el segueixo, hipnotitzat, cap a les pedres de Montserrat, sense cap condicionant, sense cap objectiu, simplement intentant escapolir-me de cada acció i reacció, de cada event, de cada reprogramació instantànea que fan per encalçar-me en aquest torrent de successos que miro d'esquivar...és aleshores que obro els ulls, sota qualsevol desplom, bufo...i tiro amunt...El mar m'ha permès ( gracies...) a apendre millor les sensacions ingràvides i assajar amb les meves emocions, a pensar en blanc, a veure simplement cada moviment com un continu de l'anterior, pujant sense l'angoixa que fa que la gravetat es multipliqui per 10 mentre miro més avall que no pas amunt...al principi em costava, Matrix reprogramava en mí qualsevol injecció endorfínica que em feia reaccionar quasi a l'instant en el moment en que em sentia inferior a la via...el cos entra en una mena d'estat pessimista i la reacció és de deixar la lluita...Matrix guanya i somriu perquè fa sempre la seva feina a la perfecció...fins i tot crec que quan em vaig adaptar a les onades, el buit i la pedra humida, era Ell/a qui reprogramava, jugant, qualsevol factor que em feia pujar millor, sentir l'oxigen de l'univers expandir-se als meus pulmons i gaudir de l'alçada damunt del mar, sense cordes, forçant al màxim cada apretada i fins i tot projectant el meu cos amunt sense la certesa de agafar res bo...

De vegades pillava canto i una injecció de adrenalina m'inflava el cervell..de vegades fallava i la caiguda, llarga i certa, era un alliberament que fins i tot em suggeria que "igual" havia escapat als designis de La Maquina...però mai podria comprovar-ho del cert...
Fins i tot alguna vegada, temptat, jugant al gat i la rata, havia forçat els seus circuits, escapant en un moment sobtat, sense ganes, sense forma o sense motiu, fugint rabent cap a la paret, independentment de que fes mala mar, o plogués, o simplement fos de dia...intentava atabalar-la, intentava desconcertar-la, i què millor que en aquells moments en que Ella creia que havia preparat l'escenari perfecte i les circumstancies perfectes per tenir-me aplacat...

La Tempesta picava la paret, pluja, ones, gavines pacients i ressignades aclofades damunt les repises, i jo ballant com un posseït enmig d'una macabra escena quasi romàntica...un pas mig dubtós i entrava dins la cova...allà no hi plovia però les onades ho arrossegaven tot igualment...el mar, enfadat de debò per la meva presència, s'atacava dels nervis cada cop que de reüll veia com esperava que es retirés per começar a pujar...una ona, dues ones...estava molt fred el filldeputa, i molt encabronat...pujo a la repisa , pillo canto i em deixo anar enrrera...com cocodrils afamats les ones saltaven sota meu mentre Ell/a llençava la pluja a la meva cara...és al.lucinant l'adherencia de la goma cuita en roca mullada, i com les mans balbes poden arribar a aguantar quan el cap no sent res, ni por ni cansament, ni tant sols emocions positives o de superioritat...vaig arribar a la feixa, sol, absort encara, i simplement vaig seure i cridar...i plorar, i després riure...potser fins i tot els dements són savis que han conseguit escapar al destí? O el seu balbuceig i imprevisibilitat són tant sols virus o errors de programació?

Al tercer udol em vaig adonat que tampoc al mar aconseguia el que volia trobar...és per això que aquella tarda vaig marxar a La Muntanya...
...
El pont sobre el riu, els arbres, l'Ombra de la gran Paret i del Fal.lus que ella projectava sobre el poble per advertir que estan sota la seva espasa de Damocles...els records de tardes i moments d'alliberament, de contradiccions, de soledat acompanyada...tot és un gran dubte que volia comprovar...un repte a Ell/a, no sé si descarat o desesperat...
....
Sempre hi ha un darrer moment, aquell instant en que un mateix escull un camí del laberint sabent que a les quatre passes la porta que se li tanca darrera serà definitiva i el menarà a un seguit de fets que no podrà rebobinar...ho accepto, però em pregunto com un pot arribar a decidir quina opció agafar i saber que ho esta fent fora del control de tota circumstància predefinida...

Vaig posar-me i treure'm els gats tres cops, vaig magnesiar-me dues vegades amb líquid, intentant desconcertar-la...fins i tot intentava que la meva ment canviés des d'una entrega absoluta a la passivitat més abúlica, per distreure-la i jugar amb Ell/a una estona.

Em feia por que no se'n adonés que tenia gravada una ordre en aquell petit racó que intento mantenir impermeable a tot...emeu petit "jo-lliure-imprevisible" que només obeeix a desigs primaris i obscurs que ni jo conec, sense poder ser influit per cap factor, sense que li arribi cap altra informació, llunyde la que la que quelcom més enllà de una "simple" Màquina pot preveure, predir o interpretar...em feia por que sabés què acabaria fent, i ho modifiqués tot per acabar guanyant-me la jugada..i aquella aposta era definitiva, o TOT o RES...era la resposta que em calia saber per seguir vivint o abandonar-me definitivament als seus designis, com tothom...

Vaig pujar un parell de metres, vaig baixar...vaig bufar, em vaig treure els gats, els vaig desar a la motxilla de nou...un núvol intermitant es reflexava als ulls, i deixava passar el sol roent de mitja tarda...ara sí...ara no...l'humitat del bosc m'envoltava un instant i el vent jugava amb ella a l'altre...sec...humit...fresc...calor...i jo somreia, sabia que era tot part del joc que Ell/a controlava...

I jo esperava, no les circumstàncies, sinó al meu dubte...esperava que aparegués per interpretar si el generava Ell/a o jo, esperava que qualsevol indicador m'ensenyés la carta amagada per saltar-li al damunt i arrabassar-li...simplement estava en blanc, pendent de què succeïria dins el meu cap...

Quan vaig començar a sentir por és quan vaig decidir de tirar amunt...rapidament i convençut, era el moment...

Entrada sobada, balanceig, rebot...bon canto, pas, canto bo , s'acosta un crux, un-dos-tres i de repent ja era a l'altre banda de la porta, que es tancava i em conduïa pel fosc passadís d'un túnel al final del qual trobaria un resposta, bona o dolenta, al que volia saber, al que em turmentava...

Coneixia de memòria els passos, cada feeling, cada flow...però aquella tarda la manca de companyia, la manca de corda, la manca de "xarxa" ho transformava tot, ho feia entre més fluïd i més precipitat...en segons arribava allà on abans estava bufant en minuts...amunt...cap al repòs...

En un solo sempre m'he trobat que si paro massa en un canto bo em fa molt de pal sortir-ne..que si em paro penso en excés i Ell/a em controla de nou...simplement intento no pensar i mirar només el següent pas, dosificant com cal però amb molt més ritme del que generalment escalo...és com un rotpunkt que surt sense que te n'adonis ( de fet només hi ha aquesta possibilitat si esperes sobreviure)...i així ho feia...repòs breu, més magnesi, bufada...només en el moment en que baixava la mirada, en que dedicava un instant a atenuar la respiració, milions de imatges em desfilaven davant, Ell/a intentava desesperadament distreure'm passant una pel.lícula infinita de fotogrames de tot allò que m'havia impactat, tant seu com meu, dels mals, dels béns, d' ulls verds, d'ulls blaus, i negres i castanys, de mirades, d'olors, de crits i murmuris, sospirs i gemecs, plors de infant i rialles, de tragedies alienes i properes o pròpies...veia la Leah que no s'anclava a la R i la veia caient a un buit infinit, veia la Roser morint als meus braços creient que la duria a l'hospital, veia mirades d'adéu, d'hola...veia primers encontres emocionants i despedides tristes...em veia petit a la falda del pare i com la mare m'ajudava a fer els deures de nen, els avis de Flix, les mans de la iaia, el bigoti de l'avi...veia la mestra que es treia la bata mentre tots espiàvem com es canviava...veia la timdesa adolescent i la falsa vanitat que ara sovint m'impregna...veia flashos accelerats dels milions d emoviments que he fet, dels cims, de la carretera, ho veia tot en fraccions de segon...Matrix ho intentava i jo fins i tot gaudia indiferent de aquells fast forward vital...realment això és estar buit?

Estava realment tant sol que ho veia tot com en un cinema, potser absort per les crispetes, o com en aquells documentals de cap d'any d'Informe Setmanal...a Sowheto un neumàtic cremava al coll d'un linxat mentre jugàvem amb els regals d'un tió..."Mare, què li han fet a aquest senyor?"...de vegades em sap greu, ara és el mateix, o potser no, potser estava aquí perquè ara ja no era el mateix, ara ja fins i tot em fan mal les coses que abans em relliscaven...o potser aquell neumàtic també el va col.locar Ell/a per, 36 anys després, tenir-me aquí, ara, dubtant-ne?

Surto del repòs, s'acosten les dues regletes...aguantaràn? aguantaré?UN DINÀMIC és un moviment crucial, per molt controlat que el tinguis,, si realment és un bon dinàmic, la clau és tant tècnica com mental...mai saps si ho aconseguiràs, però si no ho intentes amb certa combinació de precisió i deixadesa, mai pots comprovar si hi arribes...a Diable ja ho vaig comprovar..EJECTOR SEAT, ALL CATS, 2SMOKING BARRELS...dinàmics que han marcat la meva vida per ser moviments en que he hagut simplement de apendre a "anar-hi" sense pensar en res més...el psico té aquestes lliçons..i ara estava en la pantalla final, la del GAME OVER o la del YOU WIN...amb tant sols una vida, el bonus de l'existencia que he dut i ni idea de quin seria el fuel que em deixaria Ell/a després

Vaig desviar la mirada de la pel.lícula que encara s'accelerava més , com si Ell/a hagués embogit..., vaig mirar uns microinstants al meu voltant, vaig inspirar, vaig somriure, vaig no-creure en res i alhora en tot, i vaig sentir aquell soroll estrany que fa el PC quan li has donat massa ordres i es queda "pensant", com si el disc dur rasqués, o estés ratllat...xrrrrght-xhsssshrrrrt...Ell/a es quedava enrrera i tenia aquells segons per guanyar-li la partida, dubtant si havia de fer el pas saltant amb precisió o simplement saltar al buit...realment quin seria el resultat que em donaria la resposta que buscava? ON SON TOTHOM? A dalt o caient al buit? On HE DE SER? Al cim, guanyant, o enmig dels esbarzers, exhalant un darrer moment de clarividència?

Vaig saltar

encara sóc aquí

... i segueixo sense resposta...

n'hi ha realment??

La Revolució

Avui he comprat ( ho confesso, si!) el DESNIVEL, i la veritat és que, comercialismes a part ( i???), la realitat descrita en aquelles 100 pagines em deixa un regus MEGAFANÀTIC al cos, veient que, en el fons, millores de material apart, l'escalada i l'alpinisme estàn assolint uns nivells de performànsia al.lucinants que fan que allò que passava fa 20, o 10 anys sigui quelcom absolutament superat i millorat a limits insospitables... 8c+ a vista de l'Ondra escalant en mullat i de manera que sembla que vagi, ja no al flash sinó amb mesos d'assaig....escaladors que es dediquen a arrissar la Maestri trobant variants i evitant els burils, com si estiguéssin jugant a Montrebei....parets increïbles i remotes on escaladors anònims en sistema alpí superen dificultats de escola en el més gran aïllament...un català que es passa tot el temps que pot pulveritzant les màximes dificultats en gel...fins i tot a l' esquerp refu de Montanejos ara s'ha montat un "hostalet" per als turistes-escaladors viatgers, amb centenars de vies al voltant ( han equipat quell "El Monstruo esta ciego" que tants topropes ens va costar abans de afrontar-la per baix amb friends Calma i Hèxcèntrics grans a falta dels C4)...i més i més detalls que em fan veure que el que ahir era per pocs avui és comú, i que el que avui és per pocs està a anys llum de els màxims passats...brutal. Us deixo amb el vídeo del Ondra flotant a Oliana ( 8c+). Si sabeu què és un 7è, o un 8è...imagineu què pot ser un 8c+...i aleshores imagineu què pot ser fer-lo a vista i mullat... Pujar pels "8a+", "M8", pels "AI o WI5" o pels A4 avui ja no està a l'abast de pocs, és comú quan vols fer nivell...els anys passen i la gent incorpora les millores en el seu codi genètic?

BD athlete Adam Ondra onsights Mind Control (8c+), Oliana, Spain from Black Diamond Equipment on Vimeo.

Vaig tornar a repetir un repte que havia quedat a mitges...la JOYA de la CORONA ( 8a+), que va sortir en 6 o 7 pegues ( 3 dies i un de fiasco), la guardava des de feia anys perquè m'intimidava i m'havien dit que era dura, (més dura que 8a+'s que m'havien costat setmanes i suors)...projectes? Només cal perdre la por als monstres per enfrontar-s'hi...i només cal enfrontar-s'hi per vence'ls... A degüello!!!

Ja tinc l'Espotifai ( o quelcom semblant)

Ho reconec...crec que quan vaig néixer ja estava obsolet...a cavall entre els finals dels 60, els inicis dels 70 i desarrollant-me als fastigosos (??) 80...fruit de la mentalitat del 68, però no exactament, però sí influenciat...amb el pes insostenible de la ona progressista de la segona república, la escola higienista, i Montessòrica, el proudisme, la natura, el progrés...i tot plegat enmig de un país que canviava... I als 80 enlloc de la Madonna jo escoltant els Rollings dels primers 60, i al Llach de l'Itaca, i recordant alguna pallissa dels grisos al pare, al Passeig de Gracia...i tirant alguna pedra als de beige a la plaça Catalunya... I al final els punks al insti, l'skà..i tot plegat... M'és curiós que jo encara recordés, com a meus, temes que havien estat èxits abans que nasqués però que estaven impregnant la limitada societat de consum musical des de feia anys...però encara m'és més curiós veure gent que ha nascut més de 40 anys després i és capaç de recupear i interpretar temes tant BRUTALS dels Jefferson Airplane com el que vaig trobar al youtube la darrera sessió de matinada... Un tresor: Val la pena passejar-se una estona pels covers estranys i sense massa importància d'aquesta noieta ( encara ho és?)....de vegades cal reconèixer que tanta escombraria tecnològica dóna fruits prou bons, coms els xampinyons que creixen a la merda de les vaques...visca l'"espotifai"...

INCÒGNITES...

ALL CATS ARE BLACK in THE NIGHT 8a/7c+ 20 m. COVA DIABLE. MALLORCA. Foto: Leo

El plaer d'escalar, implica entre d'altres, poder trobar la solució a incògnites, trencar la incertesa a la que som adversos i , en un moment, fer real allò que veiem lluny ...

És simplement transformar interrogants en somriures de satisfacció absolutament íntima...

"EN" PROCÉS...

Gep Llarg ( III+ 50 mts), AGULLES/MONTSERRAT.Grup jovent del CEC.1980-81

Piripí-Piripà 8b. L'ELEFANT.ST BENET/MONTSERRAT.2010

Entre una i altra fotografia hi ha 30 anys de diferència...30 anys de enfilar-me a les pedres amb més o menys traça, amb més o menys sort, amb més o menys encert... Però sempre amb la mateixa il.lusió...

De vegades em preocupa que, sent aquest l'únic nexe comú al llarg d'aquests 30 anys, la resta de la meva vida hagin estat, i siguin sent els detalls que acompanyen aquesta búsqueda.

De vegades sento una angoixa terrible quan m'adono que aquells a qui estimo tant els involucro fins a un punt tant profund en aquesta búsqueda, que acaben convertint-se en part d'ella, involuntàriament...quant el meu sentit marxa cap a cims, cap a desploms, cap a l'alçada...quan em quedo mirant al no res i no escolto, somniant fissures o recreant imatges d'ingravidesa...

De vegades no sé si donar gracies o demanar perdó...

De vegades em pregunto com pot ser la vida sense la muntanya...em pregunto com deu ser una vida en que el diumenge al vespre no et faci mal tot el cos i sentis plaer en recordar tots aquells moviments ballant al buit que ara et provoquen agulletes...perquè, realment, no la conec o no la recordo

De vegades em pregunto si segueixo un camí o si ja he arribat a algun lloc...no ho sé...si tinc companys de viatge o hostes, hostes de la meva vida, o convidats...

No sé perquè m'agrada tant escalar..no ho entenc...hi ha alguns dies, però, que sí que ho entenc una mica més...no són la majoria, però aleshores és quan em comprenc a mi mateix també una mica més...hi ha algun dies, però, que no ho entenc, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...tampoc m'entenc...però m'agrada...potser és l'important, potser no em cal cap resposta, o potser la pregunta no és PERQUÈ, sinó QUANT...i aqui ja no tinc dubte en la resposta...

I tantmateix, de vegades em fa vergonya reconeixer que no tinc valor de fer-me aquesta pregunta...

Caminant...

L'important nó és ARRIBAR, sinó ANAR-HI !!!

Robert Louis Stevenson ( escriptor)

He rebut una trucada d'una amiga que avui està ultracontenta ...després de desenes de intents, amb tossuderia i entrenament, justa acabava de encadenar BEN PETAT al SENGLAR i feliç ho explicava a aquells que l'hem assegurat i acompanyat en aquest llarg i difícil camí que sempre acostuma a plantejar un objectiu inicialment més enllà de les capacitats (que no vol dir més enllà de les possibilitats !!!)

La Julia ara fa 2 o 3 anys estava escalant 6a/b, i va començar a deixar les tapies per concentrar-se en la esportiva...suposo que hi ha persones i persones, però aquesta progressió ( de 6a a acaronar el 8a), passa per la ferma ressolució de trobar un camí cap a l'escalada lliure de cert nivell, independentment del punt de partida ( estat de forma, experiència en graus alts, característiques morfològiques més o menys positives...etc).

L'únic que tenia és un molt bon bagatge tècnic per haver escalat milers de metres, i un afany imparable per descobrir i lluitar per allò que vol aconseguir...i res més...

El setge " a muerte" de les vies és una situació que no tots estem disposats a fer, almenys en tot moment de les nostres vides...ha de motivar molt un projecte per dedicar-hi les hores que la Julia dedica als seus !!! Però el resultat salta a la vista...

AIXÍ DONCS, FELICITATS, i ENDAVANT, no hi ha res impossible...Keep on pushig Julia !!!!

BTW, give me back my gear and take it easy bowa...hehehe !

has de ballar...sempre ballar...

Ahir vam tocar finalment, fanàtics, la JOIA de MONTSERRAT, un espectacular 8a+ que ressegueix l'esperó més radical que mai havia vista a la Muntanya...brutal, SINERGIA absoluta amb el Jaumet i el Juanjutx, i la companyia sempre ULTRADIVERTIDA del Franel.la i l'Ivan...feia molts anys que la mirava des de les GUILLEUMES, però mai havia trobat el moment d'acostar-m'hi...

En tres pegues resolem incògnites i la deixo amb un repòs forçat...vaig trencat encara d'entrenar, però el Jaumet, master ell, ens obre la porta del bloc d'entrada ( una taló galàctic)...la resta és aguantar i aguantar, metres de passos guapíssims, buit i algun aleje més que radical, sense ser perillós...assajem en toprope per posar-nos-hi per sota en la següent sessió...resolc el bloc, dos xapes més amunt caic, i d'allí a cadena ja ho tinc més o menys mesurat, no fallo. La via apreta de manera bastant galàctica, moviements de dits, ultramontserratins, boletes i regletes, roms i peus complicats, però en un desplom al.lucinant de 30 metres sense treva...una visió brutal que va tenir el SALVA SERRANO, el seu equipador, el 1994...

De vegades cal ESPERAR, amb paciència, que tot es vagi col.locant al seu lloc, invertir en temps i que aquest sigui plaent per tal que les recompenses siguin millors...i l'únic que un no ha d'oblidar és que tot allò que som ho som per nosaltres mateixos i per aquells que ens envolten i ens ajuden cada dia a millorar...gracies a tots, als pares, als fills, a les dones, les novies, als amics,i als companys de cordada i entrenament...

La flutànsia és el resultat final de tot aquest temps...les vies les escalo per la seva bellesa, per la seva història, pel que em motiven, i el grau és el que menys importa en tot plegat...és fantàstic estar més fort per poder gaudir, finalment, de tot plegat amb PLAER i no amb SOFRIMENT. SER FELIÇ és l'únic objectiu que tinc ara mateix...a muerte !!!!! Jaumet a ES SISTEMA 7c+ Espadelles. MARGALEF

TR a BAndito 7c+/8a. Cala Varques. Mallorca

Jose Agustí a PETI QUI PETI 8c. Siberia/St Llorenç de Munt

Juanjutx a SPOOK 8a. Totxo Sílfides

TR a ZONA DE INCERTIDUMBRE 8a.Paparres. Olesa

30