Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dilluns, d’octubre 12, 2015

St Benet Classics: EL OPORTUNISTA

Corria l'any 83 o 84...ja en fa més de 30... joder...estàvem amb en Rai i el Meiss a la Quarta de Trinitats, tres adolescents mirant d'enfilar-nos de buril a buril per la PÓLVORA EN LOS DEDOS ( 6a+ aleshores i 6b avui)...mentrestant la quadrilla local mirava de encadenar una via que ni coneixíem...desplomava, tenia un bloc a la entrada i una sortida on tots queien bastants metres just davant de la cadena...eren 4,5, o més fotent-li intent darrera intent...
Nosaltres amb prou feina vam arribar a la reunió i rapel.lar encongits i impotents, se'ns obríen les mans a dalt. La via estaba equipada amb dobles burins i encara dúiem la Fifí..
.
Vam tornar al refu i vam menjar les engrunes que quedaven a les motxilles, i més tard van venir "ells", cerveses, llenya a l'estufa, espelmes, canutos...vam sentir el nom de la via: EL OPORTUNISTA...Una coneguda cançó de Leño amb un curiós misatge

Sembla que la va encadenar en PACO TD, era un projecte dels TRINI que va aguantar algún temps fins que li van fer el rotpunkt.

Cap als 93 jo pujava a assegurar al Moreno a Degotalls. Ell provava la OCTOPUSSY i jo les seves vies de calentar i recalentar. El menú era sempre igual: POLVORA EN LOS DEDOS, OPORTUNISTA, rapel.lar el Botijo abans que marxés el sol, 2 o 3 intents en que em quedaba literalment congelat només assegurant ( un dia no vam poder accedir al rapel perquè l accés estaba verglassat!), i acabar amb els darrers raigs de llum a CASTIGO ( 7b+ durissim a l'Agulla del Guarda).
Del Moreno, aquells dies, vaig apendre que coreografiar una via, memoritzant moviments i marcant preses, era bastant eficient...van caure CASTIGO i OPORTUNISTA...

Com que Castigo té preses picades vaig repetir-la sense elles quan van dir que, com la BASTARDO, era posible fer-la al natural ( encara MOLT més dura), però ja mai més m'hi vaig acostar...En canvi l'OPORTUNISTA és per mi una via talismà, i la vaig fent periòdicament.

Uns amics volien conèixer Montserrat, i què millor que ST BENET!!! Els vaig dur amunt i amablement em van regalar una petita filmació. Gracies!!!

En Toni, que regularment puja allà a presentar els respectes al conglomerat, em va asegurar pacient. Vam acabar com sempre, amb unes birres al refu i se'ns va fer tard, prou tard per contemplar una tempesta eléctrica que ho il.luminava tot i no pagar el parquing...

St Benet sempre será un lloc magic, solitari, enigmàtic i que encara em segueix omplint de records inesborrables.

Us deixo el video ( m'han canviat l'editor i encara no el domino), i el tema original que dóna nom a la via...ST BENET POWER absolut, caldria escoltar-lo en cassette, al refu, una nit d'hivern fent vivac al sac mentre dins passaven coses que sempre quedaràn allà i a les cròniques de la historia de l'escalada montserratina més avançada...






dilluns, d’agost 24, 2015

UN ANY...

 Base de la paret Sud de la Barre dels Ecrins, Agost 2015

Diuen que Facebook killed the Blogs ...potser sí...els temps són implacables, inclòs en aquells casos en que la voluntat se
suposa que domina els actes i en realitat canalitza el transcurs d'una vida on tots sovint decidim menys del que ens pensem...
Però quan un ja ha estat superat pels temps s'adona que, els temps és un concepte tant mutant, tant veloç i tant estressant que, en el fons, és millor parar, sortir una estona del remolí i decidir establir-se en algún racó tranquil...

 
                            Caiguda a CAVALLERS...(foto R.Giralt)

Diuen que el temps ho cura tot...incloses les ferides...però en realitat som nosaltres qui ens adaptem a la seva prèsencia, al dolor que en provoquen i les seves cicatrius. El temps no cura perquè no es pot revertir i alhora és la mesura de la distància amb els fets que vols oblidar. Els fets no desapareixen, segueixen cada dia sent-hi...el temps simplement transcorre, i , a base de passar, ens creiem que ens allunya del passat quan el passat no és més que un record...i els records són present...sempre...

La Riba, sota un preciós 7a/a+ (foto J.Pont9)
 
Diuen que la distancia duu a l'oblit, que els nous espais físics i les noves imatges i experiències creen una cortina mental que tapa les imatges i els llocs que t'han atordit en algún moment.
Però també existeix la manera de remodelar aquests espais, afegint un contingut nou, diferent, que et permeti veure de una manera diferent allò que en un determinat instant vas odiar..
Castelldefels, provant un solo a una via de les primeres que vaig fer en esportiva, als 16 anys ( foto Luichy)

Diuen que avui en dia les coses són de pur consum, s'exhaureixen i s'abandonen, tot va a una velocitat extrema i, si baixes del tren estàs fora...
Però he llegit ja dos cops un llibre interessant que ha lograt desencallar alguns conceptes i actituds que tenia absolutament arrelats a la ment, i he lograt baixar una estona del tren per veure-ho tot a certa distancia...

 Ceci a un 6b alt a Traga abans de caure i esquerdar-se la clavícula ( foto J. Oliveras)
 
Vivim en una dualitat, entre la realitat física que ens envolta i tota la resta que hem creat com a realitat fictícia que estructura les nostres relacions , que si bé ens ha permès desenvolupar-nos fins l'extrem quasi àlgid com a espècie, a nivell individual ni molt menys ha aconseguit el nivell de felicitat que pretenem poder estar gaudint... 
 
 Nawet, bonic 5+ a St feliu de Guíxols ( foto Xavi)
 
Aquesta realitat fictícia són les nostres creences, la nostra cultura, aquell cúmul de conceptes que hem anat incloent com a vitals i que, en realitat, són simples elements justificadors i cohesionadors per a un correcte funcionament com a espècie...i aquesta realitat fictícia de vegades ens pot arribar a fer creure tot el que "diuen"...

Fa un any en Juanjo, no sé encara perquè, va decidir pujar la Aresta Roja de la Barre dels Ecrins, una paret de força més d'un miler de metres, un laberint estrany de roca, tarteres, herba i neu glaçada que, quan vam ser a baix, em va atemorir, em va mirar als ulls i em va xiuxiuejar a l'orella que ni se'm passés pel cap d'enfilar-m'hi...
De seguida vaig abaixar el cap, i alhora em vaig avergonyir de percebre en aquella mirada prepotent quelcom que en Juanjo no temia...
Em vaig quedar a baix, mentre en Juanjo pujaba amunt...sol.

Prop del cim una esllavissada se'l va endur per sempre...

Ha estat un any de dol...un any de dolor, soledat i desconcert...i alhora un any de reflexió, per recomençar, d'apendre a viure amb la POR, una por que mai havia sentit tant intensa i tant present, que murmura constant a cada moment, que, sabent-se aventatjada sobre la teva confusió, juga a tenir-te en vetlla perquè nota la intranquilitat que et domina, fruit d'aquell instant en que, sense saber-ho, vas decidir pendre un camí diferent al del teu company i això, simplement. és el que va fer que tu no anéssis avall amb ell...
El temps és irreversible, i aquella decisió em va salvar la pell...però alhora va obrir la porta al dubte continu de si, en cada moment, allò que vas a fer és correcte o incorrecte...i EL DUBTE és l'esca de la immobilitat, de la paràlisi absoluta...

Suposo que si et dediques a anar a netejar el cotxe el dissabte, i el diumenge a la paella i el futbol, el dubte passa per beure correctament abans de agafar el volant, i en cuidar-te el colesterol i el fetge...però quan el que fas es basa en una correcta apreciació del perill real i de gestionar adequada i continuament el risc de morir, el dubte és pot convertir tant en un mur infranquejable com en la propia causa del desastre...

Ha estat un any estrany, de trànsit...i ja ha passat

ISLANDIS ( 5+ 70 mts). Foto J.Tosas

Gracies a la família i amics ( que quasi ni coneixien aquestes reflexions), he pogut entendre algunes coses que no comprenia, abandonar algunes pors que tenia ( fins la mateixa de no poder deixar de córrer sempre) i sobretot, valorar la relativitat dels temps, i la seva irrevocabilitat...quan te n'adones que, sense quasi ni pensar-ho, ha passat UN ANY SENCER, quada clar que cal posar fil a l'agulla i fer, sempre, allò que creus, sense dubtes i alhora sabent escollir cada cop més el que t'importa i t'omple, lluny dels temps i enmig de una realitat ficticia que com a mínim sigui una mica més meva...

Directa Maluta a la Bandereta ( 6a/A3+ 1a repetició). Foto PACA
 
Gracies Ceci, Arnau i Martina, gracies PXB i tota la CREW, per les estones fanàtiques i les xerrades eternes, gracies Paca i Jordi Tosas per permetre'm tancar definitivament aquelles portes que volia tancar però en vies de luxe, gracies a asseguradors i portejadors que m'han aguantat a cada caiguda, gracies al curro per tenir-ne i a la salut per mantenir-se...gracies als flashers i als senseis i companys que corren arreu per ensenyar-me que moltes barreres són mentals i només cal entendre-les per lograr moviments impossibles...gent que sense ni adonar-se'n, amb petits actes que anava gravant al meu inconscient i que, en deturar-me i recordar-los, són ensenyances inmenses que sempre duré amb mi...GRACIES!
 
 Travessia 7b a Ailefriode Foto Stefano

 
Fantastique 6b força alt a Ailefroide. Foto ceci

CELIAVERN, l' amor inmens i l'odi immens per una vida a la muntanya, instants magnífics i instants de desesperació que, com a la vida mateixa, només depèn de un mateix que donin els fruits adequats i que, com a la vida mateixa, un pot decidir, o no, apendre'n quelcom i millorar-los...per això em serveix aquest blog...per això decideixo seguir amb ell i seguir escalant...


Creuament final de CELIAVERN ( 8a+) a Montserrat. Foto Agus-3a repetició
                                                             

Adéu Juanjo...
 



IRIE ...