Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimarts, de març 04, 2008

SANT BENET

Unes darreres "converses" forumaires em van recordar aquest racó de Montserrat...i aquests records em van dur a mirar de entendre què havia estat aquesta zona en la meva vida com a escalador...

St Benet és un lloc estrany. Per als excursionistes és esquerp, el cremallera dóna accés a St Joan amb suma comoditat, i les escales, enclotades i ombrívoles, són un camí asfixiant que molts turistes abandonen a la meitat. Per als escaladors és equerp, El conglomerat hi és "dur", al contrari que al sud l'escalada és difícil i molt tècnica. Cal "habituar-se" a la pedra i al grau..els bidits costen, els bolos costen, les regletes costen, i l'!a vista ! costa..si sumat a això li posem un grau molt particular i un entorn més particular encara, entendrem com, sent el bressol de l'escalada esportiva a Catalunya, no hagi estat mai un lloc molt "comercial"...és el que hi ha.

A principis dels 80 jo era un adolescent...gairebé ni això...era un nen...als 11 anys després de insistir MOLT als pares, em van signar un permís patern per fer el curs d'escalada i amb l'Alsina, el Joan de la Matta i el Santi Llop com a instructors, vam fer un parell de sortides a St Benet-Gorros i Agulles, la Snoopy, la Peldavant i la travessa dels Flautats...assegurant a esqueneta i rapel.lant sense vuit, això era tot...amb el llibre d'Andrea Mellano com a Manual i el de Meyers com a Biblia ens vam quedar tirats com gossos en una gasolinera, lliures però desorientats...i ens vam posar a intentar escalar sols...

TERROR era la paraula que ens venia al cap cada vegada que, amb bota rígida i "cadiretes" de baga ,manufacturades, ens intentavem encaramar per plaques de conglomerat que era la única roca que creiem que existia al món...

INCERTESA, cada vegada que, mirant a fora de casa, esperavem delerosos de veure si plovia, si algun dels qui duia corda s'ho pensava i no venia, si faria fred que ens impediria escalar, o si perdiem el tren...
Ni gats, ni magnesi, ni arnesos, anavem amb mosquetons de ferro manllevats, i dues cordes del centre Excursionista Puigmal que el Rai aconseguia no sé com...sèries de boulder o escalada en vertical al Güell, la fissura-bavaresa del pati del cole, i els càstigs per fer la sortida "expo" de la fissura fins al balcó de la classe...

La Setmana Santa del 82 la vam passar a Montserrat, a una cel.la que els pares de l'Oriol Massó llogaven cada any. Dels dos trens que sortien de plaça Espanya, vam agafar el de les 07:10, i érem a Monistrol-Aeri abans de que sortis la primera cabina...com que era molt car i el monestir era "just al damunt", amb les motxilles, vam decidir "escalar" la canal de pujada directa sota l'Aeri. Recordo encara el somriure de mofa de l'empleat de l'Aeri quan vam arribar de nou a baix, espantats, mullats i esgarrinxats. Haviem escalat un terç ben bo de ressalts fins que ens vam adonar que era impossible pujar més. A les dotze arribavem al Monestir. Teniem 1000 peles per a tota la setmana i el viatge ens havia costat almenys 300...

A la tarda vam enfilar les escales sense material i amb ganes de "investigar" on podriem escalar. Vam arribar a St Benet no sense abans haver intentat escalar DIRECTAMENT totes les "Z" que fan les escales...estavem literalment sonats i no ens vam matar de miracle ( vam haver de saltar a una savina en el moment en que estavem més pillats!!). Vam decidir que a Montserrat és millor usar els camins que faciliten enormement l'accés a roques que sempre semblen properes...

Al refu només hi havia en Toni GIMENEZ, avorrit i prenent el sol, i quan li vam demanar ens va ensenyar uns curts boulders que hi ha davant la porta...i ens hi vam passar hores intentant enfilar-nos per on ell pujava descalç...mai haviem fet un desplom, però el Meiss, prim i llargarut, ja lograva aixecar-se de braços...jo ni em movia del terra...

Aquella mateixa setmana vam pujar amunt altre cop, amagant el material als pares , fins a la Normal de la Momia...vam fer el primer llarg de II/IIIº. El pati de la cara nord i l'absencia de assegurances ens va espantar. Vam baixar i vam anar a la Normal de la Momieta...el flanqueig també ens va atemorir...
Dues derrotes en un sol dia, i
ens vam retirar al monestir, capbaixos i enrabiats...no escalariem mai cap via "important"???

Teníem clar que la nostra carrera havia de "sortir" del cercla viciós de escalar al Güell o a les vies de un contrafort de l'esgésia de la Verge de Montserrat... Dos dies més tard ho vam intentar en una via que haviem fet en el curset, la PELDAVANT, era la nostra darrera oportunitat...tres nanos de 12anys, dos arnesos i una cadireta, wambes, cletes i un gats del 45 ( estavem a l'edat de creixer i 1.500 pts eren molts diners com perquè se'ns quedessin petits..la oferta del PEDRANEU era la única manera de tenir material i cali allargar-lo!!!), uns mosquetons de ferro o alumini, un parell de plaquetes recuperables ( valien 10 peles en una tenda de barri), un clau universal ( no duiem martell curiosament, però quedava bé dur-lo penjat)... i dos vuits...
Vaig empassar saliva i vaig tirar amunt ( era el que duia els gats...). Quan duia uns 25 mts, vaig localitzar l´unic cap de burí que hi havia al llarg i vaig decidir muntar-hi una reunió. estava mentalment esgotat i el Meiss va pendre el relleu...tres xavalets que no sabien ni què era el factor dos, penjats de un burí, i fent un llarg de 5 mts fins la repisa de la R1 oficial...DESQUICIANT...Recordo que amb els gats no tenia massa confiança, duia una plantilla i paper de diari al taló per ta de "puntejar" millor ( jo era el pringat que es va comprar el num.45...mai he crescut gaire més i mai he passat del 41...)

La part més còmica va venir quan, donat que jo i el Meiss haviem ja escalat de primers, vam cedir el torn al Rai, que era precisament qui duia la cadireta. Logicament calia que es posés l'arnés, i VAM DEDICAR UNA BONA ESTONA A DESENCORDAR-NOS, treure'ns l'equip i intercanviar cadireta i arnés!!!! A pèl A LA REPISA DE LA R1!!!
Per més inri el Rai va treure el cap, va veure que els següents 25 mts no tenien tampoc assegurances i va decidir que la seva feina com a cap de cordada havia acabat. El Meiss havia fet el pas més dificil de la via i duia un arnés integral que no volia treure's, així que novament, vam fer la maniobra suicida de intercanviar arnés i cadireta enmig de la paret...Vaig fer el segon llarg fins el burí sota el diedret de sortida, i un nou llarg fins la R abans de la rampa final...el Meiss, amb bota rígida, va fer el pas típic de un dauet de quars amb molta soltura, cosa que ens va convèncer que les seves botes de quilo cada una, amb plantilla de acer, eren fantàstiques per escalar...Vam trigar set hores per pujar, i dues per baixar...el Rai , rapel.lant, es va trobar amb un nus a la corda just en la rampeta abans del terra, i com que va afluixar la tensió, el Meiss va aprofitar per començar a baixar...es va trobar tots dos, penjats de la corda, el Rai a la rampeta, i el Meiss a la part volada, sense possibilitat de baixar...jo era a dalt, mort de fred i desesperat, creient que m'havien fet la broma "típica" de lligar la corda tensa en un arbre i marxar a riure...vaig apendre que a les tardes a Montserrat el vent es riu de tu...es calma quan crides i quan has d'escoltar la resposta bufa i t'eixorda...al principi creia que era una sensació fruit dels nervis..ara sé que el vent està viu i és molt putilla...
Vam arribar fosc a la cel.la, quan ja havia acabat "APLAUSO" i la mare del Meiss ja havia donat avís a la Guardia Civil, que ens va trobar just quan arribavem al Monestir. No va haver-hi bronca perquè la Mare era una marassa, però vam decidir estar més per les amigues del Meiss i menys per les roques, n'hi havia una que s'assemblava a la Brooke Shields ( almenys ens ho semblava), i la resta eren prou simpàtiques, però crec que els semblavem massa petits donat que no ens interessava massa jugar a l'escondite per parelles...ho trobavem una xorrada quan estavem sota tantes pedres de les que parlar...anys més tard vaig creure que haviem perdut l'oportunitat de fer també algun rotpunkt no precisament sobre una via...

------------------------------------
Més endavant vam saber que el tio prim i barbut que tanta por ens va fer el dia que el vam trobar al peu de la Agulla de la Burra, era el "mesies"!!! Un hippy una mica estrany...rotllo "Rasputín", malles trencades, cabell esbullat i mig rastós, i barba de dolent...quan vam saber que era en Redhead i què havia fet vam deixar de somniar amb fissures de yoshemite i yankis corpulents i vam començar a emular els els Punkis de St benet, amb texans elàstics i samarretes trencades. Voliem levitar com ells i escalar el "número de la Bestia" que haviem vist que figurava com una de les vies més difícils al costat del refu i sortia al Muntanya. Un dia vam aconseguir la INTEGRAL PEUTEREY a l'agulla del guarda, un 6a de una xapa molt "ben equipat"...i sense reunió ( baixaves a peu pel darrera)... El primer VIº !!! Aviat vam provar la FRIGO, i cada cop feiem menys reposos de fifí a la POLVORA EN LOS DEDOS ( 6a+ amb dobles burins), mentre els locals assaltaven la "Oportunista" (7a+), just al costat de Trinitats.

Moltes nits dormíem fora, duiem els diners justos pel tren i amb els nostres innocents 15 o 16 anys de nens del Guinardó al.lucinavem de les farres i les desfassades que la gent del refu es muntaven cada nit.
Tot i que fins bastant tard el Meiss no va canviar els "rochetores" per les malles roses a ratlles i el mocador al cap mai vam tenir cap problema...sonaven la Polla, Eskorbuto, l'Odi, Cikatriz i uns que es deien Kortatu que feien skà, una música que era nova per nosaltres...

------------------------------------

La colla de l'escola es va desfer, i a l'insti els camins dels amics es van separar, ens feiem grans ...novies, feina, estudis, algun accident, bona i mala vida ens van posar a tots al lloc. Jo vaig seguir pujant a ST BENET com si fós l'únic lloc al món que es pogués escalar. Per a mi no existien altres zones, i la eclosió de Prades em va quedar molt lluny. Cada còdol, cada regleta, cada rom...era un edén que em confortava tot i que no sé perquè no en formava part...com un pati de l'escola on surts i t'alliberes per després tornar a l'aula de la vida i a la tarda marxar a casa. Fins i tot havia pujat sol entre setmana, a fer una mica de boulder i a rendibilitzar les campanes que feia a l'insti...
Aquelles vies i desploms que m'atemorien de petit van esdevenir plaer. El McCanna, la Mòmia i el seu Braç, la Prenyada,la Panxa, els totxos desperdigats...fins i tot la Bastardo o la Sesión, l'Anillo del Poder i la Julia, o l'Unicorni, l' Entre las cejas, el Oportunista, Mata al nacho, la Semen, la Tostao i la Brutus, la Angel de Cuero, La Gavilan Pollero, la Centsets, la Bala perduda, laYuyu,la Monomeñike, l'Unicorniet, la Marionetas ,la del Josep, la Pokorski de l'Elefant o la Patatas con Beicon...no deixavem via per escalar, una rera l'altra, tatxant la guia i ampliant-la segons els croquis del refu.

La gent de St Benet seguien sent la gent de St Benet i nosaltres els visitants...tant se val, el cas és que aquells que ens havien de robar ( com corria la brama), des del primer dia ens van acollir com els lleons miren a petits corbs que esperen les restes de les seves víctimes, amb indiferencia , o no . I el resultat es que vam compartir cordes quan calia, i ens van explicar els trucs quan ells els feien diferent. I amb això en teniem més que suficient per sentir aquella pedra com també nostra, per sentirnos contents i animats quan recorriem les escales i per sentir-nos desamparats quan les baixavem...la vida sota els núvols que sovint cobria la plana ens apareixia tediosa i poc interessant mentre que cada rotpunkt al sol d'hivern era com un pas més en la iniciació d'un saber que no sabiem on era, ni què significava...Un dia, en Rafa Comino, quan ell ja feia temps que havia desaparegut del mapa després que en tornar de la mili deixés bastant de costat l'escalada, a Montgrony, em va trobar i em va tornar una cinta express que m'havia oblidat al McCanna, un any abans!!!...quin paio en Rafa, el vam trobar una nit al Monestir mentre escapavem de la Guardia Civil que ens venia a fer fora dels vivacs que muntavem damunt del restaurant. ens va demanar foc i va marxar. el Rai em va dir que aquell nano escanyolit era "el pulga" i que feia vies que ningú feia. El 1987 va encadenar "Vuelo a Ciegas". Va fer també el primer 8b+ del país (i dels pocs del món aleshores), i amb 16 anys va fer "Bastardo" ( 7b+) i "Sesión Contínua" ( 7c+) sense cordes i gairebé xiulant...
------------------------------------

Han passat 25 anys, moltes escalades i diversos guardes: El Toni GIMENEZ, a qui vam veure els darrers temps...l'Alsina amb el seu somriure incert i les seves lliçons de silenci seguides de preguntes i teories, el Nacho i el Paco amb les llaunes de fabada, els porros i els esmorzars de ous ferrats, El Toni Cugat amb la seva permeable impermeabilitat ( o era al revés?), estudiant les plantes i els arbres mentre feia blocs que no cuallaven. El Miquelet amb un somriure inmens i generós i el seu bon humor desenfadat, i les noies que ho tenien tot tant net i endreçat, i que tenien cura de l'herència d'aquells anys alhora que es feien les celles, En Joan Serra , el Ferran Mora...I enmig, personatges que timidament admiravem o no, que timidament saludavem o no, part del paisatge, com els gossos que van marcar cada etapa, des de l'Anoa al Nyas, o aquella burra de la qual només vam veure un dels primers cops les tifes a les escales i que mai vam arribar a coneixer..la MARIANA...i ara el PINGU...

¿ Qui se'n recorda ja del Pare Basili que passava somrient mentre escalavem, seguit de la colla de ionquis als quals reconvertia, o d'alguna turista hippi de mitjana edat, al.lucinada pel saber d'aquell pseudogurú? ¿¿Qui recorda el foc sota el Mc Canna mentre el Rafa s'escalfava per fer series a la Sesión o al Vuelo, amb l'Iñigo. ...¿Qui se'n recorda ja d'alguna trobada amb en Pires, allà enmig de la foscor del pas del Gavatxo, amb els seus gossos que duia perquè no l'ataqués el Javi el Malo? després de que l'Alsina ens exliqués el que havia passat entre aquest personatges, cada cop que treiem el cap en alguna via de Diables intentavem marxar ben rapid...un dia sortint de la Còsmica no vam tenir més remei que saludar-lo i xerrar-hi una bona estona, i no va passar res, almenys aquell dia... Fins i tot algunes vegades, enmig de la boira o alguna nevada haviem compartit lloc aprop del foc dins de Trinitat o Sant Salvador amb un paio estrany que apareixia aleatoriament, i que ens explicava històries i ens animava en intents a l'Unicorni o a l'Oportunista...no crec que la vida li anés molt bé. Però allà dalt la poca calor que desprenia la migrada llenya que recolliem dissolia moltes aversions que a baix haurien aparegut de seguida, almenys en nosaltres....
Crec que fins i tot al Mc Canna hi ha hagut durant 20 anys un mateix Pit Roig que cada cop que assegurava mirava de picar les molles de l'entrepà...va desapareixer quan vaig començar a dur barretes de powerbar i la Sesión va tenir scellements...ara ja no hi ha espàrrecs al peu de la Vuelo, ni sota el totxo del WC, i compro la farigola en potets enlloc de dur-la a la mare cada cop que pujo...

Com diu l'article del Desnivel, ST BENET és el lloc on res canvia a pesar del temps que passa. Tantmateix tot queda en la PEDRA i la TRANQUILITAT.L' inmens amor i fanatisme per l'escalada han quedat impresos en la roca en forma de vies , Com els canalons de recollida de aigua que els monjos i ermitans van excavar a la pedra per recollir la pluja en cisternes...TEMPS SOLID...de fet el mateix Montserrat ja és una amalgama de temps, en que muntanyes llunyanes s'han anat desfent i rodolant a miques per deturar-se a Montserrat i fet una nova muntanya creada de trossets de altres muntanyes...un dia vaig trobar un còdol de conglomerat dins del conglomerat, i aleshores la percepció del temps se'm va trasbalsar..era conglomerat al quadrat???!!!! Muntanya desfeta que crea muntanya, que es desfa i en fa una altra...era possible...vaig acabar amb mal de cap intentant imaginar el procés i posant-li dates...

-------------------------------------------

Han estat 26 anys tant intensos i fanàtics dels que tinc molt poques fotos. Ni existia l'era digital, ni teniem temps en buscar enfocs o bona llum, simplement ens dedicavem a escalar amb voracitat. Amb les nòvies explotades com a asseguradores inesgotables, amb en Moreno, amb en Raul, amb l'Albert o l'Arnau ( que als 4 mesos de rebre un ronyó es recuperava i encadenava el Vuelo, i em feia plorar d'emoció després de assegurar-lo durant molt de temps), amb desenes de amics, enganyats o no, que convencia per pujar una estona a tibar en blocs de tres xapes o passos impossibles que acabaven deixant-nos el callo més dur i els colzes adolorits...

Han estat 25 anys que han passat volant i dels que ara en queden molts records i poques imatges, però moltes paraules, moltes coreografies de vies, molts trucs, moltes ansies i somnis de passos, molts noms mítics i anècdotes que tinc ganes de recórrer de nou per tal que no quedin tant sols en l'oblit. Moltes llums entre els arbres, molt de fred als dits, molta suor en la pujada i dolor als genolls en les baixades KAMIKAZE que feiem per no pedre el bus. Olor de magnesi, boires, suor i farigola...olor de St Benet...


------------------------------------

A St Benet les clàssiques segueixen sent les clàssiques, i ni tant sols s'han polit, encara que cada cop queda menys espai per a novetats i més ganes de recordar.

L'adherencia és genial, els roms de pel.lícula, els bidits són els més fanàtics i els lances els més inimaginables. Darrerament he pujat alguna vegada, després de una llarga absència calcària-granítica, i he entès de nou que el grau és relativament inmportant, i el que realment és verdader és l'amor per la pedra i el moviment. Les vies no s'escalen, s'entenen, i en realitat el que ahir et sortia avui has de tornar a invstigar, donat que aquell cigronet invisible marca una postura que, executada en dos centimetres de diferència ja no permet solucionat el pas. Brutal...

Aquella ressenya antiga de l’Extrem on apareixien els salvatges totxos graduats de VIIº, i vies a la Momia i la Momieta amb graus combinats en Francès i UIAA, va donar pas a una NOVA GUIA on els Vº van revelar-se com a 6b’s i els 6b’s..buf...amb el llibre de ressenyes anava tatxant tantes vies com podia i dibuixant la meva guia que mai vaig publicar donat que el Toni ja estava fent la seva...
La memorable foto d'en Salva Gonzalez assegurat per l'Alsina se'm va quedar gravada a la memòria. Vaig escalar la via al 1998 junt amb altres vies del frontó de la Roca d’en Barberà...un lloc màgic on amb neu a gorros pots estar amb samarreta.

St Benet, mil vies fanàtiques que en realitat donen mil voltes a les vies industrials que posteriorment es van equipar en altres zones, una al costat de l’altra...allà cada via té un nom, i cada nom és un imatge de la via, del que et suggereix, de la seva potència...no fas un 7ª..fas la SINCRONISITY o la PILÓN..no fas un 8ª qualsevol..fas la ENTRE LAS CEJAS o LA UNICORNI ( que deixen de 7c+ per tal que no es sobi..heheheh).

Potser aquest caràcter esquerp és el que ha permès que aquesta zona es mantingui com sempre...


I que duri...