Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

diumenge, d’abril 13, 2008

Ride into the sun

http://www.goear.com/listen.php?v=ca2bd1b ( original de Lou Reed )

Looking for another place
Somewhere else to be
Looking for another chance
To ride into the sun
Ride into the sun

Ride into the sun

Waitin for the ships to sail
Looking for an end
Ridin for another time
To ride into the sun

Ride into the sun

Where everything seems so pretty
When youre lonely and tired of the city
Remember its a flower made out of clay
To the city

Where everything seems so ugly
When your sitting at home in self pitty
Remember youre just one more person
Whos living there

Its hard to live in the city
Its hard to live in the city
Its hard to live in the city

Ride into the sun

TEORIA DE LA RELATIVITAT DES DEL PAS DE LA BURRA

Aquest finde, com tants altres, vam pujar a St Benet a escalar una estona...

Al final, degut a la ressaca després de la festa a Sabadell, a la PANXA DEL BOU ( quina farra més sana i guapa...), i com que l'arnau es va despertar 1/2 hora després d'adormir-nos, el cos estava aparentment molt trillat...¿"Que tal un encadenament de vies i provem com ens movem per la integral TEBES-TEBAIDES de l'estiu???"

Va ser un propòsit fugaç com les dietes de Gener...Després de "crestejar" des de la Gorra Marinera a la Magdalena Sup vam concloure que això dels "encadenaments" ens avorria una mica vam baixar al Pas de la Burra a "encadenar" vies més curtes però bastant més intenses...vam ser-hi fins que ens van rebentar els dits...tranquilitat, fanatisme i flow...

A dalt, davant nostre, el solet escalfava la Roca d'en Barberà, una imponent agulla montserratina amb desenes de vies esportives i algunes clàssiques...El meu company i jo ens miravem com en el frontó principal fins a cinc persones escalàven a l'uníson en cinc vies en una amplada de uns quinze metres- n'hi ha 10 comptant integrals ( de la Gavilan Pollero-Hispano suècia a la Centsets més o menys)...algunes vies es tocaven i calia que un s'esperés per tal que l'altre passés...La resta de l'Agulla està cosida a parabolts i és possible fer integrals entre vies, des de la Ridicul, (Noia Ridícula..etc...) al centre ( Endivia Yuyu, Centsets, Bala perduda, Bala Daltònica, Escoria Daltònica, Escoria Subversiva, Eskoria Cobarde..etc). A dalt, a la Bauma, escales un V+ i muntes fins a la Hermanito el Calvo...

Vam estar repassant una mica confosos...i vam caure en que aquesta situació es repeteix a qualsevol agulla i Totxo de St Benet...Just davant, a la Miranda hi ha un garbuix brutal de vies classiques i noves...com a l'Elefant, o a la Trumfa, o al McCanna, o a la Quarta i la Quinta de Trinitats, al Sereno i el seu Pito, a la Panxa...tot cosit completament a parabolts...?!
Aquesta mateixos parabolts "reequipen" vies com la Gomez, la Normal de la Momia, la Santacana, la Haus i altres on NO HI HAVIA RES, o MENYS en orígen...a la Momia hi ha una cable inmens instal.lat al cim, per desgrimpar un tram de IIº fins la instal.lació de rappel...
Vies com la Cesa, la Hispano Suecia al Barberà, la Ha mort la tia, vies a la Trumfa o a la Quarta de Trinitats, i en altres agulles i totxos , han estat "desequipades" de l'original Ae per equipar-hi damunt llargs esportius fins i tot amb noms nous... Es comparteixen reunions de classiques amb vies noves, les noves es creuen amb les clàssiques, i s'hi apreten fins deixar gairebé un nul espai entre vies a la majoria de llocs...
Un dels millors 8a+ de Montserrat, a la Momia té sika-ciment en una llastra a la tercera o quarta xapa, per evitar que s'arrenqui ( ni es menciona ni es pertén eliminar?), i hi ha vies amb picats, arreglats o "netejats" al Barberà, el Maccanna, el pas de la Burra, etc...segurament de les millors i més innovadores vies en el seu moment en tota la muntanya...vies molt belles i superfanàtiques...sempre m'ha semblat la mar de normal, perquè en realitat mai m'hi havia parat a pensar...


Actualment PERÒ, a St Benet es tendeix a apurar els artifos sense reequipar-los, a obrir vies per sota i sense gaire equipament fixe, i només de tant en tant s'omplen també buits amb noves vies o sectorets esportius, sempre de manera individual, sense modificar la roca i amb molt encert en el traçat i les assegurances... Les vies "aixafades" ( com la H.S al Barberà) es "reburilen" o deixen que es "reburili" per retornar-les-hi la possibilitat de pujar-se en Ae..i sembla que hi ha propostes per tal de desreequipar alguna via ( Santacana...p.ex) que no es va reequipar amb encert o es va substituir un primer reequipament dels 80 ja fet sense encert...El garbuix ètic, doncs, prové i es va legitimar entre els anys 80 i darreries dels 90.

Aleshores vam recordar el Manifest i la manifestació a Agulles, les raons i els arguments exposats per uns i altres...El meu company i jo haviem signat el manifest radicalment convençuts dels raonaments que s'exposaven ( verdaderament a Agulles s'estan fent disbarats, i a més del contingut en la forma i quantitat...el resultat és MASSIFICACIÓ, poc RESPECTE a vies ANTIGUES, un increment INDISCRIMINAT de vies en poc espai i en poc temps...és a dir EL MATEIX EN MÉS O MENYS MESURA i en MÉS o MENYS TEMPS...ara bé...per part d'una sola persona i afectant part de una zona-no tota-)...

Aquest dissabte a la tarda me'n vaig adonar que en el fons tot és del color del vidre que et poses per mirar la realitat...la realitat de cadascú...ara fa 25 anys no hi havia internet, no hi havia globalització i la ecologia no estava de moda, i la irreverencia respecte a allò "tradicional" era bandera de molts..a més Montserrat era relativament verge per fer experiments de tot tipus...els clàssics d'aleshores van deixar un espai a les noves generacions que van revolucionar el panorama de la escalada, i van establir un estil i nombre de vies que avui dia deixa un nul o escàs marge per a noves apertures o equipaments en TOTA UNA ZONA...¿Quina és la diferència en la legitimitat respecte al que s'està fent ara? ¿ La època, el "fons", la "persona", la zona..?

Conceptes com "ús" i "abús" són mòvils al llarg del temps???...la història es modifica i recorda segons el cronista, i moviments i revoltes fan i desfan a tenor de l'instint, tendències o l'interessos del moment ??...És un aspecte més de la "sociopolítica" de cada etapa, en que generacions i conflictes es solapen i s'intercanvien papers de llibertarisme i reaccionarisme entre els mateixos actors...??

Vam estar debatent una estona entre pegue i pegue a"Poker d'asos" ( ex 7c, ara 7b+... Són tres xapes i possibles preses compartides amb Bastardo-que té un o dos picats que sense usar-los no varia la dificultat-!!!-...En el segon reequipament de la Bastardo ( actual) es va posar un bolt més que ara ja no hi és, el primer spit estava molt alt encara que s'hi arriba amb morro...crec però que la original sí que tenia un burí més baix i més seguros, tal i com apareix a la ressenya de l'Extrem..coses de la vida? Com en Tarragó que apart de cosir vies igual treu seguros originals com en posa més...depèn del dia que té...). També vam fer la Setas mágicas ( un dels millors 6a de totxo..curiosament no reequipat encara que esta amb burils...el concepte de seguretat i la por només ens afecten en les vies de cert nivell???

"A mi m'havien explicat que els meus drets començaven on acabaven les meves obligacions...avui la gent creu que les seves obligacions acaben on comencen els seus drets...abans la meva llibertat acabava on comencava la dels altres..i avui la meva llibertat comença on acaba la dels altres...quelcom ha canviat no?"

L'ordre de les paraules..una simple coma INCLÚS, poden variar la interpretació de qualsevol text...però amb una visió més PANORAMICA (com la que es té des de Gorros, per exemple...)..te n'adones que l'Einstein tenia raó més enllà de la pura física...la TEORIA DE LA RELATIVITAT es pot aplicar a molts altres aspectes, i cap de nosaltres n'està exempt...potser és que el temps modifica estats mentals, apreciaciacions, records i velocitats...o potser es que l'oblit és selectiu, igual que els principis? Potser cal sortir del tren en moviment per adonar-se del mateix? O es que cal allunyar-se en temps i espai de un fenòmen per entendre'l millor? és una qüestió d'enfoc, de perspectiva? És l'espai o el temps el que fa que que una postura sigui diferent entre un llocs i en una èpoques?


És el mateix una imperfecció tendent a la perfecció, que la perfecció tendent a la imperfecció..o no? On s'ajunten? On divergeixen? Què és més legítim?

El meu company..menys filòsof ( en aquell moment), i més pràctic, va mencionar la paraula "AUTOCRÍTICA"...i ja passant de tanta "il.lustració", vam acabar reflexionant sobre aquets pensaments: "Tot depèn de la bara de medir que s'usi, i del que medeixis..."


"Tiu no li donem tantes voltes i pilla'm que li foto el pegue delamuerte...i porta'm just que això esta inteligentment modelat per tal que si no et surt el pas et fotis una garrotada del quinze...a més tampoc es prova bé en toprope!!!" ...( m'encanta el caracter d'aquestes vies...excepte a la via més "actual" ( el darrer 6c..ja dels sXXI, la Poker, la Bastardo, la Sin Tregua, la Aún queda un sitio, i la de Refilón, la piña més o menys contundent està assegurada al crux, has de fer el pas sempre...)

Vaig encadenar a la segona...tens però levitós...clavant ungles a les lefes de sortida del desplomet per al lance final..peus volats, aguantar, clavar i minilance final...ROPTUNKT ! Va ser com fa 15 anys, amb la Glòria...moments intensos, i alegria total...encara m'hi aguanto..tinc 15 anys de bonus fins la propera ITV...heheheh...

Vam passar de tot i vam baixar feliços, com sempre, amb les iemes bullint i la rasca humida, cap a casa...piant-la i saltant graons ( els genolls sí que em fan més mal que la boca, però...)...Divendres m'havien tret un queixal..no havia menjat res..i a la nit amb la festaka a la Panxa vaig anar a dormir a les 06:00...la ressaca no em va deixar menjar res més que uns cacauets i la veritat es que el cos encara em funcionava...també la dietètica i el rendiment són relatius...?

Un altre tema sobre el qual donar voltes....

IRIE...





dimecres, d’abril 09, 2008

MAI ÉS MASSA TARD PER TORNAR A COMENÇAR

Dins del meu cap repica insistent l'absurd tò del telèfon mòbil que tinc per despertador..no sabia si somniava o estava despert...el dolor al cos em diu que el que sento és real...l'apago d'un cop de puny i me n'adono que em fa mal el braç, l'espatlla, el tòrax, l'estómac...em sento molt dèbil i estic literalment destrossat..aixafat...

Vaguejo amb la mirada per l'habitació mentre una gran apatia m'enfonsa...faig un esforç i m'incorporo..quin mal de cap..tinc tos i una mica de mareig. NO puc aixecar la persiana i busco l'interruptor del llum mentre remoc el garbuix de roba bruta que l'amaga.Buà...quin fastic!!, al terra hi ha un tros de pizza mig sec mig podrit que devia tirar abans d'adormir-me..damunt una nota plena d'oli de una amiga que m'engega a la merda...la llum del telèfon fixe m'indica que hi ha mil missatges al contestador i els escolto mentre busco les wambes i els pantalons..es la mare, una i altra vegada m'ha trucat demanat-me com em trobo, que els faci un truc, que pateixen...primer no hi era, després no el devia poder agafar, ara no vull trucar...

La meva habitació és un desastre...una mica sol es cola entre les lames de la persiana i la pols que he generat en aixecar-me gairebé és una estela de llum sòlida, fa setmanes que no dec obrir la finestra i la porqueria s'acumula al meu voltant. Vaig al menjador i el panorama és semblant..roba, motxilla al terra, llibres escampats, llaunes de cervesa, més vici....dóno una patada a les factures impagades del banc, a les multes i a la carta de l'assegurança que ja no considera que sigui una persona sana i em fot al carrer...passo...

Aconsegueixo obrir el balcó i el dia sembla bastant bo..sol..aire fresc..respiro i em fan mal les costelles i els pulmons..em fa mal la cara i els ulls...quan veig l'hora que és me n'adono que dec dur molts dies tirat i que necessito posar-me una altra vegada...he de trucar algú que m'ajudi a aconseguir el que necessito per sentir-me be...vaig a pillar el mòbil.

Merda gairebé no tinc saldo !! repasso tota l'agenda i vaig fent perdudes..ningú em contesta. recordo quan era la gent que em feia perdudes a mi, quan era el puto rei i tothom em demanava..ara els mateixos que em trucaven desesperats intenten evitar-me..desvien la mirada, es fan l'orni, diuen que estan ocupats...no em contesten les perdudes...no és estrany després de la fama que m'he guanyat...mai m'ha importat molt la resta i amb tants enganys i putades és normal que ningú em vulgui fotre un cable...fins i tot crec que amb la meva pinta quan m'acosto a algun desconegut ja es veu el pal del què vaig i la gent tendeix a allunyar-se de mi...

Ja no trobo a ningú.¿Truco a l'ex? ella sempre em va fer costat fins que al final ja no va poder més..."T'estàs matant a poc apoc...aquesta merda està acabant amb tu...i passo que ens enfonsis també als dos...".Es va endur el nano, al llibreta i la seva roba, i va deixar la resta..a poc a poc m'ho vaig anar venent tot...necessitava pasta i les feines em duraven poc..no complia horaris i anava sempre fer un fastic i cansat... sense ganes...rebentat de cos i de cap...quan no estava de pujada em sentia esgotat i després del cap de setmana necessitava dies per recuperar-me..i arribava de nou el finde...i el vici...

Si avui no trobo a ningú no sé què faré..busco pels calaixos, per les butxaques, exprimeixo les agendes...i enmig de tot aquell reguitzell de mals endreços apareix la foto del petitó...amb ella i jo intentant enquadrar un autorretrat dels tres...deu n'hi do quins records..aquells estius que sempre anàvem junts..fins i tot ella de tant en tant es permetia algun accés mentre el nano estava dormint...però tampoc era una cosa que li agardés i aviat em va començar a fer retret de que jo no ho deixés...Al principi quedar-me sol va ser un alliberament, una mena de darrer impuls de la meva bogeria..tenia tot el temps per mi, cap responsabilitat...quasi cada dia sortia, i acabava tiradíssim..sempre trobava algú amb qui compartir la marxa, fins que cada vegada les persones amb qui anava habitualment van deixar de seguir el meu ritme i vaig passar a sortir amb desferres humanes que fins i tot van acabar pensant que anava passadíssim...i vaig començar a fotre'm sol fins al cul de tot...

Aquesta foto m'ha fet pensar..se m'acaba el temps, cada cop tinc el mono més sovint i no puc pasar ni un dia sense caure en el vici,, cada cop les pujades són més dificils i les baixades més doloroses i llargues...el metge particular passa de fer-me més receptes, m'han expulsat de la Mútua i el de capçalera només em mira com un perdonavides i diu que el meu problema passa per anar al psicòleg o al psiquiatra..o a una clínica de desintoxicació...

Al principi me'n reia, o m'emprenyava, fotia quatre crits i un cop de porta o una mala cara a l'enfermera...i marxava a posar-me a to en qualsevol lloc obert...Però veure al nen m'ha deixat trencat definitivament...potser fa mesos que ni sé on és..ni com deu ser ja...quasi he oblidat la seva olor i el seu somriure...fins ara podia passar de tot....i reconec que he estat un malparit amb tothom, però en general se me'n fot tot bastant, i més a aquestes alçades...però l'últim que em quedava era el somriure innocent del meu fill que no em prejutjava, i que sempre em reia arribés en l'estat que arribés...mentre la dona plorava o em cridava ell se'm llençava rient als braços..i ara ja no tinc ni això...ho he perdut absolutament tot...

Se'm va fer molt difícil trucar a aquell telèfon que un dia un amic em va donar...un lloc on em podríen ajudar..no metges perdonavides, ni psicòlegs imbècils, ni presons de desintoxicació..sinó persones com jo, que entendràn els meus dubtes, les meves pors..que han passat pel mateix i que mensenyaran el camí per tornar a ser una persona normal..vull ser normal..ordinari..un més de aquells qui despreciava i ara envejo per la seva felicitat...Un veu femenina m'explica l'horari de reunions i em felicita..em conforta.." Molt bé noi, reconeixer que tens un problema és el primer pas per curar-te..i el més important...NO DUBTIS que se t'obre al davant una nova vida i que aviat tot anirà molt millor..vine aquesta tarda eh?"

-----------------------------------------

He passat el puto dia de puta pena...estic molt angoixat, no paro de donar voltes amunt i avall..el cos em rebenta...necessito treure tota l'adrenalina que se m'està acumulant i em surt per cada porus...he pensat en fer un ultim viatge abans d'acomiadar-me'n, he estat apunt de sortir i mirar si podia liar a algú...i quan ja no podia més han aparegut els dubtes, fins i tot creia que la solució seria fer una viatge definitiu, sol, i deixar aquesta merda de vida enrrera...però sóc massa covard...sempre m'ha fet por la mort...quina gracia, jo que tantes vegades m'hi acostava en cada festa més i més..i ara li temo...

Al vespre no he dubtat en sortir corrents allà on m'ha indicat la noia...he vist gent que tornava del curro, amb la compra a les mans..he vist mares i pares amb cotxets..he vist jovenetes i jovenets dient-se tonteries i nanos bravuquejant a les parades d'autobús..he vist comerços amb els empleats cansats després d'un dia de feina i perruqueres amb el novio esperant a la porta amb la granota de la fàbrica..he vist noietes amb la carpeta de l'uni sota el braç i immobiliaries amb parelles que hi entren a lligar-se a una hipoteca per segles...i avis que surten del club...tota aquella mediocritat que em feia fàstic ara m'atrau..els tinc enveja...vull ser tant normal com ells, necessito necessitar ser normal !!!!

Després de dos intents frustrats al final he creuat la porta de la parròquia i un conserge gras i sorneguer m'ha assenyalat un passadís amb una porta mentre no pujava els ulls de un diari esportiu i mossegava uns donuts...he obert la porta i la llum i la calor de la calefacció m'acaronen.Hi ha un grup de 10 o 12 persones assegudes en rotllana, i el que esta dret m'ajuda a entrar, sembla que m'esperin, tot em miren de dalt a baix...realment m'hauria d'haver arreglat...creia que veuria desferres com jo i en realitat semblen gent normal, ben vestida, amb sabates enlloc de xancletes, amb camisa i gesei enlloc d'aquesta samarreta pollosa i els pantalosn trencats que duc...van ben pentinats i tot fa bona olor...El que està dret és un capellà, però sembla amable...

"Amics, aqui tenim un nou membre del grup ! Ell com vosaltres ha estat al costat fosc que tots coneixem i avui l'hem d'ajudar a trobar l'entrada a una nova vida, a aquest camí de felicitat que l'allunyi per sempre del seu problema !"

Em sentia millor quan vaig veure els somriures de tots aquells amics...fins i tot vaig identificar algun vell conegut, en els meus records estava demacrat i molt prim, i ara lluia cabells llustrosos i una bona panxeta...semblava una altra persona...

"Ell com vosaltres té por, té dubtes, està confós, no sap com fer aquest pas definitiu que tant ens ha cosat a tots...però estic convençut que si compartim amb ell aquest moment li podrem facilitar el retorn al ramat i a una vida de fè i bé...!".

És curiós, però en un altre moment de la meva vida m'hauria posat a riure, ho hauria fins i tot dit o fet alguna barbaritat per humiliar a aquella gent tant ridícula...però ara sentia que aquelles persones eren les úniques que no em jutjaven i que em volíen ajudar..la seva acceptació era com un oasi en el desert de soledat en que em consumia..les seves cares em confortaven i em donaven calidesa..em vaig assentar en la cadira buida..enmig de la rotllana.

" Vols presentar-te? Vols compartir amb nosaltres els teus dubtes? SERIES CAPAÇ DE VERBALITZAR EL TEU PROBLEMA?!?!?!" va dir-me el capellà en un tò més alt...Vaig aixecar-me..vaig empassar saliva..i ho vaig dir...

"HOLA..EM DIC ORIOL...i...jo...SOC FANÀTIC..."

El grup va explotar en alègria...tots em van abarçar, ja no em sentia malament, les agulletes desapareixien i els dits ja no em suaven....vaig començar a olorar noves fragàncies i ja no necessitava sentir la ferum a suor, a magnesi o a cordes...mentre cadascun d'ells em saludava jo ja sentia les sensacions que tindria a partir d'aleshores...veure la tele per satèlit, els partits amb el meu cunyat, sortir els diuemenges a menjar xurros, aperitius i paelles, poder treballar tantes hores extra com em demanessin, poder veure la nòmina al banc i pagar factures, poder complir horaris amb la dona i el fill, poder comprar a plaços mil electrodomèstics i anar a es reunions del cole i de l'escala, poder canviar de cotxe i rentar la roba i els plats, pintar el pis i renovar els mobles...poder capficar-me amb la lliga de futbol, i la política, i els problemes del món i de l'univers...

Fins i tot vaig signar de seguida una petició a l'ajuntament per tal que prohibissin els plafons inclosos els privats...Ja era lliure!