Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dijous, de juliol 30, 2009

QUE SÍ JODER..QUE SÍÍÍÍ !!!!!

PoBueno,...pomuybien, pomalegro, pofalen,podacuerdo (*)...que síiiii!(*) El MAkinavaja...un altre pureta com jo...

Que el puto Serrat ( ups perdó bow), ja ho deia fa 40 anys...que ja fa 20 anys que tinc 20 aaaaanys...i fot 20 aaaaaaaaanys que em sento com quan tenia 20 aaaaaaaaanys...!!!
Visualitzant l'ostión amb estil...instants després em menjava una Medussa a la Bullavesa, amb molt estil també...noblesse obligue...( foto Leo Santiago)
Algun dia penjaré les meves afotos ridícules (rotllo bota dura i roccietore, o cletes, rotllo mocador al cap i bossa de magnesi gegant, rotllo malles de lycra i camiseta ajustada, rotllo texans cutres i punkisme a Stbnet, rotllo pranaqueguaiquevoy, i rotllo que "rotllo")...la veritat es que estèticament els millors temps sempre són els actuals...i això que no és recomanable fliñar en boles...que sinó...
A veure com us veieu d'aqui a 20 anys bow...
CLIMBING iS FUNKY, gracies per compartir ( de moment) aquests 31 anys en la vertical, als/les que hi sou, als/les que hi vau ser, als/les que "quasi", als/les "que no", als/les que m'heu ajudat i motivat, als/les que no s'han assabentat que hi era, als/les que s'han putejat els demano perdó, i als/les que no..pos que ens seguirem veient fins que el tendó aguanti...
Feia dies que llegia en un blog que "La puresa de l’instant està feta de l’absència del temps"....mmmmmh, que seriot no?...no sé...dec ser molt impurot, o molt primariot...per mi la pureseta o l'absèncieta són un fàstic..."la bellesa gourmàndica de cada instant en aquests 20 anys és precisament el que em fa desitjar 20 anys més d'impuresa total a topppppe, vale?"
Hala "al fiestón" i "a picar culs que demà és festa" ( premi al primer que endevini zona, paret i grau d'aquesta via)..., aquesta nit a la PXB tanquen paradeta...birra i bocates a bon preu...i el finde a tibar una mica més que sinó em rovello...
I res...que sempre ens quedaràn les vies blaves i els psicos a la piscina del geriàtric.
IRIE BOWS/WETES/WETS...PAU,AMOR,ROCA i el pluspalsalón...perquè no...?

dimecres, de juliol 29, 2009

SAVE the MOHAWKS

JODER...
Creia que en MOHAWK estava de vacances i resulta que havia xapat el BLOG degut l'agobio de "L'ANONIM" ( només es pot definir en singular encara que puguin ser diversos personatges)...resulta que la opinió d'algú sense cara, sense nom, generalment amb un discurs poc fundat/estructurat, i incapaç d'opinar lliurement i amb transparència, fa que la feina ( bona o dolenta, no entro a jutjar-la) d'una persona TRANSPARENT, recolzada per centenars ( milers) de altres persones TRANSPARENTS, se'n va al garet...
Recordo que l'encapçalament del Blog del MOHAWK era una frase en favor de la lluita pels drets dels indis americans...Ei BOW, recorda tu ara aquesta frase i no ens deixis orfes...t'ho deus i ens ho deus...TORNAAAAAA!
Per cert, felicitats per la DEJA VU bow...i endavant amb les fissures...no és just que t'hagi de veure al blog del SILVER boooooowwwww!!!!

Pd: Incloc FOTOS REGAL per a la teva cole...d'una via que et va agradar molt i que darrerament he estat remenant:


PAU i AMOR...

dilluns, de juliol 27, 2009

Tancant cercles, reduïnt l'hel.licoide

MALADETA SUD. Territorio Comanche. encadenament de totes les tirades en Rotpunkt ( 7b, 6c,6a+/b, 6b, 6a+,6a/a+). Via desequipada a 3000 mts.

ST BENET, Totxo del pas de la Burra ( o la Seta). Via BASTARDO 7b+ 10 mts, asc. amb crashpad.

Zigger-Zagger 7c+ a St LLorenç. posant cintes, al tercer intent.

Més moviment...

De vegades l'helicoide s'expandeix, de vegades es redueix, un yingyang a voltes esbojarrat a voltes racional...on el radi de cadascun dels cercles que orbiten al voltant de l'eix que sóc jo va mutant segons l'humor, l'amor, el fragor i les ocupacions...

Ones de vida, ones de sentiments, ones de pensaments, ones de ruina i construcció que bateguen i em fan existir...m'aixeco i caic, caic i m'aixeco...els somnis i la realitat són un tot que esdevé la meva realitat fictícia i alhora palpable...a vegades estic confós, a vegades no...depèn del moment i de l'endorfina que em domini...

En general tota aquesta fantasia és il.lusòria, però obeeix a un cami que em traço i destraço a cada instant, a projectes, anhels i desencisos...i en general poques vegades no assoleixo allò que em proposo...igual és perquè dins del pragmatisme utòpic que em domina ( molt en el fons) no em proposo reptes que no vegi assolibles a mig plaç...una manera hedonista de evitar la frustració? Mandra? Tot va fluint i m'acomodo amb pocs contracorrents cada cert temps...el riu se m'endú vagarejant i vaig visitant menadres, sense massa compromís, o amb el compromís de no comprometre'm massa...no ho sé...

Fa ara 17 anys baixàvem del Cavall Bernat amb en Jordi Martí...la BASTARDO estava allà...la somniava des de feia ja també molts anys des que l'Alsina va publicar un article al Muntanya on es veien fotos d'en REDHEAD assegurat ( amb dobles burins, corda doble i reunió a la roca) per en Toni Gimenez...Aleshores la via m'era tant lluny que encara només era la imatge de quelcom inmens...

L'escalada és estranya, el cos també, les vies de vegades ens sorprenen, els moviments els segueixen...hi ha vies que em són IMPOSSIBLES i n'hi ha en que les meves formes s'adapten a la perfecció...va ser una relació passional, ràpida , aegre i exitosa-excitant, a la que vaig seguir acudint sempre que passava per allà...i sempre en quedava una bona amistat...ens enteníem bé i ja n'hi havia prou...dins meu m'encantava la facilitat d'accés que tenia a ella, i que sempre ens deixavem un bon regust al cos i a l'ànima, com si encaixessim anatòmicament a la perfecció...una amant ocasional i alegre quan amb altres era esquerpa i enfadosa...a mi ja m'estava bé...i sempre repetia...amb el temps vam repassar aquell totxo tant bonic...NO hay Tregua (7c), Pocker d'Asos ( 7b+/c), el 7a+, la Setas (que va ser una de les primeres vies esportives que vam fer, assegurada amb dobles burins!...i ara el darerr i bonic 6c...la "Aún"(8a) em quedava una mica lluny...

UN dia vaig decidir anar més enllà en la nostra relació...va ser un moment de vanitat...hi va haver algú ( en Rafa Comino) que també havia anat més enllà amb ella, i me'n setia gelós. Vaig pujar amb en David una tarda, havia calentat prou bé, havia fet alguns boulders alts ( aleshores eren solos Psense crashpad) al Calimotxo i al Manolito...gairebé m'espatxurro a la Pilón ( sense corda el lance lateral no és retingut i vaig fer una revirada que gairebé em tomba...però va anar bé)..em sentia "fluid". En David, racional ell, em va assegurar dos cops, i quan li vaig demanar que pujés a fer-me fotos em va advertir que m'havia vist "tremolant" un xic al pas de agafar la bola, que el peu l'havia posat cada cop en un lloc diferent i que no li molava veure'm improvitzar...feia dies que no estava amb ELLA i potser els nervis d'aquella situació "nova" m'havien fet dubtar. Quin pal David! Si al final em petaré i tot! Tiu fes-la amb corda i marca't bé el peu..després parlem!

Vaig pujar flútan, i fet el pas del bolo se me'n va anar la mà del canto del lance final...vaig caure iq uedar penjat de la corda, desconcertat

¿Aleatorietat?No anava centrat?Dins meu sabia que estava pujant concentrat i intentant-me imaginar sense corda...simplement havia relliscat!!

De totes les vegades que l'havia acaronat era l'única que m'havia rebutjat, amb vaig quedar desconcentrat com si m'hagués donat una bufetada sense saber jo perquè... I la vaig rebutjar per orgull, i dins meu per temor encara que no ho volgués dir...de fet ens vam seguir veient amb regularitat, però sense l'ànsia d'anar MÉS ENLLÂ, simplement era quelcom mecànic que succeïa quan passava per allà...com un mariner que passa per un port a visitar una amiga amb la que sap que mai arribarà enlloc...i així vam seguir durant 17 anys...amb una gran confiança tàcita però saben dins meu que mai m'ho donaria tot, ni jo m'atreviria a demanar-li...

Ja fa dues setmanes que vaig tancar una altra pàgina...a la Maladeta em quedava una espina...l'ascenció completa de primer de la TERRITORIO COMANCHE. Amb en Xavi J. recordo com em cruixia l'esquena sota la motxilla i no deiava de preguntar-li "on és la paret"? "ja hi som"?...i ell deia "una mica més amunt"!!! Era el 91 crec o el 92...vam fer la Directa i jo ja somniava amb obrir-hi vies equipades...però tot eren problemes logístics i va quedar en aquell calaix de l'"ALGUN DIA" on acumulem tantes oportunitats perdudes...havia fet els llargs en topropes esperançats, de cara a algun dia pujar-hi de primer, i allà va quedar la PORTES DE LA PERCEPCIÓ ( en homenatge als Doors i a les sensacions en aquella paret)...un altre somni desat al calaix de l'oblit. Finalment la via es va obrir, la vaig tastar i fa poc, vam tancar un cercle que havia queda obert...una espineta clavada ( absurda) que em deia que un llarg de segon no és rotpunkt...casualment resulta que a més aquell diedre que havia fet en toprope era el de la Picazo ( uns metres a sota) i per tant a sobre aquest darrer cop estava realment tancant la relació amb la verdadera Comanche!...va ser molt intens...un bon adéu...o a reveure...

Aquesta setmana passada amb Bastardo em va suceïr quelcom semblant, vaig dur un nebot al Gorro Frigi...interessant trobar una via de II/III equipada, amb tres o quatre llargs cosits a bolts...no ho jutjo a pesar que no n'entenc el sentit més que per dur-hi nebots que no escalen, jo anava per allà amb xancles!!...si no hi hagués hagut aquesta via l'hauria dut a grimpar encordat per la normal... De baixada vam passar per la BASTARDO i vam deturar-nos...vaig fer un altre cop la via, de passada, i aprofitar per fer-hi alguna foto de record. Veure-la de nou em va fer sentir punxades i sensacions a l'estómac, instants, sentiments i una glopada d'enyorança...

I al final vaig haver de TORNAR...em calia tancar aquell altre cercle que restava obert feia tant de temps...vaig fer el mateix ritual...vaig pujar amb el cremallera a Gorros, sol, amb el crashpad ,un pingu de corda curta i dues cintes...ho vaig amagar tot i vaig pujar per la Joan Marc, per centrar el cap i gaudir de la passejada i la baixada fins el pas de la Burra. Aquest cop Ella en veure'm arribar ja va creure en que no hi anava per orgull ni vanitat sinó simplement de refer un llaç d'amistat que s'havia esquerdat feia molt de temps...i realment va anar bé...vaig escalfar pujant per SETAS MAGICAS i em vaig despenjar per provar el tactum del bolus rellískan que em feia patir, i el del dinàmic final a bústia...tot ok...fins i tot em vaig arrepentir d'haver-ne desconfiat..vaig retirar el pingu de corda i vaig estar una estona pensant el perquè de tot plegat...vaig intentar situar el minicrashpad en algun lloc on utòpicament em parés una miqueta i vaig entendre que res té un sentit "perquè sí", encara que de vegades no l'hi trobem a la primera...ja apareixeria...

Va ser ràpid però molt intens, un retrobament tant fugaç com sempre però definitiu i tots dos ho sabíem...els peus es van clavar baixos, sense forçar postures, l'espatlla em va cruixir en pillar el bolus infernaken i em vaig deixar caure al mono, clavat...encara no em sentia molt alt...en canvi en pillar creuant el kantaken de la segona xapa vaig inspirar...només hi havia sortida amunt, al dinàmic...i millor aviat que tard...buf...ja esta!!! Ara tranki i al cim, una xapa més de buco i no fer patinoski al pas de sortida..romuelds i banyeretes...xino xano a saludar la farigola...uhálllla...quin viatge bow... M'assento, amb el cor en un batec gairebé lineal que a poc apoc esdevenen batecs singulars...buffff...miro avall, cap al monas, de sobte torna el brogit llunyà de la gent, els crits de una cordada a Gorros i els xisclets d'una parelleta de guiris cridant a l'Eco...torna la normalitat i jo amb ella, miro d'aterrar mentlment abans de desgrimpar la mininormal, no sigui que m'estalegui per il.luminat!...un altre cercle tancat, potser el darrer que em quedava...em sento alleujat i feliç a pesar de tenir molt clar que "unainomássantotomás". No em molen els Tsunamis, o higballs, o com sigui que ara seria la BASTARDO...

L'endemà gairebé m'arrenco la ròtula, trescant encara ennuvolat, al puto camí de la Síber. Amb tres genolls ( com una bola de tenis bow) tosropejo la ESTROGEN ( 8a+ delarisa...que dur...) i em sento flowting, la xuxu ataca i content ho deixo estar per una altre dia...aquest cercle és per la tardor, i sense un compromís convençut...ens acabem de conèixer i ara que surto de una relació tant tempestuosa em mola pendre-ho tot amb la calma...ja vindrà...amb el Javi Naranjo deixem el batibull MEGAFANATIC siberià i vagarejem sense objectius cap al Grúyer...anava just a posar cintes per provar ZIGGER-ZAGGER (7c+) i l'encadeno flútan del tirón!!! El bidoski inver aguanta power i no hi ha aturador...mossego cadena més astorat que el Javi...bow creia que cauria o pararia davant del crux i he arribat a dalt flútan !!!Guai, ja esta???? NO m'entenc...igual va bé anar a calentar a Síber per fer vies "facils"...hehehe...coses de la vida, fins i tot abans de fer els 40 sóc encara un puto "aprenent" de padawan de mi mateix...no sé què collons li puc ensenyar al Nawet si no sé ni tant sols qui soc jo...de vegades crec que és ell, tot mequetref, qui en realitat em fa apendre...guai...

IRIE

diumenge, de juliol 26, 2009

Leo i Tossa

Excel.lent el treball fotografic de LEONARDO SANTIAGO, un tripper brasileny, molt jove, amb una gran habilitat amb l'objectiu. De viatge rodamón en Leo penja la seva visió del que veu a un interessant i fresc blog: http://www.bcnnoar.blogspot.com

Us deixo unes fotos seves de una bona sessió a Tossa, bon flow i encadenaments de Lila ( 6b+6a), el Bow Terrassenc ( Larnau 7a+ al final) i TRanki a FLOWTHING ( 7c/c+?)






Bon Flow Leo, i bona estada per casa...

dimecres, de juliol 22, 2009

EL MOVIMENT (Psico a Tossa) DIVERSIONS i RESPECTE

El Mar...

A voltes roent, a voltes fresc, amb les calmes i les tempestes, amb el calor i la humitat o la brisa...tot es combina i fa que a l’igual que les muntanyes, el gel, la neu, els camins, el verd de l’herba, o els rierols...sigui sempre cambiant...és MOVIMENT...queda enrera ja la visió de la rimaya de l’accés a la Comanche...queda enrera el diedre de 65 metres i el fluir amb la J. per la paret inmensa amb el gran buit al voltant...ara soc sol damunt l’aigua..però sento el mateix...vibracions, variacions i moviments, canvis constants que em fan fluir a través d’ells...tot es mou i m’agrada també...

En aquesta Foto o següents: LARNAU 7a+/10 a Tossa. Bella via de pas a bloc en rom i regleta. La variant directa per la dreta ha esdevingut FLOWTHING 7c/`c+ de dinàmic bloquero i de precisió...Avui les preses están humides, demà seques, al matí fa recalor, al migdia el sol esclata contra les espatlles i els roms tenen millor tacte...tot es mou i en una estona la vista s’acostuma a quest entorn oscil.lant...de cap per avall al repòs, un altre intent boig a saltar cap al caire de la regleta TRIDIT...la bola de sortida “ha petat” (¿?? Diumenge hi era!!!!)...la roca també és variable...MOVIMENT.
El sol es mou també, il.lumina l’horitzó, la galta dreta, l’espatlla dreta, el cap, els ulls,l’esquena, la galta Esquerra i se n’anirà més tard...MOVIMENT, passa el temps..més moviment...una altra ona, i una altra, i en perdo el compte. Quan surto trepant espero el moviment de l’ona per pujar a la presa i sortir de l’aigua que em fa ingrávid...peso més fora...em fan mal les mans, m’asseco i hi torno...salto i caic de nou...buffff...

Molts pegues...però no m’avorreixo..és la BÚSQUEDA del moviment, en tant sols 8 metres, amb un crashpad líquid que m’acull burleta a cada remullada...volo de cap, de cul, de costat, en espiral...tot a tenor de cada postura des de la qual l aroca em projecta avall un i altre cop, cada vegada, aquest maleït i alhora adorat MOVIMENT...és com una mena de juguesca entre la roca i un aprenent de bodyshatwa que sap que hi ha “el truc” però no logra copsar-lo...no tinc cap altre sensei que el mar dins del cap, les oïdes tapades, el moquet al nas, la sal...

Ara sembla que m’he pillat millor, però caic
Ara sento un flow en saltar, m’aguanto un instant de la regleta, però caic...
Quin espectacle les 30 guiris borratxes al iot...”GO!GO!GOOOOOO! Yipieeeeh”...però caic
Ara ja estic sol..la parelleta enamorada ha pirat a l’altra cova...suposo que no a escalar...em concentro millor..però caic

I caic,i caic, i caic..i torno a caure…

Circumstàncies…la humitat, les mirades, que si abans ha passat un paio amb els gats gotejant i això no pot ser, que si estic descentrat a l’univers i això no pot ser, que si se’m fa tard i no pot ser que davant d’un moment còsmic com aquest ( ho és???) estigui patint per si un minut més o un minut menys....que si...buah...EXCUSES...

UN darrer cop? ( de vegades funciona la miniaposta mental que em faig, com si del darrer intent en tragués una força final...), però com que m’autoenganyo i en realitat sé que no és el darrer...caic de nou.

Foto anterior i la de sobre: Rotpunkt a SOLECITO 7c+/12. Pas a bloc a l'inici, baixet, resistència i final de coets amb dinàmic estil "Rei del Mambo" amb ja una mica de aire sota els peus...via deu estrelles de CALA BARQUES. Mallorca ( Foto: Mar Roig)

Avui no, ni demà...algun dia...he sentit el meu cos més acomodat al repòs, que no em canso tant en moure els peus en aquells dos segons abans del lance...bon flow...sortirà...és la BUSQUEDA, EL MOVIMENT de les coses, la vida és BUSQUEDA, de VIDA, de MOVIMENTS, és MOVIMENT, ÉS BUSQUEDA, la búsqueda es vida, la vida és búsqueda...”sortirà”.
Encadenant al segon intent AFROMAN 7b/15 a COVA DIABLE. MALLORCA. Via deu estrelles de sostre i canto, resistència atlètica i sortida trepant ( 6a) a 20 mts sense complicació...en la guia clàssica apareix com a 7b+, en la actual com a 7a...s'apropa més a la cotació guiri que a la local...(Foto Mar Roig)
Bellesa i Roca a LOCK,STOCK &TWO SMOKING BARRELS 8a/20. Una noia francesa testa la seva coordinació en un intent no fructífer al lance clau de la via...per provar que no quedi, devia pensar...la via anterior que va provar sense encadenar-la era 6c...(Foto Mar Roig)
LOBSTER 6c/20. Una bona i alta via de la que surts amb el cor a cent després de un sostre on volen peus a una alçada similar a les cadenes d'AGONIES o el Gruyere, el darrer moviment facil el fas amb taquicardia divertida...En la FOTO, Pol lluitant desesperat instants abans d'una perillosa caiguda que va acabar amb els companys treient-lo del mar...al final de vies llargues no usar magnesi es pot pagar amb un bon cop contra l'aigua...cal apendre a caure, anar ben equipat segons les circumstàncies, i ser conseqüent...en aquest cas apart del fort cop i l'ensurt dels rescatadors no va haver-hi conseqüències greus...(Foto:Mar Roig)
Com deia en Girbén...de 3.400 a -2 mts (quan em submergeixo)...el mateix fanatisme, encara que l’entorn, les persones i les coses canviin...sé que trovaré el METHOD, és qüestió de temps, de deixar fluir “la cosa”, allò que ens fa trobar la sortida, EL MOVIMENT DEL MOVIMENT.
"FLOWTHING" 7c/c+ 8mts, TOSSA Juliol 2009.

Ja fa dies que la gent em demana quines vies hi ha a Tossa, altres l'accés...us deixo el que fins ara crec que hi ha, i com arribar...sobre els graus...buf...ni cas...és tot orientatiu...la dificultat "pura" seria en grau Stbenet ( no FB), i si li afegiu un miniplus pel tema de estar a pèl sobre el mar, o una lletra si escaleu amb els gats molls i sense magnesi...pos surt el que surt.

NOTA IMPORTANT: No es una bronca, però sí un toc per tal que ho tingueu en compte els qui us sentiu aludits:

1) La base on la gent descansa ES PLENA de burilles...és cert que h ha pescadors al tard..millor que siguin les seves només les que es queden...
2) EL PSICOBLOC és una disciplina de la escalada esportiva, o el bloc, o el que sigui....hi ha qui se'l pren com una activitat poc seriosa ( cap problema)...però hi ha qui li agrada com ua activitat totalment seriosa...escalar mullat apart d'absurd ( qui escala xop una via generalment, sense magnesi i al sol?) provoca que el que vé després es trobi cantos humits, mullats i suats...en general la humitat és un factor a tenir en compte en el psicobloc...seria millor que fos la mínima inevitable no?
PER ACCEDIR a les vies NO CAL MULLAR-SE i nedar per arribar a les vies...si no sou capaços de fer el destrepe ja no cal ni plantejar-se les vies ( molt més dures). EN CAS DE CAIGUDA no costa res portar tovallola, alguns peus de gats secs, bosses de magnesi de recanvi, magnesi líquid...i currar-s'ho pel que vé després...o no?...és desesperant veure algú talonejant amb el gat regalimant on tu just després vols pillar-te per provar un projecteUs imagineu algú ue arriba a un bloc que proveu fanàtocament i s'h posa amb els gats mullats i enfangats i les mans untades de crema?...És una qüestió de respecte als companys...En 3 anys no he vist ni un sol encadene en l'estil "tarambana"...