Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

diumenge, de juny 29, 2008

Dharma Bums at RIDERS VALLEY

RRRRRRRRRRR!!! la monotona lletania del motor del antic FIAT manllevat a la Leah devora quilòmetres d'asfalt mentre en Jimmy Kahlasea i en John Palace perden les seves mirades enllà del desert que travessem. Els tres badem amb tot allò que veiem, i fluïm cap a la llunyania en busca del nostre somni particular d'alçades, llibertat i aire pur !!!

Era avui o mai, els companys del Nord ja m'havíen escrit explicant-me que la Vall de Riders ja no tenia neu, i com cada any vaig sentir la crida de les Muntanyes Radiants, d'aquelles valls inmenses plenes de roques i de misticisme, i de aigua, i de plaer...calia marxar ! Feia dies que rumiava aquest viatge encara que no tenia com creuar la gran plana, però aconseguir un automòbil per travessar el país va ser una tasca molt fàcil...trucades, il.lusions i algunes cerveses (moltes) de darrera hora. Matinada total amb la boca pastosa, i deixo a la Leah i al petitó mig adormits , i vaig a buscar en Jimmy a casa seva. Corbes i música accelerada em porten a Saint Menath, el petit poble on viu en Jimmy enmig del bosc, en la seva cabana de Bodhi Satwa cultivant herba i organitzant festes amb noies i gent, gent que riu i explota enmig de crits i rialles...en Jimmy és l'home sense por, que no dubta en llençar-se amunt sigui quina sigui la dificultat i sigui quina sigui la llunyania del clau...Cheiiik! el trobo esperant-me, assentat a la porta de casa, contemplatiu sota el sol i acaronant el gat. No em renya perquè sap que he fettard per alguna raó que deu ser suficientment important. Riu, i sé perquè, i em perdona la vida,i jo ric, i els dos riem i ens saludem. Hola-Hola Bow, anem? Tira la bossa darrera el cotxe i sortim pitant cap al peu de la Holly Mountain on ens espera en Palace el silenciós, que fa la becaina dins del cotxe de la seva mare...el cotxe ha deixat de funcionar així que només comptem amb el vell carro de la Leah...tant se val...engeguem el motor i carreguem benzina al Brooks Hill, RRRRRRRR! sembla que funciona bows ! Poso la marxa de creuer i ens llencem a travessar la plana que crema. Camps de blat i ordi, fruiters, camions, jornalers de colors diversos que ens saluden quan passem a poc a poc...tot el país fluiex sota torrents d'asfalt que devorem en poques hores, amb només la idea del granet llis i savi que ens espera. El viatge esdevé una mena de trànsit que no recordem, perquè cadascun explica les seves històries, les seves manies, les seves imaginacions...pedres, noies, amors, disgusts, més pedra, pors, rialles, alcohol, música..tot s'encadena mentre la Taurina s'escampa per les nostres venes i en Jimmy encén un joint, riem amb la boca molt oberta cada vegada que un de nosaltres l'explica més grossa i en Miles Davis en fa la banda sonora...Bakatop-Bakatop-Bakatop !! Entre els ecos del Sonar i el Jazz accelerat i alhora trist de Davis comencem a veure verd, on s'acaba el desert i comença la ruta a les muntanyes...lluny veiem ja la neu a la Muntanya Maleïda, on diuen que aquest any la gent encara esquia!!! Travessem el Canyon de Stairs on ara seria impossible escalar, l'aire calent que puja del desert fa que la vista de la paret es torni borrosa, com quan duc massa THC al cap..passem de llarg perquè busquem una altra dimensió...En Palace i en Jimmy no han escalat molt en granet..jo els dic que allà no serveixen la majoria de les maneres que els escaladors de la banda Est usen en llocs com Saint Lorence o Three Brigdes, NO! a la vall de Riders tot esta inclinat en un plà diferent, cap endavant, i l'escalada esdevé un procés de introspecció i superació mental que res té a veure amb les escalades de la costa est, que si bés ón dures o divertides són molt menys estranyes... A mesura que enfilem la Vall deixem de parlar de festes i de noies, i cadascun es tanca en les seves pròpies reflexions, sona "there's only one Road to Freedom" de Harper i trenquem cap a Riders...no he trobat un amic a Brigde of Lucky , i haurem de comprar provisions i material per a l'escalada a una botiga de Barrower el darrer poble que hi ha abans de les parets...recollim una noia que ens explica que aquest any els turistes s'estan retardant i que la temporada d'hivern ha estat estranya...nosaltres per dins somriem i ens mirem còmplices, sabent que els tres som alèrgics a la massificació que de vegades sofreix la Vall. Millor !
Tenim ja el pantà al davant, passem la caseta dels Rangers i no trobem cap problema per aparcar molt aprop de les parets...escollim l'ombra perquè a pesar de l'alçada i la frescor de l'aigua que llençen els torrents, el sol, el mateix sol que ha escalfat tota la nostra ruta, segueix apretant. BUM BUM BUM, la pujada inicial fa que el meu cor s'acceleri i just tombar passem sota una gran Cascada, somric, l'aigua mana rabiosa i crea petits arcs de sant martí en el cel...riem i cridem waaaaaawwwww ! i correm xipollejant i bevent aire mullat mentre passem sota un pont de partícules brillants que ens refresca la cara..,yeeeeeeeee! Estem contents i la gran Charlmet Wall ens saluda ombrívola i fresa. Miro de reüll a les cares d'en Palace i en Jimmy i per dins em sento amb vergonya com vanitosament orgullós de veure'ls estirar el coll amunt per interpretar els límits de la gran rampa de granet que s'arrossega cap al cel, Aquesta és la paret nois !!! De les primeres que van escalar i de les més característiques de Riders !!!! Heu de escalar primer aquí per veure de que va la cosa, i després, a la tarda, ja veurem si heu passat la prova per anar ja a llocs més interessant, més difícils i més surrealistes...!!!
Mentre una parella fa un via a la nostra dreta, decideixo no escalfar i enfrontar.me a UltraKumba, un VII inf dels clàssics...Per aquest repte no és que calgui posar els muscles a to, NO !! sinó que el que cal és posar el cap a lloc !! Recordo estius en que aquest procés de vegades s'allargava tot el matí, tant de temps com necessitessin els nostres cossos per recuperar l'equilibri del Buda després de una nit de alcohol, musica, sexe i ressaca damunt l'herba del campament. Avui l'únic que em fa dubtar es que hem vingut en cotxe conduint, no en autostop adormits, i que el nano m'ha fet matinar i estic cansat..ahir va haver-hi poc alcohol i la nit ha estat tranquila...m'arrisco.
Sota la mirada d'en Palace levito per les ínfimes regletes que a poc a poc, em duen a la sortida. Crido content i endins el meu somriure és estranyesa, la primera escalada de la temporada i ni me n'he adonat!!!! Pujen en Palace, que cau, i en Jimmy que fluiex fins al cim, i ambdós reconeixen la estranya facildificultat de escalar aqui...
La gran placa Afrikaan encara esta al sol, coent-se amb el seu color de negre torrat, i decidim apurar una estona aquí, abans que el sol ens atrapi...els tres estem una mica adormits i estranys, així que creiem que un bon trip serà ideal per treure'ns la son..ens cal quelcom que ens motivi i proposo un VIATGE INFINIT cap al cel del granet...una via de 80 mts en una sola tirada!!! . Com que en Jimmy duu la seva corda de 80*9mm i entre els tres reunim un bon grapat de cintes Winchester. Són tres llargs, els dos primers de FUERA DE COMPUTADORA ( VIIº i VI+) i el darrer que es diu OLGUILLA ( VII inf.), tots junts creen una mena de VII / VII+ on la dificultat afegida és aguantar la pressió de escalar tants metres sense interrupció i resistir la pressió, ja fets 60 metres dels darrers i aleatoris passos de OLGUILLA, amb la corda, el pes i el dolor als peus. , m'equipo ràpid i em llenço amunt amb ansia i ignorant els primers metres mullats...
A partir dels primers metres del segon tram entro en trànsit i cada cinta és un viatge que em condueix al més profund dels meus racons. Penso en la vida, en les voltes que dóna i com en cada espiral em trobo sempre alguna vegada aqui a Riders, subjectat a la roca sense saber com m'hi aguanto, pensant en cada moviment i que un sol sospir pot ser allò que em faci caure avall...penso en les pors, en enfrontar-me en aquelles situacions que crec controlar i que, quan m'hi trobo, em fan sentir com un pallasso debutant que ha oblidat el guió i surt a una funcio amb tres espectadors en un circ buit...però sóc un altre any més vell que l'any passat, i que l'anterior...i encara que em falti força de vegades tinc el guió après de fa anys, i no em fa vergonya actuar sense public..por? La major por que tinc és la de perdre la felicitat de moments que se'm graben al més profund del cor...ara la por que tinc és que algun dia no senti aquesta inmensa pressió que fa que el cor m'esclati d'alegria en viure cada instant, cada mirada, cada somriure, cada pas en la ruta...el peu esquerre fa cruixir la pedra llisa sota la meva bota , rellisco i tinc el clau força lluny, la corda és prima, elàstica i ja duc dues tirades empalmades...miro avall i veig que una petita lleixa deturarà la meva caiguda...de fet més que deturar-la m'hi farà impactar...somric al pensar en el petit Buda que tinc a casa, somric en pensar en tots aquells que no hi són ja, somric en pensar que cada somriure afluixa les falques de dolor que m'atenallen el cap encerts moments i que enmig de un èxtasi pirotècnic pujo i pujo..m'elevo i esclato com aquells coets blaus que fa que tothom digui OHHHHHH! I jo sóc el públic i el pallasso, i entenc que el públic vol veure l'espectacle, perquè l'important no és en quin sentit giri la roda de la vida sinó que giri...
Em netejo el peu de gat amb la mà lliure, miro de espolsar la pedra fragmentada d'aquella mena de relleu inexistent, somric i apreto amb la força que em dónen aquests pensaments...ja està!!! Em despedeixo de la lleixa, traient la llengua com un nen mimatq ue s'ha sortit amb la seva, i segueixo cap al cim...
Només em queda la part final...i el brogit incessable de la Natura no em deixa sentir-me amb els companys i crec que ja fa molta estona que pujo..però no me'n adono. Miro amunt i veig més claus, alguns allunyats, com la senyal de l'anhel d'algú que va pujar abans per allà...rastres de altres il.lusions pretèrites, de esperits lliures que fa anys van decidir de escalar aquesta paret, de exposar-se a sofriments i penúries per obrir la porta del plaer d'aquella pedra a l'atre gent que mai coneixeràn...Ja sóc gairebé al final, no sé ni com, no sé quines preses he acabat agafant...de fet no hi ha preses i aquets tram és una simple successió d'adherències continuades que aparentment duen a vies mortes en les que al final, amb fè, acabes sortint fins al segúent clau...Recordo quan era un bordegàs irreflexiu, quan escalava aterroritzat per autoafirmarme...ara de vegades veig colles d'adolescents que no paren de moure's de manera inútil, contínua, que juguen a donar-se copets davant de les noies que se'ls miren, i que de vegades els fan una caricia o un somriure, i altres que estan allunyats, en grupets, i d'altres nanos que arriben i es fan els amos de la situació en pocs instants i els que es donaven copets se'n segueixen donant però ja sense tant d'interès...i aleshores marxen tots de de cop i volta sense una raó concreta, a donar-se copets en una altra escala, o en un altre parc o plaça...aleshores recordo que sense fer-ho igual feiem el mateix...anavem i veníem sense sentit, perquè sí, i miravem de escalar tal o qual via, sense un motiu més concret, simplement perquè ens havíen dit que era dificil, o que tenia un mèrit el fer-la, o que era històrica..ara no..ara ja entenc que tot allò va ser un inmens procés per acabar veient la bellesa de cada moment viscut, per entendre que el quars la mica i el feldespat s'uneixen sota un mandat de l'univers, i fan una roca que es talla en milions d'anys i que al llarg de més milions d'anys es va modelant en cert sentit perquè un aprenent de Buda com nosaltres acabi acaronant els seus cristalls i siguem tant feliços en arribar a un cim que hem creat. La roca em parla i m'explica històries d'aquelkls que hi han passat abans, dels qui han caigut i dels qui ho han aconseguit, i fins i tot em promet donar-me una oportunitat si li permetoi que m'ensenyi un camí nou que ha estat pensant els darrers ebos...pacient i jugant amb el vent, la pluja i el gel...

Tinc els peus posats en una mena de forat perfecte, quasi junts, una mica per sota em queda un clau, el darrer de la via, i 70 mts de corda que em saluden i em donen ànims a l'hora que em llasten...el sol que cremava el desert aqui és només una mica més tímid i les preses que tinc a banda i banda es riuen de mi i em miren amb uns ullets negres i còmics...a l'esquerra una llengua plana, una mena de fissura roma que fa una onada fugissera..i a dalt una llunyana croqueta que si mai arribo a agafar-la em desafia reptant-me amb l'avís de que des d'ella ja no hi ha marxa enrrera...ho veig impossible i la paraula "impossible" esdevé una mena de cartell lluminós com una senyal d'alarma que m'indica parpallejant amb llum vermella que millor llençar-me ara que caure més amunt...¿és possible que enlloc de pujar recte recte calgui anar cap a la dreta? ¿Enmig de la placa llisa? no ho sé... La pedra em somriu enigmàtica i insinuant-se juganera..ahhh? i decideixo jugar-hi encara que no sé si l'estic errant...una mica humiliat parlo amb les preses, en veu baixa, i a cau d'orella li prego a la llengüeta que em deixo agafar-m'hi, i des de sota li dic a la croqueta que quan hi arribi miri de subjectar-me, va siusplau que ja estic al finaaaaal...als peus només els recomano que no em fallin...carrego el pes intentant no respirar, crec fins i tot que en un esforç mental he lograt pesar menys...surtooooooooo!!!!!

Arribo a un petit pi sec on una baga podrida i mandrosa com un vell funcionari d'aquells que hi ha al departament on em passen de vegades la paga de veterá, m'assenyala que el verdader seguro és a la dreta..travesso la fàcil placa final i sóc al cim...Ahaaaaaaah !!! Miro per primer cop avall i veig com la corda desapareix en un buit infinit, en un espiral que acaba engolint roca i herba i tartera i els companys i el pantà..tot avall engolit i convergint en aquella corda que és el que em lliga a la realitat, a la gravetat, a la vida..ahaaaaaah!!! El meu cim és una expansió solitaria amb un moscata vell d'on em despenjo, en diferents rappels, fins al terra.
Pel camí he deixat moltes cintes llargues per tal que en Palace no es faci mal i que en Jimmy no pateixi el fregament extrem de la corda...
Em fan mal els peus, però és aquell umbral de dolor que amb la satisfacció del Punt vermell de vegades es pot interpretar com cert plaer, i em queda aquella melanconia que queda en veure's allunyar un amor quan ja en tens un altre de millor que t'espera. Miro de reüll l'Afrikaner i veig que l'ombra ja se l'està menjant...aviat oblido els 80 mts de la Computadora i començo a pensar en els passos místics de la MAUMAU.
Vagarejo pel peu de via, mirant excursionistes i animant als amics que pujen amb ganes per la infinita placa. VINGA BOWWWW! Dreta, esquerra amunt a la clecka ! pinça croqueta, no dubtis! Tira amuuuuuuunt!!!

En Palace esquiva el crux expo ( el de la cinta llarga) i cau diversos cops sense conseqüències més amunt...en Jimmy lluita fins al final sota un sol de justicia, però sembla que no s'acaba de entendre amb la croqueta burlona, el veig patinar aval gairebé tot el llarg de Olguilla..i això que té la xapa als peus...acaba la via i baixa mig encès però somrient..quin infiernoooooo booooowwww! Buàh! Buàh! Tiu em pensava que era un llumí mentre queia, no sé no com t'aguantaves allà !!! Jo somric endins, no té en compte que he trigat 15 anys en entendre coses que ell gairebé assimila en una hora. Cadascun hem trigat gairebé 65 minuts en devorar la via...estic mentalment cansat però l'ombra imposa una visita al projecte que venia a tocar.
BZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ ! Maleit mosquit, maleits mosquits ! BZZZZZ ! XIW XIW XIW NYICK ! Un ratpenat em fa fora del PLAN B que en Louisiana Alphonse ( amo i senyor de la Vall que va venir del Sud i que ha apadrinat totes les escalades de la zona) havia muntat com a opció més "facil" ( possible vull dir) a la entrada de MAUMAU...

El sol cada vegada és més baix, munto mitja via amb l'ajuda de l'amic Telemaster de Lucky perquè tota la entrada dura raja aigua i aigua, i més aigua...em penjo del clau que hi ha a l'inici de la roca seca, a l'inici de les dificutats ,m'asseco i començo un nou trip en horitzonatl...weyyyyyyy! geniaaaal! quins moviments ! El tema inclou llançaments avall i salts horitzontals de peus sense mans, com en una peli de Dawes que vaig veure...increïble. Em despenjo de nou fins al bolt on la placa s'asseca , trec corda i faig la via fins la reunió...que guapo..la PLAN B és més facil, així que, un cop vist que MAU MAU és possible, la combinació ja no és utopia sinó potencial. Només cal esperar que el sol assequi l'entrada i demanar permis més educadament al ratpenat.¿Puc passar? NYIK ! ok Bow tranqui que és facil i vai flútan..mersi ! trec la corda i anem a rematar a la SMITHROCK..el dia s'acaba i els mosquits esmolen els coberts en veure les nostres cames torrades..marxem abans de que es munti una orgia de sang i fetge insecto-humana. Travessem la presa i es fa fosc. Estem contents i cansats i cremats pel sol i al cor duem aquella il.lusió de apurar fins al darerr instant un viatge i emborratxar-nos dels colors i dels darrers raigs de sol que llepen els cims i les neus eternes.
Smith Rocks. (8a/7c+ a Afrikan Wall)

El cotxe gira l'esquena a la Vall, substituint el BRUUUUUUH de l'aigua pel RUM-RUM del motor. La font de HotSprings esta seca i volem menjar una mica amb en Louisiana A., que abans he vist baixant de les Comade Tower Needles...els trobem al Bar i fem unes cerveses ( dues hores de cerveses i morros i entrepans i olives i blablabla)..riures, i anècdotes..que lluny que queda el món aqui dalt...pel mòbil ens dieun que un amic del comptat de Bow ha pres mal..no és res però li ha vingut de molt poc...en Franela Boy ha rebut una pluja de pedra mentre assegurava en Tala man, i una mica més i no ho explica..li estan fent proves a l'hospital i sembla que tot esta OK..quan tenim clar que se n'ha sortit comencem a baixar ( ja no caldrà passar per l'hospital). Aviat la cervesa i alguna cosa més fan efecte en els meus amics que s'adormen , jo com que m'he cuidat i l'he beguda de la light vaig penjat tant sols de reflexions i tonteries...el cotxe va com sol, hi ha poc trafic i en hores serem a casa si no ens para la policia o s'espatlla el motor, poso programes absurds a la radio, musica antiga i musica nova que no conec, programes de misteri i aparicions i una contínua arenga a l'equip d'un país llunyà que esta apunt de guanyar no sé quin campionat de noséquè...adéu olor a avet, adeu herba i aigua...tornarem a estimar-vos una mica més, a quedar-nos embadalits durant hores veient les onades de escuma dels rapids i a lluitar contra l'absència de relleus que es compensen amb l'abundància de fè que implica escalar aqui dalt a la Riders Valley. Aquest any pujarem a la cabana d'en Japy Rider a presentar-li el nen, a veure si l'aire de la muntanya el fa savi i generós, i creix amunt com un petit Buda feliç i fort.

dimarts, de juny 24, 2008

SOL, MOSQUITS i ARNÉS TATUAT...que bonic que és equipar...

6 del matí...silenciós deixo a l’Arnau dormint i carrego els trastos al cotxe...encara fa fresqueta suficient per no morir en l’intent d’aproximar al sector on vull pujar a equipar...

“m’explota el cor de les ganes de viure que tinc”...no havia parat mai un esment especial a les lletres de AMARAL, però la veritat es que avui els he estat escoltant una bona estona ( ja se sap..quilòmetres en solitari, A2,NII, Camions, algun tractor..el sol que enlluerna..que no sé cap on és...)..i m’han semblat prou interessants...la frase em va que ni al pèl...INCERTESA és el que sento, i unes ganes inmenses de estar ja penjat i veure exactament QUÈ AMAGA aquell desplom inmens..¿Serà escalable?¿ Podré escalar-lo?

NO entenc les motivacions dels equipadors en sèrie...EQUIPAR és un CURRO INMENS!!! Amb el fetge que em surt per l’orella remunto una tartera. Dues cordes, la metralla de bolts del 12,10 i 8 mm, els friends i cordinos, algun clau, els jumars, martell, clau anglesa, broques, trepant i DUES bateries que pesen l’òstia...cintes, aigua i els fruits secs..total pesat a casa 39 kgs...39 kgs que amb el calor em semblen 59...

En 35 minuts des del cotxe sóc al lloc, més suat que sencer…em saluden algunes orenetes..més aviat contrariades per la meva presència..i encara veig el morro d’algun ratpenat, que menys insolent retrocedeix al seu amagatall, preveient un inmediat encontre...L’Arnau fliparia...sempre que fa una rebequeria faig el mateix per calmar-lo...sortim al balcó i es queda flipat veient les cabrioles de les orenetes..aquí n’hi ha a desenes !!!

El ritual de sempre.(per alguna cosa és un ritual)...accedir al cim, muntar quelcom per despenjar-me amb seguretat, linia per progressar i linia de seguretat independent, el tub de plàstic protegint la corda, grigri, jumar i shunt...primer tiro avall sense pes...per observar allò que ja intueixo des del terra...la roca és tova però prou sòlida i compacta per escalar i per equipar amb els bolts...almenys per fer la línia...ja miraré si hi poso scellements més endavant...FORATS, forats boníssims enmig de un sostre...alguna columneta una mica dèbil (necessitaré sika? Quin pal...)...de moment TOT OK…baixo al terra i torno a pujar a peu...desploma tanta que et separes més de la paret que no pas baixes...DESESCALO en ARTIFO ( A3 en toprope i de cara avall? Com es graduaria?somric per les xorrades que em passen pel cap en moments de menys concentració) a base de friends precaris i ponts de roca que semblen aguantar....forado i ja tinc el primer seguro posat...intento els passos amb les xancles...no em moc però ho veig possible...repeteixo desenes de vegades el procés fins que a migdia ja tinc el desplom final muntat...buf,buf, i rebuf !!!!...Al poble se sent una megafonia que no sé què diu al camp de futbol...estic tant concentrat que de fet és quan para que veig que hi ha un camp de futbol allà baix...he estat tot el matí escoltant música que no reconec i que la cova amplia com un megàfon...

Quan trobo el ratpenat estic tant desfet que paro d’equipar...no sé si per ecologia o per angúnia que em fan les orelles de l’animaló allà dins, i els seus xisclets, que decideixo parar en aquest punt per mirar-ho millor més endavant..l’inici de la via és un SOSTRE TOTAL, gairebe horitzontal, no em serveix anar per dalt . Començo de nou des de baix, amb els catxarros i mig en Ae vaig posant alguna cosa enmig de minibolts del 8...aguanta tot i ho deixo mig muntat..estic desfet. Recullo i me’n vaig de nou carregat cap a casa..arribo al cotxe i tot bull...el termòmetre marca 33ºC...

La revetlla de St Joan la passo mig endormiscat escoltant històries de la família…a la nit l’Arnauet ens respecta i puc dormir de una tirada.

6 del matí de nou...Tot i que duc MENYS PES l'accés em sembla encara més dur...tinc l’esquena rebentada, cremada i l’arnés “tatuat” a la cintura. La mare no sé quina mania té als antimosquits elèctrics i posa només espelmes rares i coses que cremen...ahir me’n vaig lliurar però al sopar a la fresca els que verdaderament van fer revetlla van ser els mosquits...amb la suor les picades de les cames són una tortura...

Aquest cop ja escalo per sota directament. TACATACATACA, minibolt, friend, pont de roca..cric-crec, ai que això peta...noooo!!! Puta mare aqui hi ha megacanto!!! vaig fent cleques a tort i a dret i sembla que tot és possible...la corda penja. No entenc com ahir aguantava amb el trepant a coll..avui em fa tant de mal la cintura que prefereixo pujar-la i baixar cada cop per l’auxiliar.En poca estona he acabat, pujo per dalt, poso la cadena...estic pletòric..quina línia !! 20 mts dels quals 20 són de desplom que no baixa dels 40º...forats, invertits, taloneigs, coliflors ( petites però útils) i alguna xorerreta…un somni…a més l’”efecte” cova fa que a pesar de la calor com que el sol passa per sobre no toca en tot el dia i la podré treballar a l'agost!!!...ja hi ha una via de 7b per “escalfar” i se’n poden equipar més ( si algú s’anima), tant de dures com de facils...

Mentre m’adormo a la tarda somric pensant que ja tinc dos projectes a treballar, i que els dos tenen característiques antagòniques...MAU MAU ( a Cavallers, amb el Luichy) és una línia de 35 mts de flanqueig arrampat i llis on cal buscar-se la vida navegant, pujant i baixant entre PATATETES, adherències i algun aleje pedricero, té dues entrades..una impossible a primera vista, i una ( PLAN B del Luichy) on em surtem els moviments...deu rondar entre el 7c i el 8 a/a+ d’”artdherència”...HA estat tot l’hivern mig colgada per la neu dels allaus que hi peten, i ara hi ha el desglaç....ja comença a estar en condicions de ser provada....LA NOVA VIA és l’antítesi de MAU MAU !!! Pot rondar entre el 7c+ i el 8ª+...només em queda reforçar alguna cosa...surt tota natural però he de mirar si , en cas de trencar-se un llastrot que hi ha al mig, el pas és possible...si fos així el tiro i igual surt més dura...

Les dues les he equipat per tal de poder escalar a tope aprop de l’Arnau (que lluny que queda el llac de Tumeneia avui en dia!!!), mentres els pares em fan de cangur...


Comencem les SUMMER AFTERNOON SESSIONS, i els findes a tocar els projectes…

diumenge, de juny 15, 2008

El SEGRE, RETROBAMENTS, VOLS i CREMADES

Aquest finde ha estat curiós, l'Arnau està força recuperat de les febres, dissabte va aguantar amb alegria les hores a Gelida mentre jo anava amb ell flashejant a tort i a dret...no em tocava trepar i apart de muntar vies de 7a i 7b+ vaig estar jugant amb ell tota la estona...L'Ordoño ( un amic) ens havia vingut a veure des d'Andalusia, feia temps que no ens veiem, ha superat lessions i s'ha posat fort...va fer un 7a el dissabte a muerte, al 3er intent. La Lila també tornava a provar 7a's...

Muntant la via de l'Ordi vaig patinar en un canto mullat, Vol llarg on se'm va embolicar la comba darrera la cama i el resultat és una cremada bastant dolorosa i que no sé com podré fer cicatritzar...buf...la cremada a la mà, degut al callo que duia, no va ser tant important...hehehe!

Diumenge: TINC TOT EL DIAAAAAAA ! Em fa mal la cama i la mà..però s'ha d'aprofitar a muerte...! Anem al Nord? Anem al Sud? Est? Oest? Està tapat...el desplom mana i segur que a Lleida hi fa més sol. Cap a Tres Ponts, que a més hi ha canto bo, i amb la mà txunga anirà millor...

Amb la calma i la xerrameca, recorrem un camí que el cotxe ja se sap de memòria de quan anàvem a surfejar a Andorra...però aquesta vegada ens parem abans ( en aquella paret que havia menyspreat durant 20 anys de visites hivernals a Ordino quan la carretera passava just per davant...fins que la van equipar i ara és un lloc genial i brutal...).

Escalfem al 6b de sempre i li munto el 7a bonic de la xorrera ( "Pandeputa"), mentre la penya va arribant. L'Ordoño fa un bon pegue però just sortint no sap com xapar el seguro final...i es tira...pensava que la feies bow !

Pel camí, des de Calaf, ja hem vist la terra molt verda..el pantà d'Oliana està que vessa i tot és preciós...el Segre baixa pleníssim i amb força sota la paret...tanta que sentir-se costa molt a partir de certa distància-alçada. El brogit de l'aigua posa una mica tens, i com que les vies són certament "llargues", amb ambient i amb les assegurances un xic "airejades", muntar-les a vista em costa més que en altres llocs. Hi ha molt bon canto de mà ( llastres invertides, bústies i tacs), però peus curiosos...

He escollit un bon 7b+ de la part esquerra ( "Alt Urgell" ex 7c, 35 mts i possible 2on llarg de 7c+ o 8a )...variant de la Tarragona que els Manresans em comenten que és interessant...la NIDRA (7c) està mullada i aquesta és una bona opció...vaig de parant en algun pas...una mica estressat pel soroll del riu...passos continus tècnics però sense exagerar...arribo a un diedre facil...les formes a Tresponts són inmenses, alguns peus patinen una mica i les cintes sempre queden lluny...arribo sota l'inici de un fort desplom, ja a 25 mts del terra i amb un bon ambient...el pas dur sembla mullat!!!! buf..i és obligat !! Amb l'Ordoño no ens sentim bé..provo el pas i fallo....joer, no ! un altre voooooooool !!!! Em rebenta ! Amb la mà dreta cremada, la cama cremada i haver de remuntar quatre xapes a pols...bufffff !!!!

Em situo sota el pas de nou...ho intento...em tallo...merda, merda, merda! Ordoñooooo pillaaaaaa!! Que el romo del pas està mullat i si caic anant a xapar encara volaré més que abaaaaanns !!! Empasso saliva i tiro amunt...un, dos, tres !!! Ecs que relliscooooo !!! XAPO !! buf, ara si !!!!...els 8 mts següents ( 1 xapa) desplomen però tenen molt bon canto...xapo la R i no em miro ni la sortida al 7c+...ja li donaré un bon pegue després...deixo una cinta llarga per no patir tant i baixo...

L'Ordoño vola de nou al 7a...estem com cansats, hem dormit poc i les vies són físiques...xerrem una bona estona de la vida, dels seguros que allunyen, del "coco" i de noies...he trobat uns amics que feia MOLTS ANYS que no veia...és fantàstic trobar la colla de l'època de l'insti, vius, en forma, i escalant ( amb en Carles Santapau vaig fer el meu primer 6b+ en una setmana de ermitanys a Montgrony quan teníem 16 anys!!!).

La resta són detalls sense importància...la vida és un regal i és bonic veure que tots la conservem i tenim tantes il.lusions...¿Què més es pot demanar???

Amb l'Ordoño prenem la decisió mística d'ANAR A MORT amb les respectives ( vies), ens motivem per eixorivir-nos...m'encordo nerviós però de seguida em tranquilitzo...inspiro i floto per la placa de ALT URGELL..en un obrir i tancar d'ulls sóc sota el crux..no m'ho penso, ara ja hi ha una cinta llarga i no fa por...m'hi enfilo sense massa problemes..el rom mullat ...surto!...Quatre bloqueigs, pati inmens i canto més inmens encara, els peus em volen un instant però recupero i llenço a l'inmens forat sota la R...respiro content i faig el darrer pas...xapo la reunió i provo el pas de sortida al segon llarg...increïble...després de 35 mts de inflamenta i 7b+, quatre regletes ( bones) i la corda que tiba avall...no arribo a l'altra xapa...i menys " a vista"...és igual...ORDI BAJAMEEEEEEEEE !!! Quin pati collons...un 7b+ interessant i espectacular...

Animat pel bon Flow l'Ordi també pren una decisió...A MUERTE !!!..."venga bow sáltate la cinta y ya xapes després!!!"..s'ho pensa..i al 4rt pegue del dia ho aconsegueix saltant-se el seguro del crux!!!! Molt bona Ordiiiiii !!! Amb un somriure a la cara i rebentats. Ja hem amortitzat el viatge. Que guapo que és escalar a Catalunya...que guapo és escalar...

Rebentat provo "EL MALSON"( 7b) a vista ( hi ha les cintes dels amics) i fallo amb la R a la cara...és una via curiosa...de passets i reposos, plaquera, ben equipada fins ( com sempre) un crux obligat...el supero i mentre xapava la darrera cinta de un bon canto, abans del pas final, me'n vaig de nou avall amb la corda donada...coiiiiii !!! Joer Ordi aquest finde em sortiràn ales !!!!! Ja ho tenia !!! Merdaaaa !!...Ho tenia?...heheheheh !!! Faig la sortida apretant com un cabró...si hagués passat el bolt hagués volat segur allà...la sortida és un bloc, que inflat com anava, no hagués superat ni fart de vi...baixo inflat i poc motivat.

Desmunto en toprope de seguida i sense reposar...guspiregen gotes, em fa bastant mal la cama i cada plegada és un suplici...caic de nou al crux final...tant se val...estem mig adormits i volem marxar d'hora. Ens despedim dels coneguts, somriures, "a reveures" i fanatisme de baixada....
------------------------------------------------------
FA UN ANY, en la primera visita a TRES PONTS vaig perdre un peu de gat...el donava per definitivament desaparegut quan, bloggejant vaig trobar que algú l'havia recollit. Hi vaig contactar i em van passar el telèfon d'en RICARD..vam quedar que el dia que tornés me'l passaria. Ahir va ser aquest dia...xerrem una estona, em passa el gat. MOLTES GRACIES RICARD per recollir-lo, XAVI GRANÉ per posar-ho al blog...i RAMON PER POSAR-m'hi en contacte !!!!! Salut bows !

Sembla que ja hi ha aigua per uns mesos, he recuperat el gat, els amics van fent i tot segueix bé...quan arribo a casa l'Arnau salta de content, i soc prou feliç...caldrà tornar a TRESPONTS...

Ens veiem Ordoño !!!!

dijous, de juny 12, 2008

Piada variada...

PLUJA..PLUJA...MOLTA PLUJA...

Paciència...no hi ha mal qe per bé no vingui...substituïm roca per resina i a fora el país es recupera...

LES SORTIDES són fugaces..algunes amb èxit i altres una mic atropellades..acabant mullats o gairebé...però es pot anar sortint.

UNA VIA NOVA a AGONIES: Equipo LEBASKA 6b 15/20 mts..a la zona oposada a les vies dures..es veu molt clara, a la dreta de una fissura, parabolts nous excepte un buril ( travessa una línia desconeguda i no volia reequipar res per si de cas...és un tram fàcil. ENTRADA DURETA i sortida molt maca fins empalmar amb una via d'espits. per Oriol i Eva. Una via més per els soferts "asseguradors/res" que lio algunes tardes...Al final serà un raconet interessant, una alternativa rotllo Gaites...

FUGAZZI DIRECTA ( 8a): genial..enmig de la tempesta de llamps i trons provo i encadeno l'entrada directa a la primera, i sortim pitant..al cap de un parell de dies torno. L'Eva m'assegura..al primer intent aconsegueixo el rotpunkt...BONISSIM! Quin bon flow...Gracies Eva...a muerte...la via no em sembla més dura que la original..i sí més facil que el Clan del Bonsai..no sé...mutacions potser...

PETA UN CANTO a WINCHESTER de SIKA...just a la sortida del forat..buf...al cap d'uns dies m'hi acosto..surt el pas..no la via...i l'endemà encadeno...ja no és 7c ni de bon tros..potser 7c+ molt putilla...llàstima era una bona opció més facil que les seves originals...

7a+ a Gelida ( la de la esquerra del sostrako..a la paret de la dreta), amb catxarros...la fissura escup aiua i l'he de eixugar..i a l' entrada em jugo la inya però surt ok...sense preequipar però coneixent molt bé la via...

COLORANTES PERMITIDOS: 5,5,IIº,6a+ ( 6b minim..),5+,6a+. VIA GUAPISSIMA, he penjat la piada a Kpujo amb descripció i consells...m'escapo cuita corrents a la tarda amb la Silvia...buf,buf,buf...corrent escales amunt i va tronant..previsons de tempesta ( tempesta bow no pluja!) per la tarda...Empalmo corrents els 2 primers llargs i en 20 minuts som a sota el 6b...pujo a piñón, surt a la primera i em planto en 8 minuts a la R..la Silvia "corre" per la pedra...encadena el 5è llarg "flotant" i ja guspireja. Amunt? OK Silvia al lloro que m'han dit que costa xapar...Pujo MOLT RAPID, comença a ploure i als metres finals ja esta caient el cel sobre els nostres caps...NO sé com ha pujat la Silvia enmig del diluvi universal i llamps petant a Gorros i sobre la Mòmia...Anem fins al cim..sembla que estem dins d'una piscina...Baixem mig a cegues d'un buri amb maillon i grimpem fins el Mc Canna..Xip!Xap!Xip!Xap! S'allunya la tormenta, els llamps ja sonen més llunyans i tornem mig caminant mig nedant cap al cotxe...cafè a Monistrol i pitant cap a casa.
La via és MOLT BONA, tant de bo els reequipadors s'interessessin per substituir els centenars de burils i spits vells que tenen les vies esportives del càmping i voltants...
Gracies Mauri pel SMS-ressenya, un deu a la velocitat i calma de la Silvia enmig del marrón...

dimarts, de juny 03, 2008

ACLARIMENT

L'altre dia em truca un col.lega per quedar... i de pasada em comenta que "li han comentat" que "es diu" que les vies de la Torta les he equipat ( i reequipat en quant a la burilada Cerdà) jo mateix. Li ho ha comentat un conegut escalador montserratí, habitual de Parets i tal, amb qui de fet jo he escalat alguna vegada...

També sembla que se m'atorga la dubtosa glòria de equipar altres vies esportives escampades per Agulles...

Sempre m'ha sobtat que en l'era de la INFORMACIÓ, quan existeixen emails, mobils, blogs i webs, la RUMOROLOGIA sigui, de fet, el principal vehicle de allò que acaba elevant-se a veritat acceptada. I que aquesta s'allunyi diametralment de la veritat objectiva.

I no pararé de flipar encara més amb com és capaç de inflar-se una bola i de crear-se una mentida quan trobar una explicació clara és tant facil com fer un truc. Gracies Guim per voler aclarir-ho...en cinc minuts al mòbil es van desfer hores de possibles elucubracions?

Apart de CELIAVERN ( que ja no existeix), no he equipat cap més via a Agulles o Frares !!!!

La resta de vies ( Ei Tranki, esperó del Quim ( RIP també)), Tora Tora, i apurades-alliberaments diversos sempre sense reequipaments) han estat per sota i en llocs diferents a la Torta i generalment no divulgats...

He penjats als fòrums de referència la informació justa i necessària per deixar les coses a lloc i potser per desfer algun malentès...a partir d'aqui suposo que ja no cal res més. Si hi ha algun interessat en aprofundir sobre el tema i interpel.lar algú el més normal és que s'hi dirigís directament no?

La via "ESPERÓ DEL VENT" de la Torta és una creació d'un escalador genial que ha deixat la seva empremta en la història de Montserrat. En J.L. Moreno. Es tracta de una via totalment natural de 7c+, i que apart de la ascenció del seu autor, sempre ha tirat enrerra més d'un intent d'encadene...el "crux" esta exageradament per damunt del bolt ( a falta de taladro el dia de autos i per mandra de burilar a mà...). Després de fer-la en toprope dues vegades MAI crec que tingui el valor de encadenar-la de primer...a més per la seva llargada un "assaig" implica enganyar algú per tal que pugi per la Normal, rapel.lar, assegurar des del cim..etc...per alguna cosa es diu "Esperó del Vent...". encara recordo les explicacions del company que assegurava en Moreno...i del fred que va passar al cim de la Torta...

La resta de vies que hi ha a ambdues bandes crec que són dels Manresans...no crec que s'hagi de comentar res sobre aquesta gent tant incansable i de tanta capacitat i creativitat alhora que integritat.

Sembla que algú més va reequipar alguna altra cosa que hi havia...suposo que si vol ja donarà expicacions.

Apasiaw. Si necessiteu cap info al respecte és millor quedar per escalar i us la comento...com deia en Güllich les coses a la cara millor, la resta són paraules i no fets...