Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

diumenge, de febrer 24, 2013

HISTORIES DE ST.BENET

Un mite de la escalada esportiva a Catalunya, en JOSEP BATLLE, té un bloc on recull histories d'aleshores i reflexions d'avui.

Algú que ha estat punter en moltes disciplines ( primers VUITENS a l'Estat i a Catalunya i repeticions inicials de vies com el MIRALL, solos increïbles per Montserrat, equipaments pioners de vies avui mítiques...), capaç de entendre aquell moment, el pas del temps i sobretot de ACCEPATR-HO i no caure en un romanticisme acomodatici i voler fer d'aquella època un moment estatic i inamovible sinó evolutiu.

D'això se'n diu saber ENVELLIR, que, només per una lletra podria entendre's EMBELLIR.

En RUBIO, a més,és un excel.lent recopilador de histories i gravats, i, d'entre aquestes, en destaco una de divertidíssima, que explica el PERQUÈ dels pedrots que descanssen davant l'ermita de ST. BENET.

Actualment s'usen per posar un slack line, per recolzar-hi les motxilles o per pendre el sol mentres esperes la caloreta per escalar...el seu orígen, però, és més que curiós, i alhora lligat amb un altre històric de Montserrat, l'ALBERT IGLESIAS, que, des de la seva botiga a l'Avinguda Gaudí, l'ESPORTS ALP, a més d'un ens va vendre els primers equips d'escalada, els primers gats Boreal...etc...

He somrigut molt en llegir aquesta anècdota, gaudiu-la:
http://josepbatlle1556.blogspot.com.es/2013/02/amb-flaire-polvora.html

divendres, de febrer 08, 2013

Mai et podré dir Adéu...

Diuen les llegendes urbanes que et vas canviar la cuina perquè la que venia de serie era una TEKA, i un culé integrista com tu tenia urticaria només de mirar-la...

La segona vegada que vam sopar junts quasi em moro de la borratxera...

Et vas dedicar, sorneguer, a provar la meva resistència amb la pitjor de les begudes, aquell beuratge italià que va dur l'atre cunyat per fer pagar la novatada al nouvingut. Recordo que no recordo massa, era una nit de Nadal, vam sopar amb els nostres futurs sogres, la vam liar, vam anar al MUNDO KANIBAL, vam seguir liant-la i després, ja de matinada, va sorgir de dins teu aquell "expert en totes les batalles" que ens va dur a un garito d'aquells que no saps ni on són ni de que viuen.

Recordo com vaig quasi congelarme al Peugeot 205, sota casa la Lila, i el sogre em va trobar a les dues del migdia, amb tota la papa pel damunt: "Ceci, este chico tiene un mal beber..."-acabaves de sumar una bona tanda de punts al teu favor davant del sogre...ke kabron...Hipotèrmic, derrotat i amb una ressaca de Bukowski, avergonyit, vaig tornar a casa, no sense abans deixar el poc que quedava al meu estómac, per la finestreta al llarg de la C-58...

Mai vaig lograr-te convèncer de que NO era "el millor escalador del país" i que viure de la escalada és quasi impossible...només em vas veure un cop escalant, i amb les històries que t'explicava vas iconitzar-me com cada vegada que sortia el Kilian al telediari..." Que no Pedro, que jo només "ESCALOOOOO!!!"". Com tampoc vaig lograr-te convèncer que, a pesar que fos catalufo de la ceba, i del Guinardó, no era un pijo d'aquells que devíeu currara les tardes boges i ultrakilles del "DRAGON ROJO" a CERDANYOLA. Eres de idees fixes, simplement em vas anar tolerant cada cop molt més, fins al punt que no he sabut mai qui estimava més dels dos a l'altre...

Ja he perdut el compte de les birres que t'he gorrejat de la nevera, cada diumenge abans del futbol, o dels kilos de carnaka que ens hem fotut, de els QUINTO+TAPA, de els teus consells, observacions i conclusions, d'un PRAGMATISME absolut, d'una cruesa desposseïda de tot idealisme i, alhora tant ABSOLUTAMENT ENCERTATS...jo era l'economista i tu el SAVI, simplement. I això que vas ser capaç de gravar-me deu temporades seguides del "QUARTO MILENIO RADIOFÒNIC", i que estaves completament convençut de les conspiracions, els codis secrets i les mandangues aquestes de l'IKER dels collons...amb els teus "earphone" versió sonotone...ESTRUCTURALISME DETERMINISTA?

Pedro, mai oblidaré, i tu suposo que tampoc, aquella nit quan la Roser, que t'idealitzava, va ser la persona més feliç de l'univers amb el COMPLERT que li vam obsequiar amb tu i la Lila...un BARÇA-MADRID de 5 a 0, amb birres i tapes...una pizza prop de casa, i una festassa a la disco...tots vam plorar rient de veure-la apunt d'explotar d'alegria...va ser insuperable.

I en certa manera t'he envejat...la teva bondat, la teva paciència, la teva comprensió, la teva claredat mental, la teva dedicació, capacitat d'acceptar els canvis que ens va procurar la paternitat, i la teva devoció per la teva companya l'"ANGELITAS", que era totalment ABSOLUTA...vas saber-te conformar amb les restes de "la vida" perquè vas trobar en el moll d'aquella cosa que a mi em semblava "pura rutina" el motiu de ser, de gaudir i de existir, i fins i tot em cuidaves els meus, mentre escalava, i no dubtaves en oferir-me el que fos quan arribava al minut cinc de la primera part, brut, cansat i mort de fam...

Suposo que el cos humà no pot resistir ser tant exo-benefactor i per això t'ha embogit, esclatant en mil bocins de cèl.lules desenfrenades que han col.lapsat entre elles...naixent entre la duresa d'ambient a la "ciudad sin ley" com tu deies al RIPOLLET dels 70's, amb la dificil mort del teu pare, i havent de lluitar ja de jove per la teva família...Però d'allò en va sorgir un nano mil vegades més educat, mil vegades més generós, mil vegades més comprensiu, i més estimat, tant per els crios de la fam,ilia com pel teu nebot adolescent, com pels iaios amb els qui comparties quintos als bars amb menys glamour de l'Univers. era dificil no estimar-te perquè tu et feies amb tothom...

Aquets darrers temps he estat pregant, maleïnt, cridant, plorant en silenci, rebentant-me a series per oblidar el que passava, sense dormir fins que queia de son, tenint esperança enmig del pessimisme que m'envaïa, intentant compendre el que se'ns venia al damunt...i no n'he pogut treure més que una ombra del teu somriure, un glop de plor sempre apunt de brollar, i de nou aquest pes buit a l'estómac que m'ofega en pensar en tu. UN ALTRE COP, el desconcert, l'angoixa, el dolor, i finalment la puta realitat del mai més...

Quasi mai t'he contradit perquè era pràcticament impossible no estar d'acord amb tu, en sabies massa...i dins d'aquest inmens cos que t'albergava, l'amor semblava no cabre-hi...mai entendré ni la merda de destí que ens ha separat ni la teva discreció en marxar tant rapid i sense fer soroll...ho sento PEDRO, no ho puc evitar, estic enfadat, estic enrabiat...estic espantat de com d'espantat devies estar tu aquest dies, per tu i per els teus que deixes sense tu...

Només et puc dir que per la nostra part no has de patir, que els cuidarem, i que de la mateixa manera segurament la Roser ara deu saltar d'alegria de tornar-te a tenir amb ella...és la merda de viure en dos bandes diferents...però confia, tant com nosaltres confiem amb tu...

Ah, i que de la mateixa manera que sempre em deies que la meva musica era una merda, i alhora me la grabaves...doncs jo, en canvi, ara trobo el punt a aquella música tant carca que et molava a tu, i, perque te l'emportis, te'n dedico un trosset, el més entranyable...

ADEU PEDRO, tros de bou, t'estimo, ja t'enyorem, i prometo ser tant bon pare com tiet vas ser del teu PETIT CULE, com li deies al Nawet.

Aqui et deixo, amb la Gaynor, d'aquell collons de MOTOWN que tant et flipava : NEVER CAN SAY GOODBYE, Pedro...

divendres, de febrer 01, 2013

Abstraure's

"yo' don't know how i cry to jah, so many long despaired nites, prying for ya' salvation in this world of calamity...please keep on fighting..."

Costa, Costa d'abstraure's, de no pensar en allò en que un intenta evitar tornar a recordar...com si oblidar fos suficient per exorcisar la realitat del moment... Ferro i suor, resina i suor, treball i suor, somriures amargs que intentem dissimular...joder quina merda... Intento que les hores s'omplin d'esforç, que el camí em dugui a un estadi d'esgotament que em permeti adormir-me cada nit més trencat, més il.lusionat pel moment en que la muntanya m'ompli de llum i aire, lluny del dolor...

Diumenge pujem a CORONES...amb totes les variables a l'APP del CLIMBING SPOT SELEKTAR...i funciona, amb una petita variable orbital que també s'ha alineat...fresca sense fred, la termica correcta per estar a gust mentre altyres llocs estan pillant, Sense gent i amb vies a plaer... 
Un parell de setmanes de "fisic" i una de entrenament més intens i el cos ja em reacciona. És com un interruptor i tot es posa, almenys en aquest sentit, a lloc...tant de bo pogués manar sobre el cos dels altres, tant de bo el cos ens fes cas com quan entrenem...si només fos una mica...  
Munto sol amb canya, exploro, i encadeno LA MAKABRA, viote que fa quatre anys, just vaig poder muntar fins que el nawet va començar a plorar. Provo i encadeno, com m'agrada. El David fa fotos, makina com pocs, quasi la rebenta a flash i no perdona a la segona.


Cerveses a la gasolinera , tot plegat corrents...METADONA, MORFINA...uns instants de plaer, el plaer de l'oblit puntual. JODER...Tant de bo et fessin igual d'efecte els teus calmants, bow...jo aquests són els únics que tinc, i que em funcionen, almenys encara...