dimarts, de desembre 28, 2010

Regal Fanàtic de Nadal

Abans no sé com m'ho feia però mirava de escalar ( i encadenar) alguna coseta les fetses senyalades..matinals fanàtiques amb el capó refredant-se a taula...

Aquest Nadal amb la Lila i el Nawet vam marxar una estona a CAN BOQUET. Molt i molt de fred ( els tres tenim una megagrip ara mateix), fanatisme creixent.
Amb la enorme paciència de la LILA congelant-se a pesar del plomes( que m'havia oblidat d'agafar els seus gats) , vaig poder encadenar RACATACA ( 7b), un clàssic del sector Clàssic, interessant i amb una porta difícil d'aguantar que m'ha costat tres visites ( una en estiu sense tacte, una en hivern, gairebé amb piolos, i aquesta)

Gracies al Rosike per animar-me a tornar-hi, i a l'Istxvan per acompanyar-mi el dia que estavem sota zero, a la família GEL per acompanyar-nos escalfant, al Nawet pels "vingabows" i netejar-me les preses (motivador total en nano no veas!!!), i a la Lila per aguantar el fred i el nano mentres encadenava...


Dies com aquest donen plè sentit a la conclusió del post anterior...

divendres, de desembre 24, 2010

Christmas Bitter Tales...

To "L" ( 1968-1994)...wherever you are...

!!!!Relax man, she's not here anymore, thats all, keep safe man, keep clear, keep abseiling, we'll survive, I promise it to you, ok?OK?!!!!

Els ulls d'en Alex em cridaven, la seva mirada segura i alhora inquisitiva, i la força de les seves mans apretant-me el cap i abraçant-me mentre jo plorava m'han quedat gravats per sempre.
Jo estava xocat, no podia pensar i la por feia que les cames em fallessin i ni tant sols sentia el vent que ho embolcallava tot...el vent filldeputa que es clavava al meu cap, que m'eixordava, que em mossegava com un caníbal boig cada tros de carn i ànima...no entenia res, estava anulat, i ho he estat potser fins ara...no ho sé...el temps es distorsiona...com els records..

.------------------------------------------------------------
"Sorry, Where are the Gaudí Arches?"

Em vaig girar contrariat, putos guiris!!, com pot ser que no vegin que un menda aquí no fa de guia turístic sinó que està entrenant???!! Vaig baixar, condescendent...almenys practicaria una mica d'anglès...

"Get upstairs and straight ahead...when you arrive at the great terrace ask again..."

Mentre em magnesiava de nou em vaig fixar en la seva cara, era una noia estranya, de cabells castanys i ulls intensos...petita però molt ben feta, i amb faccions interessants que més tard m'explicaria que li venien dels seus avis, indis empeltats d'anglès...em van fer molta gracia les seves xancles..aleshores aquí encara no se'n veien...

Vaig espolsar-me els dits d'una bufada i vaig enfilar-me de nou a la paret, tenia una hora i els LASER m'anaven tant estrets que si em parava m'apretaven els peus que era l'òstia...al tercer moviment me'n vaig adonar de reüll que no se n'anaven...ella els explicava no sé què dels "holds" i el "boulder training" i ells s'ho escoltaven com hiperinteressats...em posava nervios evolucionar en precari sobre la gent , de manera que quan vaig poder vaig saltar i em vaig quedar assentat, en un racó de la minicúpula de Güell on tantes hores passava entrenant els dits en desplom mentre feia campanes de la Uni...

Seguien parlant i mentre ella xerrava jo la mirava, tampoc estava flipant, simplement no a trobava més maca que la resta de xiques que tard o d'hora es marcaven un punt mirant de fer-se les interessants amb les amigues preguntant als escaladors alguna xorrada...la parella que anava amb ella van marxar després de una mena de contrariat "SEE YOU AT THE HOSTEL" i ella es va posar a fer la gilipolles mirant de enfilar-se descalça i sense magnesi pels minicantos de la cúpula.

Vam tardar dues hores en xerrar d'alguna cosa, jo vaig fer campana de la Uni i els seus col.legues es devien florir al hostel...vam passar el finde a siurana i el següent mes ens vam tornar bojos, escalant i xerrant com desesperats. Jo era un universitari absolutament desorientat, no sabia on aniria, no entenia on era el meu lloc al món i buscava sempre un camí on encabir un rumb programat, quelcom que ,apart de la fam bulímica de enfilar-me arreu, m'encarrilés cap a un lloc...ella era biòloga, i estava acabant un curs a Barcelona, el mes següent tornava a casa, a començar de nou una vida avorrida, ensenyant a la universitat, amb uns pares exigents i un novio que no escalava i que coneixia des que tenia 16 anys...li agradava el big wall

Al 1994 no hi havia emails o mòbils, el meu primitivisme tecnològic profund em feia ignorar gairebé totes les vies de comunicació que no fossin les cartes. Veure-la marxar a l'avió després de la darrera nit voltant pel Raval i prometent tot allò que sabía que mai compliria em va produir un forat a l'estómac que encara recordo...jo era un covard, un merda arrelat a un petit país de pedra incapaç de entendre que Montserrat no ho era tot, que el món era inmens i que l'amor podia existir...ella mig plorava i em deia que volia tornar, pero que necessitava pensar-s'ho...que m'escriuria aviat...

I em va escriure, em va dir que al Nadal es movia a BCN, que tenia unes ganes inmenses de veure'm, que m'enyorava i que abans baixava a la Patagonia en una mena de expedició científica...que si volia ens podríem trobar allà, per escalar i tornar junts...

Fins aleshores només havia sentit vertígen sobre els estreps, a Ordesa o Montrebei, i a Montserrat, on el món es corbava a l'horitzó mentre descansava entre ploms i gantxos, espantat i dequiciat alhora que histèric de joia...i de sobte aquella carta amb aquella lletra que evocava el somriure més exòtic que mai havia somniat em va espantar, em va angoixar, em va desencaixar les peces d'un món acomodat i estructurat, lineal alhora que erràtic on sempre m'estava inmòbil... i jo no sabia si tot era producte de les endorfines o si ja havia penetrat les capes interiors de la meva ànima...

Quan es tracta de l'amor el mot "decadència" s'impregna de dolor i podriment...la crueltat de la guillotina en el fons és un engany, no hi ha res tant net, i la forca és un sistema cru, dolorós i lent...i aquells darrers mesos abans de marxar a la Patagònia el meu entorn s'enfonsava, els exàmens fallaven i ho desmuntava tot...la nòvia, els amics, els pares...recordo encara les feines obscures descarregant camions al Manpower per aconseguir uns diners que mai serien pel "piset" que havia de comprar amb la companya...només tenia al cap aquella sageta de pedra que apuntava al cel i que seria l'inici de la resta de la meva vida...El TORRE.

La "L" baixava als Glaciares tres setmanes i un amic seu, l'Alex volia intentar la Maestri...jo havia fet una mica d'alpinisme, em sentia un heroi de 8a i a4, i si bé la logística se m'escapava de les mans i la tàpia em corprenia, no sentia que el nivell de la via em pogués...m'enganyava vilment...

"Les veo muy delgados" ens va dir un gaucho quan va veure els nostres cossos de freekees macrobiòtics i les malles de colors que dúiem a l'aprox...al Bridwell hordes d'alemanys inmensos em feien sentir un ésser inferior, i el mateix Alex, amic de la "L" des de nens, un paio inmens i ros i amb una barba a l'estil mormó, m'empetitia...jo seguia sent un covard amb complexes d'inferioritat, als meus 25 anys de merda...i allò no era ni St benet ni Sta Ceci, allà haver pujat pel Miralls o escalar 8as, punxar V+'s a Cavallers o fer vies equipades amb pitonisses i burils cutres no significava res...res de res...

A les nits d'espera el vent udolava, i els alemanys udolaven també sota els efectes de l'alcohol...tots udolaven com llops famolencs i pregaven als planetes per demanar que el vent parés, que no fes fred i que la sageta els permetés pujar amunt, que les pitonisses del Maestri aguantéssin, que les cordes de les traves no es geléssin, que el Fong de gel els permetés passar, i que a la baixada els respectés...els ulls salvatges de aquells germànics em deien que havia de embogir com ells, que havia d'admirar als qui baixaven, derrotats i amb els ulls perduts, però que no havia de témer a res si volia intentar anar amunt...la "L" m'acaronava el cap mentre miravem hipnotitzats el foc i cada cop em donava una mica més de seguretat en mi mateix, em feia sentir que allò que anavem a aconseguir seria ja una prova final per la resta de la meva vida...el Torre i ella...
Vam córrer a les fosques damunt la glacera després de passar el riu pel lloc correcte ( si no fos per l'Alex, que sabia el lloc JO mai hagués ni passat del Mocho)...l'estómac em donava voltes mentre l'Alex volava davant nostre, mig a l'ensamble mig en solo...els crampons cruixien, els trossos de glaç m'impactaven al casc i a l'esquena, la motxilla m'ofegava, i la "L" pujava com un isard arreu, aprop meu, de vegades gemegant i bufant, de vegades rient...amunt cap al coll on començaven les verdaderes dificultats...¿¿dificultats!!! quina hipocresia que duia a dins...pujar aquell "contrafort" de merda ja m'havia tocat a la línia de flotació...des que havia deixat la seguretat de la petita rimaya sabia que estava mentint-me, sabia que allò em venia gran i m'estava escapant endavant...m'enganyava de manera creixent...tot i que fisicament estava fort i seguia prou bé el ritme...fios i tot tècnicament podia aportar algunes solucions que ells, més matussers, no coneixien...
Llargs de pedra...el que jo creia que serien spits o "burins" eren una mena de "pes" estranyes...una mena de pitons de cos circular o hexagonal clavats en forats mínims que es doblegaven en penjar-t'hi...l'artificial res tenia que veure amb la mariconada de saló a la que estava acostumat, cap ètica, cap estètica, simplement agafar-se, esgarrapar la pedra amb la bota, estirar de tot allò que et subjectava...fossin cordes, fossin tascons, friends, gel, humitat o fissura...era demencial...estavem escalant una Nose al cul del món quan jo mai havia passat de Montrebei o alguna tonteria al Midí o el Dru...la "L" seguia somrient però cansada, mesos de no fer res li passaven factura mentre jo anava hiperentrenat...ella seguia confiant en mi...i jo em seguia enganyant a mi mateix...

Vam superar algunes travessades amb cordes fixes podrides i desfetes, l'Alex encapçalava els llargs més compromesos, jo feia de portejador i pujava tremolant d'angunia o sobreassegurant-me alguns llargs més facils en lliure ( el concepte del rotpunkt va desaparèxer dels meus manuals de valors...simplement "pujava" i el lliure volia dir pujar sense treure els estreps...)...
Just abans del final algunes tirades fins i tot em van fer gaudir, tímidament el sol va aparèixer i vam poder escalar millor i sense guants llastres senceres a tot drap...el buit m'engolia cada cop més i la visió sobtada del gran i amenaçador fong glaçat que havia mirat d'ignorar fins aleshores se'm va menjar alhora que el sol es va amagar darrere els núvols que es convertíen una mena de fada maligna que ens embolcallava a ventades...
EL VENT... El sol era tant sols una mena de lidocaïna per atontar-nos, abans de la tempesta...vam arribar al damunt d'una mena de desferra metàl.lica anclada a la paret, una mena de màquina de Mad Max abandonada enmig del no res vertical del Torre...quan vaig arribar-hi ja gairebé no podia girar la cara al vent, milers d'agulles de gel se'm clavaven a la cara, i l'Alex em cridava sense que l'entengués...

Vam discutir, ell volia pujar, jo no, la "L" segurament no estava decidida però veient la meva inseguretat es va adonar del suplici que ens significarien aquelles hores de més, en un infern que possiblement tindria conseqüències letals pels tres...L'Alex estava obsessionat, jo tenia por, i la "L" era la racional...

"When you get here you can't give up man, it's there, we've came here to get to this fucking top...the rest is not important!!!! I wanna GET there, i don't mind about how we will get down, it's my third time here, and NOW it's my chance, i don't wanna give up again!!!! "

Jo volia plorar, tenia un nus inmens a la panxa, tenia fred , tenia terror, tenia pànic i la "L" tampoc ho veia clar, i sabia que aquell sonat era capaç de dur-nos al cim a costa del que fos..., però que potser no baixaríem..i que a ell no li importava però a mi i a ella sí, perquè aquell cim ja no era res comparat amb el Nadal que s'apropava, i els Nadals que imaginava després...


De vegades he cregut que no es tractava del que m'importava ella sinó de la meva por, i que tot plegat és una justificació de la meva covardia en aquells moments...de vegades em justifico creientq ue era un destí programat, que si haguéssim baixat més tard ens hi hauriem quedat els tres...Una mirada suplicant a la "L" em va confirmar que els meus ulls ja li parlaven des de feia hores, i que ella ja tenia la capacitat de entendre els meus ulls...vam votar i aviat érem una màquina triple de rapel.lar a tota òstia enmig de la tempesta.

Les cordes volàven a tot drap entre el vent, pujaven , baixaven, fimbrejaven, mai havia vist la muntanya en aquell estat, era demencial...L'Alex no parlava, jo mirava embogit totes les maniobres que cadscun dels tres feia, estava emparanoiat, tenia por i multiplicava per deu cada sistema, no volia que res se'm passes per alt ni que se li passés per alt a la "L"...volia baixar però volia arribar a baix sa i estalvi...A la tercera enganxada ja teniem clar que no podiem llençar les cordes, i el primer no rapel.lava sinó que el despenjaven a ell ( amb motxilla) i una motxilla com a contrapès. Fixava ràpid, estirava cinc vegades i ens deia que tot ok. Baixava el segon i mentre el darrer baixava avall, un de baix baixava amb una tecera corda auxiliar ...i repetíem maniobra...


El vent m'atordia, jo rebuscava un guant dins la meva motxilla, en una maniobra falsa m'havia volat el de la mà dreta i se m'estava quedant paralitzada per segons...em tocava el darrer i tenia uns minuts per, com mig adormit, intentar salvar els dits.

Mai sabré què va passar en aquells instants...de sobte vaig sentir uns crits al costat i la caputxa del gore em va deixar entreveure com les cordes s'aixecaven amunt sobtadament...encara no comprenia què succeïa...el meu cap no anava prou ràpid i el color de l'anorack que tenia al costat encara no em donava cap informació...i de repent una mena de coet de llum m'esclatà al cervell...una idea em va disparar l'adrenalina...al costat hi tenia l'Alex...primer vaig pensar que no, que al costat hi havia la "L"... però el seu tamany no deixava cap dubte. El meu subconscient m'enganyava, era com una injecció de morfina que intentava que no descontrolés més el pànic que m'estava guanyant de manera ineludible...el seu nom es va engrandir i accel.lerar dins el meu cap...no...no...no...NO !!! Encara esperava intentar entendre què passava quan les malediccións de l'Alex em van verificar el que no volia saber...els seus crits a la "L" s'ofegaven amb l'huracà i als dos o tres intents va callar, era un crit inútil que es perdia al vent, i va deixar de cridar-la per intentar controlar les cordes...jo encara no reaccionava, esperava potser...volia saber que la "L" estava a baix i que se li havien escapat les cordes en anclar-se a la reunió, en una distracció sobtada...no podia assumir res, veient l'Alex actuar amb aquella contenció que tant sols avui entenc...

De repent vaig adonar-me que l'Alex maniobrava per baixar avall, jo estava esporuguit, esporuguit i empetitit, incapacitat completament...no volia quedar-me a la reunió, no volia quedar-me sol, i sabia que si l'Alex anava avall em quedaria allà per sempre, inmòbil, paralitzat... vaig agafar-lo pel braç, aferrant-m'hi desesperadament en busca de un rescat emocional que no obtenia"I get down first PLEASE, let me first PLASE!!!!" gairebé somicava...ja no sentia vergonya de destapar la meva angoixa.

No podia rapel.lar, estava mig glaçat i no volíem que les cordes s'enganxéssin..l'Alex em va baixar...i a cada pitó que passava jo anava comptant ...set, vuit, nou...passava algun mosquetó i xisclava de rabia quan l'Alex enlloc de deixar-me xapar em seguia baixant...no ens veiem i em costava seguir la línia diagonal d'anclatges...si em baixava massa rapid em perdria en el buit i el vent...estava com encegat mirant de resoldre aquest problema i gairebé havia oblidat el què ens passava quan, de repent, em vaig trobar a la reunió, i amb la motxilla de la "L" que hi penjava...i ella no...no hi era...em vaig quedar petrificat...uns instants fins que l'Alex que em seguia baixant sense saber si era a la reunió, em va obligar a aferrar-me a la motxilla i anclar-me.

La motxilla estava abandonada enmig de la paret llisa , enmig de una paret inmensa que es perdía avall en l'infinit...sense la "L"...un lloc inhòspit, anònim i que mai ens diria què havia passat...

Quan em vaig adonar del què hi havia em vaig abandonar, i no vaig poder més, no vaig saber reaccionar fins que l'Alex m'hi va obligar...em doblegava sota el pes de la motxilla, plorava, les cames em fallaven, estava sotmès per la situació i a sobre n'era conscient...intentava controlar-me com podia i no ho lograva, intentava aferrar-me com en una mena de caire de la piscina i l'aigua em xuclava cap al fons...m'ofegava...m'ofegava de por i de desesperació...

"Please Oriol, relax, let try to get down plase, be careful, we MUST get down...!!"

I aquells ulls salvatges de cowboy sonat és l'únic que recordo d'aquell final...em va arrossegar com va poder fins al Bridwell, on vaig quedar-me astorat i abandonat fins el dia de partir, sol, desfet i confós,...l'Alex va parlar amb els equips de rescat, amb la policia i em va dir que ho arreglava al consulat...

Ens hem escrit dues vegades en 16 anys.

Vaig tornar a Barcelona creient que mai més hi hauria cap Nadal. Vaig despertar-me milers de cops a la nit...com quan un desperta d'un malson, no entenent si allò que has somniat és real o pura imaginació...la distancia en el temps i la intangibilitat dels records sense altre material que cartes perdudes en la memòria són un tel blanc que ha anat fent cada cop més difoses les esperances perdudes, com una atmosfera lletosa que endolceix l'amargor, que esmorteix la inmensa realitat de cada dia davant una ínfima irrealitat d'uns fets que vull oblidar i no puc...ique necessito exorzitzar d'algun arxiu perdut dins del meu cap...de vegades intento enganyar-me relativitzant la importancia d'una relació fugaç i d'uns fets on la muntanya va manar...de vegades puc...m'ho amago sota la closca de normalitat i puc, sense cap problema...Però cada Nadal tots aquells i aquelles que van ser amb mi algun dia i que avui desfilen pels meus records com fantasmes ignorats, retornen en algun moment concret i em miren des de la distància del no-res.

Jo els miro també, i els veig tant anyorats i inconscients de la realitat com jo, i segurament també tant contents de saber que aquells que ara em rodegen omplen amb escreix i alegria el buit que cadascun d'ells han anat deixant, proveïnt-me d'una felicitat i amor que només jo, des de la meva irrellevant soledat, gaudeixo...

Els avis, la Roser, la "L", el "X", la Rosa, l' "E"...de vegades la vida es fa estranya quan el temps t'arrabassa algú que apreciaves i trobes a faltar...

I només aquest amor infinit m'ajuda a superar el dolor infinit...

dimecres, de desembre 22, 2010

19


Dies i dies entrenant...flow estable i simples rutines..i s'acaba l'any...

Entre sèries de pila i taula de traccions, poc a destacar... LA CREMA (7c+ a SIURANELLA SUD) em va semblar un passeig que no valia ni la pena encadenar de primer...al segon pegue la tombava en toprope i de mal als dits la deixava per poder fer MORENA CORWIN (7b+) entre "a vista i "flashenemigo"( aquesta sí que és una via bonica i recomanable)...són bonics dies " de relleno" que tampoc van malament per ampliar horitzons i fer pililla...

Una escapada de bloc em permet fer també al NOU de CAN BOQUET l'ESPERÓ del MANU ( 7b+) i CREATINA ME DOMINA (7a+), la havia fet a l'estiu també...) ..quin fred...no em queden pells...

S'acaba l'any i ja fa dies que tenia a "favoritos" aquest tema de MAGA, una de les cançons més intenses que he sentit mai...Hi ha versions amb millor so arreu, però aquest directe a Radio3 és històric...


divendres, de desembre 10, 2010

Anàlisi d'un accident

Aquest cap de setmana es va produir un accident a Gelida. Podia haver estat fatal però en Marc se'n va sortir prou bé a pesar de la lesió al turmell que el tindrà aparcat una temporada.

Crec necessari aclarir les causes d'aquest succés per tal de donar un toc d'advertència, tant a equipadors com a usuaris, sobre la perillositat de certes instal.lacions en les que confiem cegament però que poden provocar accidents mortals.

Catalunya gaudeix de un clima i una quantitat de roca que fan que, cada cop més, no hi hagi pedra, bloc, agulla o paret sense vies, esportives o no, on escalar tot l'any.

L'aparició de l'ESPORTIVA ja fa anys que es va produir, i l'eclosió dels equipaments ha fet que, per manca de homogeneïtat en els criteris, pressupost, control i també, que ja fa temps que existeixen, ens trobem amb una diversitat i envelliment de equipaments que implica un risc a evitar...

El cas que analitzem ha estat inverstigat pels GRAE, qui ens han facilitat aquesta fotos per tal de difondre-les.
L'escalador va pujar correctament per la via, sense cap incident, amb el material adequat, amb coneixement suficients i nivell fisic i tècnic tant per ascendir com per baixar-la.

La instal.lació de descens constava d'un PARABOLT superior, sense xapa o anella, amb la femella escanyant una cadena ( no homologada). De l'extrem de la cadena hi penjava un MAILLON que passava alhora per una XAPA. Es desconeix si el maillon va ser colocat en aquesta posició per l'equipador o posteriorment. Igualment es desconeix si el MAILLON és original o abandonat per algú en trobar-se que havien robat el MAILLON o el MOSQUETÓ ORIGINAL. Tantmateix sembla que el fet que la cadena estava "tensada" en excés ( el MAILLON penjava enloc de estar suportat per la XAPA inferior), fa pensar que l'equipament original era el que es veu a la foto. IMAGINEU-VOS EL MAILLON TANCAT.
Un cop a la "cadena" l'escalador ja va advertir que la instal.lació no era del tot correcta, i que el MAILLON no s'obria. Podent passar la corda per la part intermitja del MAILLON, va decidir baixar d'aquesta manera.
La corda passava doncs, pel MAILLON però recolzant-se entre la XAPA i la tanca del MAILLON i no per la part inferior del mateix, com seria el més aconsellable. S'adverteix ( no en la foto) un desgast en la tanca del MAILLON i en el caire de la XAPA, que fa pensar que no era potser el primer cop que algú baixava així.
Recolzada sobre la XAPA la corda va pressionar sobre la tanca i amb el moviment va arribar a descargolar-la. El Maillon, OBERT i ENVELLIT, va cedir, i la XAPA va evitar que la corda baixés i restés enganxada en la part inferior del MAILLON sinó que va saltar enfora.
L'escalador havia recuperat ja algunes cintes i per tant hi havia una longitud lliure de corda suficient perquè la resta de cintes no evitessin la caiguda fins el terra.
FACTORS FAVORABLES però poc previsibles ( alçada de la caiguda, complexió del Marc, recció i capacitat per estabilitzar-se a l'aire-ha fet psicobloc-, reacció minima pero sortosament suficient de l'assegurador, base de la via...) van fer que per centímetres la corda començés a absorbir la caiguda i es donés una mínima desaccel.leració abans de l'aterratge. En Marc va picar amb la cama dreta i no amb el cos, l'esquena o el cap, evitant lessions vertebrals o cranials. La seva complexió i musculatura va permetre evitar lesions internes...
Quelcom tant simple és facil d'explicar a posteriori i de vegades dificil de preveure IN SITU...la majoria d'accidents són la materialització d'un PERILL degut a riscs diversos que conjugats desemboquen en un desenllaç. La millor gestió del perill és gestionar els riscs que poden comportar aquest desenllaç.
Pregunteu-vos si és millor abandonar un mosquetó, o dos si cal, que no pas intentar confabular totes les circumstàncies que han salvat al nostre company. Ell no estava advertit, però gracies a aquest accident igual es poden salvar moltes vides. ANEM TOTS en COMPTE !!!
Del Blog amb les ressenyes de GELIDA ( me les han passat, el citaria) afegeixo el detall amb la VIA num 7, que és on va haver-hi l'accident.
BONES ESCALADES i ÀNIMS al MARC !!!
*Agraeixo les explicacions de testimonis i en PGB, i al NIFO i GRAE per passar-nos la foto. i SOBRETOT al MARC per permetre'm publicar el post que, només que salvi alguna vida ja estarà recompensat.

dimarts, de desembre 07, 2010

INTROSPECCIÓ: Pel PACA

Ja fa molts anys que al Bar de l'Anna vaig veure la PIADA del PACA de la repetició en solitari de la AMICS DEL SOL ( A3+/6a ,5 llargs, a la ROCA ROJA de MONTSERRAT SUD...i no vam trigar en anar-hi amb un amic...a muerte...
Posteriorment vaig escollir aquesta via com a eina catalitzadora i analítica del meu jo en un període confús on necessitava trobar-me ( o simplement fer una paret com diu en PACA)...i hi vaig pujar en solitari, a reflexionar mentre escalava...
AQUESTES MORTIFICACIONS MAI EM FUNCIONEN, igual que no vaig trobar absolutament res, enmig del fred hivern, i sol, a la NORD DEL MARGALIDA...misèria i polls que diria en DAVID!!!...al final te n'adones que la majoria de nosaltres naixem per viure acompanyats, estimant...i que tanta suada inútil serveix només per adonar-te'n de les coses boniques que estas deixant enrera...
Però no hi ha mal que per bé no vingui, avui estic aquí, gaudint de l'amistat i l'amor dels qui m'acompanyen...tinc bons records que gaudir i records durs per fer-me reflexionar...tinc CELS i AVERNS al cap, al cos, al cor i a l'ànima...hi ha VIDA i aquesta "INTROSPECCIÓ" que forma part d'ella. La vida no és circular, sinó el.líptica, no ho puc negar, és una evolució recurrent a través d'un eix mòbil i òrbites que es distorsionen i es recargolen sobre un punt que som nosltresmateixos...un infinit variable que s'extingeix cansat de tant repetir-se sobre sí mateix...
INTROSPECCIÓ:
veig les ones rodoladisses, que sen vénen i sen van
Les que venen duen flors, i alguna fulla marcida
més aquelles que se'n van,
només s'enduen ruïnes,
¿de les que em venen damunt, quina s'endurà les mies?
(+ o -...no record lo vers exacte..Jacint Verdaguer)

No sé perquè m'agrada tant escalar...no ho entenc...hi ha alguns dies però, que si, que ho entenc una mica més ...no són la majoria...i és aleshores quan també em comprenc més a mi mateix...hi ha altres dies, però, que NO HO ENTENC, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...TAMPOC M'ENTENC...però el cert és que M'AGRADA...potser és l'important..potser no cal cap resposta...o es que la pregunta no és el PERQUÈ sinó el QUANT...i aqui ja no em queda dubte en la resposta...MOLT
(TRanki i segur que la majoria de fanàtics...)


DIA 6: Estic enmig de un mar de pedra i soledat...miro les xemeneies i fumeroles dels Brucs i imagino la gent despertant-se, desmandrant-se, esmorzant i preparant-se pel dia que també es lleva...i jo aquí...buah...

Començo a estar petat de canyell...falta de pràctica...duc tant sols mig llarg dels dos que he de fer ( el primer de gairebé 50 mts...), i començo a agobiar-me..suposo que com que vaig una mica arrepentit estic clavant i assegurant tot el que puc i més...no hi ha res en tot el llarg ( excepte un clau sortint de reunió...es surt en un breu lliure a la esquerra (Vº))...i la cosa tiba de valent sense recés...passo una bauma amb una figuereta..m’hi pillo i pitono a la dreta...les falques que em vaig currar el finde van a “canyón...( bruc i cirerer..simplement “tallo” cilindres de diversos diàmetres i alguns els afilo amb la destral...). No controlo massa com carregar el material ( ¿deixo una fifi uns claus per sota amb la metralla i vaig recuperant?) i vaig carregat com un burro...em fa una mica de mal l’esquena i tota l’estona em vaig recolocant l’arnés...

Buah estic desentrenat bow...

Estant aquí dalt creía que seria un bon moment per rular el cap, però es tracta de una batalla contra el temps i no paro ni per respirar...tac-tac-tac! Tactectectiiiic!...ja esta, ha entrat a caldo!!! Daysi, provo, poso pedal, fifi, apropo, miro el següent, falca, omplo, repasso, uve...una altra...
Ahir parlant molta estona amb una amiga me’n vaig adonar que la REALITAT és variable, tots la veiem diferent i cada situació, cada moment, cada argument, cada desenllaç que percebem són SIMPLEMENT INTERPRETACIONS...potser d’aquí es genera la BABYLON que fa que no ens entenguem...donada aquesta premissa el clau que tinc davant pot ser solid o no, pot aguantar o no..però la sensació que em dóna és tant sols una sensació MEVA..la diferencia entre les paraules ETERNITAT i ETEREÏTAT és molt tènue, i són conceptes pràcticament ANTAGÒNICS...un error de interpretació pot dur-nos a conclussions pràcticament oposades...és la vida i tantmateix tot va “tirant” sense massa adevacles..no som res en realitat...

Collons! Va tira amunt que t’encantes amb aquest ocellot que va grallant Fina amunt Fina avall...!!! Entenc que la POR és una sensació, mentre que el que es tracta és de valorar si tot està correcte i si ho esta deixar-se d’òsties...comprovo nus, grigri, cadena de seguretat i espero que a baix no m’hagi equivocat en res...en QUIMI em va explicar al rocòdrom com fer que la corda no pesés tant..però jo tenia un ull posats en el cul d’una noia, i en les explicacions del meu amic...no recordo com era ( la noia si, la tècnica no)...una goma..duc gomes? Buf doncs no...miro de fer un microprusic microscòpic amb codino de 2mm i només dues voltetes de res..., suposo que aguantarà la corda i no una caiguda...espero que funcioni.

Sóc sota la bauma...gairebé en la part plana poso més fusta, un parell de uves a caldo i miro amunt...joer...que valent era de jove...busco a ma esquerra i hi veig EL FORAT..a veure? PLINK, PLINK,PLINK..bé, no poso més “plinks” perquè vaig estar almenys 30 segons FRUINT de la PENETRACIÓ dels 15 cms d'acer de “u” SENCERA dins d’aquell orifici...EROS i TANATHOS...quina imatge bow...si no estés aqui dalt fins i tot estic segur que conec algu a qui li posaria el veure-ho...a entrat fins l’ull...és un parabolt que em dóna plaer enmig d’aquest mar de angúnies...m’hi refugio una estona i reflexiono( post coitum omnia homine tristum est)...ostia..i el que vé ara? Torno a pensar amb la conversa d’ahir..no hi ha res ni blanc ni negre..tant sols són percepcions de llum i de colors, interpretacions del què ens envolta...res és sòlid i res és imperceptible, és la nostra opció sentir-ho com poguem o com volguem..miro amunt...uns deu metres desplomats, una mena de TOTXO MANOLITO ARTES MOLINA, però desequipat ( buah..imagino sortint en lliure per una Brutus aquí dalt...booooooow ¡ Tornaaaaa!)...em centro, que això del pedal “deskizia”, especialment si ja venies inflat d'aspirina i red bull i amb el cor i el cap a Venus...

A mà dreta col.loco un parell de pitonisses, no em permeten elevar-me molt però ja m’aixeco amb el cos enmig de la bauma...joer quin pati bow...tinc la “u-parabolt” als peus i ja em puja la taquicardia...com més amunt pitjor...segueixo? Quina pregunta més imbécil..què puc fer sinó? Hahahah! Fins i tot somric...això no és un bloc o un psico, no hi ha expansions ni una cadena , ni la corda per dalt...ostia, com costa de vegades de canviar el xip...
Remeno el portamaterial...un gantxo per recolzar l’estrep esquerre, m’hi fifejo bé i ja estic ben col.locat per la següent punta...un dolç que entra dolçament un parell de centímetres...no me’n fio...tibo i salta...buah!!!!! descàrrega..tiutiutiutiut ¡!! Alarma..pensa!...joer clar...li poso DOS clauets..i tal i tal, i es veuen més sòlids...de fets ho són i ho comprovo quan en el seguent pas m’he de estirar a topppppppe per pillar un plom que hi ha més amunt...buf buf...poso un altre plom per asegurar l’anterior...porsiaca que el cable esta molt fet caldo...i dos ploms més i un gantxo...

Recordo els meus crits al mateix pas..ara fa molt de temps....JOER ADOLF CALLA QUE EM MATO! NO DIGUIS RES BOU I ESTIGUES AL LLORO QUE AIXÒ ES DESMUNTA SENCER uaaaaaaaaaa! JOER QUINA TRALLA DE POR!!! Quan m'espanto deixo de ser educat...i l'Adolf l'unic que em preguntava...(rotllo lletania, cada 20 minuts) era "ei tiu, com va? de què estas?"..vaig trigar cinc hores en fer el llarg...de les 12 a les 17:00 ens va pillar el negre a metres del cim...i vam baixar...

Ostia...roda món i torna al born...on deu ser el punki de l’Adolf ara? Fa 15 anys almenys...o més...vaig pujar amb ell per aquí..quina paciencia que tenia...recordo q e amb ell vaig decidir que usaria corda simple i grigri en aquestes vies...el paio es clapava a les R’s!!!! Vam fer aquesta, la LADY, la Vol Ras..i alguna més...un okupa divertit i filòsof que barrejava escacs, escalada, filosofía mística, bon rotllet i era molt tranquil..em compensava bastant el carácter...amb ell tota anva bé, i tot i que passava por era un curarnte i no es posava massa nerviós...Aquell dia vam tornar contents a casa, amb la victòria a les mans i al cap...i el SEAT FURA GROC de la mare, heretat de l'avi, va perdre la cadena de transmissió a Vacarisses...un any abans havía destrossat aquell mateix cotxe tornant del PEDRÄNCANO amb la DEL JOSEP a la butxaca...joer espero que avui no em passi res a la carretera...són les 9:30 del matí i ja estic molt cansat...molt...!!!

Ara sóc en el mateix lloc i enyoro tantes coses!!!!...És una sentiment passatger ( potser quan tens el cor tant al límit tot és més profuund...ara t’entenc SQ quan deies que es poden anyorar també tant els amics ...joer, veus com la realitat és variable?)..miro avall i no veig la cara de taliban de l'ADOLF, el MESTREMOTIVADOR amb la barba negra, la calva i la microcresta, les malles de licra per on mostrava provocador els gallumbos i de vegades algun ou, i el somriure tranquilitzador...collons...joer...on són tots...? EOOOOOOOOOOOO!!!! Ningú em contesta...tant sols el puto corb...em sembla que vaig una mica just de neurones avui... o sobrat..qui sap...

M'estiro dels ploms i a dalt veig una baga podrida...no hi arribo..passo ben bé deu minuts sel.leccionant i mirant de fer encaixar un BONG en un llavi estrany...un metre! Necesito tant sols un metre més d’abast i pillo la baga!...estar acompanyat dóna ànims..estar sol deprimeix..i ara estic una mica deprimit bow...i si peta? I si no arribo? HI ha quelcom més d’on elevar-me? Em dóna una petita crisi de eufòria quan veig un foradet a la dreta i hi col.loco un gantxo...traaaaanki, de vegades hi ha oasis que ens enlluernen i ens fan perdre el món de vista..hi correm extasiats, malbaratant forces i deshidratant-nos, i quan hi arribem són miratges o bassals bruts...EL BONG és el verdader refugi, allò on m’he de centrar...el hook és l' ajut, simplement, per arribar amunt...poso baga a la punta del bong per evitar palanca i apreto el cul ( no sé resar bow) per tal que no peti...quina gracia de vegades m'imagino que sé com fer per pesar menys als estreps....

Pillo amunt, trinco la baga i m’elevo pels dos pedals fins al darerra graó...bidit esquerra...joer quin TAC més podrit...ràpidament poso un friendaco totxón i respiro...ja estaaaaaaaaaaaa!!!! CAGONLAPUTAAAAAAAAAAAAA, ho he fet!!!! Ara sé que tinc alguna possibilitat...buah...respiro, crido mig boig un parell de cops espantant al corb de la Fina i em relaxo...guai la ostia...fote't puto corb !!!!

Miro darerre...l’Aritjol ( l'agulla no el bar...), TOT el Serrat de perfil...caminets, boscúria, boirines, degotalls que sonen amagats en la meva ment o en algún racó de torrentera...que bo bow..que guapo que és tot...ahir vaig fer coca de recapta i la seva energía es desborda per dins ( no tinc cap apretón...es que em sento fort)...tiro amunt i vaig recuperant friends per si de cas...quan el darrer queda lluny en deixo un. CLIP, CLAP, RIS RAS, CLACK. M’anclo i davant queda una llastreta estranya..un plom i…damunt a la esquerra molts burins I bagues I fins I tot un parell de moscates de seguro abandonats…Vaig de subidón...em descarrego totalment i pillo tant sols dues cintes..m’elevo, poso un tímid clau, pillo una sucada de magnesi i em dóno tres metres de corda...TORA-TORA, INSHALLAH, SHAPOROSKI, VIA FORA...és V+ o 6ª però em sembla 6c+...apreto una minifissura, un cantillo de esquerra i gairebé em tiro en lance a la instal.lació de la R, que és hipervolada i aèria...m’anclo, passo la corda, fixo estàtica i ràpidament tiro avall...

De vegades cal aprofitrar un subidón...és bàsic..els trens passen i cal enxampar-los al vol...de vegades et troves viatjant allà on no volies, és una probabilitat, però en general si no et vols quedar a terra el millor és tirar i ja veurem què passa, no hi ha miracles, però si n'hi ha els hem de aprofitar, no mirar-los...tiro avall i vaig recuperant alguna cosa....el més fácil, especialmente els friends i tascons..passo la estàtica pels seguros i arribo al GRAN FORAT...bec, menjo un sniker i em dóna el bajón...l’esperava...ara sí...em queda jumarejar 50 mts DESCLAVANT almenys 30 peces...un putoputoputopal...ADOOOOOLFFFF...TORNAAAAAAA!!!! MALUTAAAAAAA!!!! ON EEEEETS??? Joer només em respon el cabrón del corb des de la Fina fotent-se'm de nou...La corda és fixada a dalt...tampoc podría abandonar...foto una siesta al forat? BUah...amb fred será pitjor i encara queda el llarg final...són ja les 10:30

¿Qui ha dit que he de fer el llarg final?

JOer amb els UELI’S STECKS, ELS PAQUES, ELS ALSINES, LES SILVIES VIDALS, ELS XIMENIS, ELS ATHOS I tots els solitaris power dels collons..quina pressió!!!! Quins bows, quin aguante…osties si fer A4 no és el pitjor..el pitjor és el curro, remuntar, desmuntar, aguantar la tensió després de la tensió i estar disposat a pasar-ne més...¿Què hi tenen al cap? De vegades crec que sóc de ferro, de vegades crec que sóc de sucre candi...va a estones...i de vegades no sé com sóc...va a instants...

Novament pensó amb la S, hi penso massa, amb la K, amb la L, amb la A, amb la D, amb la A de quan era petit, amb la Y, amb la G, ...amb tot l’abecedari sencer i algunes lletres repetides i altres que mai vaig poder escriure... TOT ES RELATIU, tot depèn de com ho miris, de vegades estas a dalt i et sembla que estas a baix..i a l’inrevés just després...perquè tot depèn del marc de referència, de allò que prens com a dalt o baix...i sovint la miopia t'impedeix llegir quan toca, o mai tens el llibre que toca quan te'n cal un altre...com em lio joer...quina son....zzzzzzzz!

PLOP!PLOP!PLOP! Les gotetes que cauen en un racó del forat em desperten...m’he quedar uns instants mig somniant dins el plomes...miro al forat, i veig esquelets sencers, egagròpiles, restes de tot tipus d’éssers que em lluquen inquisitius...un petit crani ratolí sembla que em critica embotat dins d'una mena de bola de pèl i ossos...i em diu “Que cabrón, mite'l el filldeputa! Aquí amb disquisicions existencialistes i jo assecant-me dins una cagada i a l’ombra de la eternitat” TIRApaAMUNTMALPARIT que m'ofens!!!!

Ostia, perdona bow..que sí, que tens raó...! L'entenc..no tinc motiu per queixar-me...ell si..i a sobre no es va buscar ni acabar dins un mussol ni pujar vies bastardes, ni esgotar abecedaris...com eixut em trec el plomes i li faig cas...em sento avergonuit i em foto un altre red bull...

11:20:Sóc una puta màquina elecrohidràulica desfermada, el sol va girant damunt meu...aprofito per extasiar-me rotllo mártir iraní que es fueteja..però jo ho faig a cops de Martell...ris-ras! TAURINA DIRECTA EN VENA i al CERVELL ,és com NITROGLICERINA pels meus braços!!!!... Dues manxades al júmar i set cops al clau..RIS RAS...PLACPLAC PINK.. cauen dos o tres claus avall de tant ràpid que vaig...encara no m'he picat cap dit però tinc els nusets a caldo...


Arribo suant i espitós a sota al R, amb els ulls oberts, rient, plorant, bufant, com un posseït embogit i destruït...Em calmo... Ja no tinc força..miro avall com algú que mira enrrera d’un camp de batalla quan ha sobrepassat la línea enemiga...no s’ha de fer!!!..Veus allò que deixes enrrera, maldeixes la batalla i t’arrepenteixes de haver matat...et compadeixes de tu i de les tevés víctimes...et sents monstre..i tens por de l’incert...GUANYAR UNA BATALLA implica una responsabilitat, la d’administrar els vençuts...no m’estranya que després la metralleta elimini les mirades dels presoners...són la prova del teu desfici...de la teva desorientació...és més facil compadir-se de un vençut que d'un vencedor i jo no buscava alabances sinó consol...merda...

A dalt tinc la següent trinxera a conquerir..la darrera, una paret fosca de 10 o 15 metres, o més, o menys...jo què sé!, la bauma de la visera final...estic fotut...no em sento les mans..no em sento els braços..miro el corb i el maleeixo, ell pot arribar allà dalt com una alenada, sense esforç...l'odio, i ell em somriu sorneguer si tingués una escopeta ( ho confesso , i ho sento) li fotria una perdigonada al putocorbdelscollensdedéu...i jo aquí baix, entumit, sol i una mica ( be, no, ho confesso recollons..MOLT I MOLT) espantat...rotllo terror, rotllo panic..rotllo NO PUC MÉS!!!...Miro de buscar qualsevol raó que justifiqui un abandó fins al terra...ho vull però no ho desitjo...ho penso però no ho reflexiono...no sé si ho sento però ho percebo...ho visc però mentalment ja no hi sóc...estic a casa, calent i segur...estic projectant una situació que tot i satisfer el meu cos i el meu cap no satisfà la meva puta ànima...si me’n queda...i avui tant sols duc un llarg...joer amb els lolos..que lolos són...a més tinc al corda solta a baix..i tot desploma i el forat queda a la dreta...molt..l'he cagat com un burro....em sembla que només puc sortir dalt...és com una mena de darerra part de una peli que vaig veure fa anys...PLATOON...sentoq ue estic rodejat..les veus..l'amenaça...em poso nerviós i ara no estic filosofant...l'he cagat.

Em desperto enmig de bardisses com un animal a qui li deixa de fer efecte la morfina d'un dard, M’arrossego pels peus de la Tonsura com un moribund, llenço el petate avall...marejat, ...no recordo res...ha estat com una orgia de sang enmig de un assalt de soldats bojos i espantats a un poble de desamparats...he caigut un cop i ni m’he alterat. Havia tancat tots aquells forats per on entrés res que no fós la visió totalment quadriculada de preses i maneres d’agafar-m’hi, de llocs on picar, de aquella savina i aquell buri dalt de tot...les meves retines eren un puto punt de mira que es movia a tort i a dret com en una consola d'un joc d'ultraviolència, disparava, apunyalava, recarregava, sentia com punts i bonus pujaven a cada pas mentre cada moviment esgotava el combustible, la munició i les ganes de lluitar...però no era cap joc ni hi havia opció...trencava cranis, esbudellava cossos i pujava, tant sols pujava entre aquell infern de pedres i pati que volia engolir-me...Gairebé rodolo avall del cim, cap a l'altra banda...era dalt...

LA resta ha estat un TREBALL de BOTXÍ...com cavar fosses, amuntegar cadàvers, tirar-los dins, posar-hi calç, tapar-los,i oblidar cada imatge que pot ferir el sentit comú...hi ha gent que ho va fer, hi ha gent que ho esta fent...no recordo massa cosa, tant sols com punxava cada esbarzer del descens fins damunt de les vies del Senglar...he llençat coses avall, he baixat la motxilla, he dormit una estona al solcaient, i m’he arrossegat al cotxe...no sabia si riure o plorar...i no he fet res...no m'ha molat....
========================================================================
Ara encara no puc dormir, a pesar de les cerveses i l’afartada de cacauets, a pesar del mal al colze, a pesar de tot el que em pesa al damunt...no puc deixar de reviure i tentar el record...perquè sinó no quedarà res més que el PANIC per amagar...i al cap d’uns dies la VANITAT per relatar.

Ja enyoro... enyoro l'abans, el més abans, l'ara fa una mica i el fa uns dies i uns mesos i uns anys...i també el molt abans...m'agrada recordar com si a través del record els meus somnis em fessin estar de nou amb aquells i aquelles amb qui vull estar, allà on vull estar, tal i com vull estar...no imagino, revisc...i m'agrada molt...somric satisfet qui sap de què...semblo un babau...i em llenço al portàtil sense ni tant sols dutxar-me...
========================================================================
Ja esta, ara ja m’adormo...buah quin petament...mola més el friki...bé...no..l’artifo però acompanyat també..que si no se’m gira l’olla...o no...i el psico? Joer també mola bow, recordo aquell pas fliñant...zzzzzz..i la birra, i les noies...i la meva més, buah, que guapa que és, la que més...bé, ehem, ho retiro, totes són increïbles....ella irreal...i...l’Arnau petitó..quin carall de pare que té...zzzzzz..i els pares i els amics, uf que bons, i quines paciències...i la vida..zzzzz....tot mola i els que la treuen o la fan malbé són uns malparits de merda...i al Congo, i a Colombia..i a l’Afganistan, i l’Irak i el Tibet i Somalia...ostia segur que hi ha mil llocs que ni conec i estan patint...som imbècils de patir nosaltres per tonteries...buf quina son..el cap ja es va deturant, la roda es para...blanc, i claror, i calma...bona olor de les mantes i dels llençols...zzzzzz

MMMMM, així ja em sento millor...tot esta bé...el món és una merda o és un paradís..depèn d’on siguis i de com te’l miris...a mi m’agrada...tantmateix és perquè tinc sort...zzzzzzz.....buh quina via més guapa que ..que ...zzzzzzzz.....zzzzzz


AMICS DEL SOL a la ROCA ROJA ( klamontse sud) A3+/6a 180 mts aprox. Via GUAPISSIMA i molt de curro ( gairebé non expansion), oberta per ABC i DURAN i JC PEÑA, pero que guapa joer....molts i molts i molts claus per al headwall central ( tot tipus, amb L.A, Us de diverses talles, v de diverses talles, joc de pitonisses varies), algun plom porsiaca, joc de tascons bicoins i friends complerts, algun gros repe, joc de gantxos, algun cordino i baga, fusta variada incloent un o tres tacs per a la part de baix del ll3 ( tram de roca bona desplomada amb canto i tal...), i algun foradaco del ll4...no sé...¿he dit que és molt guapa? Compte amb el Ll1, no és txungo però no s'equipa adequadament. El ll2 és una alambrada d'arítjols...amb la motxa per davant es pot fer...i el LL3..buah, ojo la roca al mig....a pinyon i el flanqueig, és el truquet en lliure...hehehe...i el ll4...puta batalla de martell i cap...50 mts non stop de perullo, i pila i conti, i enmig un bloc dur dur...aeri i precari, monolític de flipar fins que veus la sortida...fissura final de puntilla al clatell..peta. LL5 irreal...marca A1+/V+ jo li donaria 6b+ i A2 estrany..no sé, cal mirar-lo molt, igual m'he liat...una mica rotllo estrany, pedra estranya i cap seguro massa bo i tots bé..o mig bé...estil liante que no saps si sortir en lliure, surts i al metre i mig ja has pillat, com diu en PACA els que es repeteixen més són, en realitat, els més txungos d'escalar...final de festa de columpio, i savina...cim precari rotllo visera, t'aixeques i ja hi ets...

Descens per la via a ràppels ( 15 - 50 -ojo aeri i tècnic entrar al forat si no hi ha reenvio..potser impossible i tot a no ser que es desescali el llarg, un cop solta la R3 - 35- 30 - 45 o 50) Per darrera es baixa desgrimpant entre bardisses i canals i rappels de arbres fins el cim de la agulla del Senglar...seguir per la canal fins al la vira i anar per sota la TONSURA-PROA , desgrimpant i fins les instal.lacions que menen a la Bauma del Cabrit ( ojo, roca trencadota en algun tram i amb el petate i molt carregat es fa incòmode en algun lloc molt puntual... també des de la repisa hi ha 1 sol ràppel si saps on hi ha la instal.lació d'accés als "tops" de les vies del Senglar ( damunt "Viatge imaginari"..o des de algun parabolt del passamà que mena ja sobre els 6ens de la zona de l'Agulla del Senglar...

Feta en dos atacs LL1-LL2-LL3 i LL4 i LL5, ojo que a partir de les 15:00 et quedes a l'ombra i hi fa FRED, mola entrar sempre de matinada...mireu regulacions per escalar...

dilluns, de desembre 06, 2010

...Vingabow....

Un lacònic o "màntric" ànim de Vingabow a un encadene tant bonic com "normal" de ahir al sector NOU de CAN BOQUET. I també a un company que ha sobreviscut pels pèls a una caiguda greu fent esportiva.

L'Ucrainès catalanitzat Alex pulveritzant la CROQUETMAN EXTENSION ( 7c+ o 8a...)


Jo segueixo amb el també agònic programa de retorn a l'entrenament...lamentablement els dies de "gaudir" de la roca o fa massa fred per escalar o estic massa petat per blocar...el resultat és que apart de arrastrar-me pels blocs a la tarda vam tornar a la panxa a destrossar-nos fins al límit.
Aquesta nit ni els electròdes en mode "recuperacion activa" ( fins a nivell 450) han evitat que a la Panxa, de nou avui, senti aquell dolor masoquistament plaent que un experimenta en les odiades series de bloc, i vies "semidures" de un dia de "repòs"...vaig rebentat...

A darrera hora trucades nervioses i por, TXUNGO, en MARC ha caigut des de bastant amunt a Gelida en petar-li quelcom quan es despenjava!!!!...Miraculosament no ha estat una caiguda fatal, tot i que s'ha fet molt de mal...altre cop l'estómac em crema...el destí és indesxifrable, encara tinc al mòbil el SMS d'aquest matí: "bow, al final anem a la Panxa, el Nawet té tos i no volem que passi fred"...haviem quedat a Gelida a les 10h...ostia puta. Sembla que només és el peu tot i que s'ha liurat pels pèls...cura't aviat MARC...una abraçada inmensa...

divendres, de desembre 03, 2010

AIXECAR-SE

En la majoria de VÍDEOS, el que es destaca és l'EXIT...fins i tot segur que hi ha algú que es pensa ( i com no, jo de vegades el primer) que tants encadenes són resultat de un talent innnat, o de una força inhumana...

Avui he dormit poc, el Nawet tenia una nit dolenta i fem torns...i rebuscant entre arxius "desestimats" per no posseïr imatges triomfants de gloriosos rotpunkts me n'he adonat que per cada presa d'un punt vermell hi ha el quadruple de intents i fanatisme...

I el més bonic és que en pocs he vist rabia, mala llet o cabreig...ja fa temps que maleïa a tort i a dret quan fallava un pas...em costava poc emprenyar-me...

Cada cop més he après a gestionar aquest aspecte, i l'escalada m'ensenya a païr millor alguns aspectes foscos de mni mateix, en general cada cop veig més somriures i menys crits, més ànims col.lectius i menys enveja...i tot plegat té un efecte positiu en tota la crew...

Cada fracàs és sempre un incentiu a descobrir-ne el perquè i a superar-lo...i si bé el que importa més és ENCADENAR, el procés acaba sent la mesura de l'alegria al final.

Avui toca video mix de les "preses falses", demostrant que L'IMPORTANT és apendre a superar-se en cada moviment, en cada pas, i en tot allòq ue fem...SEMPRE!

APA, a GAUDIR del MEGAPONT

dijous, de novembre 25, 2010

ANOTHER SUMMER living "RIDERS"

Un estiu ple de roca i somriures, devorant granet com posseïts i usant la corda només tres dies en un mes...Bloc a Cavallers, vivint a Taüll, a CASA TXEP , escalant fins quedar-nos sense pells i sagnant, arreglant els dits amb el CLIMB ON i l'ARALDIT.

Van ser 24 dies nonstop: encadenant blocs de 5+ a 7b ( fer 7b+ a Cavallers, els de veritat vull dir, és era una quimera aleshores), fent un parell de F.A de 7a+ FB a 2.300 mts, encadenant la F.A de "LEVITA" (8a+ assassí d'en ROGER i en YAYE, que em va deixar un dit obert la resta de l'estiu). A CAVALLERS també va caure REPUDIADO del EDEN ( un segon llarg a la XALMET, 8b?) en tosropet ( queda per l'any que vé...) i gaudint de inacabables tardes de riures i birres a destall al bar de la plaça, concerts de musica tradicional i fins i tot l'"inoblidable" i regressiu ball de TAüll, al més pur estil pirinenc, a "muelte"...

Un estiu com cal, vaja, ho recomano a totes les famílies fanàtiques que vulguin combinar pedra, frescor i bon ambient...

Al Video, alguns encadenes ( no els més sonats però si alguns interessants), vies amb grau i vies que trobavem i escalavem pel simple plaer de trepar ( entre 5+ i 7a o 7a+), pel bosc i perduts. Amb corda la VIA DE L'UNAI, un "projecte" que un cop escalat pel seu autor va baixar de possible 8a a 7c...va sortir al "primer pegue" després de posar cintes. VIA HIPERRECOMANABLE en un racó caòtic ( nens amb casc i "lligats", tartera afilada!...), a l'ombra i molt ben trobada. Una obra d'art que vista des de sota no aparenta el que és. Chapeau...!!!

A "RIDERS", sempre hi ha quelcom més, per sempre...
TXEP TXEP

dimarts, de novembre 23, 2010

Arriba l'HIVERN, ST BENET POWER !!

Quan fa fred els millors roms i bidits de l'Univers recobren vida i es preparen per acollir els pocs fanatics que tinguin la paciència de recórrer els 1.300 graons que condueixen al refu-ermita.

Els dies assolellats, freds i secs són els millors per tibat a mort, i si la temperatura gèlida ho permet, els que es gaudeix més del paisatge dur i clar del conglomerat més bo de la Muntanya Sagrada.A l'ELEFANT, damunt de l'Emita de St Salvador hi ha un esperó màgic , el lateral de una mena de cova-desplom, recorregut per una de les millors vies de la zona, de Montserrat i, per tant, del món..L'UNICORNI.

Es tracta d'una via de resistència, amb una entrada una mica més a bloc i 18-20 mts de recorregut amb xapes una mica distanciades però on cal. Obra del visionari J.M.Alsina, l'Unicorni és una de les primeres vies "de pila" que es van equipar, junt amb altres al Barberà, mirant d'ampliar el repertori esportiu de StBenet, molt centrat en les vies curtes i explossives. El resultat va ser una obra d'art no tant dura com sembla des del peu de via. Amb una roca i preses increïblement perfectes la ruta és un llegat directe de les maneres de l'Alsina...

En un antic EXTREM apareixia de 7c, actualment graduada de 7c+ i amb dificultats reals més properes a un petit 8a, aquesta via és, més enllà de la dificultat, un recorregut que tot montserratí hauria de tenir a la llibreta o com a projecte.

Llegint el blog "MARESME BOULDER-APOLOGIA DEL GRADO" el seu autor m'ha inspirat completament en descriure una via que realment apreciava. Sense comentaris, la ha clavat...

Per anar fent boca, un trosset de un video de l'ascenció a l'UNICORNI un gelat dissabte de febrer... i "From the Ground on Down" d'en BEN HARPER, com a música de fons...en realitat TAMBÉ sonava a l'IPOD que teníem sota la via...un temàs per inspirar-se a escalar aquesta joia...

diumenge, de novembre 21, 2010

3,2,1:MARIUDOMS i GAME OVER GELIDA: EL PREU DEL BLOC

LA EXPERIENCIA només serveix per quan ja no en pots fer ús...o SÍ, o NO...

Dissabte vam fer cas a la veu de la experiencia i cegament vam confiar en el DR-PROFFESSOR BIRDIO...decidit, el gef va introduir diversos parametres en el seu HAL-9000: FA-NA-TIS-MUS + RO-CA-SE-CA+TEM-PER-TUR+BO-NES-VI-ES, i seguidament ho va matrificar a través del seu RADAR esquivador de tempestes (limitant a zones catalanes, no fos cas que el bonafè d'en HAL ens enviés a Canaries o al Hoggar).

VA SORTIR UN UNIC RESULTAT: MASRIUDOMS ( ressenya i bones explicacions al BLOG d'en FERNANDO : ESPACIO AMOR y LOCURA).

DIT I FET, entre gotims i tempestes enfilem cap a l'Hospitalet de l'Infant, i d'allí per la carretera que de petit havia vist com trallava la primera llet, a MASRIUDOMS( la meva mare és de FLIX i abans de que fessin unes comunicacions dignes amb el 850de l'avi les passava canutes...)

LA PARET és un passada, 80 mts de desplomaco sostres i pila variada ( a la dreta) i plaques desplomades més curtes, i més tècniques a l'esquerra.

QUAN HI ARRIBEM la penya ja ha ocupat les vies d'escalfar ( només dues, molt bones, la FORN Ll1-6b+ ex 6c+- i la ATP LL1-6c)...amb la cua de 7 persones escalfant i rodant amunt ens relaxem, i decideixo muntar la SOSTRES-DANS LE TOIT ( 8a 35 mts,de sostres), de xapa a xapa i escalfant.

Mentre pujo me'n vaig fotent de mi mateix, escalfant en un 8a de 35 metres...IDEAL BLOQUEROS...fa gairebé 6 mesos que la corda cria pols i al matí no trobava l'arnés...des de Juny que, excepte tres vies a Cavallers i uns pegues a la Síber, no faig més de 8 moviments seguits...i ara estic, envoltat d'humitat, fred i escalfant , en un 8a infinit...em sento ridícul...

El BIRDIO em va flashejant i arribo a la cadena sense volades ( ???) i amb les seqüències poc matisades però clares....baixo i descanso mentre en JUANJO i el BIRDIO es van barallant amb la via en els seus respectius torns.

POC A POC va arriban gent i el tema acaba sent una mena de "defensa a mort" de les vies ocupades...apareix tothom..."sisplaus?" i "bufidos" dels qui intenten entrar a les rondes d'assalt i dels qui resignada i educadament "permeten" als nouvinguts colar-se un moment o no...amb dues vies de escalfament per 20 persones ,o més, la cosa esta durilla..heheheh!

MIRACULOSAMENT acabo plantant-me al primer pegue al metre 33 sense caure..estic flipant!!!, deu ser VANDELLÓS 2 i els seus efluvis, o no entenc res...al metre 34 estic gripat i volo avall...primer round. Es tracta de un bloc de 7a txungo després de un 7c o 7c+ deshidratador, no tenia la combinació guanyadora i anava creuat, quasi la faig...però no, fer bloc té un preu...

En SUPERJUANJUTX aprofita seqüències i trucs que li desxifro i LA CLAVA al primer pegue!!: acaba de ratificar el seu sobrenom THE KOALAMAN o l'homehidràulic...brútal bow, baixa i encara duu la clenxa marcada, ni s'ha despentinat quan al primer pegue relliscava i volava a cada cinta...és l'heroi del dia.

SEGON ROUND: Pujo JíNFLON amb la pressió de que ARA o MAI...em van volant peus pels nervis en un parell de sostres, i segueixo...estic més cansat però conec millor la via. Arribo IGUAL al metre 33, intento recuperar però realment EL BLOC TÉ UN PREU...3,2,1, caic al metre 34,5...una mica més!!!! He arribat a pujar el taló mentre se m'obren les dues pices planes i em xucla el buit...merda...o guai, no sé què pensar...frustrat arribo a dalt ( era puta pila) i me'n vaig a rosegar una branca putejat.

A la RICACERA sembla que hi ha un concurs de vol acrobàtic, al DEIVID, al CHAKEN i cia crec que els acabaràn sortint ales...ostia com allunya !!! la ATP ( aka ATC: atomarpolc...) treu fum, i "prietas las filas" el poder de convenciment d'algunes topa amb un mur infranquejable.

En PAU i la JULIA es compadeixen de la meva mirada de derrota i em convencen, contra la meva voluntat ( ho confesssso!) que li foti un pegue per sota a XORRERA GRAN ( 7b+)...incredul em planto al flash a cadena...buf...al loro que no estamos tan mal!! Gracies BOWS...en serio.

Sense treure'm els gats i a l'ocàs del dia i de les forces en JUANJUTX m'ofereix el cap de corda a la ATP fins la segona cadena ( 7c de catxo i pura pila) que acaba de muntar..."miraré pel proper dia" ,penso, en veure el cable que penja fins a 35 metres...sembla que arribi al cel, glups...

En DR-Her PROFESSSOR BIRDIX engega la maquina automàtica de flashejar i arribo flútan a cadena, inventant seqüències i tot...no entenc res....vai diésel !!! Gracies EDU !!!

Es fa fosc, arrepleguem trastos i pìtant cap a casa ( HER Professssor et moi ), la resta es queden...

El DIUMENGE toca relax a Gelida, amb la FAMILY. Tot comença ok, bon temps i poca gent i acaba al revés PETAT DE PENYA , un mica de FRED ( molt segons la Lila) i amb cua a les vies. La LILA va rodant als clàssics, , ...Ja no em queda res per fer a Gelida excepte una: CHA CHI CHA..un 7c de bloc absolut, dues xapes: un bidit assasí de 1 falange+ i dos monodits invertits de 1a falange. Seria un 7a+/b FB. Buah...

Amb la rasca que fa sembla una opció suïcida pels tendons, però poso el xip en mode bloquer i tot sembla canviar. Al segon assalt la clavo. GELIDA GAME OVER, era la darrera que em quedava de tot el sector. Són les 17:00 i fa un fred que pela, tenim els deures fets i volem a l'escalfor de la llar. Rotllo Horari europeu i a les 20:00 ja hem sopat!!!

El resum de vies de la part central de Gelida el vaig publicar en el seu dia AQUÍ

A sota la seqüència del crux del lance final de la WINCHESTER 8a dur, la via més txunga de Gelida, descomptant la TUNEL DEL TERROR, que no és una via sinó una tecnovia ( pedra engantxada i algun arreglat). FOTOS MALUTA, el darrer dia del 2006 i menda amb febrada contundent però amb ganes de tancar l'any trepant....

dijous, de novembre 18, 2010

ALBARRACIN, respecte...

Sense massa comentaris, crec que quan una zona es fa "massa popular" pot passar això, però no ens enganym, el terme "MASSIFICACIÓ" no fa referencia alq ue s'hauria de entendre ( nombre), sinó NOMBRE DE USUARIS IRRESPECTUOSOS...trist...

Aqui el post de un dels gefs de la zona

Apa, que entre uns i altres al finl acabarem escalant només al plafó...quina colla...

dimecres, de novembre 17, 2010

Una segona mirada...

Sempre hi ha molts vidres a través dels quals mirem la vida, i tots iguals de valids mentre ens deixen veure-la a la nostra manera quan volem mirar pel nostre...compartir està bé, i ajuda a "matisar" les nostres rigideses

la BOUETA dels "BOUETS" va penjar un POST que linco directe, amb bones fotikes, recordant una sessió divertida fanàtica a TARGASONA que jo il.lustrava AQUÍ amb la meva mirada...

A cuidar-se...a tibar...fins a dalt de tot sempre...

dimarts, de novembre 16, 2010

un mal dia...

Quan tinc un mal dia tot sempre pot anar a pitjor. Feia dies que somniava coses estranyes, no sé si ha estat coincidencia, però sentia una angoixa que ni jo entenia...

Amb aquest cançó, si estic fotut em quedo més fotut, encara que m'agradi tant...i si estic content m'enfonso en un estat de melancolia absoluta...però m'agrada,simplement. Aquest estiu l'escoltava CADA MATÍ, en llevar-me al VENTOSA, mentre en Roger o el Yaye feien les lliteres..no hi havia res millor que llevar-me així...

Avui ha estat un d'aquells dies que mai sembla que hagin de passar, i al final, passen...

BOW, sé que em llegiràs, i saps que ho sé...aquella estrella que brilla, allà al puto mapa dels "who's among us" sempre m'indica que un moment o altre m'has llegit...

Des d'aquest fotut i petit país, des d'aquesta merdeta de no res plena de roca i records TOT EL MILLOR KARMA, TOTES LES MILLORS VIBRACIONS i TOTS ELS DESITJOS MÉS INTENSOS ara seràn per tu vale??? VALE!!??

No hi a distancia. La propera ens penjem en un big wall, encara que foti un any que no pujo més de cinc metres del terra...

I si no sempre ens quedarà el GEP LLARG !


JAH CARES...segur, sempre ho fa amb els bons...torna aviat bow

diumenge, de novembre 14, 2010

"SoCIaL"PANXA del BOW i KEBAB TRAUM(A) i KING AiR

Ahir va ser un dia de "SOCIAL" a Targasonne, tota la PANXA DEL BOU es va desplaçar a DEUX PAIENES i TAZ per gaudir de un dia solejat al CAOS de BLOCS.
Tot i començar la setmana amb una forma acceptable, encadenant una de les propostes duretes del mes a la lliga de bowlder de la panxa ( un bloc que em va petar molt), el dissabte encara no tenia la pell recuperada del cap de setmana anterior ...amb el costellam esnafrat de un pas molt RADICAL que feia a la xorrera del boulder de la PXB, els dits tocats i poc callo, vam començar una jornada que tampoc tenia perquè ser productiva...però jo mai perdo l'esperança...encara que no es pot ser sempre optimista...

Vam calentar en un 4º per ensenyar als novells QUÈ era allò del bloc...vam flashejar algun 5è als més agosarats i de seguida cadascú es va anar agrupant en funció dels interessos. També va caure un 6b de fissura

A plè sol, però rotllo pique, assaltem REBELLION ( 6c, minut 3,42 del video de caigudes) i tot i encadenar-la, m'hi deixo les primeres pells...de seguida veig que amb tanta gent i stress no serà un dia galàctic...La LILA fa el 4rt, un 5+ i un 6a, però peta en un 6b+, tampoc va molt a per feina i el Nawet va "fent" entre la penya...
Flashejant-la als col.legues repeteixo també la PLASURE DOME ( s.a) 7a+ i faig a vista potser el millor bloc del dia, un 6b o 6c "altot"de 4 mts estil BISHOP però en petit ( no sé si era "videomaníac" o "shaving"...genial bloc de regleta viva, en placa desplomada i fotudament al sol ( surt al minut 2,24 del vídeo de caigudes)...vaig gastant pell però la línia és genial...HIPERRECOMANABLE !!!

Amb els dits ja repelats anem al TAZ...males vibracions per a la "KEBAB TRAUM",que volia mirar de encadenar ( 7b, en JOSE em comenta que en FRAD NICOLE i el ROULING, en una visita que van fer, no la van tombar...???).

Comença l'assalt, però és estrany concentrar-se amb tot de gent circulant pel túnel del bloc....ja m'aixeco millor del terra, però enmig del pas encara no trobo el mètode...miro d'anar-me "relaxant" encadenant altres blocs entremig...el 7a+ BODY IN DECAY i un 6b preciós ( l'ARESTA del ROSE'S ATTACK).



Em desespero..., caic i caic només començar el KEBAB, i per anar fent encadeno fins a 7 cops la resta del bloc ( 6c)...els dits treuen fum i la gent comença a cambiar de sector...m'obnubilo...m'derrotat...

El mal Karma no és bon amic del bloc, i "KEBAB TRAUM" queda aparaulat per algun altre dia ( o per mai)...no estic acostumat a les derrotes, tot i que entenc que l'orgull tampoc és bo...

Em revenjo, vanitós, encadenant LAMINAK (7a), gràcies la paciència de l'ALEX i la LILA que m'esperen quan tothom ha marxat,...les forces m'abandonen provant RIEH LA MOERTE ( 7b) que deixo per un altre dia completament mesurada...he caigut , encadenant, al tram facil de sortida!!!

FA fred i marxem a l'autocar, hi ha dies que es guanya i hi ha dies que es perd...però fot...

...el NAwet esta rendit però encara ens deixa fer el "sopar social" a EL GALL al costat de la PXB...

I per desintoxicar de tant de bloc, res millor que un video de un pepino del POTTER al YOSEMITE, KING AIR:


Dean Potter: 'King Air' First Ascent from Prana Living on Vimeo.

dimecres, de novembre 10, 2010

"Més moral que el alcoiano!"

Ostres,

Original video de "iamnotanartist"...a Targa. Val a dir que la crew té molta paciència...jo igual ja m'hauria pirat al bar i ells dale que te dale inclús en blocs de V+! Això és moral fanàtica i la resta tonteries!!

A muet'te!

dissabte, de novembre 06, 2010

Pèsols, Pepinos,Plàtans i Póker de 7a+

Ahir de nou conduïem cap a la Cerdanya...l'Olga, la Núria, el Jose i jo, posseïts per l'ÀNSIA de buscar el moviment en estat PUR...

El mòbil no para de sonar...i sona encara LUNA...la cançó que duc al mòbil, i que no em treia del cap just quan es vam aliniar la LLUNA i ELS PLANETES

Al final la cosa semblava calmada, es tractava de calentar als ARCHES i després ja veuríem, però ja se sap que a un ANSIÓS no se li poden posar reptes al davant...i n'hi havia...apart de la madrilenyada de fer 6a's en "zapas" de seguida ens vam engorilar en el primer "clàssic" que vam trobar...després de un parell de 6a+'s (i un 6c de desplom-sostre a regletes, que ja em va deixar tocades les iemes), ens vam liar amb REVÉ de ERRANCE, un pèsol de 7a+ amb formes magistrals...empotrament estil "trecky" (*), lance forçat a megarrom, bloqueig de temperatura (**) i sortida elàstica (***).
El Jose la estrena, el segueixo jo, i l'Olga, a pesar de la seva talla XS logra ràpidament solucionar el bloc. JA EN TENIM UN!!!

Aqui un video de com va el bloc



"Monkey Banana Man", in loving memory of Kurt Albert. Mantle alt de 6b a Arches

Camí de la plaça central apareix un PEPINO (****)de 6c+, STAR TRIP on en Pere ens diu que altres companys havien mirat de pujar, però que fa bastant iuiu...el JOSE s'hi llença de cap i desenmascara el monstre...i com que "noblesse obligue", menda s'hi enfila, i després de molt de cul surto lloant a JAH per haver-me permès pujar...no és dur però apretava tant que m'hi deixo les iemes al complet...més aviat és grau de via que de bloc, i suau, però un 6c+ de 7 mts a pèl ja és "psico"...ens calmem en un altre 7à+ , l'ALIÉNE,que tots fem al flash amb més o menys glòria...és bastant facil pel grau que marca,..això del bloc no hi ha qui ho entengui !!





Com que disposem de dos PADS més el Jose decideix donar-ho tot a l'esperó de 7b...sembla factible i levita a vista...joder!!, ara em toca a mi...per sort quan ja tinc la manera de pujar la iema se'm rebenta. M'embeno però l'arqueig em falla, estic enfonsat...next time...no és tant facil com sembla...el Jose esta fortíssim !!!

Emigrem al TAZ...vaig una mica trencat, blocs i entreno em tenen una mica fluix...intento un 7a+ o 7b dels que em molen, explossiu...però no m'aixeco...vaig a un 7a+ "clàssic"( L'aquarium envolé) . És el de la foto de la portada de la guia...un estètic pas de bloqueig a rom que s'arqueja, aguantar i pujar el peu... el planxo quan em poso els gats adequats, l'Olga també li fa els honors...és bonic i el repeteixo pel vídeo...ja vaig molt cansat i el dit no para de sagnar...emigrem més amunt a acabar la sessió...

El Jose deixa apanyada COMPRESSION sit start (8a), el finde que vé la planxa...ha caigut a la sortida...

Al centre del TAZ resolc el pas de KEBAB TRAUM ( 7b+) però ja estic sagnant a litres i ho deixo pel finde que vé...em falta punch per linkar-la tota, em mola perquè és un bloc preciós i li veig color...em conformo amb la versió dret ( 6c) i mentre enfosqueix toco "CONTE DE LA NEIGE NOIRE"(7a+), em sento rebentat, però sé que tinc el poker de 7a+'s aprop i en un intent terminal resolc a última llum i al límit...gracies Olga i Jose per la paciencia i Nuria per esperar a la furgo!!!

Estic xafat, quan se m'obre un dit em sento derrotat i més adolorit...és curiós...tinc ganes d'un "projecte", fa dies que vaig picotejant com un possés, a encadenar a tort i a dret tot el que se'm posa al davant i puc fer "ràpid"...crec que m'he de centrar i resoldre coses més complicades...el bloc m'agrada...i també enyoro, una mica, allò de la corda...heheheh!

El NAZGUL em crida i em fa por, però ja sé on és...i la trave li dóna el matís de duresa que m'incita...a muerte...!

PESOL: Bloc petit, dels que dret gairebé arribes a dalt, generalment arrodonit i putilla. Altrament dit "xinxeta"

(*) TRECKY: paraula provinnet de la salutació dels personatges de star trecc. Es diu d'una presa en que els dits no treballen junts sinó separats en grups o individualment. Tridit "trecky"= tridit en que es trebalkla per una part en bidit i per altra en monodit, tot alhora...si els dos primers treballen junts ja és un TRECKY autèntic !

(**) quan una presa és de TEMPERATURA s'associa la possibilitat de quedar-s'hi a que faci un determinat fred...en el cas del bloc això s'accentúa molt més...blocs no molt durs, si fa calor, poden ser impossibles!

(***) pas "elàstic" és d'aquells que si vas calentant i no tens l'abductor fluïd no aixeques prou la cama...

(****) PEPINO és un bloc amb una alçada suficient com per no poder plantejar-te racionalment la possibilitat de caure a partir d'un cert punt. Podríem dir que en certs sectors esportius dels Maresemenys serien vies amb ja una certa "jínflor" i on caldria duir almenys més d'una express...hehehe

dijous, de novembre 04, 2010

EL SECRET QUE BUSCO...

Darrere d'aquelles muntanyes hi ha móns sencers per descobrir, vés i troba'ls... ( Rudyard Kipling: L'explorador) Abans de un descens "Killer"al PORT DEL RAT ( Arcalís-Andorra)


Quan era petit somniava, somniava moltíssim!!!...Just tancar els ulls començava a imaginar llocs i recrear situacions impossibles.VIATGE IMAGINARI ORIGINAL 8a 40 mts. Crux just al final. Lance de Monodit (Foto LUIS ALFONSO LUICHY)

Els pares guardaven sovint coses a dalt dels armaris, i aquelles fronteres inassolibles eren la llavor de moltes angoixes per trobar la maneres d'accedir a aquells "cims" on potser hi havia els regals dels reis o fins i tot universos paral.lels...

Sota la cascada HUSKY a CAVALLERS

Dels armaris vaig passar als cims...somniava que podia volar i veure més enllà d'aquelles barreres en forma de muntanyes que em tancaven la sortida a algun lloc...sempre més enllà de les crestes on imaginava altres massissos desconeguts ...COVA DIABLE. Lobster: 6c+/20 mts.

I finalment, ara, somnio que sóc ingràvid, que puc rebuscar el els secrets dels desploms i les baumes, que floto i a través d'aquesta sensació de llibertat entro dins dels àtoms de mi mateix.En certa manera puc somniar despert, perquè en els moment en que escalo busco l'essència de aquelles capacitats que em permeten descobrir cada truc, cada llei de la gravetat i de la inercia... que em permeten aquells instants de llibertat suprema que fan que leviti entre preses utòpiques... i floto...floto amunt assolint el secrte de mi mateix, allò que no sabi de mi i que la pedra em revela..perquè EL SECRET es que le sbarreres són dins nostre...simplement...

L'altre dia vaig començar el salt de KRISHNA sense cap esperança, però en un parell de intents ja el tenia...només calia buscar el secret, com sempre...