Quan pensis que els ulls del meu cos físic no et tenen en compte, no et preocupis...quan et pensis que no te faig cas...no pateixis...no és cert.,, t'estimem tant!!!...és simplement una màscara que duc per ser qui he de ser.Però en el fons som iguals..només que jo sóc més vell, i prou...quina sort que tens petitó...si ho sabessis!!!! Et queda molt més temps per davant i la sort no és tenir experiència sinó el temps per adquirir-la...que no t'enganyin, els grans som uns ressentits envejosos que ens sap greu no tenir el vostre temps per davant...
Perquè dins meu hi ha una altre "jo", el "jo verdader" que sí que guarda els resultats dels verdaders sentiments i experiències junt amb les ganes i les aversions al que realment m'agrada i no..., és aquell "jo" que romàn callat, avergonyit per haver perdut el control real de la meva vida en el moment en que em vaig fer gran, vaig madurar i vaig adquirir responsabilitats, deures, drets i obligacions, en que vaig llençar-me de cap al torrent de la vida adulta... ell, "aquest jo", no em diu res per recança a reconèixer que, en el fons, ha perdut temporalment. Però també sé que, és ell qui, quan ja no em quedi res a amagar, o dissimular, quan ja sigui vell, tornarà a explicar-me com jugava de petit, el perquè de les meves pors, els meus temors, i tots aquells sentiments pràcticament instintius i innocents que té un infant que es va incorporant a l'existència...aquells sentiments que quan els sento em saben greu però en el fons són el que realment sóc...l'ésser lliure i voraç que era quan no estava subjecte a les normes ni a les voluntats del món que m'envolta i em condiciona...
Segueixo sent ell, i seguim tots sent aquests "jo"...per això somric a pesar de qualsevol problema o victòria...
La vida és complicada fill... Dins la màquina mecànica i descontrolada que és el cos hi ha un ésser còsmicament minúscul que té consciència i que modela la seva visió i accions en base a l'entorn...però inclús darrere aquest ésser, encara hi ha el nucli, el verdader, l'infant que ha crescut i s'ha adapatat, en part. He descobert que és qui realment som...
És per això que quan et miro, quan et renyo, quan t'acaricio i et faig petons, quan m'atabales, quan no tinc temps, quan en tinc al damunt i ric de com de pallusset ets, quan em faig el valent si t'espantes...en el fons...també sóc una màscara...i no has de patir perquè t'entenc, però no t'ho puc dir perquè sinó mai apendries que per sobreviure has de créixer davant del món, no només dins teu...i simplement sóc algú igual de perdut però que fa més estona que sap que s'ha perdut... i s'hi ha acostumat i he après a saltar...i em faig el segur perquè tu et sentis segur.
No pateixis doncs, que t'entenc, perquè alhora m'entenc a mi mateix...SOM DOS INFANTS ESPANTATS I CONTENTS ALHORA, la vida no deixa de ser una novetat contínua, un dolor continu, un plaer continu...
Em faré el xulo perquè tu puguis espantar-te una mica i venir corrents a que t'aculli, i així anem tirant...i quan algun dia llegeixis això i t'hagis de fer el valent davant del teu nano no t'avergonyiràs perquè, dins teu, sentis aquesta emoció, entre pavor i desfici, que la vida ens provoca...se'n diu INCERTESA i encara que et sembli que els altres tinguin les coses tan clares, no t'enganyis, estem tots iguals d'espantats, per això el món és tant difícil...
Si mai t'enfiles a les muntanyes, o fas quelcom que t'agradi MOLT i MOLT, veuràs que, a estones, aquesta por marxa, i queda la felicitat de estar nedant en moments de plaer absolut, on ja no importa la resta, i que l'infant que duus dins esta gaudint de una mica de llibertat enmig d'aquest caos vital en el que viuràs...és així...! I aleshores entendràs perquè de vegades el papa volia enfilar-se pels llocs...era per això, simplement, com quan tu ara jugues...jo seguia sent un nen...i volia ser feliç a pesar de la vida...
I algun dia et passarà el mateix..i serà normal Nawet, tranqui que serà normal...ara espanta't, i riu quan faci el pallasso, és el que toca i hi tens tot el dret...petit !!!! No pateixis...
sempre amunt...gaudint !