When it's Gone...

Quan necessito inspiració, reflexió o calma torno, com sempre, als orígens...no em cal voltar massa...

ST BENET...sempre ST BENET...

Les escales, la tranquilitat...ja quasi no hi queda ningú allà dalt...kumbayas, algun clàssic...el puto taladro remugant per Gorros i els darrers fanàtics com sempre, apurant el dia a mort...el fred...l'estufa, l'Angel i el Pingu que s'ha fet ja gegant...la cervesa abans de baixar...la foscor i el Monas buit...l'olor a suor i farigola...

Entre aquesta soledat i els dies brillants em retornen les ganes de muntanya en la seva essència...hi ha dies d'escalada estranys en que t'adones que igual el que avui en dia estas fent no és allò al que creies que volies arribar quan eres petit...potser és el darrer cop de cua de un estil que ja no es porta, un rancisme mitificador de vells records reaccionaris a l'evolució...

I TAMBÉ hi ha dies que sents PLENAMENT que ets allà on vols, que creus que aquells inmensos cercles que fa la vida acaben quadrant en certa manera al cap de molts anys...mires al voltant, inspires, i seus satisfet a peu de via, mig endormiscat amb un somriure de calma total...

A St Benet cada cop sento més intensament aquesta sensació...

NO ho sé...sovint hi penso i crec que en el fons, allò que no m'agrada realment ja ho deixo de banda i que malgrat les meves reserves avui en dia el "fanatisme" de sempre és ARREU inclús millor...no vull confondre el "meu" estat vital amb allò que "és", no cal ser un criticaire xovinista. Però en certa manera enyoro els dies d'alpinisme, les grans parets, la rasca inhumana, el compromís...el montserratisme "polivalent" dels anys daurats, on aquells que veies en un totxo te'ls trobaves a l'aeri penjats, en una normal d'una agulla clàssiquíssima i amagada, o fent alguna solitaria o fins i tot algun "solo"...

Encara que sigui en certs matisos i en petites dosis, St. Benet encara guarda alguna d'aquestes sensacions...les seves vies, els seus moviments, l'estil d'equipar...és diferent...segurament no per millor o pitjor, sinó que aquells que van crear aquelles vies pertanyien a una generació de "transició" entre l'escalada clàssica i la actual, i van imprimir en les seves vies les seves maneres, la seva visió aleshores revolucionaria i avui tant antiquada ( autèntica?).

Fa setmanes que estic tornant a Stbenet, i no me'n canso...vies noves i vies que repeteixo amb una mirada diferent, més madura potser, i amb la mateixa il.lusió que fa 30 anys...i en el fons potser simplement m'encanta perque, de manera inconscient simplement torno " a casa...".

És fantàstic...i ho he d'agraïr als darrers "locals" que m'acullen, el Bernat, el David, el Mateu, el Fer...els seus ulls brillants de fanatisme em fan recobrar el meu...respecte i admiració per aquells que no es deixen seduïr per l'homogeneítat actual ( vull obviar la paraula "mediocritat" per no ser exactament el que crec...), i segueixen el camí més difícil i recargolat dels bidits txungos, els roms inhumans i el bloc fet via...

Aqui un video de una via del 1987, CARNE PODRIDA, que he repetit 16 anys despres de fer-la per primer cop, sentint-m'hi segurament més còmode..i no només per tenir més o menys nivell, precisament...
Gracies DAVID HOLGADO pel vídeo i BERNAT pel belay...aquell dia havia escalat per primer cop una via a Stbenet amb el Nawet, i ells em van deixar compartir les darreres llums amb un fanatisme tant desmesurat com les rialles i la solitud que ens envoltava.

Segur que seguiré pujant...

St Benet Classics, CARNE PODRIDA from TRanki on Vimeo.

Musica d'en BEN HARPER: When it's gone it's gone ( del DIAMONDS INSIDE), un dels seus millors discs...

ÈPOCA NEGRA...

És quasi surreal, però el determinisme lacerant de la vida fa que alhora que ens xiulin les bales al voltant i no ens n'adonem, i quan, de vegades, i de la mateixa manera, sobtadament caigui algú al nostre costat ens sentim quasi com ofesos per la crueltat que significa un cop sord de coltell que no ens toca però ens esquitxa...

Com en una carrera folla de la que no creiem participar...però en la que guanyem i perdem en cada instant des del moment que neixem creient allunyar-nos de la mort mentre que ens hi acostem inconscientment a cada sospir.

Corro, corro, i no sé cap on, MAI, desconec ja si estic fugint, o simplement precipitant-me...però corrent...i mentre crec relaxar-me és just només l'estona entre tronades que sordes s'acosten anunciant-se amb llamps cegadors...m'ho miro de lluny, i després darrere la finestra, creient-me a cobert i inert davant la tempesta que s'engendra. No sé si la calma és l'espai entre tempestes o al revés...perquè en el fons m'és igual, sé que tant se val des d'on ho miri...hi ha tempestes que duen les riades brutals que ens obliguen a fer cap, més tard o més d'hora, al riu que ens durà al mar...sempre...només hi ha un sentit.

I és aleshores, quan aquest corrent se'ns enduu, que m'adono de l'essència eixorca de la SOLEDAT, que no d'estar sol...simplement de la cruesa de la individualitat,  que ens fa tant còmplices de les nostres accions com víctimes del nostre destí. NO hi ha res més, per molt que ho busqui, més enllà de la meva percepció, tant del bo com del dolent...allò que em passa és quelcom que no passa a un altre...i el que passa a un altre no em passa a mi...i no hi puc fer res. i em sento plè de rabia, i d'impotencia, i de soledat, de la soledat de no ser capaç de compartir o de canviar destins, i veure com en aquesta cursa cap al final escolto el so malèvol del ferro i el plom foradant als amics, ferint-los, esquinzant-los, fent-los mal, fent-los caure i repartint dolor als qui estimo.
I miro de creure'm acollit, de ser responsable d'altres, a través de l'amor i del deure, de la coherència i de la cura...i novament el cruixit sord de la ineludible destral que talla sense pietat em desperta, i em diu que RES puc fer, i el seu xiular pervers em fa perdre la fè, em fa pedre les sensacions, les creences, la força i molts valors...i ja sé que la paraula JUSTICIA no pel fet de existir significa que s'apliqui...ja sé que només és per als actes dels homes i sovint errats, perquè la REALITAT és tant dura com mancada de l'omnipotencia divina que li permetria ser divina i omnipotent. La seva desesperant aleatorietat quasi mecànica, inhumana, inconscient em desquicia...em fa sentir que estem perduts en la buidor...
La ruleta russa de la puta vida a la que ens obliguen a jugar sense diferenciar en res allò que haguem fet, allò que no haguem fet...és un joc estupid que mirem de disfresar

És aleshores quan, amb rabia cega, em nego tossudament a creure que ELLA mana, em nego a creure que sigui capaç d'impartir castig o benefici amb el seu plaer supí...perquè simplement és quelcom tant desesperat, sol i trist com la totalitat dels qui administra, i sigui com sigui, només la motivació, la força, el desig i la nostra follia ho pot capgirar tot...

Cada segon és únic, cada instant no torna, cal viure'l com si fos el primer i l'últim...

Amic, t'estimo, si pogués em posaria al davant per tal de parar la bala que va cap a tu, perquè arriba un moment que cada cop sento menys i em sento més sol i perdut malgrat la inmensa bellesa que em rodeja i m'estimo...només puc plorar i demanar que lluitis tant com puguis...que tots seguim corrent endavant, amb tu i per tu. Amb sort i fe, i desitjo que l'esquivem, no pots imaginar-te com ho desitjo...

JA TORNA LA FEDERAL????

Ja fa dies que el meu pare(**) escriu...sempre ho ha fet, apart de editar llibres (*). Els seus assajos i anàlisis sobre poesia sempre m'han embadalit, i com més gran em faig més admiro la seva capacitat per exprémer els sentits de la lletra escrita...al poble, forma part de les interessants "tardes sota la surera a la Vall d'Aro" on una colla de persones que admiren i difonen la cultura (musica poesia i ciència), es dediquen a fer trobades d'estiu per mantenir l'interès entre els joves, de coses que es van perdent...entre elles la capacitat de observar i entendre...

Fa dies em va enviar un text, amb la obvia caducitat del 25 de NOVEMBRE, aixíq ue , abans del dia clau, he mirat de penjar-lo per si algú s'hi sent identificat o interessat...Tantmateix, si mirem el que diu i les referencies, veureu que POC CANVIA UNA SITUACIÓ en EL TEMPS, si´nó és UN MATEIX QUI LA GOVERNA...


GAUDIU-LO!!!

* El pare és editor de llibres científics i mèdics.
**Davant esdeveniments que s'apropen, i tot i que el dia a dia pugui alterar el sentit d'algunes de les estrofes, us detallo aquest petit romanç, una mica burleta, revisant el que en el seu dia va fer LO GAITER DEL BESOS, sobre el FEDERALISME que tant sona...El pare s'ha apodat LO GRALLER DE RIPOLLET...

M'hi manca alguna referencia a les retallades ( indicatiu d'afinitats que no comparteixo en la seva totalitat), però és ben adequat per prevenir-nos del que podria ser i no serà si no ens ho prenem seriosament.

Gracies pare!!!

----------------------------------

Ja torna la Federal ! (Romanç de lo federalisme sobrevingut)

- Desperta, ferro, desperta!
va sentir lo Pi i Margall
que dormia un son pregon,
un son de més de cent anys.


- Qui me crida? Què voleu?
Què és tot aquest guirigall?
- És la Gloriosa, senyor!
Ja torna la Federal!

-Valga’m Déu que és el què sento?
Lo monarca heu despatxat?
- No! Que ens ha donat paraula
de fer-se republicà
si li deixem, per caçar ossos,
lo nord del Pallars Sobirà!



-I l’Església? Prou suposo
que sou menjacapellans.
- Posau-vos al dia, senyor..!

Ja ni ha pocs, de capellans.
Els que avui tenen requesta
son los clergues musulmans,
i amb tan nodrida presencia
de tot l’arc confessional,
los bisbes tenen prou feina
per vetllar son setial.

- I lo poble? Ja es prepara
per donar bon cop de falç?
- Tots los nostres son a casa
a Telecinco amorrats,
i els que van anar a la “mani”,
eren quatre mal comptats.

- L’exèrcit i el sometent,
estan del nostre costat?
- No senyor, no val la pena,
puix ja tenen ben clissat
que la nostra rampellada
es cafè descafeïnat.

- I voleu més llibertat,
justícia i fraternitat?
- La molta que tenim ara,
baix lo jou de “la unidad”.

- Doncs, què diantre voleu?
Per això m’heu despertat?
- Volem fer passar l’estona
jugant a la rata i el gat,
i distreure de quimeres
aquest poble cabrejat.

Mes no cal que passin ànsia
rei, bisbes ni generals;
que no pateixin los jutges,
ni magistrats dels tribunals.
Conservaran sa poltrona
senadors i diputats
i tota la tirallonga
dels orgànics i endollats.

....Que no corri qui los tingui
a expatriar sos cabals,
que el nostre federalisme
es de focs artificials!


- Doncs anau a fer punyetes
i deixau-me dormir en pau!



Lo Gaiter del Besos

Adaptat a les presents circumstàncies

per “Lo Graller de Ripollet”,

amb llicència (la que s’ha pres).

Tsunamis al Santuari...

El SOLO permet escollir-lo...sovint es practica sobre vies equipades...que sovint s'acaben fent només amb corda...

Els TSUNAMIS però, únicament permeten dues opcions: MIRAR-LOS DES DE SOTA o ESCALAR-LOS...

A CAN BRUGUERA els homes del bosc van crear DEPOSITO DE CADAVERES, un imponent esperó on la aleatorietat del slab d'entrada i un tecnic canvi d'esperó, configuren un pepino que "havia" d'escalar.

Pujo en brut el video, sense edició degut a probemes tècnics, tot i que segurament el so i els esdeveniments són el millor testimoni del que es sent escalant aquesta maravella...PUGEU EL VOLUM i veureu que ja ho deia la MALA MARIA...Solo hay CABRONES y COBARDES...BANZAIIII!



"de ñajo mi viejo me dijo
hijo, usa tus ojos,
no juegues sucio, ve despacio
no te metas si no te toca

usa la cabeza antes que la boca

y mi tío me dijo
chico, haz todo lo que puedas
todo a su tiempo

algunas cosas no se olvidan

las palabras se las lleva el viento

tienes que estar tranquilo

disfruta tu momento
juega tu partida

vigila, todo gira

todo vuelve, todo es mentira

hay perros que ladran y muerden

hay días de suerte

hay días que no terminan

en plaza Castilla

hay días que se complican

y se repiten

la vida es un kinder

y son dos días, que caigan en finde

el domingo en el Caribe

quiero delicias mañaneras

playas y palmeras

no es por lo que mueras

es por lo que vives

Hermanos también acaban a tortazos
y ni las montañas ni el sol se caen a pedazos

si te vas no des portazo

y paga, paga a plazos

vigila quien te agarra del brazo

una linea no es un trazo

separar a dos borrachos es llevarse el botellazo

no hay mas nudos que hacer si ya hay lazo

solo queda cumplir o liarse a puñetazos

solo hay cabrones y cobardes

solo hay cabrones y cobardes

y si te haces mayor
piensa a lo grande

yo estoy conmigo

aquí con mi sangre

cabinas se rompen

cadenas se parten

dame

¿quieres?

toma

dame

tanto compartir

y pa ti no queda parte

cambian las tornas
yo sigo delante
ella ya no suelta el volante

si yo no falto

a mi no me falten


solo hay cabrones y cobardes

solo hay cabrones y cobardes

hay que ponerse en lo peor
pa tonterías siempre hay tiempo

mucho talante
mu poco talento
pa hacerlo mejor

fíjate si tienes intentos

ni con cuatrocientos quiebros

a mi predícame con el ejemplo"

cojeme la vuelta y y luego dala tu...

IRIE

LLUIS BACIERO

És al.lucinant com en menys de un mes en aquest blog no he tingut més que tractar un únic tema...la mort...quasi sembla un obituari...merda...!!!!!!

Ahir en Lluís va patir un fatal accident a Montserrat. la seva muntanya.

Gracies Lluís per l'inmens esforç que has fet, com a muntanyenc, lluitant per fer-nos entendre coses que no sempre ens agraden, i alhora mirant de defensar els nostres interessos, és la teva aportació més gran a Montserrat i al món de la escalada a Catalunya, un exemple per a molts altres processos d'entesa.

Em sap molt de greu que aquest desenllaç sigui en part fruit del teu compromís absolut per apropar o solucionar aquelles postures tant allunyades i absurdes que, lamentablement, genera l'escalada. És surreal i inútil, i alhora  el teu esforç, més enllà de les teves creences, honra la teva noblesa i actitud.

Guardo les fotos de Riugréixer, i penso amb tristor en el dolor dels teus que ja tant sols per empatia, i pel què vam xerrar, m'aterra...

Tant de bo tothom pogués ser tant coherent i tant responsable com tu...has estat l'exemple...

Salut bow, i com sempre ( merda de frase), ens veiem quan toqui...el meu sincer condol.

Roser

Avui, com cada 12 d'Octubre, és un trist aniversari...dels primers en que el dolor a l'estómac ja esdevé un petit pessic d'un dolç i llunyà record, simplement...
Un petó Roser, t'estimem, els que et vam conèixer i els qui t'han conegut pel que els hi hem explicat...t'haguéssis portat de maravella amb el teu nebot, ha sortit culé fins la mèdula...i a la Martina ja li explicarem qui va ser aquell inmens somriure de les fotos...algú que ens va fer aprendre que la vida és un viatge al.lucinant d'amor i comprensió, i que de les coses difícils en neixen flors...

Cuida'ns.,.

Encara escolto el teu nom...

Encara escolto el teu nom...

Que puc fer sinó,

Si res sona com el teu nom...

Pots matar el temps si realment t'ho proposes...

O deixar-ho tot enrera i no afrontar-ho mai...

Però què més puc fer, sinó guardar-te en l'esperança...?

ADEU COMPANY...

Cada vegada que he de afrontar la mort m'adono com de efímera pot arribar a ser l'existència, i alhora com de llarg i de fructífera... Avui ens ha deixat en FRANCESC SALVADÓ, escalador i fundador de www.KPUJO.COM, altrament la actual bíblia de Montserrat. Vaig coneixer en Francesc arran de la seva web, i vam col.laborar breument ressenyant tot StBenet i part de la Nord i Agulles...era una persona perfeccionista i treballadora, fet que contrastava amb la seva discrecció i humiltat en relació a la important tasca que estava fent.

Feia dies que no sabia res d'ell i ahir el vaig trucar, i vam xerrar breument...ara me n'adono que va ser una despedida. La paret segueix desplomant i de tant en tant miro avall i em pregunto si aquells que es queden pel camí han trobat la pau...hem de seguir amunt però de vegades dubto quan penso que no tinc temps per aquells als quals hauria volgut dir tantes coses.

GRACIES FRANCESC, GRACIES COMPANY, ens veiem, com sempre, tard o d'hora Descansa en pau... podeu donar el vostre condol a tecnica@kpujo.com, demà a les 15:00 serà incinerat al cementiri de ROQUES BLANQUES

Equilibri...

Hi hagut vegades que el SOLO ha arribat com una mena de càstig, hi ha vegades que ha arribat com a expiació, com a rebuig, com a expressió de rabia, com a manera de trobar allò que no sabia si estava buscant...

Però el millor és quan és una expressió d'EQUILIBRI...perquè és quan major seguretat es té, quan més es gaudeix, quan realment t'adones de com d'errat anaves abans...

Foto JUANJUTX

LOURDES o El Cercle de Pedra...

La vida és una roda que es mou en aquella direcció en que l'empenyem, o en la direcció que el nostre Kharma determini...ambdues són compatibles si sabem compendre allò que les marca...( Karoline-K.line "living K.talonia")

"La roca sempre hi ha sigut, i poc canvia en realitat...som nosaltres qui, amb mirades diferents, interpretem en ella mancances, pors, il.lusions o desconeixement...Oblida el que duus dins. Tot i que l'experiència pot ser aplicada per afrontar el desconegut, la possibilitat de nous coneixements es multiplicarà si els aprens des de l'innocència i l'alegria de viure'ls..."

Sí Sensei, però les meves pròpies capacitats ja són aprenentatge, mai podré desapendre, i si ho faig tornaré a l'inici sense que res del que hagi aconseguit em serveixi...

"No et parlo de consecució estricta, Bodhisattva, et parlo de descobrir allò que en realitat busques, i, allò que en realitat obtens...són el mateix???

No ho sé...

"Precisament per això pateixes...precisament per això dubtes...precisament per això fracasses..."

Què és el que busco doncs?!

"Tu ets qui ho has de descobrir...has de mirar al teu interior, explorar els teus racons més íntims, allò que tant sols tu pots saber que penses i fas...i analitzar el perquè ho penses i fas...i només aleshores podràs quedar-te amb el poc que t'és útil i el molt que et sobra..."

I aconseguiré ser millor aleshores?

"Tu has de saber què et fa millor, i perquè vols ser-ho"

No sé si busco ser millor en sí mateix, o si és una via per a ser feliç, o perquè el coneixement i la consecució em donen el plaer de saber-me superior..

"És la felicitat el que et duu a l'èxit o l'èxit el que et duu a la felicitat?...o potser pots trobar la felicitat sense l'èxit, o l'èxit sense felicitat? On ets en realitat? Quin camí estas prenent? Perquè i respecte a qui vols ser superior?? Pensa-hi..."

Contemplant la tempesta que s'acosta amb en Nawet, després de la F.A de LEVITA (8a+ d'adherencia al VERMELL de TUMENEIA)

 

....Mmmmh...encara no ho entenc però intueixo una llum...

"Ves-hi, mira-la Bodhisattva , i pensa-hi...tampoc serà definitiva ni certa en la seva totalitat, però segurament el simple fet d'anar-hi et procuri una manera de obrir els ulls i mirar de manera diferent....

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Els darrers dies a Rodellar m'havien fet pensar i reflexionar molt...la vida a la muntanya és complexa, com ho són les relacions humanes, la necessitat de simbiosi permanent entre l'ENTORN i els ACTORS...i el poc que havia entès és que sovint confonem camins, interpretant com a propis i personals els mecanismes, efectes i causes, que necessitem per pujar muntanyes...la gent...

 Univers al revés a la PISCINETA ( Rodellar). Pieds nus dans la terre sacrée (8a)

Per sort vam estar en un racó tranquil, on l'aigua fluïa sense pressa, blava i freda...on l'herba estava verda tot i la canícula, i on la lentitud dels voltors es mofava de les nostres ànsies de pujar números, tant terrenals i poc espirituals. Cada cop em veia més lluny de tot i m'espantava la tranquilitat amb que afrontava la poca motivació, la calma amb que percebia com allò que volia era més "trobar" que "trobar a través de l'escalada"...¿M'estaria apalancant?¿Pedria la el ritme que darrerament estava assolint?
Els anys eren un pes inel.ludible que m'arrossegava en sentit contrari de les oportunitats...cada cop se'm limitava més el ventall d'opcions per tal de aconseguir el que volia a través de l'escalada...però alhora aquells anys em permetíen insertar en la meva consciència objectes de desijq ue abans o no havia considerat o considerava impossibles...era l' únic aventatge...i això em feia feliç, m'omplia...

Dubtes a peu de via. AGP al CALDERER ( A3+/6a 190 mts) . Asc Hivernal amb en MALUTA...

Però era insuficient, al meu voltant hi havia lloses existencials que em barraven el pas a trobar allò que en realitat estava buscant. La plenitud.

Vam encadenar allò que volíem cadascú, flotant ingràvids entre infinits mars de pedra desplomada d'on gotejaven formacions increïbles a través de les quals vencía pors i aversions...simplement estava en comunió amb la pedra...però no em coneixía, em sorprenia el que estava fent i degut a aquest fet no assolia cap coneixement...era una mena de felicitat somorta, exígua, inert...

Els números ja no teníen sentit perquè a través d'ells no obtenia res, era un camí nfinit  sense un terme on poder valorar res...i veure el resultat de tot plegat en la mirada obsessionada i absurda d'aquella noia polonesa em va revelar el perquè de tot plegat. Vaig deixar l'equip discutint de preses, variants, graus i conflictes, vaig fer la motxilla i vaig caminar cap al poble, per observar amb calma cada minúscul detall de aquell camí que havíem fet ja vuit vegades a tot drap sense mirar més que els nostres peus i amb el pensament posat en les vies...i res més.

Arribant de nit a Rodellar...

Corda petada, mentre encadenava ASCENSOR PARA EL CADALSO (8a+)¿Perquè no es va acabar de trencar...?Perquè no vaig caure? 

La polonesa havia afirmat que "you can't understand me...climbing is my whole life...!!!". La primera reacció va ser comentar-li que abans que ella nasqués cada cop que tenia el cervell distès una estona aquest se me n'anava a mirar balcons, murs, parets...i que de jove arquejava qualsevol caire, presa o rom que les meves mans poguéssin acaronar..pel carrer, a la classe...
Però ho vaig trobar inútil, perquè el "i jo més que tu" era el que realment m'estava allunyant cada cop més del que en realitat cercava. Per un instant vaig veure que el meu error era buscar un reflexe en l'exterior, i com a infinit i variable que era aquest, em seria impossible trobar res.

I vaig buscar dins meu...

Vaig buscar en els records, en les experiències, en les irrefexivitats i les reflexions, errònies o encertades...vaig buscar en els sentiments, en les pors, en els desencants, en els meus errors i en com els havia comès...i vaig trobar alegries i tristors, èxits i fracassos i SOBRETOT, vaig adonar-me'n que tot aquell reguitzell de moments, de instants, de secrecions que la vida havia anat acumulant en el meu esperit, molts cops no sabia perquè passaven...ni els havia evitat, ni els havia promogut, ni els havia buscat..simplement havíen succeït com si una fulla s'hagués deixat anar per un rierol i es trobés que va cap al mar després de travessar salts, meandres, racons i bassals...era un karma extrany...i no l'entenia.

Després de DR FEELGOOD (8a) al flash...buidor?

Si havia vist la mort tampoc havia cregut que era perquè l'estava cercant, possiblement ni tant sols pensava que la desafiava...no l' havia considerat i de sobte se m'havia plantat al davant. I aleshores jo l'havia maleït, i m'havia maleït el destí quan, en realitat jo era allà sense saber si ho volia...
Vaig recordar l'huracà i el sentiment còsmic de desampar quan em vaig quedar sol entre el vent imaginant la Leah caient al buit...vaig recordar la tristor mentre agafava velocitat a les llastres del Margalida conscient ja de que no sobreviuria a aquella relliscada cap a la vora de la glacera...vaig recordar els milions de instants suant i carregant motxilles per Montserrat, enmig de la calor i l'olor d'espígol, o del fred i humitat envoltats de boira i d'aquella olor a peus que fa una herba de la qual en 40 anys ni m'he molestat en saber el nom...

Visió que he maleït milions de cops sense saber que ella no era la culpable...

Els anys havíen passat i seguia sense entendre res...ni el perquè ho feia, ni el perquè tenia por quan no ho volia fer...DE FET FINS I TOT l'ECAPÇALAMENT DEL BLOG era una resposta incompleta a la pregunta: "NO HO SÉ, NOMÉS SÉ QUE M'AGRADA...I MOLT.."

Però m'estic fent gran, i ja NO PUC SER IGUAL D'INNOCENT...I PER SUPERAR-ME NECESSITAVA RESPOSTES...respostes que no sabia on trobar però ja n'intuïa les preguntes...

Va ser el Mar, els ulls de la petita Martina, la mirada de l'Arnau i la paciencia de la Lila, les converses a peu de via amb els Amics, les preocupacions de la Feina, les experiències de Escalar sense Corda i amb Corda...va ser tot el garbuix d'Estímuls en els que s'incloïen Desencants, Gent, Mort i Vida, Amistat, Odis, dies Bons i Dolents, Desesperació i explossions d'Emocions sense sentit...Crits i l Llàgrimes i tot plegat enmig d'aquest riu inmens que és el TEMPS..que no sé ni on va ni quan arribarà enlloc, en el qual sóc la fulla que em deixava arrossegar...

Colant-nos per punts febles de la paret glaçada, amb en Xavi

 

Els instants a peu de l'AGULLA FINA, provant una ruta que, no per difícil o pel seu número, m'havia espantat durant dècades, havien cavat en mí un forat en el que abocava tot i ho remenava per poder treure'n una conclusió...allò que necessitava per desfer-me de TOT i retrobar almenys novament EL MOTIU, per un costat des de l'innocència de la blancor, i amb prou experiència com per interpretar què m'estava passant...

En aquells racó de Montserrat hi havia passat milers de instants...Hi havia après a afrontar reptes quan encara no sabia què era escalar treballant una via...havia retrobat l'amor de la primera parella que havia tingut, i les ganes de viure després de la mort de la Leah...Havia buidat rabies i mals instints escalant, afrontant i caient a les vies d'artificial...havia entès el camí de l'entrenament, i havia amortitzat campanes a la Universitat o exprimit diumenges a la tarda de setmanes en que treballava set dies i vint hores al dia...
A Montserrat havia vist com les muntanyes es feien petites a mesura que jo em feia gran i conscient, com les pors es traduïen en vivències, en vanitat, en experiments personals, en que creia tornar a la muntanya per trobar quelcom...

Desmuntant ALTA TECNOLOGIA A4, 5è llarg del MIRALL IMPENETRABLE

I la muntanya seguia igual, impertèrrita mentre jo havia mutat en tots els sentits, colors i fases de la meva evolució...no era ella, ni tant sols l'escalada, ni l'"entorn" el que havia d'entendre...simplement tot plegat estava dins meu i jo era qui havia de decidir QUÈ i COM.

ErreCutre. F.A 8a+ al Clot del Tambor

És per aquest motiu que vaig anar en estiu on creia que no s'hi podia anar...i que vaig buscar de resoldre allo què el primer dia tant m'havia espantat, i en un moment de coneixement i capacitats que creia ANTITÊTIC al repte personal i existencial que m'havia posat...

L'únic que vaig haver de variar és la manera de afrontar-ho, simplement oblidant l'objectiu com a prioritat i donant un valor absolut a l'experiència que estava vivint, sense cap pressa!!! I gracies a això vaig poder gaudir com quan era petit de les emocions, de veure amb ulls nous i alhora ulls de sempre cada arbre, cada agulla, cada soroll de bestioletes, emocionant-me com mai de les cares que retrobava, de les amistats que feia i de els riures que compartía...tornant a casa alegre i content i trobant-hi alegria i petons. Aprofitant com mai cada instant amb els meus, estéssim o no escalant...

-------------------------------
Havia somniat desenes de vegades com em quedava agafat de la banyera al final del mur del segon tram de la via...i aleshores el meu cap poruc passava a generar dubtes sobre com afrontar la placa final, sobre com el meu cos reaccionaria a sobrepassar aquell punt mort que em tombava...i tenia la por de l'emoció i l'ànsia...

Però dissabte estava relaxat, perquè sabia que res del que estava succeïnt era més que circumstancial...el MIQUEL, la temperatura, el dia...abans sempre posava la culpa a les circumstàncies, pèrò a través de el viatge de LOURDES vaig entendre que les circumstàncies varien i JO sóc qui s'ha d'adaptar, no elles..i així el sentiment final també s'adapta de manera que la felicitat no depèn de l'èxit sinó de com interpreto el camí.

Dubtes que ens fan caure...UNICORNI a STBENET

I així, tant buit i alhora sobreeixint de flow, simplement vaig allargar la mà...

La resta del viatge va ser d'alegria, sense angoixa i sense dubte, simlement volant entre la pedra i el buit, enfilant-me a través del vertígen i del plaer que eren un de sol, no dos que es contraposaven...

Ja res resta, tot em suma...gracies a tots aquells moments, persones i fets que m'han fet arribar, al mateix lloc que el 1993, però amb 19 anys més de temps, el temps que m'ha permès tornar enrrera però millor.

Si SENSEI, tenies raó, no he trobat res especial, simplement em sento millor, i la propera encara més...

Amor i Respecte!!

Força...

 F.A a el combo LION SOUL ( 7c+ / 8a) a TOSSA. dedicat a ALMA DE LEÓN...

Genís a FLOWTHING ( 7c) a TOSSA, part superior de LION SOUL. Metode cuekero molt espectacular...

Llegint un blog dedicat a LA CONTRA de la Vanguardia, reflexionava sobre la potser falsa creença de que VOLER ÉS PODER, contraposada a la manca de capacitat d'acceptació de la FRUSTRACIÓ per part de la societat actual, i la perdua del valor de la RESIGNACIÓ...

I per PODER? NO s'ha de VOLER? Seria la CONTRA de la CONTRA...hehehe!

De la "shuleria" de la MALA penjo aquest tema, dels que m'agrada del "LUJO IBERICO"...DAME FUERZA!!