No us ho heu preguntat mai?Una vegada , ja fa temps, el meu pare em va preguntar..." no creus que ets prou gran com per anar-te enfilant tot el dia per tot arreu?"...veient-me que , en una visita turística en un castell, la mà se me n'anava palpant preses....
Ahir rellegint el blog d'en Maluta, en el post http://crowledge.blogspot.com/2006/11/somiar-s-estar-en-cam.html , em vaig fer algunes preguntes a mi mateix...les que intueixo es feia en Maluta quan començava...
He anat repassant blogs, i posts, i he vist que hi ha tantes respostes com escaladors, però que ens uneix un mateix vincle l'estar lluitant per una cosa inútil aparentment, però que de tant inútil sóm capaços d'arriscar-hi la vida.
Al final de la Guerra Civil a Espanya, les BRIGADES INTERNACIONALS http://www.xtec.es/~aguiu1/imatges/030/p1.htm van ser repatriades als seus llocs d'origen...(bé, els que no havien mort o estat fets presoners). Eren gent d'altres països, que sense ser soldats havien acudit a lluitar contra el feixisme. Havien vingut a lluitar, i molts a morir per una idea, per un concepte de món, de llibertat i de futur.
No sé quin concepte de món o de llibertat o de futur implica l'escalada, però he arriscat molts cops una llarga caiguda amb conseqüències imprevisibles, patinades alucinants en gel o neu, sense possibilitat d'aturar-me, reunions ( per molt que diguin alguns) que o han petat o petarien en cas de caiguda, etc...fins i tot tinc amics i amigues que han mort a muntanya...i segueixo escalant, de vegades arriscant, sense plantejar-me molt el perquè.
Ahir la Rakel em va enviar un mail que em va fer gracia...era un d'aquests que has de reenviar a moltes persones, però enlloc de anunciar-te degracies si no ho feies, et demanava simplement respondre a unes preguntes sobre tu mateix, sobre què opinaves dels amics, què t'agradava, etc...de cara a que aquells a qui els enviaves, sapiguessin de tu i alhora tu d'ells. Mai responc ni reenvio emails semblants...però aquest el vaig passar...
Me'n vaig adonar per un costat q e era trist haver de conèxer les persones davant un teclat, però alhora em va fer gracia com de facil i senzill era obtenir davant d'aquest teclat una informació que potser, no m'hagués parat mai a preguntar o plantejar als meus amics...
Com deia en Mummery " escalo muntanyes simplement perquè hi són"...hi ha un interessant llibre de Desnivel sobre "El SENTIMENT de la MUNTANYA", però analitza fets i literatura que sovint em són llunyans o anacrònics..i m'agradaria trobar més raons, més reflexions per entendre les raons que ens duen a la vertical...Obviament crec intuir les meves...i vosaltres?,
13 comentaris:
Eix,
L'altre dia vaig veure una noticia a la tele que ens salvava de tot aixo inexplicable. ES GENETIC!!! Si, si, GENETIC.
Es veu que van descobrir que hi ha persones que tenen un gen (llamemosle H) que fa que de tant en tant tinguin la necessitat de, diguem, de possar en perill la seva existencia... ente els esports que hi haiven estava l'alpinisme i l'escalada (suposo que exclou la esportiva...).
A mi em va de perles... quan algu m'ho pregunta jo ara sempre dic... nose, es genetic!
DEU!
He respost a la pregunta al meu propi blog´. Una resposta un tant mística i rebuscada, però bé es k he tingut un moment d'inspiració.
Aquest estiu, a les Dolomites, tres amics escaladors de tota la vida vam fer un projecte que lliga amb el què comentes. Es tractava d'escalar i parlar, dos de nosaltres, comentant el què sentíem i pensàvem mentre el tercer filmava una pel·lícula.
Després, el tercer va muntar el film intentant expressar el què sentia en boca dels altres dos, preguntant-se perquè escalava i si realment li agradava tant com per continuar, o si ho havia de deixar.
Tot i que la peli va quedar de conya, 30 minuts d'emoció pura, la resposta encara és a l'aire. Però va quedar clar que no podem deixar de fer-ho....
Osres Gatsaule...crec que m'has donat una motivació i una idea ( que ja tenia), per fer un "flim" que havia imaginat des de feia molt de temps...
Persoalment no he arribat mai a reflexionar sobre les meves motivacions 8 vaig començar a escalar quan encara no entenia la paraula "reflexionar"...).
Amb el temps s'ha fet una part IMPRESCINDIBLE de la meva vida, i ara es com el respirar o el menjar..suposoq ue modelant-se amb l'edat, però no imagino no poder pujar amunt cada X dies...
Igual que en la vida, la meva manera de veure l'escalada i de interpretar-ne els aspectes positius també ha variat molt. Abans trobava "autèntic" el apurar al límit i jugar-me la pell, ara hi veig més misticisme, menys bravura i molts altres aspectes amagats. És més com un aspecte que m'ha fet millor, i em segueix modelant per evadir-me, per estar una mica apart del MAL DEL MÓN...i em mola...
Portser per això quen veig la direcció que de vegades pren aquest col.lectiu ( com a tal no com a persones en concret), em quedo molt decebut.
En canvi actualment, quan veig la il.lusió, la motivació, i el fanatisme de noves generacions d'escaladors espoortius en roca ( que fins i tot extenen les seves activitats a paret), realment veig una altra vegada la llum a nivell dels valors i l'ambient que fa que m'agradi l'escalada...
Si us hi fixeu actuialment NO HI HA LIMIT, i és impossible que ningú sigui el millor..apareixen noves zones d'escalada ( sortint el finde no tindriem vida per visitar ni tant sols les de Catalunya), nous graus i nou escaladors, nous plafons i rocòdroms, i alg´que veies ahir en un 6b demà està provant un 8a...es increïble, i amb molt bon rotllo, nous equipaments i tal...
Quan ho comparo amb el rotllo que hi ha a partes ( i les poques ganes de fer coses que se't queden), veig clar que les meves motivacions per escalar és un exemple de una vida lliure, en contacte amb la natura, de vegades dura, de vegades amnable, sana i on superar-se depèn d'un mateix, no dels altres...si a sobre et millores com a persona, fas amics i trobes u lloc en aquest col,.lectiu ( encara que es pogués interpretar com per superar alguna mancança..que no és el cas)...entenc perquè després de 26 anys de grimpar arriba el divendres i vaig com una moto...
JA veurem d'aquí a 26 anys més...
Osres Gatsaule...crec que m'has donat una motivació i una idea ( que ja tenia), per fer un "flim" que havia imaginat des de feia molt de temps...
Persoalment no he arribat mai a reflexionar sobre les meves motivacions 8 vaig començar a escalar quan encara no entenia la paraula "reflexionar"...).
Amb el temps s'ha fet una part IMPRESCINDIBLE de la meva vida, i ara es com el respirar o el menjar..suposoq ue modelant-se amb l'edat, però no imagino no poder pujar amunt cada X dies...
Igual que en la vida, la meva manera de veure l'escalada i de interpretar-ne els aspectes positius també ha variat molt. Abans trobava "autèntic" el apurar al límit i jugar-me la pell, ara hi veig més misticisme, menys bravura i molts altres aspectes amagats. És més com un aspecte que m'ha fet millor, i em segueix modelant per evadir-me, per estar una mica apart del MAL DEL MÓN...i em mola...
Portser per això quen veig la direcció que de vegades pren aquest col.lectiu ( com a tal no com a persones en concret), em quedo molt decebut.
En canvi actualment, quan veig la il.lusió, la motivació, i el fanatisme de noves generacions d'escaladors espoortius en roca ( que fins i tot extenen les seves activitats a paret), realment veig una altra vegada la llum a nivell dels valors i l'ambient que fa que m'agradi l'escalada...
Si us hi fixeu actuialment NO HI HA LIMIT, i és impossible que ningú sigui el millor..apareixen noves zones d'escalada ( sortint el finde no tindriem vida per visitar ni tant sols les de Catalunya), nous graus i nou escaladors, nous plafons i rocòdroms, i alg´que veies ahir en un 6b demà està provant un 8a...es increïble, i amb molt bon rotllo, nous equipaments i tal...
Quan ho comparo amb el rotllo que hi ha a partes ( i les poques ganes de fer coses que se't queden), veig clar que les meves motivacions per escalar és un exemple de una vida lliure, en contacte amb la natura, de vegades dura, de vegades amnable, sana i on superar-se depèn d'un mateix, no dels altres...si a sobre et millores com a persona, fas amics i trobes u lloc en aquest col,.lectiu ( encara que es pogués interpretar com per superar alguna mancança..que no és el cas)...entenc perquè després de 26 anys de grimpar arriba el divendres i vaig com una moto...
JA veurem d'aquí a 26 anys més...
Osres Gatsaule...crec que m'has donat una motivació i una idea ( que ja tenia), per fer un "flim" que havia imaginat des de feia molt de temps...
Persoalment no he arribat mai a reflexionar sobre les meves motivacions 8 vaig començar a escalar quan encara no entenia la paraula "reflexionar"...).
Amb el temps s'ha fet una part IMPRESCINDIBLE de la meva vida, i ara es com el respirar o el menjar..suposoq ue modelant-se amb l'edat, però no imagino no poder pujar amunt cada X dies...
Igual que en la vida, la meva manera de veure l'escalada i de interpretar-ne els aspectes positius també ha variat molt. Abans trobava "autèntic" el apurar al límit i jugar-me la pell, ara hi veig més misticisme, menys bravura i molts altres aspectes amagats. És més com un aspecte que m'ha fet millor, i em segueix modelant per evadir-me, per estar una mica apart del MAL DEL MÓN...i em mola...
Portser per això quen veig la direcció que de vegades pren aquest col.lectiu ( com a tal no com a persones en concret), em quedo molt decebut.
En canvi actualment, quan veig la il.lusió, la motivació, i el fanatisme de noves generacions d'escaladors espoortius en roca ( que fins i tot extenen les seves activitats a paret), realment veig una altra vegada la llum a nivell dels valors i l'ambient que fa que m'agradi l'escalada...
Si us hi fixeu actuialment NO HI HA LIMIT, i és impossible que ningú sigui el millor..apareixen noves zones d'escalada ( sortint el finde no tindriem vida per visitar ni tant sols les de Catalunya), nous graus i nou escaladors, nous plafons i rocòdroms, i alg´que veies ahir en un 6b demà està provant un 8a...es increïble, i amb molt bon rotllo, nous equipaments i tal...
Quan ho comparo amb el rotllo que hi ha a partes ( i les poques ganes de fer coses que se't queden), veig clar que les meves motivacions per escalar és un exemple de una vida lliure, en contacte amb la natura, de vegades dura, de vegades amnable, sana i on superar-se depèn d'un mateix, no dels altres...si a sobre et millores com a persona, fas amics i trobes u lloc en aquest col,.lectiu ( encara que es pogués interpretar com per superar alguna mancança..que no és el cas)...entenc perquè després de 26 anys de grimpar arriba el divendres i vaig com una moto...
JA veurem d'aquí a 26 anys més...
Bufff.. haure de fer un post al meu blog per "fer els deures que has posat" :)
Ah, t'acabo d'escriure a l'ultim post teu sobre fer un video i ara veig que el Gatsaule en te un i tu voldries fer-ne un... PERFECTE! :D
I Joan, volem veure el teu!!! ;)
Si voleu, el dia que fem la trobada de Solius" ens el mirem. Dura 28 minuts i segur que no us decepciona.
En tot cas és un tema molt interessant per parlar alguna estona de calma, al voltant d'una taula o en algun bivac.
Por qué escalamos... ??? ( o hacemos montaña..'?? )
Buuuuffff....!!!! Porqué la escalada me salvo la vida..??? Porqué tengo la sensación de estar vivo...??? Porqué allá arriba no existe el tiempo...??? Porqué la vida es mucho más sencilla en las cimas y en las paredes...???
Porqué me gusta vivir de forma intensa y emocional...??? Porqué no hay nada más antiguo que las montañas...??? ( y el mar...) Porqué es mi escuela de la vida..??
Porqué "cómo hablar de escalada es aburrido prefiero irme a escalar.." ????? :-)))))))
Saludos místicos a todos...
Un apunte más...
" El alpinismo es el arte de recorrer las montañas encarándose a los mayores peligros con la mayor prudencia . Damos aquí el nombre de arte a la consumación de un saber en una acción.
No podemos quedarnos eternamente en las cimas . Hay que volver a bajar.
¿Para qué subir entonces..? Por esto : lo alto sabe de lo bajo , lo bajo nada sabe de lo alto. Al subir , no dejes de tomar nota de las dificultades del camino ; mientras estés subiendo puedes verlas. Al bajar , ya no las verás , pero sabrás que están ahí si te fijaste bien en ellas. "
René Daumal
Saludos alquimistas...:-)))))))
L'escalada, com la poesia, és un acte gratuït i aparentment inútil. Més arriscat que la poesia, és necessària per algunes persones. Molts poetes s'han preguntat per què escriuen poesies. Molts escaladors s'han preguntat perquè escalen. Segur que ambdos estarien d'acord en que escriuen poesia i escalen simplement per sentir-se vius.
ës complicat eh?
JO de vegades em poso poètic, de vegades psicoanalític i de vegades matemàtic...però en qualsevol dels casos ( sota un enfoc personal), diria que escalo perquè és elq ue més m'agrada..i no sé perquè m'agrada però que no puc deixar de fer-ho..durant la meva vida he canviat moltes coses eprò aquesta és de les poques ( que he pogut escollir) que realment em deixen satisfet.
Noves reflexions...
http://www.blogger.com/comment.g?blogID=36972218&postID=116422304072217272
Publica un comentari a l'entrada