HELICOIDE VITAL

"Joer Uri...estic congelat...no m'havia d'haver posat amb les botes dins del sac..."
"Doncs no et pensis...jo m'he tret les carcasses i estic igual"...a sobre de mentre feia el forat se m'han mullat els guants i fa estona que no em sento els dits..."
Que tontos...hem arribat tard a peu de via i hem preferit fer una atac amb vivac enlloc de esperar còmodament la tenda i sortir de nit per fer la canal d'accés a la paret. Eñ meu company a bona estona esgarrapant la roca i el gel amb els piolets els, crampons, les mans, i tot el que podia...al final ha deixat el primer llarg txungo muntat i enlloc de baixar hem preferit dormir a sota i demà acabar d'hora al cim...

"Pots dormir???"

"Que va tio...suposo que d'aqui una estona ja hauré calentat la funda..però la veritat es que estic tant petat que no hi ha manera de clapar..."



"Osti, tio, aquell pas en lliure em pensava que no em sortiria...m'he intentat aixecar com si estés a Castelldefels, i ni me'n recordava que duia tot l'equip i la ferralla al damunt...els braços m'han fet figa així que he sortit dels pedals...quin susto.."
"Es que se'ns ha anat l'olla..., tant tard ja no era moment per liar-se"...Em recoloco a la repiseta...és còmoda, però el fred no ens deixa gaudir-la...penso en els vivacs que en Picazo descriu tant fantastics..quina gracia...aquí la nit no és clara, no tenim cap perspectiva maravellosa i entre humitat i vent ens estem quedant encarcarats...sense tancar la conversa, simplement deixem de parlar...intento relaxar-me
Passa una hora més, i el cel s'aclareix...em giro al buit i miro amunt..no veig res...m'aparto la funda de la cara i veig els estels...sento una mica de vent que fa petar les corretges de la motxilla...i res més...

"Dorms???"...
Buàh!...La pregunta és absurda, i els meus pensaments també...La primera reacció mental ha estat pensar " Creus que només perquè em mogui vol dir que estic despert?¿ Si estic adormit creus que et contestaré? I si estic despert..perquè em preguntes si dormo??"..però l'entenc..abans he sentit com roncava una mica i crec que m'ha fet enveja...com si els nostres patiments personals depenguéssin positivament de la solidaritat de sofriment conjunt...quines xorrades...enmig d'aquesta èpica i sucumbim a absurditats tant banals i mundanes...
"Què collons fem aquí?
Sabia que ens ho plantejariem...! és tant tipica la pregunta com inútil intentar buscar la resposta...i suposo que després ens preguntarem allò tant sobat de " I tu perquè vas començar a escalar??
L'endemà prosseguim l'ascens...la veritat es que quan començava a estar bé ens hem hagut de aixecar...surt el sol, ens desmandrem i fa molt de fred, però aviat les ganes de sortir ens esperone, ho tanquem tot a les motxilles, alguna cosa cau al buit ( com sempre) i com que no és important comencem a escalar.
Uns llargs de mixte ens duen al mur final, i mentre el sol escalkfa la roca escalem les darreres tirades més tranquils. Arribem a l'aresta i la neu està molt gelada...anem amb compte ( tenim temps), i a mitja tarda fem el cim...
Baixem i tornem a la tenda que tenim plantada a la vall.
Ni tant sols sopo..simplement em poso a dormir al sac...i ara la calor m'envolta...junt amb els somnis.
"Ei tio, saps què? Quan era petit vaig veure un documental...era un paio que es passava la vida amb un barco, filmant els peixos i tal...un francès...jo no pillava gaire cosa, però un dia feien un rotllo de uns paios que filmaven taurons..."
"I que..?
" Explicava que els taurons no poden MAI deixar de nadar...que si ho fan s'enfonsen i s'enfonsen...i com que no poden viure a molta profunditat s'han de mantenir sempre en moviment..perquè sinó se'n van avall i no els fa gens de gracia..i es moren..."
" Vols dir que anava així?"
Si segur..era peque però em va angoixar bastant...imaginava taurons engolits per les profunditats quan s'adormien..o quan estaven parats per descansar..."
" I què..?"
" Crec que ja sé perquè sempre vull escalar..."
" Tu no ets cap tauró tio..."
" Si però necessito moure'm...sinó m'enfonso..."
Vaig somriure dins del sac càlid...ho haviem passat de puta pena però ja haviem quedat pel finde següent...Davant la paret que acabavem d'escalar estava formada una cascada que mai queda gelada del tot...a pesar de la tempesta hi vam anar..i la vam escalar..i les mans em van fer molt mal i em vaig partir una dent...i vam quedar que la propera la fariem en roca calenta...o no...