Realment aquests dies de pluja ( tant necessaria), em deixen fet pols...Per sort amb en KOTAKO anirem una estona a fer resina...a veure si se'm passa la modorra d'una setmana mig lessionat.
El diumenge de Setmana Santa vam anar amb la colla a Romanyà, i allà vaig tornar a provar "PETITA ROSER" (7c+?)...aquella petita via de 10 mts, molt a bloc que vaig obrir l'any passat http://celiavern.blogspot.com/2006/07/petita-roser.html
i que sembla que està resistint alguns intents...
En Karli va provar els passos i sembla que s'aguantava de tot BASTANT BÉ, excepte del crux...
Allà, fent força, va petar un microquars del peu dret ( clau), i el pas no va sortir més...
Era el final de la via??
NO, El dilluns vaig pujar una estona i la vaig tornar a fer...quedava igual encara que el pas és més aleatori doncs on es posava el peu en un granet invisible, ara hi ha se fet adherència i apretar una mica ( bastant) més...Aquest segon encadene, apart de deixar-me el braç esquerre petadíssim, em va fer recordar la Roser, i com, cada cop que sento una preciosa cançó de BEN HARPER, (WAITING FOR YOU) se'm fa un nus incrïble a l'estómac i em quedo flashejat una bona estona...
La lletra és facil d'entendre però us la tradueixo..és una barreja de amargor i esperança vana d'allò que saps que no tornarà mai més però que et negues a acceptar:
T'he estat esperant
Mai he trobar res més a fer
que esperar-te
He estat cridant el teu nom
Mai he trobar res més a dir
res a dir
Pots matar tot el temps si realment t'ho proposes
deixar les coses enrera si mai les afrontes
Encara sento el teu nom
res sona igual
que el teu nom
T'he tingut en l'esperança,
esperan-te ...
¿Que puc fer sinó?
Esperar-te...
Sembla increïble però he estat somniant tota la setmana amb els moviments, sentint el dolor al braç...i m'ha distret del records, i del verdader dolor...miracles del fanatisme....
25 comentaris:
( )bff
Tranki vinyi...es lo el que hi ha...
Potser per això a aquest blog li vaig posar CEL i AVERN.D'aqui una estoneta me'n vai al plafó amb un amic...i entre magnesi i tibades se'n van els txungos...
Siauuuuu...
Ànims Oriol, la Roser esta encantadora a la foto :)
I enhorabona per la 2na repeticio de la via altre cop. Està més dura ara?
Je,je,je... és fa difícil deixar un comentari en un post com aquest.
Però la lectura, tot i ser una història trista, deixa una porta oberta a l'alegria -> l'esperança (com la de poder seguir encadenant la via encara que peti un canto).
No se, ja et dic, a mi no m'ha entristit, deu ser per la forma en que ho has escrit... el cel i l'avern en 30 línies.
Felicitats per la via, es veu molt dura!!
Que simpàtica es veu la Roser, segur que es feia estimar d’allò mes.
Llàstima que no vingués a Romanyà, quina foto mes fanàtika, donen ganes d’apretar-li.
No es poden dir masses coses quan ja está tot dit...
Un saludo ple de "magensio"... :-))
Gracies a tots...de veritat
De vegades hi ha emocions que no puc quedar-me a dins, un blog és una bona manera de lligar realitta i sentiments...
------------------------------
Mohawk...la via t'espera, tant llarg com ets el CRISTO del crux te'l fumes com un bou.
ës un via curiosa..quan la fas són 40 segons d'escalada a tope..ni et canses, però quan l'assages et sembla molt aleatoria...no és com la MORTAL KOMBA del Porxos ( lessiva, inhumana, atlètica...) sinó com el tipic blog fanatik del Maresme...surts amb la 2a cinta xapada, pilles un invertit rom i aleshores, sense progressar, has de executar una estranya coreogracia de canvis de peu, i mà esquerra, per quedar-te bé pel CRUX. Si fas el crux ( pas fet a la foto), hi ha un parell de regletsa a esquerra, per saltar a dos ROMS de dreta ( pas de la foto, es veu la regleta de la esquerra, el rom i la següent regleta d''esquerra)...
La sortida és facil (6a)
A vuere si hi pujem! Crec que l'ha provada el Ricard Suarez, i en Carles Vega..no l'han feta però coincideixen que si bé la Patsy pot ser 7c i en referencia això seria 8a, aquesta via, per si sola no arriba al 8a...
A repetirlaaaaa!
Gracies a tots...de veritat
De vegades hi ha emocions que no puc quedar-me a dins, un blog és una bona manera de lligar realitta i sentiments...
------------------------------
Mohawk...la via t'espera, tant llarg com ets el CRISTO del crux te'l fumes com un bou.
ës un via curiosa..quan la fas són 40 segons d'escalada a tope..ni et canses, però quan l'assages et sembla molt aleatoria...no és com la MORTAL KOMBA del Porxos ( lessiva, inhumana, atlètica...) sinó com el tipic blog fanatik del Maresme...surts amb la 2a cinta xapada, pilles un invertit rom i aleshores, sense progressar, has de executar una estranya coreogracia de canvis de peu, i mà esquerra, per quedar-te bé pel CRUX. Si fas el crux ( pas fet a la foto), hi ha un parell de regletsa a esquerra, per saltar a dos ROMS de dreta ( pas de la foto, es veu la regleta de la esquerra, el rom i la següent regleta d''esquerra)...
La sortida és facil (6a)
A vuere si hi pujem! Crec que l'ha provada el Ricard Suarez, i en Carles Vega..no l'han feta però coincideixen que si bé la Patsy pot ser 7c i en referencia això seria 8a, aquesta via, per si sola no arriba al 8a...
A repetirlaaaaa!
Mohawk...suposo que entre que soc sensiblera i que jo tinc 2 "rosers" a casa... doncs se mha quedat el nus a la gola al llegirho i com que no podia dir masses coses a l'oriol, en part pq no el coneixo. Només li he deixat un parèntesi pq l'ompli com vulgui.
petons a tots
Iep Vinyi...tranki, al mohawk ja l'hi he abocat diverses vegades el drama..la veritat es que la mort d'una germaneta és dura i més si hi ha aquest vincle tan "especial" que les persones com la Roser creaven en una familia...
El parèntesi l'omplo de més amor, records bonics i de més esperança...la majoria de bloggers ens coneixem més per les ratlles als comentaries que no pas en directe, però és el més bonic del tema no???
Gracies de nou
Tan sols puc dir: escoltaré la cançó !
Iep Gatsaule,
Forma part del disc "tou" del doble darrer d'en Ben Harper ( Both sides of the gun).
En el moment de fer el disc es va trobarq ue els "fans" més durs preferien el rock i els més "tous" les seves balades gospel o blues...i al final va fer un doble, amb dos CD un de més lent i un altre de més dur...
No és el millor que té, però aquesta canço em diu molt..
M'ha agradat molt, Tranki, de debò. I tens raó, la lletra s'entén molt bé.
Suposo que és per la semblança, però sempre que parlaves de la Roser em venia al cap una antiga cançó de Francis Cabrel: Petite Marie, no sé si la coneixes, peròp si l'escoltes també entendràs el perquè.
Ostres Gatsaule,
Em sembla que l'he sentit ( dec tenir el nom en algun racó del cap...), però merci per dir-m'ho...la busco i l'escolto!
salut!
Tros de bou!!
Escolta, tens algun dia el cap de setmana per la Gavilan?, jo sols puc dissabte, diumenge o dimarts, el dilluns el tinc ocupat ;)
Ja em diràs o a veure si ens veiem pel roco!
Iep Gatsaule, ja he trobat la cançó...de n'hi dó...és molt bonica...
Per als interessants penjo EL LINK amb les lletres de d'en Carpel http://www.paroles.net/artis/1164
iep MOHAWK. T'he enviat un mail...
L'ARNAU ARRIBA EL 2 de MAIG!!!! Dissabte vinent ÉS EL DIA de la GAVILAN..estigues apunt!!!!!!!!
Salut, que estic molt content!!!!!!
iep, el music es diu CABREL, no CARPEL...sorry!!!!!
l'Arnau arriba el 2 de maig?!
Ole!!! Felicitats!!!!!!! (I per descomptat a la Ceci!!! ;P)
Ja farem una trobada, no? :P
M'ha sorpres trobar-me aquesta cara tan guapa xafardejant pels blogs... Jo coneixia a la Roser, més encara la coneixia el meu germà. Un petó ben fort i molts ànims, ets el germà d'algú molt especial, et seguiré llegint.
Berta
Hola Berta,
Vau anar a l'Estel?
Ja veus..la veritat es que de vegades vas per la vida pensant de quan arribis a casa trucaràs a veure que tal va tot i de sobte recordes que ja no hi és..i ho veus impossible...
D'aquí a quatre o cinc dies la Roser tindrà el seu nebodet...li hauria fet molta il.lusió ser tieta!!!!
No sé..d evegades la vida és una putada, però si hi penses els anys que va estar amb nosaltres van ser bonics, tant per l'amor que li vam donar com pelq ue ens va donar ella..i no tothom, a tot el mon té tantes oportunitats i gent al costat, ni pot viure en llibertat i tal...en el fons no va estar tant malament no?
Si mai la vas coneixer gracies doncs!
Hola Oriol!
Si que vam anar a l'Estel, el meu germà era de la seva classe i recordo que la mare sempre explicava com ell sempre la defensava, eren bons amics.
Jo sóc més petita de manera que només recordo que m'amanyagava i em cuidava pq era la germana del seu amic. L'Estel va ser una bona escola i tots els que hem compartit curs, espai, moments amb uns nanos tan especials com aquests hem disfrutat, gaudit i après de com s'estima de veritat, del que és lluitar per alguna cosa, de què vol dir ajudar sense esperar res a canvi, de créixer junts i amb amics.
Entenc tot allò que escrius i t'admiro per haver convertit aquest dolor en un record tan maco. Estic vivint una mort semblant, i tan de bo arribi a viure-ho i pensar-ho com ho fas tu ara.
bufff...
Ostres Berta...quan perds algú que estimes és molt dur..de vegades surrealista...
Inicialment el dolor és molt punxant, i el pitjor és després, que et quedes absolutament buit veient que el món segueix rodant igual, però aquell a qui estimaves ja no hi és..
ës una sensació entre absurda i irreal, tant que es fa crua...
En el fons, però, passa el temps i el dolor es transforma en amargor i record..molt més suau i portable...però el buit sempre queda i a estones surt d'un racó per torbar.-te uns instants, sempre..el post anava d'això.
De veritat, em sap greu que et passi el mateix...una de les sensacions que més em va colpir el dia de la mort de la Roser va ser sortir al carrer i veure gent passejant, i rient ( és normal)...quan vaig tornar al feina , parlanmt amb la gent, me'n vaig adonar que el meu cas no era especial, i que molts dels qui parlàvem havien perdut algú, fins i tot havien patit molt més...
És part de la vida encara que no ens agradi, però el més trist, potser, ´`es que algú tant innocent com la Roser fins i tot al darrer moment patia perquè ens veia desesperats..això és el que sempre em farà més mal de recordar, i que MAI es va queixar...
En qualsevol cas moltes gracies per haver compartit moments amb ella, i gracies al teu germà...poder compartir espai amb nois "normals" va ser dur de vegades (veia que no arribava al seu nivcell), però la va ajudar MOLTISSIM a apendre, aintegrar-se i a ser molt més espabilada i sensioble que si hagués estat sempre en una escola especial
Gacies de veritat, i que et vagi bé tot...sigues forta...
Eis tiu
m'estava mirant els blogs de la penya, i he pensat en mirar el teu, m'he llegit aquest post i després el del link, em sap greu tiu, encara que apenas et conegui...
la foto està muul guapa, avera quan et passes pel roco de sant cugat, a apretarli un dia encara que sigui jjj
ja m'estic recuperan de la lessió, tibanli al màxim (tot i que encara tingui el tormell inflat, i no pugui correr)
apa tiu, salut!
Estic amb tu company, els dies de pluja són ideals per quedar-se al llit i deixar que la ment et porti a aquells racons del nostre subconscient als que no volem anar per por, nostalgia o desconeixement. També és un bon moment per posar en ordre pensaments, prioritats i demés.
Total, que he vist la previssió del temps i com no podia ser de cap altra manera demà hi haurà una treba de pluja per rebre amb els braços oberts a l'Arnau!!!!
Oriol, poca cosa més puc dir que no s'hagi dit jà, ara entenc les teves vies Roser al Boulder...
Felicitats per l'Arnau! que m'he assabentat que ja ha arribat, una abraçada a tots tres!
Publica un comentari a l'entrada