Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimecres, d’abril 09, 2008

MAI ÉS MASSA TARD PER TORNAR A COMENÇAR

Dins del meu cap repica insistent l'absurd tò del telèfon mòbil que tinc per despertador..no sabia si somniava o estava despert...el dolor al cos em diu que el que sento és real...l'apago d'un cop de puny i me n'adono que em fa mal el braç, l'espatlla, el tòrax, l'estómac...em sento molt dèbil i estic literalment destrossat..aixafat...

Vaguejo amb la mirada per l'habitació mentre una gran apatia m'enfonsa...faig un esforç i m'incorporo..quin mal de cap..tinc tos i una mica de mareig. NO puc aixecar la persiana i busco l'interruptor del llum mentre remoc el garbuix de roba bruta que l'amaga.Buà...quin fastic!!, al terra hi ha un tros de pizza mig sec mig podrit que devia tirar abans d'adormir-me..damunt una nota plena d'oli de una amiga que m'engega a la merda...la llum del telèfon fixe m'indica que hi ha mil missatges al contestador i els escolto mentre busco les wambes i els pantalons..es la mare, una i altra vegada m'ha trucat demanat-me com em trobo, que els faci un truc, que pateixen...primer no hi era, després no el devia poder agafar, ara no vull trucar...

La meva habitació és un desastre...una mica sol es cola entre les lames de la persiana i la pols que he generat en aixecar-me gairebé és una estela de llum sòlida, fa setmanes que no dec obrir la finestra i la porqueria s'acumula al meu voltant. Vaig al menjador i el panorama és semblant..roba, motxilla al terra, llibres escampats, llaunes de cervesa, més vici....dóno una patada a les factures impagades del banc, a les multes i a la carta de l'assegurança que ja no considera que sigui una persona sana i em fot al carrer...passo...

Aconsegueixo obrir el balcó i el dia sembla bastant bo..sol..aire fresc..respiro i em fan mal les costelles i els pulmons..em fa mal la cara i els ulls...quan veig l'hora que és me n'adono que dec dur molts dies tirat i que necessito posar-me una altra vegada...he de trucar algú que m'ajudi a aconseguir el que necessito per sentir-me be...vaig a pillar el mòbil.

Merda gairebé no tinc saldo !! repasso tota l'agenda i vaig fent perdudes..ningú em contesta. recordo quan era la gent que em feia perdudes a mi, quan era el puto rei i tothom em demanava..ara els mateixos que em trucaven desesperats intenten evitar-me..desvien la mirada, es fan l'orni, diuen que estan ocupats...no em contesten les perdudes...no és estrany després de la fama que m'he guanyat...mai m'ha importat molt la resta i amb tants enganys i putades és normal que ningú em vulgui fotre un cable...fins i tot crec que amb la meva pinta quan m'acosto a algun desconegut ja es veu el pal del què vaig i la gent tendeix a allunyar-se de mi...

Ja no trobo a ningú.¿Truco a l'ex? ella sempre em va fer costat fins que al final ja no va poder més..."T'estàs matant a poc apoc...aquesta merda està acabant amb tu...i passo que ens enfonsis també als dos...".Es va endur el nano, al llibreta i la seva roba, i va deixar la resta..a poc a poc m'ho vaig anar venent tot...necessitava pasta i les feines em duraven poc..no complia horaris i anava sempre fer un fastic i cansat... sense ganes...rebentat de cos i de cap...quan no estava de pujada em sentia esgotat i després del cap de setmana necessitava dies per recuperar-me..i arribava de nou el finde...i el vici...

Si avui no trobo a ningú no sé què faré..busco pels calaixos, per les butxaques, exprimeixo les agendes...i enmig de tot aquell reguitzell de mals endreços apareix la foto del petitó...amb ella i jo intentant enquadrar un autorretrat dels tres...deu n'hi do quins records..aquells estius que sempre anàvem junts..fins i tot ella de tant en tant es permetia algun accés mentre el nano estava dormint...però tampoc era una cosa que li agardés i aviat em va començar a fer retret de que jo no ho deixés...Al principi quedar-me sol va ser un alliberament, una mena de darrer impuls de la meva bogeria..tenia tot el temps per mi, cap responsabilitat...quasi cada dia sortia, i acabava tiradíssim..sempre trobava algú amb qui compartir la marxa, fins que cada vegada les persones amb qui anava habitualment van deixar de seguir el meu ritme i vaig passar a sortir amb desferres humanes que fins i tot van acabar pensant que anava passadíssim...i vaig començar a fotre'm sol fins al cul de tot...

Aquesta foto m'ha fet pensar..se m'acaba el temps, cada cop tinc el mono més sovint i no puc pasar ni un dia sense caure en el vici,, cada cop les pujades són més dificils i les baixades més doloroses i llargues...el metge particular passa de fer-me més receptes, m'han expulsat de la Mútua i el de capçalera només em mira com un perdonavides i diu que el meu problema passa per anar al psicòleg o al psiquiatra..o a una clínica de desintoxicació...

Al principi me'n reia, o m'emprenyava, fotia quatre crits i un cop de porta o una mala cara a l'enfermera...i marxava a posar-me a to en qualsevol lloc obert...Però veure al nen m'ha deixat trencat definitivament...potser fa mesos que ni sé on és..ni com deu ser ja...quasi he oblidat la seva olor i el seu somriure...fins ara podia passar de tot....i reconec que he estat un malparit amb tothom, però en general se me'n fot tot bastant, i més a aquestes alçades...però l'últim que em quedava era el somriure innocent del meu fill que no em prejutjava, i que sempre em reia arribés en l'estat que arribés...mentre la dona plorava o em cridava ell se'm llençava rient als braços..i ara ja no tinc ni això...ho he perdut absolutament tot...

Se'm va fer molt difícil trucar a aquell telèfon que un dia un amic em va donar...un lloc on em podríen ajudar..no metges perdonavides, ni psicòlegs imbècils, ni presons de desintoxicació..sinó persones com jo, que entendràn els meus dubtes, les meves pors..que han passat pel mateix i que mensenyaran el camí per tornar a ser una persona normal..vull ser normal..ordinari..un més de aquells qui despreciava i ara envejo per la seva felicitat...Un veu femenina m'explica l'horari de reunions i em felicita..em conforta.." Molt bé noi, reconeixer que tens un problema és el primer pas per curar-te..i el més important...NO DUBTIS que se t'obre al davant una nova vida i que aviat tot anirà molt millor..vine aquesta tarda eh?"

-----------------------------------------

He passat el puto dia de puta pena...estic molt angoixat, no paro de donar voltes amunt i avall..el cos em rebenta...necessito treure tota l'adrenalina que se m'està acumulant i em surt per cada porus...he pensat en fer un ultim viatge abans d'acomiadar-me'n, he estat apunt de sortir i mirar si podia liar a algú...i quan ja no podia més han aparegut els dubtes, fins i tot creia que la solució seria fer una viatge definitiu, sol, i deixar aquesta merda de vida enrrera...però sóc massa covard...sempre m'ha fet por la mort...quina gracia, jo que tantes vegades m'hi acostava en cada festa més i més..i ara li temo...

Al vespre no he dubtat en sortir corrents allà on m'ha indicat la noia...he vist gent que tornava del curro, amb la compra a les mans..he vist mares i pares amb cotxets..he vist jovenetes i jovenets dient-se tonteries i nanos bravuquejant a les parades d'autobús..he vist comerços amb els empleats cansats després d'un dia de feina i perruqueres amb el novio esperant a la porta amb la granota de la fàbrica..he vist noietes amb la carpeta de l'uni sota el braç i immobiliaries amb parelles que hi entren a lligar-se a una hipoteca per segles...i avis que surten del club...tota aquella mediocritat que em feia fàstic ara m'atrau..els tinc enveja...vull ser tant normal com ells, necessito necessitar ser normal !!!!

Després de dos intents frustrats al final he creuat la porta de la parròquia i un conserge gras i sorneguer m'ha assenyalat un passadís amb una porta mentre no pujava els ulls de un diari esportiu i mossegava uns donuts...he obert la porta i la llum i la calor de la calefacció m'acaronen.Hi ha un grup de 10 o 12 persones assegudes en rotllana, i el que esta dret m'ajuda a entrar, sembla que m'esperin, tot em miren de dalt a baix...realment m'hauria d'haver arreglat...creia que veuria desferres com jo i en realitat semblen gent normal, ben vestida, amb sabates enlloc de xancletes, amb camisa i gesei enlloc d'aquesta samarreta pollosa i els pantalosn trencats que duc...van ben pentinats i tot fa bona olor...El que està dret és un capellà, però sembla amable...

"Amics, aqui tenim un nou membre del grup ! Ell com vosaltres ha estat al costat fosc que tots coneixem i avui l'hem d'ajudar a trobar l'entrada a una nova vida, a aquest camí de felicitat que l'allunyi per sempre del seu problema !"

Em sentia millor quan vaig veure els somriures de tots aquells amics...fins i tot vaig identificar algun vell conegut, en els meus records estava demacrat i molt prim, i ara lluia cabells llustrosos i una bona panxeta...semblava una altra persona...

"Ell com vosaltres té por, té dubtes, està confós, no sap com fer aquest pas definitiu que tant ens ha cosat a tots...però estic convençut que si compartim amb ell aquest moment li podrem facilitar el retorn al ramat i a una vida de fè i bé...!".

És curiós, però en un altre moment de la meva vida m'hauria posat a riure, ho hauria fins i tot dit o fet alguna barbaritat per humiliar a aquella gent tant ridícula...però ara sentia que aquelles persones eren les úniques que no em jutjaven i que em volíen ajudar..la seva acceptació era com un oasi en el desert de soledat en que em consumia..les seves cares em confortaven i em donaven calidesa..em vaig assentar en la cadira buida..enmig de la rotllana.

" Vols presentar-te? Vols compartir amb nosaltres els teus dubtes? SERIES CAPAÇ DE VERBALITZAR EL TEU PROBLEMA?!?!?!" va dir-me el capellà en un tò més alt...Vaig aixecar-me..vaig empassar saliva..i ho vaig dir...

"HOLA..EM DIC ORIOL...i...jo...SOC FANÀTIC..."

El grup va explotar en alègria...tots em van abarçar, ja no em sentia malament, les agulletes desapareixien i els dits ja no em suaven....vaig començar a olorar noves fragàncies i ja no necessitava sentir la ferum a suor, a magnesi o a cordes...mentre cadascun d'ells em saludava jo ja sentia les sensacions que tindria a partir d'aleshores...veure la tele per satèlit, els partits amb el meu cunyat, sortir els diuemenges a menjar xurros, aperitius i paelles, poder treballar tantes hores extra com em demanessin, poder veure la nòmina al banc i pagar factures, poder complir horaris amb la dona i el fill, poder comprar a plaços mil electrodomèstics i anar a es reunions del cole i de l'escala, poder canviar de cotxe i rentar la roba i els plats, pintar el pis i renovar els mobles...poder capficar-me amb la lliga de futbol, i la política, i els problemes del món i de l'univers...

Fins i tot vaig signar de seguida una petició a l'ajuntament per tal que prohibissin els plafons inclosos els privats...Ja era lliure!

22 comentaris:

PGB ha dit...

Vaya bou de la vida estas fet! ;)
Be, com t'acabo de dir, a veure si ens veiem aviat (a tu i a la family!). Qui ho diria que quasi ja fa un any... :O

Be, enhorabona per tots els encadenes assolits, a veure si jo tambe aconsegueixo les meves fites :)

jd ha dit...

te jubilas?

molt bo el relat tio!

Ferran Guerrero ha dit...

Juasssssssssssss.
Bonissim ets un crack, felicitats

Oriol ha dit...

heheheh!

Què va..precisament laidea del relat va sorgir aquest finde...

Dimecres plafó, dijous roco, divendres garraf, dissabte montgrony i dumenge svassona amb family...la frase va sortir mentre reiem..joer tio, estava rebentat i encara vam liarnos en uns slabs brutals a Sava ( ja no podia pillar un canto), fins que també vam rebentar de peus...al final comentavem que estavem "malalts", que potser hi havia grups de desfanatització i la frase la va treure el MALUTA...

jd ha dit...

Ja m'ho imaginava... era per fer conya... pero realment es una puta droga... es fanatico nace, no se hace! jeje

Piju ha dit...

Es veritat, l’escalada te un cantó fosc, però quan escolto les converses de la gent normal (l'última cursa de formula-1...,etc.) penso que aquests centres de “desfanatització”...encara em posen mes malalt de roca!!!

Oriol ha dit...

hhahaha!

Ei Piju, realment la història és pura ficció...

El que queda clar és que és un esport que eñl pots pendre coma hobby o estar totalment enganxat...crec que la majoria dels que piem per aqui sóm una mica ionquis..però la veritat ( al contrariq ue el prota del conte), a mi trepar sempre m'ha fet millor..la qüestió és rodejar-te d'un ambient que ho entengui i "negociar" quan cal...

salut i records a la familia!

Oriol ha dit...

Fantàstic y Brutal el post oriol!

…i que per molts anys malalt !!
Quo

Guillem ha dit...

HOLA...EM DIC MALUTA...i soc FANÂTIC!!!

k kabron...haure d'aplicar el copyright a tot el que digui en endavant... lo dels gats de foc ja esta protegit...(per exemple)
jjjj
pues ke tio k em de fotre aquest finde???
ja et fare una peruda i tal a veure si me la tornes...

salutttttttttttt

Oriol ha dit...

heheh world runs fast and qui no corre gets fucked!!!

Its a rat race bow!

Tiu tiu llegeixte els comments que ja t'he atorgat el comment, que no sóc tant mangui..hehehehe..o si...

Depèn de la tangana del divendres a la Panxa..jo veig més avait una arrastrada diversa por ahi..que amb ressaca de vefgades s'encadena més...heheheh


tatornu la perduda bow

jaumeppiqueras ha dit...

Oriol, m'has tingut enganxat a la cadira fins que no he acabat el post! Brutal! m'ha agradat molt, ets un novelista grimpador com dirien els Antònia Font!
A disfrutar la vida, vingui com vingui!

Jortx ha dit...

Divendres passat. 6h del matí a la Petrocat de Manresa.

Tres cossos (Xevi, Marc, Jortx) agafem el cotxe i cap a Regina falta gent. Esmorzar ràpid a Artesa i a les 8 i poc ja estem tibant...

A les 3 de la tarda ja som de nou al Bages, que tenim compromisos...

Hola! Em dic Jortx, i sóc un...... FANÀÀÀTIC!!!!

Oriol ha dit...

Gracies Jaume!

La vida és PARABOLICA o HIPERBÒLICA, o BOLINGA...no ho sé...

L'altre dia estavemn com MALALTS al sector del TUBOGAN, del BIRDIO, duiem 4 dies fent-nos malbé el cos trepant i no podíem parar ( les seves vies són un passada)..

Vam comentar que tots plegats havíem canviat de casa, de feina, de xatis, de tot..i estavem escalant com a posseïts !!!

Vam riure força i ens vam imaginar la tonteria de un "centre de desintoxicació" i en MALUTA que PRECISAMENT és el "bolly! de la colla, va treure la frase...ens vam partir la caixa i vaig decidir que en faria un post...

I la frase ens vaquallar..heheheh!

Salut i pedra! ( i vida..que no quedi...)

Oriol ha dit...

JORTX...

JOer aqui al BAGES el virus sempre ha atacat amb molta més voracitat...serà qüestió de venir a pendre els aires per les vostres contrades bow!

En serio tiu..què mengeu? No és possible que la desitat de bou/m2 sigui un fenòmen casual...

heheh

Salut fanàtic!

Little Bull ha dit...

siguem sincers, i no ens enganyem... tots els que em escrit, i els que escriuran SOM FANATICS!!

jaja, molt bona la historia bull!

enga crac, a cuidar-se

per cert, fa poc i va aver el nou xtone, hi vas anar??

salut!

Gatsaule ha dit...

Et veig en forma, Uri, en molt bona forma !!

Sort que et conec, que si no....., segur que m'empasso la història !

Anònim ha dit...

hehehe..

D'això es tractava...

TRAnki

Marieta ha dit...

Ei bou...com és que no havia vist aquest post? Que no ho publiques al bloc d’escaladors??? Home, ja et val!! Jajaja. Escolta, ara en serio, que com continuis així et guanyaràs la creu de st.jordi jejejejeje. Bueno vaaa, ara si que en serio, el relat transmet perquè a mi m’ha fet sentir molt xunga: ara no sé si sóc fanàtica o si ho vull ser o si no ho vull ser....perquè treballo i miro la nòmina però sempre ho faig amb intencions escaladores ;) això què és? Semi-fanàtic? Fanàtic del quiero y no puedo? uf....
Apa!

Oriol ha dit...

Iepa MARIETA..

nO m'¡entero massa amb això del B de B's i me'n vaig quedar fora...ja miraré ( quan pugui) de contactar amb en K per talq ue m'hi incorpori...

FANATISME? En un proper post publicaré el...TEST FANÂTIC

Des del moment en que estem parlant d'això ARA i AQUI, es que en som...no en dubtis...

En la meva vida jo he estat en moltes situacions, i he viscuts en diversos llocs i tingut diverses feines, i diverses novies, i diversos aspectes...etc..l'UNICA cosa ESTATICA des que tinc 11 anys és que quan arriba el finde vaig com un locu a trepar...allà on sigui, com sigui, faci el temps que faciu...i si no trepo..penso en trepar...

buf..que em suen les iemes...!

Anònim ha dit...

T'ho vaig dir l'altre dia i t'ho repeteixo. Dedica't a escriure. A més, avui (Sant Jordi) sería un bon da per començar!
Ferraniki tikitiki, tiki tiki.

Oriol ha dit...

Ei Ferranikidelabotaduraielcordefrikisnowborder...

A veure si venim a veure l'Oriolet norl?
Juer tu si que ets un fanatik de la vida...quins collons, això és nivell i no la NOSE en Solo...

A vuere si l'any que bé fem un ANETO..i d'aqui a uns anys..un ANETO amb els nanos no?

JA m'encarregaré de que no s'infectin de PALILLERISME i segueixin el camí de la fè snouborder...hahahha

Una abraçada Ferran, en serio..espero que us arribés el paket...i que la Familia estigui bé..cuida'ls!

Si necessiteu res fes un toke

siawwwwww!

Pekas ha dit...

Nano..nano... brutal... brutal... de veritat... me ha encantado...
:-))))))))))

Juerrrrrrr... quin nivell... :-))))