Ahir va morir PAU ESCALÉ a GAVARNIE, en desplomar-se la cascada estava pujant...
Si l'escalada, en quasi totes les seves versions, entranya un risc. L' alpinisme encara ho és més, i dins d' ell, el GLAÇ es possiblement una activitat on la gestió absoluta del risc és, junt a un pessic de sort,l' única manera de sortir sencer...
Des de l'esforc logístic que implica anar a buscar el gel, lluny, de matinada, i en temporades curtes i variables que cal exprimir al maxim, fins a la escalada en sí, en un medi canviant, incert i del que mai tens la seguretat absoluta de que et trobaras ni de com esta, el gel entranya perill des del primer moment.
No coneixia personalment en Pau, només d'algun breu i impersonal email ,o de creuar info fa temps per l' INFOHIELO on tant prolífic apareixía...Però seguint la seva activitat es podia compendre la seva infinita passió pel que estava fent, el seu fanatisme i les seves altes capacitats a l'hora de sortir per dalt en les cascades de més nivell.
Hi ha molta gent que escala fort, molta gent que arrisca molt i se'n surt, que continua, o que baixa del tren en un dsterminat moment. Son eleccions personals, encertades o erronies, mai ho sabrem.El risc es això, una probabilitat.
Pero, entre tots, aquells que et fan somniar, aquells que et deixen perplexe, a qui en algun moment voldries emular des de la teva vanitat oculta, son aquells als que es referia en Kerouac quan escrivia aquell passatge tant sobat dels coets.
Escaladors com en Pau esdevenen estels que sempre marcaran un límit, però és el límit que escrivia en Verdaguer al "non plus ultra", aquell que ens indica que NO HI HA LIMIT, i que més enllà de l'enllà sempre hi ha infinits mons per descobrir. L'alpinisme és això, i de vegades és tràgic...
Sempre que un company ens deixa es un drama, no hi ha excuses, ni raons, ni paraules per mitigar el dolor d'una pèrdua, però tampoc podem oblidar el reconeixement, la inspiració, i allò que va motivar-nos, sinó tot hauria estat en va. I mai ho es...
Alguns arriben, altres se'n van, i amunt, en l'espai, els Estels ens diuen que en el fons, allà dalt n'és plè, que cal gaudir-los al màxim mentre siguem aquí baix...
Salut Pau, com que a tots ens toca en un moment o altre, ja farem les presentacions...
11 comentaris:
Merci Tranki, ahir va caure un got d'aigua freda a la trucada dels companys, com be dius alla ens veurem.
Salut
Una gran putada! ha estat un avançat al seu temps, un visionari, llàstima que el seu terreny de joc sigui tan incert...o potser per això el sedüia...
el meu condol als que l'estimàven
:(...
m'uneixo en el condol i com tu dius, allà ens trobarem tots... i espero que segur que farem una gran festa...
Tranki; m´ha encantat el post.... escrit desde el cor, com sempre. Salut i a viure el ara company, el teu "ara" és màgic!. :)
sembla que no pugui ser...però és. La veritat és que el seguia sempre pel facebook i flipava amb la motivació extrema que tenia. M'hagués agradat tant parlar-hi tranquilament, en fi...
Va viure intensament, com ell volia, suposo que va morir de la "millor" manera possible.
Hola,
Com vaig dir a l'"anònim@", en aquest "grup" que som els escaladors ( i la vida en general), en qüestions de naixements o decessos, entenc que és un tema apart.
Uns per l'alegria i els altres per la tristor. I en ambdós per RESPECTE i RECONEIXEMENT.
Aquest noi, per mi, era un màquina que amb el seu exemple ens ensenyava fins on pot arribar la motivació i el compromís. Hi ha molts accidents , sempre, però aquest igual que algun altre concret és dels que m'han fet reflexionar bastant...
És una llàstima el desenllaç, i, almenys, entenc que escribint unes ratlles, perdurarà un xic més el record.
Uns se'n van, i altres vénen, és la vida...gracies pels comentaris...
Salut a tots bows!
Oriol
Tranki, l'has clavat!, precios post escrit amb el cor, nomes els que algun cop s'han apropat minimament a perseguir malaltisament efimeres lineas glaçades poden entendre en tota la seva dimensio el que va arribar a fer en poc temps en Pau. Dissabte vaig tenir el gran plaer de coneixel i la gran desgracia de veurel marxar per sempre mes. En Pau era molt conscient del pa que s'hi donava en aquest negoci, pero
no entenia ni la vida, ni l'escalada de cap altre manera que anant a per totes.
Moltes felicitats per la paternitat, c'est la vie... uns venen, altres marxen i els que quedem hem d'emplenar-la amb passio.
salut boww
Un abrazo
Hola Josep, quin drama que devieu contemplar, de vegades un es pregunta si val la pena...
En Pau crec que mereix més d'un homenatge i , en aquest casos des de celiavern no en dubto ni un moment de que en resti un record i un homenatge...
Salut bows, i compte que fa calor!
pd: tot ok per aqui, molt cansat, de moment...
Chavi, tanks bow, salut!
En aquests díes de foscor.. l'únic
camí es seguir buscan la llum...
Salut i muntanyes per a tothom.. !!
Publica un comentari a l'entrada