DIRECTA MALUTA A LA BANDERETA

Fa ja temps estàvem al peu de la PICAZO de la Nord del Pollegó inf. del Pedraforca...volíem escalar en hivern la via i calia remuntar fins l'enforcadura amb els petates i neu fins la cintura en algún lloc...molt sota zero i força vent...miraculosament sota l'entrada de la via el temps ens va donar un respir i va sortir una mica el sol...
Ens vam treure una mica de roba i abans de començar a pitonar ( i a nevar de nou) vam buidar les bufetes...
Mentre pixàvem miràvem la inmensa bellesa que teníem a sota, l'extensió nevada del Berguedà i el Ripollès...i va ser precisament davant d'aquella vista que en GUILLEM, mentre s'espolsava la titola, la va deixar uns instants respirant al vent del prepirineu...i agafant-se desafiant els genitals va exclamar:

"Coñiiio Don Passssscual, vea ustez que bonito rincón de Españiiia se possstra bajo mis cojonesss...jajaja!" (*arrosssssegava algunes essses quan volia ser solemne tot i que derivava intencionadament cap a cínic...)

En Guillem Malet Ponsatí era un paio discret...i alhora present en el cor de molts companys...un nano internacional, tant nòmada com arrelat...ja li venia de familia...tant intel.lectual com alhora irreverent quan calia...de vegades una persona gran i madura dins del cos d'un quasi-adolescent...

La seva mort va obrir de nou en el meu interior l'abisme que t'ofega quan penses amb quina facilitat la parca ens fot la òstia...i quan menys ho esperem...va ser un nou cop que em va dur a plantejar-me moltes coses... i sobretot el fet que potser el TEMPS em començava a encalçar mentre jo vivia sense pensar-hi...

En DANI BRUGAROLAS havia començat una via feia temps a la BANDERETA o AGULLA VEN SURI VEN, a la Oest d'agulles...una via directa que volia seguir la paret quasi a plomada...quan en Guillem ens va deixar la va acabar amb en Xavi Llanos i l'hi van dedicar.
A St Benet vam fer una trobada d'amics per recordar en Guillem al cap d'uns mesos...ja hi va pujar un col.lega amb crosses degut a una caiguda intentant la 1a repetició...al segon llarg de la DIRECTA MALUTA...

Allà va quedar la via...i van pasar els anys...oberta la DIRECTA GUILLEM MALET a la MALADETA em quedava repetir la de la Bandereta...i en PACA era qui millor em podía ajudar...bé...potser l'únic...

Sabíem que al BRUGAROLAS se li ha de donar de menjar apart ( puja per tot arreu i li sembla fàcil, independentment de la qualitat de roca o assegurances), i que la via feia anys que estava allà, pendent de repetició.

Tant pel seu significat ( un homenatge a en GUILLEM) com pel repte que suposava la primera repetició, vam plantejar-nos fer un tàndem quasicòmic...en PACA (EL MARTELL INCANSABLE) amb la seva alçada i solvencia en artificial, i jo amb la meva poca alçada i millors possibilìlitats en el lliure, els dos igual de fanàtics, ocupats i sonats, i una via que cap dels dos podíem fer per separat i alhora VOLÍEM FER, i si era JUNTS MILLOR. Combinació perfecta!

La ressenya tampoc pintava una VUDÚ...primer error, OJU amb les graduacions Brugalorianes...és cert que feia alguns anys que jo no vibrava als pedals ni picava seriosament, però allà vam flipar...aneu al lloro, penjo la ressenya original i flipareu.

La via és una típica de pedal de CARA NORD, roca de dolenta a bona passant pel blanc, el buit i diversos colors...equipament també variat, fruit de pertànyer a diverses fases en el temps de la seva obertura...spits, claus, burils, algún plom ( ojo, són mines, ni us fixeu en els antics) i parabolts a dalt...REUNIONS SEGURES, això sí. Es tracta d'una bella SUPERDIRECTA a la BANDERETA, ben trobada i amb ambient al.lucinant tot i la seva "aparent brevetat".

Com que no teniem dos dies, vam haver de pujar-hi tres...i això que ens plantejavem fer-la en el dia !!

El primer dia vam escalar els dos primers llargs...i la veritat que ja en vam tenir prou...

LL1: El més normal, i en lliure, inici tonto de 6a molt facil, i de repent, després de posar un friend, cop de gas de Vº de decisió fins a un spit, la resta fàcil i trencat en IV..reunió a l'arbre de la CERDA RIERA.

LL2: Inici d'enfilar-se en un diedre "calaix", no és difícil ( V/V+), només suicida...apart d'uns friends inicials, la fissura on es pot clavar no és que sigui EXPANDING, es que tot el conjunt ho sembla, de manera que claves en terra i tot i semblar que aguanti el segon els treu amb la mà...vaig dubtar entre seguir o baixar...i vaig seguir...en arribar a un tram de millor roca i més vertical, es pot clavar millor i arribes a un spit ( amb maillon inclòs...).
Per damunt veia algún plom i spit...allà va caure l'anterior pretendent, i va partir-se un turmell...visualitzat el paisatge i tenint en compte que a mi em tocàven els lliures vaig cedir el ball al PACA...L'home del Martell incansable...
I QUIN BALL...la resta del dia el PACA va dedicar-lo a pujar amb prudència i solvencia un  mur molt delicat i sense debilitats, on els ploms de via eren xiclets...ell els va anar evitant amb un ull clínic que jo ni somnio ja en tenir. CHAPEAU...els A2 eren A3, i l'A3...uf...Va arribar a la R2, comú amb la Cerdà Riera i avall...vam deixar algún plom bo i una V, ara "igual" ja és A3 però ojo...

El segon dia em vaig adormir...des d'aleshores actualitzo l'hora del mòbil automàticament per internet...

El tercer dia en PACA arribava més tard...em va amagar el petate en un lloc convingut, vaig pujar sol per la CERDÀ i vaig fixar corda a la R2 , just hi arribava que ja sentía en PACA pel camí...entre riures i comentaris vam continuar la MALUTA...

Ll3: Marca Ae/A1+ ( el xollet per a fer la meva reentré als pedals)...mmmh...crec que va quedar d'A2+...apart dels dos primers spits els ploms sortien en estirar-los, allargant-me molt vaig arribar als burils...és un camí a la perdició...cada expansió està més mal col.locada...i et vas enfilant per una línia de 8-10 caps de burí posats al límit d'alçada i que en cas de que en petés algún la resta aparenten cremallera...
Del darrer burí, de repent, quatre metres llisos, un plom dels que només mirar-lo saps que petaria i restes de fusta en forats inviables de menys de mig centímetre...no entenia res...vaig baixar de nou...flipava que allò pogués ser A1....
El MARTELL INCANSABLE va resoldre novament amb solvencia el tram...tres ploms a canó, un gantxo i una U a la sortida...d'aqui a la R, A1 o Vº...vam deixar un plom bo/boníssim però el llarg segueix sent curiós, millor anar-hi amb mentalitat de vibrar mínimament en A2+.
Ja estàvem sota el CRUX de la via...i la veritat es que flipèvem amb el què quedava...

LL4: En PACA va atacar l'inici amb tota la seva motivació, jo reia mentre imaginava com seria aguantar-li un factor 2...millor ni hi pensava...vam ser els 10 primers metres més tensos que he fet mai com a asegurador...per sort el MARTELL INCANSABLE va lluitar a mort, furgant sota la pedra per trobar els secrets de la solidesa que li permetéssin clavar allò que el podia aguantar, i va lograr arribar a un spit salvador. CINC HORES DE PATIMENT...i tot graduat amb gran coherencia amb el que havíem trobat a baix...hahah...crec que els dos teníem clar a qui caldria fer vudú un cop arribéssim al terra

Mentre en Paca lluitava per la seva vida ( i de retruc la meva), el meu cap barrinava com sortir d'aquella trampa sense haver de rapel.lar 100 mts volats ( i haver de remuntar-los al dia següent).

Vaig recordar una TIM a la FIGUERETA, i l'anunci a un EXTREM de l'equipament de rappels al Lloro, la Verge i la BANDERETA!
Estavem a 15 metres sobre una de les instal.lacions, i la canal amunt es veia factible ( què no seria factible després del que acabava de pujar en PACA...hahah).
Vaig pendular a la dreta fins el ràppel que veia, GENIAL!!! Vaig escalar la canaleta i vam fugir com conills deixant petate i patracols preparats per l'atac final...

Al caps d'uns dies érem allà de nou...aquest cop pujant fins a dalt a Agulles, i abocant-nos al buit dels rappels entre la Bandereta i la Figuereta...

LL4: L'HABITACIÓ VERDA...
Vam remuntar des de la canal fins la R, i vam recomençar el ll4, motivats per acabar. En el tema pedal la cosa millorava ( a criteri del PACA, jo vaig flipar en desmuntar...quin curro)...A3+ amb expansions espaiades, i cada cop millor roca.
En arribar a l 'alçada de la savina de la via DELS QUIMICS ( que va uns metres a la dreta), la cosa canvia...roca boníssima, gran verticalitat i buit...i lliure...mig esperó, penjat damunt dels núvols, on, amb paraules del BRUGAROLAS (referint-se a un post del CORB/MALUTA, que mencionava certes tècniques extretes dels surfistes per evitar la POR), si et visualitzes dins de la GREEN ROOM, abandones percepcions i et centres en allò que fas...ESCALAR...
NI TANT NI TANT POC, se suposa que V+ ( 6a més aviat i ojo...) podía escalar independentment de les assegurances...
Bé primer vaig haver de jumar 25 mts sense saber exactament de què havia fixat en PACA la corda...no era tant dolent la veritat, però veient el seu somriure burleta millor mai posar-se a botar sobre el jumar...
Em vaig posar els gats, i amb dues cintes i dos micros per si de cas vaig afrontar els darrers 25 mts de la HABITACIÓ VERDA.
Són dos trams espaiats entre dos bolts, bona roca de merlets (ojo és AGULLES), molt vertical, i zigzags per no perdre's...preciós, millor no pensar massa i tibar on cal...i potser el més exposat acaba sent sempre el cop de gas final de V...IV...III...II fins al cim...amb vent i el bolt a molts metres per sota...

Com a la resta de la via, el dolor sumat pel Guillem i en Juanjo m'anestesiava, i anava simplement a "escalar" per repetir-la...metres i metres verticals amb el bolt a cal déu i ni pensar en tirar enrrera, fins que vaig ser al cim...

Vaig fixar corda i vaig baixar desgrimpant la Normal, fins al collet, per poder parlar millor amb en PACA mentre desclavava el llarg.

Amb el repicar del MARTELL INCANSABLE, em vaig mig adormir...vaig recordar els dies amb en MALUTA, el pas del temps, com m'atreia l'adrenalina i com em feia patir ara el fer-me mal després de viure de nou la MORT amb el tema del Juanjo i sentir LA PÈRDUA i la IMPOTENCIA de nou com una fiblada sobtada i alhora contínua a l'estómac...

Mentre em baixava l'adrenalina vaig plorar per dins, i amb el Paca també despres vam plorar els dos per fora...uns companys que baixaven de la BANDERETA (en Fermí i en Roberto Blasi ) em van trovar mig grogui i em van deixar el móvil per trucar a casa...gracies bous...

Vam baixar melancòlics, piant i piant, ja amb la ressaca eufòrica per haver fet la via, i trobant-nos al Coll de les Portelles al GALVEZ ( el de veritat!!!!!)

A`part de solos molt controlats, era el primer cop, després de l'accident amb en Juanjo, que m'acostava de nou a un punt on el risc ja estava present, no sentia sensacions mentre escalava però notava un gran pes al damunt en pensar en els meus...
D'això ja fa 8 anys, i realment l'artifo i el risc Montserratí és de les coses que més he abandonat...hi ha disciplines en que si no vas al 100% millor no posar-s'hi...ara, però amb en PACA la diversió i l'èxit estàn garantits al 100% també...potser és l'hora de fer un BIGWALL????!!!!!

Us deixo l'apreciació personal de graus i traçat. És una bona via per col.leccionistes de mites, segur que en MALUTA hagués vibrat d'allò més en escalar-la...