ASCENCIÓ GUIADA ENCANTATS, CANAL CENTRAL, ENCANTAT PETIT ENCANTAT GRAN

GUIATGE: Integral Encantats, Canal central, Encantat Petit-Xic, Encantat Gran

GUIATGE ORIOL PASCUAL - oriolpascualsalvat@gmail.com; perfil instagram: @trtranki_climbing_guide

El guiatge és una professió ben curiosa. Fas teus els somnis d'altres persones i a través de aquesta apropiació els duus a realitzar-los. Tu els ajudes a pujar donant-los la seguretat que l'ofici pot aportar, aplicant uns protocols tècnics en què t'has format, i els clients materialitzen el seu somni d'escalar parets o muntanyes...I TU TAMBÉ, perquè els seus somnis els has fet teus...

Els ENCANTATS és potser una de les muntanyes més emblemàtiques del Pirineu. Es podrien dir "lo Pedraforca del Pallars", però certa llegenda atorga el nom de ENCANTATS degut a que dos caçadors d'isards van ser convertits en pedra com a càstig per saltar-se la missa de diumenge i anar a grimpar per la muntaya. Quina benevolència i poder de convenciment del catolicisme, que devia estar veient que això de la fè començava a fluixejar davant de l'atractiu del pirineïsme germinal !"

Com que d'aquells fets ja fa anys ( potser hem de agrair i tot la divina dèria petrificadora), aprofitant la bona meteo de finals de Juliol, vam decidir amb la Montse, realitzar una activitat que tot i que no sigui de les més habituals, implica una romàntica escalada de quasi més de 1000mts!!!

Escalar als encantats significa un pàsseig atemporal pels primers passos dels pioners a Catalunya...Oliveras, Abella, Estasen, Mallafré, Boix, Costa, Balaguer, Simó, fins al Cerdà i el Pokorski, passant pels escaladors de l'altra banda del Pirineu...fins al mateix Comici va treure el cap atret per les majestuoses verticalitats caòtiques d'aquesta muntanya! I com a bona muntanya clàssica, els Encantats ofereix un recull d'ascencions on poder entendre el significat dels graus Iº, IIº i IIIº en tota la seva essència i autenticitat. I en un entorn d'alta muntanya on al llarg de la ascenció passarem des de l'excursió pel límit inferior de l'estatge siubalpí als pedregars i herba seca dels cims, veient com la vida perd força a mesura que guanyem altura...

Ja des de principis del 1.900 les dominants formes d'aquesta muntanya van atraure als principals pirineïstes de l'època i el 1901 es va assolir la coneguda com a VIA NORMAL de l'ENCANTAT GRAN (2.743) per part de Ludovic Fontan (Negrin) amb els guies Bernard Salles Juan Augusto i els catalans Isidre Romeu ( pare de la coneguda Carme Romeu- gran escaladora catalana dels 40 i següents morta fa poc) i Bartomeu Ciffre.

La via Normal ascendeix per la banda oposada a la coneguda vista frontal...es flanqueja la base de la muntanya per la dreta, fins trobar un punt dèbil ( una canal de pedra que remunta fins un collet que resseguint la seva aresta esquerra ens mena mig enfilant-nos mig grimpant fins sota el cim. Els darrers 60mts hem de escalar cap a la esquerra ( Iº,IIº,IIIº), fins trobar una aresta-pas amb un impressionant buit i per una canaleta assolir el cim. Desgrimpar aquest tram és prou angoixant i des de just el final de la escalada hi ha dues instal.lacions de ràppel ( 30+30 o 60mts) que ens deixen de nou a peu de la grimpada. Sortint de la cara Nord o en situacions hivernals o de cansament s'agraeix prou poder baixar amb corda, així que tant per seguretat com per comoditat, és adequat carregar corda i rapel.lador per assegurar-se i poder baixar.

El 1902 es va escalar el PETIT ENCANTAT ( 2.734m) per part de la cordada composta per Henri Brulle, René d'Astorg (destacats pirineïstes francesos), junt al guia de Gavarnia anomenat Castagne. Actualment la via Normal parteix de l'enforcadura i s'enfila per 5 complexes llargs de roca entre discreta i molt bona per la via LOUSTALOT-MABILLE (1924, Loustalot morí en una caiguda a la PIERRA MENTA el 1928), amb diverses variants i possibilitats encara que es tracta de una via molt òbvia, bonica, aèria i sobretot SALVATGE com tot l'entorn.

Henry Brulle

El 1910 el conegut pioner català Mossèn Jaume Oliveras va escalar la Canal central fins l'Enforcadura ( III+ algun pas aïllat), i des d'allà el Encantat Gran per una sèrie de lògiques vires i trams d'escalada de IIIº i IIº.

Jaume Oliveras, primera asc.en solitari a la Central i Petit Encantat.

El 1911 Oliveras fa la integral Canal Central i Encantat Petit en solitari (!!!!), entenent que en aquella època s'escalava sense cordes i es desgrimpava ( al pur estil PREUSS) allò que s'escalava. Hem de tenir en compte que no hi havia el Refugi al peu de la muntanya i només l'accés a la zona ja era una bona part de la ascenció. Quan escaleu aquesta muntanya imagineu-vos l'època, els medis i les capacitats tècniques d'aleshores i us adonareu que es realitzaven activitats absolutament increïbles amb un compromís absolut. Gran respecte...

Mossèn Jaume Oliveras va desparèixer del panorama excursionista/escalador abans de la Guerra Civil. Durant l'esclat de la sublevació feixista, a Barcelona van assaltar el seu domicili i va haver d'exilar-se a França. Va tornar iniciada la guerra per incorporar-se com a capellà al Terç de requetés Verge de Montserrat d'inspiració Carlina (*)

(*) : Aquell tema "va acabar com el Rosari de l'Aurora!!": el meu pare deia que era força divertit, a la postguerra, anar a veure com els carlistes i els falangistes acabaven a garrotades durant la cel.lebració a Montserrat del Rosari de la Aurora- d'aqui la expressió tant nostrada...

El 1935 en Costa, en Boix i en Balaguer ( primers ascencionistes del Cavall Bernat de Montserrat) van deixar la seva petjada obrint una via directa a la paret Nord Oest amb considerables dificultats tècniques ( ja usaven corda, claus i mosquetons), la qual va ser repetida el 1936 per Emilio Comici ( escalador punter a Dolomites) creient que feia una primera ascenció. Durant la guerra civil, en Costa i en Boix ( coneguts militants antifeixistes) van morir defensant la llibertat i la República, fet que va trencar la magnífica cordadada que hauria rellençat l'escalada catalana, ja iniciada per personatges com Estasen. 

També malauradament l'any 1946 Ernest Mallafré (el refugi a peu dels encantats porta el seu nom), va morir al Monastero víctima d'un allau, de manera que novament va desaparèixer un gran amant de la zona i alhora impulsor de l'escalada a Catalunya a través de les millores tècniques que van acabar quallant en el seu manual pòstum "ESCALADA".

Costa Boix i Balaguer, pioners de l'escalada a Catalunya, grans escaladors i combatents contra el feixisme

Ernest Mallafré Planella, mort als 24anys en un allau al Monastero. Redactor de un manual tècnic d'ESCALADA, el refugi al peu dels Encantats duu el seu nom.

Pels Encantats hi ha passat tota la història de la escalada catalana...Simó, Romeu, Farreras Farrés i Joaquima Baruta ( que van obrir una Directíssima a la cara nord-est), i fins els superdotats Cerdà i Pokorski amb la seva magnifica via que ataca la part frontal del Petit -via que en versió hivernal ja mereix un bon MD "o més" degut als llargs superiors cap al cim).

Foto moderna d'una de les cordades més punteres de l'escena dels 50-60 a Catalunya

La realitat, però, es que la informació sobre l'escalada en aquesta muntanya, apart d'escassa és molt poc concreta i precisa. Ressenyes o relats són difícils de trobar i tpots es centren en les clàssiques més conegudes, mentre que res o gairebé res es troba sobre les divereses ascencions i vies que es van fer entre 1901 i l'actualitat. La manca de informació junt a que el fet de ser una muntanya en plè Parc Nacional, fa que tampoc es puguin plantejar noves primeres malgrat ser un marc brutal on es podrien afrontar vies de molta envergadura i compromés, amb equipament fixe o no. Llàstima...

Paul Loustalot i ressenya de la seva asc. a l'Encantat Petit

L'ascensió plantejada a la client era prou clara: Canal Central, Encantat Petit per la Normal, Encantat Gran des de l'Enforcadura i descens. En total 1000mts de grimpades, escalada i ràppels.

Excepte a l'Encantat Petit la gestió de la seguretat del client es fa complexa, es tracta de un terreny MOLT EXPOSAT per grimpar sense corda, llis i de dificil protecció per anar en "corda curta" ( no és una cresta i hi ha pocs punts naturals on assegurar a l'acompanyat), i molt llarg per realitzar tirades a l'ús donat que no hi ha CAP equipament fixe i el client ha de tenir certa experiència en la gestió de cordes per assegurar-te tants i tants llargs (unes 24 tirades).

En CAP CAS puc plantejar a un client escalar sense corda, i encordar-m'hi en un terreny sense garantir-li la seguretat és igualment absurd...

Donat que ja havia fet un assaig previ a la ruta al Gran Encantat per la canal, i a la inmensa motivació de la Montse, vam endegar un plà que va funcionar a la perfecció: va poder escalar el 100% de la via assegurada per dalt totalment, en un temps absolutament acceptable, i realitzar la activitat sense cap complexitat tècnica més enllà de la habitual.

Amb una corda de 60mts i triple homologació, 8 cintes extensibles, un joc de friends ( #0.3 a #2), 3 aliens i algun bicoïn, una politja autobloquejant i el material personal vam escalar a tot drap i assegurats, tota la muntanya. El resultat es que començant a les 8.45 a les 18.45 érem al cim de l'Encantat Gran. Brutal. Totes les tirades les vam fer a 60mts excepte les curtes del Petit. I vam poder fins i tot fer un bon descans de una hora a l'enforcadura abans de pujar el Encantat Xic.

Canal Central: inici a la dreta del corredor, entrenat per on atacaria la CERDÀ POKORSKI. Després de dos tirades de Iº amb algun pas de II entre arbres, la tercera tirada deriva a la dreta per entrar a la canal central esquerra ( la que es divideix cap a la Cerdà). A la cinquena tirada hi trobem unes plaques i diedre llisos on hi ha potser el pas més complicat de la Canal ( III+ protegible). Abandonem a la dreta la Cerdà Pokorski, i passat aquest pas es grimpa per prats molt drets però sense dificultat (Iº) unes 4 tirades més fins quasi al final on a la dreta tenim una aresta i el buit de la Central i a l'esquerra ja una cornisa facil però delicada que ens mena a la canal central. 

Cornisa d'accés des dels prats inclinats a la part final de la Canal central

La part final de la canal central és prou fàcil...Iº i IIº, on podem evitar les zones centrals més descompostes grimpant pel vessant dret de la canal (un xic més rocós-IIIº/IIº- però menys trencat-compte pedres). La darrera tirada ( hi ha un bloc que tanca la canal i presenta un pas de III+ i fins a la enforcadura, vam realitzar un ensamble de 120mts posant una politja autoblocant als 60mts, de cara mantenir la seguretat de la cordada.

Un cop a la enforcadura l'atac al Petit és prou obvi. S'escala un ressalt de IIIº d'uns 10 mts i ens queda a la dreta un gendarme. Un curtet mur desplomat presenta un punt dèbil on es veu un clau ( cordino blanc) i posem un friend previ que ens permeten assolir la R1. Vam empalmar aquest llarg amb el Segon, que ataca a la dreta per blocs inestables (ojo) entrant a la canal-xemeneia de la banda dreta de la ORELLA ( III+).

Vam voler seguir la variant ROMEU ( IV+?) tot i que la mateixa sembla que comença abans de la entrada a la xemeneia, i nosaltres ja érem a la R2. El 1995 o 96 amb en Xavi J, havia escalar en hivern el mur llis que impedeix entrar des de sobre la Orella a la Romeu (vam escalar-lo amb 2 passos d'artifo facil), i aquest cop el tema es veia igual de estrany però més clar. Enfilats sobre l'Orella ( a la dreta de la reunió), hi ha dues microfissures excel.lents on col.locar dos bicoïns petits molt sòlids. EL PAS és pujar a la paret i fer un moviment a dretes per assolir millor presa i la segona meitat del diedre ROMEU. Un moviment de V/V+(?) i la resta del diedre IV+ gloriós i vertical, de bona presa i perfectament assegurable.
Investigant sobre aquest acrobàtic pas vaig trobar que REALMENT és el moviment  que en Romeu va endagar el 1933 per escalar directament des de la Orella a la repisa superior. Quin geni!!!!!

"seguim la drecera que En Romeu traçà, per primera vegada, el 1933; i mentre la via normal baixa lleugerament i segueix una cornisa cap a l'esquerra, nosaltres efectuem un estrambòtic canvi de canal í ens enfilem pel dret. Es tracta d'un pas veritablement original, de pur acrobatisme; cal saltar una xemeneia i, penjat de mans, hissar-se a l'aresta, que cau plombada..!" ( extracte del butlletí del CEC XLVI gener 1936, en una asc. hivernal)

Pas clau de tota l'escalada, accés al diedre Romeu, protegit amb dos tascons i moviment par agafar la vira on tinc els peus...

El 4rt llarg és una mena de canaleta-diedre de IIIer/4rt, curt i que mena a una reunió a la dreta. La vam saltar i vaig seguir amunt. El diedre final és de bona roca, assegurable i pletòric. reunió just al final (R5)

Quart llarg, previ al bonic diedre final que mena al cim ( a sota )

Montse amb quasi 800mts a sota, arribant al final de la ascenció a l'Encantat Petit (Vº/ 5 llargs

Una curta cresta de 60mts ( Iº/IIº) ens mena al cim ( foto de la creu i darrera l'Encantat Gran), ja en corda curta.

El descens són 5 rappels de màxim 25 mts ( duem corda de 60), on la màxima complexitat és guiar cordes al llençar i que no s'enganxin al recuperar-les ( MOLT DE COMPTE!).

Un cop a l'enforcadura girem 180º i encarem l'Encantat Gran...ens queden 250mts de grimpada ( màx III/+). Es ressegueix un herbei obvi, en diagoinal a la dreta ( caminar-grimpar) fins unes roques grises previes a una repisa. Hi ha un pas de II+ fins a la repisa a 60mts. Poso politja i seguiexo escalant fins a 120mts, en tendencia a dreta fins una aresta on canvio de vessant i hi ha una bona llastra on muntar una reunió.

La Següent tirada encara una placa llisa ( IIIº, no pujar recte esquerra sinó en diagonal a dreta pels slabs) que aviat ens mena, a la dreta, a un sistema de ressalts de roca i repisetes d'herba i un diedret-fissura final ( IIIº que ens permet treure el cap sota el cim. Acabats 60 mts poso la politja en una repisa de roca abans del final, i seguim recte amunt fins al cim evitant la pitjor roca ( compte amb la arribada a cim).

Des del cim hi ha fites descendents que de manera evident oposada a l'ascens, ens menen a la instal.lació de ràppel, dos químics amb anelles. 30mts desplomats i 30mts de ressalts ( desgrimpables) ens depositen al camí. La segona instal.lació la trobarem fora de la línia, a l'esquerra segons baixem.

Un cop al camí de baixada, hi ha una successió de desgrimpades i caminar que en pocs minuts ens porten aun coll molt evident d'on una canal a la dreta baixa a la Valleta seca: L'inici de la canal té una mica de desgrimpades (Iº) i aviat es converteix en la "canal infame" que en 15 minuts de anar en compte a no tirar pedres i zigzaguejant ens durà a la zona de la Valleta Seca. Girem a mà dreta i flanquejant la muntanya per un sender marcat retornem al Refugi en 1h aprox.

Comptar amb unes 9h d'ascenció a ritme lleuger, una aprox de 1h30 des del pàrquing ( sense aturar-se al refugi Mallafré) i un retorn des del cim de unes 2h,30 fins al cotxe (abans pàssem pel refugi Mallafré). 

Retorn des del cim del GRAN ENCANTAT al refugi Mallafré, IMATGE EXTRETA DE WIKILOC a INTERNET

Asc. realitzada el 24juliol del 2021

GUIATGE ORIOL PASCUAL - oriolpascualsalvat@gmail.com; perfil instagram: @trtranki_climbing_guide