Ostres, demà s'acaba l'any...aquest però ha estat etsrany...molt etsrany...no puc dir que massa perquè de tort s'aprèn encara que en el fons segur que hi ha coses que hauria pogut fer millor, altres fer-les i altres no fer-les...mai ho sabré...
Tantmateix avui quasi acabo un cicle, i demà realment xapem portes a aquest 2011 per talq ue el següent de manera decidida encarem amb força aquesta ona que ens arrossega a tots, per ripar com sigui cada segon de vida...
Surto una estona pel poble a ensenyar a fer skate al Nawet, amb l'idea que aquest any segurament provi la taula...que de roca ja en veu molta...i fa fred...
La Lila és amb la seva familia que ha arribat d'Itàlia, i soparem plegats....demà he quedat amb el Richard...una matinal de fio d'any genial a la SOLEIA o CALDERS...ja veurem...
Inflo els pulmons...miro de recordar allò bo que em queda enrrera io encarar allò que se'm presenta al davant..què hi farem, i millor amb ganes que amb mala cara.
UN SOMRIURE INMENS a aquells que compartiu aquest bloc i la meva vida, és dificil nombrar-vos a tots però ho faig extensiu, amb estima, amb admiració, amb respecte...gracies pèr llegir-me i estar en algun lloc, com un punt al màpa del planeta, brillant, o com un número en un comptador...
NO som números, som persones, i com a tal us desitjo a tots SALUT, PAU i AMOR...la resta ja va amb el pack
IRIE...
Encara recordo les ripades que feiem sentint GUNS and ROSES per ORDINO, amb la colla a tota òstia petant pales de neu inmenses i destrossant canals sense por a res...
Avui m'he posat un dels meus temes preferits, somniant quan amb el nawet, la Lila i la Martina ens puguem enfilar per qualsevol cresta, buscant la inmensitat blanca una estona tots junts...de moment encara he de descobrir si el nano és Goofy o Regular...sembla ambidextre, i això seria genial!!!
divendres, de desembre 30, 2011
dimarts, de desembre 27, 2011
Cançó de Nadal...
Ara fa un any em van visitar els fantasmes d’alguns Nadals passats…era de nit i havia d’anar al sopar dels sogres sabent que l’endemà i després de 42 anys, seria el primer Nadal que no ens podríem reunir amb la meva familia...fins aleshores mai havia donat cap importancia als Nadals.
Aquells fantasmes em va mostrar a través dels records, la inmensitat temporal que em va semblar la meva infantesa, la descoberta del món a Gualba, enmig de faigs i rierols, quan no tenia un sentit de diferencia entre els dies de la semana, ni gairebé les hores, mentre el cap de semana em semblava quelcom més de l’iinmens i maravellós gaudi que van ser els primers anys de la meva vida, enmig de amor, natura i plaer…
El problema del temps ( almenys per a mí pobre i incrèdul mortal) és que és una línea d’un sol sentit, que avança inexorablement cap al col.lapse…com un rellotge de sorra que es va exhaurint i al qual ningú pot donar la volta…tempus fugit…de nen mai m'ho havia plantejat...
A pesar dels cops que la vida m’havia anat intentant propinar, aquella virtut de no valorar el temps m’era un escut contra el mateix dolor de les pèrdues, dels camins errats que ni consideraba que ho fossin…seguía movent-me sempre amb la idea única que allò que feia era el que m’havia de passar, i sentía el devenir com quelcom apart que m’afectava, evidentment, però no alterava per res un desig unívoc que mai m’ha abandonat…escalar…escalar...escalar…
Els Nadals del passat, quan ens reuníem tots, quan hi érem tots, i quan allò que havia de succeïr en el futur era simplement quelcom que no m’havia plantejat mai, i que no m’apareixia ni com a temor proper… la vida era simplement un horitzó tant inabastable com inacabable i tot semblava tenir volta enrrera…
Fins aquell primer Nadal de l’any passat .
Aquella nit , de repent, em vaig veure sol en un costat del Mirall, mirant estranyat a l’altra banda, intentant excusar-me davant d’aquells que ja no hi eren per l´ inmens pes que em suposava el fet de no haver-los regalat tot el temps que havia tingut, i que havia dedicat a altres coses que no van ser ells…principalment a escalar…i fins i tot , en el cas de la L., aquella mateixa fal.lera ens va portar al desastre més dramàtic…Aquell esperit de Nadal em va mostrar tot allò que m’havia perdut mentre gaudia de tantes coses que m’havíen fet com sóc i alhora m’havien pèrmès sobreviure a tantes altres topades . Em va mostrar el llast que ara que significava haver passat lleuger davant de la mort mentre altres hi queien de plè, o se’ls enduien els fets del destí…i jo no havia valorat prou la seva existència, centrat exclussivament en la meva…no sé si en viure o en sobreviure…però nedant sempre pel damunt de la vida…
Suposo que la vida ha de ser precisament així, per tal que no ens paralitzem, per tal que mantinguem les il.lusions i els desigs, perquè la incertesa és el motor de tantes coses, i l’aversió que hi tenim el de tantes altres… Però aquella nit del Nadal passat em van venir a visitar la Roser, la tieta, els avis, amics i altres coneguts amb qui havia estat i haviemn queda enrrera....tant de la meva vida com de la vida en sí mateixa…i, sol a casa, i sabent que l’endemà no hi hauria dinar de Nadal…els vaig veure mirant-me amb cara de decepcionats, la mateixa cara que devia fer jo, per no entendre què caram havia estat fent fins aleshores...per ser allà palplantat i perdut.
I vaig plorar bastant, no sabia si de culpa o de enyorança…o potser per adonar-me de com de real és l’absència dels que estimes quan t’hi pares a pensar lluny del dia a dia…Quan la L. va tornar a la meva ment com un llamp de foc em vaig quedar quasi tant garratibat com quan vaig adonar-me que s’havia precipitat al buit sense ni notar la seva caiguda…vaig sentir el terror de enfonsar-me un altre cop en aquella por de viure la realitat, d’haver d’enfrontar-me a la cruesa i la crueltat que de vegades significa quedar-te a la paret mentre altres cauen avall o se'ls enduu l'allau dels anys…
Vam pasar el dia de Nadal a Can Boquet, i la pedra em va regalar un bonic matí encadenant blocs…Sembla que la vida ,però, no ens fa apendre per sí mateixa, sinó que sovint hem de recórrer els mateixos camins erràtics un i altre cop per entendre que, en el fons, ens acabarà passant allò que en un moment vam voler evitar. La metadona existencial que és l’escalada em tornava a enganxar i en poques hores el meu ego quasi oblidava aquella visita nocturna…
-------
Aquest any ha mort en Guillem. Altra volta em vaig sentir percebent l’inmens terrabastall sord que implica la vida i la mort al món, i que per bé o per mal sempre sento com en una pel.lícula de la qual en sóc un espectador inútil que no pot fer res per alterar el guió…i em vaig sentir de nou impotent i imbècil, sense capacitat per modificar res perquè ja havia passat. Engolint el present com un gourmand i lamentant-me de les conseqüències un cop m’arribava el mal de panxa. Llepant-me les ferides de l'ànima sense saber de la ort de encara tenir-la.
Aquest any, però, ja tenia motius per reflexionar, per valorar la inmensa riquesa que significa estar viu, i valorar l’estupidesa que implica no tenir-ho present o no compartir prou aquest regal amb aquells a qui estimes...
El fantasma de aquest Nadal, en forma d’amic seriós i contundent, se’m va presentar abans de festes, mentre navegava sense massa rumb enmig de tarteres inmenses de tristresa i alhora incertesa, d’alguna tempesta i de dies de fred i soledat que es materialitzaven en un desig allà dalt del Pirineu…avançava pero encara no sabia cap a on…
I la darrera percepció em va venir de matinada, quan recordava les reflexions en plena baixada endorfínica per un bonic rotpunkt que havia fet sense massa protecció…mentre sentia la plenitud que implica deixar enrrera un repte pel qual t’has capficat i pel qual has hagut d’acumular tonelades de motivació, i de templança de nervis…em va sortir tot alhora, la falsa sensació de superioritat i alhora el sentiment de culpa.
Aquells fantasmes em va mostrar a través dels records, la inmensitat temporal que em va semblar la meva infantesa, la descoberta del món a Gualba, enmig de faigs i rierols, quan no tenia un sentit de diferencia entre els dies de la semana, ni gairebé les hores, mentre el cap de semana em semblava quelcom més de l’iinmens i maravellós gaudi que van ser els primers anys de la meva vida, enmig de amor, natura i plaer…
El problema del temps ( almenys per a mí pobre i incrèdul mortal) és que és una línea d’un sol sentit, que avança inexorablement cap al col.lapse…com un rellotge de sorra que es va exhaurint i al qual ningú pot donar la volta…tempus fugit…de nen mai m'ho havia plantejat...
A pesar dels cops que la vida m’havia anat intentant propinar, aquella virtut de no valorar el temps m’era un escut contra el mateix dolor de les pèrdues, dels camins errats que ni consideraba que ho fossin…seguía movent-me sempre amb la idea única que allò que feia era el que m’havia de passar, i sentía el devenir com quelcom apart que m’afectava, evidentment, però no alterava per res un desig unívoc que mai m’ha abandonat…escalar…escalar...escalar…
Els Nadals del passat, quan ens reuníem tots, quan hi érem tots, i quan allò que havia de succeïr en el futur era simplement quelcom que no m’havia plantejat mai, i que no m’apareixia ni com a temor proper… la vida era simplement un horitzó tant inabastable com inacabable i tot semblava tenir volta enrrera…
Fins aquell primer Nadal de l’any passat .
Aquella nit , de repent, em vaig veure sol en un costat del Mirall, mirant estranyat a l’altra banda, intentant excusar-me davant d’aquells que ja no hi eren per l´ inmens pes que em suposava el fet de no haver-los regalat tot el temps que havia tingut, i que havia dedicat a altres coses que no van ser ells…principalment a escalar…i fins i tot , en el cas de la L., aquella mateixa fal.lera ens va portar al desastre més dramàtic…Aquell esperit de Nadal em va mostrar tot allò que m’havia perdut mentre gaudia de tantes coses que m’havíen fet com sóc i alhora m’havien pèrmès sobreviure a tantes altres topades . Em va mostrar el llast que ara que significava haver passat lleuger davant de la mort mentre altres hi queien de plè, o se’ls enduien els fets del destí…i jo no havia valorat prou la seva existència, centrat exclussivament en la meva…no sé si en viure o en sobreviure…però nedant sempre pel damunt de la vida…
Suposo que la vida ha de ser precisament així, per tal que no ens paralitzem, per tal que mantinguem les il.lusions i els desigs, perquè la incertesa és el motor de tantes coses, i l’aversió que hi tenim el de tantes altres… Però aquella nit del Nadal passat em van venir a visitar la Roser, la tieta, els avis, amics i altres coneguts amb qui havia estat i haviemn queda enrrera....tant de la meva vida com de la vida en sí mateixa…i, sol a casa, i sabent que l’endemà no hi hauria dinar de Nadal…els vaig veure mirant-me amb cara de decepcionats, la mateixa cara que devia fer jo, per no entendre què caram havia estat fent fins aleshores...per ser allà palplantat i perdut.
I vaig plorar bastant, no sabia si de culpa o de enyorança…o potser per adonar-me de com de real és l’absència dels que estimes quan t’hi pares a pensar lluny del dia a dia…Quan la L. va tornar a la meva ment com un llamp de foc em vaig quedar quasi tant garratibat com quan vaig adonar-me que s’havia precipitat al buit sense ni notar la seva caiguda…vaig sentir el terror de enfonsar-me un altre cop en aquella por de viure la realitat, d’haver d’enfrontar-me a la cruesa i la crueltat que de vegades significa quedar-te a la paret mentre altres cauen avall o se'ls enduu l'allau dels anys…
Vam pasar el dia de Nadal a Can Boquet, i la pedra em va regalar un bonic matí encadenant blocs…Sembla que la vida ,però, no ens fa apendre per sí mateixa, sinó que sovint hem de recórrer els mateixos camins erràtics un i altre cop per entendre que, en el fons, ens acabarà passant allò que en un moment vam voler evitar. La metadona existencial que és l’escalada em tornava a enganxar i en poques hores el meu ego quasi oblidava aquella visita nocturna…
-------
Aquest any ha mort en Guillem. Altra volta em vaig sentir percebent l’inmens terrabastall sord que implica la vida i la mort al món, i que per bé o per mal sempre sento com en una pel.lícula de la qual en sóc un espectador inútil que no pot fer res per alterar el guió…i em vaig sentir de nou impotent i imbècil, sense capacitat per modificar res perquè ja havia passat. Engolint el present com un gourmand i lamentant-me de les conseqüències un cop m’arribava el mal de panxa. Llepant-me les ferides de l'ànima sense saber de la ort de encara tenir-la.
Aquest any, però, ja tenia motius per reflexionar, per valorar la inmensa riquesa que significa estar viu, i valorar l’estupidesa que implica no tenir-ho present o no compartir prou aquest regal amb aquells a qui estimes...
El fantasma de aquest Nadal, en forma d’amic seriós i contundent, se’m va presentar abans de festes, mentre navegava sense massa rumb enmig de tarteres inmenses de tristresa i alhora incertesa, d’alguna tempesta i de dies de fred i soledat que es materialitzaven en un desig allà dalt del Pirineu…avançava pero encara no sabia cap a on…
I la darrera percepció em va venir de matinada, quan recordava les reflexions en plena baixada endorfínica per un bonic rotpunkt que havia fet sense massa protecció…mentre sentia la plenitud que implica deixar enrrera un repte pel qual t’has capficat i pel qual has hagut d’acumular tonelades de motivació, i de templança de nervis…em va sortir tot alhora, la falsa sensació de superioritat i alhora el sentiment de culpa.
L’esperit dels Nadals futurs em va senyalar on acaben les persones com jo, vanitoses ( encara que sigui falsament enganyats per una modèstia irreal), descregudes ( encara que sigui inconscientment) i cegues ( encara que ens sembli veure-hi clarament)…vaig veure els Nadals propers acompanyant ja tots aquells que ja no tindríem l’oportunitat de tenir més Nadals, i que em tiraven en cara aquella gassiveria vital que havia tingut tant amb ells com amb els que es quedaven , cec per un desig que creia propi, inamovible i incompartible.
L’alternativa era el somriure del Nawet, la Martineta que arriba aviat, i la Lila que, entenent-me, em deixava decidir…i tot aquells a qui per mor del temps hauré de deixar de veure algun dia, sigui quin sigui el costat del mirall on em trobi.
No em va caler regalar cap gall d’indi a ningú, ni em va caler desitjar el que ja desitjo sempre en aquestes festes…simplement vaig poder despertar-me i fer-li un petó a la Lila, dir-li al Nawet que vingués al llit amb nosaltres i, per una vegada, quedar-me amb ells a gaudir d’aquell dia 25 tant radiant, donar una volta amb bici i convidar a un vermuth als pares abans de entaular-nos amb uns amics…no ho havia fet mai, creia que jo estava per damunt de tot això…molts ho hem cregut, que l'alpinisme era això…estar per damunt del món i dels núvols de les terres baixes on habita la gent normal…
L’alternativa era el somriure del Nawet, la Martineta que arriba aviat, i la Lila que, entenent-me, em deixava decidir…i tot aquells a qui per mor del temps hauré de deixar de veure algun dia, sigui quin sigui el costat del mirall on em trobi.
No em va caler regalar cap gall d’indi a ningú, ni em va caler desitjar el que ja desitjo sempre en aquestes festes…simplement vaig poder despertar-me i fer-li un petó a la Lila, dir-li al Nawet que vingués al llit amb nosaltres i, per una vegada, quedar-me amb ells a gaudir d’aquell dia 25 tant radiant, donar una volta amb bici i convidar a un vermuth als pares abans de entaular-nos amb uns amics…no ho havia fet mai, creia que jo estava per damunt de tot això…molts ho hem cregut, que l'alpinisme era això…estar per damunt del món i dels núvols de les terres baixes on habita la gent normal…
I a estones penso que el que realment resulta quasi impossible és estar a l'alçada d'aquells que menyspreem com a mediocres, combinant desigs i deures i fer feliços a la resta. Potser aquesta rabia que de vegades m'inundava era tant sols enveja mal entesa, enveja de la seva plenitud (que no conformisme), i de la seva lluita per fer-me saber que m'estimàven mentre jo els ignorava...ìmpotència per no saber ser com ells...
I per sort el tió ja em va avançar el regal de Nadal el dia 24 . En un dia genial amb el Juanjutx, com si d’un truc de magia providencial de l’ arrepentit Scrooge es tractés. Només va caler posar les cintes al “LATIDO DEL MIEDO”(8ª) i fer un ràpid rotpunkt per encadenar aquest petit monstre que em devorava les ganes de trepar mentre el crux s’havia rigut de mi sis vegades…va ser un dia preciós on ens va sobrar TEMPS per gaudir del sol i el fred, xerrar, riure amb els quatre posseïts per les Bruixes, i paladejar la tranquilitat assentat i somrient dins del plomes…amb l’inmensa satisfacció de saber que aquell proper Nadal estaria amb els meus i m’importaria tant poc escalar…
El que no sap el temps es que jo sé que si vull hi ha temps per tot...BONES FESTES i "a dewüell" amb el 2012, que sembla que desploma un tou...
I per sort el tió ja em va avançar el regal de Nadal el dia 24 . En un dia genial amb el Juanjutx, com si d’un truc de magia providencial de l’ arrepentit Scrooge es tractés. Només va caler posar les cintes al “LATIDO DEL MIEDO”(8ª) i fer un ràpid rotpunkt per encadenar aquest petit monstre que em devorava les ganes de trepar mentre el crux s’havia rigut de mi sis vegades…va ser un dia preciós on ens va sobrar TEMPS per gaudir del sol i el fred, xerrar, riure amb els quatre posseïts per les Bruixes, i paladejar la tranquilitat assentat i somrient dins del plomes…amb l’inmensa satisfacció de saber que aquell proper Nadal estaria amb els meus i m’importaria tant poc escalar…
El que no sap el temps es que jo sé que si vull hi ha temps per tot...BONES FESTES i "a dewüell" amb el 2012, que sembla que desploma un tou...
divendres, de desembre 16, 2011
Fucking Systeme
O Fuck the system...tant se val
S'acosta en finde...Bon vidiu d'aquest bloc que gracies a en Jose vaig petar a finals de estiu, amb la companyia del Nawet en un dia radiant que la Lila currava...
Met rebentant aquest 7b tant estètic...bloc a mort!
S'acosta en finde...Bon vidiu d'aquest bloc que gracies a en Jose vaig petar a finals de estiu, amb la companyia del Nawet en un dia radiant que la Lila currava...
Met rebentant aquest 7b tant estètic...bloc a mort!
Fucking système (sit) from Jaume Garcia on Vimeo.
TENACITAT...
Quan tot canvia, i un segueix lluitant pel que creu, se'n diu tenacitat...
CAN BOQUET, "TENACITA"... 7b...quin pepino, thanks to the crew i al selfharmer per revelar-me la seva existencia!!!
I del bloc a la pila...cap a les bruixes a segregar ATP i escoltar els "batecs de la por"...a muerte que dilluns comença el nou curro!!!
Sempre a muerte!!
CAN BOQUET, "TENACITA"... 7b...quin pepino, thanks to the crew i al selfharmer per revelar-me la seva existencia!!!
I del bloc a la pila...cap a les bruixes a segregar ATP i escoltar els "batecs de la por"...a muerte que dilluns comença el nou curro!!!
Sempre a muerte!!
dijous, de desembre 15, 2011
SPECIAL DEDICATION TO SelfHarmClimbers...
De vegades somnio que somnio que estic despert,
i em desperto del somni pensant que era cert
I amb els ulls oberts,
penso que dormo
i torno
a somniar, que somnio que estic despert...
(TR 2012.Da Funky Night Rumba)
BCN Nights
dilluns, de desembre 12, 2011
RESSENYA VIA d'EN GUILLEM MALET ( MALUTA) a la Cara Sud de l'ABADIAS.
Accés a la rimaia el Juny...Ja fa dies que la vam acabar, i mentre reflexionàvem sobre si valia la pena difondre una activitat, o no, en GIRBÉN endegava una ressenya de les seves, tant ben parides, aclaridores i complertes...
Poc queda per dir de la via que no haguéssim avançat en els posts que vaig fer mentre anàvem pujant a obrir-la...simplement agraïr a tots els amics, especialment a en XAVI FERNÁNDEZ que amb constància i entrega ha permès que la meva falera es fés realitat, sense ell hauria estat IMPOSSIBLE, realment ha estat el 55% que ha fet possible el 99% de l'obertura...gràcies Xavi!!!
En Santi Puig Guerra, en Juanjo, la Laura, el Xavi Llanos i el Pere Salvatella han ajudat de amnera desintressada en moments de l'obertura, en algun porteig i sobretot, en mantenir viva la il.lusió de seguir pujant allà a pesar del mal temps, de les aproximacions agòniques, dels dubtes sobre com obrir, del fred i de l'increïble esgrima logístic familiar que suposa pujar fins a 8 cops per escalar dos dies i mig...i GRACIES a la LILA i el NAWET per les hores de paciencia i espera, per empassar-se l'angoixa de estar dies sense cobertura ni saber què tal ens anava...gracies, de veritat...
Fa ja MOLTS ANYS que vaig arribar a aquesta paret, potser era el 93...i des de la primera vegada em va semblar que hi havia possibilitats inmenses de recórrer parts llises i escalables, com si de Cavaller o Travessani es tractés, de granet inmillorable...i d'aquella vegada en va quedar alguna foto que al llarg del temps, ampliada i remirada, anava deixant al cor les ganes de "pujar" a equipar o obrir una línia "extrema" que permetés pujar a encadenar llargs durs a molta alçada...
Des d'aquell 93 vaig anar pujant a repetir les vies "bones" i a conèixer la paret, a poc a poc...amb la Lila, els amics, en estiu, a l'hivern...millorant i gaudint cada passa de manera que al final controlava aquells "petits trucs" que fan que et sentis a gus en una tàpia, sense les incerteses que implica una primera trobada.
^ Diedre "la Ratlla", LL3: 6c o 6c+, slab tècnic de regletes, boníssim
Des de la repisa de la R2(Directa), arriba el sol...
Vam semiescalar el 90% del que avui és la Territorio Comanche i la vam deixar en l'oblit, no teníem material per fer-ho des de sota i ens semblava una absurditat cosir-la a claus o expansions...el temps ha donat la raó a la prudència...és una via clean de 300 mts, fins a 7a+ o 7b i sense una expansió...just acabada d'obrir la vam anar a repetir, i he trigat quasi 7 anys en fer tots els llargs de primer...en aquest cas creia que encadenar un llarg de segon no era encadenar...
En una d'aquestes mogudes es van presentar uns paios de StCugat que havíem conegut a la Fuixarda, uns bollycaos mig perduts que havíen aterrat allà dalt amb moltes ganes i poca experiència en parets...en Maluta era el benjamí.
Van escalar-la, vam baixar a Benás i vam anar de farra a mort...i des d'aleshores amb en Guillem vam anar escalant de tant en tant i xerrant molt..era el meu "comodí" de tapia i mogudes alpines, junt a en Xavi ( que era qui m'havia ensenyat la Maladeta)...Amb en Guillem sempre comptava que obriria una via allà...LA VIA...però muntar una via esportiva a aquella alçada, apart de dilemes ètics, implicava una logística que anàvem deixant per més endavant...o per mai.
Perspectiva parcial de la paret, foto de Luichy, autor de "escaladas en el alto Esera"(ed supercrack) un magnific recull de les vies d'aquesta zona i també de la paret sud de la maladeta-abadias,,,
1999, resseguint el ll5, que vaig obrir el 93: "El Diedret" 6a 20 mts, net.Aquest llarg permet enllaçar la part inferior amb el esperó final que duu directe a la Gàrgola ( visible uns 70-80 mts al damunt)
Terç superior de la via. Foto LUICHY, el detall de aquestes fotos és INCREÏBLE i ampliant-les es pot resseguir al 100% quasi cada presa...Quan el Guillem va morir vaig tenir clar que volia pujar de nou allà, i obrir la via...hi havia un bon traçat, encara, que resseguia es parts més interessants de la paret, de manera directa i en lliure, i possiblement escalable per sota sense dificultats extremes...
Paret al sol, foto LUICHYVaig pujar el primer cop sol a observar la paret, Vam fer un primer atac per veure si seria possible obrir i vam deixar la linia començada. Dues vegades vam tenir mal temps tot i pujar el material...i una altra estàvem tant amunt que arribar-hi amb la ferralla era pitjor que repetir...una altra vaig anar sol a mirar si era millor pujar per darrera, i sí, ho era...la definitiva vam rapel.lar i acabar la via, i al final, des de sota i sense pes, vam encadenar-la sencera...
8 cops. 8 calvaris amb el petate a l'esquena, per obrir just 300 mts...valia la pena???
Escalar per sota la paret, obrint, es fa en 2 dies, deixant-la desequipada, pujant com puguis i sortint per dalt...de fet vam escalar tant sols tres dies obrint, equipant, i alliberant cada llarg a mesura que obríem...volíem fer-ho així, mirant de no perforar més del que volíem ni menys del que enteníem que necessitaríem com a repetidors...volíem deixar una via que es pogués repetir sense haver de clavar, amb un joc de friends ( no tres i els tascons i claus com es necessita a la Comanche), i que sortissin llargs de VIº interessants...
Sempre he dit que LA LÍNIA de la paret és la Comanche, és simplement una via SUBLIM, però el seu grau i nul equipament la deixa només per gent amb un cert nivell, ganes i material.La "via del Guillem" és diferent, és la via que hagués obert amb en Guillem, a base de sortidetes en lliure, d'anar posant algunes xapes, i anar fent, perque ELL la hagués lluitat per alliberar, sense fer-se mal i donant-ho tot, a gaudir del que aquell primer cop a la DIRECTA no va gaudir perquè era massa jove, o a la BARRA del BAR no va gaudir pel yuyu...simplement.
Aqui us la deixem, no oblideu de dur martell, el 50% dels seguros són claus i alguns d'ells , als llargs superiors o les reunions compartides de la DIRECTA, a la primavera, pot ser que s'hagin de repicar...no us fieu mai de un pitó en aquests llocs, tot i que en general queden a mort
Croquis fet per JORDI GIRBÉN, UN "cromo" que diu ell, amb la aproximació i ressenya retallable per dur-la al damunt. Destaca l'accés i el retorn per llocs diferents, molt més pràctic!
En Jordi em va regalar un conte...TANENLLÁ, l'història de una viatgers, un gegant cec i un nan xerraire que marxàven de la seva terra per trobar quelcom...tots som nans i gegants, cecs a voltes i xerraires altres vegades, busquem, trobem allò que volíem i també allò que no buscàvem...la vida és búsqueda, la búsqueda és vida...gracies Guillem, i gracies a tots...samaptikamo mangalam acaret!
IRIE!!!
--------------------------------------------------------------------------
FLASH de la via ( abstenir-se onsighters i aventurers):
Accés i descens recomanats:
ACCÉS 1: Anant "en el dia", a l'estiu, es puja en bus a les 05:00 des de Benás a la Cabana dels pescadors a Corones, per Ballhibierna, s'accedeix al Coll de Cregüenya, i es va flanquejant fins al peu de via. Un cop acabada la via es baixa fins el glaciar de l'Aneto i d'allà o bé pels Portillons i descens habitual per la Renclusa o ( diuen que millor), enlloc de pujar els Portillons, seguir baixant cap a Aigualluts a base de recórrer el minim de tartera i el màxim de llastres. Mantenir-se a l'esquerra de la part baixa de la glacera, a darerra hora de vegades es desenganxa algun bloc que rellisca i us pot tocar si aneu per la dreta ( zona de llàstres ràpida però exposada a blocs i mullades)...
ACCÉS2: Quan pugeu per dos o tres dies ( molt més confortable!), el plan bàsic és pujar al vespre, per la Vall de Cregüeña fins el CAMP BASE de l'Ibón de CREGÜENYA ( 3 hores o 3,30), i establir-se bé amb tenda, bé en algun dels vivacs que hi ha. Del CB a la paret, si l'encerteu a la primera, hi ha entre 30min i 1 hora. El truc esta en pujar seguint le sfites que voregen el llac i a l'últim moment aprofitar les llastres seques que pugen directes ( ojo mai pel mig, hi ha trams sense sortida!) cap a la cassola sota el Maldito. CAl pillar-les el màxim a la dreta, simplement per no pujar per la tartera, més segura però penosa. Quan no hi ha neu ( Setembre-Octubre) es fa força ràpid, en temporada de Maig a Juny. Fins mitjans de Juliol calen uns crampons si es vol anar ràpid i directe, o resseguir la rimaya des de la esquerra a dreta, fins la vira que recorre els peus de via ( enterrada fins a Juny)...
El descens recomanat un cop fet la via i amb la motxilla al CB és el següent: Un cop al cim, mirant el Glaciar de l'Aneto, girar a mà esquerra, resseguint la cresta, per sota, fins a el primer collet, entre l'Abadias i la Maladeta. desgrimpar dos metres i baixar per una canal pedregosa, a gestioar amb compte, sense dificultat però descomposta ( vigilar tirar-se pedres). Al final hi ha un embut ( I/IIº) de uns quants metres, i just sortir baixar per tartera en direcció no a la base de la paret sinó cap al llac Bondidier ( mirar dibuix d'en Girben), Seguint fites ens plantem a la vertical del CB i d'allà hi baixem directes. En temps és el mateix ( o no), però s'estalvia molta enegia. el dia del Rotpunkt vam baixar per aquí en una hora, i en dues hores i mitja més erem al cotxe.
MATERIAL: Joc complert de friends, repetint algun mig i incloent el 4 i el 5. Algun tascó petit, Algun cordino normal o llarg, per merlet. Martell per si de cas. Cordes d'almenys 60 mts. es pot improvitzar reunió en el tram del LL4 que és de 60 mts.
La via esta semiequipada, tot i que no s'ha tocat res dels trams que comparteix amb la Directa. Per tant apart de les noves reunions, la R1, R2 són de claus, i la R3 s'ha de muntar tota, igual que a sobre la Gàrgola (r8), on hi ha un parabolt molt alt ( ??) i una sèrie de ponts de roca i merlets. LA grimpada cap al cim esta desequipada ( 65-70 mts IIº), ojo a fer-la a pèl...
NOTA 1: INTEGRAL TERRITORIO MALUTA: seria entrar a la via per la TERRITORIO COMANCHE: ll1 7a+ 30 mts, quasi equipat amb claus ll2 6c desequipat excepte algun clau a l'inici. CALEN els camalots al complert, dos jocs de micros de petits a mitjans i un joc de bicoïns. Recomanables un universal, un L.A i una u curta per si de cas. El LL1 és un diedre "a muerte" amb dos passos hipertècnics de truc i aguantar de peus i dits la resta. El ll2 és pura continuïtat de fissura inacabable amb un tram superior més de mirar-s'ho. Inici del ll2 "un xic" expo " fins assolir la fissura, i la resta més equipable. Al final el crux esta abans de un sostret ( igual mola pitonar o un alien molt petit), d'allà ens desviem a la dreta, m´s per placa...hi vaig posar una "p" i un tascó abans de la repisa de la R2. Ojo que cal corda de almenys 65-70 mts. Ho vam fer en corda simple i carregant tota la ferralla. Factible, suposo en A1/v+, entren peces a caldo. Amb això es dona més dificultat a la via erò la resta de la paret cal arrossegar tota la ferralla, no ho recomanao donat que els dos llargs següents de la Territorio són de tripi. SERIA MOLT MÉS XULO empalmar amb la GUILLEM MALET ( INTEGRAL COMANCHE MALET) un cop fets els 4 primers llargs de la TERRITORIO, sumant més duresa a la via T.COMANCHE que, passats els grans diedres, baixa de accelerada...vosaltres mateixos!!!LL1: Directa. 6a+, Trampejable amb dificultat. Algun clau, calen friends. Reunió de claus i merlet, a reforçar. 30 mts
LL2: Directa. 6a/5+ trampejable. Bastant equipat amb claus a completar amb friends. Reunió de quatre claus, a revisar.45 mts.
LL3: LA RALLETA. 6c/c+. Obligat 6a en lliure. Obert en artifo, es va deixar molt equipat, es tracta de una ratlla cega on calia molta artilleria, es va obrir amb claus i ploms deixant-hi algun clau i parabolets petits. escalada sublim de regletes perfectes allà on cal. Una joia. Calen friends petits a l'inici i el 2-3 al final. reunió de dos bolts.20 mts
LL4: el RAYÓN. 6a+ de fissura que es va engrandint fins al friend num.5. Es van colocar dues xape quen duiem uns quants metres que en num4 ballava...vam baixar a comprar un friend del 5 i el vam acabar amb una altra xapa, seguir RECTE FINS AL FINAL DE LA FISSURA, més amunt hi ha un clau que ens permet flanquejar i agafar les fissures finals de la DIRECTA fins una repisa, on muntem R4, improvitzant en merlet a dreta i algun friend...57 mts justos, ojo!!!! Calen tots els friends, algun merlet, estalvieu peces a l'inici pel tram de la Ditrecta i la reunió. A l'Off Widht el 4 i el 5 s'arrosseguen fins arribar a les xapes, en principi no cal deixar-los posats.
LL5: EL DIEDRET, 6a de pas singular, molt xulo. En la foto de l'escalador és just el pas crux del llarg).És una variant al zig-zag que fa la Directa ( la Directa va cap a la dreta des d'un bloc empotrat, damunt de una fissura i amagant-se en una reunió de llarg molt curt). Se surt recte amunt a partir de un ressaltet ( ojo, protegir abans, sinó no cap res, és Vº expo), fins n merlet ( cordino), posar un micro i un minitascó, i anar a mort a pel pas...ens enfilm recte fins un clau fixe i d'allí cap a la dreta a la reunió de dos bols. 20 mts. Aquest llarg seria empalmable amb el següent ( 25 mts més), però és complicar-se la vida.
LL6: LA ORELLA. 6c boníssim. Inici en passos a protegir ( tasconet) fins un clau. Pas dur de entrada a la bavaresa penjada (en la foto de l'escalador es veu "LA orella" just damunt del diedret que escala, sobre un sostret. hi ha un bolt que protegeix la entrada a la orella i cal escalar-la fins el següent bolt (trampejable en artifo). El "crux" en lliure esta just al damunt, un cop xapat un clau, per sortir de la fissura. LA resta del llarg és de dificultat decreixent, hi ha un clau més i un minibolt i la resta està net però es protegeix a canó amb els catxarrets...molt aeri i estètic però no supera el V+...Reunió encaixada de dos bolts.
LL7: El HEADWALL. Llarg molt llarg i variat. 6b o 6b+, ja direu. 45-50 mts pel cap baix. Sortir a la dreta, posant seguros, fins enfilar-se encara més cap a la dreta. El pas fi de l'esperonet té un bolt, i d'allà grimpem fins sota un mur vertical o un xic desplomat, on hi ha una sèrie deratlles horitzontals tipus "Vilanova de Meià", granet vermell amb una mica de líquen però molt gestionable. HI ha dos bolts i dos o tres claus, trampejable. Cop de gas fins una repisa enmig de l'esperó, que condueix a una fissura de mans ( Vº/V+) i una reunió molt pnejada i espectacular de dos claua i un bolt de reforç. Cal tota la metralla excepte els friends 4 i 5. Vaig parlar amb en PICAZO i no recorda si aquests claus són una reunió final de a seva via. Quan la vam repetir vam sortir més a l'esquerra...
LL8: La Gàrgola. Sense cap rastre vam escalar en un curt zig-zag. Sortir a la dreta ( clau amagat i col.locar friend), flanqueig protegit de bolt fins una fissura desplomada i ampla. Hi ha un pas e bloc ( 6a+) trampejable, si teniu por es pot posar un camalot del 4 o 5 suposo, fis el mantle final de la gàrgola ( bolt final). Pugeu damunt i ja ho teniu. En Picazo em va explicar que va fer un pas semblant, però segurament per la esquerra...en aquesta cùspide hi confluiexen la DIRECTA, la COMANCHE, l del GUILLEM i la PICAZO, dues per la dreta i dues per la esquerra. LLarg de uns 10-15 mts, es va petar una regleta al pas de bloc però es fa tibant més. Al cim hi ha un parabolt solitari ( ???) que va aparèixer el 2010-11, i cal aprofitar-lo complementant-lo amb merlets que hi ha a la minicoveta que té sota.
GRIMPADA FINAL: Muntar una reunió just darerra la coveta de la Gàrgola, sortint acp a la esquerra...i grimpar entre 60 i 70 mts de passos de Iº/IIº, protegibles sense problema, fins una mena de Punxes que es veuen a dalt a la esquerra...és el final de la via.
Consells finals: Mola entrar d'hora a la via, a l'Octubre en no haver-hi glacera no hi havia "efecte fred", de manera que tot i no tocar-nos el sol fins les 12 es pot escalar prou bé si no fa vent. Amb la Glacera, els dos primers llargs, i abans de les 11h, escalar és "quasi" com fer-hi una hivernal (etrada amb crampons i ll1 i ll2 sense tacte), la resta de la via esta al sol des de migdia...
Amb corda simple de 70 i els catxarros , una cordada de 2 pot escalar la via des de migdia a mitja tarda i retornar al base abans de la fosca ( el més recomanable)
Salut i piuleu si la repetiu!!!!
dimarts, de desembre 06, 2011
EL LATIDO DEL MIEDO
Foto de D.Ojeda en el tram final de degotalls de la mencionada via...
Costa d'encabir una paret com aquesta en una foto normal. La corda penja del LATIDO amb les "flautes" característiques...darrera una escaladora lluitant contra "LA INDOMABLE"(7c+), ATP a litres i un bloc final de canvi de rasant...infernillo plaent quan la fas... 2nd Round...millorant...
No fa por, en realitat, sinó "emoció"...35 mts desplomats de dalt a baix, un inici de passos de resistencia sobre llastretes, degotalls petits aïllats i regletes escadusseres, per arribar a un d'aquells reposos on has de forçar a "no escaquejar" per validar el rotpunkt ( repises un parell de metres a la dreta)...inicialment sembla que t'estas fonent i en minuts tot torna a lloc...
EL CRUX és a bloc, una mica escopidor i en aparença horrible...roca marmòrea estil Garraf-Puja la Febre...una regleta punxona, un invertit, xapar ( o no) i una seqüència de peus quasi ficticis per forçar un dinàmic a una xorrera que ni tant sols mossega.
LA PUTADA es que si fas el pas la resta, fins a la mateixa cadena, et pot donar la bufetada a qualsevol moment...entre una patinada o la paràlisi per acid làctic pots escollir qualsevol de les tortures a les que et pot sotmetre una via, en moltes varietats i intensitats...recordar seqüències de peus que apareixen i es dilueixen davant dels nassos ja és una bona feina...memoritzar combinacions de xorreres i allà on les has de pillar, ja és un bon calvari...i FINALMENT, quan el cap fa estona que no pot concentrar-se, executar un moviment a bloc final de una regleta petita i un dibuix perfecte...just abans de la cadena!!!(*)
Primer vaig inspirar-me en els Templers, però tot llegit Muntaner vaig entendre que els Almogàvers s'ho muntàven millor...Lila, Nawet i Martina ( esta sota el duvet de la Lila), amb el campament muntat sota el camp de batalla i animant a la tropa...Estic aprenent a trobar reposos d'allà on al primer intent ni veia com passar, i m'adono que el meu sistema sanguini té una capacitat de autorregulació que desconeixia...LES BRUIXES són com el SENGLAR, però més llarg, més desplomat i més brutal...és el camí d'aprenentatge cap a móns més dilatats, més oscil.lants, més hipòxics...he de apendre, he de entendre, i darrrera aquella porta hi ha un nou sender cap al camí dels guerrers...
(*): Ahir veia el Sergi provant "COP DE GAS"...7b+ o 7c de 32 mts, xapes el darrer seguro i el pas final el converteix en 8b de 35 mts...En Sergi ara és per mi un home amb nervis d'acer i voluntat de Sant...jo no podria...encara...quina via més cruel...!!
(*): Ahir veia el Sergi provant "COP DE GAS"...7b+ o 7c de 32 mts, xapes el darrer seguro i el pas final el converteix en 8b de 35 mts...En Sergi ara és per mi un home amb nervis d'acer i voluntat de Sant...jo no podria...encara...quina via més cruel...!!
dilluns, de desembre 05, 2011
PLUS ULTRA....ESTAMINA
Hi ha moments en que cal afrontar allò en que es tenen menys competències si es vol fer un pas més en la búsqueda de la dificultat…i “En escalada esportiva DIFICULTAT és PLAER”…això és l’axioma…(voldria fer-ho extensiu a altres disciplines però passo de debats absurds…hehehe).
Sovint acostumem a “apalancar-nos” en aquells estils que se’ns donen millor, o en els que ens hem “criat”…en aquells en que el plaer, si no inmediat, no és UTOPIC… i quan diem que es CONQUEREIX l’IMPOSSIBLE simplement ens contradiem…dubto que ningú cregui que NO PODRÀ ARRIBAR on es proposa…ningú fa un solo creient que caurà, ningú comença una via pensant que no la farà…és una paradoxa?
Sovint acostumem a “apalancar-nos” en aquells estils que se’ns donen millor, o en els que ens hem “criat”…en aquells en que el plaer, si no inmediat, no és UTOPIC… i quan diem que es CONQUEREIX l’IMPOSSIBLE simplement ens contradiem…dubto que ningú cregui que NO PODRÀ ARRIBAR on es proposa…ningú fa un solo creient que caurà, ningú comença una via pensant que no la farà…és una paradoxa?
En 30 anys, en esportiva quasi mai he deixat una via que he intentat...eren aleshores impossible? Què és IMPOSSIBLE?
Moltes vegades AMAGO la meva por amb una mena de autoconvenciment de que SI FALLO no passa res, que simplement vaig a provar i ja està, com una mena de Mantra-pomada antifrustrant que suavitza amb antel.lació el possible fracàs…”si va bé perfecte, i si NO PASSA RES” és la lletania dels “pegues per matitzar”
Projectes a mig o llarg plaç sense data de caducitat, milers de intents relaxats, els “un altre dia caurà…”, RUTINA, PURA RUTINA i tot són mil estratègies en un camí erràtic en que més que la búsqueda del nivel màxim hi ha temors i autocomplaença…simplement perfecciono allò que ja sé fer i caic en la enganyosa acceptació de una visió limitada. D’altra banda, la postura oposada seria creure en LA UTOPIA on ,apalancant-me en el paradigma del mateix concepte, el saber que ÉS IMPOSSIBLE, em permet un fracàs etern que deriva en no resoldre res o que el final sigui una simplement (quasi insatisfactòria) arribada en meta en penúltima posició, a base de xusqueria i treball etern de la gravetat…
Tot camí vital té senders, dreceres, i vies mortes…arbres i boscos, turons amb perspectives i forats negres, elipses i espirals…I de vegades de repent s’obren inmenses finestres per on entren glopades de aire fresc i (fins i tot) una claredat inmensa sobre el camí que han de pendre les coses…de vegades calen CANVIS i de vegades RETORNS…i darrera d’aquella porta que tenies oblidada apareixen nous móns, nous universos…és simplemnt una qüestió de afrontar ( no de enfrontar), somriure i creure…i de sobte tot rutlla, tot es multiplica i la DIFICULTAT ESDEVÉ PLAER(*)…
(*Sasha Di Giulian encadena 9ª en 6-sis-intents i comenta que li ha "costat" aquests pegues…¿Qué collons podría encadenar aquesta noia treballant una via sis mesos????)
Ara fa un any i mig, no ho recordo massa, un dia relaxat i tranquil, sense motivacions especials, vaig parar-me sota un inmens desplom a Margalef…podía escollir entre unes birres i banyar-me al riu amb el Nawet, o provar una via que tenia muntada un amic…vaig escollir primer la darrera i segon la primera…i vaig fer 8ª al flash…35 o 40 mts de resistencia i continuïtat, extasiat i sorprès…però amb l’”espina” de que no era un objectiu, de que no’havia proposat res i de que no tenia cap pressió. I va estar bé…però em va quedar el sentiment de que era la vida la que em conduïa allà i jo m’hi deixava endur, sense fer més que practicar un hedonisme conformista amb els regals de la existència…
Ahir tenia damunt un mur inmens, extraplomat, en aparença llis i recorregut per tufes fugisseres…fa sol i fred, les cintes están posades i recordo lleument els mètodes que vaig usar en un únic intent a vista la semana anterior. 35 metres, un desplom, un tram més vertical i el bombo final…BRUIXES, un ambient cordial i alhora estressant. LA MEVA ANTÍTESI MENTAL: via muntada, ticket per l’intent, guiris pressionant, poques hores de llum, quilometrada…MEGAPILA...ESTIC REBENTAT....EQUIPAMENT MANRESÀ sense exagerar…
Gracies al GIULIO i l’AGUS estic recuperant una manera de CREURE que tenia aparcada…es basa simplement en CREURE…ja no en el POSSIBLE sinó en l’impossible possible, entenent, veient, lluitant i deixant enrrere tant la por al fracàs com la por a certes caigudes que encara em costava a l’hora de canviar el xip entre alpinisme i friky ...anar a muerte i saltar-me el que calgui si cal…
NO vaig a PROVAR-LA…vaig anar a FER-LA, simplement, PER SOTA, sempre amb el mínim d’intents…A MUERTE! Semblen conceptes semblants però són absolutament diferents...és curiós la diferencia entre un plaer conscient, paladejat a cada instant, i el plaer que tens quan et regalen un premi casualment...la ampliació del marge de gaudi entre la casualitat inesperada i el període ( molt més ampli i intens) entre allò que saps que succeïrà, quan succeeix i quan ha succeït...i poder-ho controlar...
Moltes vegades AMAGO la meva por amb una mena de autoconvenciment de que SI FALLO no passa res, que simplement vaig a provar i ja està, com una mena de Mantra-pomada antifrustrant que suavitza amb antel.lació el possible fracàs…”si va bé perfecte, i si NO PASSA RES” és la lletania dels “pegues per matitzar”
Projectes a mig o llarg plaç sense data de caducitat, milers de intents relaxats, els “un altre dia caurà…”, RUTINA, PURA RUTINA i tot són mil estratègies en un camí erràtic en que més que la búsqueda del nivel màxim hi ha temors i autocomplaença…simplement perfecciono allò que ja sé fer i caic en la enganyosa acceptació de una visió limitada. D’altra banda, la postura oposada seria creure en LA UTOPIA on ,apalancant-me en el paradigma del mateix concepte, el saber que ÉS IMPOSSIBLE, em permet un fracàs etern que deriva en no resoldre res o que el final sigui una simplement (quasi insatisfactòria) arribada en meta en penúltima posició, a base de xusqueria i treball etern de la gravetat…
Tot camí vital té senders, dreceres, i vies mortes…arbres i boscos, turons amb perspectives i forats negres, elipses i espirals…I de vegades de repent s’obren inmenses finestres per on entren glopades de aire fresc i (fins i tot) una claredat inmensa sobre el camí que han de pendre les coses…de vegades calen CANVIS i de vegades RETORNS…i darrera d’aquella porta que tenies oblidada apareixen nous móns, nous universos…és simplemnt una qüestió de afrontar ( no de enfrontar), somriure i creure…i de sobte tot rutlla, tot es multiplica i la DIFICULTAT ESDEVÉ PLAER(*)…
(*Sasha Di Giulian encadena 9ª en 6-sis-intents i comenta que li ha "costat" aquests pegues…¿Qué collons podría encadenar aquesta noia treballant una via sis mesos????)
Ara fa un any i mig, no ho recordo massa, un dia relaxat i tranquil, sense motivacions especials, vaig parar-me sota un inmens desplom a Margalef…podía escollir entre unes birres i banyar-me al riu amb el Nawet, o provar una via que tenia muntada un amic…vaig escollir primer la darrera i segon la primera…i vaig fer 8ª al flash…35 o 40 mts de resistencia i continuïtat, extasiat i sorprès…però amb l’”espina” de que no era un objectiu, de que no’havia proposat res i de que no tenia cap pressió. I va estar bé…però em va quedar el sentiment de que era la vida la que em conduïa allà i jo m’hi deixava endur, sense fer més que practicar un hedonisme conformista amb els regals de la existència…
Ahir tenia damunt un mur inmens, extraplomat, en aparença llis i recorregut per tufes fugisseres…fa sol i fred, les cintes están posades i recordo lleument els mètodes que vaig usar en un únic intent a vista la semana anterior. 35 metres, un desplom, un tram més vertical i el bombo final…BRUIXES, un ambient cordial i alhora estressant. LA MEVA ANTÍTESI MENTAL: via muntada, ticket per l’intent, guiris pressionant, poques hores de llum, quilometrada…MEGAPILA...ESTIC REBENTAT....EQUIPAMENT MANRESÀ sense exagerar…
Gracies al GIULIO i l’AGUS estic recuperant una manera de CREURE que tenia aparcada…es basa simplement en CREURE…ja no en el POSSIBLE sinó en l’impossible possible, entenent, veient, lluitant i deixant enrrere tant la por al fracàs com la por a certes caigudes que encara em costava a l’hora de canviar el xip entre alpinisme i friky ...anar a muerte i saltar-me el que calgui si cal…
NO vaig a PROVAR-LA…vaig anar a FER-LA, simplement, PER SOTA, sempre amb el mínim d’intents…A MUERTE! Semblen conceptes semblants però són absolutament diferents...és curiós la diferencia entre un plaer conscient, paladejat a cada instant, i el plaer que tens quan et regalen un premi casualment...la ampliació del marge de gaudi entre la casualitat inesperada i el període ( molt més ampli i intens) entre allò que saps que succeïrà, quan succeeix i quan ha succeït...i poder-ho controlar...
Feia MOLT ( massa) temps que no em deixava caure a les Bruixes, i no engegava la RODA de encadenar una via i intentar una segona…és un sistema idoni, de manera que, amb més o menys gloria i èxit, es va fent una progressió de vies i alhora assolint un nivel de tolerancia a l’acid làctic ( i alhora de resistencia mental) molt útil per al asedi samurai ( que no medieval) que m’he posat com a objectiu aquest any.
PRIMER FINDE: diversos 7b i 7b+ a vista, i un unic intent a vista i caient a dalt de tot a ORIENT ( 7c/c+ increïblement bell, continu i resistent)
PRIMER FINDE: diversos 7b i 7b+ a vista, i un unic intent a vista i caient a dalt de tot a ORIENT ( 7c/c+ increïblement bell, continu i resistent)
SEGON FINDE: (Dissabte repòs actiu: FESTASSA fins les 07:00 el divendres, repos de 1 hora i pujada a la MOLA amb la familia sencera inclosa la Martina -dins la Lila-. El Nawet amplia el seu ventall d'activitats a l'excursionisme-fins ara només feia bloc- i jo mesuro fins an aguanta un cos en non stop.
Diumenge escalfo en 7ª+ a vista i encadeno ORIENT al primer intent sense concessions…Intent a vista a LATIDO DEL MIEDO (8ª) caient entrant a xorreres i muntant-la amb dignitat…em repeto en un 7b i pujant i baixant de nou al 7ª+.
I així anant fent, reservant algunes vies per l'A VISTA i treballant POC els itineraris a encadenar...en aquesta inmensa paret tant bella i poderosa...i les que vinguin...
FER UNA VIA d’UN GRAU, no és tenir el grau…ara ho he vist…fins ara em movia per projectes, i estava prou bé, potser fruit d’una especial mitificació alpina del concepte de “cim” (mentre que en l’atletisme la “pista” importa poc…), potser perquè em vaig criar en un lloc on els “cims” eren mites impossible-possibles que anaves assolint amb treball, paciencia i dolor…
Ara el cim és el món sencer, la roca en sí mateixa i miraré de trobar la connexió (*) entre aquest nou concepte de plaer i el romanticisme dels cims que no vull deixar enrrera…no és l’IMPOSSIBLE POSSIBLE sinó la UTOPIA que vull que esdevingui REAL.
Ara el cim és el món sencer, la roca en sí mateixa i miraré de trobar la connexió (*) entre aquest nou concepte de plaer i el romanticisme dels cims que no vull deixar enrrera…no és l’IMPOSSIBLE POSSIBLE sinó la UTOPIA que vull que esdevingui REAL.
“Deixeu que la sang flueixi pels vostres braços i que es desperti la bèstia que dueu a dins” (Adverbi 1er:Kim-Fina:19.92)
Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
–Estrelleta –jo li he dit–,
de la mar cerúlea gemma,
¿de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?
–No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de móns formiguegen.
(JACINT VERDAGUER. PLUS ULTRA)
dimecres, de novembre 23, 2011
Boulder o via?
Curiós com en l'article que analitzava el panorama del 9è grau, en HUBER qualificava com "no vies"sinó travesses de bloc les creacions de Andrada dins de la cova d'Alí Babà, simplement pel fet que "no exigia corda en el 100% del seu recorregut"...
I si es fes en SOLO ( com Darwin a Margalef), deixaria de ser una via? És més via ACTION DIRECTE o THE FLY pel fet de fer-se amb corda tot i que THE FLY hagi acabat sent encadenada en solo?
Si sortissin encordats des del terra seria ja aleshores una via on el primer xape exigeix ja una trave de bloc???
Us deixo un vídeo i jutgeu...apart de la qualitat del muntatge:
I si es fes en SOLO ( com Darwin a Margalef), deixaria de ser una via? És més via ACTION DIRECTE o THE FLY pel fet de fer-se amb corda tot i que THE FLY hagi acabat sent encadenada en solo?
Si sortissin encordats des del terra seria ja aleshores una via on el primer xape exigeix ja una trave de bloc???
Us deixo un vídeo i jutgeu...apart de la qualitat del muntatge:
Danilo Pereyra : Alihulk Extension 9a+ from Fernando Pieruz on Vimeo.
ST BENET MEGAPOWER. SORPRENDENTE...
Aqui us deixo un vídeo de un al.lucinant encadene del Guille a SORPRENDENTE un dìa gèlid, dels bons, i de la mà de la càmera de Gerber Cucurell.
La Sorprendente (finalment de 8a+, pel que es veu), és una variant de la SESIÓN CONTÍNUA, que es desvia a la dreta per agafar un forat bo però rom, i obliga a un megapas inhumà a bidit bo però a cal déu. Equipada i encadenada per BORIS és un dels "ossos" del MCCAnna.
Si us mireu la entrada de la via al vídeo, veureu que el GUILLE ja posa la mà esquerra al SEGON ( !!!) canto de la Sesión...per gent com jo aquest és el "pas més inferno" de la via ( he de saltar, arribar amb els dits que toca, colocar peu dret i fer un quasicampus d'un braç)...el GUILLE simplement col.loca la mà a cañón i rema...EL PAS DE SORPRENDENTE , tot i l'alçada de l'escalador, apareix com un llarg bloqueig del forat rom...en el meu cas és un bloqueig quasi impossible que tot i resoldre en els meus millors temps em va escopir molts cops i vaig abandonar...potser és la única via que he provat que m'ha escopit i he deixat estar...m'ha fet gracia flipar en com de flútan va l'escalador del vídeo...una passada.
Sobre el nom...buffff..una ICONICA cançó de LEÑO, abans que es quedés en Rosendo sol...a Stbenet sonava bastant i hi ha moltes vies del pal "LEÑERO"( ENTRE LAS CEJAS, EL OPORTUNISTA)...com que sempre escalfàvem a la DIERECCIÓ OBLIGATÔRIA estavem obligats a passar sota la via...et quedaves amb el nom tot bavejant sota el bombo, i et pasaves el dia amb la cançoneta al cap, a Trinitats o a qualsevol lloc més humà...Amb el temps vaig fer algunes vies dures, i tot es relativitza, però en sentir els acords de LEño se'm posa la pell de gallina...brutal..
Que es tu obsesión permanente,
que es lo que quieres conseguir,
que es lo que carga el ambiente
dime, que puedo hacer por ti.
Me observas indiferente
y sabes mucho ya de mí.
Has visto que soy prudente
dime, que puedo hacer por ti.
Soy bastante deficiente
me gustaria ser feliz.
No tengo cuenta corriente
dime, que puedo hacer por ti.
Alguna vez, ¡sorprendente!
sé que has confiado en mí
si no he sido suficiente...
dime, que puedo hacer por ti?
La Sorprendente (finalment de 8a+, pel que es veu), és una variant de la SESIÓN CONTÍNUA, que es desvia a la dreta per agafar un forat bo però rom, i obliga a un megapas inhumà a bidit bo però a cal déu. Equipada i encadenada per BORIS és un dels "ossos" del MCCAnna.
Si us mireu la entrada de la via al vídeo, veureu que el GUILLE ja posa la mà esquerra al SEGON ( !!!) canto de la Sesión...per gent com jo aquest és el "pas més inferno" de la via ( he de saltar, arribar amb els dits que toca, colocar peu dret i fer un quasicampus d'un braç)...el GUILLE simplement col.loca la mà a cañón i rema...EL PAS DE SORPRENDENTE , tot i l'alçada de l'escalador, apareix com un llarg bloqueig del forat rom...en el meu cas és un bloqueig quasi impossible que tot i resoldre en els meus millors temps em va escopir molts cops i vaig abandonar...potser és la única via que he provat que m'ha escopit i he deixat estar...m'ha fet gracia flipar en com de flútan va l'escalador del vídeo...una passada.
Sobre el nom...buffff..una ICONICA cançó de LEÑO, abans que es quedés en Rosendo sol...a Stbenet sonava bastant i hi ha moltes vies del pal "LEÑERO"( ENTRE LAS CEJAS, EL OPORTUNISTA)...com que sempre escalfàvem a la DIERECCIÓ OBLIGATÔRIA estavem obligats a passar sota la via...et quedaves amb el nom tot bavejant sota el bombo, i et pasaves el dia amb la cançoneta al cap, a Trinitats o a qualsevol lloc més humà...Amb el temps vaig fer algunes vies dures, i tot es relativitza, però en sentir els acords de LEño se'm posa la pell de gallina...brutal..
Que es tu obsesión permanente,
que es lo que quieres conseguir,
que es lo que carga el ambiente
dime, que puedo hacer por ti.
Me observas indiferente
y sabes mucho ya de mí.
Has visto que soy prudente
dime, que puedo hacer por ti.
Soy bastante deficiente
me gustaria ser feliz.
No tengo cuenta corriente
dime, que puedo hacer por ti.
Alguna vez, ¡sorprendente!
sé que has confiado en mí
si no he sido suficiente...
dime, que puedo hacer por ti?
dimarts, de novembre 22, 2011
Ke Kabrón...!
Curiós, aquest video d'A.Chabot...per dues coses...
1) En un dels intents a DIGITAL CRACK, vaig baixar a provar aquest sostre de "7b+"...mentre que vaig poder tornar a casa amb la "Digital" la veritat es que la MA DALTON encara està allà...el sostre va caure amb MOLT i MOLTS intents però cap dels tres que vam ser-hi va tenir ganes de encadenar un "ridícul" 7a que hi havia al damunt...feia molta por i sortíem del sostre absolutament derrenegats...crec que mai he tibat tant. veient a l'ALEX CHABOT ( 9a encadenat) "esforçar-se" d'aquesta manera, ara em quedo més tranquil...A mi em va semblar MOLT més de 7b+...
2) Pareu atenció i a veure si enteneu què diu una veu "anònima" despés del crit d'èxit d'en Chabot...
PD: El video no s'enganxa directament, mireu de clickar el link a sota el quadre...
1) En un dels intents a DIGITAL CRACK, vaig baixar a provar aquest sostre de "7b+"...mentre que vaig poder tornar a casa amb la "Digital" la veritat es que la MA DALTON encara està allà...el sostre va caure amb MOLT i MOLTS intents però cap dels tres que vam ser-hi va tenir ganes de encadenar un "ridícul" 7a que hi havia al damunt...feia molta por i sortíem del sostre absolutament derrenegats...crec que mai he tibat tant. veient a l'ALEX CHABOT ( 9a encadenat) "esforçar-se" d'aquesta manera, ara em quedo més tranquil...A mi em va semblar MOLT més de 7b+...
2) Pareu atenció i a veure si enteneu què diu una veu "anònima" despés del crit d'èxit d'en Chabot...
PD: El video no s'enganxa directament, mireu de clickar el link a sota el quadre...
599_Ma Dalton Alex Chabot 1 from TVMountain on Vimeo.
dilluns, de novembre 21, 2011
BUSHIDo. El camí dels guerrers...
義 Gi - Rectitud (decisiones correctas)
Sé honrado en tus tratos con todo el mundo. Cree en la justicia, pero no en la que emana de los demás, sino en la tuya propia. Para un auténtico samurái no existen las tonalidades de gris en lo que se refiere a honradez y justicia. Sólo existe lo correcto y lo incorrecto.
勇 Yuu - Coraje
Álzate sobre las masas de gente que temen actuar. Ocultarse como una tortuga en su caparazón no es vivir. Un samurái debe tener valor heroico. Es absolutamente arriesgado. Es peligroso. Es vivir la vida de forma plena, completa, maravillosa. El coraje heroico no es ciego. Es inteligente y fuerte. Reemplaza el miedo por el respeto y la precaución.
仁 Jin - Benevolencia
Mediante el entrenamiento intenso el samurái se convierte en rápido y fuerte. No es como el resto de los hombres. Desarrolla un poder que debe ser usado en bien de todos. Tiene compasión. Ayuda a sus compañeros en cualquier oportunidad. Si la oportunidad no surge, se sale de su camino para encontrarla.
Sé honrado en tus tratos con todo el mundo. Cree en la justicia, pero no en la que emana de los demás, sino en la tuya propia. Para un auténtico samurái no existen las tonalidades de gris en lo que se refiere a honradez y justicia. Sólo existe lo correcto y lo incorrecto.
勇 Yuu - Coraje
Álzate sobre las masas de gente que temen actuar. Ocultarse como una tortuga en su caparazón no es vivir. Un samurái debe tener valor heroico. Es absolutamente arriesgado. Es peligroso. Es vivir la vida de forma plena, completa, maravillosa. El coraje heroico no es ciego. Es inteligente y fuerte. Reemplaza el miedo por el respeto y la precaución.
仁 Jin - Benevolencia
Mediante el entrenamiento intenso el samurái se convierte en rápido y fuerte. No es como el resto de los hombres. Desarrolla un poder que debe ser usado en bien de todos. Tiene compasión. Ayuda a sus compañeros en cualquier oportunidad. Si la oportunidad no surge, se sale de su camino para encontrarla.
礼 Rei - Respeto
Los samurái no tienen motivos para ser crueles. No necesitan demostrar su fuerza. Un samurái es cortés incluso con sus enemigos. Sin esta muestra directa de respeto no somos mejores que los animales. Un samurái recibe respeto no solo por su fiereza en la batalla, sino también por su manera de tratar a los demás. La auténtica fuerza interior del samurái se vuelve evidente en tiempos de apuros.
誠 Makoto - Honestidad, Sinceridad absoluta
Cuando un samurái dice que hará algo, es como si ya estuviera hecho. Nada en esta tierra lo detendrá en la realización de lo que ha dicho que hará. No ha de "dar su palabra" no ha de "prometer" el simple hecho de hablar ha puesto en movimiento el acto de hacer. Hablar y hacer son la misma acción.
名誉「名譽」Meiyo - Honor
El auténtico samurái solo tiene un juez de su propio honor, y es él mismo. Las decisiones que toma y cómo las lleva a cabo son un reflejo de quién es en realidad. No puede ocultarse de sí.
忠 Chuu - Lealtad
Haber hecho o dicho "algo", significa que ese "algo" le pertenece. Es responsable de ello y de todas las consecuencias que le sigan. Un samurái es intensamente leal a aquellos bajo su cuidado. Para aquellos de los que es responsable, permanece fieramente fiel. Para el guerrero, las palabras de un hombre son como sus huellas: puedes seguirlas donde quiera que él vaya.
Los samurái no tienen motivos para ser crueles. No necesitan demostrar su fuerza. Un samurái es cortés incluso con sus enemigos. Sin esta muestra directa de respeto no somos mejores que los animales. Un samurái recibe respeto no solo por su fiereza en la batalla, sino también por su manera de tratar a los demás. La auténtica fuerza interior del samurái se vuelve evidente en tiempos de apuros.
誠 Makoto - Honestidad, Sinceridad absoluta
Cuando un samurái dice que hará algo, es como si ya estuviera hecho. Nada en esta tierra lo detendrá en la realización de lo que ha dicho que hará. No ha de "dar su palabra" no ha de "prometer" el simple hecho de hablar ha puesto en movimiento el acto de hacer. Hablar y hacer son la misma acción.
名誉「名譽」Meiyo - Honor
El auténtico samurái solo tiene un juez de su propio honor, y es él mismo. Las decisiones que toma y cómo las lleva a cabo son un reflejo de quién es en realidad. No puede ocultarse de sí.
忠 Chuu - Lealtad
Haber hecho o dicho "algo", significa que ese "algo" le pertenece. Es responsable de ello y de todas las consecuencias que le sigan. Un samurái es intensamente leal a aquellos bajo su cuidado. Para aquellos de los que es responsable, permanece fieramente fiel. Para el guerrero, las palabras de un hombre son como sus huellas: puedes seguirlas donde quiera que él vaya.
dissabte, de novembre 19, 2011
Més Força...
Enmig de l'entrenament, desfet i atrofiat res millor q e una bona sessió de...BLOC a toppppe!!!, per acabar de donar matarile a les poques forces que em queden...diuen que el que no et mata et fa més fort...doncs això, a deixar-se la iema i els callos al granet de Targasona, en un dia que ha estat radiant quan a la resta del món prometien pluja a sac...
Veien un video del MET vaig trobar un bonic bloc que prometia fer força a mesura de les meves actuals i dissipades capacitats...LOVE COLD, un bonic seguit de moviments qu extesos van de 7b segons la guia..tot iq ue no usàvem el canto "salvador de la dreta tampoc ha estat tant creul com ho pintàven i l'he pogut planxar un parell de cops junt amb la versió normal non extension...molt wapu...us en deixo el vídeo del Met on usen el canto gran en el crux del lance...nosalytres anàvem de hombro a la regleta i sortíem sense tocar-lo ( joder em creia que no estava permès i veient el vidiu vieg que hauriem estalviat pell i força!).
Després de rebentar-me una mica més aCATALAN PSYCO (q ue ja havia fet) i al TAZ, acabem fent sèries a un 7a a la dreta del HADIZ, fins que el cos ha dit prou...El sensei m'havia recomanat que fes 40 blocs...entre intents i encadenes he arribat a 30 justos...tampoc està tant malament...vaig sense iema i absolutament trencat i a sobre aquesta nit toca festuka al Cangrejo!!!
Veien un video del MET vaig trobar un bonic bloc que prometia fer força a mesura de les meves actuals i dissipades capacitats...LOVE COLD, un bonic seguit de moviments qu extesos van de 7b segons la guia..tot iq ue no usàvem el canto "salvador de la dreta tampoc ha estat tant creul com ho pintàven i l'he pogut planxar un parell de cops junt amb la versió normal non extension...molt wapu...us en deixo el vídeo del Met on usen el canto gran en el crux del lance...nosalytres anàvem de hombro a la regleta i sortíem sense tocar-lo ( joder em creia que no estava permès i veient el vidiu vieg que hauriem estalviat pell i força!).
Després de rebentar-me una mica més aCATALAN PSYCO (q ue ja havia fet) i al TAZ, acabem fent sèries a un 7a a la dreta del HADIZ, fins que el cos ha dit prou...El sensei m'havia recomanat que fes 40 blocs...entre intents i encadenes he arribat a 30 justos...tampoc està tant malament...vaig sense iema i absolutament trencat i a sobre aquesta nit toca festuka al Cangrejo!!!divendres, de novembre 18, 2011
El gurú del Shivling i l'hipermotivació
Fuàh...
Ahir vaig ser testimoni de una nova tendència hil.larant dins de la creació de films de muntanya...Mentre que sembla que a Torelló la proposta no va acabar de ser acceptada pels promotors, a la PXB les mandíbules es desencaixaven en veure a tres catalans catxondíssims protagonitzant un film freak i alpinistic estil "bollywood" total...
Elies Coll, Santi Padrós i Isabel Rovira, just al trekking cap al base, es devíen fumar alguna coseta ( o no...) i se'ls va acudir muntar una història que deixa bocabadat a l'espectador i tira per terra tota la parafernàlia èpica que desplega l'estil FILODELOIMPOSIBLE...
ARGUMENT: Una noia es vol casar amb un novio ric, que valora molt la seva virginitat...com que no ho és, l'antic amant li recomana de visitar a el GURÚ NIPAPA que li diuq ue per recuperar la seva honra ha de pujar al cim del Shivling i baixar-ne neu per fer una ofrena al monestir de Gangotri.
Decidida a casar-se, la noia contracta els serveis d'un guia Tirolès que, junt a en NIPAPA, l'ajudaràn a aconseguir el seu propòsit. Psicodèlia hindú, cants alpins, balls de musical (amb els mateixos porters prestant-se al riure) i un desenllaç final, fan que el vídeo se'ns fes curt.
Amb una càmera de mà, molt i molt de humor, medis quasi inexistent, i la capacitat de seguir actuant a 6.500, demostren que amb ganes es pot fer qualsevol cosa.
Simplement brutal i hil.larant, us la recomano si mai teniu oportunitat de veure-la!!!
Igualment mentre veia les imatges de la muntanya m'entrava una ànsia inmensa de ser-hi...i alhora tinc les iemes desesperades de apretar com un boig a les regletes de Targasona demà hi pugem peti qui peti...a muerte..i mentrestant un video per motivar-se...tot i que a pesar de tant de fanatisme de bloc no té res a vuere amb estar flipant amb un tio vestit amb turbant i parlant com un comerciant de birres del Raval mentre escala el Shivling...haw haw haw...!
Ahir vaig ser testimoni de una nova tendència hil.larant dins de la creació de films de muntanya...Mentre que sembla que a Torelló la proposta no va acabar de ser acceptada pels promotors, a la PXB les mandíbules es desencaixaven en veure a tres catalans catxondíssims protagonitzant un film freak i alpinistic estil "bollywood" total...
Elies Coll, Santi Padrós i Isabel Rovira, just al trekking cap al base, es devíen fumar alguna coseta ( o no...) i se'ls va acudir muntar una història que deixa bocabadat a l'espectador i tira per terra tota la parafernàlia èpica que desplega l'estil FILODELOIMPOSIBLE...
ARGUMENT: Una noia es vol casar amb un novio ric, que valora molt la seva virginitat...com que no ho és, l'antic amant li recomana de visitar a el GURÚ NIPAPA que li diuq ue per recuperar la seva honra ha de pujar al cim del Shivling i baixar-ne neu per fer una ofrena al monestir de Gangotri.
Decidida a casar-se, la noia contracta els serveis d'un guia Tirolès que, junt a en NIPAPA, l'ajudaràn a aconseguir el seu propòsit. Psicodèlia hindú, cants alpins, balls de musical (amb els mateixos porters prestant-se al riure) i un desenllaç final, fan que el vídeo se'ns fes curt.
Amb una càmera de mà, molt i molt de humor, medis quasi inexistent, i la capacitat de seguir actuant a 6.500, demostren que amb ganes es pot fer qualsevol cosa.
Simplement brutal i hil.larant, us la recomano si mai teniu oportunitat de veure-la!!!
Igualment mentre veia les imatges de la muntanya m'entrava una ànsia inmensa de ser-hi...i alhora tinc les iemes desesperades de apretar com un boig a les regletes de Targasona demà hi pugem peti qui peti...a muerte..i mentrestant un video per motivar-se...tot i que a pesar de tant de fanatisme de bloc no té res a vuere amb estar flipant amb un tio vestit amb turbant i parlant com un comerciant de birres del Raval mentre escala el Shivling...haw haw haw...!
Alpine Bouldering - Summer 2011 - Louder Than 11 from Louder Than 11 on Vimeo.
dimarts, de novembre 15, 2011
La realitat, o la veritat: fanaticusssss!
Extret de DIESELRYDER .
Personalment canviaria "mejor" per quelcom com "que encadenará"...(la valoració de "millor" em sembla massa centrada i poc encertada) però la realitat que descriu és aquella que, de manera incontestable, acompanya el camí del verdader guerrer... a dewüell, sense concessions....banzai total...
"Un escalador mejor que tu es el que prueba el bloque 26 veces frente a tus 25, y encadena en el ultimo intento, y es aquel que descansa veinte segundos menos que tu entrenando. Y es aquel que resiste cinco segundos mas antes de caer cuando va encadenando y en el segundo cuatro saca la mano y se queda, y encadena"
"La verdad, si existe, no se puede exagerar. En la verdad no puede haber matices, en la semiverdad o en la mentira muchísimos"
Pío Baroja
Personalment canviaria "mejor" per quelcom com "que encadenará"...(la valoració de "millor" em sembla massa centrada i poc encertada) però la realitat que descriu és aquella que, de manera incontestable, acompanya el camí del verdader guerrer... a dewüell, sense concessions....banzai total...
"Un escalador mejor que tu es el que prueba el bloque 26 veces frente a tus 25, y encadena en el ultimo intento, y es aquel que descansa veinte segundos menos que tu entrenando. Y es aquel que resiste cinco segundos mas antes de caer cuando va encadenando y en el segundo cuatro saca la mano y se queda, y encadena"
"La verdad, si existe, no se puede exagerar. En la verdad no puede haber matices, en la semiverdad o en la mentira muchísimos"
Pío Baroja
divendres, de novembre 11, 2011
L'enyor d'enyorar. Rutina de l'Aventura
Clííink!Clínk!Clink!Clnk!....,
Cada cop sona més agut...sembla que aguantarà. Guai.
El PLik, plik dels pitonets curts o el Clof-clof de les falques massa buides en roca tova ja em começaven a atabalar...feia estona que no sentia cap cant, només gemecs desafinats i tot i el macramé que havia teixit a sota tampoc no era un desastre ja tenia la sensació de estar fent un castell de peces de dòmino. Quan la sensació esdevé de "castell de cartes" l'atabalament es transforma en angoixa...
Fa temps, molt de temps, que no caic, i sento que igual ja toca. I no vull.
Diuen que les coses noves apassionen. Que la rutina és allò que se'ns fa un garbuix de tasques que no provoquen la pujada d'adrenalina que estimula els cervells i les ànimes a seguir endavant amb els somnis.
I que són els retorns nous a coses velles? Rutina? Novetat? Record? Necessitat?
Un canvi sempre encén la guspira de l'acció en una vida banal o mediocre...però el pitjor són les tasques rutinaries que implica de vegades fer realitat els somnis. Els preparatius i l'omnipresència de l'objectiu ja els tinc controlats. No em deixo endur per l'eufòruia, i miro de controlar-ho tot amb check-lists mentals i formals. Ups, el carregador solar del mòbil...veus com va bé repassar tres cops enlloc de dos? Mentrestant el cap ja sent el vertigen dels ploms...
I de vegades l'ansia esdevé mecànica. des del despertador al porteig, sento l'esbufec que em pesa com una llosa, la son, el cruixir de l'esquena, les esgarrinxades...quin pal...i aleshores intento no pensar en res, intento eliminar cada deja vue que m'atenalla i em pronostica la següent ensopegada, la següent esgarrinxada, el proper "aufff" a cada ressalt del sender de l'aproximació...ja ho he viscut. Buscar un lloc apropiat per substituir el tros de carn amb ulls que hauria de ser aquí assegurant-me, mirar amunt allargant el coll a veure si localitzo la senda a seguir en el mar de pedra llisa, sentir aquell nus amical a l'estómac i la rèmora dels dubtes a cada clau que poso al portamaterial...cal? Si..no...aquest també...i aquest...merda, no em puc ni moure de tant de pes....torno a començar.
Les mateixes preguntes de sempre flotant com boira dins del cap, i un cop de mà com espantant mosques, que les disspi...intento allunyar de mi la insanitat, ser racional i no parlar amb el meu jo imaginari que m'acompanya en forma dual de angelet i dimoni.
Darerrament l'angelet estava pessimista, i el dimoni desquiciat. Apreto l'off, surto en lliure tres metres fins un clau i de sobte ja no hi són. La dualitat s'ha fos en un de sol, i els dos tenen una taquicàrdia de l'òstia. Bufffff !!!
De tant en tant un somriure absurd em creua la cara...ni sé perquè, igual mente vaig pujant algun pensament o pena navega per dins i ni gosa distreure'm, però algún racó del cervell me'l processa i fa que faci alguna ganyota o remugui algun joder. Passen la Lila, amics, amigues, vius i morts, els pares i la feina, el nanu i la nena que arriba...suposo que va passant tot i no me n'adono, però a estones sé que hi són...allà dins, fent la seva...
I el renec? És com un mantra silenciós. També de vegades surt i altres rebota dins del cap com la eterna cançoneta que no deixo de cantar...també dins del cap la insulto quan m'adono que em volta com una mosca pesada la puta cançoneta...Insulto també quan les coses es giren. Quan em cau el clau aquell que "només Ell-Elfilldeputa" era el que cabia en aquell foradet. Insulto quan no arribo al foradet, el foradet dels collóns de... delaputamarequelvaparí. I insulto encara més quan m'esllomo i em rebento els nusets intentant enfilar el kevlarcabronàs al fotutpontderocadelamerda que no sé com el PACAlvacardar...déu, quin deliri...
El moment de dubte és sempre aquell en que he de decidir enganxar el Júmar i començar a desequipar el primer llarg. Seguit després en franca competició pel primer pas del segon llarg....
Veig una cordada al davant. En una via hiperequipada on loveclimbers s'inflen d'orgull amb els lovepartners...Bromes, crits, riures, algun pillapilla i vingamuntquetupotswapis...algun sifaselpasmiraquensfemunabirra..que cabrons com en saben...elles en tops i jo pelat de fred per fora i suors per dins...fent malabarismes per ningú, amb la panxa girada enmig d'un món oscilant, un món de penjar, de subjectar-se, d'estirar-se a caçar quelcom que igual et peta als morros...com el pelacastanyes, com el marrameu burro que no sabia que l'ansia era letal...
I aleshores sempre vaig peix, sempre dubto dels perquès, i és aleshores quan prenc a glopades l'ajuda de la rutina, la que em calma amb una petita bufetada amical quan em desquicio, i em passa els informes del passat on estadístiques molt solvents em demostren molt fiablement la molt dilatada experiència dels molt honorables predecessors...aquells que sense tant remuc es penjaven, opulents ells i gens frikis, de qualsevol porqueria a la que jo ting pànic. Vinga home no siguis cagat, que això aguanta un camió...
No és bo confondre la inseguretat personal amb la solidesa de un anclatge quan fas artifo sol...i si te n'adones, ni que sigui a mitja via, millor. El fotut dels porucs és que ballen sempre pel fil de la navalla, entre la tragèdia i l'eufòria, entre l'optimisme imprudent i el pessimisme paralitzant...i cal, sobretot, que la rutina estigui per damunt de la novetat...cal que aparegui el "jo" fred i victoriós, el que prova el plom sense dubtar...ferri...superior...incontestable...com un viking, no com un pagès atemorit davant dels Dakkars...que posi el peu a la platja, trepitgi fort i rigui del banquet de sang i crits que esta apunt de començar...però amb calma...sense la ansia dels orcos...
La putada es que les pelis, i si a sobre són de una novela dels anys 30 que ja has llegit quatre vegades, pots veure'n el final...i saps que encara que hi hagi deu mil milions d'uruks-hai al davant, El Paio Bo se'ls carregarà a tots.
Jo tinc 100 milions de anys de codols al damunt i no sé ni tant sols on clavar...ostiiiiia!!!! I el cabró aquell sobrat i ultraguaperas s'amaga al fons del petate i només apareix al bar quan ha de piar...fins i tot la baixada carregat amb el ferro me la guarda per mi...el remugaire de merda...
I clavo
I provo
Hi pujo
Em penjo
I se'm bloqueja el trasto en el pas més burro...
I se m'oblida l'express o la fifi al seguro de baix quan amb delit me n'anava amunt a mort a pel cablñe aquell que surt a dalt
I porto la cinta a l'altre costat de l'arnés quan havia de xapar amb la mà lliure
I em lio amb els friends i quan n'he provat tres confirmo que "el que calia" el tinc a baix...
I quasi caic. Però no...de fet caic més amunt i arribo més avall...i torno a començar...
I els gantxos em fan por
I tinc set
I tinc gana
I vull...no sé el que vull però vull quelcom...
I quan sóc als spits de la R,...encara tinc més agonia per acabar la via...
Al davant ja acaben...segur que aniràn al bar, i ella li pagarà les braves, i ell serà un heroi, i els altres explicaràn passos...i jo aqui dalt, penjat, no creient-me massa ni el que estic fent ni sabent el perquè..però ja ho sé això també...és la rutina de la pseudoèpica...la fatalitat de descobrir que si no t'importa a tu a ningú li importa massa que estiguis aquí dalt fent el capullo covard quan podries estar a casa fent-li petons a la teva dona...és el que hi ha...ho sento bow, massa tard per adonar-te'n, has d'acabar la funció...I caic en la conclusió que tot plegat és perquè sí, que no cal pensar tant i que si hi sóc serà per alguna cosa, encara que no l'entengui...o igual simplement és per tal que demà al bar apareixi aquell, el covard que ara està amagat, anir explicant com de terribles són els gantxos, i com de ultraestranyes les flors de pitonisses o els falcats en ploms...
L'oblido i m'adormo, i somnio en el fals sentiment de superioritat que tindria si estés veient-me des del davant, i els loveclimbers diguéssin "fuuuuuh, ho heu vist? quin penjat, ha dormit allà enmig! quina via és? deu ser en artifo noooo?"
Noblesa obliga, em justifico progressant, des d'allà suposoq ue no senten el que per dins porto, igual en algun moment m'agradaria estar allà, amb el puto loveclimbing i la promesa d'unesbravessifaselpasbaldufa...ho enyoro la veritat...i vaig amunt enmig de una núvol de contradiccions.
Tot aguanta. en el fons sempre aguanta segons les estadístiques, si peta és per error humà i generalment per falta de desconfiança...ups, volia dir de confiança...
Desplego l'arsenal davant del cotxe, com un pescador fatxenda ensenya la seva captura amb falsa modèstia ( jo que mai he estat un paradigma de l'ordre i desfaig petates milenaris que van quedar garbuixejats eternament...), ningú em fa massa cas...corren a per les braves...jo també ho faria...
Recullo sol. Vaig sol al bar, ells riuen i riuen...jo bec la birra...vull torna a casa...i també ho sé...és la rutina de l'enyor, la que em fa seguir pujant algun cop perque me n'enyoro...m'enyoro d'enyorar...necessitava un big wall altre cop...
Sambari dels collons, no tinc ni crit de guerra...hahaha!!
dilluns, de novembre 07, 2011
ENTRENANT...
Quan vaig començar a escalar, l'entrenament es basava en ESCALAR...el màxim de temps, el màxim de vies, fins caure esgotat...
Amb l'arribada de l'esportiva vam quedarnos bocabadats sota de vies que crèiem fruit de poders superiors, i projectàvem en aquells que les escalaven, unes dots i unes capacitats que crèiem que MAI tindríem...
Aviat vaig haver de gestionar el temps per poder entrenar i millorar capacitats que amb la simple escalada no incrementàven tal i com necessitava. El BLOC com avui es practica encara no existia, i no hi havia plafons o rocòdroms...Passava les hores del migdia en una mena de cova-cúpula la Parc Güell, acumulant metres i metres de flanqueig desplomat...no tenia cap planificació sinó només la voluntat de escalar fins que quedava rebentat...era un "plús" a l'escalada del cap de setmana, que permetia mantenir una tensió als muscles, conèixer millor el meu cos i "fer més callo" als dits...i fins un cert punt funcionava.
Amb els primers plafons ( el del Salva al Paral.lel), i la resina, vaig començar a tibar més en despom i amb més canto...però com que els meus llocs habituals d'escalada éren de presa petita i desploms poc pronunciats, el "campus" o els sostres poc m'ajudaven a pujar grau. NO tenia prou biceps i només dits forts...I vaig tornar a escalar com un possés...a base de "pegues i pegues", fent més i més vies fins que pujava de grau o, simplement, encadenava la via en qüestió.
Ara tinc una llibreta, un cronòmetre, unes disciplines i sèries a executar i corro de nou al desplom cada cop que sento el bip-bip de finalització del descans programat...El campus o la taula de entrenament són el repte de le tardes al rocodrom...
De la mateixa manera que abans no hi havia mòbils i ara ens són imprescindibles, entrenar és avui en dia una manera de optimitzar el temps quan ens en queda poc, més productivitat...l'entrenament permet fer el mateix amb menys intents i fer més amb els intents que abans dedicaves a menys grau...
Hores i hores i una bona planificació, per obtenir "MÉS"...
Personalment he entrat en aquest rotllo: m'agrada superar-me, m'encanta poder gaudir de un ventall inmens de vies perfectes i ultradures que abans no podia ni somniar...m'encanta veure que el meu cos encara funciona quan li dóno un petit impuls, i que aquells passos que abans éren de bloc enmnig de una via de resistencia, es converteixen en passos de resistencia enmig de una via de continuïtat...
A estones , però, em pregunto si aquest procés, no és un pas més en la boja carrera dels humans contra sí mateixos, en la RAT RACE que sembla que domina la nostra espècie basada en que mai ens conformem en el que tenim...i així ens va...
Quan veig com em trasllado entre bidits i salts amunt, entre taloneigs i crispades de dents que xerriquen, i sento l'inmensa sensació d'arribar a cadenes a través de coreogrfies impossibles i trucs utòpics, aleshores me n'adono que això no té res a veure amb l'egoïsme, la vanitat ni la competitivitat. Igual que tamnpoc tenia res a veure amb aquests valors quan baixàvem corrents les escales del Monestir o ens desencordàvem en una canal o goulotte per anar més ràpid, o provàvem les vies més dures d'artifo en lliure
ÉS JOC: No obtinc res més que PLAER, BELLESA i un CONEIXEMENT de MI MATEIX molt superior cada dia...equilibri...repte...sensacions quasi extrasensorials...
És potser HEDONISME o INTROSPECCIÓ?
A nivell personal em costa discernir si he deixat de fer alpinisme només per haver aparcat certs riscs...sento el mateix quan abandono un repòs sense corda, quan estic 20 metres sobre el mar, quan em queden dos cruxs i un tram de resis abans de la cadena, quan desenganxo el cul del crashpad sota una bauma, quan em penjo de un gantxo i veig un plom dos metres per sobre, quan surto del darrer friend a buscar uns cantos que no conec, quan arrossego un petate cap a un vivac o una paret, quan cruixeix la neu sota els peus i no puc deixar de mirar una línia blanca en una paret...
I aar fins i tot acabar els 2 minuts que em queden de sèrie és un repte per saber una mica més fins on puc arribar
Sento l'ànsia de l'aventura, l'aire que m'omple, el cor a tope i l'estómac que s'apreta...
Una serie més...., demà descanso i al tercer dia em llenço a l'objectiu, sigui quin sigui...a muerte !!!!
M'encanta....
Amb l'arribada de l'esportiva vam quedarnos bocabadats sota de vies que crèiem fruit de poders superiors, i projectàvem en aquells que les escalaven, unes dots i unes capacitats que crèiem que MAI tindríem...
Aviat vaig haver de gestionar el temps per poder entrenar i millorar capacitats que amb la simple escalada no incrementàven tal i com necessitava. El BLOC com avui es practica encara no existia, i no hi havia plafons o rocòdroms...Passava les hores del migdia en una mena de cova-cúpula la Parc Güell, acumulant metres i metres de flanqueig desplomat...no tenia cap planificació sinó només la voluntat de escalar fins que quedava rebentat...era un "plús" a l'escalada del cap de setmana, que permetia mantenir una tensió als muscles, conèixer millor el meu cos i "fer més callo" als dits...i fins un cert punt funcionava.
Amb els primers plafons ( el del Salva al Paral.lel), i la resina, vaig començar a tibar més en despom i amb més canto...però com que els meus llocs habituals d'escalada éren de presa petita i desploms poc pronunciats, el "campus" o els sostres poc m'ajudaven a pujar grau. NO tenia prou biceps i només dits forts...I vaig tornar a escalar com un possés...a base de "pegues i pegues", fent més i més vies fins que pujava de grau o, simplement, encadenava la via en qüestió.
Ara tinc una llibreta, un cronòmetre, unes disciplines i sèries a executar i corro de nou al desplom cada cop que sento el bip-bip de finalització del descans programat...El campus o la taula de entrenament són el repte de le tardes al rocodrom...
De la mateixa manera que abans no hi havia mòbils i ara ens són imprescindibles, entrenar és avui en dia una manera de optimitzar el temps quan ens en queda poc, més productivitat...l'entrenament permet fer el mateix amb menys intents i fer més amb els intents que abans dedicaves a menys grau...
Hores i hores i una bona planificació, per obtenir "MÉS"...
Personalment he entrat en aquest rotllo: m'agrada superar-me, m'encanta poder gaudir de un ventall inmens de vies perfectes i ultradures que abans no podia ni somniar...m'encanta veure que el meu cos encara funciona quan li dóno un petit impuls, i que aquells passos que abans éren de bloc enmnig de una via de resistencia, es converteixen en passos de resistencia enmig de una via de continuïtat...
A estones , però, em pregunto si aquest procés, no és un pas més en la boja carrera dels humans contra sí mateixos, en la RAT RACE que sembla que domina la nostra espècie basada en que mai ens conformem en el que tenim...i així ens va...
Quan veig com em trasllado entre bidits i salts amunt, entre taloneigs i crispades de dents que xerriquen, i sento l'inmensa sensació d'arribar a cadenes a través de coreogrfies impossibles i trucs utòpics, aleshores me n'adono que això no té res a veure amb l'egoïsme, la vanitat ni la competitivitat. Igual que tamnpoc tenia res a veure amb aquests valors quan baixàvem corrents les escales del Monestir o ens desencordàvem en una canal o goulotte per anar més ràpid, o provàvem les vies més dures d'artifo en lliure
ÉS JOC: No obtinc res més que PLAER, BELLESA i un CONEIXEMENT de MI MATEIX molt superior cada dia...equilibri...repte...sensacions quasi extrasensorials...
És potser HEDONISME o INTROSPECCIÓ?
A nivell personal em costa discernir si he deixat de fer alpinisme només per haver aparcat certs riscs...sento el mateix quan abandono un repòs sense corda, quan estic 20 metres sobre el mar, quan em queden dos cruxs i un tram de resis abans de la cadena, quan desenganxo el cul del crashpad sota una bauma, quan em penjo de un gantxo i veig un plom dos metres per sobre, quan surto del darrer friend a buscar uns cantos que no conec, quan arrossego un petate cap a un vivac o una paret, quan cruixeix la neu sota els peus i no puc deixar de mirar una línia blanca en una paret...
I aar fins i tot acabar els 2 minuts que em queden de sèrie és un repte per saber una mica més fins on puc arribar
Sento l'ànsia de l'aventura, l'aire que m'omple, el cor a tope i l'estómac que s'apreta...
Una serie més...., demà descanso i al tercer dia em llenço a l'objectiu, sigui quin sigui...a muerte !!!!
M'encanta....
dilluns, d’octubre 31, 2011
Addicte, St Benet, Sempre
Diuen que el temps ho cura tot…
El temps tant sols cura allò que depèn del temps…i l’oblit no és només el procés de dissolució del record en absència de la presencia…no és com quan la teva olor es va esborrant de la teva roba a l’armari, com quan les fotos es van tornant borroses, com quan la rutina fa que em distregui i deixi de pensar cada dia en tu…
Quan deso la roba i ja no corro a olorar-la, quan amago les fotos en un calaix i quan faig coses per no pensar en allò que vull oblidar, res té a veure amb el temps, simplement són accions voluntaries…
Però si tinc la teva olor inserida al record i ja no em cal ni sentir-la, si tinc la teva mirada gravada a foc al cap, i encara que faci coses sempre miro d’ubicar-t’hi…què hi pot fer el temps???
Ahir vaig tornar a Stbenet, vaig ser a l’Elefant un altre cop, olorant el fum de la cabana, tocant les preses que em van veure créixer, i mirant aquells paisatges entre les boires que tantes vegades recorríen els meus ull abans de baixar i veure’t somrient…
Segueixo pujant allá dalt simplement per ser-hi una estona, per veure com el temps tant sols passa per allò que és físic, però per res més, perquè quelsevol dels moments que he viscut els puc reviure com si fossin d’avui mateix…res canvia, res s’altera, només és que jo sóc més vell, més trencat o més rodat…la resta està igual…i m'encanta...
Els records només es curen “no recordant”…i això, a no ser que vulguem fer-ho, per molt que diguin, és quasi impossible, …
I jo no vull, tampoc em cal…vaig fent…tots anem fent…
Nota: 4 Unicornis encadenant-ne 3, 1 pegue a Piripí per recordar moviments que ja tinc assumits (de cara a l’Antonia i preparant potser quelcom més dur…), uns solos escalfant a Direcció, a Pilla Catxo, a Pabellón i la rutina de la del Txavo i la Quinta de Trinitats…el monestir és un caos impossible i difícilment sostenible que resta ofegant-se en ell mateix, sota la boira…el refu està calmat i s’escolta la gent entre els arbres …tot i la crew allò és l’oasi de la calma i alhora d'un fanatisme sosegat que mai morirà…vaig rodant, com els còdols…St Benet Power…quines preses tant difícils…i com m’agraden…sempre dic que tornaré però em costa...i tornaré malgrat tot...mentre les cames m'hi puguin pujar tornaré...és dels pocs llocs on em sento en pau...prop de tu...sentint el passat igual que el present...on el "sempre" existeix....
El temps tant sols cura allò que depèn del temps…i l’oblit no és només el procés de dissolució del record en absència de la presencia…no és com quan la teva olor es va esborrant de la teva roba a l’armari, com quan les fotos es van tornant borroses, com quan la rutina fa que em distregui i deixi de pensar cada dia en tu…
Quan deso la roba i ja no corro a olorar-la, quan amago les fotos en un calaix i quan faig coses per no pensar en allò que vull oblidar, res té a veure amb el temps, simplement són accions voluntaries…
Però si tinc la teva olor inserida al record i ja no em cal ni sentir-la, si tinc la teva mirada gravada a foc al cap, i encara que faci coses sempre miro d’ubicar-t’hi…què hi pot fer el temps???
Ahir vaig tornar a Stbenet, vaig ser a l’Elefant un altre cop, olorant el fum de la cabana, tocant les preses que em van veure créixer, i mirant aquells paisatges entre les boires que tantes vegades recorríen els meus ull abans de baixar i veure’t somrient…
Segueixo pujant allá dalt simplement per ser-hi una estona, per veure com el temps tant sols passa per allò que és físic, però per res més, perquè quelsevol dels moments que he viscut els puc reviure com si fossin d’avui mateix…res canvia, res s’altera, només és que jo sóc més vell, més trencat o més rodat…la resta està igual…i m'encanta...
Els records només es curen “no recordant”…i això, a no ser que vulguem fer-ho, per molt que diguin, és quasi impossible, …
I jo no vull, tampoc em cal…vaig fent…tots anem fent…
Nota: 4 Unicornis encadenant-ne 3, 1 pegue a Piripí per recordar moviments que ja tinc assumits (de cara a l’Antonia i preparant potser quelcom més dur…), uns solos escalfant a Direcció, a Pilla Catxo, a Pabellón i la rutina de la del Txavo i la Quinta de Trinitats…el monestir és un caos impossible i difícilment sostenible que resta ofegant-se en ell mateix, sota la boira…el refu està calmat i s’escolta la gent entre els arbres …tot i la crew allò és l’oasi de la calma i alhora d'un fanatisme sosegat que mai morirà…vaig rodant, com els còdols…St Benet Power…quines preses tant difícils…i com m’agraden…sempre dic que tornaré però em costa...i tornaré malgrat tot...mentre les cames m'hi puguin pujar tornaré...és dels pocs llocs on em sento en pau...prop de tu...sentint el passat igual que el present...on el "sempre" existeix....
dimecres, d’octubre 26, 2011
Aprenent...(per la LAIA)
Ei Titana,
Suposo que tot es veu de un color més brillant quan hi a l'esperança, l'alleujament, i s'ha evitat el negre obscur i opac de la parca...és cert...però avui repassava escrits per una idea que em ronda el cap...sobre el llibre que et vaig portar...res, que molt blablablà poètic, però en el fons tot es sintetitza en allò, que ara me n'adono que segueix vigent especialment veient ahir la inmensa mirada de lluita que tenies als ulls...:
"No sé perquè m'agrada tant escalar...no ho entenc...hi ha alguns dies però, que si, que ho entenc una mica més ...no són la majoria...però és aleshores quan també em comprenc més a mi mateix...hi ha altres dies, però, que NO HO ENTENC, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...ALESHORES TAMPOC M'ENTENC...però el cert és que M'AGRADA...potser és l'important??..potser no cal cap resposta...o es que la pregunta no és el PERQUÈ sinó el "QUANT"...i aqui ja no em queda dubte en la resposta...MOLT..."
Suposo que tot es veu de un color més brillant quan hi a l'esperança, l'alleujament, i s'ha evitat el negre obscur i opac de la parca...és cert...però avui repassava escrits per una idea que em ronda el cap...sobre el llibre que et vaig portar...res, que molt blablablà poètic, però en el fons tot es sintetitza en allò, que ara me n'adono que segueix vigent especialment veient ahir la inmensa mirada de lluita que tenies als ulls...:
"No sé perquè m'agrada tant escalar...no ho entenc...hi ha alguns dies però, que si, que ho entenc una mica més ...no són la majoria...però és aleshores quan també em comprenc més a mi mateix...hi ha altres dies, però, que NO HO ENTENC, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...ALESHORES TAMPOC M'ENTENC...però el cert és que M'AGRADA...potser és l'important??..potser no cal cap resposta...o es que la pregunta no és el PERQUÈ sinó el "QUANT"...i aqui ja no em queda dubte en la resposta...MOLT..."
I en quant a ARA...no pateixis, que en el fons és un pas més cap a l'aprenentatge, en tots els aspectes i dimensions, i mirar les coses des d'un altre punt de vista et dóna la sort de no ser unidireccional...ja sé que no és cap consol, però d'aquest en surts més forta, segur...
A recuperar-se i compta amb els camarades eh bowa???
"No me arrepiento en absoluto de haber corrido todos los riesgos por aquello que me importaba..."
Arthur Miller
dilluns, d’octubre 24, 2011
PACTE SATANIC AL SENGLAR
Ara fa uns 16 anys que al Senglar només em quedava el VIATGE IMAGINARI ORIGINAL ...Amb més o menys esforç havia anat tatxant els magnífics i pilosos itineraries que s’havien traçat als voltants de 1992 i 1993 entre el CADE i els MANRESANS. El 2009 vaig fer el Viatge Imaginari Original. GAME OVER...
Ahir xerràvem amb en Giulio sobre el fet de que escalar “molt” en una zona, provoca una adaptació i millora en vies concretes, característiques d’aquella roca, tipus de escalada i, fins i tot sector…NO DESCOBREIXO RES, simplement que la repetició, i adaptació i millora física i mental sobre un determinat tipus de via t’acaba donant el “flow” del lloc on escales habitualment. Quan trobes aquest FLOW, mentre que les primeres vies (a pesar que acostumen a ser les “facils”) et semblen més dures, les vies que fas després ( especialment si són del mateix grau), acaben sent resoltes més rapidament.
Ara fa 16 o 17 anys, un matí, vaig posar cintes per primer cop a SOMNI DIABÒLIC ( aleshores 8a+), amb un bon flash d’en David Cerdà sobre com fer els moviments.
La vaig fer al segon intent.
Ahir, sense resoldre ni l'entrada ( feia calor i escalfàvem), vaig tornar a posar les cintes…no recordava més que la estructura básica de la via ( llocs durs i llocs menys durs), i que hi havia un monodit difícil al crux…res més.
En Giulio bramava en italià sobre les maldats del CAZZO DI MERDA DI MONODITO SQUIFOSSO*que li tallava la pell i li feia patir el tendó ( es recupera de una politja lesionada)…i la TACCA INPRENDIBILE DI DIO CANE (**) que relliscava quan els núvols se n’anàven i sortia el sol a pet contra la tapia…
El meu segon pegue va ser patètic…flútan mentre em tapàven els arbres i aguantant un moviment just quan vaig arribar al sol. No havia resolt la major part dels peus i em va costar una bona suada arribar de nou a cadena, amb dos o tres vols…suava sang i esgotament…
Ens vam calmar, xerrar, fer plans imaginaris en milers de projects, i xerrar de noies i vida…i vam esperar. Era un dia sense pressa, perquè el company conegués Montserrat.
La temperatura va baixar i el TIFO va clavar-la “a morte”, com sempre va…8a al segon pegue, el seu primer a Catalunya ( ha encadenat 8b+ a casa seva…).
I jo, vell i eixorc, sense massa ànim donades les mancades pells i forces que em quedaven, vaig prometre’m almenys arribar al crux, per intentar el pas on relliscava. No tenia cap esperança ni de fer el pas , ni de sortir del repòs posterior, i menys de fer la secció sobre el sostre. Fa 17 anys vaig flotar no sé ni com en cada moviment…ahir veía imposible ni deixar-la apamada per “anar fent” el finde següent.
Deu ser la calor…la mala pècora va desaparèixer i em vaig trobar clavant el mono ( amb el dit tonto!!), el repòs, endevinant-ne la sortida i lance al sostret, i arribant dignament a la cadena.
Havia invertit un pegue més que fa 17 anys…però feia quasi un any que no anava al Senglar…interessant.
Comentant amb en Giulio el fet que em sento absolutament sedentari des de ja fa molt anys ( tenint Stllors i Montserrat al costat…inclús baixar a Siurana se’m fa una expedició), vam arribar a la conclusió que, inclús sense repetir vies, si necessito només un finde per cada 8è que tinc a menys de 60 kms de casa, possiblment haría de per un PACTE AMB EL DIABLE per tatxar-los tots…inclos ala nova versió de TRENQUEM EL BLOQUEIG, sense la pedra...buffffff !!!!
La d’ahir es deia SOMNI DIABÒLIC. 8a 30 mts, preciosa, increíble…me n’adono que en aquella paret hi ha verdaderes obres d’art de l’esportiva a Catalunya…i les que encara no conec…crec que intentaré contactar amb el Banyeta…diuen que fa uns entrenaments increíbles…
*Tros de merda de monodit fastigós
**Regleta impossible de cagundéu ( litarlment "gós de déu")
NT. en Giulio no és el fill de l'exorcista, es que els Tifos blasfemen així...
Ahir xerràvem amb en Giulio sobre el fet de que escalar “molt” en una zona, provoca una adaptació i millora en vies concretes, característiques d’aquella roca, tipus de escalada i, fins i tot sector…NO DESCOBREIXO RES, simplement que la repetició, i adaptació i millora física i mental sobre un determinat tipus de via t’acaba donant el “flow” del lloc on escales habitualment. Quan trobes aquest FLOW, mentre que les primeres vies (a pesar que acostumen a ser les “facils”) et semblen més dures, les vies que fas després ( especialment si són del mateix grau), acaben sent resoltes més rapidament.
Ara fa 16 o 17 anys, un matí, vaig posar cintes per primer cop a SOMNI DIABÒLIC ( aleshores 8a+), amb un bon flash d’en David Cerdà sobre com fer els moviments.
La vaig fer al segon intent.
Ahir, sense resoldre ni l'entrada ( feia calor i escalfàvem), vaig tornar a posar les cintes…no recordava més que la estructura básica de la via ( llocs durs i llocs menys durs), i que hi havia un monodit difícil al crux…res més.
En Giulio bramava en italià sobre les maldats del CAZZO DI MERDA DI MONODITO SQUIFOSSO*que li tallava la pell i li feia patir el tendó ( es recupera de una politja lesionada)…i la TACCA INPRENDIBILE DI DIO CANE (**) que relliscava quan els núvols se n’anàven i sortia el sol a pet contra la tapia…
El meu segon pegue va ser patètic…flútan mentre em tapàven els arbres i aguantant un moviment just quan vaig arribar al sol. No havia resolt la major part dels peus i em va costar una bona suada arribar de nou a cadena, amb dos o tres vols…suava sang i esgotament…
Ens vam calmar, xerrar, fer plans imaginaris en milers de projects, i xerrar de noies i vida…i vam esperar. Era un dia sense pressa, perquè el company conegués Montserrat.
La temperatura va baixar i el TIFO va clavar-la “a morte”, com sempre va…8a al segon pegue, el seu primer a Catalunya ( ha encadenat 8b+ a casa seva…).
I jo, vell i eixorc, sense massa ànim donades les mancades pells i forces que em quedaven, vaig prometre’m almenys arribar al crux, per intentar el pas on relliscava. No tenia cap esperança ni de fer el pas , ni de sortir del repòs posterior, i menys de fer la secció sobre el sostre. Fa 17 anys vaig flotar no sé ni com en cada moviment…ahir veía imposible ni deixar-la apamada per “anar fent” el finde següent.
Deu ser la calor…la mala pècora va desaparèixer i em vaig trobar clavant el mono ( amb el dit tonto!!), el repòs, endevinant-ne la sortida i lance al sostret, i arribant dignament a la cadena.
Havia invertit un pegue més que fa 17 anys…però feia quasi un any que no anava al Senglar…interessant.
Comentant amb en Giulio el fet que em sento absolutament sedentari des de ja fa molt anys ( tenint Stllors i Montserrat al costat…inclús baixar a Siurana se’m fa una expedició), vam arribar a la conclusió que, inclús sense repetir vies, si necessito només un finde per cada 8è que tinc a menys de 60 kms de casa, possiblment haría de per un PACTE AMB EL DIABLE per tatxar-los tots…inclos ala nova versió de TRENQUEM EL BLOQUEIG, sense la pedra...buffffff !!!!
La d’ahir es deia SOMNI DIABÒLIC. 8a 30 mts, preciosa, increíble…me n’adono que en aquella paret hi ha verdaderes obres d’art de l’esportiva a Catalunya…i les que encara no conec…crec que intentaré contactar amb el Banyeta…diuen que fa uns entrenaments increíbles…
*Tros de merda de monodit fastigós
**Regleta impossible de cagundéu ( litarlment "gós de déu")
NT. en Giulio no és el fill de l'exorcista, es que els Tifos blasfemen així...
diumenge, d’octubre 23, 2011
dijous, d’octubre 20, 2011
Dones i les Hormones...L'Estrògen...
Complexitats i reflexions durant el camí al Món Perdut de la Síber
Suposo que vivim en un cosmos de idees preconcebudes, de judicis fabricats pel costum, la cultura i tot allò que engalana la nostra existencia però no sabem perquè hi és…infraestructura, estructura i superestructura…esquemes suposats o teories alternatives més o menys modernes…però esquemes en el fons…mecanicismes superficials o no tant...
Per molta teoría que hi posem, però, no cal cavar gaire per intuir i descobrir que la nostra existència biològica i possiblement social està vinculada directament a uns processos químics que res ténen d’espiritual i poc de intel.lectual…intercanvis d’elements que regulen des de la nostra simple estabilitat vital a la més complexa situació emocional…RESPOSTES? CONDICIONANTS? O CAUSA? Què determina que una situació esdevingui? L’estímul o la reacció a la situació prèviament causada? És la causa aleatòria o un cúmul de circumstàncies?
L’ESTRÔGEN és una de les hormones que regula ( i bastant) l’existència de l’ésser humà. Ara ho sé...ja sigui com a CAUSA ja sigui com a CONDICIONANT ja sigui com a RESPOSTA…tant si ho valorem a nivell FREUDIÀ com si ho valorem des de la més superficial i dèrmica de les nostres experiències…perquè la DONA és la font de la vida, la condicionant de la mateixa i la causant de quasi tot…però dins d’ella, com un Déu omnipotent, els capricis de l’Estrògen que divaga juganer per les venes de cadascuna d’elles, RESPONENT, CONDICIONANT i CAUSANT les seves particularitats existencials que per extensió podríem dir que es fan globals…
Interesant el nom de la via…no?
Atenent a la seva configuració superficial la veritat és que, al principi més que ESTRÒGEN li hauria posat TESTOSTERÒNICA, perquè, realment, és una via ben poc “femenina”…Un inicial mur desplomat de bidits, regletes i algun bon canto, un fartleck de resistencia fins un punt de decisió on cal apretar per arribar a un “repòs” ( al principi tampoc hi arribes precisament en situació d’apreciar la seva importancia)…si la Cadena estés allà ja li podríem deixar el qualificatiu de…7c?? No sé…Costa d’apreciar…al principi apareix difícil, es va deixant i quan la tens per la mà hi corres, encara que sempre és un inici on cap arribar ja escalfat però fresc alhora, i que depèn una mica de la xuxu encara que no definitivament…complexitat…
Un cop recuperat l’alè, just damunt del cap una “panxa” ( panxeta seria infravalorar-ho) ens barra el pas, i l’únic camí humà ( o inhumà segons com es miri) és talonejar exageradament, i mirar d’arribar a una bola plana i marmòrea, que , en funció de “l’humor” de la Sibèria, passa d’impossible a tàctilment agraïda…en instants “saps” què t’espera…no en els propers anys sinó en els següents segons…
Ajuda en bulitx txungo, ganyota, i DINAMIC d'apuntar a una regleta que en el PROCÉS va reduïr-se a la meitat…quan ja tenia el pas controlat va “variar” una mica ( 50%)…i ara s’apreta “una mica més”( 50%, sense variar el grau realment)…Canvis, com sempre…Fas un creuament i d’aquí un altre “suposat repòs” de dues regletes planes…
Per molta teoría que hi posem, però, no cal cavar gaire per intuir i descobrir que la nostra existència biològica i possiblement social està vinculada directament a uns processos químics que res ténen d’espiritual i poc de intel.lectual…intercanvis d’elements que regulen des de la nostra simple estabilitat vital a la més complexa situació emocional…RESPOSTES? CONDICIONANTS? O CAUSA? Què determina que una situació esdevingui? L’estímul o la reacció a la situació prèviament causada? És la causa aleatòria o un cúmul de circumstàncies?
L’ESTRÔGEN és una de les hormones que regula ( i bastant) l’existència de l’ésser humà. Ara ho sé...ja sigui com a CAUSA ja sigui com a CONDICIONANT ja sigui com a RESPOSTA…tant si ho valorem a nivell FREUDIÀ com si ho valorem des de la més superficial i dèrmica de les nostres experiències…perquè la DONA és la font de la vida, la condicionant de la mateixa i la causant de quasi tot…però dins d’ella, com un Déu omnipotent, els capricis de l’Estrògen que divaga juganer per les venes de cadascuna d’elles, RESPONENT, CONDICIONANT i CAUSANT les seves particularitats existencials que per extensió podríem dir que es fan globals…
Interesant el nom de la via…no?
Atenent a la seva configuració superficial la veritat és que, al principi més que ESTRÒGEN li hauria posat TESTOSTERÒNICA, perquè, realment, és una via ben poc “femenina”…Un inicial mur desplomat de bidits, regletes i algun bon canto, un fartleck de resistencia fins un punt de decisió on cal apretar per arribar a un “repòs” ( al principi tampoc hi arribes precisament en situació d’apreciar la seva importancia)…si la Cadena estés allà ja li podríem deixar el qualificatiu de…7c?? No sé…Costa d’apreciar…al principi apareix difícil, es va deixant i quan la tens per la mà hi corres, encara que sempre és un inici on cap arribar ja escalfat però fresc alhora, i que depèn una mica de la xuxu encara que no definitivament…complexitat…
Un cop recuperat l’alè, just damunt del cap una “panxa” ( panxeta seria infravalorar-ho) ens barra el pas, i l’únic camí humà ( o inhumà segons com es miri) és talonejar exageradament, i mirar d’arribar a una bola plana i marmòrea, que , en funció de “l’humor” de la Sibèria, passa d’impossible a tàctilment agraïda…en instants “saps” què t’espera…no en els propers anys sinó en els següents segons…
Ajuda en bulitx txungo, ganyota, i DINAMIC d'apuntar a una regleta que en el PROCÉS va reduïr-se a la meitat…quan ja tenia el pas controlat va “variar” una mica ( 50%)…i ara s’apreta “una mica més”( 50%, sense variar el grau realment)…Canvis, com sempre…Fas un creuament i d’aquí un altre “suposat repòs” de dues regletes planes…
Si la Cadena estés allà ja li podríem deixar el qualificatiu de…8ª? No sé, costa d’apreciar també…a sobre com que les assegurances “obliguen” i van de costat no és un tram on et paris mai massa a pensar…el fas o voles bastant…bufetada si se te’n van les mans i agraïment fugaç si li entres adequadament…
Ojo, mosquetons de cintes deixades a la via i després de un any d'ús de diversos opositors...el mosquetó en contacte amb la plaqueta estava quasi igual però gastat amb rebabes...(mosquetó taronja en la foto inferior: perill si s'usa amb la corda
Amb el crux del mig vençut, res és segur…com sempre depèn de les circumstàncies i MAI pots aventurar cap previsió…el següent tram és molt coreogràfic, cal atacar banyeres que passen de bon canto a inferno en milèsimes…bidits inicialment antipàtics i on al final respires…i, per quasi acabar, un darrer pas final on el concepte de FEMINITAT apareix en tota la seva intensitat…t’hi apropes, intentant saber què caram és el que has de fer per realizar-lo, amb el dipòsit adequadament condicionat, el cap sense massa esperança i alhora sense perjudicis, i moltes ganes…POSSIBLES COMBINACIONS, MULTIPLES COREOGRAFIES i una que s’adequa a les tevés capacitats i morfologia…Punta de monodit invertit ( que fa mal però l’ignores), ajuda de regleta relliscosa a voltes, i semibici per llençar a una banyera roma…i el seguro sota els peus…
En escalada de vegades CRUIXEIXES una via, de vegades HI PASSEGES, de vegades LA LLUITES, LA FALLES o AGÔNICAMENT t’hi arrossegues.
Encara busco un concepte per decriure què em va pasar allà…com amb les dones, que al final costa entendre el procés i la conclusió…
Simplement puges, tot va anat bé, sembla que et canses, recuperes, fas el pas de la bola, estàs esgotat però ho intentes, de sobte tanques a les banyeres i no caus…segueixes pels monos i et trobes amb el pas final a la cara…seguro als peus…dubtes…i si no ho intentes ja saps el resultat…doncs ale, a tibar...dinàmic...auuuuummmpffff!..i pilles la banyera…Simplement…??
Gracies a l’Agus ( que amb això de partir-les sembla que té més experiencia que jo), vaig poder acabar com un senyor, ja que el pas de sortida el feia de lance burríssim i es pot suavitzar una mica a nivel postural…cadena i avall…
LES CINTES havien estat allà quasi un any ( sóc gós, ho reconeixo), i hi havia pujat diverses vegades, a temptejar, a provar, a intentar saber quines eren les condicions “bones”, quin era l’estat de les coses que afavoriria el final triomfant del procés…i encara no ho sé…com amb les DONES.
Ara entenc perquè no es diu TESTOSTERÒNICA…m’ha costat, és que sóc de Mart…
Simplement puges, tot va anat bé, sembla que et canses, recuperes, fas el pas de la bola, estàs esgotat però ho intentes, de sobte tanques a les banyeres i no caus…segueixes pels monos i et trobes amb el pas final a la cara…seguro als peus…dubtes…i si no ho intentes ja saps el resultat…doncs ale, a tibar...dinàmic...auuuuummmpffff!..i pilles la banyera…Simplement…??
Gracies a l’Agus ( que amb això de partir-les sembla que té més experiencia que jo), vaig poder acabar com un senyor, ja que el pas de sortida el feia de lance burríssim i es pot suavitzar una mica a nivel postural…cadena i avall…
LES CINTES havien estat allà quasi un any ( sóc gós, ho reconeixo), i hi havia pujat diverses vegades, a temptejar, a provar, a intentar saber quines eren les condicions “bones”, quin era l’estat de les coses que afavoriria el final triomfant del procés…i encara no ho sé…com amb les DONES.
Ara entenc perquè no es diu TESTOSTERÒNICA…m’ha costat, és que sóc de Mart…
EL LLOC: Síber, un mur inigualable, un entorn complexe, i circumstancies canviants…costa fer-s’hi amic…
LA VIA: Increible, una obra d’art. Es fa DURA però no imposible. Reequipada amb scellements pel Jaumet. Vols nets i gens perillosos, però en diverses postutres I sempre llargs…miro al 6ª.ñu i sembla que li diuen tots “HARD”…8ª+/b, 8ª+,…fffff…costa tant això del grau!!! És un OS, però suposo que cada trepa té el seu estil i aquest em costava…tot depèn…a la Síber cal anar-hi..i quan ho vaig fer en dos dies seguits va caure…calia fer cas als kefes…
ELS COMPANYS: Diversos i sempre Excel.lents..la crew allí és un dels aspects que més valoro, locals ,habituals i ocasionals (que no és el mateix). Gracies especialment al Moro, els Javis, l’Agus, el Juanjutx i el Jaumet i l’Ivan, i al Diego i el Bambino…inspiració i respecte…i la LILA per un belay quasi hivernal…
LES DONES: FFFFF...m'encanten, però arribo a la conclusió que no en tinc ni idea...Pregunteu-li a l'Estrògen...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)