Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimarts, de maig 17, 2011

Tardes amb Ell@

Quan un busca és dificil no llençar incògnites al vent que ni tant sols l'eco respon...són els dubtes que ens assalten sempre i que sovint preferim obviar i anar fent...de fet la vida és una negociació contínua entre la necessitat i el desig, el dolor i el plaer, les causes i les conseqüències...i anem tirant mentre respirem, mentre estem vius, mentre creiem que anem controlant el nostre destí...
...
L'aleatoriètat còsmica m'ha permès néixer en un lloc i en un cercle on entre la mort i la vida hi ha milers de possibilitats de facil accés en un entorn força amable...un només ha d'escollir o deixar-se emportar a qualsevol possibilitat que amb més o menys esforç pugui assolir...treball, vicis,objectius,transicions,responsabilitats, errors,èxits i fracassos...fins i tot algun dia la ciència acaba descobrint que qualsevol reacció en el nostre destí és si més no una conseqüència de milers de combinacions causa-efecte, acumulades silenciosament en el nostre devenir i que en un moment determinat decideixen aparèixer perquè sí...i només podríem controlar-ho si aquest megaMatrix que és el destí ens oferís si més no alguna pista sobre els codis que governen la nostra existència...realment la aleatorietat no és sistematitzable???
...
Algunes vegades un sent el desig de forçar Matrix, de jugar amb la seva paciència i amb el seu enginy combinant bytes i velocitat de transmissió...somric quan veig que arrufa el nas des del no-res i bufa agobiat/da quan veu que enfilo a la Muntanya Sagrada amb la mirada perduda un altre cop..són tardes extranyes en que se'm desperta de dins una mena d'animal melancòlic que simplement vol escapar del control a que ens sotmeten...i, no sé si mitjançant El Gran Enginyer i els seus Coadjuvants, o simplement perquè enmig de tot puc caçar instants de llibertat, aquestes fugides em permeten sentir el sabor real de tot plegat, el dolor real, la por real, l'amor real, la pena real i , simplement, fugir de aquest Karma informàtic que mena els meus actes...de vegades sento un llamp de lucidesa i el segueixo, hipnotitzat, cap a les pedres de Montserrat, sense cap condicionant, sense cap objectiu, simplement intentant escapolir-me de cada acció i reacció, de cada event, de cada reprogramació instantànea que fan per encalçar-me en aquest torrent de successos que miro d'esquivar...és aleshores que obro els ulls, sota qualsevol desplom, bufo...i tiro amunt...El mar m'ha permès ( gracies...) a apendre millor les sensacions ingràvides i assajar amb les meves emocions, a pensar en blanc, a veure simplement cada moviment com un continu de l'anterior, pujant sense l'angoixa que fa que la gravetat es multipliqui per 10 mentre miro més avall que no pas amunt...al principi em costava, Matrix reprogramava en mí qualsevol injecció endorfínica que em feia reaccionar quasi a l'instant en el moment en que em sentia inferior a la via...el cos entra en una mena d'estat pessimista i la reacció és de deixar la lluita...Matrix guanya i somriu perquè fa sempre la seva feina a la perfecció...fins i tot crec que quan em vaig adaptar a les onades, el buit i la pedra humida, era Ell/a qui reprogramava, jugant, qualsevol factor que em feia pujar millor, sentir l'oxigen de l'univers expandir-se als meus pulmons i gaudir de l'alçada damunt del mar, sense cordes, forçant al màxim cada apretada i fins i tot projectant el meu cos amunt sense la certesa de agafar res bo...

De vegades pillava canto i una injecció de adrenalina m'inflava el cervell..de vegades fallava i la caiguda, llarga i certa, era un alliberament que fins i tot em suggeria que "igual" havia escapat als designis de La Maquina...però mai podria comprovar-ho del cert...
Fins i tot alguna vegada, temptat, jugant al gat i la rata, havia forçat els seus circuits, escapant en un moment sobtat, sense ganes, sense forma o sense motiu, fugint rabent cap a la paret, independentment de que fes mala mar, o plogués, o simplement fos de dia...intentava atabalar-la, intentava desconcertar-la, i què millor que en aquells moments en que Ella creia que havia preparat l'escenari perfecte i les circumstancies perfectes per tenir-me aplacat...

La Tempesta picava la paret, pluja, ones, gavines pacients i ressignades aclofades damunt les repises, i jo ballant com un posseït enmig d'una macabra escena quasi romàntica...un pas mig dubtós i entrava dins la cova...allà no hi plovia però les onades ho arrossegaven tot igualment...el mar, enfadat de debò per la meva presència, s'atacava dels nervis cada cop que de reüll veia com esperava que es retirés per começar a pujar...una ona, dues ones...estava molt fred el filldeputa, i molt encabronat...pujo a la repisa , pillo canto i em deixo anar enrrera...com cocodrils afamats les ones saltaven sota meu mentre Ell/a llençava la pluja a la meva cara...és al.lucinant l'adherencia de la goma cuita en roca mullada, i com les mans balbes poden arribar a aguantar quan el cap no sent res, ni por ni cansament, ni tant sols emocions positives o de superioritat...vaig arribar a la feixa, sol, absort encara, i simplement vaig seure i cridar...i plorar, i després riure...potser fins i tot els dements són savis que han conseguit escapar al destí? O el seu balbuceig i imprevisibilitat són tant sols virus o errors de programació?

Al tercer udol em vaig adonat que tampoc al mar aconseguia el que volia trobar...és per això que aquella tarda vaig marxar a La Muntanya...
...
El pont sobre el riu, els arbres, l'Ombra de la gran Paret i del Fal.lus que ella projectava sobre el poble per advertir que estan sota la seva espasa de Damocles...els records de tardes i moments d'alliberament, de contradiccions, de soledat acompanyada...tot és un gran dubte que volia comprovar...un repte a Ell/a, no sé si descarat o desesperat...
....
Sempre hi ha un darrer moment, aquell instant en que un mateix escull un camí del laberint sabent que a les quatre passes la porta que se li tanca darrera serà definitiva i el menarà a un seguit de fets que no podrà rebobinar...ho accepto, però em pregunto com un pot arribar a decidir quina opció agafar i saber que ho esta fent fora del control de tota circumstància predefinida...

Vaig posar-me i treure'm els gats tres cops, vaig magnesiar-me dues vegades amb líquid, intentant desconcertar-la...fins i tot intentava que la meva ment canviés des d'una entrega absoluta a la passivitat més abúlica, per distreure-la i jugar amb Ell/a una estona.

Em feia por que no se'n adonés que tenia gravada una ordre en aquell petit racó que intento mantenir impermeable a tot...emeu petit "jo-lliure-imprevisible" que només obeeix a desigs primaris i obscurs que ni jo conec, sense poder ser influit per cap factor, sense que li arribi cap altra informació, llunyde la que la que quelcom més enllà de una "simple" Màquina pot preveure, predir o interpretar...em feia por que sabés què acabaria fent, i ho modifiqués tot per acabar guanyant-me la jugada..i aquella aposta era definitiva, o TOT o RES...era la resposta que em calia saber per seguir vivint o abandonar-me definitivament als seus designis, com tothom...

Vaig pujar un parell de metres, vaig baixar...vaig bufar, em vaig treure els gats, els vaig desar a la motxilla de nou...un núvol intermitant es reflexava als ulls, i deixava passar el sol roent de mitja tarda...ara sí...ara no...l'humitat del bosc m'envoltava un instant i el vent jugava amb ella a l'altre...sec...humit...fresc...calor...i jo somreia, sabia que era tot part del joc que Ell/a controlava...

I jo esperava, no les circumstàncies, sinó al meu dubte...esperava que aparegués per interpretar si el generava Ell/a o jo, esperava que qualsevol indicador m'ensenyés la carta amagada per saltar-li al damunt i arrabassar-li...simplement estava en blanc, pendent de què succeïria dins el meu cap...

Quan vaig començar a sentir por és quan vaig decidir de tirar amunt...rapidament i convençut, era el moment...

Entrada sobada, balanceig, rebot...bon canto, pas, canto bo , s'acosta un crux, un-dos-tres i de repent ja era a l'altre banda de la porta, que es tancava i em conduïa pel fosc passadís d'un túnel al final del qual trobaria un resposta, bona o dolenta, al que volia saber, al que em turmentava...

Coneixia de memòria els passos, cada feeling, cada flow...però aquella tarda la manca de companyia, la manca de corda, la manca de "xarxa" ho transformava tot, ho feia entre més fluïd i més precipitat...en segons arribava allà on abans estava bufant en minuts...amunt...cap al repòs...

En un solo sempre m'he trobat que si paro massa en un canto bo em fa molt de pal sortir-ne..que si em paro penso en excés i Ell/a em controla de nou...simplement intento no pensar i mirar només el següent pas, dosificant com cal però amb molt més ritme del que generalment escalo...és com un rotpunkt que surt sense que te n'adonis ( de fet només hi ha aquesta possibilitat si esperes sobreviure)...i així ho feia...repòs breu, més magnesi, bufada...només en el moment en que baixava la mirada, en que dedicava un instant a atenuar la respiració, milions de imatges em desfilaven davant, Ell/a intentava desesperadament distreure'm passant una pel.lícula infinita de fotogrames de tot allò que m'havia impactat, tant seu com meu, dels mals, dels béns, d' ulls verds, d'ulls blaus, i negres i castanys, de mirades, d'olors, de crits i murmuris, sospirs i gemecs, plors de infant i rialles, de tragedies alienes i properes o pròpies...veia la Leah que no s'anclava a la R i la veia caient a un buit infinit, veia la Roser morint als meus braços creient que la duria a l'hospital, veia mirades d'adéu, d'hola...veia primers encontres emocionants i despedides tristes...em veia petit a la falda del pare i com la mare m'ajudava a fer els deures de nen, els avis de Flix, les mans de la iaia, el bigoti de l'avi...veia la mestra que es treia la bata mentre tots espiàvem com es canviava...veia la timdesa adolescent i la falsa vanitat que ara sovint m'impregna...veia flashos accelerats dels milions d emoviments que he fet, dels cims, de la carretera, ho veia tot en fraccions de segon...Matrix ho intentava i jo fins i tot gaudia indiferent de aquells fast forward vital...realment això és estar buit?

Estava realment tant sol que ho veia tot com en un cinema, potser absort per les crispetes, o com en aquells documentals de cap d'any d'Informe Setmanal...a Sowheto un neumàtic cremava al coll d'un linxat mentre jugàvem amb els regals d'un tió..."Mare, què li han fet a aquest senyor?"...de vegades em sap greu, ara és el mateix, o potser no, potser estava aquí perquè ara ja no era el mateix, ara ja fins i tot em fan mal les coses que abans em relliscaven...o potser aquell neumàtic també el va col.locar Ell/a per, 36 anys després, tenir-me aquí, ara, dubtant-ne?

Surto del repòs, s'acosten les dues regletes...aguantaràn? aguantaré?UN DINÀMIC és un moviment crucial, per molt controlat que el tinguis,, si realment és un bon dinàmic, la clau és tant tècnica com mental...mai saps si ho aconseguiràs, però si no ho intentes amb certa combinació de precisió i deixadesa, mai pots comprovar si hi arribes...a Diable ja ho vaig comprovar..EJECTOR SEAT, ALL CATS, 2SMOKING BARRELS...dinàmics que han marcat la meva vida per ser moviments en que he hagut simplement de apendre a "anar-hi" sense pensar en res més...el psico té aquestes lliçons..i ara estava en la pantalla final, la del GAME OVER o la del YOU WIN...amb tant sols una vida, el bonus de l'existencia que he dut i ni idea de quin seria el fuel que em deixaria Ell/a després


Vaig desviar la mirada de la pel.lícula que encara s'accelerava més , com si Ell/a hagués embogit..., vaig mirar uns microinstants al meu voltant, vaig inspirar, vaig somriure, vaig no-creure en res i alhora en tot, i vaig sentir aquell soroll estrany que fa el PC quan li has donat massa ordres i es queda "pensant", com si el disc dur rasqués, o estés ratllat...xrrrrght-xhsssshrrrrt...Ell/a es quedava enrrera i tenia aquells segons per guanyar-li la partida, dubtant si havia de fer el pas saltant amb precisió o simplement saltar al buit...realment quin seria el resultat que em donaria la resposta que buscava? ON SON TOTHOM? A dalt o caient al buit? On HE DE SER? Al cim, guanyant, o enmig dels esbarzers, exhalant un darrer moment de clarividència?


Vaig saltar


encara sóc aquí


... i segueixo sense resposta...


n'hi ha realment??


35 comentaris:

Anònim ha dit...

mmmmh !

Creo que NO HAY respuesta más allá de la UVI, anda con cuidado bou...

Anònim ha dit...

Quina via al secretivo?

TRanki ha dit...

Anonim1: Tranki, només és un escrit...o no...;P

Anonim2: Bow, potser és el de menys, l'important són les reflexions potser? Veig que segueixo sota la mirada de les "forces de seguretat ocultes"*..:P

Marieta ha dit...

fuaaaaa...Tr, pensar massa no és bo. A mi també em passa, però no faig ni de bon tros tan de grau com tu. Afluuuuixa que continuarem sense resposta uns quants anys més -esperem que molts- ;)

Per cert, ets molt políticament correcte, no? jeje

TRanki ha dit...

HEy Marieta, tens raó, però millor escriure.ho que quedar-s'ho dins...després passa el que passa,q ue te'n vas a treure-ho a Calamontse...heheh! Ara ja està...

Politicament correcte...o prudent...cada matí escolto l'enigmàrius i el Anonim2 m'ho ha posat a caldo per la resposta...heheh!

Per cert, no escalo massa i m'estic quedant sense callos...igual quan tormno fai 8b+...hehehe

K.line ha dit...

LA RESPOSTA DEPEN DE LA PREGUNTA PotSER?

En realitat el destino seria una "causa-efecte-causa" aleatòria. Tot té una raó fisica, que escapa a vegades al control i fins i tot a la comprensió.

Si haguéssis saltat no hauries tingut cap resposta, simplament més buit i més silenci.

Saltant al hold tampoc troberies res, perquè en el fons del fons, aquella petita part que habitem, depèn basicament en nosaltres, i per la resta tampoc t'has de rayar tant...la vida és això?

Sento una segona interpretació de allà de les reflexions existencials, bé, no més allà però potser parallel i més terrenals? Ja o aclariràs algun dia...

Una petó i segueix escribint please, cuida't i no fagis burrades bou, que qui et llegim volem seguir lleginte

TRanki ha dit...

Ei grinays!

Veig que ha millorat espectacularment el teu català...felicitats!!!!

És només una reflexió després de un subidón...de vegades cal diluir, sinó no dorms, no?

I Si, cal abocar-se al buit per saber on està la terra, i agafar-s'hi ben fort...ja comença la temporada de mar...vagi bé!!!!

@nonim2 ha dit...

POLICIEROS?

Anna ha dit...

Ostia, quina casualitat, la imatge de informe Semanal que comentes també em va impactar, i molt, de petita...segurament tenim la mateixa edat.

TR ha dit...

Anonim2: Estic detingut?? crec que tinc dret a callar i no dir res, a una trucada i a un advocat no? heheh...no crec que això puntui massa a la lliga del Marius...

Anna: Hi ha coses que impacten molt en la ment de un infant...aquets fast forwards regressius de la Màkina també em van portar la imatge de un vell, vestit de gris ( era en blanc i negre) amb una veu ridícula i papizota, bigotet i medalles, felicitant-me el Nadal...la segona vegada que el vaig veure era dormnint en una caixa, era a casa els avis perquè els pares estaven o de festa o discretament absents per si de cas...ja veus si en fa d'anys!!!

Ferran Guerrero ha dit...

Brillant, m'encanten les teves divagacions, salut i no canviis, ets unic.

Ferran

TR ha dit...

Ei master...

No nego que en certa manera vaig pensar, bastant, abans en tu...

Vaig entendre que la aleatorietat es podía reduir al límit amb capacitat i decisió.

"PACA" ha dit...

m`ha agradat força el relat.gracies.m`hen vaig a fer unaltre A5 sol.gracies.culpable!

TR ha dit...

PACA però si ja els fas sol bowot !!

El que mai havia imaginat és si es podria fer "psicoartifo" allà Mallorca,,,quina passada no? Ho podríem provar, però el problema seria que si caus amb tota la ferrala, te'n vas a pique...

I SOLOS INTEGRALS en A3 i A4, sí que seria una mica ruleta rusa...A5, seria suicida FIJO.

Anònim ha dit...

Com sempre la piada abans de tot eh bou?

El 7a de l'altre dia ja me l'han confirmat, aquesta no m'ho crec....

TRanki ha dit...

Amic anònim ( 2?) NO ET CREGUIS ELS TESTIMONIS, confesso que els vaig pagar unes birres i la gent, per beure gratis, diu el que sigui...

Ah, i passa-li el CV a la HAWLEY, que em sembla que es jubila aviat la bona dona...

Salut bow!

Anònim ha dit...

¿gran filósofo o niño sis responsabilidades?

TRanki ha dit...

Apreciat Anònim@,

CAsuelment avui m'he trobat amb una molt bona frase al blog d'en PEKAS

"La vida no se ha hecho para comprenderla, sino para vivirla"
Jorge Santayana

Si fos un "gran filòsof", o almenys la hagués llegit i entès abans, igual no hauria escrit aquest post..i igual no hagués fet res del que l'ha motivat...

Si fos un "niño sin responsabilidades", segurament tampoc m'hauria adopnat que és tot el contrari..que em faig gran i que assumir certes responsabilitats té un cost...i especialment si la mort d'algú proper, i la cruesa de certes mirades finals et fan veureq ue moltes coses no són com semblen o com les vivim.

Comq ue ja ens anem coneixent tots plegats pregoq ue facis una ullada més a fons del text, i et paris a analitzar cada frase, cada exemple, i busquis dins de cadascun...veuràs que cap esta mancada de sentit, des del noi de sowheto que "aleshores" no em va afectar, fins alq ue el destí ha deparat fa poc a un company i tant m'ha afectat.

De vegades escapar al destí és absurd i impossible, tant com no voler mnodificar-lo, i aquesta veritat passa, simplement per pendre les decisions que calen, quan calen i com ens sembla correcte, independentment que al darrere hi hagi la GRAN RESPOSTA o simplemnt un encert.

Potser si no hagués fet el lance i m'hagués matat m'hauria estalviat una mort lenta en el llit d'un hospital, uns anys després...tu ho saps?

Potser no parlem de lances sinó, de salts a la vida, i la mort no és el que vull dir sinó un símil ( darerrs segons de clarividència) a un suicidi sentimental-existencial, davant de seguir endavant, engrapar la regleta i acceptar que NO HI HA RESPOSTA, simplemnt que cal viure la vida com un escull, o pot...de vegades a lances, de vegades amb bloqueigs a mort i de vegades sobrat...

LA via que diu l'anònim2 l'he feta inclús per calentar, com sovint passa no caus...és qüestió de probabilitats a favor i en contra...si t'interessa el tema ja en parlem en un altre moment...que el post no anava per res de això...

gracies per llegir i per contestar, espero haver-te aclarat dubtes...

salut

Lila ha dit...

Hola anónimo, soy Ceci, la pareja de Tranqui y madre del hijo que supuestamente, según tu, dejará huérfano algún dia. Me parece que te estás metiendo donde no te ha llamado nadie. Si conocieras a Tranqui sabrías que es uno de los tios más responsables y seguros cuando escala.
Aparte me parece que no has entendido nada de lo que el post quiere relatar. En todo caso, si a alguien le tiene que importar es a su família, es de decir a su hijo y a mi,y no a ti. Nosotros sabemos muy bien lo que hace Tranqui y si algún dia discrepamos, no te preocupes, que nosotros mismos ya lo hablaremos.
Respecto a las palabras referidas a esas terceras personas, solo decirte que te vayas a la mierda (yo no soy tan correcta como Tranqui), me parece repugnante por tu parte hablar así cuando no sabes nada de nosotros ni de esas personas...ni has pillado una mierda de loq ue TR queria expresar, ni tienes derecho a juzgar las emociones de nadie...
Respecto a la incapacidad a asumir responsabilidades, quien te crees que eres para decir algo así? Mira chico o chica (es que personalmente ya estoy un poco harta de que la gente raje sin decir quien es, quizá es que quieres eludir tu RESPONSABILIDAD al decir semejantes gilipolleces?)si no te gusta lo que lees, simplemente no lo leas!
Apa, no estés tan amargad@ y relájate un poquito vale?

TRanki ha dit...

buenoooo,

1) anónim@...no veig cap felicitació per cap SOLO en aquest post, ni en cap altre...tu sí?

2) partint de que en el punt 1) ja es denota la teva incapacitat de interpretació del text, ja no sé què dir...suposo que seria eixorc divagar sobre les absurditats del comentari ( Lila no t'hi encaparris, thanks wapa, no calia). La veritat, m'he quedat una mica pillat.

3) Em pregunto si el mateix traductor al castellà del comment ( o un nivell alt però no perfecte), és el que t'ha impedit de interpretar correctament el post...no te'n refiis del google translator català-"X"ià/ès..generalment no xuten massa amb els meus escrits, entre l'eslang postlerisda adaptat al valleslang amb arrels bagenques...és el que passa per ser una esponja liniguïstica derivat de creixer en un ambient entre orfe i pluripatern a nivell dialectal. Si li poses tres quarts de vidra entre pedres i picapedrers..doncs és comprensible que no hagis pillat res.

Abans he fet una mica MÉS d'esforç per encarrilar la teva divagació, vist elq ue hi ha declino tota responsabilitat.

ës ja sureralista que l'autor hagi de dionar tantes explicacions a un lector que no li poilla la idea. Demano disculpes per ser tant retorçat estilísticament, ok?

Demana que te'l tradueixi algun "amic" català i si a més és minimament despert, que t'ho expliqui, ok?

vinga bow@, a cuidar-se, que no n'hi ha per tant...

Ciao

Anònim ha dit...

n.TR)COMENTARI MODIFICAT ELIMINANT REFERENCIA A TERCERA PERSONA ( bastant vomitiva, per cert)
no creo que haya mucho que entender o aclarar detrás de tantas palabras - el free solo es un ejemplo de egoísmo en su estado el mas puro, aunque te felicitan muchos en comentarios de este blog - si no lo reconoces es que eres un inconsiente. Si te queda alguna empatia, pues imaginate y compara lo que sientes tu con la muerte de un amigo por causas naturales y lo que deben sentir la gente que se quedara por la muerte de alguien haciendo un free solo. Crees que tu hijo crecerá mejor sin padre? O que tus padres acabaran la vida mejor con otro hijo muerto o discapacitado a vida? Y aun que haya una infinitisima posibilidad de fracaso, escoges este camino consiente, y después además lo anuncias a todo el mundo? Que has llegado, que eres Dios? Que controlas sino tu vida al menos la roca, la fortuna? Para que te feliciten? Para que te lean y se inspiren las generaciones futuras? Actuarias igual si te hubieras intentado cortar las venas? Lo hubieras compartido el dia siguiente con todo el mundo con fotos y palabras inspiradas? xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
. Mira, si te queda algo de la empatia para la gente a quien importas mucho, léete esto http://en.wikipedia.org/wiki/Michael_Reardon_%28climber%29 y intenta imaginar a su mujer y a su niña que nunca conocerá al padre tan famoso en el mundo de la escalada. Y si no te queda nada de racionalidad y capacidad de analizar y actuar - pues adelante, pero al menos no hagas piadas sobre tu incapacidad de asumir las responsabilidades de la vida.

"PACA" ha dit...

Anonimo: el sitio donde muere mas gente en el mundo es en la cama,i Tu cada dia te acuestas en ella...Eres un irresponsable egoista que solo`piensas en ti!

En tu escrito,puede que incluso tengas razón,pero el tono con lo que te expresas te desautoriza.

Mi familia prefiere que me mate escalando a que muera de accidente de trafico,mueres igual pero mejor.

Lila:hem contradic,pero per regla general,no contesto mai anònims,si no son valents per dir qui son, no mereixen el nostre temps.

La escalada nos puede matar,pero ahora mismo es lo que nos hace vivir.(PACA dixit)

Anònim ha dit...

la resposta la tindras just avans de fer el dinamic....
es massa tard per saber la resposta?segurament si ,pero llavors quina gracia tindria...

salut.
k

TRanki ha dit...

Hola,

Respecte als ANONIMS que es poden amb TERCERES PERSONES...el que sempre mantinc: S'elimina sense cap retorn el comentari. Tantmateix gracies per entendre-ho i pel comentari, de veritat.

Kueka: Ës el que vaig sentir, bow. Ja tinc la resposta i ho aplico des d'aleshores: LA VIDA ÉS PER VIURE-LA, no PER ENTENDRE-LA...

Laia i Manel ha dit...

Ups,

Quan vaig llegir el post no hi havia cap comentari i ara em trobo aquest follón...

Sovint som molts els que llegim i no deixem comentaris, i tampoc passa res, però avui crec que he de dir-ho: seguiex amb les teves qüestions, no deixis de fer-ho. tinguis o no tinguis raó, aquets escrits plantegen moltes qüestions, reals, pragmàtiques o etèries i filosòfiques, des del punt de vista d'un escaldorq ue porta l'escalada a la ànima, i que com qualsevol ànima, pateix en la relació amb la vida terrenal...

Tranqui, davant de tants blogs comercials o que aporten simplement un diari de piades o fotos d'activitats ( amb tot el respecte), aquest blog és una glopada de intelectualitat en un món que només sembla que es preocupi per fer més grau o jugar-se més la pell...

Qualsevol escalador amb el teu Currículum estaria tot el dia cebntra't en vendre's, i en canvi tu "regales" les teves experiencies i el teu sofriment ( perquè no dir-ho), el qual el fa doblement interessant.

A l'anònim@ li diria que , apart de no tenir ni puta idea de escalada ni alpinisme (¿què es pensa que fa qualsevol persona quan es lliga una corda a l'arnés, sinó pendre un risc que pot ser letal a causa de un error?), tampoc la té de saber llegir i interpretar un text que, apart de una primera interpretació, ara(llegint a segones), veig que és simplement un capítol més d'aquesta historia que és la vida i l'escalada vista dia a dia per una persona totalment implicada en ambdues.

Els Déus no ténen tants dubtes, ni es plantegen tantes preguntes...per mi el que has aconseguit és humanitzar totalment un ambient i uns aspectes que mai hauria relacionat amb el "lolisme" imperant en la escalada de cert nivell...felicitats de debò, i a seguir igual bow ( amb "w", què collons!): ESCALADA i VIDA

TRanki ha dit...

Osti tu, que em posareu vermell !!!

Saps quen va un expert i es mira un quadre i comença a aprlar de les virtuts i expressivitat que el pintor ha volgut reflexar a la tel.la? De la força impresa en la intensitat del traçq ue intencionadament busca provocar sensacion?

I va el pintor i diu: joer, no sé, jo es que volia fer alguna cosa i es que estava avorrit...no sé!

Gracies pel comentari, en carta manera deus tenir raó ( tu que en saps)...o so, és elq ue dius, però ha anat sorgint a mesura que em passava això, la VIDA i aquesta es desarrollava a través de la mirada en vertical...

Bé...no sé...ens anem veient, i gracies per llegir-me...a tibar-li i de bon flow bows, que és l'important i el temps s'escola...

Carles ha dit...

Hola,

Jo passava per a qui i com m'agrada llegir, llegeixo i disfruto.

Si no m'agrada el que llegeixo, que no ha estat el cas, m'acostumo a marxar per on he vingut, això si, sense faltar el respecte.

Flipo amb la gent, quant temps per malgastar ficant-se amb els demés.

Adeu i sempre a tope!

TRanki ha dit...

Hey bow...tu ho has dit...

Gracies per llegir, ja sé qui és qui és aquell punt que tintineja al centre de la península!!

Salut i ansia bow, gracies doncs per passar-te...

Carles ha dit...

Llegeixo i m'agrada llegir els relats de la gent.

Els videos, les fotos són sempre el mateix però segons como ho explica qui ho ha fet, em faig una idea de com disfruta/pateix/viu/etc.


Cuida't

TRanki ha dit...

tnxs bow, a tibarli, és ,utu, a mi em molen certes frases que aneu penjant...sembla ( és) un món paral.lel amb expressions d'un llenguatge paral.lel...molt bo...

Carles ha dit...

Jo ja fa 10 anys que visc allà i he descobert un mon maravellós per a l'escalada. Un gran desconegut per a la penya de BCN i rodalies, la Pedriza. El que més em va costar va ser l'argot, les expressions típiques madriles, jejeje.

De fet, em sembla que fins i tot tenim amics comuns, pel que he vist algun cop com el Talo i el Palan. La roser i jo li fotem molta canya al Talo amb el tema fútbol i cada any, la roser ha instaurat la calçotada pedricera.

Esteu convidats per l'any que ve.

Salut i escalades.

Talo ha dit...

cuanto carapolla.. disfruta de la maravilla que es un Arnauet! 1abrazo bou, nos vemos este veranito!!

TRanki ha dit...

Hey TAlo..que ya voy viendo las fotos de la "minitú"...en el Camp Cavallers va a partirla!!!

Fijo que nos vemos...en la Pedri2...ai! vull dir en Cavallers...

Eo, y de cabeza al project, que tiene que salir!

Si quereis subir algun finde antes o algo parecido NO PROBLEM...este año hay espacio de sobras en el queo en BCN!

CARLES_; prenc nota bow...a la pedri hi he estat 1 parell de cops fent corda, per+ò mai fent bloc...es veu brutal!!!! ah...igualment, si fa molta calor a l'estiu el Piri i voltants estan de puta mare per seguir blocant!!

Anònim ha dit...

Nadie se puede esconder, nisiquiera tu, TRanki.

Montserrat es muy pequeño, y el Secretivo se ve desde bastantes sitios...y tu coche lo conocemos muchos por las pegatinas.

Lo que hicistes esa tarde fue una irresponsabilidad por tu parte lo argumentes como lo argumentes, tu sabrás!

TR ha dit...

EI, vala ya no?

JA cansa, de veritat...

Aneu a donar-li la vara al Bachar,que fijo que us atén gustós i us dóna les explicacions pertinents..jo es que ara no em va bé i demà quasi que tampoc.

Salut