Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

divendres, de desembre 24, 2010

Christmas Bitter Tales...

To "L" ( 1968-1994)...wherever you are...

!!!!Relax man, she's not here anymore, thats all, keep safe man, keep clear, keep abseiling, we'll survive, I promise it to you, ok?OK?!!!!

Els ulls d'en Alex em cridaven, la seva mirada segura i alhora inquisitiva, i la força de les seves mans apretant-me el cap i abraçant-me mentre jo plorava m'han quedat gravats per sempre.
Jo estava xocat, no podia pensar i la por feia que les cames em fallessin i ni tant sols sentia el vent que ho embolcallava tot...el vent filldeputa que es clavava al meu cap, que m'eixordava, que em mossegava com un caníbal boig cada tros de carn i ànima...no entenia res, estava anulat, i ho he estat potser fins ara...no ho sé...el temps es distorsiona...com els records..

.------------------------------------------------------------
"Sorry, Where are the Gaudí Arches?"

Em vaig girar contrariat, putos guiris!!, com pot ser que no vegin que un menda aquí no fa de guia turístic sinó que està entrenant???!! Vaig baixar, condescendent...almenys practicaria una mica d'anglès...

"Get upstairs and straight ahead...when you arrive at the great terrace ask again..."

Mentre em magnesiava de nou em vaig fixar en la seva cara, era una noia estranya, de cabells castanys i ulls intensos...petita però molt ben feta, i amb faccions interessants que més tard m'explicaria que li venien dels seus avis, indis empeltats d'anglès...em van fer molta gracia les seves xancles..aleshores aquí encara no se'n veien...

Vaig espolsar-me els dits d'una bufada i vaig enfilar-me de nou a la paret, tenia una hora i els LASER m'anaven tant estrets que si em parava m'apretaven els peus que era l'òstia...al tercer moviment me'n vaig adonar de reüll que no se n'anaven...ella els explicava no sé què dels "holds" i el "boulder training" i ells s'ho escoltaven com hiperinteressats...em posava nervios evolucionar en precari sobre la gent , de manera que quan vaig poder vaig saltar i em vaig quedar assentat, en un racó de la minicúpula de Güell on tantes hores passava entrenant els dits en desplom mentre feia campanes de la Uni...

Seguien parlant i mentre ella xerrava jo la mirava, tampoc estava flipant, simplement no a trobava més maca que la resta de xiques que tard o d'hora es marcaven un punt mirant de fer-se les interessants amb les amigues preguntant als escaladors alguna xorrada...la parella que anava amb ella van marxar després de una mena de contrariat "SEE YOU AT THE HOSTEL" i ella es va posar a fer la gilipolles mirant de enfilar-se descalça i sense magnesi pels minicantos de la cúpula.

Vam tardar dues hores en xerrar d'alguna cosa, jo vaig fer campana de la Uni i els seus col.legues es devien florir al hostel...vam passar el finde a siurana i el següent mes ens vam tornar bojos, escalant i xerrant com desesperats. Jo era un universitari absolutament desorientat, no sabia on aniria, no entenia on era el meu lloc al món i buscava sempre un camí on encabir un rumb programat, quelcom que ,apart de la fam bulímica de enfilar-me arreu, m'encarrilés cap a un lloc...ella era biòloga, i estava acabant un curs a Barcelona, el mes següent tornava a casa, a començar de nou una vida avorrida, ensenyant a la universitat, amb uns pares exigents i un novio que no escalava i que coneixia des que tenia 16 anys...li agradava el big wall

Al 1994 no hi havia emails o mòbils, el meu primitivisme tecnològic profund em feia ignorar gairebé totes les vies de comunicació que no fossin les cartes. Veure-la marxar a l'avió després de la darrera nit voltant pel Raval i prometent tot allò que sabía que mai compliria em va produir un forat a l'estómac que encara recordo...jo era un covard, un merda arrelat a un petit país de pedra incapaç de entendre que Montserrat no ho era tot, que el món era inmens i que l'amor podia existir...ella mig plorava i em deia que volia tornar, pero que necessitava pensar-s'ho...que m'escriuria aviat...

I em va escriure, em va dir que al Nadal es movia a BCN, que tenia unes ganes inmenses de veure'm, que m'enyorava i que abans baixava a la Patagonia en una mena de expedició científica...que si volia ens podríem trobar allà, per escalar i tornar junts...

Fins aleshores només havia sentit vertígen sobre els estreps, a Ordesa o Montrebei, i a Montserrat, on el món es corbava a l'horitzó mentre descansava entre ploms i gantxos, espantat i dequiciat alhora que histèric de joia...i de sobte aquella carta amb aquella lletra que evocava el somriure més exòtic que mai havia somniat em va espantar, em va angoixar, em va desencaixar les peces d'un món acomodat i estructurat, lineal alhora que erràtic on sempre m'estava inmòbil... i jo no sabia si tot era producte de les endorfines o si ja havia penetrat les capes interiors de la meva ànima...

Quan es tracta de l'amor el mot "decadència" s'impregna de dolor i podriment...la crueltat de la guillotina en el fons és un engany, no hi ha res tant net, i la forca és un sistema cru, dolorós i lent...i aquells darrers mesos abans de marxar a la Patagònia el meu entorn s'enfonsava, els exàmens fallaven i ho desmuntava tot...la nòvia, els amics, els pares...recordo encara les feines obscures descarregant camions al Manpower per aconseguir uns diners que mai serien pel "piset" que havia de comprar amb la companya...només tenia al cap aquella sageta de pedra que apuntava al cel i que seria l'inici de la resta de la meva vida...El TORRE.

La "L" baixava als Glaciares tres setmanes i un amic seu, l'Alex volia intentar la Maestri...jo havia fet una mica d'alpinisme, em sentia un heroi de 8a i a4, i si bé la logística se m'escapava de les mans i la tàpia em corprenia, no sentia que el nivell de la via em pogués...m'enganyava vilment...

"Les veo muy delgados" ens va dir un gaucho quan va veure els nostres cossos de freekees macrobiòtics i les malles de colors que dúiem a l'aprox...al Bridwell hordes d'alemanys inmensos em feien sentir un ésser inferior, i el mateix Alex, amic de la "L" des de nens, un paio inmens i ros i amb una barba a l'estil mormó, m'empetitia...jo seguia sent un covard amb complexes d'inferioritat, als meus 25 anys de merda...i allò no era ni St benet ni Sta Ceci, allà haver pujat pel Miralls o escalar 8as, punxar V+'s a Cavallers o fer vies equipades amb pitonisses i burils cutres no significava res...res de res...

A les nits d'espera el vent udolava, i els alemanys udolaven també sota els efectes de l'alcohol...tots udolaven com llops famolencs i pregaven als planetes per demanar que el vent parés, que no fes fred i que la sageta els permetés pujar amunt, que les pitonisses del Maestri aguantéssin, que les cordes de les traves no es geléssin, que el Fong de gel els permetés passar, i que a la baixada els respectés...els ulls salvatges de aquells germànics em deien que havia de embogir com ells, que havia d'admirar als qui baixaven, derrotats i amb els ulls perduts, però que no havia de témer a res si volia intentar anar amunt...la "L" m'acaronava el cap mentre miravem hipnotitzats el foc i cada cop em donava una mica més de seguretat en mi mateix, em feia sentir que allò que anavem a aconseguir seria ja una prova final per la resta de la meva vida...el Torre i ella...
Vam córrer a les fosques damunt la glacera després de passar el riu pel lloc correcte ( si no fos per l'Alex, que sabia el lloc JO mai hagués ni passat del Mocho)...l'estómac em donava voltes mentre l'Alex volava davant nostre, mig a l'ensamble mig en solo...els crampons cruixien, els trossos de glaç m'impactaven al casc i a l'esquena, la motxilla m'ofegava, i la "L" pujava com un isard arreu, aprop meu, de vegades gemegant i bufant, de vegades rient...amunt cap al coll on començaven les verdaderes dificultats...¿¿dificultats!!! quina hipocresia que duia a dins...pujar aquell "contrafort" de merda ja m'havia tocat a la línia de flotació...des que havia deixat la seguretat de la petita rimaya sabia que estava mentint-me, sabia que allò em venia gran i m'estava escapant endavant...m'enganyava de manera creixent...tot i que fisicament estava fort i seguia prou bé el ritme...fios i tot tècnicament podia aportar algunes solucions que ells, més matussers, no coneixien...
Llargs de pedra...el que jo creia que serien spits o "burins" eren una mena de "pes" estranyes...una mena de pitons de cos circular o hexagonal clavats en forats mínims que es doblegaven en penjar-t'hi...l'artificial res tenia que veure amb la mariconada de saló a la que estava acostumat, cap ètica, cap estètica, simplement agafar-se, esgarrapar la pedra amb la bota, estirar de tot allò que et subjectava...fossin cordes, fossin tascons, friends, gel, humitat o fissura...era demencial...estavem escalant una Nose al cul del món quan jo mai havia passat de Montrebei o alguna tonteria al Midí o el Dru...la "L" seguia somrient però cansada, mesos de no fer res li passaven factura mentre jo anava hiperentrenat...ella seguia confiant en mi...i jo em seguia enganyant a mi mateix...

Vam superar algunes travessades amb cordes fixes podrides i desfetes, l'Alex encapçalava els llargs més compromesos, jo feia de portejador i pujava tremolant d'angunia o sobreassegurant-me alguns llargs més facils en lliure ( el concepte del rotpunkt va desaparèxer dels meus manuals de valors...simplement "pujava" i el lliure volia dir pujar sense treure els estreps...)...
Just abans del final algunes tirades fins i tot em van fer gaudir, tímidament el sol va aparèixer i vam poder escalar millor i sense guants llastres senceres a tot drap...el buit m'engolia cada cop més i la visió sobtada del gran i amenaçador fong glaçat que havia mirat d'ignorar fins aleshores se'm va menjar alhora que el sol es va amagar darrere els núvols que es convertíen una mena de fada maligna que ens embolcallava a ventades...
EL VENT... El sol era tant sols una mena de lidocaïna per atontar-nos, abans de la tempesta...vam arribar al damunt d'una mena de desferra metàl.lica anclada a la paret, una mena de màquina de Mad Max abandonada enmig del no res vertical del Torre...quan vaig arribar-hi ja gairebé no podia girar la cara al vent, milers d'agulles de gel se'm clavaven a la cara, i l'Alex em cridava sense que l'entengués...

Vam discutir, ell volia pujar, jo no, la "L" segurament no estava decidida però veient la meva inseguretat es va adonar del suplici que ens significarien aquelles hores de més, en un infern que possiblement tindria conseqüències letals pels tres...L'Alex estava obsessionat, jo tenia por, i la "L" era la racional...

"When you get here you can't give up man, it's there, we've came here to get to this fucking top...the rest is not important!!!! I wanna GET there, i don't mind about how we will get down, it's my third time here, and NOW it's my chance, i don't wanna give up again!!!! "

Jo volia plorar, tenia un nus inmens a la panxa, tenia fred , tenia terror, tenia pànic i la "L" tampoc ho veia clar, i sabia que aquell sonat era capaç de dur-nos al cim a costa del que fos..., però que potser no baixaríem..i que a ell no li importava però a mi i a ella sí, perquè aquell cim ja no era res comparat amb el Nadal que s'apropava, i els Nadals que imaginava després...


De vegades he cregut que no es tractava del que m'importava ella sinó de la meva por, i que tot plegat és una justificació de la meva covardia en aquells moments...de vegades em justifico creientq ue era un destí programat, que si haguéssim baixat més tard ens hi hauriem quedat els tres...Una mirada suplicant a la "L" em va confirmar que els meus ulls ja li parlaven des de feia hores, i que ella ja tenia la capacitat de entendre els meus ulls...vam votar i aviat érem una màquina triple de rapel.lar a tota òstia enmig de la tempesta.

Les cordes volàven a tot drap entre el vent, pujaven , baixaven, fimbrejaven, mai havia vist la muntanya en aquell estat, era demencial...L'Alex no parlava, jo mirava embogit totes les maniobres que cadscun dels tres feia, estava emparanoiat, tenia por i multiplicava per deu cada sistema, no volia que res se'm passes per alt ni que se li passés per alt a la "L"...volia baixar però volia arribar a baix sa i estalvi...A la tercera enganxada ja teniem clar que no podiem llençar les cordes, i el primer no rapel.lava sinó que el despenjaven a ell ( amb motxilla) i una motxilla com a contrapès. Fixava ràpid, estirava cinc vegades i ens deia que tot ok. Baixava el segon i mentre el darrer baixava avall, un de baix baixava amb una tecera corda auxiliar ...i repetíem maniobra...


El vent m'atordia, jo rebuscava un guant dins la meva motxilla, en una maniobra falsa m'havia volat el de la mà dreta i se m'estava quedant paralitzada per segons...em tocava el darrer i tenia uns minuts per, com mig adormit, intentar salvar els dits.

Mai sabré què va passar en aquells instants...de sobte vaig sentir uns crits al costat i la caputxa del gore em va deixar entreveure com les cordes s'aixecaven amunt sobtadament...encara no comprenia què succeïa...el meu cap no anava prou ràpid i el color de l'anorack que tenia al costat encara no em donava cap informació...i de repent una mena de coet de llum m'esclatà al cervell...una idea em va disparar l'adrenalina...al costat hi tenia l'Alex...primer vaig pensar que no, que al costat hi havia la "L"... però el seu tamany no deixava cap dubte. El meu subconscient m'enganyava, era com una injecció de morfina que intentava que no descontrolés més el pànic que m'estava guanyant de manera ineludible...el seu nom es va engrandir i accel.lerar dins el meu cap...no...no...no...NO !!! Encara esperava intentar entendre què passava quan les malediccións de l'Alex em van verificar el que no volia saber...els seus crits a la "L" s'ofegaven amb l'huracà i als dos o tres intents va callar, era un crit inútil que es perdia al vent, i va deixar de cridar-la per intentar controlar les cordes...jo encara no reaccionava, esperava potser...volia saber que la "L" estava a baix i que se li havien escapat les cordes en anclar-se a la reunió, en una distracció sobtada...no podia assumir res, veient l'Alex actuar amb aquella contenció que tant sols avui entenc...

De repent vaig adonar-me que l'Alex maniobrava per baixar avall, jo estava esporuguit, esporuguit i empetitit, incapacitat completament...no volia quedar-me a la reunió, no volia quedar-me sol, i sabia que si l'Alex anava avall em quedaria allà per sempre, inmòbil, paralitzat... vaig agafar-lo pel braç, aferrant-m'hi desesperadament en busca de un rescat emocional que no obtenia"I get down first PLEASE, let me first PLASE!!!!" gairebé somicava...ja no sentia vergonya de destapar la meva angoixa.

No podia rapel.lar, estava mig glaçat i no volíem que les cordes s'enganxéssin..l'Alex em va baixar...i a cada pitó que passava jo anava comptant ...set, vuit, nou...passava algun mosquetó i xisclava de rabia quan l'Alex enlloc de deixar-me xapar em seguia baixant...no ens veiem i em costava seguir la línia diagonal d'anclatges...si em baixava massa rapid em perdria en el buit i el vent...estava com encegat mirant de resoldre aquest problema i gairebé havia oblidat el què ens passava quan, de repent, em vaig trobar a la reunió, i amb la motxilla de la "L" que hi penjava...i ella no...no hi era...em vaig quedar petrificat...uns instants fins que l'Alex que em seguia baixant sense saber si era a la reunió, em va obligar a aferrar-me a la motxilla i anclar-me.

La motxilla estava abandonada enmig de la paret llisa , enmig de una paret inmensa que es perdía avall en l'infinit...sense la "L"...un lloc inhòspit, anònim i que mai ens diria què havia passat...

Quan em vaig adonar del què hi havia em vaig abandonar, i no vaig poder més, no vaig saber reaccionar fins que l'Alex m'hi va obligar...em doblegava sota el pes de la motxilla, plorava, les cames em fallaven, estava sotmès per la situació i a sobre n'era conscient...intentava controlar-me com podia i no ho lograva, intentava aferrar-me com en una mena de caire de la piscina i l'aigua em xuclava cap al fons...m'ofegava...m'ofegava de por i de desesperació...

"Please Oriol, relax, let try to get down plase, be careful, we MUST get down...!!"

I aquells ulls salvatges de cowboy sonat és l'únic que recordo d'aquell final...em va arrossegar com va poder fins al Bridwell, on vaig quedar-me astorat i abandonat fins el dia de partir, sol, desfet i confós,...l'Alex va parlar amb els equips de rescat, amb la policia i em va dir que ho arreglava al consulat...

Ens hem escrit dues vegades en 16 anys.

Vaig tornar a Barcelona creient que mai més hi hauria cap Nadal. Vaig despertar-me milers de cops a la nit...com quan un desperta d'un malson, no entenent si allò que has somniat és real o pura imaginació...la distancia en el temps i la intangibilitat dels records sense altre material que cartes perdudes en la memòria són un tel blanc que ha anat fent cada cop més difoses les esperances perdudes, com una atmosfera lletosa que endolceix l'amargor, que esmorteix la inmensa realitat de cada dia davant una ínfima irrealitat d'uns fets que vull oblidar i no puc...ique necessito exorzitzar d'algun arxiu perdut dins del meu cap...de vegades intento enganyar-me relativitzant la importancia d'una relació fugaç i d'uns fets on la muntanya va manar...de vegades puc...m'ho amago sota la closca de normalitat i puc, sense cap problema...Però cada Nadal tots aquells i aquelles que van ser amb mi algun dia i que avui desfilen pels meus records com fantasmes ignorats, retornen en algun moment concret i em miren des de la distància del no-res.

Jo els miro també, i els veig tant anyorats i inconscients de la realitat com jo, i segurament també tant contents de saber que aquells que ara em rodegen omplen amb escreix i alegria el buit que cadascun d'ells han anat deixant, proveïnt-me d'una felicitat i amor que només jo, des de la meva irrellevant soledat, gaudeixo...

Els avis, la Roser, la "L", el "X", la Rosa, l' "E"...de vegades la vida es fa estranya quan el temps t'arrabassa algú que apreciaves i trobes a faltar...

I només aquest amor infinit m'ajuda a superar el dolor infinit...

31 comentaris:

Pekas ha dit...

Sigueu feliços company...!!!

Un relat que em convida a revivir els somriures d'aquells amb els que vaig compartir muntanyes, viatges, escalades...

Una abraçada sense paraules...

Marieta ha dit...

...collons tranki...


(Bon Nadal, t'ho dic entre parèntesis perquè no sé si s'escau massa sota aquest post)

Anònim ha dit...

Hola Oriol m'has conmogut, l'amor per les nostres muntanyes només pot ser superat per l'amor de les persones que ens les fan gaudir
Que tingueu un Bon Nadal i un millor any 2011 tú i els teus
Salut
Nacho

Ferran Guerrero ha dit...

Nano, fins ara no he arribat a casa i fet una lectura paussada, tela i gràcies per continuar viu, en esperit i en persona.

Bones festes company

TRanki ha dit...

Tranks Ferran, gracies per llegir-lo. BON NADAl i una abraçada a la Laia!!

TRanki ha dit...

Hay Nacho, idem bow...

Anònim ha dit...

Yeah, time is the best solution. Time and LOVE...

Do you remember the Stones's song we used to play on the walkman?

TIME is BY my side...

Keep living mate...

K

Anònim ha dit...

BUf... per un costat et diré que entre tanta dolçor nadalenca llegir aquesta història m'ha fet reflexionar moltíssim, és molt impactant...per altra et diria que són fets molt durs que segur que costa sempre de dur enganxats a l'esquena, com una motxilla amb pedres...com dius es tracta de temps i trobar allò perdut que el vius et regalen...

No deixis de escriure mai, són lliçóns de vida...GRACIES !!

Andreu R.

Anònim ha dit...

Brútal bou...

He flipat en llegir-ho, un conte amargament emocionant.

M'has fet reflexionar cada ratlla sobre moltíssimes coses...vivim enganyats en una vida de vegades etèria i crèdula...

BERTA

TR ha dit...

K: At least i do remember...thanks to keep readin'me.
Ain't got no soul but an empty bag...!!!

Andreu: Gracies per llegir-me...

BERTA: Idem i records...

A TOTS: En la INTO al blog, atra fa uns anys, ja vaig posarq ue el nom CELIAVERN correponia a una via que vaig equipar a Frares i que degut a circumstàncies, va ser desequipada...CEL i AVERN és una mena de equilibri entre la part apassionant de la escalada i aquells aspectes obscurs o durs que de vegades l'envolten.

Com la VIDA ( per això escric sobre escalada i VIDA)..la meva vida gira al voltant de la escalada, i degut a això aquells moments bons de muntanya s'han barrejat amb moments molt amargs, tant a les parets com a baix...

No demano disculpes per aquest text en aquestes dates, ni miro de justificar-me...tant sols miro de fer-ho entendre.

ës un conte, mig autobiogràfic...o no..que cadascú decideixi...la història, de vegades és el de menys, l'important són les conclusions que un n'extreu i allà on arriba, no on anava...

IRIE

SKALADA ha dit...

Un cuanto muy duro y ejemplar. Felicidades, te has salido

Flowersfamily ha dit...

Bou, aquets moments són una prova, segur...

I TOT VA BÉ SI ACABA BÉ...és una frase que apareixia als Tintíns de quan érem petits no? Em va quedar al cap i sempre la recupero.

Veient com et mantens i has acabat no dubto que sí va bé.
La il.lusió, per la vida i la muntanya és el que et manté viu, no la perdis!!!!

Sigueu feliços amb el petit i tant de bo li transmetis aquests valors.

Una abraçada

David F ,"Jefa"&prole

Flowersfamily ha dit...

Vaaaale, la "jefa" diu que et digui que el conte guai, però que el podries javer penjat en unes altres dates...ets un bèstia...

j li he dit que en `"eso de la literatura nosotros n entendemos"...i m'ha fotut una colleja...

joerconlajefa...!

Una abraçada nanu!

D.F

Anònim ha dit...

Bon Nadal...

:(

MAi havia deixat cap comentari, però aquest escrit s'ho mereix, és tant cru com real...tots tenim els nostres fantasmes...tant de bo els tinguéssim sempre presents, per valorar-los a ells i per valorar els qui ens envolten i ens estimen.

Ferran ha dit...

Molt molt emotiu Oriol. Aquesta no te la coneixia.

Bon nadal des del far west català.

Una abraçada, Ferran, Marta, Pau i Oriol.

TRanki ha dit...

Hey Familia!

De vegades el temps dóna per massa...lamentablement...

I per sort el temps també dóna per més...aquella època que vam compartir a Terrassa (*) va ser el gir més important en la meva vida, i persones com tu donen lliçons importants, des de l'aparent irrellevància...GRACIES BOW!!

Records a la Marta i als pekes...joder la LILA no para de matxacar-me amb que no coneixem a l'Oriol...HO HEM DE RESOLDRE eh?

hehehe.


UNa abraçada

(*)afartades al 2001 i subebaja's a Ordino incloses...heheh

Anònim ha dit...

Hola TRanki

Entiendo a medias el catalán, pero te puedo asegurar que he leído esta história repetidamente y cada vez se me queda un nudo en la garganta que me cuesta horas deshacer...

Si algo tiene tu blog de diferente e interesante, es que fanatismo y vida se mezclan por igual....GRACIAS por regalarnos estas lecturas y tanta motivacion por escalar y vivir, de verdad.

Un beso

Sandra y Javier ( Valencia)

Clidice ha dit...

Un bon amic, en Girbén, m'ha fet un regal de Nadal: el link al teu apunt. Serà un regal molt difícil de superar. Tota la meva admiració per com has aconseguit fer-nos arribar la teva experiència. Pel que només us mirem com els déus de la muntanya, poder "viure" amb vosaltres l'experiència és un privilegi rar i valuós. Moltes gràcies.

TRanki ha dit...

Gracies a tu Clidice, per llegi-me.

En Girbén, de ben segur és una mena de coadjuvador de saber i experiències, gracies a ells també us llegeixo sempre que puc...


Que tinguis una bona entrada d'any!!

O.

Chinita ha dit...

Feliz Navidad también familia!
Un abrazo enorme de oso
:-)

TRanki ha dit...

heheh...

lila ha dit...

Ja ho saps Ori, aquí ens tens...
Lila i Arnau

TRanki ha dit...

I sort que tinc Lila...i sort que tinc...

Gracies per entendre'm, per compendre'm i per acceptar-me...

marta (volar de nit) ha dit...

T'acabo de llegir i he recordat totes les vegades que la vida m'ha fotut i també totes les vegades que la vida m'ha fet un regal. Gràcies per escriure-ho i per compartir-ho.

TRanki ha dit...

De res Marta...

...per altra banda no puc negar que en una societat acomodada de vegades ens busquem dificultats per suplir aquelles que el benestar ens nega...

Suposo que per sentir-nos vius ens cal patiment, i superar-lo...de fet l'escalad té molta part d'aquest component...

i gracies per llegir-me!!!

"PACA" ha dit...

collons tranki!!!!!
...el que necesita un big wall ara soc jo!!!!

De totes maneres bon nadal vertical

TR ha dit...

Hey Paca, segur que sí! hehehe!

Encara tinc ganes de fer una "hivernal" total al Frare...quan se me'n vagi la grip hi surto corrents...

El tema de l'escalada és que t'enganxes al no res, i mai trobes res...creiem que el que busquem són vies, però simplement ens volem trobar NOSALTRES en elles...és el millor i pitjor de enfilar-se...que mai hi ha un límit, perquè el limit som nosaltres...

I veig que a tu encara et queda un tou de corda!!! I a mi em passa el mateix a la meva manera...no té remei...i en el fons mola...

Apa gef, bon 2011, i 12, i 13...amb compte i amunt...una abraçada...

Anònim ha dit...

Una historia verdaderament impactant i contada de manera magistral, Tranki !!!

He quedat impactada i alhora enganxada.

Bon any!

Ana Rubio

TRanki ha dit...

Gracies per llegir-la Ana

persti ha dit...

ah, so the third was a girl...I did not listen carefully or you were not ready to tell?..girls and mountains - dangerous weapons, wounds for long times to pass. Cuidate.

TR ha dit...

Only when I wrote this tale I was really ready to face all that facts...

Climb requires the maximum reactivity, i was not really prepared to act so cold in that situation..

Love and death allways leave the worst wounds...

Thanks to read me.