dimecres, de juliol 13, 2011

NO t'HO PERDIS!!!! o TRASPOSICIONS SITUACIONALS

Soleiant, soleiant, soleiant...

VAig començar el dia aprop del suicidi existencial...perdo el matí desquiciat creientq ue havia perdut(robat) el portatil del curro i la cartera, la feina de mesos, els arxius, la documentació...una mena de col.lapse estratègic que em derrotava moralment...ffffff...al migdia l¡'ànima caritativa que el va trobar em truca. Estava salvat...i m'animo a pujar una estona a baixar adrenalina...

El camí a la Paret Gran, pels dipòsits, és un tràmit que cada vegada escurço més, tot xino xano, a petits trots o, amb l'ànsia del tram plà final, corrent de cara a guanyar uns segons més de xerrameca amb la colla...piu-piu-blà-blà...i diuen que el twitter és una modernor?

Blau-Gran-Blau-Gran...no he tingut findes allà, o sigui que el "setge", i més en època estranya de motivació, es limita a els projectes escampats entre aquest dos murs...i em quedaven els menys rendibles...la Síber auest any no em quadra...joder...

la NOTHUPERDIS, la "NOTU", és una bellíssima via de 30 mts, "digital" ( presa petita i pila) amb un crux de bloc absolut i una sortida una mica infartant sobre presa esquiva i coreografia curiosa...de repent em vaig adonar que havia trobat la manera de fer el pas, però amb la abúlia característica de tardes de tacte estrany, vaig començar a entendre que em caldrien més que un parell de pegues per fer-la...buè...narinant...

"escales gaire darerrament"? em va preguntar un company...no vaig saber què dir...darrerament la productivitat no ha estat molt alta...assajar és escalar? heheh...bon dilema.

Ahir de nou vaig "escalar", a l'estil afternoon...warming a la Bauhaus, muntar l'osset, i pegue a mort...el primer relliscós...el segon amb pitjor tacte però més coneixement...BANZAI...inflat d'endorfina quan vaig "sentir" que aquella ombra de canto m'aguantava,...peu mà en forat, un altre nyapeo curiós, lance a mono i...passo de xapar que també passo de gastar...brrrrr, total, a la sortida m'esperen dos bulills que amb la humitud seràn inferno, perquè patir!!!....El màntel final, amb aixecada de cama letal i la xapa allà baix...aiaiaiaiaia...síiííííííí´ !

Uah bow, ja està....darrere, les cortines d'aigua a Castellar i l'arc de St Martí tènue ens indiquen que per sort ens hem salvat de una mullena que intuïa però esperava que no succeís...i no ha plogut...

Escalar mola, però mossegar cadena és un tripi...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

SHUARMA!!!! SHAAAAAH!

Saltant-te seguros eh bou???

Bona via, un dels 8a guapos de la paret gran!

TRanki ha dit...

gef...anava influr i endorfinur...feia dies que patinava al pas i el "clik-ara sí" va ser un resubidón...

I els seguros allà estan apropet..hehehe! A dalt ja és una altre chose...quin mendooooooor !!!

Thanks, via recomanable, de les boniques que he fet allà...CLAUDIO, SUEÑOS de PIERRE i MERDE, i la NOTU, per moi són les millors del wall, fijowwwwww!

uasunflower ha dit...

calladeta a mi me gusta tmb...la encuentro mas dura y con pasos mas diversos k la claudio...

TRanki ha dit...

mmmm...SEGURO que tienes razón, pero casi me costó más la LLEY DE MURPHY...supongo que cuando una via cuesta más pegues el placer es mayor y el recuerdo más intenso...CALLADETA aparte de BONITA es un vion y un CLÄSICO...al hacerla en 2 pegues me quedé un poco desconcertado y no tengo grandes recuerdo....FIJO que cuando la hagas vas a flipar...push on it, YOU CAN!!!!!!