Boira

Enmig del NO-RES, que no és líquid ni gasós, que és una mena de tel blanc que ens embolcalla i ens va impregnant...primer l'aire, la pell, la corda, el magnesi...No plou però estem mullats, no suo però em sento xop...respiro boira, toco boira...fa fresca i el món ha desaparegut, els sorolls s'atordeixen, el moviment es fa difús i la visió es torna opaca...Enmig del NO-RES...

Un clap-clap m'atemoreix...lluny, en algun racó, una tempesta passa rugint, però com que la boira ens amaga els trons i els llamps ni tant sols ens veuen...estem enmig del NO-RES...i el goteig que sento és el resultat de milers de partícules ínfimes d'humitat que s'acaben trobant per formar gotes i, fins i tot, regalims que es precipiten des del cim de la paret, des de les fulles, com una esponja saturada...

I enmig del NO-RES la tarda s'escola, sense percebre que ho fa perquè el sol esta en algun lloc, lluny d'aquest racó oblidat enmig del núvol...tot es perla de gotetes...les meves cames, la roba, els cabells...tot regalima i el vent arrossega llengues de fum mullat...les mans rellisquen i els peus es veuen cada cop pitjor...la pell s'estova i les forces es dissolen com l'aire líquid...

Pleguem. Una altra tarda expréss d'un estiu expréss que no ho és, en un món envoltat de nuvols que van i vénen, de sol que apareix i s'envà sense un ordre més enllà dels capricis meteorològics d'un sistema aleatori i alhora estabilitzat en el caos...

Torno pel camí de sempre i ja no queda ningú...és tard, som els darrers, com sempre...sempre arribo massa tard i me'n vaig massa tard, sempre empaitant rellotges i fugint de núvols...sempre corrent...

Tibantor mimètica

L'hereu, amb just 4 anys complerts el maig, sembla que apunta maneres...lluny de pressionar-lo, el deixem fer, i fins fa poc ni li ensumavem ganes de enfilar-se més enllà del joc...però uns casals a la PANXA DEL BOU li han despertat una ànsia desconeguda...a casa s'enfila per tot arreu i cada cop que anem a entrenar em discuteixo amb ell perquè em parasita els blocs...i com que sembla que els nanos no lacten, el paio es passa la tarda amunt i avall...

Amb el seu primer IV+ de via encadenat ara li ha agafat amb els Tsunamis, i avui no ha parat fins que li hem deixat fer el mantel final de una via que treballava feia dies...Ha anat trobant els seus mètodes i un cop solucionat l'start amb un empotre de peu que se li quedava a caldo, bloquejant a la seva olla al final ha sortit per dalt...




Deu minuts més tard quasi encadena el desplom de la dreta, ens hem quedat flipats...ha estat increïble..la propera el filmo...primer 6a amb 4 anys...

L'instant

Hi ha moments, hi ha instants..potser és simplement un matís de durada...? Però és una matís de intensitat, de qualitat...un instant i un moment són dues maneres de veure un succés temporal que pot ser dimensionalment reduït però d'una importancia que trascendeix la banalitat de un temps que simplement s'escola...Ahir vaig viure moments intensos, lluitant al llarg d'un mur desplomat, sentint com a cada segon la sang se m'acumulava als braços, i els dits se m'inflaven de poder mentre el cos s'escolava al llarg de un camí de forats i regletes que malrecordava...creia que cauria a la segona assegurança i ja en duia set o vuit, i seguia, i seguia, a mort...

Ahir vaig fruir d'un instant tant fugaç com decisiu en una fracció de segons...la gravetat feia els darrers intents per tombar-me mentre el cervell maldava entre l'angunia i el plaer, com desafiant-se a si mateix i a la Matrix que altre cop descontrolava en trobar-me reaccionant de manera inhabitual...no vull caure, m'hi nego, m'és igual on esta el darrer bolt...

Només veia els cantos, la seqüència, aquella marca blanca allà dalt i els dits crispats en la pedreta i la regleta...pujar peus, inspirar, fer una molla brutal amunt i avall... i saltar..saltar sense que t'importi res, ni arribar ni no arribar, simplement saltar a mort i sentir que mentre desacceleres la mà es projecta cap aquella banyereta final, i que mentre comences a baixar de nou els dits són acollits i aguanten la fricció...bufffffffffffff !!!

Hi ha moments de sinergia, en que la energia col.lectiva es transforma en fanatisme, i la derrota d'un instant té una efecte fona d'alegria comú, de motivació que fa que tot brilli, i espurnes de poder vital espeteguin arreu, a l'entorn i a les cares...i tot flueixi, i a base de xerrar i xerrar com posseïts de com fer un moviment acabem analitzant com científics boigs cada detall de les preses, dels balanceigs, de les adherències, de les col.locacions, de les direccions i les intensitats de la força i el moviment...simplement és un coneixement compartit que incrementa fins a l'infinit la capacitat ressolutiva i la productivitat del cos i del cap...

Passos impossibles esdevenen factibles, i els factibles s'acaben fent...allò que a un no li funciona però ho comenta els altres ho aprofiten...i així, a poc a poc, cauen els projectes o s'acosten les victòries...i la gent riu, i claca les mans i s'agraeix els consells, i el flow es materialitza en tardes que voldries que no s'acabessin mai perquè et sents bé, i tampoc saps perquè...però és igual...

De vegades la felicitat explota en l'instant en que arribes allà on volies...d'altres la felicitat pot ser l'instant en que saps que en algun moment hi arribaràs...

IRIE

Guanyar i Jugar

De vegades es guanya...de vegades es perd... i de vegades ni tant sols es juga...el món al revés?

Són les 03:00 de la matinada i el clap-clap a la lona de la tenda ens diu que igual hem errat la tirada pujant avui...plou. La "meteo" ens havia dit que dissabte hui hauria un dia "variable", amb nuvols, sol i sense pluja...

El Juanjo treu el cap per la porta,m dormim capicuats com sardines...no dormim massa..."què tal bow??".."buf, tapat tapat..."

LA mateixa lletania fins les 07:00, i fins les 08:00...merda...

Estem recollint-ho tot i una cordada autista ens passa aprop...no sé ni si ens han vist o no sé si són tant botrdes com per creuar-se amb uns paios a 3000 mts, amb la tempesta recent i tot ennuvolat, i ni tant sols saludar o comentar "què tal"...flipo...m'adonoq ue hi ha gent que no sap encara "saludar i somriure"...(¿sóc jo l'estrany o ells??)...

Frustrats sabem que si la cosa es lia haurem perdut temps preciós ( els bonus de temps cotitzen molt en el mercat de valors familiars i laborals), i no haurem progressat suficient...hem pres una decisió, baixem avall,frustrats, sabent que igual l'hem cagat ( el temps aguanta), iq ue, almenys, a la propera pujada no haurem de carregar gairebé res..

Migdia a la borda, alguns 7ens bonics i retorn amb volta per Tremp...

A la propera va la vençuda, dels errors s'aprèn...

IRIE...

MALADETA

En XAvi i la lAura han publicat aquest curtet al Faceboook...THANKS LAURAAAA!

GArcies també de nou al Santi per venir, a veure si a la propera l'acabem...aquell finde express va servir per trobar el "link" entre les dues zones verges, una tirada wapíssima de escalada digital i molt enravessada, però no més de 7a...yeeeepaaaa!

NO t'HO PERDIS!!!! o TRASPOSICIONS SITUACIONALS

Soleiant, soleiant, soleiant...

VAig començar el dia aprop del suicidi existencial...perdo el matí desquiciat creientq ue havia perdut(robat) el portatil del curro i la cartera, la feina de mesos, els arxius, la documentació...una mena de col.lapse estratègic que em derrotava moralment...ffffff...al migdia l¡'ànima caritativa que el va trobar em truca. Estava salvat...i m'animo a pujar una estona a baixar adrenalina...

El camí a la Paret Gran, pels dipòsits, és un tràmit que cada vegada escurço més, tot xino xano, a petits trots o, amb l'ànsia del tram plà final, corrent de cara a guanyar uns segons més de xerrameca amb la colla...piu-piu-blà-blà...i diuen que el twitter és una modernor?

Blau-Gran-Blau-Gran...no he tingut findes allà, o sigui que el "setge", i més en època estranya de motivació, es limita a els projectes escampats entre aquest dos murs...i em quedaven els menys rendibles...la Síber auest any no em quadra...joder...

la NOTHUPERDIS, la "NOTU", és una bellíssima via de 30 mts, "digital" ( presa petita i pila) amb un crux de bloc absolut i una sortida una mica infartant sobre presa esquiva i coreografia curiosa...de repent em vaig adonar que havia trobat la manera de fer el pas, però amb la abúlia característica de tardes de tacte estrany, vaig començar a entendre que em caldrien més que un parell de pegues per fer-la...buè...narinant...

"escales gaire darerrament"? em va preguntar un company...no vaig saber què dir...darrerament la productivitat no ha estat molt alta...assajar és escalar? heheh...bon dilema.

Ahir de nou vaig "escalar", a l'estil afternoon...warming a la Bauhaus, muntar l'osset, i pegue a mort...el primer relliscós...el segon amb pitjor tacte però més coneixement...BANZAI...inflat d'endorfina quan vaig "sentir" que aquella ombra de canto m'aguantava,...peu mà en forat, un altre nyapeo curiós, lance a mono i...passo de xapar que també passo de gastar...brrrrr, total, a la sortida m'esperen dos bulills que amb la humitud seràn inferno, perquè patir!!!....El màntel final, amb aixecada de cama letal i la xapa allà baix...aiaiaiaiaia...síiííííííí´ !

Uah bow, ja està....darrere, les cortines d'aigua a Castellar i l'arc de St Martí tènue ens indiquen que per sort ens hem salvat de una mullena que intuïa però esperava que no succeís...i no ha plogut...

Escalar mola, però mossegar cadena és un tripi...

Evaristo i l'Ase del Malpaso

"Que te pasa viejo?

"Nada muchacho, que no me salian las cuentas...ahora ya está..." (*)

"Pocker d'Asos" a la Agulla del Pas de la Burra...7b+ o 7c segons es miri...a poc a poc han anat caient tardes de "bloc alt amb crashpad" ( no hi havia ous de fer-ho sense...), aquest amb un lance una mica killer ja al final...la seqüència abans del lance se'm va fer durilla de retrobar, però s'hi arriba molt millor que a la de Bastardo, i al final es mecanitza OK...canvi de peus, megalefes i banzai...BLOCAZO...

Santbenet segueix sent el futur del passat...terreny sempre innovador i HARD a TOPE...

Thanks Xavi pel porteig i el matalàs...bow...la propera tu...no hi ha treva bow...!

(*) VERSIÓ PROPIA: Lee Van Cleef (Douglas Mortimer) al Mr Malpaso Eastwood ( El Manco) just quan havia acabat de liquidar els comptes pendents...

Tarda al Bosc

Mai sabré si les calmes són espais entre tempestes o les tempestes espais entre les calmes...importa?

Quan començo a escalar patint per els núvols que hi ha a l'horitzó entenc que és absurd...sempre hi haurà núvols i l'important potser és concentrar-se en la paret, en gaudir cada llarg...i ficar-s'hi si vull saber què hi ha damunt, que amaga cada esperó...els núvols sempre són una excusa dels covards..?

Quan arriben els dies de descans m'angoixa l'inactivitat perquè crec que el temps se m'escola inutilment i he de fer un esforç per reposar, per dedicar estones a allò que equivocadament crec secundari o un simple farciment de la meva vida...

UN dia passejant pel bosc em va ensenyar com de efímer és tot i alhora, recordant tardes inacabables de jugar entre els arbres de Gualba, com de llarga pot ser una vida si se sap aprofitar...vaig saber perdre una bona estona simplement gaudint cada instant, cada respiració enmig de aquell verd que gairebé marejava de tant bonic, enmig de aquella munió de vida en la qual la meva era simplement un petit ingredient sense massa importància...

Mai sabré si són calmes o tempestes...igual l'important és tenir la inmensa fortuna de estar-ho pensant i que, en el fóns "són", per damunt de tot. El millor de la vida és estar viu...

Blood Bank...

Well I met you at the blood bank
We were looking at the bags
Wondering if any of the colors
Matched any of the names we knew on the tags

You said see look it that's yours
Stacked on top with your brothers
See how they resemble one anothers?
Even in their plastic little covers

And I said I know it well

That secret that you know
That you don't know how to tell
it f--ks with your honor
And it teases your head
But you know that its good girl
Cause its running you with red.

Then the snow started falling
We were stuck out in your car
You were rubbing both my hands
Chewing on a candy bar
you said ain't this just like the present
To be showing up like this
There's a moon waning crescent
we started to kiss

And I said I know it well

That secret that we know
That we don't know how to tell
I'm in love with your honor
I'm in love with your cheeks
what's that noise up the stairs baby
Is that Christmas morning

And I know it well

La ratlla i el desig....(CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA)

Era allà dalt, ho sabia, no sé si perquè l'havia vist de reüll en algun moment , i el meu cervell l'havia guardat fins materialitzar el somni o perquè simplement l'havia somniat com expressió d'un desig...

Però no m'ha passat com a aquell paio d'en PERE CALDERS (*)...almenys ara...ja veurem d'aquí a un temps...heheheh

Tant me fa...ara ja l'he trobat...i joder com m'ha costat...!

Quan parlen de METALLS PESANTS i de com de perjudicials són per la salut suposo que també es podríen referir als 23 kilos 700grams que ens esclafen les cames i l'esquena, camí de Cregüenya, mentre ens enfilem amunt, amunt, amunt...per pedra i rierols, enmig de un bosc fosc, sota el brogit de l'aigua...

A la farmàcia la balança, per 50 cts li ha diagnosticat obesitat al Petate..."visite de medico de cabecera, su indice de masa corporal es muy alto"...heheheh

Dormo malament i menjo poc, i en poques hores de nou carreguem els porcs a l'esquena i lentament ens arrosseguem fins al peu de la paret. Dos llargs per la neu glaçada i de seguida som a peu de paret...I en dues tirades a pinyó, som al "balconet-solarium"...waaaah, que guai al principi i quin tou de sol després...!

Ordenem material i surto amunt, a veure què hi ha darrera aquell somni: NO hi ha res...fissura cega i roca increïble per escalar en lliure...la llisor amaga arruguetes com si estéssim a l'Edén del Ventosa!!!...la Makita fa la seva feina, igual que les puntes de clau i algun plom...estic rebentat i baixo...el Santi es porta com el campió que és i l'acaba el llarg amb una sortida gloriosa de friends...es fa tard...baixa i rapel.la a pinyó 75 mts fins el gel...se'n torna corrents a casa...

Joder que bow, que maco i que fort...ha pujar tant sols a ajudar unes hores...a la Maladeta!!!
Encadeno "LA RATLLA", bufant, apunt de relliscar mil cops i improvitzant massa...és un llarg molt guapo, preciós sens dubte...En Xavi puja ràpid i penjats del"niu de corb" a l'esquerra ens apareix un nou regal de Jah...una increïble fissura de 35 metres ("EL RAYÓN"), perfecta, regular, sense discontinuïtats, recta com una plomada i que ens durà a la Directa i d'allà fins l'Orella i el Headwall final...uàààà!!!
JA tenim la connexió que buscàvem!!!!...Això esta fet!!!!
Escalo en clean fins que el CAMALOT del 3 em fa figa..poso una xapa i arrossego el del 4 fins que de nou em balla massa...espantat no arribo a desgrimpar i col.loco un bolt curt...la bateria de la Makita ha agonitzava, però com a les pelis li ha donat temps de dir la frase final...per sort!!!
EL Xavi em baixa, tasta la part que he obert i baixem empalment cordes fins al peu de via...
Torno a la tenda al límit...el Xavi cuina i porta l'aigua, em poso dins del sac i m'anul.lo...em faig gran o el petate és excessiu?
L'endemà baixem els fardos, i a sobre incrementats amb el del Santi, que va marxar sense pes...em desplomo al cotxe...destrossat...i abans que ens refredem baixem a Benàs a buscar dos Cams del 5, conèixer la petita Elia del Kike i la Iselle, i trobar coneguts que mai hagúéssim imaginat de coincidir allà ( en Soto al Barrabés i els Aprenents a la BORDA amb qui compartim una mica d'esportiva fanàtica terminal...)


Gracies Xavi Fernandez i Santi Puig per formar part d'aquesta moguda que comença..i gracies a amics i aquelles llums que brillen en algun lloc remot, pel material i el suport...moltes gracies...

La Ratlla i El Desig

(*) El que tracta l'autor en aquest conte és un tema molt abstracte. La voluntat i el desig d'un home, l'arriven a portar a la bogeria i confusió al veure que el seu desig s'ha complert i per culpa d'aquell desig tota la seva vida a canviat i no pot seguir-se enganyant d'aquesta manera.